Vinca difformis Pourr.

NOMS: Vincapervinca, Vinca, Viola de bruixa, Proenga, Donzella. Castellà: Alcadórea, alcandueca, hierba doncella, hierba lechera, vincapervinca, flor de muerto, barredera, jazminicos, flor de los cementerios. Èuscara: Ikonte belarr, vinca.Gallego: Cangroia.  Portuguès: Erva da inveja, Congossa, Pervinca.  Francès: Pervenche difforme.  Anglès: Intermediate Periwinkle, Lesser Periwinkle. Italià: Pervinca ovata. Alemany: Immergrün, Wintergrün, Kleines Immergrün

Flor i poncella de Vinca difformis

SINÒNIMS: Vinca obtusiflora Pau; Vinca media Hoffmanns. & Link

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània occidental

HÀBITAT: Populion albae. Llocs ombrívols i humits, vores de camins, vores de rius, fins els mil metres d’altitud.  Aquest exemplar ha sigut fotografiat a la zona dels Alcavins, a la vora del riu Canyoles al seu pas per Vallada (València)

Sèpals del calze linears, llargs i aguts

FORMA VITAL: Camèfit: tipus biològic de les formes vitals de Raunkjaer que defineix els vegetals amb les seues parts aèries persistents tot l'any però que tenen les gemmes persistents a un nivell de terra inferior als 25-50 cm.

DESCRIPCIÓ: Herba perenne sufruticosa de tiges llargues, de fins dos metres, esteses a ran de terra  formant estores verdes. 

Les fulles tenen un color verd lluent, sense pèls

Fulles amb pecíol, oposades, amb limbe ovat arrodonit a la base, sense pèls.

la forma dels pètals, tallats obliquament la fan fàcilment identificable

Flors de color blau molt clar, quasi blanc, a l’àpex de llargs peduncles axil·lars, pentàmeres amb calze de cinc sèpals linears, llargs i aguts, units a la base. Corol·la en tub d’1 a 2 cm que s’obri en cinc lòbuls que formen el limbe, de 3 a 5 cm de diàmetre, amb els cinc segments de la corol·la ostensiblement truncats obliquament que recorden una hèlix. Floreix des de mitjan hivern a quasi l’estiu. 

Fruit amb dos fol·licles amb els sèpals linears dels calze persistent

Fruits en doble fol·licle dehiscent, és a dir, que s'obren espontàniament per deixar caure les llavors.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: La prefloració de la Vinca és contorta, és a dir, abans d’obrir-se la flor cada pètal  està muntat sobre el següent i queda per baix de l’anterior, de manera que sembla que l’han retorçut. Aquesta característica ha donat nom a un Orde de dicotiledònies que comprèn les famílies de les apocinàcies, les asclepiadàcies, les gencianàcies i les loganiàcies.

A la poncella que està obrint-se, a l'esquerra, pot veures la disposició contorta del pètals

USOS I PROPIETATS: : Com la seua parent, la Vinca major, té aplicacions antitumorals en endocrinologia però sols ha d’utilitzar-se amb prescripció mèdica perquè són tòxiques. S’empra en jardineria com planta ornamental.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Vinca pot derivar del llatí "pervincio" que aferro, per la facilitat dels estolons en aferrar-se al terra. L’epítet específic difformis està format per la preposició adversativa “dis” i de “forma” aspecte, forma, és a dir, de diferent aspecte

En la Toscana italiana les dones teixien garlandes amb les llargues tiges en flor per les xiquetes i verges que morien.

Vinca difformis va ser descrita per Pierre Andrè Pourret i publicada en Mem. Acad. Toul. 3: 333. 1788.

Família Apocynaceae

Veronica hederifolia L.

NOMS: Morró negre, borrisol, borrisol pelut, herba de sínia, grinxot, verònica.  Cast. Té de Europa, verónica de hojas de hiedra, hiedrezuela terrestre, hierba gallinera, oreja de ratón. Port. Verónica de folha de hera. Francés: Véronique à feuilles de lierre. Italià: Veronica a foglie d'edera . Anglés: Ivy-leaf Speedwell, Alemany: Efeu-Ehrenpreis, Efeublättriger Ehrenpreis.

Petita flor de Verònica

DISTRIBUCIÓ:  Pluriregional. Subcosmopolita

HÀBITAT: Ruderali-Secalietea.  Erms, camps de cultius, vores de camins, fins els 1400 metres d’altitud.

Planta amb nombreses tiges a ran de terra

FORMA VITAL: Teròfit: planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. 

Tota la planta està coberta de pèls

DESCRIPCIÓ:  Herba amb moltes tiges pubescents i postrades de fins 30 cm de llargària.

Fulles carnoses amb lòbuls de distribució palmada.

Fulles inferiors oposades, les demés alternes, carnoses, palmatilobades, de marge lobulat amb el lòbul central més gran que la resta i pecíol més curt que el limbe.

Els dos estams ben patents són carasterístics

Flors axil·lars i solitàries de color blau cel. Calze quadrangular amb lòbuls ovats i aguts, allargats en forma de cor i ciliats. Corol·la rotàcia amb tub curt i quatre pètals arrodonits, blaus, amb la gola del tub blanca. Ovari súper, dos estams ben patents i un estil persistent.  En llocs frescs i humits pot florir tot l’any, però floreix preferentment al final de l’hivern. 

Càpsula embolicada pels sèpals ciliats dels calze.

Fruit en càpsula globosa dividida en quatre lòbuls glabres, sense pèls.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Quan en una flor, amb el pètals units per la base (gamopètala), el tub de la corol·la és molt curt i el limbe patent, com en aquest cas, la corol·la s’anomena rotàcia. 

Podeu comparar la petita poncella amb les diminutes gotetes de la rosada

USOS I PROPIETATS:  És alterativa, diürètica i antiescorbútica.

CURIOSITATS: El nom del gènere, “Veronica”, és un nom de dona, del grec Bereníke. Ambrosini diu que el nom és d’origen alemany i el fa derivar de “Vettónica”. Però altra versió diu que les dos anteres de la flor pareixerien dos ulls que recordarien a la Verònica que va torcar la suor del rostre de Jesús en el Calvari. El nom de l’espècie,” hederifolia”, es deu a la semblança de la forma de les fulles amb les fulles de l’hedra (de “hedera” = hedra + “folia”= fulla). 

Família Scrophulariaceae (Plantaginaceae)

Papaver pinnatifidum Moris

NOMS: Rosella, quequerequec,  Cast. Ababol, Amapola. Anapol. Italià: Papavero pennatifido. Francés: Pavot penné, Pavot à feuilles pennatifides.  Anglés: Mediterranean Poppy. 

Les flors de Papaver tenen una vida efímera

SINÒNIMS: Papaver tunetanum Fedde

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània meridional

HÀBITAT: Secalion cerealis. Camps de cultiu, vores de camins, guarets, fins els 500 m d’altitud

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals

DESCRIPCIÓ: Herba de 20 a 60 cm d’alçada, molt freqüent a les vores de camins i carreteres o camps de secà. 

Les fulles pinnatipartides donen nom a aquesta espècie

Fulles basals pinnatipartides i les caulinars pinnatífides, amb peduncles proveïts de pèls

Nombrosos estams amb anteres grogues caracteritzen aquesta rosella

Flors terminals, solitàries, de color roig escarlata, amb quatre pètals amplament obovats no imbricats i efímers. El calze el formen dos peces verdes que cauen en obrir-se la flor. Estams nombrosos i filiformes amb les anteres grogues. Ovari sense estil  amb els estigmes radials al disc que corona l’ovari (disc estigmatífer). Floreix des del mes de febrer i durant tota la primavera.

La càpsula allargada i estreta és altra característica de l'espècie.

Fruit en càpsula allargada i estreta amb disc ondulat al marge amb 5 a 8 ràdios que són els estigmes. Baix del disc s’encontren els porus dehiscents que deixen eixir les llavors.

Ací podeu observar les dos peces del calze que cauen en obrir-se la flor.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Les plantes de la família Papaver elaboren una gran diversitat d’alcaloides alguns dels quals són molt actius o tòxics. Les llavors contenen gran proporció d’oli, com l’anomenat d’”adormidera”. 

Els grecs van associar les roselles a la deessa de la fertilitat Demeter

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del Gènere i de la família ve del llatí “papaver” que era com anomenaven al cascall.  El nom de l’espècie, pinnatifidum procedeix del llatí “pinnatus” que significa pinnat, i “fidus” que significa partit o fes, és a dir, que té les fulles pinnades amb segments incisos.

A la mitologia grega les roselles van ser associades amb Demèter, deessa de la fertilitat i de l'agricultura.

Família Papaveraceae

Teucrium pseudochamaepitys L.

NOMS: Iva borda, turmereta, poteta de granota, cresta de gall, herba creu, botja, pinet bord. Castellà: Falso pinillo, hierba de la cruz, pinillo bastardo, orobal, romerillo falso. Francès: Germandrée faux petit-pin, Germandrée à allure de Pin. Anglès: Ground-pine Germander.

Flors en raïm al terç superior

SINÒNIMS: Teucrium nissolianum L.

DISTRIBUCIÓ:  Mediterrània occidental

HÀBITAT: Thero-Brachypodion. Llocs secs i assolellats, en roques i sobre substrat bàsic, margues o algeps. Fins els 750 metres d’altitud. Aquest exemplar sobre roca calcària al camí entre l'ermita i la font d'Espanya de Vallada (València)

Habita llocs secs i assolellats

FORMA VITAL: Camèfit: tipus biològic de les formes vitals de Raunkjaer que defineix els vegetals amb les seues parts aèries persistents tot l'any però que tenen les gemmes persistents a un nivell de terra inferior als 25-50 cm.

DESCRIPCIÓ:  Planta perenne, erecta de tiges lleugerament lignificades a la base i amb pèls, de fins als 40 cm d’alçada. 

Fulles profundament dividides en segments (de 3 a 5) semblants a les de l'herba felera

Fulles enfrontades, dos per verticil, pinnatisectes, dividides en 3-5 segments linears, aguts, amb el marge revolut, disposats segons la nervació palmada i coberts de pèls.

Els estams i l'estil surten per damunt de l'únic llavi de la corol·la

Flors en inflorescències en raïms laxos de fins un pam, amb verticil·lastres biflors axil·lars, disposades en grups de dos per cada nus. Calze vellós amb cinc dents tan llarg com el tub. Corol·la de color blanquinós, amb un sol llavi inferior dividit en cinc lòbuls que deixen els quatre estams corbats i l’estigma al descobert. Floreix de març a juliol

Núcula protegida pel calze persistent

Fruits en núcula indehiscent provinent d’un ovari dividit en quatre compartiments, embolcallats pel calze persistent.

El lòbul del mig és més gran i còncau

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Les espècies del gènere Teucrium tenen flors característiques amb un sol llavi a la part inferior, format per cinc lòbuls dels quals el del mig és més o menys còncau i més gros que els altres quatre.

USOS I PROPIETATS:  En medicina popular s’ha emprat en infusió com depurativa i contra el dolor o ardor d’estomac, còlics i problemes de l’aparell digestiu. 

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere, Teucrium se relaciona amb el grec “Teùkros”, el nom del fill de Telamón i germà d’Àjax que, segons Plini, va ser el primer en utilitzar aquesta planta com medicina. Al Dioscòrides ja s’esmenta “τεύκριον teúcrion” com medicinal.

El nom de l’espècie, pseudochamaepitys, fa referencia a que les fulles són semblants a les de l’herba felera (Ajuga chamaepitys). Deriva del grec “ψευδο- pseudo-” pseudo, fals, mentider,  “χαμαι khamái” petit, nano, i “πίτυς pítys” pi, perquè les fulles semblen d’un petit pi.

Teucrium pseudochamaepitys va ser descrita per Carles Linné en Species plantarum. 2: 562 (1753). Com a curiositat direm que Linné va descriure dues vegades aquesta espècie en la mateixa obra, la primera és el que coneguem com Teucrium pseudochamaepitys, amb la tija erecta, i una segona amb la tija reptant que va batejar amb el nom de Teucrium nissolianum que ara utilitzem com sinònim. 

Família Labiatae (Lamiaceae)

Medicago lupulina L.

NOMS: Alfals. Melguelló. Melgó menut. Herba de la desfeta. Fenerola menuda. Trèvol. Castellà: Lupulina, Mielga, Mielga negra, alfalfa lupulina, carretón. Gallego: Lupulina.  Portuguès: Alfalfa lupulina, Luzerna lupulina, Luzerna preta. Francés: Luzerne lupuline, Luzerne-houblon , Minette . Italià: Erba-medica lupulina.  Anglés: Black medick, hopclover, yellow trefoil.  Alemany: Gelbklee, Hopfen-Schneckenklee, Hopfenklee. Neerlandès: Hop Klaver. Grec: Μηδική. 

Inflorescència de Medicago lupulina

SINÒNIMS: Medica lupulina Scop.

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània

HÀBITAT: Brachypodion phoenicoidis. Ruderal. Camps, vores de camins, des dels 100 m fins els 1600 metres d’altitud

Herba rastrera que pot arribar als 60 cm de grandària

FORMA VITAL: Hemicriptòfiten la classificació de les Formes vitals de Raunkjaer són aquelles plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que aquest tipus de plantes renoven la part aèria cada any. En l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen.

DESCRIPCIÓ: Herba rastrera, pubescent, amb tiges reptants de fins 60 cm.

Fulles trifoliades. Poden apreciar-se les estípules

Fulles estipulades, trifoliades amb folíols redons oblongs amb pèls, d’un verd fosc, de marge dentat.

Flor papilionàcia molt petita (2-3 mm)

Flors en inflorescències compactes al cap d’un llarg peduncle axil·lar. Flors també molt menudes, d’uns dos mil·límetres, grogues, pedicel·lades. Calze campanulat amb cinc dents i pèls. Corol·la amb ales i quilla formats per pètals soldats a la part inferior i tan llarga com l’estendard. Estams filiformes. Estil aplanat i corbat en forma de falç i un estigma capitat. Floreix a la primavera

Els fruits no arriben a corbar-se en forma d'hèlix com la resta d'espècies del gènere.

Fruits petits, d’uns dos mil·límetres, corbat en forma de ronyó, amb nervis reticulats i una sola llavor. No arriba a formar hèlix com la resta del gènere.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Les plantes del gènere Medicago es caracteritzen pels fruits, que 

són llegums enrotllats de forma helicoïdal.

USOS I PROPIETATS: Mel·lífera. Millora el sòl gràcies al nòduls de les arrels que fixen al terreny el nitrogen de l’aire.. 

Inflorescència atapeïda

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere, Medicago, ve del  grec “Medikós” , segons Plinio perquè la alfals (Medicago sativa) va ser introduïda en Grècia durant les guerres “Mèdiques” pels medes de l’actual Iran, i del llatí –ago, -inis que és un sufix que indica paregut o relació. L’epítet específic lupulina deriva del llatí “lupus”, ja emprat per Plini per referir-se al llúpol, perquè recorda un petit llúpol.

Medicago lupulina va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 2: 779. 1753.

Família Leguminosae (Fabaceae)