Quan passegem pel camp o pel jardí ens creuem amb multitud d’animals i plantes als quals no prestem atenció per considerar-los insignificants, els mirem sense veure’ls, els trepitgem sense adonar-nos-en, ignorants de l’enorme bellesa d’aquests essers petits i els milers d’anys d’especialització i adaptació al medi de la seua morfologia. Aquest blog intentarà mostrar eixe món i donar a conèixer alguns dels seus secrets.

dimecres, 27 de juliol de 2011

Oxalis pes-caprae L.

NOMS: Agrets. Agrítol. Fel i vinagre. Flor d’avellana. Vinagrella. Avellanetes. Agre. Magret, Magreta, Pa amb peixet, Pa de cucut.  Castellà: Agrios. Canario. Matacañas. Trebol de huerta. Dormilones. Trevina. Gallego: : alegría, flor do sono, pan d'o cuco, trebo acedo, vinagreta. Port. : azedinha, erva canária, erva pata, trevilho, trevo azedo. Italià: Acetosella gialla. Francés: Oxalide des Bermudes. Oxalide pied-de-chèvre. Anglés: Bermuda Buttercup. Cape cowslip, Cape sorrel, Sour grass, Soursob, Yellow sorrel.  Alemany: Ziegenfuß-Sauerklee. Holandés: knikkende klaverzuring

Inflorescència d'agret en cima umbel·liforme
SINÒNIMS: Oxalis cernua Thunb.

DISTRIBUCIÓ:  Mediterrània meridional

HÀBITAT: Ruderali-Secalietea. Camps, vores de camins i zones humides. És d’origen sud-africà i ha colonitzat els camps de conreu i fins i tot se la troba dins de les comunitats naturals. Fins els 500 metres d’altitud. 

S’estén amb facilitat formant una estora atapeïda
FORMA VITAL: Geòfit: és una planta amb estructures perdurables que passa l'estació desfavorable sota terra.

DESCRIPCIÓ:  Herba ruderal perenne, geòfit bulbós, de fins 30 cm d’alçada, que brota abundantment i s’estén amb facilitat per la multiplicació dels bulbs. 

Fulles amb tres folíols en forma de cor
Fulles trifoliades amb folíols en forma de cor, i petites taques fosques, al final d’un llarg pecíol (de vora 20 cm)amb estípules.

La flor té deu estams. Cinc més curts que els altres cinc
Flors en cima umbel·liforme al final d’un llarg peduncle de fins un pam. Flors hermafrodites amb cinc peces per verticil (pentàmeres). Calze amb cinc sèpals lliures. Corol·la amb cinc pètals grocs que formen un embut. Deu estams, cinc més curts que els altres cinc. Ovari súper amb cinc estils lliures més curts que els estams. Floreix de setembre a maig.

Fruit en càpsula pubescent
Fruit en càpsula amb pèls curts i suaus (pubescent)

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Les fulles i les flors són sensibles a la llum. Els folíols estan plegats o estesos segons la intensitat de la llum, pel matí s’obrin i per la nit es pleguen, i el mateix passa amb la corol·la que s’obri o es tanca segons les condicions mediambientals. Aquest fenomen rep  el nom de moviments nictinàstics.

USOS I PROPIETATS: L’àcid oxàlic s'empra en tintoreria i com a revelador de fotografies.

Els cinc pètals donen a la corol·la forma d'embut
SABIES QUE... El nom genèric Oxalis ve del grec oxýs, -eîa, que significa agut, penetrant, agre, àcid, pel gust àcid de la planta. L’epítet específic pes-caprae ve del llatí pes, que significa peu, i caprae que significa cabra, però no conec el motiu.

La majoria d'espècies d'Oxalis són tòxiques per al bestiar ja que contenen àcid oxàlic. Aquest àcid pot produir càlculs renals.

És considerada una mala herba i és molt difícil d’eradicar doncs, els bulbs crien molts petits bulbs a una fondària considerable.

Oxalispes-caprae L. var. Pleniflora Lowe
Existeix una varietat de la mateixa espècie, la Oxalispes-caprae L. var. pleniflora Lowe, amb una flor d'aspecte completament diferent

Família Oxalidaceae



diumenge, 24 de juliol de 2011

Veronica persica Poiret


NOMS:  Verònica pérsica. Borrisol pelut. Grinxot. Blauets.  Occità: Bourrassou . Cast. Hierba gallinera. Verónica. Azuletes.  Port. Verónica da pérsia. Francés: Véronique commune. Véronique de Perse. Italià: Veronica comune. Anglés: Persian Speedwell. Common field speedwell. Buxbaum’s speedwell. Alemany: Persischer Ehrenpreis. Holandés: Grote Ereprijs

Flors característiques del gènere Veronica
SINÒNIMS: Veronica tournefortii  C.C. Gmel.

DISTRIBUCIÓ:  Subcosmopolita

HÀBITAT: Polygono-Chenopodietalia.  Solano-Polygonetalia. Camps, horts, camins, fins els 1300 metres d’altitud.

Les tiges normalment estan esteses per terra
FORMA VITAL: Teròfit: planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors.

DESCRIPCIÓ:  Herba petita, anual, que s’estén per terra perquè les tiges no tenen consistència (decumbent), ramificada, amb tiges de 10 a 40 cm de llargària i amb pèls. 

Fulles dentades i peciolades
Fulles  ovades, de marge dentat, les inferiors oposades i les superiors poden ser alternes, amb pecíol. 

Flor amb els estams que semblen dos ulls
Flors hermafrodites, amb quatre peces per verticil (tetràmeres), que surten solitàries a les axil·les de les fulles sobre pedicels majors que les fulles; fins a 1 cm de diàmetre, més grans que altres veròniques, de color blau intens. Calze amb quatre lòbuls ovats. Corol·la també dividida en quatre lòbuls més o menys iguals. Dos estams ben patents. Ovari súper amb un estil, persistent al fruit, acabat en un estigma capitat.

La morfologia de les càpsules identifica les espècies del gènere Veronica
Fruit  en càpsula amb dos lòbuls comprimits i divergents.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Les  espècies de la família de les escrofulariàcies solen tindre les corol·les bilabiades però les veròniques la tenen rotàcia, amb el tub molt curt i quatre l’obuls un poc desiguals

USOS I PROPIETATS: No s’han trobat per aquesta espècie.

Calze i corol·la amb quatre lòbuls
SABIES QUE... El nom del gènere, “Veronica”, és un nom de dona, del grec Bereníke. Ambrosini diu que el nom és d’origen alemany i el fa derivar de “Vettónica”. Però altra versió diu que les dos anteres de la flor pareixerien dos ulls que recordarien a la Verònica que va torcar la suor del rostre de Jesús en el Calvari. L’epítet específic persica és per l’origen de la planta que es de Pèrsia.
Aquesta planta va ser introduïda  a Europa cap a l’any 1800, procedent de l’Àsia.

Família Scrophulariaceae

dijous, 21 de juliol de 2011

Papaver rhoeas L.


NOMS: Rosella. Puput. Babol. Cacaraquec. Caputxí. Gaigallaret. Gall. Gallaret. Gallet. Màpola. Monges. Paparota. Quicaraquic. Roella. Rovella. Vermelló. Cascall bord. Cast. Amapola. Gall. Papola. Papoileira. Mapoula. Basc: Mitxoleta. Bobelarra. Urdamuturra. Kukubekarra.melingorri.  Port. Papoila ordinaria. Francés: Coquelicot. Italià: Bambagelle. Papavero comune. Rosolaccio. Anglés: Corn-poppy. Field Poppy. Common poppy. Alemany: Klatschmohn. Feuer Mohn. Blutblume. Holandés: Grote klaproos

Flor de rosella amb les característiques taques obscures a la base les pètals
SINÒNIMS: Papaver caudatifolium Timb.-Lagr.

DISTRIBUCIÓ:  Cosmopolita i subcosmopolita

HÀBITAT:  Secalietalia. Arvense, és a dir, que apareix espontània a les terres de conreu, en sembrats, vores de camins, erms. Fins els 1900 metres d’altitud.

Poncella tancada pels dos sèpals que cauen en obri-se la flor
FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors.

DESCRIPCIÓ:  És la rosella més freqüent de les nostres terres i podem trobar-la florida des de febrer fins l’agost. Tiges erectes, ramificades, amb làtex, entre 20 i 60 cm d’alçada.

Fulla pinnatipartida amb els segments dentats
Fulles pinnatipartides o pinnatisectes amb els segments dentats. Les superiors sense pecíol (Sèssils)i les inferiors peciolades.

Flor amb quatre pètals i nombrosos estams
Flors hermafrodites, solitàries, sobre llargs peduncles amb pèls. Calze format per dos sèpals amb pèls que cauen quan s’obri la flor. Corol·la de 5 a 8 cm de diàmetre, formada per quatre pètals roig escarlata amb una taca obscura a la base. Nombrosos estams filiformes de color púrpura i anteres blavenques. Ovari súper amb disc estigmàtic amb estigmes sèssils de 8 a 12 radis.

Càpsula on poden observar-se els estigmes del disc estigmàtic.
Fruit en la típica càpsula de les roselles, ampla, arrodonida en forma de copa, sense pèls (glabra) que s’obri per diversos porus situats baix del disc per deixar eixir les llavors.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Just abans d’obrir-se la poncella, la corol·la passa del color blanc al roig encès, fet que aprofiten els xiquets per a jugar a l’endevinalla.

USOS I PROPIETATS: Afrodisíaca. Comestible o usos alimentaris. Medicinal.
Els pètals i les càpsules tenen propietats sedants, sudorífiques i expectorants; són útils contra la bronquitis i els constipats en forma d'infusió.
Les plantes fresques es consumeixen en amanides.
Diferents parts de la planta tenen usos molt diversos, així, dels pètals se n'obtenen colorants, i les llavors contenen una gran quantitat d'oli i s'adjunten, torrades, als pans integrals.
S'empra en cosmètica i perfumeria per aclarir els cabells i s'ha usat com a repel·lent d'insectes.
També s’utilitzen els pètals per a donar-li color al vi, a certes medicines i per a tenyir llana.

Aquesta rosella és adormidera però no al·lucinant
SABIES QUE... El nom genèric Papaver ve del llatí “papaver” que era el nom que donaven els romans a la rosella. L’epítet específic Rhoeas prové del grec i significa vermell, pel color dels pètals.
La rosella era una de les herbes que figuraven en el papir egipci d'Ebers, datat l’any 1505 abans de Crist i que probablement és el text mèdic més antic que es coneix.
En l'antiga Grècia, Teofrast propiciava el seu consum alimentari en forma d'amanida fresca, mentre que Dioscòrides propiciava un ús hipnòtic: “Faràs coure cinc o sis caps d'aquest papàver en tres ciats de vi, fins que es redueixin a dos, i donaràs de beure aquesta cocció als qui vulguis que s'adormin...”.
L'ús dels pètals de la rosella com a colorant remunta al segle XV.
És adormidera però no al·lucinant.
Quan erem petits no ens deixaven jugar amb ella perquè porta droga.
Si toques la flor després et fan mal els ulls.
És considerada una mala herba dels sembrats.
L’himenòpter  Aylax rhoedis forma cecidis a les càpsules d’aquesta rosella però sense arribar a deformar-les

Família Papaveraceae

dilluns, 18 de juliol de 2011

Salvia officinalis L.


NOMS: Sàlvia. Sàlvia bona. Sàlvia d'Aragó. Sàlvia del remei. Sàuvia. Occità: Saùvi, Sàlvia. Cast. Salvia. Selima. Gall. Sarxa. Xarxa. Basc: Sobe. Port. Salva. Salva da catalunha. Erva sacra. Francés: Herbe sacrée. Sauge de Dalmatie. Sauge officinale. Anglés: Broadleaf Sage. Common sage. Garden sage. Italià: Salvia domestica. Alemany: Echter salbei. Garten salbei. Holandés: Blauwe salie. Echte salie. 

Flors de sàlvia
SINÒNIMS: És una planta molt polimorfa amb nombroses subespècies. Poden haver diverses varietats i subvarietats dins d’una mateixa població.

DISTRIBUCIÓ:  Mediterrània

HÀBITAT: Cultivada i subespontània. En vessants pedregosos, vores dels camins, prats secs poc adobats i fèrtils. Prefereix els terrenys calcaris. Fins els 1700 metres d’altitud.

Tota la planta està coberta d'una fina borra
FORMA VITAL: Camèfit o Nanofaneròfit: les seves parts aèries són persistents tot l'any però que tenen les seves gemmes persistents a un nivell de terra inferior als dos metres (no sol passar dels 60 cm).

DESCRIPCIÓ:  Mata amb varies tiges llenyoses, ramificada i olorosa, coberta d’una fina borra (tomentosa)

Fulles oposades i lanceolades
Fulles oposades, lanceolades, gruixudes i amb els nervis molt marcats, cobertes de curts pèls (pubescent) i amb pecíol. 

Corol·la bilabiada amb el llavi superior en forma de casc i l'inferior amb tres lòbuls
Flors en inflorescències allargades amb les flors reunides en verticils (verticil·lastres). Les flors, de color blau,  són hermafrodites amb el calze bilabiat amb pèls i glàndules; el llavi superior amb tres lòbuls i el inferior amb dos. Corol·la també bilabiada amb el llavi superior en forma de casc i el inferior dividit en tres lòbuls amb el central  més ample.  Quatre anteres, dues fèrtils i dues estèrils. Ovari súper amb un estigma. Floreix del maig fins a l’agost.

El fruit és un tetraqueni, típic de les lamiàcies, dfins del calze persistent
Fruit en tetraclusa, que és un tetraqueni  típic de les lamiàcies.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Les anteres estan inserides al tub de la corol·la de manera que funcionen com una palanca. Quan un insecte es fica dins la flor buscant el nèctar, topa amb dues teques estèrils que fan palanca per a que les fèrtils li toquen el dors i l’impregnen de pol·len. L’estigma, quan és madur, sobresurt fora del llavi superior de la corol·la per a que els insectes, al entrar a la flor, fregue el pol·len que du a l’esquena. 

Insecte pol·linitzador libant el nèctar del fons de la flor
USOS I PROPIETATS: Popularment, se li atribueixen propietats tòniques, cordials i desinfectants. Presa en infusió, afavoreix les funcions digestives, activa la circulació de la sang, calma els nervis i modera les suors fredes. Tot i les seves virtuts, el seu ús ha de ser moderat ja que és tòxica a altes dosis.
En forma de gàrgares,és útil per les infeccions de la gola, les amígdales, la laringe i la faringe.
Macerada en aiguardent, s'empra, mitjançant friccions, pel reuma.
La tuiona, principi actiu principal, bloqueja les terminacions nervioses de les glàndules sudorípares.
Les parts utilitzades d’aquesta planta, són les flors i les fulles. Per obtenir herba seca s'utilitzen les fulles; mentre que per produir olis essencials, s'empra la part aèria florida.

Ací podem veure les teques estèrils que fan de palanca
Per contindre una gran concentració de principis actius, cal utilitzar-la exclusivament en les dosis adequades i en ús extern, ja que, si se supera la quantitat permesa, resulta extremadament verinosa. Pot afectar externament a la pell produint dermatitis, al sistema nerviós central, al fetge i sobretot, quan s'utilitzen en dones embarassades, perquè pot produir avortaments.
L’essència de sàlvia s’empra per formular cosmètics bioactivants i en pasta dentífrica.
Es cultivada com a planta ornamental. També s’utilitza en la cuina per aromar guisats, carns, embotis i  licors.

La sàlvia ha tingut, des d'antic, fama com planta sanadora
SABIES QUE... hom relaciona el nom genèric Salvia amb el llatí salvus, -a, -um, que significa sencer, sa, que està bé de salut. L'epítet officinalis significa medicinal, i s'aplica a moltes espècies que des de fa molt temps han estat emprades pels metges per a curar.
Al segle XIII en l’Escola de Salerno hom deia de la Salvia:”De què pot morir l’home que tinga sàlvia a l’hort?” en referència a les nombroses virtuts medicinals. I entre els anglosaxons se li atribuïa el poder de la immortalitat.
El general Agrippa la va anomenar “l’herba sagrada” perquè feia les dones fecundes. Així, en la ciutat egípcia de Copto, les dones foren obligades a prendre sàlvia, després d’una gran pestilència que va quasi acabar amb tots els habitants, per restablir prompte el nombre de ciutadans.
Segons els antics, els gripaus tenen predilecció per la sàlvia a l’hora de buscar recer, igual que les serps, per la qual cosa Diego de Torres, catedràtic de Salamanca, aconsellava, en 1727, que“conviene plantarla junto a la ruda, para defenderla de las serpientes, que frecuentan mucho junto a ella...” 

Família Labiatae (Lamiaceae)
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...