Quan passegem pel camp o pel jardí ens creuem amb multitud d’animals i plantes als quals no prestem atenció per considerar-los insignificants, els mirem sense veure’ls, els trepitgem sense adonar-nos-en, ignorants de l’enorme bellesa d’aquests essers petits i els milers d’anys d’especialització i adaptació al medi de la seua morfologia. Aquest blog intentarà mostrar eixe món i donar a conèixer alguns dels seus secrets.

dilluns, 31 de març de 2014

Arachis hypogaea L.


NOMS: Cacauet. Castellà: Avellana americana, Cacahuete, Maní, Pistacho de tierra. Occità: Cacauèta. Èuscara: Kakahuetea. Portuguès: Amendoim. Italià: Arachide. Francès: Arachide, Cacahuète. Anglès: Earthnut, Ground-nut, Monkey nut, Peanut. Alemany: Erdnuss. Neerlandès: Pinda.  

Flors en inflorescències axil·lars
SINÒNIMS: Arachis nambyquarae Hoehne

DISTRIBUCIÓ: Tropical

HÀBITAT: Cultivat
 
FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors.

DESCRIPCIÓ: Herba de tiges erectes, de vegades decumbents, de fins mig metre d’alçada i glabrescents, ramificades des de la base.

Fulles amb quatre folíols sèssils
Fulles amb llarg pecíol, formada normalment per quatre folíols oblongs, dos parells oposats, coberts de pèls amb l’àpex acabat en punta. Estípules linears.  

Flors papilionades de color groc
Flors en inflorescències axil·lars, de calze tubular estret i corol·la groga amb ratlles vermelles a l’estendard, amb la típica forma papilionada, d’estendard obert i quilla ovada, més curta que les ales. Androceu amb estams diadelfs, amb 9 units i un de sol. Floreix de juliol a setembre

Fruit en llegum de desenvolupament subterrani
Fruit en llegum que es desenvolupa sota terra, oblonga, amb (1)2-3(6) llavors. És el cacauet.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Aquesta espècie fa una cosa molt curiosa: després de la pol·linització, el peduncle de la flor s’allarga fins introduir l’ovari sota terra, de manera que el creixement de la tija l’empenta cap endins la terra, on creix la llegum que coneguem com cacauet. És el que, en botànica, s’anomena un geocarp.

USOS I PROPIETATS: És nutritiu, fluïdificant i combat el colesterol, és ric en proteïnes i antioxidants, tot i que cal tindre precaució perquè conté al·lergògens que afecten a persones que presenten reaccions al·lèrgiques.
Els usos del cacauet són molts i diversos arreu del món. Per menjar crus, torrats salats, caramel·litzats, coberts de xocolata, torró, amb forma de mantega, d’olis, o de farines emprades com potenciadores del sabor riques en proteïnes.
Hi ha diversos cultivars, els més populars al món són: Espanyol, Runner, Virginia i València. La varietat València és una de les més comercialitzades amb closca per al consum humà pel seu sabor.

Herba de tiges erectes o decumbents
ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom genèric Arachis deriva del grec "ἄρακος arachos" planta lleguminosa esmentada per Aristòfanes, Hiparc, Teofrast.
L’epítet específic hypogaea deriva del grec "hypó" que significa sota, i "ge" terra, és a dir, sota terra, perquè els fruits apareixen soterrats.
A les zones tropicals d’Amèrica del Sud es cultiva des de fa més de 7.000 anys. En zones del Perú s’han trobat restes de més de 7800 anys d’antiguitat.
Els conqueridors espanyols ho van portar a Europa, en descobrir-ho en un mercat de Tenochtitlan (Mèxic). Des d’aleshores el conreu del cacauet s’ha estes per Europa, Àsia, Àfrica i Oceania. Fins el primer terç del segle XX s’utilitzà com pinso per al bestiar, fins que el Departament d’Agricultura dels Estats Units d’Amèrica, mitjançant Georg Washington Carver, varen fomentar la producció i consum humà.
Es sembra a finals de la primavera i es recol·lecta a finals de la tardor. Igual que gran quantitat de lleguminoses, el cacauet fixa el nitrogen atmosfèric al sòl, com a conseqüència de la simbiosi amb bacteris del gènere Rhizobium.
Arachis hypogaea fou descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 2: 741. 1753.

Família Leguminosae (Fabaceae, Papilionaceae)


divendres, 28 de març de 2014

Laurus nobilis L.


NOMS: Llorer. Llor. Baguer. Bacalia. Castellà : Laurel. Aurel. Loreto. Gallego: Loureio. Louro. Èuscara: Erramu. Ereñotz. Ereinutza. Occità: Baguièr, Laur, Laurièr, Laurèr. Italià: Alloro. Lauro. Francès: Laurier, Laurier vrai, Laurier-sauce. Anglès: Bay leaf tree, Bay tree, Laurel, Sweet bay. Alemany: Lorbeerbaum. Grec: Βάγια. Δαφνόφυλλα. Δάφνη η ευγενής.

Flors en umbel·les axil·lars
DISTRIBUCIÓ: Mediterrània oriental

HÀBITAT: Viburno tini-Quercetum ilicis. Cultivat però també subespontani en llocs ombrívols i humits, torrents, barrancs, probablement com relicte de boscos que van habitar les nostres terres fa milers d’anys. Fins els 1000 metres d’altitud.

FORMA VITAL: Macrofaneròfit : segons la classificació dels vegetals de Raunkjaer, faneròfit amb les gemmes persistents situades a més de 2 m d'alçada.

DESCRIPCIÓ: Arbre perennifoli, dioic, d’ampla i densa capçada, de tronc recte i llis, de fins 10 metres d’alçada, cultivat des de l’antiguitat,

Fulles lanceolades de marge ondulat
Fulles esparses, limbe lanceolat atenuat a la base en curt pecíol, marge enter i ondulat, de textura coriàcia i color verd fosc, amb olis aromàtics.

Estams amb anteres dehiscents per dues valves
Flors en umbel·les axil·lars, unisexuals, amb bràctees a la base i quatre tèpals lliures blanquinosos. Les masculines amb gineceu rudimentari i 8-14 estams amb dos nectaris, anteres dehiscents per dues valves. Les flors femenines amb 2-4 estaminodis al voltant del pistil; ovari súper amb un estil gruixut i curt, acabat en estigma trígon. Floreix en març, abril i maig.

Fruit en baia esferoïdal
Fruit en baia esferoïdal d’1-1,5 cm, acuminada, negra a la maturitat. Les llavors són disseminades pels ocells.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: La dehiscència és el fenomen mitjançant el qual s’allibera el contingut d’un òrgan, com l’alliberació de llavors del fruit o dels grans de pol·len de l’antera. Les anteres tenen dues formes de dehiscència: poricida, deixant sortir les llavors per porus; o valvicida, obrint una o més valves. Els estams del llorer tenen anteres amb dehiscència valvicida, és a dir, mitjançant dues valves.

USOS I PROPIETATS: En medicina popular s’ha emprat la infusió de les fulles com antisèptic, emmenagog, digestiu, carminatiu i diürètic. No obstant això, la Comissió E del Ministeri de Sanitat Alemany, encarregada d’elaborar la guia terapèutica de plantes medicinals, no ha aprovat cap indicació per a usos medicinals del llorer.

Els fruits es fan servir, en veterinària, per combatre els paràsits de la pell del bestiar. Les fulles s’empren per cuinar, com condiment culinari, doncs desprenen un aroma fort i agradable. També s’usaven per donar bona olor a la roba quan es rentava.

Espècie important en jardineria, on s’empra com exemplar solitari, per fer tanques i com arbust; també en topiària s’utilitza el llorer perquè admet podes dràstiques i rebrota amb facilitat. És indiferent edàfic, és a dir, que pot créixer en qualsevol tipus de substrat.

A l’Albaicín de Granada es manté la tradició artesanal àrab de treballar la dura i aromàtica fusta del llorer en marqueteria.

Arbret dioic
ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: Laurus és el nom llatí del llorer, l’arbre sagrat d’Apol·lo, que possiblement derive del celta “lauer”  sempreverd, o del sànscrit “daru” que significa arbre.
L’epítet específic nobilis  és una veu llatina que significa noble, famós, excel·lent, per les reconegudes qualitats de la planta.

A l’Antiguitat clàssica s’utilitzaven corones de llorer per homenatjar als herois i als poetes com símbol de victòria. Els romans que entraven victoriosos a la ciutat anaven coronats pel llorer simbolitzant el triomf. Segons el mite, aquest costum el va implantar Apol·lo, per recordar la seua amada Dafne, convertida en llorer per son pare, el déu del riu Peneo. A la parla comú s’empra “llorejat ” (cast. laureado, angl. laureate, fr. lauréat) com premiat, condecorat. Aquest significat simbòlic el manté el cristianisme emprant el llorer en les processons del diumenge de rams, recordant l’entrada triomfal de Jesús en Jerusalem. 


"Al cap de set-cents anys, el llorer reverdirà" va exclamar el prefecte càtar occità Guilhem de Belibasta, establert a Morella, abans de morir cremat a mans de la Inquisició al Llenguadoc-Rosselló, l'any 1321. Amb aquestes paraules al·ludia al futur renaixement del catarisme i, hi ha qui diu, que també de la nació occitana.

Les fulles donen nom a espècies amb aquesta forma de fulles: laurifolia, laurifolium, etc.

Plini el vell, en la seua obra Historiae Naturalis, cita la creença de que el llorer protegia contra els llamps, assegurant no conèixer cap casa amb llorer que fora encertada per un llamp. Per una experiència personal puc afirmar, però, que no és cert. Tindre un llorer plantat no evita els llamps.

El llorer és l’espècie que dona nom al bosc perennifoli amb alzines, coníferes, magnòlies i llorers, denominat laurisilva. Es troba a latituds temperades càlides i humides, sense estacions massa fredes ni totalment seques. El Parc Nacional de Garajonay, de La Gomera, a les Illes Canàries, és un magnífic exemple de laurisilva declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.

Laurus nobilis fou descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 1: 369. 1753.

Família Lauraceae


dimarts, 25 de març de 2014

Tuberaria guttata (L.) Fourr.


NOMS: Estepa gotejada. Heliantem maculat. Castellà: Hierba turmera. Jaguarzo. Mirasol. Gallego: Loitosiña. Italià: Fior-gallinaccio comune. Francès: Hélianthème taché. Hélianthème tacheté. Anglès: European Frostweed. Spotted Rock-rose. Alemany: Geflecktes Sandröschen. Getüpfeltes Sandröschen. Neerlandès: Gevlekt Zonnerosje.

Flors en cima escorpioide
SINÒNIMS:  Helianthemum guttatum (L.) Mill.;  Xolantha guttata (L.) Raf.

DISTRIBUCIÓ:  Mediterrània.

HÀBITAT: Thero-Brachypodion. Helianthemion guttati. Pinars, vores de camins, pradells terofítics, preferentment sobre sòls descarbonatats i pobres en nutrients. Aquests exemplars de la zona silícia de les Fontanelles de Vallada. Entre 100 i 1500 metres d’altitud

Petita herba de poc més d'un pam d'alçada
FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

DESCRIPCIÓ: Petita herba anual que fa una tija prima, erecta, de poc més d’un pam d’alçada, més o menys ramificada.

Fulles trinèrvies
Fulles en roseta basal ovalades amb tres nervis que van de la base a l’àpex (trinèrvies), que es marceixen a l’antesi; les caulinars són oposades, lanceolades o linears, i les més pròximes a la inflorescència poden ser alternes. Totes pubescents.

Pètals grocs amb una taca a la base
Flors en cima escorpioide unilateral. Flors hermafrodites, actinomorfes, amb llargs peduncles. Calze de cinc sèpals lliures i pilosos, i els dos externs són menors que els tres interiors. Corol·la amb cinc pètals lliures, grocs, amb una taca fosca a la base. Androceu amb nombrosos estams grocs. Gineceu súper amb curt estil acabat en estigma. Floreix a la primavera, de març a juliol.

Fruit en càpsula
Fruit en càpsula dehiscent per tres valves amb moltes llavors.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Aquesta espècie manté una relació simbiòtica amb fongs del gènere Terfezia amb les que forma una micorriza, és a dir, que la planta obté nutrients minerals i aigua, a canvi de proporcionar hidrats de carboni i vitamines que el fong no pot elaborar.

Tres sèpals majors i dos més petits
USOS I PROPIETATS: En llocs com Extremadura es busquen aquestes plantes per recollir el carpòfor, amb forma de tubercle, que hi ha mig soterrat a les arrels de la T. Guttata, que és comestible i molt apreciada en gastronomia.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: Tuberaria deriva del llatí “tuber” que significa tubercle, berruga, perquè un fong creix a les seues arrels i forma uns petits cossos esfèrics subterranis semblants a les trufes. Aquest també és el motiu del nom popular de “hierba turmera”.
L’epítet específic guttata ve de “gutta” que significa gota, taca, clapejat, per les taques del pètals.

Família Cistaceae


dissabte, 22 de març de 2014

Nicotiana tabacum L.


NOMS: Tabac. Tabaquera. Caliquenya. Castellà : Tabaco. Hierba de la Santa Cruz. Èuscara: Tabako. Occità: Bèladòna. Tabac. Tabat. Italià: Tabacco. Francès: Tabac. Tabac cultivé. Anglès: Tobacco. Alemany: Tabak. Neerlandès: Tabak. Grec: Καπνός.

Flors en cimes terminals
SINÒNIMS: Tabacum nicotianum Bercht. & Opiz
Hi ha tres varietats reconegudes: Nicotiana tabacum var. fruticosa (L) Hook. f; Nicotiana tabacum var. loxensis (Kunth) Kuntze; Nicotiana tabacum var. virginica (C. Agardh) Comes

DISTRIBUCIÓ: Amèrica del Sud

HÀBITAT: Cultivada i de vegades subespontània.

Herba que pot arribar als tres metres d'alçada
FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors, tot i que de vegades es comporta com nanofaneròfit, és a dir, que en època desfavorable manté els meristemes perdurables per damunt de 40 cm i per baix dels dos metres d’altura.

DESCRIPCIÓ: És una herba que pot arribar als tres metres d’alçada, amb una tija lignificada central, erecta, pubescent, amb pèls fins i curts.

Les fulles pode fer mig metre de llarg
Fulles alternes, ovalades i molt grans, doncs poden fer mig metre de llarg, de marge enter; les caulinars sèssils o semiamplexicaules, i els nervis principals molt marcats per la cara inferior.

Corol·la tubulosa i amb pèls glandulosos
Flors en cimes terminals paniculiformes, hermafrodites i actinomorfes. Calze campanulat i pubescent, amb cinc lòbuls triangulars però desiguals. Corol·la pubescent, amb pèls glandulosos, de pètals soldats formant un tub de color blanquinós, més estret a la part inferior, acabat en cinc lòbuls acuminats i rosats. Estams inserits a la part superior del tub de la corol·la. Gineceu d’ovari súper, amb estil lleugerament exsert acabat en estigma bilobat. Floreix de juliol a octubre.

 
Fruit en càpsula dehiscent
Fruit en càpsula dehiscent ovoide, aguda i coriàcia del color de la xocolata, amb llavors brunes que surten per 4 (6) valves

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: La família de les solanàcies inclou espècies tan importants per a l’alimentació de la humanitat com la creïlla o patata (Solanum tuberosum), la tomaca (Solanum lycopersicum), l’albergínia (Solanum melongena) o els pimentons o pebreres (Capsicum sp.). Però també inclou espècies productores d’alcaloides, antigament emprades com verins, però que tenen valuoses propietats farmacèutiques, com el jusquiam (Hyoscyamus albus), la belladona (Atropa belladonna), l’estramoni (Datura stramonium), la mandràgora (Mandragora autumnalis), o el mateix tabac.  

USOS I PROPIETATS: L’ús principal és la producció de tabac per fumar, tot i que també es fa servir com insecticida per animals i plantes.
En Amèrica el tabac s’emprava des de molt abans de l’arribada dels espanyols com medicinal, tòxica, màgica i en ritus litúrgics. El cultiu era tan antic que no varen poder trobar cap espècie vertaderament silvestre, car totes eren cultivades o assilvestrades.
Tota la planta és tòxica, excepte els fruits, per la nicotina que conté, especialment en les fulles. En el Dioscòrides renovado es diu que “la nicotina es tóxica en grado sumo, y se absorbe con gran facilidad a través de la piel y aún más por las mucosas. (...) El jugo del tabaco era uno de los tantos tóxicos empleados por los indios americanos para envenenar las flechas (...) El perro sucumbe con una o dos gotas de la misma

Inflorescència cimosa del tabac
ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Nicotiana fou establert per Tournefort (1694-1700), i acceptat per Linné, en honor a Jean Nicot (1530-1600), ambaixador francès a Portugal on va cultivar el tabac.
L’epítet específic tabacum és d’origen incert. Per a uns deriva de l’espanyol “tabaco” pres d’un dialecte caribeny de la llengua Arawak que va utilitzar Bartolomé de las Casas en 1552, quan va parlar del “tobago”, un rotllo de fulles que forma un tub que empren els indígenes per inhalar el fum pel nas. Per a altres autors és una paraula provinent de l'àrab “tabbaq” amb què es designaven plantes medicinals que marejaven o feien dormir.
Va ser però, Gonzales Fernandez de Oviedo qui va aportar les primeres notícies del tabac en la “Historia general i natural de las Indias”, publicat en 1535. Deia: “usaban los indios de esta isla (la Espanyola) entre otros sus vicios, uno muy malo, que es tomar unas ahumadas, que ellos llaman tabaco para salir de sentido (...) Los caciques e los hombres principales tenían unos palillos huecos del tamaño de un jeme o menos, de la groseza del dedo mayor de la mano, y estos cañutos tenían dos cañones correspondientes a uno, e todo en una pieza. Y los dos ponían en las ventanas de las narices y el otro en el humo de la hierva...”
Els espanyols varen portar el tabac d’Amèrica i començaren a cultivar-lo a Espanya a principis del segle XVI. Jean Nicot, de qui rep el genèric Nicotiana, va enviar, al voltant de 1560 a Catalina de Mèdici, llavors i tabac en pols (rapè) per tractar les migranyes de Francesc II, doncs es creia que el rapè aspirat pel nas porgava el cap de totes les flemes, el que va provocar la ràpida propagació d’aquesta moda per l’alta societat d’Europa.  
Tres papes (Urbà VIII, Innocenci X, i Innocenci XI) van prohibir, amb pena d’excomunió, l’ús del tabac, per la boca i pel nas, a les esglésies, però, com que cada dia s’estenia més l’ús del tabac, el governs van veure una fàcil font d’exacció fiscal. En 1611, s’establia un gravamen sobre el tabac, i en 1632 la Hisenda Pública es va fer càrrec, en exclusiva, del control de la producció i comercialització del tabac, el que coneguem com l’estanc.
Nicotiana tabacum fou descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 1: 180. 1753.

Família Solanaceae


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...