Cyperus rotundus L.

NOMS: Junça. Jonça de cordellar. Serrana rodona. Castanyola. Xufera borda. Castellà : Castañuela. Juncia real, menor o redonda. Portuguès: Juncinha. Junça-brava. Italià: Zigolo infestante. Francès: Herbe à oignon, Souchet d'asie, Souchet officinal, Souchet rond. Anglès: Nut grass. Purple Nutsedge. Alemany: Knollen-Zypergras. Rundes Zypergras.

Inflorescències en umbel·la amb bràctees foliàcies

SINÒNIMS: Pycreus rotundus (L.) Hayek; Cyperus olivaris O. Targ. Tozz.

DISTRIBUCIÓ:  Pluriregional

HÀBITAT: Diplotaxion erucoidis. Horts, camps, sembrats. Fins els 800 metres d’altitud.

Herba de fins 49 cm d'alçada

FORMA VITAL: Geòfit: en les formes vitals de Raunkjaer, plantes vivaces que durant l'època favorable produeixen òrgans de reserva subterranis on s'acumulen els nutrients per a sobreviure durant l'època desfavorable.

DESCRIPCIÓ: Planta rizomatosa amb petits tubercles semblants a la xufa, que són un mal de cap per als camperols. És petita, amb tiges trígones de fins 40 cm d’alçada

Fulles planes, llargues i estretes

Fulles totes bassals, estretes i llargues, de nerviació linear i marge enter.

Espiguetes aplanades de color bru

Flors en inflorescències formades per espiguetes allargades i planes de color bru, que apareixen a l’àpex dels peduncles, disposades en umbel·la amb bràctees foliàcies. Androceu amb tres estams. Gineceu amb tres estigmes. Pot florir des de maig fins a desembre.

Fruit trígon, de color obscur

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: En botànica, l'al·lelopatia és el fenomen d'interferència química que consisteix en l'alliberament de substàncies químiques per part d'una planta (l'alliberament de substàncies volàtils, generalment per les fulles, o per excreció de toxines a través de les arrels) que són perjudicials per altres plantes competidores. Les funcions perjudicades més freqüents són l'assimilació de nutrients, el creixement, la fotosíntesi, la respiració, la síntesi de proteïnes, la permeabilitat de la membrana cel·lular i l'activitat enzimàtica.

USOS I PROPIETATS: En medicina popular s’empra per combatre la febra, la nàusea i les inflamacions. Els tubercles torrats i molts s’apliquen a ferides i irritacions.

Els tubercles són amargs, però en temps de fam es consumeixen.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Cyperus prové del grec “kýpeiros” que significa punta afilada, jonc.

L’epítet específic rotundus deriva del llatí “rotundus, -a, -um” que significa redó, circular, per la forma arrodonida dels tubercles subterranis.

És una de les plantes invasores més difícils d’eradicar a tot el món, degut a la propagació pels tubercles subterranis que prosperen inclús baix la tela antiherbes, la solarització i resisteixen, fins i tot, els herbicides, que maten els brots però no els bulbs dorments que sortiran més tard. Són, per tant, perjudicials per a l’agricultura i per a la jardineria.

Cyperus rotundus va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 1: 45. 1753

Família Cyperaceae

Fragaria vesca L.

NOMS: Maduixera. Fraulera. Fraguera. Castellà: Fresa silvestre, Fresera, Madroncillo, Mayuetas, Miruébano. Occità: Fraguièr, Majofièr. Gallego: Freseira. Morodo. Èuscara: Marubia. Portuguès: Morangueiro. Italià: Fragola comune. Francès: Fraisier des bois. Anglès: Wild strawberry. Wood Strawberry. Alemany: Wald-Erdbeere. Neerlandès: Bos-Aardbei. Grec: Φράουλα. Χαμοκέρασσα.  

Flors en cimes terminals

SINÒNIMS: Fragaria vulgaris Ehrh.

DISTRIBUCIÓ: Eurosiberiana

HÀBITAT: Cultivada en horts. Prefereix sòls humits, rics en nutrients i ben drenats. Fins els 1800 metres d’altitud

Planta rizomatosa amb estolons epigeus

FORMA VITAL: Hemicriptòfit: en la classificació de les Formes vitals de Raunkjaer són aquelles plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que aquest tipus de plantes renoven la part aèria cada any. En l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen.

DESCRIPCIÓ: Petita herba vivaç de fins un pam, reptant, amb rizoma horitzontal i estolons epigeus.

Fulles trifoliades amb llarg pecíol

Fulles disposades en roseta basal, peciolades i trifoliades, amb folíols ovats de marge serrat, sèssils, amb l’anvers glabrescent i el revers pilós. Estípules lanceolades, enteres i acuminades

Gineceu súper policarpelar

Flors en inflorescències en cima terminal, amb peduncle més llarg que les fulles. Flors hermafrodites (tot i que poden haver-hi flors unisexuals), actinomorfes i pentàmeres, amb el receptacle floral convex. Calze de cinc sèpals, reflexos a la fructificació. Presenta un calicle exterior amb peces més petites que les del calze. Corol·la formada per cinc pètals blanc de limbe ovat, de 1,5 cm de diàmetre. Androceu format per nombrosos estams de filament filiforme. Gineceu súper i policarpelar, amb tants estils com carpels, acabats en estigma engruixit. Floreix des de març fins l’agost

Fruit en eteri

Fruit en poliaqueni, una infructescència amb els aquenis dispersos sobre el receptacle acrescent, vermell intens i carnós de forma ovoide, que anomenem maduixa.  

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: La maduixa no és un vertader fruit sinó un eteri, un receptacle floral engrossit i carnós, convertit aparentment en fruit, sobre el qual es troba inserida una elevada quantitat d’aquenis, que són els vertaders fruits de la maduixera. És per aquesta raó per la qual es considera també un poliaqueni. Provenen de flors apocàrpiques amb carpels independents que formen cadascú un ovari.

Nombrosos estams

USOS I PROPIETATS: La maduixera és cultivada des de temps antic tant per menjar les maduixes fresques, per preparar melmelades, dolços, etc. com per les seues propietats medicinals. El rizoma és ric en tanins i la seva infusió s'ha utilitzat com a diürètica, aperitiva i astringent, per combatre les hemorràgies intestinals, i les fulles tenen vitamina C i flavonoides i s'han emprat per alleujar la gota i el reuma. La ingesta de fruit fresc combat la fragilitat capil·lar, les varius i les hemorroides.

Hom diu que les fulles de la Fragaria vesca alleugeren les molèsties de les embarassades només portant-les amb una bosseta a sobre.  

Calicle amb peces semblants als sèpals però més petites

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Fragaria deriva del llatí "fragum" que era com denominaven les maduixes però també el fruit de l’arbocer, (Arbutus unedo), i del sufix “-aria, -ariae” que indica relació, paregut.

L’epítet específic vesca ve de "vescor" que s’hi pot traduir per jo mengi, és a dir, comestible.

La maduixera o fraulera, de fruits petits, ha estat quasi totalment substituïda per la fraga o maduixot, un híbrid (Fragaria x ananassa) en part d'origen americà que produeix fruits més gruixuts, tot i que no tan saborosos ni flairosos com les menudes llepolies silvestres.

Poetes clàssics com Ovidi, Plini i Virgili dedicaren versos a la maduixa, coneguda i consumida amb plaer per grecs i romans.

El roig intens del fruit han convertit les maduixes en un símbol de passió sensual.

Fragaria vesca va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 1: 494–495. 1753.

Família Rosaceae

Reichardia picroides (L.) Roth

NOMS: Cosconilla. Escanyavelles. Herba dolça. Castellà: Lechuguilla dulce. Cosconilla. Occità: Cosconilha, Costo counihiero. Italià: Caccialepre. Grattalingua comune. Francès: Cousteline. Reichardie. Anglès: French Scorzonera. Common Brighteyes. Common Reichardia. Alemany: bitterkraut Reichardie. Grec: Όψωμο. Πολυριζούσα. Γαλατσίδα.

Capítols solitaris de flors ligulades

SINÒNIMS: Reichardia picroides (L.) Roth subsp. intermedia (Schultz Bip.) Jah. et Maire;  Picridium vulgare Desf.; Scorzonera picroides L.

Observacions: A les nostres terres es diferencien dues subespècies: la subsp. picroides i la subsp. intermedia. La primera és perenne i de distribució general. En canvi, la segona és anual i només es troba al País Valencià i a Mallorca, al domini de les màquies.

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània

Herba glabra de tiges erectes

HÀBITAT: Thero-Brachypodietea. Oleo-Ceratonion. Comunitats herbàcies pròpies de sòls secs, clarianes de coscollars, erms, fenassars, en indrets no pasturats. Fins els 300 metres d’altitud.

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

DESCRIPCIÓ: Petita herba glabra, amb una roseta basal i les tiges florals que sostenen les inflorescències compostes, da poc més d’un pam d’alçària.

Roseta basal amb fulles oblongues

Fulles en roseta basal, poc o gens dividides, de limbe oblong i marge dentat; les caulinars alternes, poc nombroses, més petites i amplexicaules.

Ovari ínfer amb estigma bifurcat

Flors en capítols de flors hermafrodites, zigomorfes i pentàmeres: calze transformat en un plomall tres vegades major que l’aqueni. Corol·la amb lígula groga, les exteriors amb una banda grisenca a revers. Androceu amb cinc estams. Gineceu ínfer amb ovari unilocular. Bràctees involucrals interiors amb forma de cor invertit i les exteriors lanceolades, totes amb una ampla banda escariosa marginal. Floreix a la primavera

Fruit en aqueni bru i rugós

Fruit en aquenis rugosos amb vil·là, els interiors blancs, més llargs i inviables, i els exteriors molt més rugosos i fèrtils.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Les compostes o asteràcies formen dues subfamílies ben delimitades: les asteròidies i les cicoriòidies. De les primeres formen part totes aquelles espècies que tenen, si més no, algunes flors del capítol tubuloses; i les segones les que presenten totes les flors ligulades, com en aquest cas.

Bràctees cordades amb ample marge escariós

USOS I PROPIETATS: En medicina popular s’ha emprat com hipoglucemiant. 

Les fulles es poden menjar en amanida. Forma part de la cuina mediterrània tradicional. També són un dels ingredients del preboggion, barreja d'herbes típica de la cuina de Ligúria.

Aquesta espècie és d’alt interès nectarífer i pol·linífer per la producció de mel.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom genèric Reichardia  està dedicat al metge i botànic alemany Johann Jakob Reichard (1743-1782).

L’epítet específic picroides deriva de Picris un gènere botànic i del grec “εἷδος eidos” que significa aspecte, és a dir, amb aspecte de Picris

Família Compositae (Asteraceae)

Scrophularia canina L.

NOMS: Escrofulària de ca. Herba pudenta. Ruda de ca. Castellà : Escrofularia perruna. Hierba de Troya. Ruda canina. Escrofularia menor. Gallego: Herba da fame. Portuguès: Escrofularia canina. Italià: Ruta canina. Scrofularia comune. Francès: Scrofulaire des chiens. Anglès: Dog figwort. French Figwort. Alemany: Hunds-Braunwurz.

Inflorescències en dicasi

SINÒNIMS: Tomiephyllum caninum (L.) Fourr.

DISTRIBUCIÓ:  Pluriregional

HÀBITAT: Zones pedregoses o arenoses assolellades del litoral, o llits secs de rambles i rius, vores de camins, del interior.

Tiges erectes sufruticoses

FORMA VITAL: Camèfit: tipus biològic de les formes vitals de Raunkjaer que defineix els vegetals amb les seues parts aèries persistents tot l'any però que tenen les gemmes persistents a un nivell de terra inferior als 25-50 cm.

DESCRIPCIÓ: Herba sufruticosa glabra, amb tiges erectes quadrangulars i ramificades, que poden sobrepassar el metre d’alçada, que poden ser glandulosos.

Fulles molt dividides

Fulles inferiors oposades i les superiors alternes, pinnatipartides o pinnatisectes, glabres, sèssils o amb curt pecíol, amb segments asimètrics irregularment serrats.

Flor bilabiada

Flors zigomorfes en inflorescències en dicasis simples o composts amb flors alternes o oposades. Bràctees com les fulles, les inferiors  i lanceolades les superiors. Calze acampanat amb cinc sèpals ovals amb marge escariós blanquinós. Corol·la urceolada, bilabiada, de color violeta amb els marges dels lòbuls laterals i inferiors de color crema o blanquinós; llavi superior bífid, llavi inferior més menut i reflex, i els dos llavis laterals simètrics i majors que el inferior. Androceu didínam amb estams soldats al llavi inferior i anteres color violeta o blaves. Gineceu amb ovari súper i estil erecte que es torna reflex sobre el llavi central, amb estigma capitat de jove i bilobat després. Floreix a la primavera i l’estiu.

Fruit en càpsula ovoideamb l'estil persistent

Fruit en càpsula ovoide verdosa amb llavors negroses

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Les flors de les escrofulariàcies és proterògina, és a dir, que els pistils maduren abans que els estams per evitar l'autofecundació. Durant els dos dies que la flor està en fase femenina els estams estan cargolats, i quan es redrecen per alliberar el pol·len, l’estigma ja s’ha marcit.

Flors proterògines

USOS I PROPIETATS: Els nòduls de les arrels van fer que, durant l’Edat Mitjana, s’utilitzara per combatre malalties que presentaven inflamacions de ganglis limfàtics com les galteres, la tuberculosi o el goll, seguint la Teoria del signe.   

Com el seu nom indica s’empra o s’ha emprat contra la sarna dels gossos.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: Scrophularia deriva del llatí “scrofa, -ae” porca paridora, i del sufix “-aria, -ariae” que indica relació, perquè la planta es reprodueix com les porques. Ambrosini (1666) deia que rebia aquest nom perquè els nòduls de les arrels s’empraven per combatre les galteres, conegudes vulgarment com escròfules. 

L’epítet específic  canina deriva del llatí “canis” que significa gos, doncs la infusió d’aquesta planta s’emprava per curar la sarna dels gossos.  

Família Scrophulariaceae