Quan passegem pel camp o pel jardí ens creuem amb multitud d’animals i plantes als quals no prestem atenció per considerar-los insignificants, els mirem sense veure’ls, els trepitgem sense adonar-nos-en, ignorants de l’enorme bellesa d’aquests essers petits i els milers d’anys d’especialització i adaptació al medi de la seua morfologia. Aquest blog intentarà mostrar eixe món i donar a conèixer alguns dels seus secrets.

diumenge, 29 de maig de 2016

Astragalus hamosus L.

NOMS: Astràgal hamós. Castellà : Anzuelos. Hedisaro. Securidaca menor. Francès: Astragale à gousses en hameçon. Portuguès: Erva de Sam Laurenço. Italià: Astragalo falciforme. Anglès: Southern Milk-vetch. Alemany: Hakenfrüchtiger Tragant.

Inflorescències en raïm a l'extrem d'un llarg peduncle
SINÒNIMS: Astragalus paui Pau

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània i iranoturaniana

HÀBITAT: Thero-Brachypodietalia. Creix en camps de secà i prats terofítics. Fins els 1200 metres d’altitud.

Herba ramificada amb tiges arran de terra
FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

DESCRIPCIÓ: Herba anual ramificada des de la base, de tiges de fins mig metre, amb molts pèls i aplicades al terra

Fulles imparipinnades amb 7-13 parells de folíols
Fulles de distribució alterna, imparipinnades, compostes per 7-13 parells de folíols i un de sol a l’àpex, obovats, enters, glabres per l’anvers i pilosos per revers. Estípules acuminades que abracen la tija.

Flor papilionada amb l'estendard més llarg que la carena i les ales
Flors en raïm a l’extrem del peduncle. Calze campanulat i cobert de pèls blancs i negres amb cinc dents linears iguals, persistents a la fructificació. Corol·la groguenca, amb l’estendard més llarg que les ales i la carena. Androceu diadelf amb nou estams soldats i un de sol. Gineceu d’ovari súper amb estil arquejat i estigma capitat. Floreix a la primavera, entre abril i juny.

Fruit inconfusible i característic de l'espècie
Fruit en llegum de secció circular amb la beina molt corbada, pareguda a un ham de pescar

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: El llegum és un fruit dehiscent, és a dir, que s’obri de manera natural, separant-se en dues peces o valves. És el fruit característic, en les diferents formes de cada espècie, de les lleguminoses o fabàcies.

USOS I PROPIETATS: Té propietats medicinals com laxant, galactagog i emol·lient, tot i que no s’ha emprat tradicionalment. 


ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Astragalus, deriva del grec “ἀστράγαλοϛ astrágalos” astràgal, nom ja citat per Plini per definir una lleguminosa, pot ser per la forma de les llavors que semblen l’os del mateix nom que grecs i romans usaven per al joc dels daus. Altres autor defenen que el nom deriva de “αστήρ astér” astre, i de “γάλα gála” llet, per la forma i el color de la flor i per què les cabres que s’alimentaven d’aquesta planta augmentaven la producció de llet. L’epítet específic hamosus ve del llatí “hamus” ganxo, és a dir, amb ganxos, per la forma dels fruits.

Astragalus hamosus va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 2: 758. 1753.

Família Leguminosae (Fabaceae, Papilionaceae)

dijous, 26 de maig de 2016

Medicago rigidula (L.) All.

NOMS: Melgó rígid. Trèvol de rodet, Userda borda. Castellà: Carretón. Carretilla espinosa. Portuguès: Trevo espinhoso. Luzerna peluda. Francès: Luzerne de gérard, Luzerne raide. Italià: Erba-medica rigidetta. Anglès: Tifton Burclover. Alemany: Samt-Schneckenklee. Starrer Schneckenklee. Steifer Schneckenklee.

Flors solitàries o en parelles
SINÒNIMS: Medicago polymorpha var. rigidula L.

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània

HÀBITAT: Thero-Brachypodietalia. Vores de camins, pradells terofítics, fins els 1300 metres d’altitud

Herba petita amb tiges arran de terra
FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

DESCRIPCIÓ: Petita herba lleguminosa de tiges arran de terra, ramificades des de la base, de fins 40 cm

Folíols dentats a la part superior i amb pèls
Fulles trifoliades amb folíols obovats dentats a la part superior amb pèls i amb l’àpex truncat. Les estípules també són dentades a la part superior.

Flors papilionades de color groc
Flors normalment en parelles o solitàries, sobre peduncles més curts o més llargs que la fulla corresponent. Els pedicels són més curts que el tub del calze, que acaba en cinc dents i està cobert de pèls. Corol·la de 4-6 mm, groga, papilionada, amb l’estendard més llarg que la carena i les ales més curtes que la carena. Floreix a la primavera, entre abril i juliol

Fruit amb espines rígides
Fruit en beina amb discs en espiral, atapeïts, que formen una mena de cilindre convex en els dos extrems, amb espines rígides i molts pèls

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: El llegum és el fruit característic de les plantes de la família de les fabàcies o lleguminoses i les llavors que contenen moltes espècies són comestibles per als humans i altres són farratgeres, i alimenten els animals que consumim. Les plantes del gènere Medicago produeixen unes llegums característiques, doncs totes estan enrotllades en espiral.

Calze cobert de pèls
USOS I PROPIETATS: Com una lleguminosa que és, fixa al terra el nitrogen de l’aire. Fent-lo així més ric i fèrtil.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Medicago  deriva del grec “Medike” que significa mede, perquè, segons Plini, l’alfals (Medicago sativa) fou introduïda en Grècia durant les Guerres Mèdiques (de l’actual Iran), i del sufix llatí “–ago, -inis”, que indica paregut o relació. L’epítet específic rigidula és el diminutiu del llatí “rigidus, a, um” rígid, segurament per les espines del fruit que són rígides.

Medicago rigidula va ser descrita, per primera vegada, per Carles Linné publicada en Species Plantarum 2: 780. 1753. amb el nom de Medicago polymorpha var. rigidula, i més tard per Carlo Allioni en Flora Pedemontana 1: 316. 1785, amb el nom actualment acceptat. 

Família Leguminosae (Fabaceae, Papilionaceae)

dilluns, 23 de maig de 2016

Sonchus asper (L.) Hill

NOMS: Lletsó bord. Lletsó punxós. Llicsó. Lletsó aspre. Castellà: Cerraja. Cardincha. Cardo lechero. Gallego: Cardio melardo. Leitarugas. Èuscara: Asta-uzarra. Gardabera. Portuguès: Serralha áspera. Sarralha espinhosa. Francès: Laiteron piquant, Laiteron rude, Laiteron épineux. Italià: Grespino spinoso. Anglès: Prickly sow thistle. Spiny Milk-thistle. Alemany: Dornige Gänsedistel. Neerlandès: Gekroesde Melkdistel. Ruwe Melkdistel. Grec: Σογχός ο τραχύς. Άγριο ζοχάδι.

Capítol amb involucre de tres files de bràctees 
SINÒNIMS: Sonchus oleraceus var. asper L.

DISTRIBUCIÓ: Holàrtica: L’ecozona holàrtica fa referència als hàbitats que es troben a través del conjunt dels continents de l'hemisferi nord.

HÀBITAT: Polygono-Chenopodietea. En camps, vores de camins, herbassars ruderals i llocs amb sòls humits, de vegades embassats. Fins els 1300 metres d’altitud.

Pot assolir més d'un metre d'alçada
FORMA VITAL: Hemicriptòfit: en la classificació de les Formes vitals de Raunkjaer són aquelles plantes que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que renoven la part aèria cada any. En l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen. Però de vegades es comporta com Teròfit, és a dir, en una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors.

DESCRIPCIÓ: Herba que pot sobrepassar el metre d’alçada, amb tiges que emeten una saba lletosa quan es talla, caracteritzada per les fulles

Fulles amb aurícules aferrades a la tija
Fulles alternes, oblongues ondulades i dentades, pinnatífides o no dividides i lanceolades, espinescents, amb la característica que tenen unes aurícules a la base aferrades a la tija. Tot i això, és una espècie polimorfa en quant a la forma de les fulles

Flors ligulades de color groc
Flors en capítol envoltat per involucre que pot tindre o no cilis glandulars amb bràctees disposades en tres files. Les flors són ligulades, amb la lígula més curta que el tub de la corol·la, de color groc pàl·lid. Pot florir tot l’any però majoritàriament entre maig i octubre

Aqueni comprimit amb papus blanc
Fruit en aqueni (cípsela) comprimit llis, sense rugositats, de color marró, i papus blanc

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Una bràctea o hipsofil·le és una fulla modificada que surt de l'eix de la qual surten les flors, les tiges florals o les inflorescències. La reunió de bràctees en un verticil s’anomena involucre. La família de les asteràcies acostumen a tenir involucres que embolcallen els capítols.

Fulles basals 
USOS I PROPIETATS: En medicina popular té diferents aplicacions per les seues propietats com diürètica, digestiva i laxant. En aplicacions externes és cicatritzant, antiinflamatòria, analgèsica i astringent.

Les fulles són comestibles i fan una saborosa amanida. En temps de fam era corrent emprar-la junt a altres llicsóns però ara ha caigut en desús i és considerada una mala herba.

Fruit en aqueni llis de color marró
ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Sonchus deriva del grec "sónkhos" i aquest de "sómphos" que significa buit, moll, esponjós, doncs les tiges estan buides. L’epítet específic asper ve del llatí “asper-a-um” aspre, que fa referència al tacte aspre i punyent de les fulles.

Sonchus asper va ser  descrita per Carles Linné com una subespècie i publicada com Sonchus oleraceus var. asper en Species Plantarum 2: 794. 1753.; i més tard John Hill la va publicar en Herbarium Britannicum 1: 47. 1769. amb el nom acceptat actualment.

Família Compositae (Asteraceae)

divendres, 20 de maig de 2016

Catapodium rigidum (L.) C.E.Hubb.

NOMS: Desmazèria rígida, Escleropoa. Catapodi. Castellà: Grama apretada. Occità: Sauno-garri, Tin-tin-terro. Francès: Fétuque raide, Pâturin rigide, Pâturin-duret. Italià: Logliarello ruderale. Anglès: Fern-grass. Alemany: Aufrechtes Steifgras. Neerlandès: Sijf Hardgras.

Inflorescències en panícula
SINÒNIMS: Poa rigida L.; Desmazeria rigida (L.) Tutin  

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània

HÀBITAT: Thero-Brachypodietea. Forma part de les comunitats terofítiques. Creix als camps de secà i vores de camins, des del nivell del mar fins el 1300 metres d’altitud.

Gramínia cespitosa de tiges erectes
FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

DESCRIPCIÓ: Petita gramínia cespitosa, d’entre 5-20 cm d’alçada, caracteritzada par tindre les inflorescències rígides, tiges geniculades i ascendents que formen una tofa apretada a la base.

Fulles linears
Fulles linears, planes, aspres al tacte, amb lígula membranosa oblonga.

Espiguetes oblongo-lanceolades
Flors en inflorescències en panícules rígides formades per branquillons, també rígids, que surten a una i altra part de l’eix floral, sobre les que creixen les espiguetes dístiques, oblogo-lanceolades, estretes, amb un curt pedicel, amb flors sense aresta. Floreix entre març i juny

Fruit en cariopsi una mica deprimit al mig

Lígula membranosa
CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Cariopsi és un fruit sec indehiscent propi de la família de les gramínies o Poaceae. Són el que en llenguatge corrent s'anomenen grans, com els del blat, de l'ordi, etc. És un fruit monosperm i no s'obri quan està madur, per tant indehiscent. Es similar a un aqueni però se'n diferencia perquè en la cariopsi el pericarpi és molt prim i adherit a la llavor formant la capa anomenada tegument.

USOS I PROPIETATS: No hi hem trobat

Inflorescències rígides
ETIMOLOGIA I CURIOSITATS:El nom del gènere Catapodium deriva del grec “κατά katá” baix, a baix, i “ποδιον podion” peu, tija, és a dir, de tija baixa o postrada, tot i que les tiges d’aquesta espècie són erectes. L’epítet específic rigidum ve de llatí “ rigidus, -a, -um” que significa rígid, dur, per la consistència de les inflorescències. El genèric del sinònim Desmazeria és en honor del metge i botànic francès Jean Baptiste Desmazieres (1786-1862)

Carles Linné va descriure aquesta planta i la va publicar en Flora Anglica 10. En 1754.  El nom acceptat actualment, Catapodium rigidum, va ser publicada per C.E. Hubbard en Flora of Bedfordshire 437. 1953.

Família Gramineae (Poaceae)

dimarts, 17 de maig de 2016

Pinus pinea L.

NOMS: Pi pinyoner. Pi pinyer. Pi ver. Castellà : Pino doncel. Pino piñonero. Pino real. Gallego: Piñeiro manso. Èuscara: Pinazi pinua. Belorita. Occità: Pin parasòl, Pin pinhon, Pinhièr. Portuguès: Pinheiro-manso. Italià: Pino a ombrello. Pino da pinoli. Pino italico. Francès: Pin parasol, Pin pignon. Anglès: Italian stone pine, Stone pine, Umbrella pine. Alemany: Italienische Steinkiefer. Pinie. Neerlandès: Parasolden. Pijnboom. Grec: Ήμερο πεύκο. Κουκουναριά. Στροφιλιά.

Cons masculins
SINÒNIMS: Pinus esculenta Opiz; Pinus maderiensis Ten.

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània oriental. Es creu que procedeix d’Àsia Menor, tot i que en diversos jaciments prehistòrics s’han trobat restes de pinyes i carbó de pi pinyoner.

HÀBITAT: Rosmarinetalia. Brolles, carrascars, dunes marines fixades. Prefereix el substrat silícic i arenós. Es troba amplament naturalitzat. Fins els mil metres d’altitud

Capçada ampla i arrodonida
FORMA VITAL: Macrofaneròfit : segons la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, faneròfit amb les gemmes persistents situades a més de 2 m d'alçada.

DESCRIPCIÓ: Arbre perennifoli que pot sobrepassar els 25 metres d’alçada amb la capçada arrodonida, ampla i plana a la part superior, sostinguda per un tronc robust marró rogenc amb l’escorça que va desprenent-se en plaques poligonals. Es ramifica a la part superior només.

Fulles arquejades i flexibles
Fulles denominades acícules, en fascicles de dos en els braquiblasts. De 10-20 cm de llarg per 1,5-2 mm de gruix, arquejades, flexibles, de color verd intens

Estròbil femení
Flors masculines en cons, agrupats a la base dels brots anuals, formats per esquames en espiral amb dos sacs pol·línics cadascuna. Els estròbils femenins estan formats per dos tipus d’esquames lliures també disposades en espiral. Unes són estèrils i les altres són fèrtils, les seminíferes, que són les úniques que creixen i es lignifiquen formant la pinya. Floreix de març a maig


Pinya grossa amb escudet piramidal
Fruit en pinyes grosses i arrodonides amb curt peduncle que maduren al tercer any. Els escudets tenen forma de piràmide baixa de cares convexes. Les pinyes cauen senceres al terra i comencen a obrir les esquames per deixar sortir els pinyons comestibles que són grossos, d’uns 2 cm, protegits per una closca molt dura.

Llavors cobertes per una closca molt dura
CURIOSITATS BOTÀNIQUES: En referència a les llavors del pi pinyoner diu Daniel Piñero en un article de la revista Mètode: “Aquestes llavors tenen la capacitat, per la seua grandària, de contenir gran quantitat de reserves i això, quan es presenta una pluja raonablement intensa, els permet de germinar i produir una plàntula de prou grandària per resistir en un ambient amb poca humitat. Aquest tipus d'adaptacions garanteixen que els pinyoners puguen sobreviure de manera adequada en ambients en què hi ha poca precipitació i repartida desigualment durant l'any, però a més amb un grau alt de variació entre els anys.”

Cons formats per esquames disposades en espiral
USOS I PROPIETATS: És un dels pins amb major valor ornamental, però el principal aprofitament és la producció dels pinyons comestibles, amb alt valor comercial, que s'usen en pastisseria i cuina, i les pinyes buides es fan servir com a combustible.

L'escorça es desprèn en plaques poligonals 
La fusta és resistent a la flexió i s'ha fet servir per travesses per trens o per construcció.
L'escorça conté tanins i s'ha fet servir per adobar el cuir amb certa eficàcia, a més a més, com de tots els pins es pot extraure la trementina i per tant l'aiguarràs. També s'extreuen essències aromàtiques per a fer sals de bany.

En medicina popular s’ha emprat contra el reuma, el constipat i per mitigar la tos.

Fascicles de dues fulles en els braquiblasts 
ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Pinus era el nom llatí dels pins, principalment al pi pinyoner. Deriva del sànscrit “pitu”, que significa resinós, adoptat pels romans per anomenar al pi. Plini, Virgili i altres ja l’empraven. L’epítet específic pinea ve del nom llatí de la pinya de pinyons “nux pinea” sustantivat en pinea. Aleshores Pinus pinea vol dir el pi que fa pinyes de pinyons.  

A més de servir d’aliment als humans són una font important d’aliment per aus, rosegadors i mamífers com el porc senglar.

Hi ha dites que fan referència als pinyons, com per exemple una per indicar que algú ho vol tot fet: “vol els pinyons pelats”; o per assenyalar l’època per arreplegar els pinyons: “Per sant Martí, la pinya cau del pi”

Joan Manuel Serrat canta en Que li han fet al bosc: Pare / si no hi ha pins / no es fan pinyons / ni cucs, ni ocells.

Pinus pinea va ser descrit per Carles Linné i publicat en Species Plantarum 2: 1000. 1753.

Família Pinaceae

dissabte, 14 de maig de 2016

Melia azedarach L.

NOMS: Mèlia. Cinamon. Arbre sant. Azedarac. Castellà : Acederaque. Árbol de rosarios. Cinamomo. Fruto del paraíso. Melia. Mirabobo. Agriaz. Gallego: Cinamomo. Portuguès: Amargoseira. Conteira. Brasil: Sinamão. Italià: Lillà delle Indie. Albero dei rosari, Albero dei paternostri. Perlaro. Francès: Mélie. Lilas des Indes. Margousier.  Anglès: Chinaberry tree, Persian lilac, Bead tree. Alemany: Zedrachbaum. Indianischer Lilak.Paternosterbaum. Persischer Flieder. Neerlandès: Indische sering. Grec: Aγριοπασχαλιά. Σολομός. Turc: Hint leylağı.

Inflorescències en grans panícules
SINÒNIMS: Melia japonica G. Don.; Melia florida Salisb.

DISTRIBUCIÓ: Originari d’Àsia, de l’Himàlaia i Austràlia

HÀBITAT: Cultivat com arbre ornamental als carrers, places i jardins i de vegades assilvestrat

De vegades apareix assilvestrat
FORMA VITAL: Macrofaneròfit : segons la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, faneròfit amb les gemmes persistents situades a més de 2 m d'alçada.

DESCRIPCIÓ: Arbre caducifoli que pot assolir els 15 metres d’alçada amb una capçada frondosa.

Fulles bipinnades amb folíols de marge serrat
Fulles de distribució alterna, llarg pecíol, compostes, bipinnades, amb folíols imparells ovals i acuminats, de marge irregularment serrat i color verd obscur, més clar pel revers. Mesuren entre 15 i 45 cm

Flors pentàmeres i flairoses
Flors en grans panícules, són pentàmeres i hermafrodites. Calze amb cinc lòbuls ovats i ciliats al marge de 2 mm de llargs. Corol·la amb cinc pètals oblongs de color lila suau, quasi blanc, amb una corona de color violeta que embolcalla els estams. Desprenen una agradable fragància. Floreix a la primavera

Fruit en drupa d'1-1,5 cm de diàmetre
Fruit en petites drupes globoses de color bru clar o groc, amb les que cal tindre cura, doncs són tòxiques pels humans. Els fruits romanen a l’arbre quan les fulles ja han caigut

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: El terme drupa prové del llatí “druppa” oliva, i aquest, a la vegada, del grec “δρύππα” oliva madura. És un tipus de fruit simple indehiscent carnós que es compon, de fora endins, d'epicarpi (la pell), el mesocarpi (la polpa) i l'endocarpi (el pinyol) el qual té una llavor a dins. 

Drupes de mèlia
USOS I PROPIETATS: S’empra com arbre d’ombra i ornamental en nombroses places, carrers i jardins per la seua bellesa, frondositat de la copa i perfum de les flors. Només a la ciutat de València (Espanya) hi ha uns 5300 mèlia a les places, carres i jardins, i a Barcelona més de 6000. És útil per combatre la contaminació produïda pels vehicles, doncs absorbeixen el diòxid de carbono de manera eficient.

Calze amb cinc sèpals de marge ciliat
ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Melia és el nom que els grecs donaven als freixes, i els romans al freixe de flor (Fraxinus ornus) pel paregut de les fulles amb aquest freixe. L’epítet específic azedarach deriva del persa “azadraxt o azedaraeth” arbre que allibera, probablement donat pels metges àrabs de l’Edat Mitjana per les propietats medicinals de l’arbre.

Abu Zacaría en el segle XIII ja cita aquest arbre en el seu “Llibre d'agricultura andalusina”. Aquest autor recomana la seua plantació prop de sènies i pous perquè persones i bèsties puguen beneficiar-se de la seua ombra. A més a més diu que les fulles serveixen per tenyir teles i també per tenyir els cabells de negre i enfortir-los.

A mitjan segle XIX va ser introduïda a Amèrica i al sud d’Àfrica, com arbre ornamental i per l’ombra de la frondosa copa, però prompte es va naturalitzar desplaçant altres espècies autòctones. Ara és considerada una espècie invasora.

La neurotoxina que contenen els fruits pot matar un mamífer si ingereix 0,66 gr. de fruit per quilo. Els fruits secs i triturats, en pols, es fa servir com insecticida i per combatre els polls.

Melia azedarach va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 1: 384–385. 1753.

Família Meliaceae

dimecres, 11 de maig de 2016

Juncus acutus L.

NOMS: Jonc punxent. Jonc marí. Jonc redó. Jonc agut. Castellà: Junco redondo. Juncia. Gallego: Xunco. Èuscara: Ia. Iña. Ihia. Portuguès: Junco agudo. Francès: Jonc piquant, Jonc à tépales pointus. Italià: Giunco pungente. Anglès: Sharp rush, Spiny rush. Alemany: Stechende Binse.

Inflorescències en cimes
SINÒNIMS: Juncus leopoldi Parl.

DISTRIBUCIÓ: Pluriregional

HÀBITAT: Juncetalia maritimi. Llocs humits i pantanosos, maresmes, inclús en sòls salins. Fins els 1000 metres d’altitud

Mates cespitoses denses
FORMA VITAL: Hemicriptòfit:  Del grec antic “hémi” mig, “cryptos”  amagat, i “phuton”  planta ; en la classificació de les Formes vitals de Raunkjaer són aquelles plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que aquest tipus de plantes renoven la part aèria cada any. En l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen.

DESCRIPCIÓ: Forma mates denses i cespitoses amb les tiges punxents a l’àpex, de fins metre i mig d’alçada, de secció circular de fins 4 mm de diàmetre, glabres, de color verd però un xic glauc, que surten d’un rizoma gruixut. Les tiges són rígides, rectes, i estan envoltades per unes beines basals

Fulles cilíndriques i punxents, iguals que les tiges

Fulles que surten de la base, rectes, punxants, cilíndriques i tan llargues com les tiges i molt paregudes a elles.

Estigma amb tres lòbuls
Flors en inflorescència compacta en cimes denses embolcallades a la base per dues bràctees també punxants. Flors hermafrodites i trímeres, amb dos verticils de tres tèpals cadascun, oblongs i amb el marge escariós. Androceu format per sis estams amb les anteres més llargues que els filaments. Gineceu d’ovari súper amb tres lòculs i estil acabat en tres estigmes. Floreix de març a l’agost

Fruit en càpsula que s'obri per tres valves
Fruit en càpsula ovoide amb l’àpex mucronat, que sobresurt dels tèpals, de color marró, lluenta i dura, que conté nombroses llavors.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: El port del jonc defineix una forma vegetal, la junciforme, caracteritzada per tindre les fulles i les tiges linears, cilíndriques i acuminades, sovint punxants i amb una beina, generalment oberta. La majoria de joncs tenen una medul·la de teixit esponjós aerífer.

El fruit sobresurt per damunt dels tèpals
USOS I PROPIETATS: El rizoma s’ha emprat en medicina popular per les seus propietats diürètiques. Les tiges i les fulles s’empren per a teixir cistelles i altres productes, i per a lligar.

Aquesta planta també resulta interessant i útil per a la fitodepuració, implantades a les ribes dels rius contaminats, i especialment en zones d’aigua molt salina o pròxima al mar. Per aquesta mateixa raó, i per estar verdes tot l’any, es fa servir en jardineria, als marges d’estancs i zones humides.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Juncus deriva del llatí “iuncus” el nom que rebia el jonc però també altres espècies del gènere Juncus, Cyperus i Scirpus. Aquest nom deriva de "iúngo" lligui, perquè s’utilitzaven per lligar, com un cordell. L’epítet específic acutus significa punxegut, afilat, agut, penetrant, en referència a les fulles punxants.

Una de les coses que fèiem els xiquets quan anàvem al riu era rosegar la base tendra dels joncs però cal saber diferenciar les espècies. Per a nosaltres tot era jonc però mentre el jonc de cabotetes (Scirpus holoschoenus) es pot menjar, el que avui ens ocupa, Juncus acutus, i gairebé tots els joncs del gènere Juncus, són tòxics.

Juncus acutus va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 1: 325. 1753.

Família Juncaceae

diumenge, 8 de maig de 2016

Anthemis arvensis L.

NOMS:  Camamilla borda. Camamilla de camp. Bullits. Castellà : Manzanilla bastarda. Manzanilla de campo. Magarza. Gallego: Macela silvestre. Magarcela. Occità: Margaridié, Ulhòt. Portuguès: Olho de boy. Italià: Camomilla bastarda. Francès: Anthémis des champs, Camomille sauvage. Anglès: Corn chamomile. Alemany: Acker-Hundskamille. Feld-Hundskamille. Neerlandès: Valse Kamille.

Capítols solitaris terminals
SINÒNIMS: Anthemis agrestis Wallr.

DISTRIBUCIÓ: Pluriregional

HÀBITAT: Ruderali-Secalietea. Cultius, vores de camins, prats terofítics i arvenses. Fins els 1600 metres d’altitud

Tiges erectes o ascendents
FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

DESCRIPCIÓ: Herba de fins mig metre d’alçada, de tiges erectes, simples o ramificades, pubescents

Fulles molt dividides en segments linears
Fulles de distribució alterna, 2-3-pinnatisectes, dividides en segments linears i mucronats

Receptacle convex i massís
Flors en capítols solitaris, terminals, de 2-3,5 cm de diàmetre, amb involucre de vàries files de bràctees amb el marges escariós i pubescents; les flors externes amb lígula blanca amb l’àpex tridentat, i femenines; les interiors són flòculs grocs i hermafrodites. Floreix de maig a setembre.

Fruit en aqueni amb 10 costelles, sense vil·là però de vegades amb una petita corona de 0,2 mm.

Tiges simples o ramificades
CURIOSITATS BOTÀNIQUES: En la família de les compostes el que sembla ser una flor és una inflorescència, denominada capítol, format per petites flors pentàmeres. El calze d’aquestes petites flors és nul o bé els sèpals estan profundament modificats, formant un papus o vil·là, de dos a moltes escates, cerres o pèls, persistents. La corol·la és gamopètala, els cinc pètals poden unir-se entre si formant un tub amb 4 o 5 lòbuls (aleshores la flor es denomina tubulosa o flòscul), o poden presentar un tub curt i el limbe prolongat lateralment en una lígula amb 3 o 5 dents (flors ligulades).

USOS I PROPIETATS: En medicina popular s’ha emprat la infusió dels capítols florals com febrífug, resolutiu i vermífug.

Bràctees de l'involucre amb marge escariós
ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom genèric Anthemis, del grec “ἀνθεμίς anthemís” nom emprat per Dioscòrides per a la camamilla, deriva de “ἄνθεμον ánthemon” flor. L’epítet específic arvensis procedeix del llatí “arva”, que significa camp de conreu, és a dir, que es tracta d'una espècie que apareix als camps cultivats.

Anthemis arvensis és molt pareguda a la camamilla (Matricaria recutita) però aquesta té el receptacle convex buit a l’interior i és flairosa, amb l’aroma característic, mentre que la camamilla borda també té el receptacle convex però massís i no fa olor o és poc agradable. Un altra molt semblant que no hem de confondre amb Anthemis arvensis  és la camamilla loca (Anacyclus clavatus) que té el receptacle pla i un aspecte grisós.

Anthemis arvensis  va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 2: 894. 1753. 

Família Compositae (Asteraceae)

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...