Quan passegem pel camp o pel jardí ens creuem amb multitud d’animals i plantes als quals no prestem atenció per considerar-los insignificants, els mirem sense veure’ls, els trepitgem sense adonar-nos-en, ignorants de l’enorme bellesa d’aquests essers petits i els milers d’anys d’especialització i adaptació al medi de la seua morfologia. Aquest blog intentarà mostrar eixe món i donar a conèixer alguns dels seus secrets.

divendres, 24 de març de 2017

Morus alba L.

NOMS: Morera blanca. Morera de cucs. Morera de seda. Morer blanc. Castellà: Morera blanca. Moral blanco. Morera. Gallego: Moreira branca. Èuscara: Masustabe. Marhugatze. Portuguès: Amoreira branca. Amoreira. Francès: Mûrier blanc, Mûrier commun. Italià:  Gelso bianco. Moro bianco. Anglès: White mulberry. Alemany: Weiße Maulbeere. Weißer Maulbeerbaum. Neerlandès: Witte Moerbei. Witte Moerbezie. Grec: Ασπρομουριά. Μουριά άσπρα. Συκαμινιά.

Flors en denses espigues unisexuals
SINÒNIMS: Morus multicaulis (Perr.) Perr.; Morus atropurpurea Roxb.

DISTRIBUCIÓ: Procedeix d’Àsia occidental

HÀBITAT: Cultivada als jardins i subespontània

FORMA VITAL: Macrofaneròfit : segons la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, faneròfit amb les gemmes persistents situades a més de 2 m d'alçada.

DESCRIPCIÓ: Arbre monoic caducifoli, procedent d’Àsia, que no sobrepassa els 15 metres d’alçada, amb la capçada ovada o arrodonida sostinguda per un tronc d’escorça grisenca.

Fulles molt variables en forma i grandària
Fulles de distribució alterna, peciolades, de forma variable i asimètriques, grans, glabres i lluentes per l’anvers, amb el marge dentat o lobulat, de color verd clar. Les fulles joves poden fer 30 cm de llarg i amb lòbuls, mentre que les adultes no passen del 15 cm i no tenen lòbuls.

Ament de flors masculines
Flors unisexuals, molt petites i actinomorfes, agrupades en denses espigues unisexuals. Les flors tenen quatre tèpals sepaloides d’1,5 mm, glabres i ciliats a l’àpex. Les masculines amb quatre estams i un ovari rudimentari. Les femenines tenen gineceu súper amb dos estils filiformes. Floreix entre abril i maig.

Flors femenines 
Fruit és una infructescència llargament pedunculada formada per petites drupes de color blanc, rosat o vermellós, comestibles i dolces, amb una llavor bruna d’1 mm.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: La morera blanca (Morus alba) és difícil de diferenciar de la morera negra (Morus nigra), tot i que els experts diuen que les fulles de la M. nigra  té les fulles més grosses, aspres, i rugoses, la base molt escotada i la punta menys aguda. A més a més els fruits són negres o roig obscur, de gust més dolç, i el peduncle molt més curt.

USOS I PROPIETATS: A la medicina popular xinesa s'empra contra la tos, la grip i l'anèmia. Externament s'usa en cas de dolors reumàtics o traumatismes. Les mores són emol·lients, i reblaneixen les vies respiratòries en els constipats.

Va ser cultivada de forma massiva a terres valencianes per a la cria dels cucs de seda. Actualment s’empra com arbre ornamental i d’ombra, en alineacions de carrers i places, jardins i parcs però tenen l’inconvenient de que els abundants fruits embruten els carrers. Per evitar-ho hi ha una varietat sense fruits: ‘Fruitless’.


ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Morus ve del grec "méiro" divideixo, perquè el fruit es pot dividir en les petites drupes que conformen la infructescència. Altres autors opinen que deriva del grec "máuros" negre, pel color de la infructescència de Morus nigra. L’epítet específic alba ve del llatí “albus, a, um” blanc, en referència a alguna part de la planta: flors, escorça, etc. en aquest cas pels fruits blancs.

Marco Polo en el seu llibre Viatges diu que “El Kublai Khan feia encunyar monedes de la membrana que hi ha entre l’escorça i el tronc de la morera”. En realitat es tractava de fer paper moneda, que era desconegut en l’Europa del segle XIII, amb l’escorça interior triturada de la morera.

Els xinesos mantenien en secret l’origen de la seda i estava prohibit traure les llavors de la morera i els cucs de seda del seu territori. Conta la llegenda que foren uns monjos els que varen portar els fruits, fins a Constantinoble, amagats en uns bàculs de bambú, al segle VI.

València va dominar la producció i el comerç de seda entre els segles XIV i XVIII. La cultura àrab havia deixat una tradició teixidora que havia propiciat la producció artesanal del vellut. La cria del cuc de seda ja estava instaurada i, amb un poc d’organització, les primeres màquines de torsió i el comerç marítim, van convertir València en el primer productor de fil de seda i vellut d’Europa. Malauradament, a partir de 1854 una epidèmia de “pebrina”, una malaltia del cuc de seda que impedeix la formació del fil de seda, va assolar les produccions valencianes, raó per la qual els valencians de les riberes del Xúquer primer, i de les comarques compreses entre Vil-real i Pego després, van començar a arrancar les moreres i substituir-les per tarongers.

Alexander von Humboldt també parla de les nombroses moreres de Múrcia i Granada, i de les petites cabanes on es criaven els cucs de seda (Bombyx mori).

Morus alba va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 2: 986. 1753.

Família Moraceae

dilluns, 20 de març de 2017

Senecio gallicus Vill.

NOMS: Seneci gàl·lic. Castellà: Flor de Santiago. Árnica falsa. Ajenjo. Cachapedo. Occità: Erbo di cardelino. Francès: Séneçon de france. Italià: Senecione gallico. Anglès: French Groundsel.

Inflorescències en corimbes
SINÒNIMS: Senecio difficilis Dufour; Senecio exsquameus Brot.

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània

HÀBITAT: Thero-Brachypodietalia. Creix en erms, vores de camins, herbassars terofítics ruderals i camps de cultiu. Fins els 1350 metres d’altitud.

Tiges erectes i pubescents
FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

DESCRIPCIÓ: Petita herba de tiges erectes i ramificades que poden arribar als 40 cm d’alçada, rígides, pubescents

Fulles un poc engrossides i profundament lobulades
Fulles pinnatipartides amb segments estrets i separats entre ells, de marge dentat o lobulat, un poc engrossides; les inferiors menys dividides o amb els segments més amples

Flors en capítols amb flors ligulades a l'exterior i flòsculs al botó central
Flors en corimbe de capítols de 15-22 mm de diàmetre, amb lígules a la part exterior i flòsculs tubulosos al botó central, totes grogues. Bràctees involucrals linears, de 0,5-0,7 mm d’amplada i glabres. Floreix d’abril fins l’agost

Fruit en aqueni subcilíndric amb vil·là de pèls aplicats

Bràctees involucrals linears
CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Aquesta espècie és una sobrevivent excepcional. Estudis genètics indiquen que va resistir les glaciacions del Plistocè en refugis costaners. Actualment colonitza hàbitats difícils en deserts i matollars xeròfils i en planes costaneres seques i salades. 


ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom genèric Senecio deriva del llatí “sénex” que significa vell, pels capítols que, quan perden les llavors, semblen el cap calb d’un vell. L’epítet específic gallicus indica procedència geogràfica: de la Gàl·lia (França).

Senecio gallicus va ser descrit per Dominique Villars (Vill.) i publicat per Dominique Chaix en Histoire des Plantes de Dauphiné 1: 371. 1786.

Família Compositae (Asteraceae)

dilluns, 13 de març de 2017

Colchicum montanum L.

NOMS: Còlquic dels Pirineus.  Flor de la trilla, Merendera pirinenca, Safrà bord. Castellà: Merendera. Quitameriendas. Èuscara: Askari-lorea. Francès: Colchique des pyrénées, Mérendère des pyrénées, Mérendéra des pyrénées. Anglès: Merendera. Alemany: pyrenäen Lichtblume. Berg-Zeitlose.

Les flors surten directament del corm o bulb
SINÒNIMS: Merendera montana (L.) Lange; Merendera pyrenaica (Pourr.) P.Fourn.; Merendera bulbocodioides (L.) Willd.; Bulbocodium montanum (L.) Heynh.

DISTRIBUCIÓ: Endemisme ibèric

HÀBITAT: Quercetum rotundifoliae. Creix en pastures, vores de camins i clarianes de boscos, en sòls trepitjats, pedregosos i assolellats. Entre els 600 i els 1800 metres d’altitud. Aquests del Campello de Vallada

Les fulles surten després de les flors
FORMA VITAL: Geòfit: en les formes vitals de Raunkjaer, plantes vivaces que durant l'època favorable produeixen òrgans de reserva subterranis on s'acumulen els nutrients per a sobreviure durant l'època desfavorable.

DESCRIPCIÓ: Petita planta acaule, de fins 15 cm d’alçada, que surt d’un bulb de 2-3 cm de diàmetre, cobert per una túnica membranosa obscura

Fulles totes basals, linears, aplicades, que surten després de les flors, amb una beina membranosa a la base

Sis estams i tres estils amb estigma puntiforme o capitat
Flors solitàries, tot i que de vegades en poden sortir dues. Surten a ras de terra, sense peduncle, amb dos verticils de tres tèpals petaloides lanceolats, de color rosa purpuri, que formen un tub a la part inferior però sense arribar a soldar-se. Androceu amb sis estams inserits a la base dels tèpals, amb anteres grogues i més llargues que els filaments. Gineceu súper, amb pistil i tres estils lliures i estigma puntiforme o capitat. Floreix entre agost i octubre

Fruit en càpsula oblonga i pedunculada, dehiscent per tres valves apicals

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Colchicum és un gènere de plantes amb flors monocotiledònies. Conté unes seixanta espècies de plantes perennes que tenen corms. Les seves fulles, corm i llavors són verinoses i contenen l'alcaloide colquicina. En aquest gènere l'ovari de la flor està sota terra i per això els estils són molt llargs, sovint de més de 10 cm.

Flors de Colchicum montanum
USOS I PROPIETATS: És una planta tòxica, especialment les fulles que contenen colquicina, que fa que els herbívors la rebutgen.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Colchicum deriva del grec “Κολχίς, -ίδος Kolchis, -ίdos” Còlquida, antiga regió del mar Negre, corresponent a l’actual Geòrgia russa, on, segons Dioscòrides, la planta era abundant. El Regne de Còlquida apareix en el mite dels argonautes, que van anar-hi a buscar el velló d'or. L’epítet específic montanum ve de “mons” monte, és a dir, del monte, montà. A més a més es pot referir a l’estatge montà, una zona altitudinal de vegetació entre els 500 i els 1600 metres d’altitud, que coincideix amb l’hàbitat d’aquesta espècie.

L’aparició de les flors indiquen l’arribada del mal temps, que s’han acabat els dies d’anar a berenar al camp (d’ací el nom castellà de quitameriendas) i, per als pastors indicava que era l’hora de baixar el ramat de les zones d’alta muntanya.

Colchicum montanum va ser descrit per Carles Linné i publicat en Species Plantarum 342. 1753.

Família Colchicaceae (Liliaceae)

dijous, 9 de març de 2017

Pisum sativum L.

NOMS: Pesolera, Pesolina, Pèsol. Arvella. Xítxero. Castellà: Arveja, Chicharo, Guisante. Guison. Fasols. Francès: Pois cultivé. Italià: Pisello. Anglès: Garden pea, Green pea, Shelling pea. Alemany: Gartenerbse. Grünpflückerbse. Neerlandès: Doperwt. Grec: Μπιζέλι ήμερο. Άγριο μπιζέλι.

Raïms d'1-3 flors
SINÒNIMS: Pisum sativum subsp. sativum; Pisum vulgare Judz.

DISTRIBUCIÓ: Actualment es conrea a les regions temperades i tropicals de tot el món.

HÀBITAT: Cultivat i subespontani per vores de camins i herbassars

Herbàcia enfiladissa
FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

DESCRIPCIÓ: Planta herbàcia enfiladissa glabra, amb tiges fistuloses que poden arribar als dos metres de longitud

Fulles amb 1-3 parells de folíols i circell ramificat
Fulles de distribució alterna, compostes, paripinnades, amb 1-3 parells de folíols oblongs, acabades en circell ramificat. Estípules ovades a la base de les fulles, més grans que els folíols, amb la base un poc serrada. De vagades les fulles no tenen folíols, només circells.  

Flors papilionàcia normalment de color blanc
Flors en raïms d’1-3 flors grans, hermafrodites, amb el calze campanulat acabat en cinc lòbuls lanceolats desiguals, els dos superiors més curts i amples. Corol·la papilionada normalment de color blanc, tot i que l’estendard i la carena poden ser rosats, liles o blavosos, i les ales purpúries o blanquinoses. Androceu diadelf amb 10 estams. Gineceu d’ovari súper amb estil geniculat a la base i amb pèls a la part superior, acabat en estigma. Les flors tenen nèctar, però generalment són poc visitades per les abelles i predomina l'autofecundació, perquè són autògames. Floreix d’abril a juliol

Fruit en llegum bivalve
Fruit en llegum bivalve glabre amb 7-12 llavors globuloses, llises i comestibles anomenats pèsols.

7-12 llavors globuloses
Observacions: L'espècie Pisum sativum té una gran diversitat genètica que es manifesta en les moltes variacions de caràcters morfològics de flors, fulles, tiges, beines i llavors, el que va motivar les diverses classificacions de les formes intraespecífiques. Es diferencien dues subespècies, la silvestre (subsp. elatius) i la cultivada (subsp. sativum). La darrera també inclou diverses races sovint subespontànies, que són difícils de distingir.

Perfil de la flor de Pisum sativum
CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Les plantes enfiladisses s’agafen a diversos suports enrotllant-se al voltant d’un tutor, com ho fan les campanetes de jardí (Ipomoea indica), o mitjançant l’ús de ganxets o uncínuls com la Galium aparinetambé coneguda com apegalós, o s’agafen mitjançant circells, com fan algunes lleguminoses com el pèsol (Pisum sativum), o valent-se dels mateixos pecíols de les fulles (Clematis flammula), o d’arrels adventícies, com fa l’heura, Hedera helix.

Calze amb cinc lòbuls lanceolats
USOS I PROPIETATS: Espècie cultivada com a farratgera i per els pèsols, que es comercialitzen per a l’alimentació humana. El pèsol és natiu d'Àsia Menor però durant milers d'anys ha estat un conreu important per l’aportació d’energia, continguada al midó, i de la seva proteïna (entre el 16 i el 40 %) en la dieta humana. Actualment els pèsols formen part de nombrosos plats d’arreu del món.

De vegades les flors prenen una coloració diferent
ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Pisum és el nom llatí que rebia el pèsol, ja esmentat al segle I per l’escriptor Iunius Moderatus Columella, autor de “De re rústica”, un tractat sobre agricultura. L’epítet específic sativus deriva del llatí “sativus, -a, -um” que defineix al producte de la sembra o cultiu.

És un dels conreus més antics d'Europa, amb més de 5.000 anys d'antiguitat. Es creu que com a conreu va aparèixer a Orient poc després del blat. Fins al segle XVI només s’emprava en gra sec o com farratge.

Flor de pesolera 
És una planta que millora el sòl perquè en les arrels hi ha nòduls amb els bacteris fixadors de nitrogen atmosfèric de l'espècie Rhizobium leguminosarum, pel que és molt convenient utilitzar-ho en rotacions de conreu. A Europa substitueix fins a cert punt a la soia com a font de proteïna vegetal i el seu conreu i ús està fomentat per la política agrícola de la Unió Europea.

Aquesta planta va ser la que va utilitzar Gregor Johann Mendel als experiments que van establir les “Lleis de Mendel”, les bases de la ciència genètica actual.

Pisum sativum va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 2: 727. 1753.

Família Leguminosae (Fabaceae, Papilionaceae)

dilluns, 6 de març de 2017

Orobanche latisquama (F.W.Schultz) Batt.

NOMS: Frare del romer. Frare de romaní. Pa de corb. Castellà: Jopo. Espárrago de lobo, Orobanca, Orobanca de romero, Pan de lobo de las jaras.

Flors en espiga
SINÒNIMS: Boulardia latisquama F.W.Schultz (basiònim); Ceratocalyx fimbriata Lange

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània occidental

HÀBITAT: Rosmarino-Ericion. Creix en les brolles i clarianes de pinars, parasitant el romer (Rosmarinus officinalis). Fins els 1200 metres d’altitud

Herba paràsita sense clorofil·la
FORMA VITAL: Geòfit: en les formes vitals de Raunkjaer, plantes vivaces que durant l'època favorable produeixen òrgans de reserva subterranis on s'acumulen els nutrients per a sobreviure durant l'època desfavorable.

DESCRIPCIÓ: Herba paràsita, sense clorofil·la, amb la tija simple de color vermellós que pot arribar als dos pams d’alçada.

Fulles de color castany
Fulles més o menys imbricades al llarg de la tija, semiamplexicaules, amplament lanceolades i cobertes de pèls glandulífers, de color castany

Flors corbades a la part superior
Flors en inflorescències en espiga que pot assolir un pam, amb moltes flors purpúries, totes amb una bràctea ampla i acuminada de marge denticulat, i amb el calze campanulat acabat en dos lòbuls a la part superior. Corol·la estretament infundibuliforme, bilabiada, de color violeta clar a la base i va enfosquint-se cap a l’àpex; llavi superior corbat a l’àpex en forma de casc, més o menys enter, mentre que el llavi inferior està dividit en tres lòbuls ovats amb el marge denticulat. Androceu amb quatre estams inserts per damunt de la base de la corol·la, amb anteres que poden tindre pèls dispersos. Gineceu amb estil corbat cap a l’àpex acabat en estigma bilobulat blanquinós. Floreix durant la primavera, en maig i juny.

Fruit en càpsula ovoide.

Llavi superior en forma de casc
CURIOSITATS BOTÀNIQUES: El gènere Orobanche comprèn tan sòls herbes holoparàsites perennes o anuals. Aquesta espècie, O. latisquama, obté el seu aliment parasitant a través de les seves arrels les arrels del romaní, pel que depenen totalment de les plantes que parasita per a nodrir-se i  no pot completar el seu cicle vital sense un hostatger. Com que no necessita llum per viure, es manté sota el terra, i tan sols manifesta externament la seva existència quan produeix les espigues florals, cosa que no fa tots els anys.

Quatre estams i un estil amb l'estigma bilobulat i blanquinós
USOS I PROPIETATS: En medicina popular s’empra com astringent, deixant en aigua al seré una nit i pres en dejú.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Orobanche deriva del grec "órobos, -ou" un tipus de llegum, i "anchein" estrangular, ofegar, és a dir que ofega els llegums, segons Teofrast per la relació parasitària que estrangula alguns llegums. Plini també citava aquestes plantes amb aquest nom.

L’epítet específic latisquama ve de “latus” llarg, estès, i de “squama” esquama, és a dir, amb grans esquames 

Orobanche latisquama va ser descrit i publicat per Jules Aimé Battandier (Batt.) en Flore de l'Algérie 1: 659. 1888.       

Família Orobanchaceae

dijous, 2 de març de 2017

Euphorbia squamigera Loisel.

NOMS: Lletera del Marquesat. Lleteresa rupícola. Lletrera de penyal. Castellà: Lechetrezna de rocas.

Branques floríferes amb 1-5 radis
SINÒNIMS: Euphorbia rupicola Boiss.; Tithymalus squamigerus (Loisel.) Soják

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània occidental

HÀBITAT: Oleo-Ceratonion. Creix en llocs rocosos, a les fissures de les roques calcàries i vores de camins. Fins els 600 metres d’altitud

Mata de tiges llenyoses
FORMA VITAL: Nanofaneròfit: en les formes vitals de Raunkjaer, les plantes amb els meristemes perdurables per damunt de 40 cm i per baix dels dos metres d’altura.

DESCRIPCIÓ: Mata sufruticosa de tiges llenyoses a la base, erectes o ascendents, que poden sobrepassar el metre d’alçada.

Fulles sèssils lanceolades o obovades
Fulles sèssils, oblongo-obovades o oblongo-lanceolades, de color verd glaucescent, entres o feblement denticulades. Les fulles bracteals són ovades, verdes però sovint groguenques.

Nectaris el·líptics
Ciati de 2-3 mm, glabre o pilós; nectaris el·líptics, enters, de color groguenc; en branques floríferes amb 1-5 radis, tot i que de vegades hi ha branques floríferes per baix de les umbel·les. Floreix en abril i maig

Fruit en càpsula berrugosa
Fruit en càpsula lleugerament solcada i coberta de berrugues cilíndriques.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: El làtex és un suc que circula pels vasos lactífers, d'aspecte lletós, que s'extreu de l'interior de diverses plantes, especialment de les famílies de les euforbiàcies i moràcies. En general és una emulsió complexa en la qual es troben proteïnes, alcaloides, midons, sucres, olis vegetals, taní, resina i goma natural. No es coneix amb exactitud la funció del làtex en les plantes perquè en algunes hi protegeix les ferides, sobre les quals forma una capa protectora, i en diverses espècies és tòxic i serveix de defensa contra els animals.

Fulles bracteals ovades i sovint groguenques
USOS I PROPIETATS: En medicina popular s’ha emprat, com altres lletreres, per tractar berrugues i èczemes, aplicant el làtex però no és recomanable el seu ús perquè és irritant i vesicant. Tota la planta és molt tòxica.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Euphorbia ve del grec "eu ἐῧ" que significa bo, i "pherbo" que significa menjar: ben alimentat. Segons Dioscòrides i Plini deriva d’Euforbo, el metge del rei Juba II de Mauritània que va descobrir les virtuts d’aquesta planta, i segons Galeno es refereix al troià Eúphorbos. El grec euphórbion, -ou, era el nom que rebia una lletrera cactiforme de les muntanyes de Mauritània.

L’epítet específic squamigera deriva del llatí "squama" esquama, i "gero" jo pote, és a dir, que porta esquames.

Euphorbia squamigera va seer descrita per Jean Louis August Loiseleur-Deslongchamps i publicat en Flora Gallica 1: 345. 1828

Família Euphorbiaceae

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...