Clivia × cyrtanthiflora (Lindl. ex K. Koch & Fintelm) T. Moore

NOMS: Lliri dels cafres. Clívia híbrida. Clívia. Castellà: Clivia híbrida. Portuguès: Lírio de jardim. Francès: Fleur tata. Italià: Clivia. Anglès: Hybrid clivia. Natal lily.

SINÒNIMS: Himantophyllum × cyrtanthiflorum Lindl. ex K. Koch & Fintelm

DISTRIBUCIÓ: les clívies son originàries del sud d’Àfrica.

HÀBITAT: Cultivada co ornamental de interior i de jardí.

FORMA VITAL: Geòfit: en les formes vitals de Raunkjaer, plantes vivaces que durant l'època favorable produeixen òrgans de reserva subterranis on s'acumulen els nutrients per a sobreviure durant l'època desfavorable.

DESCRIPCIÓ: Planta herbàcia, rizomatosa de fulla perenne de fins 60 cm d’alçada, acaule, és a dir, que les fulles surten directament del manoll d’arrels, igual que l’escapus floral.

Fulles de color verd lluent amb l’àpex arrodonit, marge enter, distribuïdes sobre un sol pla, erectes, lleugerament arquejades, que surten d’un floc d’arrels gruixudes,

Flors en inflorescències que surten d’una forta tija, o escapus floral, acabada en umbel·la, amb flors pèndules, estretes, amb sis tèpals llargs i estrets, units a la part inferior formant un tub; els tres tèpals exteriors son més curts que els tres interiors i tots sis de color roig o ataronjat i l’àpex arrodonit. Androceu amb sis estams de llarg filament i antera groga que es mantenen dins del tub que forma el periant. Gineceu amb ovari ínfer i llarg estil acabat en estigma capitat trilobat i exsert. Floreixen a la primavera i, de vegades, també a la tardor.

Fruit en baia, primer verda, i de color roig quan maduren, i romanen a la planta durant mesos, el que accentua el seu caràcter ornamental

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Aquesta espècie és un híbrid entre les espècies Clivia miniata i Clivia nobilis. Clivia x cyrtanthiflora és el nom donat al primer híbrid interespecífic de Clivia registrat a Europa a finals del segle XIX, tal com es documenta en una descripció amb una il·lustració d'això a Flores Des Serres Et Des Jardins De L'Europe, editat per Louis van Houtte de 1869-1870 constatant el resultat de l'encreuament de Clivia nobilis amb Clivia miniata.

USOS I PROPIETATS: s’empra com ornamental en jardins sota els arbres, en arriats i bordures ombrejades, en zones del jardí on arriba poc de sol, o com planta de interior en testos per a patis i terrasses.

La Clívia x cyrtanthiflora prefereix una ubicació d'ombra però pot créixer en semiombra evitant el sol directe a les hores més caloroses del dia. El terra pot ser una terra normal de jardí amb arena de riu i una mica de matèria orgànica. Regar regularment perquè el substrat mai arribe a assecar-se del tot, evitant entollar, i reduir el reg al hivern. Només necessita podar les tiges florals pansides, eliminar les fulles seques i trasplantar cada 4 anys per renovar el substrat, i canvia a un test, només una mica major, car amb les arrels comprimides aconseguim una floració més abundant. Es multipliquen per divisió a la tardor o a partir de llavors sembrades a la primavera. És molt resistent a les plagues.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El gènere Clivia deriva del nom de la duquessa de Northumberland, Charlote Florentia Clive, institutriu de la futura reina Victòria del Regne Unit, que fou la primera que va cultivar a Europa un exemplar de clívia. L’epítet específic cyrtanthiflora deriva de Cyrtanthus (un gènere que té flors amb forma de tub corbat) i de flos, flor, és a dir, amb flors semblants a les d'un Cyrthantus

Aquest híbrid va ser descrit per Carl Koch i Fintelm Heinrich Emil i publicat en Wochenschrift für Gärtnerei und Pflanzenkunde 2: 122. 1859. amb el nom de Himantophyllum × cyrtanthiflorum. Amb el nom actualment acceptat de Clivia × cyrtanthiflora va ser publicat per Thomas Moore en Treas. Bot. 1: 300. 1866..

Família Amaryllidaceae

Hippeastrum reginae (L.) Herb.

NOMS: Amarilis. Castellà: Amarilis. Azucena de México. Francès: Hippéastre de la Reine, Amaryllis de la Reine. Anglès: Mexican lily

SINÒNIMS: Amaryllis reginae L. (Basiònim); Hippeastrum regium Herb.; Aschamia reginae Salisb.;

DISTRIBUCIÓ: Neotropical: una de les vuit ecozones terrestres del planeta que coincideix amb el regne florístic neotropical. Aquesta ecozona inclou Amèrica central i del sud, les terres baixes de Mèxic, les illes del Carib i el sud de Florida. Procedeix, com totes les espècies d’aquest gènere, d’Amèrica del Sud, aquesta del sud Amèrica tropical, Veneçuela , Bolívia , Perú i Brasil .

HÀBITAT: Cultivada com ornamental de interior o de jardí en llocs temperats

FORMA VITAL: Geòfit: en les formes vitals de Raunkjaer, plantes vivaces que durant l'època favorable produeixen òrgans de reserva subterranis on s'acumulen els nutrients per a sobreviure durant l'època desfavorable.

DESCRIPCIÓ: Herbàcia bulbosa amb un bulb menut i escap floral curt. El bulb és globular, de bec curt, cobert de túniques marrons papiràcies. A la base del bulb hi ha arrels fibroses.

Fulles que emergeixen directament del bulb tunicat, i es desenvolupen després de la floració,  formant un petit floc distribuït soltament sobre un pla, simples, planes, sèssils, lineals a estretament el·líptiques de fins a 45 cm de llarg i 3 cm d'ample, amb punta arrodonida, marge enter, llises per ambdues cares i de color verd.

Flors a l’àpex d’un escapus floral buit per dins, més llarg que les fulles i glauc, on surten dos bràctees lanceolades rogenques, lliures; el pedicel floral és més curt que les bràctees i doblegat en angle recte; 2-4 flors infundibuliformes de color roig obscur amb la gola blanca; periant en dos verticils de tres tèpals cadascun amplament el·líptics, on els tres exteriors son un poc més amples que els tres interiors, i tots sis lliures, formen un tub de fins 6 cm de llarg. Androceu amb sis estams de filament més curt que la corol·la de color vermell i blanc verdós a la base i antera groga. Gineceu d’ovari ínfer amb estil vermell més llarg que els estams i estigma capitat trilobulat.

Fruit en càpsula amb tres lòculs que s’obre per tres valves per lliurar les nombroses llavors discoïdals negres.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: El nom comú d’amarilis es deu a una confusió dels botànics  entre els gèneres Amaryllis i Hippeastrum. Carles Linné va anomenar Amaryllis equestris a aquesta espècie perquè les veia molt semblants a les espècies africanes del gènere Amaryllis. El clergue Deán William Herbert se’n adonà que aquesta espècie no estava relacionada amb les Amaryllis i va encunyar el nom Hippeastrum per  continuar amb la idea de Linné amb el nom “equestris”. No obstant això entre els aficionats es va mantindre el nom comú d’amarilis per als cultivars de Hippeastrum i el genèric Amaryllis per a les bulboses de Sud-àfrica.

USOS I PROPIETATS: Com a planta de interior té molt d’èxit però cal tindre en compte que en test floreix millor com més estret siga aquest. Necessita llum però el sol directe crema les fulles, per la qual cosa és aconsellable una ubicació en semi-ombra. No és exigent amb el sòl però ha de tindre un bon drenatge i matèria orgànica. Reg moderat en l’època de creixement i sense reg durant el període de descans. Multiplicació es fa per llavor o mitjançant la multiplicació dels bulbs, bé aprofitant els bulbets que surten al voltant del bulb mare o per divisió d’aquest en gallons.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric  Hippeastrum deriva del grec “ἱππεύς hippeús” que significa cavaller, i de “ἄστρον astràs” estrela, és a dir, estrella de cavaller, per la forma de la flor. L’epítet específic reginae  ve del llatí “regina” i significa “de la reina”

 Aquesta espècie va ser descrita per Carles Linné amb el nom de Amaryllis reginae i publicada en Systema Naturae, Editio Decima 2: 977. 1759. Més tard William Herbert la va publicar en Appendix: [General index to the Botanical magazine, vol. 43-48 containing a treatise on bulbous roots] 31. 1821 amb el nom actualment acceptat de Hippeastrum reginae.

Família Amaryllidaceae

Hippeastrum vittatum (L'Hér.) Herb.

NOMS: Amaril·lis. Castellà: Amarilis. Azucena listada. La suegra y la nuera. Italià: Giglio stella del cavaliere. Anglès: Amaryllis. Alemany: Hvidstribet Ridderstjerne.  Xinès: 花朱顶红

SINÒNIMS: Amaryllis vittata L'Hér.(Basiònim); Chonais vittata (L'Hér.) Salisb.

DISTRIBUCIÓ: Neotropical: una de les vuit ecozones terrestres del planeta que coincideix amb el regne florístic neotropical. Aquesta ecozona inclou Amèrica central i del sud, les terres baixes de Mèxic, les illes del Carib i el sud de Florida. Aquesta espècie procedeix dels Andes peruans

HÀBITAT: al seu lloc d’origen creix en zona de sotabosc, però és cultivada i molt utilitzada arreu del món com planta ornamental de jardí o interior.

FORMA VITAL: Geòfit: en les formes vitals de Raunkjaer, plantes vivaces que durant l'època favorable produeixen òrgans de reserva subterranis on s'acumulen els nutrients per a sobreviure durant l'època desfavorable.

DESCRIPCIÓ: És una planta bulbosa, acaule, amb un bulb gran amb túnica marró, que pot arribar fins als 60 cm d’alçada

Fulles lanceolades, linears, amb el marge enter i l’àpex arrodonit, llargues, que poden arribar al metre de longitud, de color verd obscur, que naixen directament del bulb tunicat

Flors hermafrodites, grans i vistoses que surten a la primavera a l’àpex d’un escapus floral buit per dins, al cap del qual hi ha dues bràctees lliures i surt la inflorescència umbel·liforme amb 2-6 flors. Corol·la amb sis tèpals, blancs amb ratlles i retícula de color roig, que formen un embut;  androceu format per sis estams més curts que els tèpals, de filament blanc i anteres grogues; gineceu d’ovari ínfer amb tres lòculs, estil filiforme i estigma trífid. Floreix a la primavera.

Fruit és una càpsula amb tres valves que conté llavors discoïdals.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Els bulbs són produïts per plantes monocotiledònies en les quals l'estructura usual de la planta es modifica per al seu emmagatzematge i reproducció. Els bulbs solen estar sota terra, però no són arrels, realment són tiges que han evolucionat de manera diferent, però conserven totes les parts.

Els bulbs tunicats, com la ceba o la tulipa, tenen escates exteriors seques i membranoses que protegeixen les escates carnoses que es troben en capes contínues i concèntriques. Els bulbs no tunicats (escamosos), com els dels lliris, no tenen una coberta seca que els embolique i estan més exposats a assecar-se.

USOS I PROPIETATS: S’empra com ornamental, per les grans i atractives flors, en massissos, on els seus vius colors contrasten amb el verd del fullatge. Molt utilitzada en interiors, cultivada en tests, perquè és el bulb que millor s’adapta a l’interior. Com a planta de interior té molt d’èxit però cal tindre en compte que en test floreix millor com més estret siga aquest.

Necessita llum però el sol directe crema les fulles, per la qual cosa és aconsellable una ubicació en semi-ombra.   No és exigent amb el sòl però ha de tindre un bon drenatge i matèria orgànica. Reg moderat i sense reg durant el període de descans. El Multiplicació es fa per llavor o mitjançant la multiplicació dels bulbs, bé aprofitant els bulbets que surten al voltant del bulb mare o per divisió d’aquest en gallons.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric  Hippeastrum deriva del grec “ἱππεύς hippeús” que significa cavaller, i de “ἄστρον astràs” estrela, per la forma de la flor. El nom específic vittatum deriva de l’epítet llatí  "vítta" que significa banda, "amb ratlles" perquè les flors tenen ratlles

El nom comú d’amarilis es deu a una confusió dels botànics  entre els genèrics Amaryllis i Hippeastrum. Carles Linné va anomenar Amaryllis equestris a aquesta espècie perquè les veia molt semblants a les espècies africanes del gènere Amaryllis. El clergue Deán William Herbert s’adonà que aquesta espècie no estava relacionada amb les Amaryllis i va encunyar el nom Hippeastrum per  continuar amb la idea de Linné amb el nom “equestris”. No obstant això entre els aficionats es va mantindre el nom comú d’amarilis per als cultivars de Hippeastrum i el genèric Amaryllis per a les bulboses de Sud-àfrica.

Hi ha molts cultivars amb flors de diferents colors com, per exemple, 'Xarxa Lion', 'Aurenja Souvereign' i 'Floris Hekker'.

Hippeastrum vittatum va ser descrita per William Herbert i publicada en An Appendix: [General index to the Botanical magazine, vol. 43-48 containing a treatise on bulbous roots] 31. 1821.

Família Amaryllidaceae

Clivia miniata (Lindl.) Bosse

NOMS: Clívia. Castellà: Clivia. Anglès: kaffir lily. Natal lily. Bush lily. Alemany: Klivie. Neerlandès: Sint-Jozefplant.

SINÒNIMS:  Imantophyllum miniatum (Lindl.) Hook.;  Clivia sulphurea Laing

DISTRIBUCIÓ: originària dels hàbitats boscosos a Sud-àfrica

HÀBITAT: Cultivada a jardins i contenidors

FORMA VITAL: Geòfit: en les formes vitals de Raunkjaer, plantes vivaces que durant l'època favorable produeixen òrgans de reserva subterranis on s'acumulen els nutrients per a sobreviure durant l'època desfavorable.

DESCRIPCIÓ: Planta perenne, amb nombroses arrels carnoses d’on surten les fulles d’una alçada d’uns dos pams, i la tija floral

Fulles planes, grosses per emmagatzemar aigua, d’un verd brillant, de fins 6 cm d’amplària i 70 cm de llarg, disposades en dues files oposades.

Flors en umbel·la terminal, ataronjades (actualment es poden trobar al mercat amb flors blanques i grogues) que desprenen un suau perfum, creixen en umbel·la a l’extrem d’una tija floral a finals de l’hivern i manté la floració fins la meitat de l’estiu. Corol·la amb sis tèpals breument fusionats a la base. Androceu amb sis estams. Gineceu amb estil acabat en estigma trilobat.  Floreix a partir del tercer any. 

Fruit en forma de baia verda que va madurant per a lluir un color viu vermell durant l’hivern

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: De les 6 espècies conegudes del gènere, Clivia miniata i les seves varietats híbrides són les més àmpliament conreades, amb flors que oscil·len entre el vermell ataronjat fosc i el groc pàl·lid.

USOS I PROPIETATS: S’empra com planta ornamental en jardins i com planta de interior. Es desenvolupa be a l’empara dels arbres, perquè necessita ombra parcial o total, mai a ple sol, i s’ha de protegir de les gelades perquè a -2⁰ perd les fulles i si la gelada no supera els -7⁰ rebrota a la primavera però amb gelades fortes morirà. Regs generosos en època de floració a la primavera i estiu i, a la tardor i hivern, deixarem que les pluges s’encarreguen, si estan al jardí, o el reduirem al mínim si la cultivem en test, perquè si pateix set a l’hivern floreix amb més força.

A finals de l’hivern cal llevar les fulles envellides i les tiges florals, i proporcionar adob per a que a la primavera broti amb força. Si tallem les tiges florals abans de que fructifiqui no gaudirem del roig brillant dels fruits però estalviarem un esforç important a la planta que agrairà  amb una major floració a l’any vinent. Té un bon comportament con a planta d’interior, doncs floreix millor amb les arrels comprimides pel test, a l’inrevés de la majoria de les plantes. Però no suporta la calefacció. La multiplicació més fàcil és a través dels fillols que broten de la planta mare, o per divisió de la mata.

A causa de l' alcaloide licorina que conté, les parts de la planta són verinoses.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: el nom del gènere Clivia deriva del nom de la duquessa de Northumberland, Charlote Florentia Clive, institutriu de la futura reina Victòria del Regne Unit, que fou la primera que va cultivar a Europa un exemplar de clívia. L’epítet específic llatí miniata significa "cinabri", el color del plom vermell, referint-se al color de les flors.

Aquesta espècie va ser descrita per primera vegada l'any 1854 per John Lindley a Gardeners' Chronicle, London 1854, pp. 119, 149 amb el nom (basiònim) Vallota miniata . Va ser canviat al gènere Clivia per Eduard August von Regel a Gartenflora , volum 13, làmina 434 el 1864

Família Amaryllidaceae

Agapanthus africanus (L.) Hoffmanns.

NOMS: Agapant. Assutzena africana. Flor de l’amor. Castellà: Agapanto. Lirio africano. Portuguès: Agapanto. Lírio-do-cabo. Francès: Agapanthe d’Afrique. Tubéreuse bleue. Lily du Nil. Lis africain.  Anglès: African Lily. Blue Agapanthus. Lily-of-the-Nile. Alemany: Afrikanische Schmucklilie. Grec: Αγάπαθος αφρικανικός. Αγάπαθος  ο αφρικανικός.

SINÒNIMS: Agapanthus umbellatus L’Her.; Crinum africanum L.(Basiònim);

DISTRIBUCIÓ: Procedeix d’Àfrica del Sud, concretament del Cap de Bona Esperança.

HÀBITAT: Cultivada en jardins des de fa molt de temps

FORMA VITAL: Geòfit: en les formes vitals de Raunkjaer, plantes vivaces que durant l'època favorable produeixen òrgans de reserva subterranis on s'acumulen els nutrients per a sobreviure durant l'època desfavorable.

DESCRIPCIÓ: Planta herbàcia que disposa d’un rizoma d’on surt una curta tija amb varies fulles i l’estípit floral, de més de 70 cm, amb una umbel·la de 20 a 30 flors.

Fulles perennes allargades i estretes, suberectes, de fins 35 cm de llarg per 8-20 mm d’amplada, amb aspecte de cinta, de color verd obscur brillant que adorna el jardí tot l’any.

Flors a l’àpex de l’estípit floral on es forma una umbel·la amb pedicels de fins 5 cm de llarg i amb 20 a 30 flors hermafrodites, actinomorfes, tubulars, acabades en sis lòbuls de color blau cel o lila, de vegades blanques. Androceu amb estams més curts que el periant, exserts. Gineceu amb estil tan llarg com els estams.

Fruit en càpsules brillants, dehiscents i penjants que contenen nombroses llavors petites, negres i alades

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: El rizoma (de l'antic grec: rhízōma,«massa d'arrels», del verb rhizóō fer arrels) és una tija subterrània modificada. Els rizomes es desenvolupen a partir de gemmes axil·lars i creixen horitzontalment respecte a la superfície del sòl. El rizoma també conserva la capacitat d'emetre nous brots que creixen cap amunt, mentre que cap avall creixen les seves arrels.

USOS I PROPIETATS: S’empra com ornamental, cultivada en jardins o en grans testos, per la bellesa de les seues tiges floríferes de fins 75 cm d’alçada (si bé hi ha híbrids nanos) on la inflorescència es converteix en una bonica esfera de color que durarà, si les temperatures ho permeten,  fins ben entrada la tardor, doncs el període de floració és molt llarg.

Suporta temperatures de -6 ⁰ C, tot i que perdrà les fulles a la primavera venint tornarà a brotar si no hi ha temperatures per sota de -15⁰ C. Tot i això, l’agapant és sensible a les baixes temperatures, per la qual cosa vegetarà millor en zones temperades o de litoral sobre un sòl permeable, ben drenat i amb abundants nutrients, especialment en l’època de floració. No té preferències edàfiques, doncs vegeta igual sobre substrat calcari o silici. En quant a requeriments hídrics és molt exigent amb el reg, especialment en estiu.  Suporta be els indrets ombrívols poc assolellats però per a que la floració siga abundant requerirà una ubicació a ple sol. En climes massa calorosos , no obstant això, convé ubicar-lo en semi-ombra per a que el sol excessiu no cremi les fulles. Es reprodueix per divisió del rizoma a principis de primavera o a la tardor, i també, com no, mitjançant les llavors, però les plantes de llavor tardaran alguns anys en florir. És resistent a les plagues. Només cal protegir-la de caragols i llimacs.

Com ja hem dit poden cultivar-se en testos on de segur lluiran i faran un gran efecte en casa, el pati o el terrat, però són més emprats per fer bordures per marcar un camí, davant d’un muret, o en grup fent una massa en mig de la gespa, sols o acompanyats d’altres plantes.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Agapanthus deriva del grec “Agápē”, que significa amor incondicional, plenitut, i “anthos”, que significa flor; d’ací el nom popular de flor de l’amor. L’epítet específic, africanus, indica la procedència geogràfica de la planta: Àfrica.

Va ser introduïda a Europa, com planta ornamental d’exteriors, al segle XVII, el que ha afavorit l’aparició de varietats per al jardí. Hi ha la varietat  'Albus', de flors grogues; la 'Shapphire', amb flors d’un blau obscur; la varietat 'Aureus', amb flors daurades; i la 'Variegatus', amb fulles blanques amb ratlles verdoses.

Aquesta espècie va ser descrita per Carles Linné i publicada amb el nom de Crinum africanum en Species Plantarum 1: 292. 1753. Amb el nom actualment acceptat de Agapanthus africanus va ser publicada per Johann Centurius von Hoffmannsegg, en Verzeichniss der Pflanzenkulturen 35. 1824.

Família Amaryllidaceae (Liliaceae)

Allium neapolitanum Cirillo

NOMS: All blanc. Llàgrimes. All napolità. Castellà: Ajo blanco, Lagrimas de la virgen, Lágrimas de la magdalena. Portuguès: Alho-sem-cheiro. Cebolinho-cheiroso. Francès: Ail blanc, Ail de naples. Italià: Aglio napoletano. Anglès: Daffodil garlic. Naples Garlic. White Garlic. Alemany: Neapolitanischer Lauch. Neerlandès: Italiaanse Look. Grec: Άγριο κρεμμύδι. Άλλιο το νεοπολιτάνικο. Σκορδαψιός.

Flors en umbel·la laxa

SINÒNIMS: Allium candidissimum Cav.

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània

HÀBITAT: Silybo-Urticion. Creix en herbassars ruderals, vores de camins, horts i talussos, sobre sòls frescs. Cultivat com ornamenta i sovint naturalitzat. Fins els 500 metres d’altitud

Bulbosa de fins 50 cm d'alçada

FORMA VITAL: Geòfit: en les formes vitals de Raunkjaer, plantes vivaces que durant l'època favorable produeixen òrgans de reserva subterranis on s'acumulen els nutrients per a sobreviure durant l'època desfavorable.

DESCRIPCIÓ: Herba bulbosa amb una tija de fins mig metre d’alçada, massís, amb dos cantells aguts o ales, que surt directament del bulb que és subesfèric, de coberta llisa, amb petits bulbs a la part externa del bulb principal.

Fulles planes, linears i quillades

Fulles planes i linears, quillades, disposades al llarg del terç inferior de la tija. L’àpex de la fulla es contrau de forma abrupta.

Tèpals blancs i anteres verdoses

Flors agrupades en umbel·la hemisfèrica laxa amb una bràctea entera, apiculada, membranàcia i persistent. Flors amb sis tèpals d’un blanc pur disposats en forma de copa durant la florida i després aplicats a l’ovari. Androceu amb sis estams inclosos amb la base del filament triangular; anteres verdoses. Gineceu amb ovari llis, estil i estigma enter. Floreix entre febrer i juny

Fruit en càpsula

Fruit en càpsula

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: El gènere Allium consta d'unes 1.250 espècies essent un dels gèneres amb més espècies del món. Són plantes perennes bulboses que formen compostos químics que els confereix una olor i gust característics. Les espècies d'Allium es distribueixen principalment per l'hemisferi nord sota climes temperats, però com a excepció també es troben en l'hemisferi sud com a Xile, a Brasil i a l'Àfrica tropical.

Una sola bràctea membranàcia i apiculada

USOS I PROPIETATS: Pareix que té propietats com blocador d'adrenoreceptors beta, que s’utilitza en el tractament de la hipertensió arterial.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Allium és d’origen incert, però és el nom utilitzat per Plaute, Plini i altres per referir-se a l’all.  Alguns autors hi deriven del grec “ἄγλις áglis” que significa dent d’all, i altres del grec antic “ἀλλᾶς allãs” que significa adobat, amanit. El nom específic neapolitanum és un epítet geogràfic que deriva de “Neapolis”, antic nom de Nàpols, és a dir, napolità.

Allium neapolitanum va ser descrit per Domenico Maria Leone Cirillo i publicat en Plantarum Rariorum Regni Neapolitani 1: 13. 1788.

Família Amaryllidaceae (Liliaceae)

Allium scorodoprasum subsp. rotundum (L.) Stearn

NOMS: All bord. Porradell. Castellà: Ajo pardo. Occità: Pòrri-couguiéu. Portuguès: Alho-de-espanha. Alho-espanhol. Alho-mourisco. Alho-rocambole. Francès: Ail arrondi, Ail à inflorescences rondes. Italià: Aglio arrotondato. Anglès: Round Leek. Sand leek. Alemany: Kugeliger Lauch. Runder Lauch. Rundköpfiger Lauch.

Inflorescència en umbel·la esfèrica

SINÒNIMS: Allium rotundum L.; Porrum scorodoprasum (L.) Rchb.

DISTRIBUCIÓ: Holàrtica: L’ecozona holàrtica fa referència als hàbitats que es troben a través del conjunt dels continents de l'hemisferi nord. 

HÀBITAT: Brachypodion phoenicoidis. Creix als erms, marges de camps, vores de camins i llocs trepitjats. Entre els 600 i els 1200 metres d’altura. Aquest del Campello de Vallada.

Tija cilíndrica erecta que pot sobrepassar el metre d'alçada

FORMA VITAL: Geòfit: en les formes vitals de Raunkjaer, plantes vivaces que durant l'època favorable produeixen òrgans de reserva subterranis on s'acumulen els nutrients per a sobreviure durant l'època desfavorable.

DESCRIPCIÓ: Planta vivaç, bulbosa, de tija cilíndrica massissa, erecta glabra, que pot assolir el metre d’alçada. Bulb globós amb nombrosos bulbils situats a la part externa del bulb principal, amb la túnica externa coriàcia de color obscur.

Fulles  linears, planes i quillades

Fulles de tres a sis que embolcallen la tija en la meitat inferior, amplament linears, quillades, amb el marge finament denticulades

Periant ovoide de color purpuri

Flors en inflorescència umbel·lada esfèrica, densa, de fins 6 cm de diàmetre, amb una bràctea acuminada i membranàcia que cau aviat. Periant ovoide, amb tèpals obtusos purpuris o de color de rosa, de 5-7 mm. Androceu amb estams interns, tricuspidats, amb l’eix anterífer més curt que els tèpals i els apèndix laterals que sobresurten; anteres grogues o purpúries. Floreix a l’estiu, entre juny i agost.

Fruits en càpsula

Fruit en càpsula de 3-5 mm.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: La inflorescència més gran amb una bràctea caduca, els estams inserts i les fulles planes del porradell, el diferencien de l'all vermell (Allium sphaerocephalon), una altra espècie d'all amb flors del mateix color purpuri, però amb 2-3 bràctees persistents, els estams clarament exserts i les fulles buides per dins (fistuloses).

Bulb globós amb nombrosos bulbils

USOS I PROPIETATS: El bulb pot consumir-se en substitució de l’all cultivat. Les fulles i la tija també es mengen per condimentar amanides i sopes.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Allium és d’origen incert, però és el nom utilitzat per Plaute, Plini i altres per referir-se a l’all.  Alguns autors hi deriven del grec “ἄγλις áglis” que significa dent d’all, i altres del grec antic “ἀλλᾶς allãs” que significa adobat, amanit. L’epítet específic scorodoprasum del grec “σκόροδον scórodon” cap o tija d’all, i de “πράσον práson” porro.

Allium scorodoprasum va ser descrit per Carles Linné i publicat en Species Plantarum 1: 297. 1753.

Família Amaryllidaceae (Liliaceae)