Ferula communis L.

NOMS: Canyafèl·lera. Canyaferla. Fèl·lera. Canyafel. Fenollassa. Castellà: Cañaheja. Ferula. Gallego: Canafrecha. Èuscara: Astacañabera. Otserri-belar. Occità: Fèrla. Portuguès: Canafrecha. Francès: Férule commune. Grande Férule. Italià: Ferula comune. Cannaferla. Cagna fenu. Anglès: Feshook. Giant Fennel. Alemany: Gemeines Rutenkraut. Gemeines Steckenkraut. Knotenblühendes Steckenkraut. Riesenfenchel. Grec: Ανάρθηκας. Βανούκα. Κουρκούτα. Νάρθηκας. Φερούλα.

SINÒNIMS: Ferula communis L. subsp. communis.; Ferula ferulago L.

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània

HÀBITAT: Brachypodietalia phoenicoidis. Vores de camins, camps abandonats, sobre sòls calcaris pedregosos, secs i assolellats. Entre els 200 i els 1000 metres d’altitud.

FORMA VITAL: Hemicriptòfit:  en la classificació de les Formes vitals de Raunkjaer són aquelles plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable. En l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen.

DESCRIPCIÓ: Herbàcia amb una tija flora erecta, robusta, glauca, fistulosa amb la part interior esponjosa, que pot arribar als tres metres d’alçada i  seguir en peu molt de temps després de la dispersió dels fruits.

Fulles grans, triangulars, 3-4 pinnatisectes, dividides en segments linears, plans i lliures. Les inferiors amb pecíol cilíndric i les superiors, progressivament menors, reduïdes a una beina ampla. Les fulles es sequen a l’estiu i tornen a sortir a la tardor. Són paregudes a les del fenoll (Foeniculum vulgare) però no desprenen la forta olor anisada del Foeniculum.

Flors en umbel·la hemisfèrica terminal gran i umbel·les laterals situades a diferents nivells. Les laterals amb el peduncle major. Sense involucre a la base dels radis. Bractèoles estretes que cauen aviat. Calze amb cinc dents; pètals grocs, aguts i enters. Floreix entre abril i juliol.

Fruit el·líptic, comprimit pel dors amb costes dorsals filiformes i les marginals molt estretament 

alades o sense ales.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Gràcies a la sensibilitat difusa  dels vegetals, poden veure sense ulls, degustar sense papil·les, olorar sense nas i digerir sense estómac però, a més a més, poden detectar la gravetat, els camps magnètics i són capaços de mesurar un gran nombre de gradients químics presents en l’aire o en el terra. Les plantes tenen, per tant, més sentits que els animals.

USOS I PROPIETATS: El seu làtex conté compostos tòxics per als animals herbívors. A principis de la primavera, quan comença a florir, la planta genera una mena de coagulant i el bestiar que ho menge pot morir d’hemorràgia. Quan la planta està seca pot inflar-se, quan un animal se la menja, i ofegar-lo.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Ferula deriva del llatí “ferula” pal, canya, bastó, perquè els pastors l’utilitzaven de bastó lleuger. L’epítet específic communis és una paraula llatina que significa comú, freqüent, ordinari.

Sovint s'ha dit que en l'antiguitat es feien servir varetes de canyafel per portar foc. Prometeu hauria robat el foc sagrat transportant-lo en una vareta de canyafel, per portar al poble el foc que els déus volien negar-los. A Còrsega el canyafel es feia servir a la Setmana Santa per portar el nou foc; la medul·la estava encesa i cremant lentament.

Aquesta planta també era sagrada per al déu del vi, Dionís. La tija, lleugera però resistent, coronada per una pinya, servia per a sostindré a qualsevol que s’haguera passat amb el vi. Aquesta vara o bastó s’anomenava tirs “θύρσος tryrsus”

Ferula communis va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 246. 1753.

Família Umbelliferae, Apiaceae

Pseudorlaya pumila (L.) Grande

NOMS: Cospí marí. Cospí de mar. Carretons. Nou d’aigua. Castellà: Quijones marinos. Francès: Fausse Girouille des sables. Italià: Lappola delle spiagge. Anglès: Dune Carrot. Small carrot. Alemany: Zwerg-Möhre. Grec: Καυκαλίδα

Inflorescències en umbel·la composta

SINÒNIMS: Caucalis pumila L.; Daucus pumilus (L.) Hoffmanns. & Link; Orlaya pumila (L.) Halácsy

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània

HÀBITAT: Crucianelletum maritimae. Creix als arenals marítims, fins els 100 metres d’altitud. Aquest exemplar de la platja de Tavernes de la Valldigna.

Herba ramificada des de la base

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

DESCRIPCIÓ: Herba petita de tiges ramificades aplicades al terra, amb pèls híspids, de fins un pam

Fulles 2-3 pinnatisectes

Fulles de contorn deltat molt dividides, 2-3 pinnatisectes, híspides, i també aplicades al terra, amb pecíol lleument embeinador a la base.

Calze amb dents

Flors en inflorescències en umbel·la composta oposada a la fulla, amb radis rígids i de diferents mesures i bràctees i bractèoles linears. 8-12 flors per umbèl·lula, la meitat de les quals són hermafrodites i l’altra meitat masculines. Calze amb dents perceptibles. Pètals obovats de color blanc, rosat o purpuri, els exteriors de les flors externes de la umbel·la són lleugerament més llargs. Estilopodi cònic amb curt estil. Floreix a la primavera, entre abril i juny.

Fruit amb espines gloquidiades

Fruit el·lipsoïdal, comprimit dorsalment amb files d’espines gloquidiades 

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Els humans tenim un òrgan, el nas, mitjançant el qual percebem l’olor i aquesta informació es transmet al cervell. Doncs bé, les plantes no en tenen un, en tenen milions de nassos repartits per tot el cos, des de les arrels fins a les fulles, que detecten les substàncies volàtils per recaptar informació de l’entorn i per a comunicar-se entre elles i amb els insectes. Açò és perquè la sensibilitat de la planta és difusa, així, mentre nosaltres emprem només el nas, les plantes tenen cèl·lules que detecten els compostos orgànics d’origen biogenètic per tot el cos.

Umbel·les amb radis desiguals

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Pserdorlaya deriva del grec “pseûdos” fals, i del gènere Orlaya, de la família de les umbel·líferes. El genèric Orlaya està dedicat al metge i botànic rus Johann Orlay (1770-1827), secretari de l’Acadèmia de la Ciència de San Petersburg. L’epítet específic pumila ve del llatí “pumilus, -a, -um” petit, nan, en comparació amb les espècies congèneres.

Aquesta espècie va publicada per Carles Linné en Systema Naturae, ed. 10, 955 (1759) com Caucalis pumila. Amb el nom actualment acceptat de Pseudorlaya pumila va ser descrita per Loreto Grande i publicada en Nuovo Giornale Botanico Italiano, Nuova Serie 32: 86. 1925.

Família Umbelliferae (Apiaceae)

Caucalis platycarpos L.

NOMS: Cospí de sembrat. Cadells. Caxurro. Castellà: Cadejas. Cadillos. Occità: Pastonargo fèro. Francès: Caucalis à feuilles de carotte. Caucalis à fruits plats. Italià: Lappola carota. Anglès: Carrot Bur-parsley. Small Bur-parsley. Alemany: Acker-Haftdolde. Kletten Haftdolde. Möhren-Haftdolde. Neerlandès: Caucalis.

Petites umbel·les de 2-5 radis

SINÒNIMS: Caucalis lappula Grande; Caucalis daucoides L.; Orlaya platycarpos (L.) W.D.J.Koch

DISTRIBUCIÓ: Holàrtica: L’ecozona holàrtica fa referència als hàbitats que es troben a través del conjunt dels continents de l'hemisferi nord.

HÀBITAT: Secalietalia. Creix a les clarianes, als camps de cereals i camps de conreu abandonats. Fins els 1600 metres d’altitud.

Herba petita de tiges divaricades

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

DESCRIPCIÓ: Petita herba anual, de fins 40 cm, amb tiges divaricades amb costes longitudinals i setes retrorses.

Fulles 2-3 pinnatisectes de base embeinadora

Fulles basals amb pecíol de base embeinadora, 2-3 pinnatisectes, de forma triangular, amb les últimes divisions linears i l’àpex agut

Pètals corbats a l'àpex

Flors en petites umbel·les compostes, de 2-5 radis de grandària diferent, amb bràctees que cauen prompte i bractèoles persistents. Flors hermafrodites o masculines, les hermafrodites amb dents ben visibles i persistents al calze. Corol·la de pètals blancs o rosats, corbats a l’àpex, els externs majors. Floreix d’abril a juliol.

Mericarpis amb costelles amb espines uncinades

Fruit en mericarpis el·líptics amb costelles amb pèls de menys d’1 mm intercalades entre altres costelles amb espines rígides, eixamplades a la base i uncinades a l’àpex.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Caucalis és un gènere monotípic, és a dir, que només té aquesta espècie, tot i que abans incloïa altres espècies mediterrànies, avui incloses en el gènere Torilis, i altres espècies africanes que avui pertanyen al gènere Agrocharis.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Caucalis deriva del grec “καυκαλίς  kaukalís, -ídos” que en el Dioscòrides apareix com una umbel·lífera comestible de tiges peludes i fulles com el fenoll. L’epítet específic platycarpos deriva del grec “πλἄτύς  platys” ample, gran, i “καρπός carpόs” que significa fruit, és a dir, amb grans fruits.

Caucalis platycarpos va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 1: 241. 1753.

Família Umbelliferae (Apiaceae)

Eryngium maritimum L.

NOMS: Card marí. Panical marí. Estrella de mar. Castellà : Cardo corredor marino. Cardo marino. Eringio marítimo. Gallego: Cardo bravo. Cardo da ribera. Èuscara: Itsas armika. Portuguès: Cardo-marítimo. Cardo rolador. Italià: Calcatreppola marina. Erba di San Pietro. Eringio marino. Francès: Panicaut de mer, Panicaut des dunes, Panicaut maritime. Anglès: Sea holly. Sea Holme. Seaside Eryngo. Alemany: Strand-Mannstreu. Stranddistel. Neerlandès: Blauwe Zeedistel. Grec: Γαλανάγκαθο. Ερύγγιο το παράλιο. 

Flors en capítols compactes

DISTRIBUCIÓ: Pluriregional

HÀBITAT: Ammophiletea. Habita platges, dunes i arenals del litoral. Fins els 30 metres d’altitud. Aquests de la platja de Tavernes de la Valldigna.

Es cria en dunes i arenals costers

FORMA VITAL: Geòfit: en les formes vitals de Raunkjaer, plantes vivaces que durant l'època favorable produeixen òrgans de reserva subterranis on s'acumulen els nutrients per a sobreviure durant l'època desfavorable.

DESCRIPCIÓ: Planta de fins 60 cm d’alçada, amb un rizoma potent que ancora la planta en profunditat, tiges de base lignificada, medul·la esponjosa i ramificació simpòdica on l’eix primari acaba en una inflorescència.

Fulles coriàcies amb espines al marge

Fulles coriàcies, dures i punxents de color gris clar, de nervació palmati-reticulada i marge engruixat; les basals més amples que llargues, amb pecíol llarg, amb tres lòbuls, les caulinar atenuades en la base, de distribució esparsa, amb tres lòbuls apicals amb espines, amplexicaules o sèssils; les fulles dels dicasis en verticils de tres.

Calze amb sèpals rígids

Flors agrupades en capítols compactes subesfèrics o globosos. Bràctees iguals o doble que els capítols, rígides, amb tres lòbuls triangulars espinosos, sovint de color blavós, que formen com una estrella. Les bractèoles són tricúspides. Sèpals rígids i blavosos. Pètals estrets i erectes. Floreix a finals de la primavera i l’estiu, entre maig i agost.

Fruit en aqueni

Fruit en aqueni cobert d’esquames agudes

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: En el gènere Eryngium les bràctees abracen un capítol, i no una umbel·la primària, com en altres umbel·líferes, i dins de cada capítol cada bractèola axil·la una flor, i no una umbel·la secundària, com en altres umbel·líferes.  

Les flors surten a l'axil·la de les bractèoles

USOS I PROPIETATS: En medicina popular s’empra en infusió o en rentats d’arrels o brots tendres. Hi s’adjudiquen propietats aperitives, digestives, depuratives, diürètiques i febrífugues, així com balsàmiques. En general té les mateixes propietats que el panical o card corredor (Eryngium campestre )

Els brots tendres es poden consumir en amanida, i també les arrels, de gust dolç i olor semblant a la safanòria borda (Daucus carota).

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: el genèric Eryngium deriva del grec “erýngion, -ou”, que era el nom que a l’antiga Grècia rebien diversos cards del gènere. L’epítet específic maritimum significa marítim, marí, perquè apareix en terres baixes, en zones de costa.

A l’Anglaterra isabelina va prendre fama l’arrel confitada del panical marí perquè es creia que tenia propietats afrodisíaques. Aquests dolços s’anomenaren “eringoes”.

Eryngium maritimum va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 1: 233. 1753.

Família Umbelliferae (Apiaceae)

Echinophora spinosa L.

NOMS: Equinòfora, Fenoll marí. Equinòfora espinosa. Pastanaga marina. Castellà: Zanahoria bastarda. Zanahoria marina. Equinofora. Portuguès: Crithmo bastardo. Francès: Panais épineux. Italià: Carota spinosa. Finocchio di mare spinoso. Pastinaca marina. Anglès: Echinophora, Prickly samphire. Alemany: starre Stacheldolde.

Es cria en platges i dunes vora mar

SINÒNIMS: Selinum spinosum (L.) E.H.L.Krause

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània

HÀBITAT: Ammophilion arundinaceae. Habita en platges i dunes del litoral, fins els 50 metres d’altitud. Aquestes de la platja de Tavernes de la Valldigna.

Fulles i tiges carnoses

FORMA VITAL: Hemicriptòfit:  Del grec antic “hémi” mig, “cryptos”  amagat, i “phuton”  planta ; en la classificació de les Formes vitals de Raunkjaer són aquelles plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que aquest tipus de plantes renoven la part aèria cada any. En l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen.

Flors amb pètals desiguals, els exteriors majors

DESCRIPCIÓ: Herba de fins mig metre d’alçada, carnosa però rígida i molt ramificada, de tiges estriades amb la base lignificada subterrània. Les tiges i les fulles estan recobertes d’una grossa cutícula per a poder suportar la sal marina i la sequera.

Fulles pinnatisectes amb segments acabats en espina

Fulles de distribució alterna, pinnatisectes, amb segments oposats linears o linear-lanceolats i acabats en espina. Les caulinars inferiors són amplexicaules

Flors en umbel·la doble

Flors en umbel·les planes de 5-12 radis desiguals i una flor central hermafrodita rodejada per altres flors masculines. Bràctees linear-lanceolades i rígides. Bractèoles externes majors que les internes. Flors pedicel·lades amb el calze format per dents espinescents. Corol·la amb pètals desiguals, blancs, pubèruls, els exteriors de la umbèl·lula majors. Estils divaricats. Floreix de juliol a setembre

Fruit en esquizocarp

Fruit en esquizocarp oblong

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: La morfologia uniforma i característica fa fàcil reconèixer les espècies d’aquesta família. S’anomenen umbel·líferes perquè les flors s’agrupen a l`àpex dels radis que formen la umbel·la, com un paraigües. Els radis de primer ordre surten d’un verticil i solen acabar en altre verticil  de segon ordre que formen les umbèl·lules, portadores de les flors.

Bràctees i bractèoles rígides

USOS I PROPIETATS: La infusió de les fulles i les arrels s’empren en medicina popular com diürètica, per a la retenció de líquids. Les fulles tendres es consumeixen en vinagre.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Echinophora deriva del grec "ἐχῖνος echînos" eriçó, porc espí o eriçó de mar, i de “φερω φορος phero, phoros” que porta o que produeix, és a dir, que porta espines com l’eriçó, perquè algunes espècies del gènere porten bràctees espinoses a la fructificació. L’epítet específic spinosa ve del llatí “spina” espina, punxa, és a dir, espinós, en referència a les bràctees punxants. 

Echinophora spinosa va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 239. 1753.

Família Umbelliferae (Apiaceae)

Apium nodiflorum (L.) Lag.

NOMS: Agret. Api de sèquia. Clenxot. Creixenera. Créixens bords. Gallassa. Castellà : Berraza. Berrera. Berra. Gallec: Berro femia. Brizo. Èuscara: Berroa. Zarra. Portuguès: Rabaças.  Italià: Erba Canella. Gorgalestro. Sedano d'acqua. Francès: Ache faux cresson, Ache nodiflore, Céleri à fleurs nodales. Anglès: Wild celery. Fool's Water-cress. Alemany: Knotenblütiger Eppich. Knotenblütiger Scheiberich. Neerlandès: Groot Moerasscherm.

Inflorescències en umbel·la composta

SINÒNIMS: Helosciadium nodiflorum (L.) W.D.J. Koch.; Sium nodiflorum L.

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània-Eurosiberiana

HÀBITAT: Glycerio-Sparganion. Torrents, fonts, zones humides, sovint viuen a dintre de les corrents d'aigua dolça, sovint acompanyant als créixens (Rorippa nasturtium-aquaticum). Fins els 1000 metres d’altitud.

Tiges prostrades i estoloníferes

FORMA VITAL: Helòfits: són aquelles espècies vivaces que dins de l'aigua tenen les arrels i la base de la tija, mentre que la resta de la planta es troba en posició aèria. Hidròfit: Planta hidròfila és aquella que conserva les gemmes perdurants dins l'aigua durant el període desfavorable.

DESCRIPCIÓ: Té tiges prostrades, glabres, estoloníferes, de fins un metre, fistulosos i finament solcats, amb arrels als nusos que s’arrelen al sediment dels torrents

Fulles compostes amb folíols dentats

Fulles compostes pinnatisectes, amb folíols sèssils oposats i l’últim sol, de marge dentat

Flors de pètals blanquinosos

Flors agrupades en umbel·les compostes de peduncle molt més curt que els radis, sense bràctees; d’umbèl·lules amb radis d’1-2 mm i bractèoles ovades tan llargues com les flors. Calze sense dents. Corol·la amb pètals blanquinosos. Flors hermafrodites Floreix de maig a octubre

Fruit amb costelles prominents

Fruit en mericarpi ovoides amb grosses i prominents costelles

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Les umbel·líferes comparteixen una morfologia força uniforme i característica. Quasi totes són herbes de rel engruixida, nusos marcats i tija fistulosa o amb medul·la esponjosa i fulles amb limbe dividit, però la característica més notable és l’agrupació de les flors en umbel·les, generalment dobles, en les quals els radis de primer ordre, la umbel·la, terminen en un verticil de radis de segon ordre portadors d’una flor cadascun, que formen les umbèl·lules. Al peu dels radis de la umbel·la sol haver-hi un verticil de bràctees, dit involucre, alhora que les umbèl·lules duen un involucel de bractèoles semblants.

USOS I PROPIETATS: En medicina popular s’empra com vitamínic i diürètic. Les fulles es mengen en amanida, com els créixens

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Apium és el nom llatí de l’api. El genèric del sinònim Helosciadium deriva de la unió de les paraules gregues "helos" = pantè, i "skiadion" = paraigües o para-sol, és dir, paraigua de pantà.

L’epítet específic nodiflorum deriva de "nodus" nus, entroncament, i de "flos, floris" flor, és a dir, amb flors als nusos.

 Apium nodiflorum va ser descrit per(L.) Lag. i publicat en Amenidades Naturales de las Españas 1(2): 101. 1821.

Família Umbelliferae (Apiaceae)