Hoya carnosa (L.f.) R.Br.

NOMS: Flor de porcellana. Flor de cera. Castellà: Flor de cera. Flor de nácar. Flor de porcellana. Cerilla. Portuguès: Flor-de-cera. Francès: Fleur de porcelaine. Fleur de cire. Anglès: Porcelain flower. Wax plant. Neerlandès: Grote wasbloem.

SINÒNIMS: Asclepias carnosa L. f. (Basiònim); Schollia carnosa (L. f.) Schrank ex Steud.;

DISTRIBUCIÓ: Prové de Xina i Àsia tropical, Laos, Japó fins a Taiwan

HÀBITAT: Cultivada com planta ornamental de pati o interior

FORMA VITAL: Faneròfit enfiladís: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta amb els meristemes a més de 40 cm del terra en l’època desfavorable. És el cas d'arbres, d'arbusts i lianoides.

 Epífits: en les formes vitals de Raunkjaer, les plantes que creixen a sobre o dintre d'una altra planta sense parasitar-la. És el cas de moltes orquídies o bromeliàcies.

DESCRIPCIÓ: Planta epífita, enfiladissa, amb tiges robustes de fins sis metres

Fulles  oposades, enteres, amb curt pecíol, de limbe ovalat, carnós i glabre, lleugerament cordat, àpex obtús o curtament acuminat, amb quatre parells de nervis marcats, de color verd fosc brillant

Flors fragants en umbel·les axil·lars simples de curt peduncle (1-3 cm), globoses, penjants, amb 15-30 flors; curt peduncle i pedicels de fins 4 cm. Calze petit amb cinc sèpals triangulars. Corol·la pubescent, crema o rosat amb el centre rosat més fort, rotàcia, d’1,5-2 cm de diàmetre, amb cinc lòbuls d’àpex reflex i, al interior, cinc segments triangulars papil·lats formant una corona estrellada o epicorol·la. Androceu amb cinc estams curts, incumbents als lòbuls de la corona. Gineceu amb ovari súper i estigma obtús. Fruit en fol·licle lanceolat, acuminat i llis

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: La flor de porcellana es conrea des de fa segles, el que ha donat lloc a diversos cultivars que varien el fullatge o el color de les flors.

USOS I PROPIETATS: Cultivada en testos emet branques que s’estenen sobre un suport  o en cistelles penjants, és molt fàcil de cuidar. Prefereix un substrat drenant que permeti que les arrels s’airegin. És resistent a la sequera pel que cal poc de reg, només quan la superfície del terra s’assequi. Tolera el fred però no les gelades. Necessita llum però poc de sol directe. Es multiplica per esqueix a la primavera.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Hoya és en honor de Thomas Hoy, jardiner en cap del duc de Northumberland, al segle XVIII, amic de Robert Brown, l'autor d'aquest gènere. L’epítet específic carnosa (carnosus, a, um) ve del llatí caro, carnis, carn, per la consistència carnosa de les fulles.

Estudis de la Universitat de Geòrgia, publicats el 2009, han demostrat que Hoya carnosa és un excel·lent eliminador de contaminants en l'ambient interior.

Aquesta espècie va ser descrita per Carles Linné i publicada en Supplementum Plantarum 170. 1781[1782]. (Apr 1782) amb el nom de Asclepias carnosa. Amb el nom de Hoya carnosa va ser descrita per Robert Brown i publicada en Prodromus Florae Novae Hollandiae 460. 1810. (1-7 Apr 1810)

Família Apocynaceae

Araujia sericifera Brot.

NOMS: Miraguà de jardí. Miraguà fals. Miraguà bord. Mata de la seda. Aràujia. Castellà: Planta cruel. Miraguano. Jazmín de Tucumán. Tesi. Portuguès: Cipó-de-sapo. Paina-de-seda. Cipó-de-paina. Cipó-de-leite-do-brejo. Francès: Kapok. Araujia. Italià: Pianta della seta. Anglès: Mouth-vine. White Bladderflower. Alemany: Folterpflanze.

SINÒNIMS: Apocynum volubile Vell.; Araujia albens (Mart.) G.Don ; Araujia calycina Decne.; Araujia hortorum E.Fourn.; Araujia undulata Vis.; Physianthus albens Mart.

DISTRIBUCIÓ: Procedent d’Amèrica del Sud: Brasil, Paraguai, Uruguai i nord-est d’Argentina i introduïda al sud d’Europa, d’Àfrica i est d’Austràlia

HÀBITAT: Llocs pertorbats. Molt estesa pel litoral mediterrani, cantàbric i Galícia

FORMA VITAL: Faneròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta amb els meristemes a més de 40 cm del terra en l’època desfavorable. És el cas d'arbres, d'arbusts i lianoides.

DESCRIPCIÓ: Enfiladissa perenne amb tiges herbàcies de fins cinc metres de llarg i les tiges basals llenyoses. Conté làtex càustic.

Fulles de fins 5x3 cm, peciolades, oposades, ovades de base truncada i àpex acuminat, anvers verd fosc i revers blanquinós per una pubescència curta i densa.

Flors hermafrodites en raïms axil·lars de 2-4 flors amb peduncle de fins 1,5 cm; calze format per cinc sèpals triangulars, semblants a les fulles, lliures, més curts que el tub de la corol·la; corol·la tubular que s’obri en cinc lòbuls, color blanc o crema, de vegades tintades de rosa i fragants, d’uns 2 cm de diàmetre. Els òrgans reproductors formen una sola peça al fons del receptacle amb 5 pol·linis soldats a l’estigma més un ovari ínfer. Floreix de maig a setembre

Fruit solitari, penjant, en càpsula gran, d’uns 12 cm de llarg, esponjosa, amb dehiscència per un costat i nombroses llavors que, quan maduren, estan cobertes de flocs sedosos a la part superior, que són fàcilment transportats pel vent.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: L'estructura de la flor inclou obertures en forma de falca que funcionen com a trampa per a insectes on, ocasionalment, queda atrapada la probòscide del pol·linitzador, cosa que provoca la seva mort si el captiveri dura massa. Quan els recol·lectors posen la llengua a la flor, aquesta queda bloquejada per uns ganxos i només els insectes més robustos aconsegueixen alliberar-se. Els insectes poden així morir dins la flor (d'aquí el seu nom castellà de "planta cruel")

USOS I PROPIETATS: Introduïda a Europa al segle XIX com planta ornamental i per aprofitar la fibra del fruit a la industria tèxtil. A l’Estat espanyol la primera cita és a la província de Girona l’any 1976. Però no s’utilitza per ser considerada dolenta per l’agricultura i les espècies autòctones.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Araujia està dedicat a António de Araújo de Azevedo, Conde de Barca (1752-1817), un polític i botànic portuguès. L’epítet específic sericifera deriva de Ser, Seris, una capital de l'Àsia oriental famosa per la producció de seda i, per extensió, per la seda mateixa, pels pèls blancs i sedosos que recobreixen les llavors dins dels fruits.

És una espècie invasora molt agressiva, que envaeix tant medis profundament alterats com jardins, tancaments, horts abandonats, etc. com restes de vegetació autòctona arbòria, contribuint a que desapareguin en ofegar l'arbrat natural. Competeix amb els tarongers per l'aigua, els nutrients i la llum, i acaba per tapar-los.

Inclosa al Catàleg espanyol d’espècies exòtiques invasores  (Reial Decret  630/2013, de 2 d’agost.) el que implica que està prohibit comercialitzar-la i introduir-la al medi natural.

A Amèrica, les erugues de la papallona monarca (Danaus plexippus) poden alimentar-se de fulles de miraguà fals, mentre que les papallones adultes en pol·linitzen les flors. L’expansió del miraguà fals a Catalunya podria haver anat aparellada amb la de la papallona tigre (Danaus chrysippus), semblant a la monarca, i que com ella s’alimenta de plantes tòxiques de la família apocinàcies. (pres de El medi natural del Bages i del Moianès)

Araujia sericifera fou descrita per Felix de Avelar Brotero i publicada en Transactions of the Linnean Society of London 12(1): 62–70, pl. 4–5. 1817[1818].

Família Apocynaceae

Orbea variegata (L.) Haw.

NOMS:  Castellà: Flor de dragón. Flor de lagarto. Flor estrella de mar. Portuguès: Orbea. Cacto de sinó. Flor estrela.  Francès: Cactus étoile de mer. Cactus graine. Italià: Stapelia. Stelle di Italia. Anglès: Carrion flower. Starfish cactus. Alemany: Aasblume. Ordensstern. Grec: Stapelia.

SINÒNIMS: Stapelia variegata L. (basiònim): Stisseria variegata (L.) Kuntze

DISTRIBUCIÓ: Procedent del Cap Occidental de Sud-àfrica   

HÀBITAT: Al seu medi natural, habita la franja costanera de Western Cape

FORMA VITAL: Camèfit: tipus biològic de les formes vitals de Raunkjaer que defineix els vegetals amb les seues parts aèries persistents tot l'any però que tenen les gemmes persistents a un nivell de terra inferior als 25-50 cm.

DESCRIPCIÓ: Planta sempre verda, suculenta, sense fulles, amb tiges erectes o prostrades, glabres, d’uns 10 cm d’alçada que es ramifiquen des de la base, amb quatre angles amb dents semblants als cactus (tot i que no té res a veure amb ells) a la base de les quals es troben un parell de denticles estipulars. Les tiges formen una mateta d’uns 50 centímetres de diàmetre.

Fulles inexistents, ja que les tiges verdes s’encarreguen de la fotosíntesi.

Flors en inflorescències d’una a cinc flors en forma d’estrela de fins 8 cm de diàmetre. Calze amb 5 sèpals que fan uns 9 mm; corol·la amb cinc lòbuls de color blanquinós o groc, motejats amb taques brunes o bandes irregulars. Els lòbuls rodegen el cercle central pentagonal que caracteritza les flors del gènere. Poden desprendre un lleuger olor a carnús per atraure els pol·linitzadors. 

Fruit en fol·licles en parelles que semblen dues banyes en forma de fus, glabres i puntejades de color porpra.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: L'olor de carnús que segreguen les flors atrau les mosques blaves que pol·linitzen les flors. A les Illes Canàries , Orbea variegata és també una planta nutrícia per a les erugues de la papallona monarca menor (Danaus chrysippus) i la papallona monarca (Danaus plexippus)

USOS I PROPIETATS: S’empra en jardineria com planta ornamental per les seues boniques flors i fàcil conreu, en test o en rocalles.

És molt tolerant a temperatures molt elevades, però també a temperatures moderadament fredes i tolera fins i tot gelades lleugeres tot i que és millor assegurar i protegirla. Necessita reg regular durant la temporada de creixement i s'ha de mantenir sec a l'hivern. Es pot propagar molt fàcilment per esqueixos. Les llavors germinen bé i ràpidament quan són recents. Actualment hi ha nombrosos conreus i híbrids culturals.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere, Orbea, deriva del llatí “orbis”, cercle, anell, en referència al disc central de les flors de gairebé totes les espècies d’aquest gènere. L’epítet específic variegata, ve del llatí “vario” ser de diferent color, variat, motejat, etc.

Orbea variegata va ser descrita i publicada per Carles Linné en Species Plantarum 1: 217. 1753. (1 May 1753) amb el nom de Stapelia variegata, i més tard fou publicada per Adrian Hardy Haworth en Synopsis plantarum succulentarum ... 40. 1812. amb el nom actualment acceptat d’Orbea variegata

Va arribar a Europa el 1639 amb una col·lecció de plantes pertanyent al missioner i col·leccionista de plantes Justus Heurnius , convertint-la en la primera estapelia que s'ha conreat a Europa.

Família Apocynaceae

Nerium oleander L.

NOMS: Baladre. Llorer rosa. Oleandre. Biva. Diva. Sanet. Veratre. Occità: Laurièr ròsa.  Cast. Adelfa. Basc: Eriotz-orri.   Port. Adelfo. Alandro. Cevadilla. Nerio. Francés: Nérion. Oléandre. Rosage. Laurier rose. Italià: Oleandro. Mazza di San Giuseppe. Rosagine.  Anglés: Oleander. Rose bay. Alemany: Wohlriechender Oleander. Rosenlorbeer. 

Flor de baladre on pot observar-se la lígula corol·lina

DISTRIBUCIÓ:  Mediterrània meridional

HÀBITAT: Rubo-Nerion. Rambles, cursos d’aigua, barrancs pedregosos, vores del riu,  fins als 500 metres d’altitud. 

Habita rambles, barrancs i llocs humits

FORMA VITAL: Macrofaneròfit: faneròfit amb les gemmes persistents situades a més de 2 m d'alçada.

DESCRIPCIÓ:  Arbust de fulla perenne de tiges erectes i amb làtex que pot arribar als quatre metres d’alçada. 

Les fulles tenen molt marcat el nervi central

Fulles oposades, sèssils, amb la consistència del cuir (coriàcies), lanceolades, marge sencer i el nervi central ben marcat. 

Vegeu com els estams emboliquen l'estigma en forma d'espiral

Flors formant ramells terminals. Flor hermafrodita amb cinc peces per nivell (pentàmeres) Calze de cinc sèpals soldats. Corol·la de pètals soldats formant una sola peça (simpètala), de 3-5 cm de diàmetre de color variable, entre blanquinós i vermell, més sovint rosa; els lòbuls tenen una esquama a la base que forma com una corona. Els estams inserits dins del tub de la corol·la, s’entortellen en espiral al voltant de l’estigma. Ovari súper, estil filiforme i estigma curt.

Fol·licle obert deixant eixir les llavors amb plomall

Fruit en doble fol·licle de 8-16 cm de llarg, amb parets coriàcies, que s'obri per una sola fissura longitudinal deixant eixir les llavors amb plomall.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Les flors del baladre tenen els pètals soldats a la base formant un tub que s’obri en cinc lòbuls. A la unió del tub amb el lòbuls hi ha un apèndix que forma una corona al centre de la flor. Aquest apèndix s’anomena lígula corol·lina. 

Calze petit si el comparem amb la corol·la de pètals soldats acabada en cinc lòbuls

USOS I PROPIETATS: Planta molt verinosa que per contacte pot produir dermatitis i, en persones sensibles, vòmits i nàusees.

Té substàncies d’interès farmacològic, com tònics cardíacs i hipotensors.

Abans s’emprava per a combatre la sarna, utilitzant fulles fresques mesclades amb mel i aplicant-ho com un ungüent.

A Vallada s’utilitzava la tija del baladre per a fer les anses d’algun tipus de cabassos, per la flexibilitat de la fusta tendra, enrotllades de tireta de vímet.

És una planta molt utilitzada en jardineria. 

Verda tot l'any i de floració intensa, és molt apreciada en jardineria.

SABIES QUE... El nom genèric Nerium ve, segons alguns autors, del grec nerion, que se relaciona amb Nereus, el déu del mar i pare de les Nereides, possiblement per l’abundància d’aquest arbust per les riberes mediterrànies. Altres autors el deriven del grec neros, que significa humit, per l’apetència del baladre pels llocs humits.

L’epítet específic, oleander, deriva del llatí olea, per el paregut de les fulles amb les de l’olivera, i de dendron, que significa arbre.

El baladre és una planta tòxica de fort sabor amarg, que produeix la mort de l’home i dels animals que la mengen. Aquesta propietat ha estat exagerada fins el punt de dir que només dormint a la seva ombra o bevent de l’aigua d’on viu és suficient per a sofrir els seus efectes.

La intoxicació per baladre és pareguda a la intoxicació digitàlica: entre 4 i 12 hores després de la ingesta apareixen alteracions gastrointestinals, convulsions, fibril·lació auricular i, finalment, parada cardíaca.

Antigament a Itàlia es creia que tindre qualsevol part d’aquesta planta en casa portava tota classe de desgràcies als seus habitants.

Es conta com anècdota que els espanyols van convidar a tropes franceses, durant l’ocupació napoleònica, a menjar carn que havien torrat usant vares pelades de baladre per enfilar-les, el que va provocar una gran mortaldat entre els francesos. 

El baladre és la flor oficial d’Hiroshima, perquè va ser la primera en florir després de l’explosió de la bomba atòmica en 1945.

Família Apocynaceae

Vinca difformis Pourr.

NOMS: Vincapervinca, Vinca, Viola de bruixa, Proenga, Donzella. Castellà: Alcadórea, alcandueca, hierba doncella, hierba lechera, vincapervinca, flor de muerto, barredera, jazminicos, flor de los cementerios. Èuscara: Ikonte belarr, vinca.Gallego: Cangroia.  Portuguès: Erva da inveja, Congossa, Pervinca.  Francès: Pervenche difforme.  Anglès: Intermediate Periwinkle, Lesser Periwinkle. Italià: Pervinca ovata. Alemany: Immergrün, Wintergrün, Kleines Immergrün

Flor i poncella de Vinca difformis

SINÒNIMS: Vinca obtusiflora Pau; Vinca media Hoffmanns. & Link

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània occidental

HÀBITAT: Populion albae. Llocs ombrívols i humits, vores de camins, vores de rius, fins els mil metres d’altitud.  Aquest exemplar ha sigut fotografiat a la zona dels Alcavins, a la vora del riu Canyoles al seu pas per Vallada (València)

Sèpals del calze linears, llargs i aguts

FORMA VITAL: Camèfit: tipus biològic de les formes vitals de Raunkjaer que defineix els vegetals amb les seues parts aèries persistents tot l'any però que tenen les gemmes persistents a un nivell de terra inferior als 25-50 cm.

DESCRIPCIÓ: Herba perenne sufruticosa de tiges llargues, de fins dos metres, esteses a ran de terra  formant estores verdes. 

Les fulles tenen un color verd lluent, sense pèls

Fulles amb pecíol, oposades, amb limbe ovat arrodonit a la base, sense pèls.

la forma dels pètals, tallats obliquament la fan fàcilment identificable

Flors de color blau molt clar, quasi blanc, a l’àpex de llargs peduncles axil·lars, pentàmeres amb calze de cinc sèpals linears, llargs i aguts, units a la base. Corol·la en tub d’1 a 2 cm que s’obri en cinc lòbuls que formen el limbe, de 3 a 5 cm de diàmetre, amb els cinc segments de la corol·la ostensiblement truncats obliquament que recorden una hèlix. Floreix des de mitjan hivern a quasi l’estiu. 

Fruit amb dos fol·licles amb els sèpals linears dels calze persistent

Fruits en doble fol·licle dehiscent, és a dir, que s'obren espontàniament per deixar caure les llavors.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: La prefloració de la Vinca és contorta, és a dir, abans d’obrir-se la flor cada pètal  està muntat sobre el següent i queda per baix de l’anterior, de manera que sembla que l’han retorçut. Aquesta característica ha donat nom a un Orde de dicotiledònies que comprèn les famílies de les apocinàcies, les asclepiadàcies, les gencianàcies i les loganiàcies.

A la poncella que està obrint-se, a l'esquerra, pot veures la disposició contorta del pètals

USOS I PROPIETATS: : Com la seua parent, la Vinca major, té aplicacions antitumorals en endocrinologia però sols ha d’utilitzar-se amb prescripció mèdica perquè són tòxiques. S’empra en jardineria com planta ornamental.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Vinca pot derivar del llatí "pervincio" que aferro, per la facilitat dels estolons en aferrar-se al terra. L’epítet específic difformis està format per la preposició adversativa “dis” i de “forma” aspecte, forma, és a dir, de diferent aspecte

En la Toscana italiana les dones teixien garlandes amb les llargues tiges en flor per les xiquetes i verges que morien.

Vinca difformis va ser descrita per Pierre Andrè Pourret i publicada en Mem. Acad. Toul. 3: 333. 1788.

Família Apocynaceae