Aspidistra elatior Blume

NOMS: Aspidistra . Pilistra. Fulles de saló. Orelles de ruc. Castellà: Pilistra. Hojas de salón. Hoja de lata. Italià: Aspidistra . Francès: Aspidistra. Aspidistre élevée. Anglès: Cast-iron plant. Bar room plant. Alemany: Schusterpalmen. Japonès: ハラン (植物).  Xinès: zhi zhu bao dan 一叶兰

SINÒNIMS: Aspidistra punctata var. albomaculata Hook.

DISTRIBUCIÓ: Provinent d’Àsia, de les illes al sud del Japó, incloent Kuroshima, Suwanosejima i les Illes Uji,  i Xina,

HÀBITAT: Cultivada com planta ornamental de interior o en jardins

FORMA VITAL: Geòfit: en les formes vitals de Raunkjaer, plantes vivaces que durant l'època favorable produeixen òrgans de reserva subterranis on s'acumulen els nutrients per a sobreviure durant l'època desfavorable.

DESCRIPCIÓ: Planta rizomatosa, sense tija (acaule) que fa mates molt denses de fulles de fins un metre d’alçada.

Fulles que surten reunides en grans mates, directament dels rizomes, de color verd fosc, coriàcies, de limbe llargament lanceolat, enter, amb un llarg i dur pecíol.

Flors que surten a l’àpex de un escapo molt curt, per la qual cosa solen quedar amagades entre el fullatge, amb 1-2 flors generalment envoltades per 1 o 2 bràctees a la base del periant; són hermafrodites, de textura carnosa i amb forma acampanada o de cúpula, amb vuit lòbuls de color crema, i porpra per la part interna, surten petites a la base de la planta, a nivell de terra, a finals de l’estiu, i cultivada en test és rar que tinguin flor. 

Fruit en baia globosa obscura amb una sola llavor.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Els rizomes creixen indefinidament. Al llarg dels anys moren les parts més velles, però cada any produeixen nous brots, d'aquesta manera poden cobrir grans àrees de terreny i tenir una llarguíssima vida.

USOS I PROPIETATS: És ideal com a planta d’interior, cultivada en contenidor, per adornar llocs amb poca llum, amb les grans fulles. També s’empra, als llocs de clima temperat, als jardins i patis, per ocupar els indrets més ombrívols. No obstant això, per a tindre una aspidistra amb brillantor i vitalitat cal que tinga llum però no sol, i una temperatura temperada, és adir, calor i ombra.

És una planta molt rústica, i pot vegetar en condicions de poca llum, amb variacions de temperatura i reg irregular. Tampoc és exigent edàfic, i viu en qualsevol tipus de sòl, tot i que prefereix terreny àcid o neutre, a condició d’estar ben drenat per evitar la putrefacció de les arrels. Necessita, però, no estar al sol directe, car les fulles se’n fan grogues. Les gelades per sota de -5^oC poden acabar amb la part superficial de la planta. En cas d’exemplars fets malbé, cal podar arran de terra, i sortiran les noves fulles de bell nou. L’excés de fertilitzant fa que les fulles es baden  en llargs clivells. Multiplicació per divisió del rizoma a finals de la tardor

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: Aspidistra deriva del grec “aspidos” que significa escut, en referència a la forma de les fulles. L’epítet específic “elatior” deriva del llatí “elatus” que significa més alt, molt alt.

L’aspidistra és una planta molt coneguda, car adornava les entrades i els salons de les cases. Molts de nosaltres mantenim el record dels avis, i dels jocs infantils, associat a aquestes fulles sempre verdes.

George Orwell va popularitzar l’aspidistra amb el seu llibre, publicat en 1936, "Keep the Aspidistra Flying" (Traduït al castellà com “Que no muera la aspidistra”) en el qual la planta s’erigeix en símbol  de la classe mitjana britànica perquè estava present a totes les cases benestants de l’Anglaterra imperial.

Les principals virtuts de l’aspidistra és que pot viure en llocs on altres no poden fer-ho per falta de llum o d’humitat, i pot fer-ho durant més de cent anys.

Hi ha diversos cultivars amb les fulles variegades, amb ratlles més clares a les fulles o amb petites taques grogues.

Aspidistra elatior fou descrita per Carl Ludwig von Blume i publicada en Tijdschrift voor Natuurlijke Geschiedenis en Physiologie 1: 76, pl. 4, en 1834.

Família Asparagaceae (Liliaceae)

Ophiopogon japonicus (Thunb.) Ker Gawl.

NOMS: Conval·lària. Cintetes. Castella: Convalaria. Barba de serpiente. Portuguès: Grama preta. Grama-pelo-de-urso. Francés: Muguet du Japon. Barbe de serpent. Ophiopogon du Japon.  Anglès:  Dwarf lilyturf. Mondograss, Fountainplant, Monkeygrass. Japanese Snake's-beard. Alemany: Lilienrasen, Schlangenbart. Kleiner Schlangenbart. Neerlandès: Dwerg Slangenbaard. Japanse Slangenbaard.  Xinès: mai dong

SINÒNIMS: Convallaria japonica Thunb.; Flueggea japonica (L. f.) Rich.; Mondo japonicum (L. f.) Farw.; Slateria japonica (L. f.) Desv.

DISTRIBUCIÓ: Provinent de la Xina i Japó, actualment es cultivada com planta ornamental.

HÀBITAT: Al seu lloc d’origen, habita en clarianes de boscos de pins

FORMA VITAL: Camèfit: tipus biològic de les formes vitals de Raunkjaer que defineix els vegetals amb les seues parts aèries persistents tot l'any però que tenen les gemmes persistents a un nivell de terra inferior als 25-50 cm.

DESCRIPCIÓ: Herbàcia cespitosa de fulla perenne, amb arrels tuberoses

Fulles linears, planes i estretes, de color verd, de fins a 40 cm de llargària que cauen en forma de font.

Flors hermafrodites en raïms curts, amb corol·la de sis tèpals de color blanc o lila pàl·lid, lleugerament penjants. Floreix a l’estiu

Fruit en forma de baies d'un decoratiu color blau brillant com la porcellana, de la grandària d'un pèsol.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: És sorprenent la brillantor metàl·lica de les baies de la convalària, semblant a les de la Pollia condensata. Un estudi de la baia de Pollia condensata que també té un extraordinari color blau metàl·lic, diu que, encara que parega sorprenent, no l’obté de cap pigment, sinó, simplement, reflectint la llum en unes longituds d'onda en particular. És un «truc» òptic com també ho fan el paó o l'escarabat.

USOS I PROPIETATS: : S'empra com coberta vegetal baix dels arbres, perquè proporciona una excel·lent capa vegetal, en bordures i en test. Hi ha cultivars nanos, de no més de 4-5 cm d’alçada, que de vegades es venen per decorar aquaris, tot i que no és una planta aquàtica. També varietats amb ratlles blanques a les fulles, per la qual cosa pot confondre’s amb la popular cinta (Chlorophytum comosum)

Resisteix les baixes temperatures de fins -20^oC però vegeta bé a ple sol i en ombra parcial, en qualsevol tipus de sòl, inclús els calcaris però ben drenats, tot i que suporta el sol mullat. Suporta la sequera però prefereix regs regulars

Multiplicació Per divisió de mata, en qualsevol època, i per brots laterals a la primavera. També per llavor prèvia estratificació en fred. No hi ha plagues ni malalties que suposen un problema per al cultiu d’aquesta espècie.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom genèric Ophiopogon deriva del grec “ophis” serp, i “pogon” barba, probablement referint-se a les seues fulles. El nom específic és un epítet geogràfic que al·ludeix al seu origen japonès.

Segons Chinese Herbal Medicine Materia Medica, l'herba és dolça, lleugerament amarga i lleugerament freda, entra en els canals de cor, els pulmons i l'estómac i nodreix el yin de l'estómac, la melsa, el cor i els pulmons, elimina la calor i la irritabilitat es tranquil·litza.

És particularment valuós per a la prevenció de l'erosió del sòl

Aquesta espècie va ser descrita per Carl Peter Thumberg en Nova Acta Regiae Societatis Scientiarum Upsaliensis, ser. 2 3: 208. 1780. amb el nom de Convallaria japonica. Amb el nom actualment acceptat de Ophiopogon japonicus va ser descrita per John Bellenden Ker Gawl. i publicada en Botanical Magazine 27: pl. 1063, en l’any 1807.

Família Asparagaceae (Liliaceae)

Asparagus aethiopicus L.

NOMS: Espareguera de jardí. Espareguera falguera. Castellà: Espárrago helecho. Portuguès: Aspargo. Fancès: Asperge d'Éthiopie. Anglès: Sprenger's asparagus. Asparagus fern. Asparagus grass.

SINÒNIMS: Asparagopsis aethiopica (L.) Kunth; Protasparagus aethiopicus (L.) Oberm.; Asparagus sprengeri Regel

DISTRIBUCIÓ:  Procedent d’Àfrica, especialment del sud de Sud-àfrica.

HÀBITAT: Cultivada als jardins. Subespontània en zones rocoses calcàries, vessants i matolls costaners, en zones relativament seques.

FORMA VITAL: Camèfit: tipus biològic de les formes vitals de Raunkjaer que defineix els vegetals amb les seues parts aèries persistents tot l'any però que tenen les gemmes persistents a un nivell de terra inferior als 25-50 cm.

DESCRIPCIÓ: Herba perenne amb tiges verdes arquejades decumbents, de fins 60 cm, amb espines. El sistema radicular està format per arrels fibroses amb tubercles bulbosos, d’on poden ressorgir noves plantes.

Fulles, que en realitat són cladodis, són linears, aplanades, mucronades i rígides, que fan 0,8-2 cm de llarg i 0,1-0,2 cm d’amplada i surten en grups de tres o més.

Flors molt petites i disposades en raïms, blanques o rosades, molt oloroses, de fins 0,5 cm. amb sis tèpals petits i flairosos. Androceu amb sis estams d’anteres grogues. Floreix en maig i juny.

Fruit en forma de baia verda que esdevé vermella a la maturitat, de fins 0,5 cm de diàmetre, amb una llavor negra. Aquestes baies són tòxiques, tot i que els ocells els mengen i propaguen així les llavors.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Carl Ludwig Sprenger va fer popular aquesta planta a Europa com a planta ornamental. És per això que un dels sinònims de A. aethiopicus és A. Sprengeri. Sovint confós amb A. densiflorus, es consideren espècies diferents.

El nom comú que fa referència a les falgueres no ha de confondre’ns perquè no és una falguera, es propaga per llavors o per divisió, no per espores.

USOS I PROPIETATS: En jardineria s’empra com a cobertura vegetal, en contenidors per a  interior o en cistelles penjants. Cal anar en compte amb el consum de baies que pot causar símptomes gastrointestinals com diarrea, vòmits i dolor abdominal, i el contacte amb la pell pot causar dermatitis. La planta és tòxica per als gats i gossos domèstics.

És prou rústica pel que fa al sòl, resistent a la sequera i fins i tot prou tolerant a les sals però no suporta les gelades. No regar en excés per evitar la putrefacció de les arrels. Cal ubicar-los a ple sol o a ombra parcial. Les plantes es poden podar despès de la floració per rejovenir les plantes.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom genèric Asparagus deriva del grec “ἀσπάραγος aspáragos” citat per Teofrast que significa brot nou o jove, turió, que és el que s’aprofita per menjar en algunes espècies. Està compost per “α- alpha” un intensificador, i “σπαργάω spargáo” exuberant, turgent. Altres autors pensen que deriva de “σπαράσσω sparásso“ que prové de l’arrel “sper spina” present en moltes espècies del gènere. L’epítet específic aethiopicus de Aethiopia, Etiòpia, etíop, i per extensió africà, doncs abans tot el que venia del sud d’Egipte i Líbia rebia el qualificatiu d’aethiopic.

Asparagus aethiopicus va ser descrit per Carles Linné i publicat en Mantissa Plantarum 1: 63. 1767.

Família Liliaceae (Asparagaceae)

Chlorophytum comosum (Thunb.) Jacques

NOMS: Cintes. Cinteta verda. Herba voladora. Castellà: Cintas, Malamadre. Araña. Èuscara: Zinta-belar. Portuguès: Clorofito. Anglès: Spider plant. Airplane plant. Hen-and-chickens. Alemany: Grünlilie.

Les flors creixen en la llarga tija floral

SINÒNIMS: Anthericum comosum Thunb.

DISTRIBUCIÓ:  Procedeix d’Àfrica tropical i Sud-Àfrica.

HÀBITAT: Cultivada en jardins i en contenidors a l’interior de les cases.

Herba amb llargs escapus d'on surten les flors i els propàguls

FORMA VITAL: Camèfit: tipus biològic de les formes vitals de Raunkjaer que defineix els vegetals amb les seues parts aèries persistents tot l'any però que tenen les gemmes persistents a un nivell de terra inferior als 25-50 cm.

DESCRIPCIÓ: És una herba acaule de fins a 60 cm, d’arrels carnoses, fusiformes,

Fulles llargues i estretes (de la varietat 'vittatum')

Fulles perennes, linears, llargues i estretes, de nervació paral·lela i marge enter, que naixen directament del rizoma.

Flors amb sis tèpals blancs

Flors al llarg de l’escapus, creixen en la llarga tija floral on sorgeixen plàntules que es desprenen de la planta mare. Les flors són hermafrodites, amb sis tèpals blancs, lanceolats, lliures, i altres tants estams amb filaments tan llargs com els tèpals acabats en l’antera groga. El gineceu és súper amb un llarg estil que acaba en un estigma. Floreix de juny a setembre.

Fruit en càpsula trígona

Fruit en càpsula trígona

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Les inflorescències porten en l'àpex plàntules que es desprendran de la planta mare per a dispersar-se, la qual cosa es pot considerar un cas de pseudoviviparisme, ja que la plàntula s'independitza quan ja està formada, no és una llavor ni un estoló, sinó un propàgul, una plàntula amb arrels i fulles desenvolupades.

Propàgul amb fulles i arrrel

USOS I PROPIETATS: És una planta molt popular, cultivada com ornamental tant a l’interior de les cases en test o en cistelles penjants, com als jardins. L'espècie amb les fulles totalment verdes és la menys utilitzada. Les més usades són la C. comosum 'vittatum', amb una franja blanca central, i la C. comosum 'Variegatum' amb dues bandes blanques laterals i el centre verd.

Amb les fulles totalment verdes (de l'Ermita de Vallada)

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Chlorophytum deriva del grec “χλωρός khlorós” verd, i “φυτόν phytόn” planta, és a dir, que significa planta verda. L'epítet específic comosum prové de "coma" pèl, cabell, possiblement per l'hàbit de la planta que deixa caure eles seues fulles com una cabellera.

Aquesta planta té la propietat d'absorbir els contaminants de l'aire, particularment monòxid de carboni i diòxid de nitrogen, així com certs compostos orgànics volàtils (COV), com metanal o xilè.

Chlorophytum comosum va ser descrita pel botànic suec Carl Peter Thunberg, que la va batejar amb el nom d'Anthericum comosum, però després va anar canviant de gènere passant per  Phalangium, Caesia, Hartwegia, fins que Henri Antoine Jacques li va donar el nom actual de Chlorophytum comosum i la va publicar en Journal de la Société Impériale et Centrale d'Horticulture 8: 345. 1862.

Família Liliaceae (Asparagaceae)

Ruscus hypophyllum L.

NOMS: Galzeran major. Brusc major. Pastoreta. Castellà: Laurel alejandrino común. Laureola. Portuguès: Espirradeira. Loureiro de Alexandria. Francès: Herbe aux langues. Fragon. Italià: Ruscolo maggiore. Anglès: Spineless Butcher's-broom.

Flors amb pedicel en grups de fins 10 flors

SINÒNIMS: Ruscus lugubris Salisb.

DISTRIBUCIÓ:  Mediterrània i macaronèsica

HÀBITAT: Quercetalia ilicis. En zones ombrienques i humides, entre els 300 i els 600 metres d’altitud.

Fulles no ramificades de fins un metre d'alçada

FORMA VITAL: Faneròfits: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta amb els 

meristemes a més de 40 cm del terra en l’època desfavorable. És el cas d'arbres, d'arbusts i lianoides.

DESCRIPCIÓ: Arbust rizomatós amb tiges de fins un metre d’alçada, verdes, simples, sense ramificar i no lignificades.

Fulles petites membranoses

Fulles membranoses, molt petites, de forma triangular i sense clorofil·la, a l’axil·la de les quals surten els fil·locladis o cladodis (expansions laminars de la tija que semblen fulles) que, a diferència dels cladodis del galzeran (Ruscus aculeatus), són de major mida i no tenen espina punxent a l’àpex.

Flors amb sis tèpals verdosos

Flors unisexuals, amb pedicel, reunides en grups de 3-10 flors petites al bell mig del fil·locladi. Les flors masculines amb dos verticils de tres tèpals verdosos i sis estams, les femenines amb un pistil. Floreix a l’hivern i primavera.

Fruit en baia vermella

Fruit en baia de color vermell brillant

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Els fil·locladis o cladodis tenen l’aparença d’una fulla i fan les funcions d’aquesta, la fotosíntesi però, a més a més, poden produir flors i fruits, el que denuncia el seu caràcter caulinar.

Una petita bràctea a la base de les flors

USOS I PROPIETATS: Els rizomes de les espècies del gènere Ruscus tenen propietats antiinflamatòries i vasoconstrictores, útils per al tractament de les varius.

Aquest arbust és apreciat en jardineria perquè requereix poc manteniment i es manté sempre verda.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Ruscus té origen preromà, una adaptació de “bhroisko”, reduïda amb posterioritat a “brūsko”. Popularment però, s’ha cregut que l’origen es vincularia amb el mot “bruscus”, nom que els romans donaven al grèvol, per la seua relativa semblança entre tots dos.

L’epítet específic hypophyllum ve del grec "hypo" que significa sota, baix, i “φύλλον phýllon” fulla, perquè la flor sembla estar a sota d’una fulla (en realitat és un fil·locladi)

Ruscus hypophyllum fou descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 2: 1041, 1753.

Família Liliaceae (Asparagaceae)