Saponaria officinalis L.

NOMS: Herba sabonera. Herba de bugada. Sabó de gitana. Sabonera. Saboneta. Saponària. Castellà:  Albada. Corteza de panamá. Herbada. Hierba de los bataneros. Jabón de palo. Jabonera. Jabonera de la Mancha. Lanaria. Saponaria. Occità: Saboneta, Sabonèla, Sabounello, Sabouniero, Saponària, Èrba de sabon.  Gallego: Bataneira. Concheira. Albitorno. Èuscara: Pitzigorka. Txabo. Txaboibelarr. Portuguès: Saponária. Saboeira. Erva saboeira. Francès: Saponaire officinale. Herbe à foulon. Herbe à savon. Italià: Saponaria comune. Anglès: Bouncingbet. Soapwort. Latherwort.  Alemany: Echtes Seifenkraut. Gewöhnliches Seifenkraut. Seifenwurz. Neerlandès: Zeepkruid. Grec: Γκολαριά. Καλοστρούθι. Σαπανόφυτον. Σαπνιά. Τσουένι. Xinès: fei zao cao.

SINÒNIMS: Lychnis officinalis (L.) Scop.;

DISTRIBUCIÓ: Europa i Àsia occidental

HÀBITAT: Salicion triandro-fragilis. Saponario-Salicetum. Creix en sòls humits, en herbassars junt a torrents i boscos de ribera. Fins els 1300 metres d’altitud.

FORMA VITAL: Hemicriptòfit:  Del grec antic “hémi” mig, “cryptos”  amagat, i “phuton”  planta ; en la classificació de les Formes vitals de Raunkjaer són aquelles plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que aquest tipus de plantes renoven la part aèria cada any. En l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen.

DESCRIPCIÓ: Herba rizomatosa, que pot assolir el metre d’alçada, glabrescent, amb rizoma reptant d’on surten les tiges erectes o ascendents, ramificades a la part superior.

Fulles oposades, subsèssils, sense estípules, ovades o lanceolades, amb 3-5 nervis paral·lels ben marcats, de marge enter

Flors pentàmeres flairoses,en cimes terminals amb les branques inferiors majors que les superiors. Sense calicle. Calze tubular format per cinc sèpals soldats d’uns 2 cm i truncat a la base. Corol·la amb cinc pètals de color blanc o rosat, lliures, d’un centímetre. Androceu amb 8-10 estams que sobresurten del tub de la corol·la. Gineceu d’ovari súper amb dos estils. Floreix de maig a setembre.

Fruit en càpsula cilíndrica inclusa en el calze que s’obri per quatre dents apicals per deixar eixir les petites llavors reniformes.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Aquesta planta s’utilitza per rentar roba i com xampú, ja que conté saponina. Les saponines són un grup de glucòsids oliosos, els quals són solubles en aigua produint escumositat quan les solucions són agitades. Les contenen plantes molt diverses, entre elles l’abriülls, aquesta saponària o sabonera o les llegums. És l’escuma que apareix quan posem a remulla cigrons o fesols.

USOS I PROPIETATS: Té propietats medicinals. Utilitzada com a sudorífica, diürètica, estimulant i depurativa. Va bé per combatre la gota, la bronquitis, els dolors reumàtics, la icterícia, la sífilis i les malalties de la pell, tot i que cal utilitzar-la amb prudència perquè els seus principis actius són molt irritants per les mucoses.

 ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Saponaria deriva del llatí “sapo, -onis” que significa sabó, perquè la rabassa i les rels d’aquesta planta s’empraven com sabó. L’epítet específic officinalis significa medicinal, s'aplica a moltes espècies que des de fa molt temps han estat considerades medicinals.

Saponaria officinalis va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 1: 408. 1753.

Família Caryophyllaceae

Silene pendula L.

NOMS: Castellà: Silene. Francès: Silène à fleurs penchées. Italià: Silene pendula. Anglès: Nodding Catchfly. Alemany: Hängendes Leimkraut.

SINÒNIMS: Silene cisplatensis Cambess.; Silene crispa Moench

DISTRIBUCIÓ: Mediterrani europeu, Itàlia continental i Sicília

HÀBITAT: Cultivada com planta ornamental.

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

DESCRIPCIÓ: Herba anual de 20-30 cm d’alçada, pubescent, glandulosa, amb tiges que es ramifiquen en la meitat superior

Fulles oposades, pubescents, enteres amb el marge ciliat. Les basals ovades amb llarg pecíol i les superiors més allargades sense ser lanceolades

Flors en monocasi, amb bràctees ovades o lanceolades i curt pedicel. Calze de poc menys de 2 cm, cilíndric amb els nervis fent una gepa marcada per pèls glandulosos; dents del calze obtusos amb pèls a la zona terminal. Corol·la amb cinc pètals bilobats, de menys d’un centímetre, de color rosat; lígula corol·lina bífida. Floreix a l’estiu

Fruit en càpsula de 6-7 mm, ovada, amb les dents que no sobresurten del calze. Llavors reniformes i tuberculades.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Científics de l'Acadèmia de Ciències de Rússia han aconseguit la reproducció i cultiu de la Silene stenophylla a partir de llavors conservades durant 32.000 anys al permafrost de Sibèria. Es tracta de la planta més antiga "tornada a la vida".

USOS I PROPIETATS: S’empra en jardineria en rocalles, murets o jardineres a ple sol o mitja ombra, tot i quer amb més sol florirà més. No és massa exigent per als regs però evitar embassaments. Es sembren a la tardor o finals d’hivern per a gaudir de la seua floració a l’estiu

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: Del gènere Silene, segons la “Flora ibérica”, s’hi desconeix l’etimologia del genèric Silene, tot i que el nom l’utilitza Lobelius qui l’atribueix a Teofrast. Tot i això altres autors aventuren que Silene podria derivar del grec “Silenos”, que era el company ebri de Baco que tenia el ventre molt unflat, com el calze de moltes espècies d’aquest gènere. L’epítet específic pendula, deriva del llatí pendeo pendere, que penja, pèndul

Silene pendula va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 1: 418–419. 1753.

Família Caryophyllaceae

Spergularia bocconei (Scheele) Asch. & Graebn.

NOMS: Espergulària vermella. Castellà: Esparcilla mayor. Esparcilla roja. Hierba bermeja. Francès: Spergulaire de boccone. Italià: Spergularia di Boccone. Anglès: Boccone's Sandspurry. Greek Sea-spurrey. Alemany: Boccones Schuppenmiere. Grec: Σπέργουλα. 

SINÒNIMS: Spergularia rubra subsp. atheniensis.; Alsine bocconei Scheele (Basiònim)

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània

HÀBITAT: Hordeion leporini. Creix en salobrars i aiguamoll però també a les vores dels camins, camps de conreu i llocs alterats. Especialment a zones litorals. Fins els 1000 metres d’altitud.

FORMA VITAL: Planta anual o biennal, de manera que pot comportar-se com Camèfit: mantenint les seues parts aèries persistents tot l'any però amb les gemmes persistents a un nivell de terra inferior als 25-50 cm; com Hemicriptòfit:  mantenint els meristemes arran de terra en l'estació desfavorable mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen; o com Teròfit completant tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors.

DESCRIPCIÓ: És una petita herba prostrada, ramificada des de la base,  amb tiges primes de fins poc més d’un pam i engrossides als nusos.

Fulles decussades, carnoses, linears, allargades, estretes i mucronades, amb dues estípules escarioses triangulars i petites que embolcallen el nus.

Flors en cimes terminals amb molts pèls glandulosos. Flors amb el peduncle un poc més llarg que el calze; bràctees que van fent-se més petites segons s’acosten al final, sent les superiors tan petites com les estípules. Cinc sèpals de marge hialí igual o poc més llargs que els pètals i amb pèls glandulosos. Cinc pètals intercalats entre els sèpals de color blanc o rosa amb la base blanca. Androceu amb 2-8 estams d’anteres grogues. Gineceu amb tres estils. Floreix en primavera i estiu, entre maig i agost.

Fruit en càpsula dehiscent per tres valves, amb llavors comprimides de color terrós sense ales

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Les estípules són estructures que poden trobar-se a la base del pecíol i consisteix en folíols que surten de la unió de les fulles amb la tija, mentre que les bràctees són com fulles situades pròximes a la flor i, de vegades, poden confondre’s amb les flors vertaderes, com és el cas de les bràctees de la buganvilla.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Spergularia deriva de “Spergula”, un altre gènere botànic que rep el nom del llatí “spargere” que significa escampar, i del sufixe llatí “-aria, -arium” que indica semblança, paregut o parentiu. Aquest nom fa referència a la gran escampada de llavors, patent perquè moltes queden enganxades als pèls glandulífers.

L’epítet específic bocconei és en honor al metge i botànic sicilià Paolo 'Silvius' Boccone (1633-1704), cistercenc, explorador de la flora mediterrània.

Aquesta espècie va ser descrita per Ernst Schelle i publicada en Flora 26: 431. 1843. amb el nom de Alsine bocconii. Amb el nom actualment acceptat de Spergularia bocconei va ser publicada en Asch. & Graebn., Syn. Mitteleur. Fl. 5(1): 849 (1919).

Família Caryophyllaceae

Polycarpon tetraphyllum (L.) L.

NOMS: Herba granària. Herba menuda. Policarp de quatre fulles. Policarp comú. Castellà: Hierba jabonera. Portuguès: Herva dos unheiros. Francès: Polycarpe à quatre feuilles, Polycarpon à feuilles par quatre, Polycarpon à quatre feuilles. Italià: Migliarina a quattro foglie. Anglès: Four-leaved allseed. Fourleaf Manyseed. Alemany: Vierblättriges Nagelkraut. Neerlandès: Kransmuur.

Polycarpon tetraphyllum

SINÒNIMS: Mollugo tetraphylla L. (basiònim); Holosteum tetraphyllum (L.) Thunb.; Polycarpaea tetraphylla (L.) E.H.L.Krause

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània

HÀBITAT: Polycarpion tetraphylli. Creix a comunitats terofítiques de platges, vores de camins i camps amb el sòl calcigat.

Polycarpon tetraphyllum té tiges prostrades o ascendents de fins 15 cm

FORMA VITAL: Camèfit: tipus biològic de les formes vitals de Raunkjaer que defineix els vegetals amb les seues parts aèries persistents tot l'any però que tenen les gemmes persistents a un nivell de terra inferior als 25-50 cm. tot i que de vegades es comporta com Teròfit, és a dir, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors.

DESCRIPCIÓ: Planta petita, glabra, amb tiges de fins 15 cm prostrats o ascendents, simples o ramificats.

Les fulles de Polycarpon tetraphyllum surten falsos en verticils de quatre fulles

Fulles orbiculars o obovades, amb un petit mucró a l’àpex, marge enter; les superiors oposades i les mitjanes en verticils de quatre fulles verdes. Estípules oval lanceolades escarioses.  

Flors de Polycarpon tetraphyllum amb cinc sèpals amb quilla escabrosa al dors

Flors de calze amb cinc sèpals oval lanceolats amb quilla escabrosa al dors, de consistència herbàcia. Corol·la amb pètals blancs, hialins, que nos sobrepassen 1/3 dels sèpals del calze. Androceu amb 3-4 estams. Gineceu amb ovari súper i estil trífid a l’àpex. Floreix entre març i octubre

La càpsula de Polycarpon tetraphyllum es manté dins del calze 

Fruit en càpsula dehiscent per tres valves, més curta que el calze, amb nombroses llavors

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Els humans tenim un òrgan, el nas, mitjançant el qual percebem l’olor i aquesta informació es transmet al cervell. Doncs bé, les plantes no en tenen un, en tenen milions de nassos repartits per tot el cos, des de les arrels fins a les fulles, que detecten les substàncies volàtils per recaptar informació de l’entorn i per a comunicar-se entre elles i amb els insectes. Açò és perquè la sensibilitat de la planta és difusa, així, mentre nosaltres emprem només el nas, les plantes tenen cèl·lules que detecten els compostos orgànics d’origen biogenètic per tot el cos.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere, Polycarpon, deriva del prefix grec “πολυ- poly-“ molt, i de “καρπός carpόs” fruit, és a dir, amb molts fruits, per les nombroses llavors que produeixen. L’epítet específic tetraphyllum deriva del grec “τετρα tetra" quatre, i "φύλλα phylla" fulla, és a dir, de quatre fulles, pel característic verticil de quatre fulles.

Aquesta espècie va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 1: 89. 1753. com Mollugo tetraphylla. Amb el nom actualment acceptat de Polycarpon tetraphyllum va ser publicat, també per Carles Linné, en Systema Naturae, Editio Decima 2: 881. 1759.

Família Caryophyllaceae

Minuartia geniculata (Poir.) Thell.

NOMS: Minuàrtia geniculada. Castellà: Morujón acodado. Francès: Rhodalsine genouillée. Italià: Minuartia ginocchiata. Anglès: Pink Sandwort. Woody Sandwort.

Minuartia geniculata

SINÒNIMS: Rhodalsine geniculata (Poir.) F.N.Williams; Arenaria geniculata Poir.; Minuartia procumbens (Vahl) Asch.

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània meridional

HÀBITAT: Thero-Brometalia. Creix a llocs secs i assolellats, sobre sòls remoguts i trepitjats, fins els 400 metres d’altitud. Aquests exemplars al peu de les muralles del castell de Montesa.

Planta prostrada

FORMA VITAL: Camèfit: tipus biològic de les formes vitals de Raunkjaer que defineix els vegetals amb les seues parts aèries persistents tot l'any però que tenen les gemmes persistents a un nivell de terra inferior als 25-50 cm.

DESCRIPCIÓ: Herba prostrada amb la base llenyosa i les tiges molt ramificades i geniculades de fins mig metre.

Fulles de Minuartia geniculata

Fulles linears lanceolades, amb un sol nervi, de distribució oposada i cobertes de pèls glandulosos, com tota la planta.

Pètals majors que els sèpals del calze

Flors en cimes paniculiformes laxes, amb llargs pedicels. Calze amb cinc sèpals amplament escariosos al marge, més curts que els pètals. Corol·la amb cinc pètals rosats que sobrepassen els sèpals del calze. Androceu amb 10 estams, cinc dels quals són més curts que els altres cinc. Gineceu amb ovari súper. Floreix a la primavera, entre març i juny

Fruit en càpsula dehiscent de llargària similar al calze, amb llavors reniformes i reticulades.  

Minuartia geniculata està coberta de pèls glandulosos

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Aquesta espècie podem confondre-la amb alguna espècie similar de Spergularia, abundants sobre sòls salins del litoral, però minuàrtia no té les estípules membranoses a les fulles que caracteritzen la Spergularia.

Sèpals de marge escariós de Minuartia geniculata

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere, Minuartia, el va donar Linné en honor al farmacèutic i botànic català Joan Minuart i Parets (1693 -1768) que va jugar un paper important en la creació de Reial Jardí Botànic de Madrid. L’epítet específic geniculata deriva de "genículum" diminutiu de "génu, -us" genoll, en referència als nusos de la planta.

Aquesta espècie va ser descrita per primera vegada per Jean Louis Merie Poiret, i publicada en Voyage en Barbarie 2: 166. 1789. Amb el nom de Arenaria geniculata. Amb el nom actualment reconegut de Minuartia geniculata va ser publicada per Albert Thellung en Mémoires de la Société des Sciences Naturelles et Mathématiques de Cherbourg 38: 232. 1912.

Família Caryophyllaceae

Vaccaria hispanica (Mill.) Rauschert

NOMS: Colet, Colera, Coleta de sembrat, Sabonera de vaca, Vacària. Castellà: Collejones. Teta de vaca. Collejas. Hierba de vaca. Francès: Saponaire des vaches, Vaccaire d'espagne, Vachère. Italià: Cetino dei campi. Anglès: Cow Cockle. Cow Soapwort. Cowherb. Alemany: Saat-Kuhkraut. Saat-Kuhnelke. Neerlandès: Koekruid. Xinès: mai lan cai.

Flors amb el calze inflat

SINÒNIMS: Saponaria hispanica Mill.; Saponaria vaccaria L.; Gypsophila vaccaria (L.) Sm.

DISTRIBUCIÓ: Holàrtica: L’ecozona holàrtica fa referència als hàbitats que es troben a través del conjunt dels continents de l'hemisferi nord.

Inflorescències en cimes bípares

HÀBITAT: Secalietalia. Creix en terres cultivades i erms de secà, marges i vores de camins. Fins els 1400 metres d’altitud.

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

Tiges erectes simples o ramificades

DESCRIPCIÓ: Herba de tiges erectes, simples o ramificades, de fins 60 cm d’alçada, d’un verd glauc, glabra, amb els nusos engrossits

Fulles oposades soldades a la base

Fulles oposades soldades entre elles a la base, ovat-lanceolades, que van fent-se més petites quan més amunt, transformant-se en petites bràctees en la inflorescència. Nervi central ben marcat. Marge enter.

Corol·la amb cinc pètals emarginats

Flors en cimes bípares, hermafrodites. Calze inflat amb cinc sèpals aguts i prominents amb ales, que formen un tub ovoide-piramidal, acabat en cinc dents petites i triangulars. Corol·la amb cinc pètals amb ungla acabats en làmina obovada, emarginada, de color rosat. Androceu amb 10 estams. Gineceu d’ovari súper amb dos estils. Floreix als mesos de maig, juny i juliol

Fruit en càpsula inclosa en el calze

Fruit en càpsula inclosa, dehiscent per quatre dents apicals per on surten les llavors globoses i rugoses de color negre

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Les plantes dormen? Carles Linné va observar que el Lotus corniculatus alçava les fulles i les tancava al voltant de cada grup de flors a poqueta nit, al mateix temps que els peduncles es plegaven un poc i s’inclinaven cap al terra. Aquest fenomen és el que s’anomena “nictinàstia”, és a dir, la capacitat que tenen algunes plantes de que les fulles i les flors adopten una forma diferent durant el dia i durant la nit.

USOS I PROPIETATS: Les llavors de colet s'utilitzen en la medicina xinesa, on es coneix com Wang Bu Liu Xing, perquè es suposa que és diürètica i promou la secreció de la llet, activa la circulació sanguínia i rebaixa la inflamació.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Vaccaria deriva del llatí “vacca, -ae” vaca, i del sufix “-arius, -a, -um” que indica relació o semblança, perquè es creu que estimula la producció de llet (les arrels són galactogògiques) i es considera un bon farratge per a les vaques. El nom específic hispanica és un epítet geogràfic que indica l’origen de la planta: Hispania. 

Aquesta espècie va ser descrita per Philip Miller (Mill.) i publicada en The Gardeners Dictionary: . . . eighth edition no. 4, in errata. 1768. com Saponaria hispanica. Amb el nom actualment acceptat de Vaccaria hispànica va ser publicat per Stephan Rauschert en Wissenschaftliche Zeitschrift der Martin-Luther-Universität Halle-Wittenberg. Mathematisch-naturwissenschaftliche Reihe 14: 496. 1965.

Família Caryophyllaceae

Paronychia suffruticosa (L.) Lam.

NOMS: Herbeta de la sang. Sanguinària. Castellà: Hierba de la sangre. Hierba de las siete sangrias. Hierba del panadizo.

Flors en inflorescències ramificades, en glomèruls terminals

SINÒNIMS: Illecebrum suffruticosum L.; Herniaria polygonoides Cav.

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània. És un endemisme Ibero-llevantí

HÀBITAT: Thymo-Siderition. Ononido-Rosmarinetea. Creix a les timonedes i matollars clars, en llocs secs i pedregosos, preferentment sobre substrats bàsics. Fins els 1500 metres d’altitud.

Planta petita de tiges lignificades a la part inferior

FORMA VITAL: Camèfit: tipus biològic de les formes vitals de Raunkjaer que defineix els vegetals amb les seues parts aèries persistents tot l'any però que tenen les gemmes persistents a un nivell de terra inferior als 25-50 cm.

DESCRIPCIÓ: És un petit arbust de poca alçada, entre 10 i 30 cm, de tiges lignificades a la base, erectes, cobertes d’una curta pubescència.

Fulles ovades i mucronades

Fulles de distribució oposada, amb el limbe ovat, u poc coriaci i acabat en un curt mucró, de marge finament serrulat que, de vegades, prenen una coloració rogenca. A la base hi ha estípules lanceolades hialines de 2-4 mm.

Flors poc aparents amb sèpals cuculats

Flors en inflorescències ramificades, terminals, en glomèruls compactes, amb curtes bràctees lleugerament pubescents que no cobreixen les flors; aquestes són poc aparents, amb el calze format per cinc sèpals cucul·lats i mucronats, i la corol·la amb els pètals filiformes alternant amb els sèpals. Androceu de cinc estams inserits a la zona perígina. Gineceu amb ovari glabre i dos estils lliures i estigma bilobat. Floreix a la primavera, entre abril i juny

Fruit en utricle dins del calze persistent

Fruit en utricle dins el calze persistent, amb llavors ovoides i llises de color bru obscur.  

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: És clar que les plantes no tenen ulls però perceben la llum, la usen i reconeixen llur quantitat i qualitat perquè és l’energia que necessiten per la fotosíntesi. Les plantes es mouen per cercar la millor posició per rebre-la. Aquest moviment s’anomena fototropisme. A més a més, quan dues plantes conviuen a prop, competeixen per la llum i creixen més de pressa en altura per superar al rival, perquè no hi faça ombra. Aquest fet s’anomena evitació d’ombra.

Pètals filiformes alternant amb els sèpals

USOS I PROPIETATS: En medicina popular s’empra, la planta seca en infusió, com hipotensor, per rebaixar la sang i per calmar el dolor de la menstruació.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Paronychia deriva del grec "πᾰρἆ pará" semblant, paregut, i "ὄνυξ ónyx" que significa ungla, és a dir, semblant a una ungla, per l’aspecte del calze que recorda una ungla. En el Dioscòrides apareix “paronychia” per definir una mateta que creix sobre les pedres i cura els rodadits.

L’epítet específic suffruticosa ve del llatí “sub” quasi, gairebé, i de “frutex” arbust, és a dir, una planta perenne amb la tija llenyosa a la base i la part superior herbàcia.

Aquesta espècie va ser descrita per Carles Linné i publicada, per primera vegada com Illecebrum suffruticosum, en Species Plantarum (Persoon) 206. 1753. Amb el nom actualment acceptat de Paronychia suffruticosa va ser publicada per Jean Baptiste Antoine Pierre de Monnet de Lamarck, (Lam.) en Encyclopédie Méthodique, Botanique 5: 25. 1804.

Família Caryophyllaceae

Herniaria hirsuta subsp. cinerea (DC.) Cout.

NOMS: Herba de mal de pedra. Herba de Noé. Herba urinària. Pixosa. Castellà: Herniaria. Quebrantapiedras. Hierba de la orina. Francès: Herniaire cendrée. Anglès: Hairy Rupturewort.

Herba grisenca de tiges prostrades

SINÒNIMS: Herniaria cinerea DC.; Herniaria diandra Bunge

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània

HÀBITAT: Thero-Brachypodietalia. Camps de conreu de secà, clarianes de les garrigues i vores de camins, sobre sòls secs. Fins els 1500 metres d’altitud.

Tota la planta està coberta de pèls hirsuts

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals. Rarament Hemicriptòfit: plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que renoven la part aèria cada any. En l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen.

DESCRIPCIÓ: Herba grisenca, petita, pluricaule, de tiges prostrades en terra, de fins un pam, i cobertes de pèls hirsuts, igual que les fulles i el calze de les petites flors.

Fulles alternes de limbe oblong

Fulles de distribució alterna, sèssils, de limbe oblong i cobertes de pèls hirsuts, fins i tot al marge que és enter. Dues petites estípules escarioses i triangulars en cada nus.

Flors verdoses i molt menudes, d'1-1,5 mm

Flors molt menudes, poc vistoses, subsèssils, verdoses, d’1-1,5 mm, agrupades en glomèruls oposats a les fulles. Sèpals persistents, verds, lleugerament desiguals i coberts de pèls. Corol·la amb cinc pètals, difícils de veure, alternant amb els sèpals. Androceu amb dos estams d’anteres grogues. Gineceu amb ovari semiínfer, amb curt estil i dos estigmes. Floreix de març a juliol.

Fruit en utricle dins el calze persistent, amb llavors lenticulars, llises, de color bru fosc.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: A diferència dels animals, en les plantes, les funcions no van lligades a òrgans únics, com el cor o els pulmons, sinó que tenen una estructura modular, en la qual cada part és important però cap és del tot imprescindible, per defensar-se dels predadors. Tot i això, les plantes, respiren sense pulmons, s’alimenten sense boca ni estómac, es mantenen dretes sense esquelet i, fins i tot, són capaces de prendre decisions sense cervell. ⁽¹⁾

Flors agrupades en glomèruls oposats a les fulles

USOS I PROPIETATS: Emprada en medicina popular per tractar les pedres del ronyó i les hèrnies, d’on ve el seu nom.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Herniaria deriva del llatí “hernia, -ae” per la suposada propietat de curar les hèrnies de les seues espècies. L’epítet específic hirsuta ve del llatí “hirsutus, -a, -um” que significa eriçat, cobert de pèl rígid i aspre al tacte, en referència als pèls, més o menys llargs, del indument. El nom de la subespècie, cinerea, ve del llatí “cinis, cineris” cendra, pel color cendrós, grisenc, de la planta.

Aquesta planta va ser publicada, per primera vegada, per Carles Linné en Species Plantarum 1: 218. 1753. amb el nom de Herniaria hirsuta. En 1815 Augustin Pyramus de Candolle la va publicar en Flore Française. Troisième Édition 6: 375. 1815. com Herniaria cinerea. I, finalment, amb el nom actualment acceptat de Herniaria hirsuta subsp. cinerea va ser publicada per António Xavier Pereira Coutinho (Cout.)

Família Caryophyllaceae

1) Extret de: Mancuso, S. i Viola, A., Sensibilidad e inteligencia en el mundo vegetal, Galaxia Gutenberg, Barcelona, 2016