Cyperus eragrostis Lam.

NOMS: Serrana d’Amèrica. Paraigüets. Castellà: Ritru. Juncia americana. Portuguès: Junçao. Francès: Souchet éragrostide. Italià: Zigolo falsa panicella. Francès: Souchet Vigoureux. Souchet robuste. Anglès: Pale Galingale. Tall umbrella-plant. Alemany: Frischgrünes Zypergras. Neerlandès: Bleek cypergras. Xinès: mi sui suo cao.

SINÒNIMS: Cyperus vegetus Willd.; Chlorocyperus eragrostis (Lam.) Rikli

DISTRIBUCIÓ: Neotropical: una de les vuit ecozones terrestres del planeta que coincideix amb el regne florístic neotropical. Aquesta ecozona inclou Amèrica central i del sud, les terres baixes de Mèxic, les illes del Carib i el sud de Florida

HÀBITAT: Naturalitzat, en herbassars humits, joncars, llits secs de rius i rierols. Fins els 1000 metres d’altitud.

FORMA VITAL: Hemicriptòfit:  Del grec antic “hémi” mig, “cryptos”  amagat, i “phuton”  planta ; en la classificació de les Formes vitals de Raunkjaer són aquelles plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que aquest tipus de plantes renoven la part aèria cada any. En l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen.

DESCRIPCIÓ: Planta rizomatosa d’entrenusos llargs, de 40-70 cm d’alçada, glabra, amb una tija de secció triangular amb fulles només a la base

Fulles de longitud semblant a la de la tija o més curtes, la majoria basals, planes o acanalades, eligulades, antrorso-escàbrides al marge i el nervi central, que formen una beina marró clar amb els marges membranacis, hialins

Flors en antela terminal composta, amb radis erectes i desiguals; 4-8 bràctees molt més llargues que els radis; espiguetes de color grogós com la palla i una banda més fosca, lanceolades i comprimides, de 6-10 mm de llarg per 2-3 d’ample, en fascicles grossos i compactes; un estam exsert a l’antesi i estil llarg amb tres estigmes exserts a l’antesi. Floreix entre juliol i octubre

Fruit en aqueni trígon que mesura la meitat de llarg que la gluma, de color negrós.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Aquesta espècie és potencialment perillosa, especialment en zones properes a parcs o reserves naturals, pel seu potencial invasor, tot i que no forma part, encara, del Catàleg espanyol d'espècies exòtiques invasores

USOS I PROPIETATS: A Xile s’han consumit les arrels bullides en èpoques de fam. Se’n fan estris domèstics i s’empra, la infusió de les fulles, com a porgant.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Cyperus prové del grec “κύπειρος kýpeiros” que significa punta afilada. Per a l’epítet específic eragrostis les diferents teories etimològiques tenen el segon element en comú, el grec ἀγρωστις ἄgrostis herba dels camps, males herbes; per al primer element trobem: el grec ηρα era dama, mestressa; ἔρα éra en el sentit de terra; ἐράω eráo amor a partir del qual l'herba d'amor (sembla ser una reconstrucció retrospectiva a partir del nom comú anglès 'lovegrass' o francès 'amourette'); ηρι eres precoç, d'hora; ἐρῐ eres un prefix intensiu amb el sentit de molt, moltíssim

Cyperus eragrostis va ser descrit per Jean Baptiste Antoine Pierre de Monnet de Lamarck, i publicat en Tableau Encyclopédique et Methodique ... Botanique 1: 146. 1791.

Família Cyperaceae

Carex distachya Desf.

NOMS: Càrex de Link. Càrex distaqui. Castellà: Cárex.  Cuchillera fina. Italià: Carice mediterranea. Francès: Laiche à longues bractées.

SINÒNIMS: Carex longiseta Brot.; Carex linkii Schkuhr.

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània

HÀBITAT: Quercion ilicis. Creix als alzinars i carrascars, entre els 400 i els 1100 metres d’altitud

FORMA VITAL: Hemicriptòfit:  Del grec antic “hémi” mig, “cryptos”  amagat, i “phuton”  planta ; en la classificació de les Formes vitals de Raunkjaer són aquelles plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que aquest tipus de plantes renoven la part aèria cada any. En l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen.

DESCRIPCIÓ:  Herba cespitosa petita, de 10-40 cm d’alçada, de tiges trígones

Fulles de fins 3 mm d’amplària, de vegades més llargues que les tiges, planes o canaliculades, amb els marges tallants. Lígula truncada molt curta però més ampla que el limbe

Flors disposades en espigues erectes de distribució discontínua, sèssils, amb l’espiga inferior breument pedunculada, a l’axil·la de les bràctees. Bràctea inferior foliàcia, més llarga que la inflorescència, linear, estreta, amb beina curta. Glumes femenines agudes, sovint acuminades, hialines amb el nervi central verd i marge escariós. Glumes masculines obovades o lanceolades amb marge escariós. Les flors femenines a la part inferior amb tres estigmes, i les masculines a la superior. Floreix a la primavera, entre març i juny.

Fruit en aqueni el·líptic de 2-4 x 1-2 mm amb la base de l’estil persistent.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: El gènere Carex és el més ric en espècies de la família de les ciperàcies. L’estudi de les espècies d’aquest gènere rep el nom de caricologia, i el primer llibre publicat sobre aquesta matèria fou a càrrec de Carl Ludwig Willdenow (1765 - 1812) (Willd.) farmacèutic i botànic alemany considerat un dels fundadors de l’estudi de la distribució geogràfica de les plantes (fitogeografia). Willdenow  va estudiar moltes de les plantes d'Amèrica del Sud portades per Alexander von Humboldt, i es va interessar per l'adaptació de les plantes al clima, demostrant que, amb el mateix clima, les plantes mostren característiques comunes.

USOS I PROPIETATS: No en coneguem

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Carex està relacionat amb el grec “charaktós, -é, -ón” que significa dentat, serrat, etc.; amb el grec “kárcharos, -on” que significa agut, tallant, aspre, etc.; i amb el grec “keíro” que significa esquilar, tallar, rapar, etc. totes les veus fan referència al marge tallant de les fulles de moltes espècies del gènere.

L'epítet específic distachya  ve del grec "dias" dos, i “σταχυϛ stachys” espiga, és adir, amb dues espigues.

Carex distachya va ser descrita per René Louiche Desfontaines i publicada en Flora Atlantica 2: 336. 1799.

Família Cyperaceae

Cyperus difformis L.

NOMS: Junça diforme. Junça bova, Cabeçuda, Castanyola, Jonça, Tinya. Castellà: Juncia de agua. Junco de agua. Francès: Souchet difforme. Italià: Zigolo delle risaie. Anglès: Small-flowered umbrella sedge. Rice sedge. Alemany: Mißgestaltetes Cypergras. Grec: Μοσχοκύπερη. Xinès: yi xing suo cao.

SINÒNIMS: Cyperus oryzetorum Steud.; Cyperus subrotundus Llanos

DISTRIBUCIÓ: Planta tropical, introduïda

HÀBITAT: Oryzo-Echinochloion. Cypero-Ammannietum. Zones temporalment embassades, llocs humits, arrossars.

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

DESCRIPCIÓ: Planta pròpia de llocs humits, especialment dels arrossars, glabra, pluricaule, amb tiges trígones d’entre un i tres pams d’alçada

Fulles basals, planes, més curtes que les tiges

Flors en inflorescències en umbel·la, amb 2-4 bràctees foliàcies i espiguetes agrupades en glomèruls compactes de 6-12 mm de diàmetre i radis desiguals; glumes el·líptiques de color bru fosc i marge escariós. 1-3 estams i un estil amb tres estigmes. Floreix entre juny i setembre.

Fruit en núcula trígona

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Cyperus és un gènere de plantes amb flor amb unes 600 espècies entre les que trobem plantes tan conegudes com el papir (Cyperus papyrus) i la xufa (Cyperus esculentus) però també de les considerades com “males herbes”, especialment la junça (Cyperus rotundus) una de les plantes invasores més difícils d’eradicar que són molt perjudicials per a l’agricultura i la jardineria.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere, Cyperus, prové del grec “κύπειρος kýpeiros” que significa punta afilada. L’epítet específic difformis, està format per la preposició adversativa “dis” i de “forma” aspecte, forma, és a dir, de diferent aspecte.

Cyperus difformis va ser descrit per Carles Linné i publicat en Centuria II. Plantarum ... 2: 6. 1756.

Família Cyperaceae

Carex flacca Schreb.

NOMS: Càrex glauc. Castellà: Mansiega. Masiega. Portuguès: Carriço-mole. Francès: Laiche flasque. Laîche glauque. Italià: Carice glauca. Anglès: Glaucous Sedge. Heath Sedge. Alemany: Blau-Segge. Blaugrüne Segge. Schlaffe Segge. Neerlandès: Zeegroene Zegge.

Carex flacca

SINÒNIMS: Carex glauca Scop.; Carex serrulata Biv. ex Spreng.

DISTRIBUCIÓ: Pluriregional

HÀBITAT: Aphyllantion. Creix als llocs humits, en prats i garrigues, zones forestals, camps i vores de camins, en terrenys argilosos.

Carex flacca, rizomatosa i glauca

FORMA VITAL: Hemicriptòfit:  Del grec antic “hémi” mig, “cryptos”  amagat, i “phuton”  planta ; en la classificació de les Formes vitals de Raunkjaer són aquelles plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que aquest tipus de plantes renoven la part aèria cada any. En l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen.

DESCRIPCIÓ: Herba rizomatosa i glauca, de fins mig metre d’alçada, amb tiges trígones estriades i rígides.

Fulles de Carex flacca

Fulles més curtes que la tija, de color glauc, linears, de 3-5 mm d’amplada i lígula de 2-3 mm de marges convoluts.

Flors masculines dalt i femenines a la part inferior

Flors unisexuals en espigues uniflores, les flors masculines a la part superior, amb estams linears de color taronja, i les flors femenines en espigues a la part inferior, curtament pedunculades; totes dos, masculines i femenines, a la mateixa tija florífera. Les glumes de les espiguetes femenines són lanceolades o ovades, de color brunenc, i l’estil es divideix en tres estigmes. La bràctea foliàcia és sovint més llarga que la inflorescència. Floreix a la primavera, entre abril i juliol.

Flors femenines de Carex flacca amb tres estigmes

Fruit en núcula trígona, ovoide, de color brunenc.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: El gènere Carex és el més nombrós de la família de les ciperàcies i, fins i tot, l’estudi del gènere té un nom específic: caricologia. El botànic Carl Ludwig Willdenow va publicar el primer llibre Sur les espèces de Carex qui croissent sans culture dans les environs de Berlin, 1799

USOS I PROPIETATS: Pot emprar-se com planta ornamental en jardins, com entapissant en zones de sòls argilosos, a ple sol o a mitja ombra, sempre que hi haja un mínim d’humitat.  

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Carex està relacionat amb el grec “charaktós, -é, -ón” que significa dentat, serrat, etc.; amb el grec “kárcharos, -on” que significa agut, tallant, aspre, etc.; i amb el grec “keíro” que significa esquilar, tallar, rapar, etc. totes les veus fan referència al marge tallant de les fulles de moltes espècies del gènere. L’epítet específic flacca deriva del llatí “flaccus, -a, -um” penjant, caigut, pèndol, per les espigues femenines que pengen a la maturitat.

Carex flacca va ser descrita per Johann Christian Daniel von Schreber (Schreb.) i publicada en Spicilegium Florae Lipsicae (Appendix): 178. 1771.

Família Cyperaceae

Eleocharis palustris (L.) Roem. & Schult.

NOMS: Cirp de marjals. Escirp de marjals. Jonquet. Castellà: Junco. Junco borde. Junquillo. Gallego: Eleocaris. Occità: Bolo. Portuguès: Junco-marreiro. Pasto. Francès: Héléocharis des marais. Souchet des marais. Italià: Giunchina comune. Anglès: Creeping Spikerush. Comon Spike-rush. Alemany: Echte Sumpfbinse. Gemeine Sumpfsimse. Gewöhnliche Sumpfbinse. Neerlandès: Gewone Waterbies. Xinès: zhao zi bi qi.

Flors en espiguetes terminals petites

SINÒNIMS: Scirpus palustris L. (basiònim); Schoenus palustris (L.) Bernh.; Cyperus palustris (L.) Sessé & Moc.

DISTRIBUCIÓ: Cosmopolita: es diu de distribució cosmopolita les espècies que es distribueixen, com a mínim, per tres continents diferents de forma natural.

HÀBITAT: Phragmitetalia australis. Creix en sòls inundats temporal o permanentment, als marges dels rius, estanys o prats molt humits

Tiges primes i estriades

FORMA VITAL: Hemicriptòfit: en la classificació de les Formes vitals de Raunkjaer són aquelles plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que en l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen. I també és un Hidròfit, és a dir, que conserva les gemmes perdurants dins l'aigua durant el període desfavorable.

DESCRIPCIÓ: És una planta rizomatosa amb tiges primes i estriades que s’estrangulen a la base de l’espigueta; poden assolir més el metre d’alçada, i sol fer grans poblacions.

Fulles embeinadores amb l'àpex truncat horitzontalment

Fulles amb forma de beines herbàcies, a la base de la tija, amb l’àpex truncat horitzontalment

Glumes lanceolades disposades helicoïdalment

Flors en espiguetes terminals petites, de 5-20 mm, de contorn ovat i color bru clar o fosc. Glumes lanceolades disposades helicoïdalment de color palla o bru, amb el centre verdós i els marges escariosos. Androceu amb 2-3 estams d’anteres grogues. Gineceu amb estil i dos estigmes.  Floreix des de març fins l’octubre

Fruit en aqueni obovat no estriat longitudinalment, de color daurat

Planta rizomatosa

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Eleocharis palustris presenta una gran variabilitat fenotípica, és a dir, que la aparença externa és modulada de forma notable per la interacció amb el medi: pot aparèixer amb forma de petita planteta de pocs centímetres d’alçada, amb tiges fines i corbades, o fins herbes grans, de més d’un metre d’alçada, amb tiges grosses i rectes.

USOS I PROPIETATS: Aquestes plantes proporcionen un control efectiu de l'erosió quan les poblacions vegetals són denses.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom genèric Eleocharis deriva del grec “ἕλος hélos” pantà, i “χἄρις charis” bellesa, és a dir, planta que embelleix els pantans. Per l’etimologia d’Eleocharis hauria d’escriure’s amb “h”, motiu pel qual apareix en la bibliografia Heleocharis  i Eleocharis  indistintament, però com el gènere es va publicar originalment sense “h” s’accepta com vàlida la grafia Eleocharis.

L’epítet específic palustris deriva de "palus, paludis" pantà, aiguamoll, és a dir, del pantà, per l’habitat on es cria.

Carles Linné va publicar aquesta espècie amb el nom de Scirpus palustris en Species Plantarum 1: 47. 1753.  Amb el nom actualment acceptat de Eleocharis palustris va ser publicada per Johann Jkob Roemer i Josef (Joseph) August Schultes, (Roem. & Schult.) en Systema Vegetabilium 2: 151. 1817.

Família Cyperaceae

Cyperus capitatus Vand.

NOMS: Mansega marina. Jonça marina. Castellà: Chuzos. Francès: Souchet des dunes, Souchet en têtes. Italià: Zigolo delle spiagge. Anglès: Capitate Galingale. Sand Sedge. Alemany: Dünen-Zypergras.

SINÒNIMS: Schoenus mucronatus L.; Mariscus mucronatus (L.) Gaertn.; Cyperus kalli (Forsk.) Murbeck.

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània

HÀBITAT: Agropyretum mediterraneum. Ammophiletea. Creix a les platges i als sistemes dunars litorals. Aquests exemplars de la platja de Tavernes de la Valldigna

FORMA VITAL: Geòfit: en les formes vitals de Raunkjaer, plantes vivaces que durant l'època favorable produeixen òrgans de reserva subterranis on s'acumulen els nutrients per a sobreviure durant l'època desfavorable.

DESCRIPCIÓ: Herba psammòfila pionera que surt de rizomes estoloniformes subterranis, que poden assolir una longitud considerable, mitjançant els quals són capaces de colonitzar els sistemes dunars. Tota la planta, excepte les espiguetes, té un color verd glauc.

Fulles linears, canaliculades i gruixudes que surten directament de la base de la tija.

Flors en inflorescències terminals compactes, a l’àpex d’una tija massissa i estriada de fins 40 cm d’alçada, amb fulles bracteals desiguals que ultrapassen molt les espiguetes; aquestes espiguetes són comprimides i multiflores, mesuren  fins 2 centímetres de llarg per 3-4 mm d’amples, de color bru, amb tres estams. Ovari súper i estil acabat en dos estigmes. Glumes mucronades. Floreix d’abril a setembre

Fruit en núcula trígona obovada de fins 3 mm.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: La inflorescència bàsica de les ciperàcies és una espigueta, igual que la de les gramínies, per això abans es creia la família més emparentada amb elles, però les ciperàcies no tenen lígula, les fulles són trístiques i les seues beines són tancades. A més, les flors de les gramínies estan tancades per dues bràctees (la lemma i la pàlea) mentre que les de les ciperàcies estan tancades per una sola bràctea.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Cyperus prové del grec “κύπειρος kýpeiros” que significa punta afilada, per la forma de les espiguetes. Lèpítet específic capitatus deriva de "cáput, cápitis", que significa cap, del cap, cabut o de cap gran, per els glomèruls florals que semblen cabets a sobre de les tiges.

Aquesta espècie va ser descrita per primera vegada per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 42. 1753. com Schoenus mucronatus. Amb el nom actualment acceptat de Cyperus capitatus va ser publicada per Domingo Vandelli (Vand.) en Fasciculus plantarum cum novis generibus et speciebus 5. 1771.

Família Cyperaceae

Cyperus longus L.

NOMS: Castanyola. Jonça de cordellar. Serrana de fulla llarga. Junsa llarga. Castellà: Juncia. Juncia olorosa. Juncia larga. Juncia loca. Gallego: Herba xunqueira. Xonza. Èuscara: Iuncia. Ioncia. Occità: Triangle loungaru. Portuguès: Albafor. Junça-de-cheiro. Italià: Quadrelli. Zigolo comune. Francès: Souchet allongé, Souchet long, Souchet odorant. Anglès: Galingale, Sweet galingale. Sweet Cyperus. Alemany: Hohes Zypergras. Langästiges Cypergras.

Inflorescències en antela

SINÒNIMS: Cyperus badius Desf.

DISTRIBUCIÓ: Pluriregional

HÀBITAT: Phragmitetalia australis. Magnocaricion elatae. Creix a les sèquies, marges de rius i llocs embassats o humits d’aigua dolça. Fins els 700 metres d’altitud

Herba que creix d'un rizoma submergit

FORMA VITAL: Hemicriptòfit: en la classificació de les Formes vitals de Raunkjaer són aquelles plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que renoven la part aèria cada any. En l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen. Hidròfit Planta hidròfila. Planta que conserva les gemmes perdurants dins l'aigua durant el període desfavorable.

DESCRIPCIÓ: Herba que té un rizoma gruixut i sense tubercles, que pot estar submergit, del qual surten les tiges verdes, trígones, rectes, que poden assolir el metre i mig d’alçada.

Fulles amb el nervi central molt marcat

Fulles més curtes que la tija, basals, linears, un poc carenades pel nervi central, de fins un centímetre d’ample i molt llargues, amb beina a la base de marge membranós.

Espiguetes comprimides

Flors en inflorescències en antela que surten a la part superior de les tiges. Estan formades per 6-10 radis trígons de mida diferent que porten espiguetes comprimides de color marró vermellós a l’àpex. Tres estams exserts en l’antesi. Estil llarg amb tres estigmes exserts. La inflorescència porta unes bràctees a la base, semblants a les fulles, molt més llargues que la inflorescència.  Floreix d’abril a setembre

Fruit en aqueni trígon de color obscur

Antela amb radis de mida diferent

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Una antela és un tipus d'inflorescència composta, una panícula, que es caracteritza pel fet que totes les rames laterals creixen més que l'eix principal.

Bràctees molt més llargues que la inflorescència

USOS I PROPIETATS: Plini i Dioscòrides mencionen aquesta jonça assenyalant que a l’antiga Grècia i a Egipte s’emprava el rizoma com un remei per a les picades d’escorpí i les mossegades de serp. A més el rizoma desprèn un suau aroma de violetes i s’utilitza per a fer perfums.

En jardineria s’empra per decorar les vores dels estanys o les fonts naturalistes, formant grups. És rústic i de fàcil manteniment

Tres estams i tres estigmes exserts

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Cyperus prové del grec “κύπειρος kýpeiros” que significa punta afilada. Aquest nom ja s’aplicava a diversos tipus de junces com la xufera borda (Cyperus rotundus) L’epítet específic longus ve de llatí “longus, a, um” llarg, estirat, per les fulles i les bràctees tan llargues. L’epítet específic del sinònim, badius, ve del llatí “badius” marró, en referència al color de la inflorescència.

Cyperus longus va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 1: 45. 1753.

Família Cyperaceae

Scirpoides holoschoenus (L.) Soják

NOMS: Jonc. Junc. Jonc boval. Castellà : Junco. Junco común. Junco churrero. Gallego: Xunco xurreiro. Occità: Jonc gros. Portugués: Junco bravo. Italià: Giunchetto comune. Roman Scirpo. Francès: Scirpe-jonc. Anglès: Round-headed Club-rush. Roundhead Bulrush. Alemany: Kugelbinse. Kugelsimse. Neerlandès: Kogelbies.

Inflorescències globulars compactes

SINÒNIMS: Scirpus holoschoenus L.

DISTRIBUCIÓ:  Pluriregional

HÀBITAT: Molinio-Holoschoenion. Torrents, fonts, vores de rius, maresmes, jonqueres i llocs 

humits. Fins els 1350 metres d’altitud.

Herba junciforme, fasciculada

FORMA VITAL: Hemicriptòfit:  Del grec antic “hémi” mig, “cryptos”  amagat, i “phuton”  planta ; en la classificació de les Formes vitals de Raunkjaer són aquelles plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que aquest tipus de plantes renoven la part aèria cada any. En l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen.

DESCRIPCIÓ: Aquesta planta sembla un jonc, malgrat pertànyer a una altra família. Té les tiges toves, a diferència del jonc que les té dures. És una herba junciforme, fasciculada, de nombroses tiges cilíndriques, verdes i glabres,que poden sobrepassar el metre d’alçada. Rizoma d’entrenusos curts.

Fulles reduïdes a la beina basal

Fulles limitades a beines basals curtes, de 3-5 cm.

Flors en glomèruls esfèrics

Flors en glomèruls que formen inflorescències esfèriques molt compactes, sobre peduncles de mides diferents i alguns de sèssils, situades a la part superior de la tija, però superades per esta. Espiguetes de 2-4 mm sense setes. Tres estams. Estil amb tres estigmes. Floreix d’abril a juliol.

Fruit en núcula

Fruit en núcules de 0,6-1,3 mm.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Scirpus és un gènere de taxonomia complexa que recentment ha sigut dividit en nous gèneres, sense que molts botànics consideren justificada tal decisió. El resultat és que Scirpus holoschoenus L. és acceptat per uns, i considerat com sinònim de Scirpoides holoschoenus (L.) Soják per altres. El nou gènere Scirpoides només té tres espècies acceptades, una de les quals és la que ens ocupa.

USOS I PROPIETATS: Les tiges s’empraven per fer cistelles, seients de cadires i, com alguns noms comuns indiquen, eren utilitzats per dur els xurros penjant de la xurreria a casa.

En medicina popular s’ha fet servir com hipotensor i per alleugerar les inflamacions de gola. També es diu que si arranquem una tija de junc, banyem amb el seu suc una berruga i tornem a introduir la tija al mateix forat on estava, la berruga anirà assecant-se al mateix temps que la tija.

En jardineria pot emprar-se per agrupacions amb gramínies, en zones humides, doncs és indiferent edàfic i suporta bé els sòls pobres i la sequera superficial de l’estiu.

Inflorescències amb peduncles desiguals

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Scirpoides deriva del llatí “scirpus” que eren els juncs que s’empraven per fer cistelles, i del grec “-eîdos”, llatí “–ides” que significa paregut, semblant, és a dir, junciforme, paregut al junc. L’epítet específic holoschoenus deriva del grec “ὅλος hólos” tot, sencer, i "σχοινος schoinos" junc: totalment junc.

De menuts, en les correries pel riu, ens refrescàvem amb la soterrada, blanca i tendra base dels juncs de capçaletes. El que no sabíem era que la dels altres junc del gènere Juncus sol ser tòxica.

A Ramon Muntaner, polític, capità d’almogàvers i cronista de les gestes dels reis d’Aragó, devem la coneguda metàfora de “la mata de jonc”que ens deixà en la seua Crònica  de 1328: I si algú em demana: "En Muntaner, quin és l'exemple de la de mata de jonc?", jo li respondré que la mata de jonc té una força que, si tota la mata lligueu ben fort amb una corda, i tota la voleu arrencar ensems, us dic que deu homes, per molt que estirin, no l'arrencaran, encara que alguns més s'hi posessin; i, si en traieu la corda, de jonc en jonc l'arrencarà tota un minyó de vuit anys, que ni un jonc no hi quedarà".

Família Cyperaceae