Leucaena leucocephala (Lam.) de Wit

NOMS: Aromer blanc. Aromer pàl·lid. Castellà: Aromo blanco. Peladera. Liliaque. Guaje. Portuguès: Leucena. Francès: Faux mimosa. Faux acacia. Graines de lin, Cassie blanc, Leucaene à têtes blanches, Monval, Bois Bourro. Alemany: Weißkopfmimose. Anglès: White leadtree. Jumbay. River tamarind. Subabul. White popinac. Cow Bush. Jumbay. Ipil.  Neerlandès: Witte mimosa. Leucaena.

SINÒNIMS: Mimosa leucocephala Lam. (Basiònim); Leucaena glabra Benth.; Acacia leucocephala (Lam.) F.Dietr. 

DISTRIBUCIÓ: Procedent de Mèxic i d’Amèrica Central.

HÀBITAT: Creix principalment al bioma tropical sec estacionalment. Cultivada com ornamental a parcs i jardins

FORMA VITAL: Faneròfits: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta amb els meristemes a més de 40 cm del terra en l’època desfavorable. És el cas d'arbres, d'arbusts i lianoides.

DESCRIPCIÓ: Arbust o petit arbre, sense espines, de 2 m fins a 6 metres d’alçada, de capçada arrodonida i tronc amb escorça llisa o esquamosa.

Fulles entre 10 i 30 cm, bipinnades, paripinnades, amb els 13-21 parells de folíols oposats, linear-oblongs, glabres, amb glàndules a la base del raquis secundari. En absència de llum els folíols es pleguen uns contra altres.

Flors en capítols axil·lars, solitaris o en parelles, que apareixen a l’àpex d’un llarg peduncle. Els capítols són esfèrics, d’uns 2-3 cm de diàmetre, amb les flors blanques, pentàmeres; calze pubescent; corol·la amb cinc pètals també pubescents; androceu amb 10 estams amb filament el doble de llargs que els pètals; gineceu  d’ovari súper amb pistil de la mateixa llargària que els estams. Les flors formen un raïm i van obrint-se de forma escalonada. Floreix durant la primavera i l’estiu.

Fruit en llegum recte i aplanat de primer de color verd, que passa a roig de jove i marró quan maduren, d’uns 10-20 cm de llarg per 1,5-4 d’ample, amb les llavors marcades, dehiscent, que s’obri per les dues sutures longitudinals per deixar eixir les llavors ovoides, aplanades, de color bru lluent.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Les nàsties són moviments transitoris en una planta com a resposta a un estímul extern. Es basen en mecanismes de creixement o canvis de turgència de grups de cèl·lules que expandeixen el contingut d'aigua. El pecíol de les fulles d'algunes mimoses de la família de les fabàcies presenta una base engrossida anomenada pulvínul. Per variació de turgescència, aquesta estructura permet el moviment de les fulles induït per agents externs, com en aquest cas, per falta de llum.

En el cas més conegut de Mimosa púdica, reacciona amb el contacte que fa tancar les fulles ràpidament en ser tocada. Amb aquesta acció la planta pot semblar menys atractiva per als depredadors. Aquest mecanisme defensiu pot reduir el risc de ser consumida, augmentant així les possibilitats de supervivència. A més, el moviment sobtat pot espantar els insectes nocius, que podrien preferir buscar preses més estàtiques.

USOS I PROPIETATS: No es considera adequada per plantacions urbanes a causa del fàcil desarrelament provocat per la pluja i el vent, que els arranca amb facilitat. Tot i això s’emprava en alineacions de carrers. Gaudeix dels sòls profunds i ben drenats amb pH neutre i no vol sòls àcids o massa compactes. Les gelades lleugeres mataran les fulles  però la planta tornarà brotar. El sol ple afavorirà la floració però suporta bé la mitja ombra. És tolerant a la sequera i no suporta l’embassament i el drenatge deficient perquè el més perillós són les malalties provocades per mal drenatge produïdes per les espècies de fongs Pythiumo Rhizoctonia spp. Multiplicació per llavors prèviament escarificades per trencar la closca impermeable.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Leucaena deriva del grec “leukos” blanc, en referència al color de les flors. Així mateix l’epítet específic leucocephala procedeix del grec “leukos” blanc, i “kephale” cap, és a dir de cap blanc, pel color blanc de les inflorescències.

S’ha conreat com adob verd i farratge o per repoblar talussos en zones àrides. A Mèxic sovint es troben les beines joves als mercats perquè les llavors són comestibles, de sabor semblant a l’all. Es mengen les fulles joves, les beines i els brots florals. Les llavors també es consumeixen crues o cuites, es torren i es molen i també s'utilitzen com a substitut del cafè .

Creix ràpidament formant matolls densos que desplacen la vegetació nativa, raó per la qual la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura (IUCN) l'ha classificada a la llista de les 100 espècies invasores més nocives del món. A més a més és una planta al·lelopàtica, és a dir, que produeix productes fitotòxics que impedeixen el creixement d’altres plantes al seu voltant.

Aquesta espècie va ser descrita per  Jean Baptiste Antoine Pierre de Monnet de Lamarck, i publicada en Encyclopédie Méthodique, Botanique 1(1): 12. 1783 amb el nom de Mimosa leucocephala. Amb el nom actualment acceptat de Leucaena leucocephala va ser descrita per Hendrik Cornelis Dirk de Wit i publicada en Taxon; Official News Bulletin of the International Society for Plant Taxonomy. Utrecht 10(2): 54. 1961.

Família Leguminosae (Fabaceae, Mimosaceae)

Medicago arborea L.

NOMS: Alfals arbori. Trèvol arbori. Melgó arbori. Castellà: Alfalfa arbórea, Luzerna arbórea. Mielga real. Portuguès: Luzerna arbórea. Francès: Luzerne arborescente, Luzerne en arbre. Italià: Erba-medica arborea. Ginestrone. Anglès: Moon Trefoil. Tree Alfalfa. Tree Medick. Alemany: Baumschneckenklee. Mondklee. Grec: Δενδρομηδική. Μηδική. Τριφυλλόκλαδο. Xinès: mu ben mu xu.  

SINÒNIMS: Rhodusia arborea (L.) Vassilcz.; Medicago arborescens C.Presl; Trigonella arborea (L.) Vassilcz. 

DISTRIBUCIÓ: procedent del nord d’Àfrica i Europa meridional

HÀBITAT: Creix espontàniament en vores de camins o a la vora de murs, en sòls pobres i calcaris però també cultivada com farratgera o ornamental.

FORMA VITAL: Faneròfits: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta amb els meristemes a més de 40 cm del terra en l’època desfavorable. És el cas d'arbres, d'arbusts i lianoides.

DESCRIPCIÓ: Arbust perennifoli amb tiges erectes, que pot assolir els 2 metres d'alçada, molt ramificat des de la base, amb les branques joves cobertes d'una pubescència blanquinosa.

Fulles amb estípules estretament triangulars, enteres i pecíols de 2-4 cm; fulles trifoliades, amb folíols obovats, més amples en l'àpex i mucronats, marge enter, de color verd cendrós, amb el revers cerós.

Flors agrupades en densos raïms terminals amb peduncle sedós de 3-5 cm, al cap del qual apareixen 6-10 flors amb un curt pedicel. Calze tubular acabat en cinc dents estretament lanceolades. Corol·la papilionàcia de color groc ataronjat amb la quilla més llarga que les ales i l’estendard, estret i erecte, abraçant el tub estaminal, que també es erecte. Floreix de març a juny.

Fruit en llegum enrotllat en espiral, amb una sola espira, en forma de disc de 12-15 mm, com una rosquilla aplanada que deixa un buit central, amb 2-3 llavors.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: És un dels pocs caducifolis d'estiu de la regió mediterrània. És una planta tan ben adaptada a l'eixut estival que quan arriben les fortes calors de l'estiu es desprèn de totes les fulles, reduint així la transpiració i, en conseqüència, estalviant aigua.

USOS I PROPIETATS: Es cultivada com farratge i com planta ornamental.  S'empra en rocalles, massissos i agrupacions arbustives, on destaca el to apagat de les seues fulles i les vistoses flors grogues. És ideal per a jardins de baix manteniment. Molt rústica. Resisteix bé la sequera però tem al fred intens i les gelades, perquè precisa d'un clima càlid i sol directe. Suporta un sòl calcari i pobre. És una planta adaptada al clima mediterrani i per reduir la transpiració en els dies més calorosos de l’estiu pot perdre les fulles. És molt resistent a malalties i plagues. Multiplicació per llavor o esqueix a la primavera

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Medicago deriva del grec “Medike” que significa mede, perquè, segons Plini, l’alfals (Medicago sativa) fou introduïda en Grècia durant les Guerres Mèdiques (actual Iran), i del sufix llatí –ago, -inis, que indica paregut o relació. L’epítet específic arborea deriva de “arbor” arbre, és a dir, amb port arbori

La part aèria s’ha emprat com farratge pels animals pel seu alt contingut proteic, raó per la qual apareix assilvestrada en llocs ruderals però actualment l’ús més comú és com ornamental.

És una planta fixadora de nitrogen a terra gràcies a la seva relació simbiòtica amb el bacteri Sinorhizobium meliloti.

Medicago arborea va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 2: 778. 1753.

Família Leguminosae (Fabaceae, Papilionaceae)

Robinia pseudoacacia L.

NOMS: Robínia. Falsa acàcia. Acàcia blanca. Acàcia de bola. Almussafes. Càcia.  Castellà: Acacia blanca. Acacia bastarda, Falsa acacia, Robinia. Èuscara: Sasiakazia. Italià: Acacia spinosa. Falsa Acacia. Gaggia. Francès: Acacia, Robinier faux acacia. Anglès: Black locust. False-acacia. Alemany: Falsche Akazie. Scheinakazie. Silberregen. Weiße Robinie. Neerlandès: Gewone Robinia. Grec: Ψευδακακία. Ακακία ψευδακακία. Xinès: Ci huai.  

SINÒNIMS: Robinia pringlei Rose  

DISTRIBUCIÓ: Originari de les parts del sud-est d'Amèrica del Nord, actualment es distribueix per totes les zones temperades del planeta

HÀBITAT: Habita en ribes de rius, vores de camins i llocs alterats. Praderia Seca; Praderia Mèsica. Cultivada com ornamental i, de vegades, naturalitzada.

FORMA VITAL: Macrofaneròfit : segons la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, faneròfit amb les gemmes persistents situades a més de 2 m d'alçada. Faneròfits: plantes amb els meristemes a més de 40 cm del terra en l’època desfavorable. És el cas d'arbres, d'arbusts i lianoides.

DESCRIPCIÓ: Arbre caducifoli, procedent de Nord Amèrica, que pot arribar a fer 25 metres d’alçada, amb tronc d’escorça negrosa i fissurada.

Fulles compostes per 3-10 parells de folíols glabres, ovalats, i un de terminal (imparipinnades) de marge enter i color verd clar. Estípules transformades en espines dures.

Flors flairoses, apareixen agrupades en raïms axil·lars de 10-20 cm, penjants i densos, amb calze de color rogenc, formant un curt tub acabat en cinc dents, i la corol·la papilionada, blanca, amb la base de l’estendard groga. Androceu diadelf, amb 9 estams soldats i un de lliure. Gineceu d’ovari súper amb estil acabat en un estigma en forma de pinzell. Floreix d’abril a juny.

Fruit en llegum aplanada de fins 10 cm, sense pèls i color marró, amb les llavors ben marcades a les valves, dehiscent, que perdura a l’arbre gairebé tot l’hivern.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: L’estípula és un apèndix foliar a la base del pecíol que generalment apareixen per parelles. El paper de les estípules és protegir el primordi foliar i les estructures associades a ella, per això en moltes plantes quan es desenvolupa la fulla les estípules es desprenen; en altres, com en el cas de la robínia,, poden estar transformades en espines.

USOS I PROPIETATS: És una de les tres falses acàcies emprades en alineacions per als carrers i els parcs. Les arrels són molt agressives, arribant a alçar les voreres. Hi ha nombrosos cultivars emprats en jardineria, com ara ‘Casque Rouge’ amb flors de color de rosa, o ‘Umbraculifera’ amb copa frondosa i sense espines.

Multiplicació per llavors surt amb facilitat després de sotmetre les llavors a aigua bullint durant 20 segons. També per els fillols que emet.

Plagues i malalties: Des de finals del segle XX fins ara han arribat a Europa espècies d’insectes minadors de les fulles. Pot patir atacs de pugó. L’excés d’humitat pot provocar el desenvolupament del fong Armillaria mellea.

És un arbre molt rústic que vegeta bé en sòls pobres, resisteix el fred i suporta bé la sequera. Aquestes qualitats però, l’han convertit en un perill per a la flora autòctona, considerada una de les pitjors 100 plantes invasores. Emet nombrosos fillols que cal controlar.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El gènere Robinia està dedicat al jardiner de tres reis de França Jean Robin (1550-1629), que va dur per primera vegada a França la Robinia pseudoacacia i el Hibiscus syriacus. L’epítet específic pseudoacacia deriva del prefix grec “ψευδο- pseudo-” fals, enganyós, i "Acacia" una planta de la família de les lleguminoses, és a dir, significa falsa acàcia

L'escorça, les fulles joves i les llavors són tòxiques i provoquen depressió, vòmits i diarrea. A més les punxades de les seues espines són doloroses i tarden en curar. Les flors es poden menjar.

Tot i que les flors són mel·líferes, i la fusta és dura, que s’emprava per fer les travesses del ferrocarril i, a més, té un alt poder calorífic, des de desembre de 2011 s’ha prohibit el seu comerç, transport i conreu, pel Decret reial 1628/2011, del 14 de novembre que se regula el llistat i el catàleg de les espècies exòtiques invasores.

 Robinia pseudoacacia va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 2: 722. 1753. 

Família Leguminosae (Fabaceae, Papilionaceae)

Caesalpinia gilliesii (Hook.) D.Dietr.

NOMS: Ponciana. Poinciana. Castellà: Ave del paraíso. Cesalpinea. Barba de chivo. Italià: Poinciana. Francès: Oiseau-de-Paradis. Poinciana. Césalpinie. Anglès: Mexican Bird-of-Paradise. Alemany: Paradiesvogelstrauch. Neerlandès: Paradijsvogelstruik. Grec; Καισαλπίνα γκιλλιέσειος. Ακακία της Κωσταντινούπολης.

SINÒNIMS: Poinciana gilliesii Hook.; Erythrostemon gilliesii (Hook.) Link & al.; Caesalpinia macrantha Delile

DISTRIBUCIÓ: Neotropical: una de les vuit ecozones terrestres del planeta que coincideix amb el regne florístic neotropical. Aquesta ecozona inclou Amèrica central i del sud, les terres baixes de Mèxic, les illes del Carib i el sud de Florida. La ponciana procedeix d’Argentina i Uruguai

HÀBITAT: Cultivada com planta ornamental i ocasionalment assilvestrada

FORMA VITAL: Faneròfits: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta amb els meristemes a més de 40 cm del terra en l’època desfavorable. És el cas d'arbres, d'arbusts i lianoides.

DESCRIPCIÓ: : Arbust de fins 3 metres d’alçada, amb branques pubescents i glanduloses, sense espines.

Fulles alternes, compostes bipinnades amb folíols parells, lanceolats, glabres, de fins 30 cm, de color verd blavós i una fila de glàndules negres al llarg del marge a la part inferior.

Flors en raïms terminals de forma piramidal. Flors hermafrodites grans, de cinc pètals grocs, imbricats, de 2-3 cm. Androceu amb 10 estams lliures de 8-9 cm de llargs, molt exserts, de color roig viu que contrasten amb el groc dels pètals. Gineceu d’ovari pubescent, estil roig i filiforme de 7-8 cm, acabat en estigma còncau. Floreix  a l’estiu, des de juny fins l’agost.

Fruit en llegum d’uns 10 cm aplanada, falcada i recoberta de pèls curts i glandulars, de color palla quan madura, amb dehiscència elàstica que llança les llavors lluny de la planta mare.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Basant-se en la forma de la flor s’estableixen, dins de les lleguminoses, tres subfamílies: Caesalpinioideae, de flors zigomorfes molt variables, com en el gènere Cercis o Bauhinia; a les nostres terres només està representada pel garrofer (Ceratonia siliqua). Mimosoideae, amb pètals petits i estams molt visibles, com el gènere Acacia; i les Faboideae o Papilionoideae (Fabaceae sensu stricto o Papilionaceae) en els que un dels pètals és més gran i té una cresta i els altres pètals estan junts. Hi pertanyen la major part de lleguminoses autòctones. En aquesta subfamília, dos pètals adjacents, les ales, envolten els dos pètals inferiors.

Aquests tres grups són considerats famílies separades en el Sistema Cronquist de Classificació (1981), mentre que en el sistema APG II (2003) són subfamílies de les lleguminoses.

USOS I PROPIETATS: En jardineria s’utilitza com arbust aïllat. És una planta de creixement ràpid que suporta molt bé la sequera. Requereix sol directe o un lloc molt il·luminat. Suporta temperatures de fins -10^oC si no és molt prolongat en el temps. Indiferent edàfic, vegeta be en tot tipus de sòl si està ben drenat. És poc exigent amb l’adobat. Després de la floració cal podar-lo per mantindré l’arbust més compacte. Multiplicació per llavors amb escarificació prèvia i després d’estar a remulla durant 24 hores en aigua calenta, en primavera. També per esqueix a la tardor. No li sol afectar cap plaga o malaltia important. És tòxica per als insectes, a causa de la substància viscosa i d'olor fètida que segreguen les seues glàndules.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Caesalpinia el va dedicar Linné al botànic, filòsof i metge del papa Climent VIII, Andrea Cesalpino ("Andreas Caesalpini", 1519-1603), que en la seua obra 'De Plantis Libri', va presentar un sistema taxonòmic basat en les estructures reproductives de les plantes i va ser denunciat pels teòlegs perquè al 'Gènesi' no es parla dels òrgans sexuals de les plantes. L’epítet específic gilliesii està dedicat al botànic John Gillies (1792-1834) que va herboritzar a Argentina i Xile.

Els indígenes amazònics fan servir aquesta planta per curar la febre, nafres, i alleugerar la tos. No obstant això, les llavors i les beines verdes d'aquesta planta són tòxiques, provocant vòmits severs i altres trastorns gastrointestinals intensos.

A les àrides regions d’origen s’empra, dins de les cases, per atrapar petits insectes que queden enganxats per l’exsudat apegalós dels pèls glandulífers.

Aquesta espècie va ser descrita per William Jackson Hooker, per primera vegada, i publicada en Botanical Miscellany 1: 129–131, pl. 34. 1830 amb el nom de Poinciana gilliesii (Basiònim). Amb el nom actualment acceptat de Caesalpinia gilliesii va ser publicada per Dietrich, David Nathaniel Friedrich en Synopsis Plantarum 2: 1495. 1840.

Família Leguminosae (Fabaceae, Caesalpiniaceae)

Coronilla glauca L.

NOMS: Coronil·la glauca. Carolina. Carolina de jardí. Coroneta. Senet. Castellà: Carolina, Coletui, Coletuy, Ruda inglesa. Portugès: Pascoinhas. Serra-do-reino. Italià: Cornetta di Valenza. Francès: Coronille de Valence. Coronille glauques. Anglès: Mediterranean Crownvetch. Shrubby Scorpion-vetch.

SINÒNIMS: Coronilla valentina subsp. glauca (L.) Batt.; Coronilla valentina L.

DISTRIBUCIÓ: Conca mediterrània

HÀBITAT: creix com subespontània a les roques calcàries, des del nivell del mar fins els 600 metres d’altitud.

FORMA VITAL: Faneròfits: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta amb els meristemes a més de 40 cm del terra en l’època desfavorable. És el cas d'arbres, d'arbusts i lianoides.

DESCRIPCIÓ: Petit arbust molt ramificat de fins 1 metre d’alçària amb tiges flexuoses i solcades.

Fulles compostes, imparipinnades, formades per 2-4 parells de folíols obovats i el terminal emarginat. Estípules lliures i caduques linear-lanceolades de fins 6 mm.

Flors en glomèruls axil·lars umbel·liformes amb peduncle més llarg que la fulla axil·lant. Flors hermafrodites, zigomorfes. Calze campanulat, bilabiat, amb el llavi superior més llarg que el inferior. Corol·la papilionàcia de color groc de fins 14 mm, amb l’ungla tan llarga com el calze. Androceu amb 10 estams diadelfs d’anteres grogues. Gineceu d’ovari súper amb estil de 4-5 mm acabat en estigma simple. Floreix de febrer a juny.

Fruit en llegum amb segments ben marcats (loment) amb llavors brunenques.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Linné va observar que les flors, que durant el dia són notablement perfumades, a la nit són gairebé sense olor.

USOS I PROPIETATS: Es cultiva en jardineria. És un petit arbust amb una floració abundant i prolongada, ideal per a jardineria xeròfila en llocs secs, pobres i assolellats on no arriba el reg. Bona per a zones litorals i rocalles. Amb pocs requeriments edàfics, és indiferent a sòls silícics o calcaris, sempre que estiguin ben drenats i siguin lleugers. Resisteix les baixes temperatures i la sequera. Admet la poda de formació, després de la floració, per mantenir-la més compacta. Multiplicació per esqueix de fusta tendra a l’estiu. Les llavors cal posar-les a remulla en aigua ben calenta (sense arribar a bullir) i deixar-les 24 hores abans de sembrar-les.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Coronilla el va prendre Lobelius del castellà (diminutiu de corona) en al·lusió a la forma de la inflorescència. Tournefort el va establir com gènere i Linné el va revalidar. L’epítet específic glauca és un epítet llatí que deriva del grec “glaukos” que significa de color verd blavós. El nom específic valentina, és un epítet geogràfic que fa referència al lloc d’origen, tot i que en aquest cas aquesta espècie no és autòctona del País Valencià.

Coronilla glauca va ser descrita per Carles Linné i publicada en Centuria I. Plantarum ... 23–24. 1755.

Família Leguminosae (Fabaceae, Papilionaceae)

Albizia julibrissin Durazz.

NOMS: Acàcia de Constantinoble. Arbre de la seda. Castellà: Acacia de Constantinopla. Árbol de la seda.  Portuguès: Acácia-de-constantinópola. Italià: Gaggia arborea. Durazzo. Albizzia.  Acacia di Constantinopoli. Francès:  Arbre à soie. Mimosa de Constantinople. Anglès: silk-tree albízia. Mimosa. Persian Acacia. Powderpuff Tree.  Alemany: Schirmakazie. Schlafbaum. Seidenbaum. Grec: Ακακία Κωνσταντινουπόλεως . Γκιούλ-μπερσίμι. Neerlandès: Albizia. Xinès: he huan.

SINÒNIMS: Acacia julibrissin (Durazz.) Willd.; Feuilleea julibrissin (Durazz.) Kuntze; Mimosa julibrissin (Durazz.) Scop.; Sericandra julibrissin (Durazz.) Raf.

DISTRIBUCIÓ: Natiu d’Àsia: Xina i Japó

HÀBITAT: Cultivat a parcs i jardins i subespontània o naturalitzada en marges de carreteres

FORMA VITAL: Macrofaneròfit : segons la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, faneròfit amb les gemmes persistents situades a més de 2 m d'alçada

DESCRIPCIÓ: És un arbre petit, caducifoli, de fins sis metres d’alçada amb el tronc prim grisós i copa ampla i aplanada per dalt, com un para-sol.

Fulles grans i compostes bipinnades, semblants a les frondes de les falgueres, amb folíols oblongs, petits i asimètrics, el que li confereix un aspecte lleuger, gràcil i delicat.

Flors en umbel·les terminals adornades amb nombrosos, i excepcionalment llargs, estams color de rosa que s’obrin en corona oferint una floració de gran vistositat durant l’estiu. Floreix a l’estiu, des de juny fins l’agost

Fruit en llegum comprimit lateralment de fins 20 cm de longitud i color bru.  

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Les seves fulles es tanquen de nit o quan plou com si dormiren. Aquest és una característica que comparteixen altres membres de la subfamília de les Mimòsides i s’anomena nàstia.  És un moviment de resposta de determinades zones d'un vegetal davant d'un estímul extern, basat en processos de canvi de turgència de grups de cèl·lules que varien el seu volum mitjançant el control de l'entrada i l'eixida de l'aigua.

USOS I PROPIETATS: Emprat en jardineria on, per ser de poca envergadura, és ideal per a jardins petits, sempre que s’ubique en llocs protegits i orientats al sud o sud-oest, inclús a la vora del mar. Aïllat o en grup proporciona bells racons d’ombra tamisada. Necessita ambients càlids i estar a ple sol. No és exigent amb el terreny però és preferible que siga alcalí i poc humit. No calen massa regs, un per setmana en estiu serà suficient. 

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Albizia està dedicat a Filippo Degli Albizzi, un naturalista italià del segle XVIII que va ser el primer en introduir Albizia julibrissin en Europa, cap als anys 1740, des de Constantinoble. El nom de l’espècie, julibrissin , deriva de la paraula persa "Gul-i-Abrisham" flor de seda, o de l'àrab "djulâb" aigua de roses.

Albizia julibrissin va ser descrita per Antonio Durazzini i publicada en Magazzino toscano 3(4): 13–14, pl. [opposite p. 1]. 1772.  

Família Leguminosae (Fabaceae, Mimosaceae)

Retama monosperma (L.) Boiss.

NOMS: Ginestera blanca. Ginesta de flor blanca. Castellà: Retama. Retama blanca. Retama de olor. Èuscara: Otabera zuri. Portuguès: Piorno branco.  Francès: Rétama à une graine. Italià: Ginestra Bianca. Anglès: Bridal Veil Broom. Grec: Γενίστα η μονόσπερμος. Εχίνοπας μονόσπερμο. Ζενίστα η μονόσπερμη.

SINÒNIMS: Spartium monospermum L.; Genista monosperma (L.) Lam.; Lygos monosperma (L.) Heywood;

DISTRIBUCIÓ:  Mediterrània-occidental

HÀBITAT: Cultivada com ornamental i de vegades subespontània. Creix en llocs costaners al sud de la península Ibèrica i nord-oest de Marroc, fins els 300 metres d’altitud.

FORMA VITAL: Faneròfits: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta amb els meristemes a més de 40 cm del terra en l’època desfavorable. És el cas d'arbres, d'arbusts i lianoides.

DESCRIPCIÓ: Arbust ramificat des de la base que pot arribar als tres metres d’alçada, amb tiges arrodonides i branques verdoses, gràcils i flexibles, amb costelles longitudinals, que assumeixen la funció assimiladora.

Fulles alternes, lanceolades, petites, de color cendrós, que cauen amb facilitat, pel que sovint sembla que no té fulles

Flors en raïms laterals de 10-26 flors. Calze campanulat, bilabiat, de color rogenc, llavi superior amb dos dents i el inferior amb tres més petits. Corol·la de 9-13 mm blanca, papilionada; estendard el·líptic, apiculat; ales de la grandària de l’estendard i les aurícules ciliades; Quilla molt més curta que l’estendard. Androceu amb 4 estams curts, 5 mitjans i un llarg, amb anteres subgloboses. Gineceu amb ovari súper amb estil arquejat a la meitat superior i estigma globós. Floreix a l’hivern i principi de primavera, entre gener i maig.

Fruit el·líptic, apiculat, carnós amb una quilla força marcada a la línia de sutura, dehiscent i monosperm.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: A la península Ibèrica només hi ha dues espècies de Retama: Retama sphaerocarpa i  aquesta Retama monosperma, tot i que és un gènere pròxim als gèneres Genista i Ulex amb representació a les nostres terres mediterrànies. Els tres gèneres comparteixen característiques similars com tiges primes i verdes, fulles molt petites i les adaptacions al medi natural sec.  

USOS I PROPIETATS: Cultivada com a planta de jardí, especialment a les mitjaneres i talussos de les carreteres. Molt interessant per a jardineria de baix manteniment, en zones seques i assolellades, i en jardins a prop del mar, fins i tot sobre sòls relativament salinitzats. No requereix regs addicionals durant l´estiu. Prefereix disposar d´un bon drenatge. Admet bé la poda, tot i que no massa severa. És poc susceptible d´agafar malalties o plagues.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Retama deriva de l’àrab andalusí “ratam” amb el que es designaven espècies similars. L’hebreu “rothem” també es refereix a aquest tipus de plantes. L’epítet específic monosperma deriva del grec “μόνος monos” sol, únic, i de “σπέρμα spérma” semen, perquè el fruit conté una sola llavor.

Aquesta espècie va ser descrita per Carles Linné i publicada amb el nom de Spartium monospermum (Basiònim) en Species Plantarum 2: 708. 1753. Amb el nom actualment acceptat de Retama monosperma va ser publicada per Pierre Edmond Boissier (Boiss.) en Voyage botanique dans le midi de l'Espagne 2(5): 144. 1840.

Família Leguminosae (Fabaceae, Papilionaceae)