Aloe maculata All.

NOMS: Àloe maculat. Pop tacat. Bàlsam, Bàlsam de les cremades. Atzavara vera. Castellà: Pita real. Saponària. Portuguès: Saponaria. Francès: Aloès tacheté. Aloés saponària. Aloés maculé. Aloès zrbré. Anglès: Soap aloe. Zebra aloe. Broad-leaved aloe.

SINÒNIMS: Aloe saponaria (Aiton) Haw.;   Aloe commutata var. bicolor A.Berger ;

DISTRIBUCIÓ: Natural d’Àfrica del Sud Províncies del Cap,

HÀBITAT: Cultivada i, de vegades, naturalitzada.

FORMA VITAL: Camèfit: tipus biològic de les formes vitals de Raunkjaer que defineix els vegetals amb les seues parts aèries persistents tot l'any però que tenen les gemmes persistents a un nivell de terra inferior als 25-50 cm.

DESCRIPCIÓ: : Planta estolonífera, acaule o amb una curta tija, endèmica de Sud-àfrica, d’uns 30 fins a 60 cm d’alçada, formada per una roseta de fulles grosses i carnoses, que poden formar grups densos.

Fulles agrupades en roseta basal, carnoses, lanceolades, amb l’àpex punxegut i els marges fortament dentats, de color verd o vermellós, amb taques blanques.

Flors surten de la tija floral que ix directament de la roseta, ramificada, amb bràctees deltoides-acuminades membranàcies, i acabada en Inflorescències en raïm esfèric, amb flors pedicel·lades tubulars, allargades, de 3,5 a 4,5 cm, format per sis tèpals adnats amb l’àpex arrodonit, de color taronja, roig o groc, restringit per sobre de l’ovari. Androceu amb sis estams inclosos. Gineceu amb ovari súper i un llarg estil filiforme acabat en estigma capitat. Floreix des de mitjans l’hivern fins a la primavera.

Fruit en càpsula amb llavors alades que són verinoses.  

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Moltes de les espècies d’àloes aparentment no tenen tija, sorgint la roseta directament a nivell del sòl; altres varietats poden tenir o no tiges ramificades d'on surten les fulles. Alguns dels àloes nadius de Sud-àfrica tenen llargs troncs, cosa que els dóna l'aspecte d'arbres.

USOS I PROPIETATS: És apreciat en jardineria per la bellesa de les flors i la gran capacitat d’adaptació a terrenys secs i difícils, en rocalles, o en test. Li agrada el terra sorrenc i amb grava. Necessiten un clima temperat, sense gelades. Suporten la sequera però no l’excés d’aigua pel que han d’ubicar-se en lloc assolellat, tot i que si fa massa calor durant l'estiu s'ha de mantenir a l'ombra parcial, però sempre ben drenat. Multiplicació per llavor, per esqueix de fulla o, el mètode més fàcil i ràpid, aprofitant els fillols que cal tallar-los i deixar-los dos o tres dies per a que cicatritzi la ferida i arreli millor. És una planta resistent que no sol ser atacada per plagues ni malalties però el podriment de l'arrel, per excés d’humitat o defecte de drenatge, és la causa principal de mort prematura de l'Aloe maculata.

Tot i que Aloe Vera és més conegut per les seves propietats medicinals, altres espècies d'Aloe com Aloe maculata, tenen qualitats molt similars, és a dir, antiinflamatori, coagulant i cicatritzant, i antibiòtic, amb una gran capacitat bactericida. A més a més el suc de les fulles s’emprava com sabó per la població del seu lloc d’origen, per això se'l coneix en molts llocs com a saponària perquè el seu gel en barrejar-se amb aigua fa escuma i algunes persones l’utilitzen com a substitut del sabó per rentar la roba.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: : El genèric Aloe és d'origen molt incert. Segons uns autors deriva del grec “άλς, άλός (als, alós)” sal, donant “άλόη, ης, ή (aloé, oés)” que designava tant la planta com el seu suc, a causa del seu sabor que recorda l'aigua del mar. D'allí va passar al llatí “ălŏē, ēs” amb la mateixa accepció que, en sentit figurat, significava també amarg. Altres autors han proposat un origen àrab “alloeh”, que significa substància amarga; però és més probablement d'origen complex a través de l'hebreu “ahal (אהל)”, sovint citat en textos bíblics.

L’epítet específic maculata deriva del llatí “macula” que vol dir taca, tacat, per les taques blanques que apareixen a les fulles.

Aloe maculata va ser descrit per Carlo Allioni i publicat en Auctarium ad Synopsim Methodicam Stirpium Horti Reg. Taurinensis 13. 1773.

Família Asphodelaceae (Liliaceae, Xanthorrhoeaceae)

Gonialoe variegata (L.) Boatwr. & J.C.Manning

NOMS: Cactus de tres cantells. Castellà: Aloe tigre. Pecho de perdiz. Francès: Aloe panaché, Aloe perroquet, Bec de perroquet, Gorge de perdrix. Anglès: Tiger aloe.  Kanniedood aloe. Partridge-breast. Pheasant's-wings. Alemany: Tiger-Aloe.

SINÒNIMS: Aloe variegata L.; Aloe ausana Dinter; Tulista variegata (L.) G.D.Rowley;

DISTRIBUCIÓ: Procedent d’Àfrica del Sud, Províncies del Cap i Namíbia

HÀBITAT: En terrenys àrids, en pedregars, entre roques o en sòls sorrencs, sempre ben drenats i parcialment a cobert del sol directe

FORMA VITAL: Camèfit: tipus biològic de les formes vitals de Raunkjaer que defineix els vegetals amb les seues parts aèries persistents tot l'any però que tenen les gemmes persistents a un nivell de terra inferior als 25-50 cm.

DESCRIPCIÓ: Planta sense tija, mesura poc més un pam d’alçada

Fulles que van sortint del centre de la planta disposades en tres rangs, carnoses, triangulars, lanceolades, de marge finament dentat, amb secció transversal en forma de V, de 10-15 cm, de color verd blavós amb bandes discontínues o petites taques blanques alineades.

Flors en Inflorescència de poc més d’un pam d’alçada amb raïms de 20-30 flors tubulars rosades o vermelloses de 3-4 cm, amb curt peduncle i una bràctea lanceolada, que triguen tres anys o més en sortir de planta nova, a finals d’hivern i primavera.

Fruit en càpsula amb llavors alades.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Antigament, Gonialoe variegata formava part de la sèrie Serrulatae d'espècies d'Àloe molt relacionades, juntament amb Aloe dinteri i Aloe sladeniana. Estudis filogenètics recents han demostrat que aquestes tres espècies constitueixen possiblement un gènere completament separat, amb el nom de Gonialoe.

USOS I PROPIETATS: És una planta ideal per a rocalles i jardins de cactus però també és bona planta per interiors lluminosos cultivada en test. Suporta les gelades si són dèbils i de curta durada. Necessita molt bona il·luminació però millor que no estigui a ple sol. Requereix poc reg en estiu i menys a l’hivern, en sòls ben drenat perquè l’excés d’humitat podreix les arrels. Multiplicació per llavor o millor i més ràpid pels fillols que emet des de l’arrel o a l’axil·la de les fulles. A falta de pol·linitzadors específics d’aquesta espècie a les nostres terres, cal pol·linitzar les flors a mà, amb un pinzell de pèl fi. Pot ser atacada per la cotxinilla cotonosa o cotonet

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: : El genèric Gonialoe és una paraula composta per gori- derivada del grec antic γόνος "descendent" i aloe que segons uns autors deriva del grec “άλς, άλός (als, alós)” sal, donant “άλόη, ης, ή (aloé, oés)” que designava tant la planta com el seu suc, a causa del seu sabor que recorda l'aigua del mar. D'allí va passar al llatí “ălŏē, ēs” amb la mateixa accepció que, en sentit figurat, significava també amarg. Altres autors han proposat un origen àrab “alloeh”, que significa substància amarga. L’epítet específic variegata ve del llatí “vario” ser de diferent color, variat, motejat, pel jaspiat de les fulles.

El primer esment d'aquesta planta va ser realitzat per Simon van der Stel , el primer governador de Ciutat del Cap , en un viatge al nord en 1685. Va ser cultivat en els jardins botànics de la Companyia neerlandesa de les Índies Orientals a Ciutat del Cap el 1695 .

Aquesta espècie va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 1, 321, 1753.  amb el nom de Aloe variegata. Amb el nom actualment acceptat de Gonialoe variegata va ser publicada per (L.) James S. Boatwright & John C. Manning en Systematic Botany 39(1): 69. 2014.

Família Asphodelaceae (Liliaceae, Xanthorrhoeaceae)

Haworthiopsis attenuata (Haw.) G.D.Rowley

NOMS: Coa de dragó. Hawortia. Castellà: Planta cebra. Suculenta cebra. Anglès: zebra haworthia.

SINÒNIMS: Aloe attenuata Haw. (Basiònim); Haworthia attenuata (Haw.) Haw.; Apicra attenuata (Haw.) Willd.; Catevala attenuata (Haw.) Kuntze; Haworthia pumila subsp. attenuata (Haw.) Halda

DISTRIBUCIÓ: És originària de la província del Cap Oriental de Sud-àfrica.

HÀBITAT: creix sovint sota els arbustos, cercant una mica d'ombra del sol a la comunitat de matollars secs. Es cultiva com ornamental.

FORMA VITAL: Camèfit: tipus biològic de les formes vitals de Raunkjaer que defineix els vegetals amb les seues parts aèries persistents tot l'any però que tenen les gemmes persistents a un nivell de terra inferior als 25-50 cm.

DESCRIPCIÓ: és una suculenta de baixa alçada, fins els 15 cm, i creixement lent. Forma una roseta basal, pràcticament acaule, d'uns 6 a 12 cm de diàmetre que emet fillols des de la base on arriba a formar densos grups.

Fulles carnoses de color verd fosc, còncaves i primes. La superfície de les fulles és rugosa. Estan cobertes per un característic disseny de protuberàncies blanques (tubercles) en forma de banda, normalment horitzontals a la cara externa i transversals en la interna. Tanmateix, és una espècie polimorfa, de manera que hi ha diferències entre les varietats en el patró dels tubercles i el color de la fulla, fins i tot entre plantes joves i adultes.

Flors en inflorescència que sorgeix, com a la resta del gènere, sobre una tija floral d'uns 30 cm, amb les petites flors blanc verdoses sobre l'extrem final. Són tubulars i amb tèpals revoluts. Floreixen a finals de primavera i estiu.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Es pot confondre amb Haworthiopsis fasciata, al què s'assembla molt. Tanmateix, Haworthiopsis attenuata es pot distingir fàcilment pels seus tubercles blancs, que es troben en ambdues cares de les seves fulles (H. fasciata té tubercles només al revers, amb una superfície superior llisa de les seves fulles). Una distinció fonamental és que les fulles de Haworthiopsis attenuata no són fibroses. A més, les fulles de H. attenuata són sovint (encara que no sempre) més llargues, més primes i més esteses.

USOS I PROPIETATS: s’empra com planta ornamental. Tendeix a crear múltiples fillols els quals són la forma més comuna de multiplicació, tot i que produeix llavors viables. Aquestes plantes prefereixen l'ombra o semiombra, i el seu reg, igual que el seu cultiu, és el d'una suculenta, és a dir cal esperar que el substrat estigui sec per regar (15 dies aproximadament) i l'excés d'aigua és perjudicial per a la planta.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Haworthiopsis està format per “Haworthia” nom que honora al botànic britànic Adrian Hardy Haworth (1767-1833) i la terminació -opsis derivat del grec ὀψις (opsis), que significa 'aparença', 'semblança’, és a dir, Haworthiopsis significa "paregut a Haworthia".

L’epítet específic attenuata és una veu llatina que significa "atenuat, minso" per la forma de les fulles que van disminuint capa a l’àpex

Haworthiopsis attenuata va ser descrita per Adrian Hardy Haworth i publicada en Transactions of the Linnean Society of London 7: 11. 1804. amb el nom de Aloe attenuata. En Synopsis plantarum succulentarum ... 92. 1812. la va canviar al gènere Haworthia attenuata. Finalment, en 2013 Gordon Douglas Rowley la va situar al gènere Haworthiopsis amb el nom actualment acceptat de Haworthiopsis attenuata.

Família Asphodelaceae (Liliaceae)

Aspidistra elatior Blume

NOMS: Aspidistra . Pilistra. Fulles de saló. Orelles de ruc. Castellà: Pilistra. Hojas de salón. Hoja de lata. Italià: Aspidistra . Francès: Aspidistra. Aspidistre élevée. Anglès: Cast-iron plant. Bar room plant. Alemany: Schusterpalmen. Japonès: ハラン (植物).  Xinès: zhi zhu bao dan 一叶兰

SINÒNIMS: Aspidistra punctata var. albomaculata Hook.

DISTRIBUCIÓ: Provinent d’Àsia, de les illes al sud del Japó, incloent Kuroshima, Suwanosejima i les Illes Uji,  i Xina,

HÀBITAT: Cultivada com planta ornamental de interior o en jardins

FORMA VITAL: Geòfit: en les formes vitals de Raunkjaer, plantes vivaces que durant l'època favorable produeixen òrgans de reserva subterranis on s'acumulen els nutrients per a sobreviure durant l'època desfavorable.

DESCRIPCIÓ: Planta rizomatosa, sense tija (acaule) que fa mates molt denses de fulles de fins un metre d’alçada.

Fulles que surten reunides en grans mates, directament dels rizomes, de color verd fosc, coriàcies, de limbe llargament lanceolat, enter, amb un llarg i dur pecíol.

Flors que surten a l’àpex de un escapo molt curt, per la qual cosa solen quedar amagades entre el fullatge, amb 1-2 flors generalment envoltades per 1 o 2 bràctees a la base del periant; són hermafrodites, de textura carnosa i amb forma acampanada o de cúpula, amb vuit lòbuls de color crema, i porpra per la part interna, surten petites a la base de la planta, a nivell de terra, a finals de l’estiu, i cultivada en test és rar que tinguin flor. 

Fruit en baia globosa obscura amb una sola llavor.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Els rizomes creixen indefinidament. Al llarg dels anys moren les parts més velles, però cada any produeixen nous brots, d'aquesta manera poden cobrir grans àrees de terreny i tenir una llarguíssima vida.

USOS I PROPIETATS: És ideal com a planta d’interior, cultivada en contenidor, per adornar llocs amb poca llum, amb les grans fulles. També s’empra, als llocs de clima temperat, als jardins i patis, per ocupar els indrets més ombrívols. No obstant això, per a tindre una aspidistra amb brillantor i vitalitat cal que tinga llum però no sol, i una temperatura temperada, és adir, calor i ombra.

És una planta molt rústica, i pot vegetar en condicions de poca llum, amb variacions de temperatura i reg irregular. Tampoc és exigent edàfic, i viu en qualsevol tipus de sòl, tot i que prefereix terreny àcid o neutre, a condició d’estar ben drenat per evitar la putrefacció de les arrels. Necessita, però, no estar al sol directe, car les fulles se’n fan grogues. Les gelades per sota de -5^oC poden acabar amb la part superficial de la planta. En cas d’exemplars fets malbé, cal podar arran de terra, i sortiran les noves fulles de bell nou. L’excés de fertilitzant fa que les fulles es baden  en llargs clivells. Multiplicació per divisió del rizoma a finals de la tardor

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: Aspidistra deriva del grec “aspidos” que significa escut, en referència a la forma de les fulles. L’epítet específic “elatior” deriva del llatí “elatus” que significa més alt, molt alt.

L’aspidistra és una planta molt coneguda, car adornava les entrades i els salons de les cases. Molts de nosaltres mantenim el record dels avis, i dels jocs infantils, associat a aquestes fulles sempre verdes.

George Orwell va popularitzar l’aspidistra amb el seu llibre, publicat en 1936, "Keep the Aspidistra Flying" (Traduït al castellà com “Que no muera la aspidistra”) en el qual la planta s’erigeix en símbol  de la classe mitjana britànica perquè estava present a totes les cases benestants de l’Anglaterra imperial.

Les principals virtuts de l’aspidistra és que pot viure en llocs on altres no poden fer-ho per falta de llum o d’humitat, i pot fer-ho durant més de cent anys.

Hi ha diversos cultivars amb les fulles variegades, amb ratlles més clares a les fulles o amb petites taques grogues.

Aspidistra elatior fou descrita per Carl Ludwig von Blume i publicada en Tijdschrift voor Natuurlijke Geschiedenis en Physiologie 1: 76, pl. 4, en 1834.

Família Asparagaceae (Liliaceae)

Ophiopogon japonicus (Thunb.) Ker Gawl.

NOMS: Conval·lària. Cintetes. Castella: Convalaria. Barba de serpiente. Portuguès: Grama preta. Grama-pelo-de-urso. Francés: Muguet du Japon. Barbe de serpent. Ophiopogon du Japon.  Anglès:  Dwarf lilyturf. Mondograss, Fountainplant, Monkeygrass. Japanese Snake's-beard. Alemany: Lilienrasen, Schlangenbart. Kleiner Schlangenbart. Neerlandès: Dwerg Slangenbaard. Japanse Slangenbaard.  Xinès: mai dong

SINÒNIMS: Convallaria japonica Thunb.; Flueggea japonica (L. f.) Rich.; Mondo japonicum (L. f.) Farw.; Slateria japonica (L. f.) Desv.

DISTRIBUCIÓ: Provinent de la Xina i Japó, actualment es cultivada com planta ornamental.

HÀBITAT: Al seu lloc d’origen, habita en clarianes de boscos de pins

FORMA VITAL: Camèfit: tipus biològic de les formes vitals de Raunkjaer que defineix els vegetals amb les seues parts aèries persistents tot l'any però que tenen les gemmes persistents a un nivell de terra inferior als 25-50 cm.

DESCRIPCIÓ: Herbàcia cespitosa de fulla perenne, amb arrels tuberoses

Fulles linears, planes i estretes, de color verd, de fins a 40 cm de llargària que cauen en forma de font.

Flors hermafrodites en raïms curts, amb corol·la de sis tèpals de color blanc o lila pàl·lid, lleugerament penjants. Floreix a l’estiu

Fruit en forma de baies d'un decoratiu color blau brillant com la porcellana, de la grandària d'un pèsol.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: És sorprenent la brillantor metàl·lica de les baies de la convalària, semblant a les de la Pollia condensata. Un estudi de la baia de Pollia condensata que també té un extraordinari color blau metàl·lic, diu que, encara que parega sorprenent, no l’obté de cap pigment, sinó, simplement, reflectint la llum en unes longituds d'onda en particular. És un «truc» òptic com també ho fan el paó o l'escarabat.

USOS I PROPIETATS: : S'empra com coberta vegetal baix dels arbres, perquè proporciona una excel·lent capa vegetal, en bordures i en test. Hi ha cultivars nanos, de no més de 4-5 cm d’alçada, que de vegades es venen per decorar aquaris, tot i que no és una planta aquàtica. També varietats amb ratlles blanques a les fulles, per la qual cosa pot confondre’s amb la popular cinta (Chlorophytum comosum)

Resisteix les baixes temperatures de fins -20^oC però vegeta bé a ple sol i en ombra parcial, en qualsevol tipus de sòl, inclús els calcaris però ben drenats, tot i que suporta el sol mullat. Suporta la sequera però prefereix regs regulars

Multiplicació Per divisió de mata, en qualsevol època, i per brots laterals a la primavera. També per llavor prèvia estratificació en fred. No hi ha plagues ni malalties que suposen un problema per al cultiu d’aquesta espècie.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom genèric Ophiopogon deriva del grec “ophis” serp, i “pogon” barba, probablement referint-se a les seues fulles. El nom específic és un epítet geogràfic que al·ludeix al seu origen japonès.

Segons Chinese Herbal Medicine Materia Medica, l'herba és dolça, lleugerament amarga i lleugerament freda, entra en els canals de cor, els pulmons i l'estómac i nodreix el yin de l'estómac, la melsa, el cor i els pulmons, elimina la calor i la irritabilitat es tranquil·litza.

És particularment valuós per a la prevenció de l'erosió del sòl

Aquesta espècie va ser descrita per Carl Peter Thumberg en Nova Acta Regiae Societatis Scientiarum Upsaliensis, ser. 2 3: 208. 1780. amb el nom de Convallaria japonica. Amb el nom actualment acceptat de Ophiopogon japonicus va ser descrita per John Bellenden Ker Gawl. i publicada en Botanical Magazine 27: pl. 1063, en l’any 1807.

Família Asparagaceae (Liliaceae)

Agapanthus africanus (L.) Hoffmanns.

NOMS: Agapant. Assutzena africana. Flor de l’amor. Castellà: Agapanto. Lirio africano. Portuguès: Agapanto. Lírio-do-cabo. Francès: Agapanthe d’Afrique. Tubéreuse bleue. Lily du Nil. Lis africain.  Anglès: African Lily. Blue Agapanthus. Lily-of-the-Nile. Alemany: Afrikanische Schmucklilie. Grec: Αγάπαθος αφρικανικός. Αγάπαθος  ο αφρικανικός.

SINÒNIMS: Agapanthus umbellatus L’Her.; Crinum africanum L.(Basiònim);

DISTRIBUCIÓ: Procedeix d’Àfrica del Sud, concretament del Cap de Bona Esperança.

HÀBITAT: Cultivada en jardins des de fa molt de temps

FORMA VITAL: Geòfit: en les formes vitals de Raunkjaer, plantes vivaces que durant l'època favorable produeixen òrgans de reserva subterranis on s'acumulen els nutrients per a sobreviure durant l'època desfavorable.

DESCRIPCIÓ: Planta herbàcia que disposa d’un rizoma d’on surt una curta tija amb varies fulles i l’estípit floral, de més de 70 cm, amb una umbel·la de 20 a 30 flors.

Fulles perennes allargades i estretes, suberectes, de fins 35 cm de llarg per 8-20 mm d’amplada, amb aspecte de cinta, de color verd obscur brillant que adorna el jardí tot l’any.

Flors a l’àpex de l’estípit floral on es forma una umbel·la amb pedicels de fins 5 cm de llarg i amb 20 a 30 flors hermafrodites, actinomorfes, tubulars, acabades en sis lòbuls de color blau cel o lila, de vegades blanques. Androceu amb estams més curts que el periant, exserts. Gineceu amb estil tan llarg com els estams.

Fruit en càpsules brillants, dehiscents i penjants que contenen nombroses llavors petites, negres i alades

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: El rizoma (de l'antic grec: rhízōma,«massa d'arrels», del verb rhizóō fer arrels) és una tija subterrània modificada. Els rizomes es desenvolupen a partir de gemmes axil·lars i creixen horitzontalment respecte a la superfície del sòl. El rizoma també conserva la capacitat d'emetre nous brots que creixen cap amunt, mentre que cap avall creixen les seves arrels.

USOS I PROPIETATS: S’empra com ornamental, cultivada en jardins o en grans testos, per la bellesa de les seues tiges floríferes de fins 75 cm d’alçada (si bé hi ha híbrids nanos) on la inflorescència es converteix en una bonica esfera de color que durarà, si les temperatures ho permeten,  fins ben entrada la tardor, doncs el període de floració és molt llarg.

Suporta temperatures de -6 ⁰ C, tot i que perdrà les fulles a la primavera venint tornarà a brotar si no hi ha temperatures per sota de -15⁰ C. Tot i això, l’agapant és sensible a les baixes temperatures, per la qual cosa vegetarà millor en zones temperades o de litoral sobre un sòl permeable, ben drenat i amb abundants nutrients, especialment en l’època de floració. No té preferències edàfiques, doncs vegeta igual sobre substrat calcari o silici. En quant a requeriments hídrics és molt exigent amb el reg, especialment en estiu.  Suporta be els indrets ombrívols poc assolellats però per a que la floració siga abundant requerirà una ubicació a ple sol. En climes massa calorosos , no obstant això, convé ubicar-lo en semi-ombra per a que el sol excessiu no cremi les fulles. Es reprodueix per divisió del rizoma a principis de primavera o a la tardor, i també, com no, mitjançant les llavors, però les plantes de llavor tardaran alguns anys en florir. És resistent a les plagues. Només cal protegir-la de caragols i llimacs.

Com ja hem dit poden cultivar-se en testos on de segur lluiran i faran un gran efecte en casa, el pati o el terrat, però són més emprats per fer bordures per marcar un camí, davant d’un muret, o en grup fent una massa en mig de la gespa, sols o acompanyats d’altres plantes.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Agapanthus deriva del grec “Agápē”, que significa amor incondicional, plenitut, i “anthos”, que significa flor; d’ací el nom popular de flor de l’amor. L’epítet específic, africanus, indica la procedència geogràfica de la planta: Àfrica.

Va ser introduïda a Europa, com planta ornamental d’exteriors, al segle XVII, el que ha afavorit l’aparició de varietats per al jardí. Hi ha la varietat  'Albus', de flors grogues; la 'Shapphire', amb flors d’un blau obscur; la varietat 'Aureus', amb flors daurades; i la 'Variegatus', amb fulles blanques amb ratlles verdoses.

Aquesta espècie va ser descrita per Carles Linné i publicada amb el nom de Crinum africanum en Species Plantarum 1: 292. 1753. Amb el nom actualment acceptat de Agapanthus africanus va ser publicada per Johann Centurius von Hoffmannsegg, en Verzeichniss der Pflanzenkulturen 35. 1824.

Família Amaryllidaceae (Liliaceae)

Asparagus aethiopicus L.

NOMS: Espareguera de jardí. Espareguera falguera. Castellà: Espárrago helecho. Portuguès: Aspargo. Fancès: Asperge d'Éthiopie. Anglès: Sprenger's asparagus. Asparagus fern. Asparagus grass.

SINÒNIMS: Asparagopsis aethiopica (L.) Kunth; Protasparagus aethiopicus (L.) Oberm.; Asparagus sprengeri Regel

DISTRIBUCIÓ:  Procedent d’Àfrica, especialment del sud de Sud-àfrica.

HÀBITAT: Cultivada als jardins. Subespontània en zones rocoses calcàries, vessants i matolls costaners, en zones relativament seques.

FORMA VITAL: Camèfit: tipus biològic de les formes vitals de Raunkjaer que defineix els vegetals amb les seues parts aèries persistents tot l'any però que tenen les gemmes persistents a un nivell de terra inferior als 25-50 cm.

DESCRIPCIÓ: Herba perenne amb tiges verdes arquejades decumbents, de fins 60 cm, amb espines. El sistema radicular està format per arrels fibroses amb tubercles bulbosos, d’on poden ressorgir noves plantes.

Fulles, que en realitat són cladodis, són linears, aplanades, mucronades i rígides, que fan 0,8-2 cm de llarg i 0,1-0,2 cm d’amplada i surten en grups de tres o més.

Flors molt petites i disposades en raïms, blanques o rosades, molt oloroses, de fins 0,5 cm. amb sis tèpals petits i flairosos. Androceu amb sis estams d’anteres grogues. Floreix en maig i juny.

Fruit en forma de baia verda que esdevé vermella a la maturitat, de fins 0,5 cm de diàmetre, amb una llavor negra. Aquestes baies són tòxiques, tot i que els ocells els mengen i propaguen així les llavors.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Carl Ludwig Sprenger va fer popular aquesta planta a Europa com a planta ornamental. És per això que un dels sinònims de A. aethiopicus és A. Sprengeri. Sovint confós amb A. densiflorus, es consideren espècies diferents.

El nom comú que fa referència a les falgueres no ha de confondre’ns perquè no és una falguera, es propaga per llavors o per divisió, no per espores.

USOS I PROPIETATS: En jardineria s’empra com a cobertura vegetal, en contenidors per a  interior o en cistelles penjants. Cal anar en compte amb el consum de baies que pot causar símptomes gastrointestinals com diarrea, vòmits i dolor abdominal, i el contacte amb la pell pot causar dermatitis. La planta és tòxica per als gats i gossos domèstics.

És prou rústica pel que fa al sòl, resistent a la sequera i fins i tot prou tolerant a les sals però no suporta les gelades. No regar en excés per evitar la putrefacció de les arrels. Cal ubicar-los a ple sol o a ombra parcial. Les plantes es poden podar despès de la floració per rejovenir les plantes.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom genèric Asparagus deriva del grec “ἀσπάραγος aspáragos” citat per Teofrast que significa brot nou o jove, turió, que és el que s’aprofita per menjar en algunes espècies. Està compost per “α- alpha” un intensificador, i “σπαργάω spargáo” exuberant, turgent. Altres autors pensen que deriva de “σπαράσσω sparásso“ que prové de l’arrel “sper spina” present en moltes espècies del gènere. L’epítet específic aethiopicus de Aethiopia, Etiòpia, etíop, i per extensió africà, doncs abans tot el que venia del sud d’Egipte i Líbia rebia el qualificatiu d’aethiopic.

Asparagus aethiopicus va ser descrit per Carles Linné i publicat en Mantissa Plantarum 1: 63. 1767.

Família Liliaceae (Asparagaceae)