Veronica anagallis-aquatica L.

NOMS: Anagall d’aigua, Creixen, Creixenera, Créixens folls, Herba de folls, Vara blava, Verònica. Castellà: Anagálide acuática. Hierba de locos. Berula. Veronica acuática. Èuscara: Igeberatza.  Portuguès: morrião-da-água, verónica, verónica-brava. Francès: Mouron aquatique, Véronique mouron d'eau. Occità: Verounico d'aigo. Italià: Erba grassa. Veronica acquatica. Anglès: Blue Water-speedwell. Water Speedwell. Alemany: Blauer Wasserehrenpreis. Gauchheil-Ehrenpreis. Gauchheilehrenpreis. Wasser-Ehrenpreis. Neerlandès: Waterereprijs. Grec: Βερόνικα. Γαλαζάκι. Xinès: bei shui ku mai

SINÒNIMS: Veronica anagallis-aquatica subsp. anagallis-aquatica L.

DISTRIBUCIÓ: Pluriregional

HÀBITAT: Glycerio-Sparganion. Creix als torrents, rius, sèquies, fonts i llocs humits no salins, amb les arrels dins del sediment inundat o sobre el sòl humit

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Però es comporta més com Hidròfit: Planta hidròfila. Planta que conserva les gemmes perdurants dins l'aigua durant el període desfavorable.

DESCRIPCIÓ: Herba glabra de tija erecta, de vegades arrelants a la base, que es ramifica a la part superior i pot arribar al metre d’alçada

Fulles oposades, lanceolades i sense pecíol, de manera que de vegades, les superiors, sembla que rodegen la tija (amplexicaules), de marge enter, dentat o serrat i l’àpex agut, però glabres.

Flors petites blavoses amb venes violàcies en raïms axil·lars oposats que poden ser amb pèls glandulífers a glabres. Bràctees linears que poden ser major o més curtes que els pedicels. Calze de quatre sèpals glabres oval-lanceolats que persisteixen aplicats al fruit.  Corol·la de quatre pètals amb el inferior més petit que la resta. Androceu amb dos estams iguals, exserts. Gineceu d’ovari súper, estil persistent en el fruit, i estigma capitat. Floreix al final de la primavera i l’estiu, de maig a setembre

Fruit en càpsula comprimida lateralment, glabre i dehiscent.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: El grup de Veronica anagallis-aquatica format per V. anagalloides i V. catenata, té un alt grau de polimorfisme que fa molt complicat delimitar la forma de cada espècie per la variabilitat de caràcters, degut tant a la genètica com a les condicions ambientals. A més a més aquestes espècies s’hibriden amb relativa facilitat del que resulta l’aparició d’exemplars amb caràcters intermedis.

USOS I PROPIETATS: Les fulles i les tiges es poden menjar crues en amanida o cuites però no és aconsellable menjar-les crues pel perill d’ingerir cucs microscòpics que produeixen malalties hepàtiques.

També té aplicacions en medicina popular, emprant la planta crua, però sòls és aconsellable l’ús en infusió o decocció.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Veronica és un nom de dona, del grec Bereníke. Ambrosini diu que el nom és d’origen alemany i el fa derivar de “Vettónica”. Però altra versió diu que les dues anteres de la flor pareixerien dos ulls que recordarien a la “vera icon” (Verònica) la vertadera imatge de la pietosa dona anònima que va torcar la suor del rostre de Jesús en el Calvari.

L’epítet específic anagallis-aquatica ve  del gènere Anagallis i del llatí “aquatica” que viu a l’aigua: per les flors que recorden les de l’anagallis i pel medi aquàtic on viu la planta.

Veronica anagallis-aquatica va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 1: 12. 1753.

Família Scrophulariaceae (Plantaginaceae)

Kickxia lanigera (Desf.) Hand.-Mazz.

NOMS:  Linària llanosa. Cotó. Escampadora. Llinària llanuda. Castellà: Lapa. Francès: Linaire laineuse

Flors amb esperó corbat

SINÒNIMS: Linaria lanigera Desf.; Elatinoides lanigera (Desf.) Cout. 

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània meridional.

Flors axil·lars solitàries

HÀBITAT: Secalion cerealis. Prats sec, vores de camins, camps de secà abandonats, sobre sòl calcari. Fins els 600 metres d’altitud

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

Tiges aplicades al terra

DESCRIPCIÓ: Creix amb les tiges ramificades aplicades al terra de fins 90 cm de llarg

Fulles de grandària diferent, cordades a la base

Fulles de distribució alterna, peciolades, arrodonides amb la base cordada i el marge enter o dentat, cobertes de pèls glandulosos que les fan viscoses, de grandària diferent en el mateix exemplar.

Corol·la personada

Flors pedunculades, axil·lars i solitàries. Calze amb cinc sèpals lanceolats, més llargs que la càpsula i aplicats a ella. Corol·la personada, que forma un tub cilíndric prolongat en un esperó corbat, de color blanquinós amb el llavi superior violaci. Androceu amb estams inclusos. Gineceu amb ovari súper, estil erecte patent i estigma capitat. Floreix de juny a l’agost

Fruit en càpsula

Fruit en càpsula globosa de 2,5 mm amb nombroses llavors

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Els estudis de sistemàtica molecular han aportat noves interpretacions sobre la delimitació de les famílies que ha suposat la desintegració de la família de les Scrophulariaceae en el seu concepte tradicional, raó per la qual el gènere Kickxia apareix en algunes publicacions encara com pertanyent a la família Scrophulariaceae i en altres en la nova assignació com un gènere de la família de les Plantaginaceae.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Kickxia és en honor del belga Jean Kickx (1775-1831) professor de botànica i autor de una Flora Bruxellensis (1812), o del seu fill Jean Kickx (1803-1864) també professor de botànica i autor de una Flore cryptogamique des environs de Louvain, (1835), doncs Dumortier, l’autor del gènere, fa referència als dos i no ho aclareix.

L’epítet específic lanigera del llatí “laniger, era, erum” que deriva de “lana” llana, i “gero” portar, és a dir, que porta llana, per l’indument de pèls que cobreix tota la planta.

Als mateixos hàbitats pot trobar-se un altra espècie molt semblant, Kickxia spuria, però aquesta té les flors grogues i no és viscosa al tacte.

Família Plantaginaceae (Scrophulariaceae)

Cymbalaria muralis P.Gaertn., B.Mey. & Scherb.

NOMS: Picardia. Heura de flor. Castellà: Cimbalaria. Hierba de campanario. Palomilla de muro. Gallego: Hedriña das paredes. Liana. Èuscara: Murruntza. Portuguès: Ruínas. Cimbalária. Francès: Cymbalaire, Cymbalaire des murs, Linaire cymbalaire, Linaire des murs. Italià:  Cimbalaria. Ciombolino comune. Anglès: Ivy-leaved toadflax, Kenilworth ivy. Alemany: Mauer-Zimbelkraut. Neerlandès: Muurleeuwbek.

Flors axil·lars solitàries

SINÒNIMS: Antirrhinum cymbalaria L.

DISTRIBUCIÓ: Pluriregional

HÀBITAT: Parietarietum muralis. Creix a les parets humides, i façanes de les cases, als murs, a les vores de camins ombrívols i, inclús, a les voreres dels carrers.

Herba estolonífera

FORMA VITAL: Camèfit: tipus biològic de les formes vitals de Raunkjaer que defineix els vegetals amb les seues parts aèries persistents tot l'any però que tenen les gemmes persistents a un nivell de terra inferior als 25-50 cm.

DESCRIPCIÓ: Herba estolonífera que creix arrapada a les parets ombrívoles amb diverses tiges filiformes glabres de fins 80 cm de longitud, que pengen o s’estenen pel terra.

Fulles de limbe reniforme amb lòbuls arrodonits

Fulles de distribució alterna, peciolades, de limbe reniforme a semicircular, amb 5-9 lòbuls arrodonits o mucronats.

Flors personada amb esperó

Flors axil·lars solitàries hermafrodites, pentàmeres i zigomorfes, amb pedicels més llargs que les fulles. Calze de 2-2,5 mm amb cinc lòbuls lanceolats. Corol·la de 9-15 mm personada, de color violaci amb el paladar groc i esperó d’1,5-3 mm. Androceu de quatre estams, dos més llargs que els altres dos (didínams). Gineceu d’ovari súper amb estil simple acabat en estigma bilobat. Les flors s’autopol·linitzen. Floreix a la primavera i l’estiu, d’abril a novembre, i tot l’any a les terres més càlides.

Fruit en càpsula de 4 mm que sobrepassa el calze, que conté nombroses granes globoses. El peduncle de les flors adquireix fototropisme negatiu (s’allunya de la llum), després de la florida, i soterra el fruit.

Corol·la violàcia amb la gola groga

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: A vegades apareixen formes anòmales de les flors que presenten simetria actinomorfa, amb cinc pètals de la mateixa mida i cinc esperons. Aquesta anomalia floral s'anomena pelòria, que en grec significa monstruós o prodigiós; un terme que fou proposat per Linné l'any 1747.

USOS I PROPIETATS: En medicina popular s’ha emprat la infusió de les flors per les seues propietats antiescorbútiques, tòniques i diürètiques. En jardineria s’utilitza en cistelles penjants, en rocalles ombries o de cobertora d’àries petites.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Cymbalaria deriva del grec “kímbalon κύμβαλον ” címbal, per les fulles rodones com aquest instrument. A la Grècia antiga aquest nom denominava una planta que els autor han suposat que era el ciclamen (Cyclamen sp.). L’epítet específic muralis ve del llatí “murus” mur, és a dir, del mur, per l’hàbitat, freqüentment arrapada als murs.

Aquesta planta no és nativa de les nostres terres. Sembla que és originària del centre de la conca mediterrània: Eslovènia, Itàlia i Sicília. Hi ha indicis de que al segle XVI es conreava a Alemanya, al segle XVII apareix als murs de la Gran Bretanya i a principis del s. XVIII es documenta la seua presència a Suïssa. Aquest mateix segle Josep Quer la cita als murs de Catalunya i el País Valencià. Pareix ser que la proliferació dels jardins botànics afavoriren la seua difusió per Europa.

Cymbalaria muralis va ser descrita per Gärtner, C.A.Mey & Scherb i publicada en Systema Naturae, Editio Decima2: 975. 1759.

Família Plantaginaceae (Scrophulariaceae)

Plantago major L.

NOMS: Plantatge. Plantatge comú, Plantatge de fulla grossa. Castellà: Llantén mayor. Lengua de carnero. Llantén. Sietenervios. Gallec: Chantaxe. Lentén. Èuscara: Arpin. Zain-belarr. Plantaina. Occità: Aurèlha de lebre, Coua de gàrri, Coua-de-rat, Erbo de cinq costo. Portuguès: Chantage. Tanchagem maior. Francès: Grand plantain, Plantain à grandes feuilles. Italià: Piantaggine maggiore. Anglès: Common plantain, Great plantain. Alemany: Breit-Wegerich. Großer Wegerich. Neerlandès: Grote Weegbree. Grec: Πεντάνερο το μέγα. Κοκοράκι.

Flors en espiga

SINÒNIMS: Al nostre territori trobem dues subespècies: la subsp. major i la subsp. intermedia. Es diferencien bàsicament pel nombre de nervis a les fulles i la forma de l'espiga. Així, la subsp. major presenta de 5 a 9 nervis i té les espigues atenuades cap a l'àpex, mentre que la subsp. intermedia té de 3 a 5 nervis i té les espigues cilíndriques

DISTRIBUCIÓ: Holàrtica: L’ecozona holàrtica fa referència als hàbitats que es troben a través del conjunt del continents de l'hemisferi nord.

HÀBITAT: Molinio-Arrhenatheretea. Habita herbassars en zones alterades de indrets humits i ben nitrificats. És considerada una mala herba per a les gespes ornamentals. Fins els 1500 metres d’altitud.

Planta amb tija engruixida subterrània

FORMA VITAL: Hemicriptòfit:  En la classificació de les Formes vitals de Raunkjaer són aquelles plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que renoven la part aèria cada any. En l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen. Tot i que de vegades es comporta com Teròfit, és a dir, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors.

DESCRIPCIÓ: És el plantatge més gran de les nostres terres. Arriba als 60 cm d’alçada. 

Fulles totes basals

Fulles en roseta basal, ovades, enteres o poc dentades, amb 3-9 nervis convergents, com algunes de les seues germanes, però molt més amples, i de fins 40 cm de llarg, amb pecíol un poc alat tant llarg com el limbe. Totes les fulles surten directament del rizoma.

Estams exserts

Flors en una llarga espiga, poc més curta que l’escapus estriat que la sosté. Flors hermafrodites, tetràmeres, amb petites bràctees ovades amb el marge escariós. Calze amb quatre sèpals verds de marge escariós. Corol·la de quatre pètals soldats en un tub groguenc de 2 mm, acabat en quatre lòbuls lanceolats d’1 mm. Androceu amb 4 estams exserts. Gineceu súper amb un sol estil filiforme. Floreix d’abril fins l’octubre.

Fruit en pixidi

Fruit en càpsula (pixidi) ovoide de 2-4 mm

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: El pixidi és un fruit sec, una càpsula dehiscent que s’obri per una sutura transversal o circumcisa. La part superior es desprèn en sol bloc, anomenat opercle, deixant al descobert la secció inferior o urna, que conté les llavors.

USOS I PROPIETATS: En medicina popular es fa servir com astringent i s'usa mitjançant cataplasmes per curar ferides i bonys, i en gargarismes per curar les inflamacions de la boca, la gola i el mal de queixal.

Les espigues tendres i les fulles es poden menjar en amanida. Les espigues tenen sabor d’avellana i les fulles de xampinyó.

Gineceu amb un sol pistil filiforme

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Plantago deriva del llatí “planta, -ae”  que significa planta del peu, i amb el verb "ago", que vol dir semblant, per la forma de les fulles  paregudes a la planta del peu.

L’epitet específic major és una forma incorrecta, però vàlida, del llatí “maior”, comparatiu de "magnus" gran, és a dir, major, més gran o llarg respecte a altres espècies del mateix gènere.

Les propietats curatives de la planta ja eren conegudes a l’Antiguitat. Plini el Vell mencionava que era capaç de curar 24 malalties.

Als cercles que creuen en la màgia i la bruixeria s’havia emprat per allunyar les malastrugances i per aconseguir l’amor de les dones estimades. Al segle XVII a França va triomfar la següent fórmula per fer-se amar: “El dia de Sant Joan, abans d’alba, agafeu les llavors del plantatge, la polvoritzeu i la introduïu al canó d’una ploma d’oca amb un parell de gotes d’aigua beneïda; després ho tapeu tot amb cera verge d’un ciri també beneït. El que dugi a sobre aquestes llavors serà amat per totes”

L’entomòleg Vincent Albouy, autor de llibres sobre la jardineria ecològica, diu que les seues fulles serveixen de aliment i reservori per a la fauna auxiliar.

Plantago media va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 1: 112. 1753

Família Plantaginaceae

Veronica catenata Pennell

NOMS: Anagall d'aigua, Herba de folls. Castellà: Berula, Hierba de locos, Verónica acuática. Italià: Erba grassa.Veronica concatenata. Francès: Véronique mouron d'eau. Véronique aquàtiques. Anglès: Blue water speedwell, Water speedwell.  Alemany: Bleicher Gauchheilehrenpreis. Lockerähriger Ehrenpreis. Roter Wasserehrenpreis. Neerlandès: Rode waterereprijs

Inflorescències en raïm

SINÒNIMS: Veronica anagallis-aquatica subsp. aquatica Maire

DISTRIBUCIÓ: Holàrtica: L’ecozona holàrtica fa referència als hàbitats que es troben a través del 

conjunt del continents de l'hemisferi nord.

Flors petites d'un color rosa esvaït amb venes purpúries

HÀBITAT: Glycerio-Sparganion. Torrents, sèquies, basses, sòls inundats o temporalment embassats. Fins els 1000 metres d’altitud. Aquesta del riu Canyoles al seu pas per Vallada

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals. Hidròfit: planta que conserva les gemmes perdurants dins l'aigua durant el període desfavorable.

Tiges erectes

DESCRIPCIÓ: Herba amb tiges erectes, que poden arribar al metre d’alçada, ramificades a la part superior, que viu amb les arrels a dintre dels corrents d’aigua, tot i que també es troba sobre sòls humits. 

Fulles de distribució oposada i sèssils

Fulles oposades, sèssils, amplexicaules les superiors, amb el limbe lanceolat acabat en punta i el marge serrat

Androceu amb dos estams 

Flors en inflorescències en raïms terminals, petites, d’a penes 5-8 mm, de color rosat violaci amb venes purpúries. Calze amb quatre sèpals lanceolats i persistents. Corol·la de quatre pètals desiguals, amb el inferior més petit que els altres. Androceu amb dos estams. Gineceu amb ovari súper i estil acabat en estigma capitat. Floreix de maig a setembre

Fruit en càpsula amb calze i estil persistent

Fruit en càpsula amb estil i calze persistents

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Dins la família de les escrofulariàcies el gènere Veronica és dels més evolucionats. Dels cinc estams que tenen els més primitius, el gènere Veronica els ha reduït a dos, i la corol·la pentàmera habitual en la família s’ha reduït al haver-se soldat els dos superiors, originant una corol·la tetràmera.

Peduncle i pedicels amb pèls

USOS I PROPIETATS: En medicina popular s’empra en infusió per rebaixar l’àcid úric, com digestiva, depurativa i tònica. En compreses per les cremades.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Veronica és un nom de dona, del grec Bereníke. Ambrosini diu que el nom és d’origen alemany i el fa derivar de “Vettónica”. Però altra versió diu que les dues anteres de la flor pareixerien dos ulls que recordarien a la Verònica que va torcar la suor del rostre de Jesús en el Calvari. L’epítet específic catenata fa referència a la difícil caracterització de la planta.

Veronica catenata va ser descrita per Francis Whittier Pennell i publicada en  Rhodora 23(266): 37. 1921.

Família Scrophulariaceae (Plantaginaceae)