Rhamnus lycioides L.

NOMS: Arçot. Cambronera. Arç negre. Escurnoi. Espí negre. Alicantins. Espinalera. Mal hivern. Garboller. Trencaolles. Cast. Espino negro. Espino prieto, Escambrón. Escaramujo. Eusk. Ena. Ena arrunt. Epa. Port. Sanguinho da praia. Italià: Ranno con foglie d'olivo. Francés: Nerprun faux olivier. Anglés: Small Buckthorn. Grec: Ακουμένη. Αμπάλορος. Λιτσιβέρι.

Flors d'arçot

SINÒNIMS: Rhamnus oleoides L. ;  Rhamnus velutina Boiss.  La subespècie R. lyciodes subsp. borgiae és endèmica de les fissures de roques calcàries (Teucrion buxifolii) dels territoris diànic i lucèntic. En canvi, la subespècie R. lycioides subsp. oleoides és típica de les màquies i garrigues (Oleo-Ceratonion) del sud del País Valencià i de les Illes Balears.

DISTRIBUCIÓ:  Mediterrània occidental

Les branques que divergeixen en un angle molt obert

HÀBITAT: Chamaeropo-Rhamnetum lycioidis. Matollars secs sobre sòls poc profunds, fins els 1200 metres d’altitud.

FORMA VITAL: Nanofaneròfit:  segons la classificació dels vegetals de Raunkjaer, faneròfit amb les gemmes persistents situades a menys de 2 m d'alçada.

DESCRIPCIÓ:  Arbust entre un i dos metres d’alçada, espinós i molt ramificat amb les branques que divergeixen en un angle molt obert.

Les fulles s’agrupen formant fascicles (braquiblasts)

Fulles enteres, estretament espatulades i sense pecíol, que s’agrupen formant fascicles (braquiblasts) o esparses. Tenen petites estípules a la base.

Els pètals són molt petits o inclús no aparèixen

Flors també en fascicles, de color groguenc, normalment hermafrodites. Calze amb els quatre sèpals en tub acabat en quatre lòbuls aguts. Els pètals són molt petits o inclús no aparèixen. Quatre estams. Ovari súper amb tres o quatre estils amb estigmes petits. Floreix a la primavera.

Els fruits en drupa són negres a la maturitat

Fruit en drupa de color negre al madurar.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Braquiblast és una branca petita de creixement limitat, que sol tenir entrenusos curts i, per tant, fulles acostades, donant la impressió de que surten d’un mateix verticil.

Les flors també surten en fascicles, com les fulles

USOS I PROPIETATS: S’empra en jardineria per fer bardisses.
La infusió de la flor alleuja el dolor de gola i combat l’afonia, i la bullida dels fruits per a fer banys oculars contra la hipertensió ocular.
La seua fusta s’utilitza per a fer batalls per els esquellots

SABIES QUE... el genèric Rhamnus és el nom que rebien algunes plantes d’aquesta família en l’antiga Grècia.
El nom específic, lycioides, ve del gènere “Lycium” i del sufixe “oides” que vol dir paregut a, per el paregut de les fulles amb les d’aquest gènere.

Rhamnus lycioides L. subsp. borgiae Rivas Mart.

Observacions: A les roques calcàries de les muntanyes del País Valencià viu  Rhamnus lycioides L. subsp. borgiae Rivas Mart. Un arbust espinós de fulles linears i branques aplicades al substrat. Es diferència d’altres subespècies per ser eminentment rupícola i per les fulles aciculars i curtes. El nom de la subespècie, borgiae, està dedicada al botànic valencià, José Borja Carbonell, (Càrcer 1902-1993) catedràtic de Botànica de la Facultat de Farmàcia de la Universitat Complutense de Madrid i autor d’estudis de flors i vegetació de les serres de Gúdar, Javalambre i Corbera.

Família Rhamnaceae

Ziziphus jujuba Miller

NOMS: Ginjoler.  Occità: Ginjorlièr, Ginjourlié, Guindolièr . Cast. Azufaifo. Basc. Belkaranki. Gereismin. Kereisanza. Port. Açufeifa maior. Anáfega maior. Francés: Cicourlier. Dattier de Chine. Guindanlier. Jujubier commun. Italià: Giuggiolo comune. Anglés: Chinese Date. Common Jujube. Alemany: Chinesische Dattel. Holandés: Jujubeboom.

Flors del ginjoler

SINÒNIMS: Ziziphus vulgaris Lam.;  Ziziphus zizyphus (L.) H.Karst.

DISTRIBUCIÓ:  Centroasiàtica

HÀBITAT: És planta procedent de l’Orient i es cria, cultivada, en horts i camps de cultiu des de Catalunya i Aragó fins el sud de Portugal.

Arbre que pot arribar als 10 metres d'alçada, cultivat pels seus fruits

FORMA VITAL: Macrofaneròfit: segons la classificació dels vegetals de Raunkjaer, faneròfit amb les gemmes persistents situades a més de 2 m d'alçada.

DESCRIPCIÓ:  Petit arbre caducifoli que pot arribar als 10 metres d’alçada. Tronc dret i escorça molt clivellada. Rames amb espines i en ziga-zaga.

Fulles alternes, ovades amb curt pecíol

Fulles alternes i pecíol curt, entre ovades i lanceolades, sense pèls, amb tres nervis principals i el marge serrat.

Els sèpals són més aparents que els pètals, petits i còncaus

Flors petites,no més de cinc mm de diàmetre, d’un verd groguenc, en les axil·les de les fulles; cinc sèpals estesos com una estrella amb un disc al centre, com un botó; el pètals arranquen del disc central, són menuts, més curts que els sèpals i còncaus, com una cullereta; cinc estams. Floreix de juny a juliol.

Ginjols que comencen a prendre el color rogenc de la maduresa

Fruit és el gínjol, una drupa ovoide comestible, com una oliva del color del cuir, que conté un pinyol.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Les espines són òrgans endurits i punxegosos que provenen de la metamorfosi d'una tija (espina caulinar), d'una fulla (espina foliar) o, com en aquest cas, d’estípules, que estan lignificades i posseeixen teixit vascular.

Cal diferenciar les espines dels agullons, que són simples transformacions epidèrmiques que salten amb facilitat al pressionar-les lateralment. L’argelaga i el ginjoler tenen espines, el roser i l’esbarzer tenen agullons. 

Branquillons característics en zig-zag i estípules transformades en espines

USOS I PROPIETATS: Es cullen a la tardor per consumir o per a secar-los i guardar-los per a consumir a l’hivern. Són rics en sucres i en vitamina C. Té un sabor dolç, lleugerament àcid.

Són laxants, pectorals i anticatarrals, i contra les afeccions respiratòries, de la gola, faringitis i laringitis per ser expectorants i emol·lients.

La fusta del ginjoler s’empra en Catalunya, València i Balears per fabricar instruments musicals com ara les gralles, les dolçaines i les tenores.

A Xina les fulles s’han emprat per alimentar un cuc de seda, com ací la morera. 

Flors pentàmeres amb el botó central, els cinc estams i l'estigma bífid

SABIES QUE... El nom del gènere, Ziziphus, prové del grec zizyphon, pres del persa zayzafun. El nom castellà de azufaifa ve de l’àrab que el van prendre del persa zayzafun.

És un dels fruits de la dieta mediterrània tradicional, havent estat mencionat per Herodot. 

El gínjol fou el símbol del silenci a l'antiga Roma i es feia servir als temples de la Prudència. A la regiò de la Emília-Romanya  es plantava un ginjoler a la zona exposada al sol per portar fortuna.

Segons Plini  els gínjols eren molt apreciats com a laxatiu lleuger i es conservaven a l'abric de l'aire dins de caixes de fusta de faig o de til·ler.

A Arquà Petrarca, municipi de la zona del Vèneto, els gínjols es fan servir per la preparació de melmelades, xarops i un antic licor local, el brodo di giuggiole.

Hi ha expressions populars "Més content que un gínjol" o "Ser més espavilat que un gínjol"

Uns versos del poema “La Paraula” del poeta Blai Bonet recollits en Amics arbres, Arbres amics: Quina tremolor antiga / oir "ginjoler", i sentir / la lluminosa distància /entre el color d'una branca / i el seu nom que en mi sona!

Família Rhamnaceae

Rhamnus alaternus L.

NOMS: Aladern. Lladern. Llampedrell. Llampuga. Llampúgol. Cast. Aladierno. Coscollino. Aladierna. Carrasquilla. Mesto. Palomesto. Basc: Zumalikarr. Zumerika. Zumel. Burgi. Port. Sanguinho das sebes. Aderno bastardo.  Francés: Alaterne. Anglés: Mock privet. Evergreen buckthorn. Alemany: stechpalmen Kreuzdorn

Flor masculina de aladern

DISTRIBUCIÓ:  Mediterrània

HÀBITAT: Quercetalia ilicis. És d’origen mediterrani. Habita garrigues, màquies, alzinars, boscos esclarissats fins 1300 metres d’altitud

FORMA VITAL: Camèfit i Faneròfit: els meristemes estan entre 40 cm i 2 metres de terra.

DESCRIPCIÓ:  És un arbust dioic que pot prendre la forma d’un petit arbre. A les nostres terres, potser pels freqüents incendis, no passa de la forma arbustiva.

Les fulles tenen una linia translúcida al marge

Fulles alternes, ovalades, de limbe ovat, lluentes i en el marge petites dents. La fulla és semblant a la de la coscolla però el aladern és menys punxós i té una petita línia translúcida al llarg del marge. 

Flor femenina on pot observar-se el pistil amb tres lòbuls

Flors agrupades formant petits raïms, masculines i femenines en peus diferents (dioic). Les flors només tenen una coberta floral: el calze dividit en cinc lòbuls. Les masculines amb cinc estams i les femenines amb el pistil al fons. 

Flor masculina amb cinc estams

Fruit és una drupa globosa, rogenca i un poc carnosa de 4-5 mm de diàmetre, que es fan negres a la maturitat, amb dos o tres solcs.  

Fruit en forma de petita drupa

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: S’anomenen fulles esclerofil·les (del grec skleros = dur, i  phyllon = fulla) les fulles petites, dures i brillants, com les de l’aladern, la murta, la coscolla, la carrasca, etc. que responen a estratègies de les plantes de climes secs com el mediterrani, on les pluges a l’estiu són escasses. Aquestes fulles dures i coriàcies es mantenen sense marcir-se i eviten la pèrdua d’aigua per evaporació en l’època seca. 

Poncelles i flors femenines obertes

USOS I PROPIETATS: l’escorça és porgant i les fulles astringents i per rebaixar la sang.

La fusta s’ha emprat en ebenisteria i torneria.

De l’escorça s’extrau un tint de color bru que s’emprava per tintar la llana de groc.

En jardineria s’utilitza per bardisses. Suporta molt bé les podes i els retalls, això unit a l’atractiu del seu fullatge ho fa interessant com a planta de jardineria  

 Els fruits són molt estimats pels ocells del bosc

SABIES QUE... El genèric Rhamnus procedeix del grec “Ramnous”, un lloc arqueològic a Grècia que va rebre eixe nom perquè estava cobert d’arbusts d’una planta que anomenaven Rhamnus. L’epítet específic alaternus respon a la disposició de les fulles (alternes).

Família Rhamnaceae