Prunus spinosa L.

NOMS: Aranyer. Aranyó. Aranyoner. Arç negre. Escanyagats. Pruneller. Prunyoner. Castellà: Arañón. Ciruelo silvestre. Endriño. Endrino. Gallego: Abruñeiro. Ameixeira brava. Andrino. Euscara: Elorri beltz. Patxarán. Aranbaltz. Baisakaran. Occità: Agrenièr. Bròc negre. Aronhoèr. Aralet. Boisson negre. Portuguès: Abrunheiro bravo. Abrunho. Ameixeira brava. Italià: Prugnolo. Pruno selvatico. Spino nero. Vegro. Francès: Epine noire. Prunellier, Pelossier. Anglès: Blackthorn. Drean dhu. Sloe. Slac. Damson. Alemany: Schwarzdorn. Schlehdorn. Schlehe. Neerlandès: Sleedoorn. Zwarte Doorn. Grec: Βουρβαλιά. Μαμουσιά. Τζανεριά. Τσαμπουρνιά. Xinès: hei ci li. 黑刺李

SINÒNIMS: Prunus domestica var. spinosa (L.) Kuntze; Druparia spinosa (L.) Clairv.; Prunus acacia Crantz;

DISTRIBUCIÓ: Eurosiberiana: La regió eurosiberiana s'estén per gran part d'Euràsia i limita al nord amb la regió àrtica i al sud amb les regions mediterrània, iranoturaniana i xinesa. L’aranyó és nativa d’una extensa àrea que comprèn des d’Europa, Àsia Central i Iran, al nord-oest d’Àfrica.

HÀBITAT: Creix en camps de conreu, vores de camins, marges torrenteres i llocs alterats, preferentment en substrat calcari. Fins els 1600 metre d’altitud.

FORMA VITAL: Faneròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta amb els meristemes a més de 40 cm del terra en l’època desfavorable. És el cas d'arbres, d'arbusts i lianoides.

DESCRIPCIÓ: l’aranyoner és un arbust espinós molt ramificat des de la base amb branques negroses i intricades que poden arribar als dos metres d’alçada. També pot arribar a fer-se un petit arbret

Fulles simples de distribució alterna, caduques, que surten després de les flors amb curts pecíols, de limbe obovat o quasi el·líptic i marge crenat o serrat; estípules que cauen aviat

Flors hermafrodites, solitàries o en fascicles de 2-3, amb curts pedicels de 2-5 mm. Calze amb cinc sèpals lliures, triangular-lanceolats, glabres, d’àpex denticulat. Corol·la amb cinc pètals blancs. Androceu amb nombrosos estams. Gineceu d’ovari súper amb estil i estigma capitat. Floreix entre febrer i maig, abans del creixement de les fulles o al mateix temps.

Fruit monosperms, en drupa petita (10-12 mm), subglobós o ovalat de color blau obscur o negre violaci pruïnós quan madura, a la tardor, amb polpa carnosa.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: L’arç negre és, majoritàriament, sexualment autoincompatible, és a dir, que tot i que les flors són hermafrodites, amb òrgans masculins i femenins, no fructifiquen bé per elles mateixa i necessiten estar a prop d’altres exemplars de la mateixa espècie per poder realitzar la pol·linització creuada.

USOS I PROPIETATS: S’empra per fer tanques i bardisses car, com l'arç blanc, pot formar una tanca o matoll impenetrable en només uns anys. Per la seua rusticitat i resistència a les gelades, es pot cultivar en terrenys difícils i jardins silvestres, i els seus brots de creixement ràpid el converteixen en un arbust ideal per estabilitzar terrenys inclinats. L'arç negre es reprodueix per llavor o per propagació vegetativa de brots. Tolera molt bé la sequera no prolongada però només prospera en sòls profunds, a ple sol o a mitja ombra.

Els fruits contenen tanins, son aspres i s'utilitzen en la preparació de licors alcohòlics, com ara el conegut “patxaran” elaborat a Navarra mitjançant la maceració en alcohol dels aranyons. A la Gran Bretanya s’utilitzen per fer ginebra d’aranyó (sloe gin) També es poden fer melmelades o confitar amb vinagre. Les branques s’utilitzen per fer mànecs d’eines i bastons, com ara el conegut “shillelagh” irlandès, amb un gran pom a la part superior

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Prunus, apareix ja utilitzat per Plini, com llatinització del grec “προῦμνη” proúmne, emprat per Teofrast i Dioscòrides, probablement derivat d'una llengua pregrega de l'Àsia Menor. L’epítet específic spinosa del llatí spinosus-a-um, provist d’espines, en referència a les espines que apareixen en les branques.

L’arç negre, amb el seu brancatge impenetrable, crea un microhàbitat que és un bon lloc d’hostatge per a molts lepidòpters, i els seus fruits atrauen molts ocells frugívors, com ara tords i merles, altres pardalets fan el niu protegits per les espines, a més a més de donar recer a altres petits mamífers.

És una espècie molt variable, de la qual s’han descrit nombroses estirps sense valor taxonòmic. Prunus spinosa va ser descrit per Carles Linné i publicat a Species Plantarum 1: 475. 1753.

Família Rosaceae

Cotoneaster horizontalis Decne.

NOMS: Cotoneàster horitzontal. Castellà: Cotoneaster, Griñolera, Cotoneaster horizontal. Cotoneaster rastrero. Francès: Cotonéaster horitzontal. Italià: Cotognastro orizzontale. Anglès: Rockspray Cotoneaster. Wall Cotoneaster. Alemany: Fächer-Zwergmispel. Fächerfelsenmispel. Korallenstrauch. Fächermispel. Neerlandès: Vlakke Dwergmispel. Grec: Κυδώναστρο οριζόντιον. Κυδώναστρον το οριζόντιο. Xinès: ping zhi xun zi. 

SINÒNIMS: Pyrus horizontalis (Decne.) M.F.Fay & Christenh.; Cotoneaster atropurpureus Flinck & B.Hylmö; Cotoneaster perpusillus (C.K.Schneid.) G.Klotz; Diospyros chaffanjonii H.Lév.

DISTRIBUCIÓ: procedent de Xina central-nord, Xina central-sud, Sud-est de la Xina, Àsia oriental, Taiwan

HÀBITAT: Cultivada com planta ornamental a parcs i jardins

FORMA VITAL: Faneròfits: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta amb els meristemes a més de 40 cm del terra en l’època desfavorable. És el cas d'arbres, d'arbusts i lianoides.

DESCRIPCIÓ: Arbust semi-perennifoli de fins 80 cm d’alçada i 2 metres d’amplada, amb branques rastreres de color marró fosc que ramifiquen com les espines del peix.

Fulles de distribució alterna i disposició dística, és a dir, disposades en dos rengles oposats, amb curt pecíol (1-3 mm) i estípules caduques, el limbe àmpliament el·líptic a oval i base cuneada, mucronades, de color verd fosc lluent per l’anvers i lleugerament tomentoses i de color glauc pel revers, tot i que a la tardor poden prendre una coloració vermellosa.  

Flors en inflorescències d’1 o 2 flors petites amb curt pedicel quan en hi ha; hipant campanulat; cinc sèpals triangulars d’àpex agut. Corol·la amb cinc pètals rosats o blanquinosos d’àpex obtús. Androceu amb 12 estams més curts que els pètals. Gineceu d’ovaris ínfers amb 2 o 3 estils lliures més curts que els estams. L’abundant floració, de maig a juny, atrau papallones, vespes, borinots i abelles.

Fruit en baia vermella, brillant, subglobósa, de 5-7 mm de diàmetre que dura molt de temps a les branques, sempre que les aus, especialment les merles, no se les mengen.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Hipant (del grec ύπό [hipo], «sota», i άνθος [antos], «flor») és el receptacle còncau de les flors amb ovari ínfer sobre el qual aparentment neixen el calze, la corol·la i els estams. Gairebé sempre està format per la fusió de les bases dels verticils florals inferiors —sèpals, pètals i androceu (estams)— entre si.

USOS I PROPIETATS: S’empra com ornamental en jardineria. Els fruits són el major valor ornamental d’aquest cotoneàster però cal prendre precaucions de que els xiquets no es mengen les seus baies, de viu color roig, que contenen compostos cianogènics (cianur). Es fa servir per cobrir talussos, en rocalles o per formar bardisses, perquè forma un entramat dens i impenetrable. És una planta molt rústica que requereix poques atencions. Prefereix una ubicació a ple sol però permet la mitja ombra. No és exigent edàfic, vegeta bé en sòls pobres sempre que no hi haja massa humitat i estiga ben drenat. Resisteix les baixes temperatures fins els -15^oC. Només cal fer alguna poda per sanejar o millorar l’aparença, i cada 4-5 anys una poda forta per rejovenir l’arbust. Multiplicació per llavors que passen unes setmanes a la nevera i sembrades en primavera, o per esqueix a finals de l’estiu. Pot patir rovell, oïdi, taques a les fulles, i patir plagues de poll, àcars, cotxinilles, corcons i diverses erugues que s’alimenten de les seues fulles.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Cotoneaster deriva del grec “κῠδωνέα kydonéa” codony, i del sufix menyspreador, que indica paregut imperfecte, “ἀστήρ astér”, és a dir, codonyastre. L’epítet específic horizontalis ve de “horizon” horitzó, perquè creix prostrat o s’expandeix horitzontalment.

Cotoneaster horizontalis va ser introduït en cultiu l'any 1885 per Francisque Morel (1849-1925), viverista i botànic de Lió. L'atractiu de les seves flors de color rosa i blanc, seguit de nombroses baies vermelles brillants, que persisteixen durant tot l' hivern, ha assegurat el seu ràpid reconeixement com a planta ornamental de gran interès. Aquesta planta ha guanyat el premi al mèrit del jardí de la Royal Horticultural Society .

Cotoneaster horizontalis va ser descrita per Joseph Decaisne (Decne.) i publicada en Annales Générales d'Horticulture 22: 168. 1877[1878].

Família Rosaceae

Pyracantha coccinea M. Roem.

NOMS: Piracant, Arç soterrià. Espinaler, Cartegus. Espí. Pometes del diable. Castellà: Espino de fuego. Piracanta. Occità: Piracanta. Gallego: Espiño coraleiro, Espiño de resprandor. Èuscara: Su-elorria. Portuguès: Sarça ardente. Espinho-de-fogo. Espinheiro-ardente. Espinho-perpétuo. Piracanta Italià:Agazzino. Francès: Buisson ardent. Pyracantha. Anglès: Firethorn. Scarlet fire-thorn. Alemany: Feuerdorn. Neerlandès: Vuurdoorn. Grec: Παράκανθος.

SINÒNIMS: Crataegus pyracantha (L.) Medik; Mespilus pyracantha L.; Cotoneaster pyracantha (L.) Spach;

DISTRIBUCIÓ: Es distribueix pel sud-est d’Europa des de la Península Ibèrica fins a Turquia i el Caucas, fins Iran.

HÀBITAT: Pruno-Rubion ulmifolii. Creix principalment al bioma temperat, entre els 100 i els 700 metres d’altitud.

FORMA VITAL: Faneròfits: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta amb els meristemes a més de 40 cm del terra en l’època desfavorable. És el cas d'arbres, d'arbusts i lianoides.

DESCRIPCIÓ: Arbust espinós de brancatge molt dens, que pot arribar als quatre metres d’alçada.

Fulles persistents, alternes, peciolades, el·líptiques o obovades, més amples a l’àpex que a la base i acuminades, de color verd brillant per l’anvers i amb pèls, quan són joves, pel revers, de marge finament serrat.

Flors petites en inflorescències en corimbes densos i pubescents. Calze amb cinc sèpals pubescents triangulars, més curts que els pètals, persistents i corbats a la fructificació. Corol·la amb cinc pètals blancs o rosats, arrodonits, amb una petita ungla. Androceu amb 20 estams lliures amb antera groga. Gineceu d’ovari ínfer amb cinc carpels lliures i cinc estils lliures d’estigma capitat. Floreix entre maig i juny.

Fruit en forma de pom de la grandària d’un pèsol coronat amb les restes del calze, de color roig suau o taronja, brillant, que apareixen en setembre-octubre, persisteixen durant tot l’hivern, i serveixen d’aliment per a ocells.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: La família Rosaceae és molt gran, inclou 130 gèneres amb característiques molt heterogènies, però la característica comuna més important és la presència d'un tàlem o receptacle floral molt desenvolupat, que varia des d'una forma convexa (en Rubus, Fragaria), fins de forma còncava (en Rosa ).

USOS I PROPIETATS: És una planta molt utilitzada en jardineria com a bordura, bardissa o tanca defensiva, retallat o lliure. També s’empra en massissos i per cobrir murs i parets, pel verd permanent de les fulles i pel colorit dels fruits durant tot l’hivern.  

És una planta rústica en clima i sòl. Suporta gelades fortes. No és gaire exigent amb el sòl, però prefereix que siga ben drenat i una ubicació amb sol i ombra. Tampoc és exigent amb el reg, doncs necessita una quantitat moderada d’aigua, i és suficient amb un adobat amb compost a la primavera. A finals de l’hivern cal fer una poda de manteniment, tenint en compte que els fruits són el principal valor ornamental, i cada 4-5 anys una poda més dràstica de rejoveniment. Multiplicació per llavors en primavera, amb prèvia estratificació en fred a 4^oC. , per murgó, o per esqueix de fusta verda en estiu-tardor. Les fulles poden ser atacades per fongs com el rovell o l’oïdi, i plagues com pugó, caparreta, àcars, arnes o trepants.  

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Pyracantha deriva del grec “πὔρ pyr” foc, i “ἄκανθα ákantha” espina, pel color dels fruits, que sembla que l’arbust està encès en flames i les agudes espines que poblen les seues branques. L’epítet específic coccinea ve del grec"cóccinus" escarlata, pel color roig escarlata dels fruits.  

Es pot confondre amb espècies del gènere Cotoneaster però es diferencia, entre altres coses, en que Pyracantha té espines i els cotoneàster no.

I ha diversos cultivars com ara 'Lalandlei' , amb fruit majors de color taronja; 'Morettii', de fruits color roig intens; 'Solei d'Or', amb fruits grocs; o 'Harlequin', de fulles grisoses i marge blanquinós.

Els fruits s’han utilitzat per a preparar melmelades i com a substitut del cafè.  

Aquesta espècie va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 1: 478. 1753 amb el nom de Mespilus pyracantha. Amb el nom actualment acceptat de Pyracantha coccinea va ser descrita per M. Roemer i publicada a Familiarum Naturalium Regni Vegetabilis Synopses Monographicae 3: 219. 1847.

Família Rosaceae 

Sanguisorba rupicola (Boiss. & Reut.) A.Braun & C.D.Bouch‚

NOMS: Pimpinella. Castellà: Sanguisorba de roca. Hierba del riñon.

SINÒNIMS: Poterium rupicola Boiss. & Reut.; Sanguisorba minor subsp. rupicola (Boiss. & Reut.) O. Bolòs & Vigo

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània-occidental

HÀBITAT: Jasionion foliosae. És una planta rupícola que creix a les escletxes i  fissures de les roques calcàries i penya-segats. Entre els 200 i els 1400 metres d’altitud.

Sanguisorba rupicola

FORMA VITAL: Hemicriptòfit:  Del grec antic “hémi” mig, “cryptos”  amagat, i “phuton”  planta ; en la classificació de les Formes vitals de Raunkjaer són aquelles plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que aquest tipus de plantes renoven la part aèria cada any. En l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen.

DESCRIPCIÓ: Planta de 10-40 cm d’alçada, lleument lignificada a la base, que surt d’una roseta amb fulles mortes cobrint el rizoma i fulles i tiges floríferes ascendents, glabres o amb pèls dispersos i amb poques o sense cap fulla

Fulles formades per peduncle i folíols sèssils o amb curt pecíol, suborbiculars, regularment dentats i espaiats al llarg del raquis, de color verd amb els nervis més clarets. Les tiges floríferes poden dur fulles més petites que les basals

Flors en glomèruls terminals solitaris, globosos; de vegades en panícules laxes de 2-5 glomèruls pedunculats. Flors femenines a l’àpex del glomèrul i hermafrodites a la base. Sèpals verdosos. Androceu amb estams nombrosos exserts. Gineceu amb estigma fimbriat. Floreix a la primavera i estiu, entre març i juliol

Fruit en úrnula el·lipsoïdal; quatre costelles sense ales o molt estretes amb les cares reticulades. Aquenis

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Aquest taxó és, possiblement, el resultat de la hibridació per introgressió de Sanguisorba ancistroides.  A la natura, la introgressió té diverses conseqüències com ara l’increment en la diversitat genètica en poblacions naturals, la reducció de les barreres reproductores en determinades espècies i és sovint la principal causa d'aparició de noves espècies.

USOS I PROPIETATS: No en coneguem específicament per aquesta espècie però donada la proximitat genètica podem donar el mateix ús que a la S. minor, és a dir, que les arrels tenen propietats astringents, antidiarreiques i cicatritzants. En medicina popular està indicada en hemorràgies nassals, ferides, cremades o diarrees, però no hi ha que utilitzar-la durant l’embaràs i la lactància, ni en cas de patir gastritis o úlcera gastroduodenal.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Sanguisorba deriva de les veus llatines “sanguis, -inis”= sang, i “sorbo”= xuplar, possiblement per les propietats hemostàtiques de les pimpinelles.

L’epítet específic rupicola deriva de “rupes” roques, i de “colo” habita, és a dir, habitant de les roques, dels penya-segats.

Les espècies del gènere Sanguisorba, especialment les grup S. minor, són difícils de distingir perquè les característiques amb importància taxonòmica són pocs i variables i, a més a més, són molt susceptibles d’hibridacions, introgressions, etc.

Família Rosaceae

Sanguisorba verrucosa (Link ex G.Don) Ces.

NOMS: Herba de tall, Pimpinella, Pimpinella petita. Castellà: Hierba de la mora. Pimpinela fina. Francès: Pimprenelle à fruits verruqueux, Sanguisorbe à fruits verruqueux. Occità: Fraissineto, Pimpinello. Anglès: Mediterranean Salad Burnet. Grec: Σιδερόχορτον.

SINÒNIMS: Sanguisorba minor var. verrucosa (Link ex G.Don) Maire; Poterium verrucosum Link ex G. Don; Poterium magnolii Spach.

DISTRIBUCIÓ: Mediterrànea

HÀBITAT: Thero-Brachypodietea. Creix als pradells terofítics de sòl eutròfic, matollars de romer i timó, als pinars, a les vores de camins, erms, camps de conreu i llocs alterats als marges de zones forestals.

FORMA VITAL: Hemicriptòfit:  Del grec antic “hémi” mig, “cryptos”  amagat, i “phuton”  planta ; en la classificació de les Formes vitals de Raunkjaer són aquelles plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que aquest tipus de plantes renoven la part aèria cada any. En l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen.

DESCRIPCIÓ: Herba que pot assolir els 80 cm d’alçada, amb tiges primes, prostrada o ascendent. Les tiges florals tenen fulles i poden ramificar-se.

Fulles de vegades formant roseta basal, compostes imparipinnades, amb folíols molt dentats sèssils o peciolulats.

Flors en glomèruls terminals atapeïts, ovoides o globosos, amb flors femenines a la part de dalt i masculines o hermafrodites a la meitat inferior. Flors apètales, només amb quatre sèpals verdosos amb el marge més claret. Les masculines amb molts estams exserts. Les femenines amb ovari súper i estigma fimbriat. Floreix a la primavera i l’estiu, entre abril i setembre

Fruit en aqueni dins una úrnula subglobosa coberta de berrugues i amb quatre costelles gruixudes, el que constitueix el caràcter distintiu de l’espècie.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Al grup de Sanguisorba minor hi ha alguns taxons que tenen una aparença molt semblant, amb escassos caràcters diferencials d’importància taxonòmica, motius pels quals hi ha botànics que les consideren subespècies. Ací seguim el criteri de Flora Ibèrica que considera que algunes mereixen el rang específic, entre elles aquesta Sanguisorba verrucosa

USOS I PROPIETATS: Comparteix les propietats de la seua germana la Sanguisorba minor, és a dir, que es arrels tenen propietats astringents, antidiarreiques i cicatritzants. En medicina popular està indicada en hemorràgies nassals, ferides, cremades o diarrees, però no hi ha que utilitzar-la durant l’embaràs i la lactància, ni en cas de patir gastritis o úlcera gastroduodenal.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: el genèric Sanguisorba deriva de les veus llatines “sanguis, -inis”= sang, i “sorbo”= xuplar, possiblement per les propietats hemostàtiques de les pimpinelles.

L’epítet específic verrucosa  ve del llatí “verruca” berruga, per les abundoses berrugues que presenta el fruit. 

Poterium verrucosum (basiònim) va ser publicat per George Don en General History. 2: 595 (1832). Amb el nom actualment acceptat de Sanguisorba verrucosa va ser publicat per Vincenzo de Cesati (Ces.) en Stirpes italicae rariores . 2, in pag. ad tab. S. dodecandrae (1842)

Família Rosaceae

Crataegus azarolus L.

NOMS: Atzaroller. Atzeroler. Cerotler. Soroller. Castellà : Acerolo. Azarolo. Èuscara: Acerola. Mapil-ondo. Maspilatzea. Occità: Botelhonièr. Portuguès: Azaroleira. Azarola. Francès: Azarolier. Azérolier. Épine d'Espagne. Italià: Azzaruolo. Azeruolo. Anglès: Azarole. Mediterranean medlar. Mosphilla. Spanish Spine. Alemany: Azaroldorn. Neerlandès: Azarooldoorn.

Inflorescències en corimbe de flors blanques

SINÒNIMS: Mespilus azarolus (L.) All.; Crataegus aronia (L.) Bosc

DISTRIBUCIÓ: Procedeix del Mediterrani oriental.

HÀBITAT: Cultivada i subespontània per les nostres terres.

Petit arbre de fins 10 metres d'alçada

FORMA VITAL: Macrofaneròfit : segons la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, faneròfit amb les gemmes persistents situades a més de 2 m d'alçada.

DESCRIPCIÓ: Petit arbre caducifoli que pot arribar a fer els 10 metres d’alçada, amb el tronc llis de jove i esquinçat d’adult, i branques espinoses i, les joves, tomentoses.

Fulles amb lòbuls irregulars

Fulles amb curt pecíol amb estípula, de forma més o menys triangular i dividides en 3-5 lòbuls desiguals i irregulars, amb l’anvers lluent i el revers grisós pel toment que les cobreix, de textura coriàcia.

Flors flairoses amb nombrosos estams

Flors flairoses en inflorescències en corimbe. Calze amb cinc sèpals triangulars coberts de pèls llanosos. Corol·la amb cinc pètals lliures de color blanc. Androceu amb nombrosos estams (16-22). Gineceu d’ovari ínfer amb 2-3 estils. Floreix per abril i maig

Fruit en pom de color variable, entre blanquinós i vermell

Fruit en pom comestible, globós d’entre 2 i 3 cm de diàmetre, color variable entre blanc i vermell, de polpa dolça quan madura allà per setembre, amb sabor semblant a la poma. Conté d’una a quatre llavors.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: En botànica, un pom (del llatí pomum, poma) és un tipus de fruit en el qual l'epicarpi forma una capa fina. El mesocarpi és normalment carnós, i l'endocarpi forma un embolcall al voltant de les llavors. La part externa de l'endocarpi és la part més comestible d'aquesta fruita, l'endocarpi correspon al que s'anomena popularment "el cor" i conté les llavors. Les restes seques dels sèpals, estil i estams es poden veure a l’àpex d'un pom, fent-se evident que l'ovari és ínfer en aquestes flors. Els exemples més coneguts d'aquest tipus de fruit són la poma, la nespra, la pera i el codony.

Calze i peduncle tomentósos

USOS I PROPIETATS: S’aprofita el fruit, anomenat sorolla o atzerola, en fresc o en melmelades. És ric en vitamina A i C i flavonoides. A més a més en medicina popular s’empren les flors com antiespasmòdiques, vasodilatadores, tonifiquen el cor i baixen la tensió,

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS:El genèric Crataegus deriva del grec "κράταιγος cràtaigos" espí blanc, vocable compost per "κρατύς cratùs" fort, i "αἴξ àix" cabra, en al·lusió al fet que fins i tot les cabres fugen de les seues espines. Altres autors pretenen que el nom deriva del grec “krátos, -eos” que significa força, i de “aigilops, -apos”, un tipus d’alzina, en referència a la duresa de la fusta.

 L’epítet específic azarolus ve d’un vocable dialectal italià que deriva de l’àrab “al zoruron” emprat per referir-se a la nespra

És un fruiter que ja conreaven els romans i a les nostres terres era molt comú perquè és molt rústic i resistent a plagues i malalties. A l’Edat Mitjana es conreaven al País Valencià espècies ben adaptades per obtenir aliments o medicines, com ara el nesprer europeu (Mespilus germànica), el ginjoler (Ziziphus jujuba), el codonyer (Cydonia oblonga) o aquest cerotler o soroller.

Conta la llegenda que el mag Merlí, traït per la Dama del Llac a qui ensenya la seua màgia a canvi del seu amor, jau soterrat a l’ombra d’un soroller, esperant sortir un dia per portar el triomf de la justícia a la terra.

A diferència del calendari gregorià, que associa un sant a cada dia, el calendari republicà francès associa cada dia amb una planta, animal o eina del camp. El 22 Brumari era el dia del soroller.

Crataegus azarolus va ser descrit per Carles Linné i publicat en Species Plantarum 1: 477. 1753.

Família Rosaceae

Rosa canina L.

NOMS: Gavarrera canina. Roser caní. Roser gavarrer. Gratacul. Castellà: Escaramujo, Galabardera, Rosal perruno, Rosal silvestre. Tapaculos. Èuscara: Otsonaharr. Otxolaharr. Occità: Agalancièr, Gardauèr, Garrabièr, Gratacuol. Portuguès: Gravanceira. Italià: Rosa canina. Rosa di macchia. Rosa selvatica comune. Francès: Rosier des chiens, Rosier des haies, Églantier des chiens. Gratte-cul. Anglès: Dog rose. Common Briar. Alemany: Heckenrose. Hundrose. Neerlandès: Gewone Hondsroos. Grec: Αγριοτριανταφυλλιά. Ροδή η κυνορροδή.

Flors solitàries o en corimbes

SINÒNIMS: Rosa deseglisei Boreau

DISTRIBUCIÓ: Eurosiberiana

HÀBITAT: Prunetalia spinosae. Marges, bardisses, vores de camins i marges de riu. fins els 1500 metres d’altitud

Arbust caducifoli de tiges lignificades

FORMA VITAL: Faneròfits: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta amb els meristemes a més de 40 cm del terra en l’època desfavorable. És el cas d'arbres, d'arbusts i lianoides.

Fulles imparipinnades amb 5-7 folíols de marge serrat

DESCRIPCIÓ: Arbust caducifoli de fins sis metres d’alçada, tot i que no sol passar dels 3 metres, amb tiges llenyoses cobertes per agullons corbats

Folíols sense glàndules al revers

Fulles de distribució esparsa, imparipinnades, amb 5-7 folíols ovats o ovat-lanceolats i aguts, de marge serrat amb dents simples o dobles, glabres, sense glàndules al revers, si de cas alguna al marge. Estípules soldades a la base del pecíol

Nombrosos estams i estils lliures però formant columna

Flors solitàries o en corimbes, hermafrodites, actinomorfes, pentàmeres, de 2,5-4 cm de diàmetre. Calze format per cinc sèpals reflexes, que cauen abans de madurar el cinoròdon, enters o amb lòbuls laterals, amb pèls a la cara interna. Corol·la amb cinc pètals lliures de color blanc o rosa suau, un poc escotats. Androceu format per nombrosos estams. Gineceu amb hipant d’on surten molts estils lliures però formant una unitat, una petita columna més curta que els estams. Floreix de maig a juliol.

Fruit en cinoròdon globós o urceolat de color roig

Fruit en cinoròdon globós, urceolat o el·lipsoïdal de 10-18 mm, generalment glabre, de color roig obscur. El fruit es pot formar sense fecundació prèvia, fet que dóna lloc a complexos grups de formes, que s'autoperpetuen asexualment.

Interior del cinoròdon amb aquenis indehiscents

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: El cinoròdon és un fruit complex constituït per un receptacle més o menys carnós en forma de copa estreta. Dins d'aquest receptacle hi ha diversos fruits en forma de núcula, els quals tenen les llavors amb nombrosos pèls a l'interior. Els cinoròdons primer són verds i quan maduren prenen tonalitats molt vistoses, normalment roges o de color taronja, però que en algunes espècies de roser poden ser purpúries o negroses. Cinoròdon deriva del grec kynorhodon, literalment “rosa de gos” que era el nom que rebien les flors d’aquest roser silvestre a l’antiga Grècia. També s'anomena gavarró o gratacul quan és el fruit de la gavarrera o roser silvestre, entre d'altres tipus de rosers.

Flors amb cinc pètals lliures, de color blanc o rosat

USOS I PROPIETATS: En medicina popular s’han emprat els fruits perquè són astringents i rics en vitamina C, diürètics, digestius, antidiarreics i antiescorbútics. 

Amb els fruits se'n pot fer melmelada i confitures que conserven les quantitats de vitamina C i, per tant, les propietats antiescorbútiques; també s’elaboren sucs i licors. A més a més s’empra en jardineria per la gran rusticitat en clima i sòl, i la magnífica floració.

Tija amb agullons

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Rosa procedeix del llatí “rosa, -ae” que deriva del grec “rhódon, -ou”. Les dos veus defineixen la flor del roser, la reina de les flors. L’epítet específic canina deriva del llatí “canis” que significa gos perquè, segons informa Plini, a l’antiguitat es pensava que les arrels d’aquest roser curava els efectes de les mossegades dels gossos rabiosos.

Quan els xiquets jugaven pels carrers i pel camp, solien desgranar els grataculs entre camisa i esquena dels companys de joc i els feia rascar l’esquena, doncs els pelets piquen molt.

Rosa canina és una de les plantes incloses  en la Capitulare de villis vel curtis imperii, en la qual Carlemany obliga, entre altres coses, a conrear als jardins reials una llista d’un centenar d’herbes, arbres fruitals i plantes tèxtils i tintòries.

Rosa canina va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 1: 491. 1753.

Família Rosaceae