Centranthus ruber (L.) DC.

NOMS: Andianeta. Herba de Sant Jordi. Valeriana vermella. Castellà: Hierba de San Jorge. Milamores. Valeriana encarnada. Gallego: Alfinetes. Herba dos muros. Valeriana roxa. Èuscara:  San Jorge lore. San Jorge Lorea. Portuguès: Alfinetes. Francès: Centranthe rouge. Lilas d'Espagne. Valériane rouge. Italià: Camarezza comune. Valeriana rossa. Anglès: Bouncing Bess. Drunken Sailor. Padstow Pride. Alemany: Rote Spornblume. Roter Baldrian. Neerlandès: Rode Spoorbloem. Grec: Μοσχολιός. Βαλλεριάνα. Πνευμονόχορτο. Ερπίνη.

SINÒNIMS: Valeriana rubra L.  

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània, procedent del sud d’Europa, el nord d’Àfrica i Àsia Menor

HÀBITAT: Bromo-Oryzopsion. Cultivada als jardins però també naturalitzada a escletxes de parets, pedregars i als herbassars ruderals. Fins els 500 metres d’altitud.

FORMA VITAL: Camèfit: tipus biològic de les formes vitals de Raunkjaer que defineix els vegetals amb les seues parts aèries persistents tot l'any però que tenen les gemmes persistents a un nivell de terra inferior als 25-50 cm.

DESCRIPCIÓ: Herba perenne amb rizoma subterrani del qual surten moltes tiges ascendents ramificades, fistuloses, que poden arribar fins als 80 cm d’alçada.

Fulles basals peciolades i les superiors sèssils i més petites quan més amunt, oposades, ovato-lanceolades i de marge enter, de color verd.

Flors en cimes corimboses terminals denses, amb petites flors vermelles, rosades o rarament blanques, amb esperó i fragants. Calze amb els sèpals soldats acabat en dents linears. Corol·la tubular acabada en dos llavis, el superior amb un sòl lòbul i el inferior amb quatre lòbuls; el tub mesura més o menys un centímetre i a prop de la base s’allarga formant un esperó on s’acumula el nèctar. Aquest esperó està dividit en dues parts per un septe longitudinal que separa el pas de l’estil i l’estam de l’accés al nèctar, amb l’espiritrompa, de les papallones. Androceu amb un sol estam exsert amb dues teques. Gineceu amb ovari soldat al tub del calze i acabat en un estil filiforme. Floreixen de maig a setembre

Fruit en aqueni ovoide comprimit i glabre amb una sola llavor i vil·là plomós característic.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: El gènere Centranthus pertany a l’antiga família Valeraniaceae, ara convertida en la subfamília Valerianoideae, que comprèn 36 espècies d’herbes i arbusts del sud d’Europa, de les quals només 11 són acceptades.

USOS I PROPIETATS: Es cultiva com a planta ornamental als jardins. Les arrels tenen propietats sedants i antiespasmòdiques, i les fulles poden ser consumides en amanides.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Centranthus deriva de dues paraules gregues: “kéntron. –ou” que significa agulló, l’esperó dels galls; i “antros, -ous” que significa flor, doncs les flors d’aquest gènere tenen esperó. L’epítet específic ruber ve del llatí “rubeo” vermellós, per color de les flors.

Centranthus ruber va ser descrita per primera vegada per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 1: 31. 1753. amb el nom de Valeriana rubra, i en 1805 Augustin Pyrame de Candolle la va publicar en Flore Française. Troisième Édition 4: 239. 1805, amb el nom acceptat actualment de Centranthus ruber.

Aquesta espècie és considerada invasora en Canàries, segons el “Catálogo Español de Especies Exóticas Invasoras, Real Decreto 630/2013, de 2 de agosto. (BOE nº 185): 03.08.2013”

Família Caprifoliaceae (Valerianaceae)

Valeriana officinalis L.

NOMS: Herba gatera. Valedriana. Valeriana. Valeriana vera. Castellà : Hierba de los gatos. Valeriana. Occità: Pauta de chat, Valeriana, Valeriano. Gallego: Birbiriana. Herba bendita. Èuscara: Belar bedeinkatu. Ardi-belarri. Portuguès: Erva-dos-gatos. Valeriana. Italià: Valeriana comune. Francès: Valériane des collines, Valériane officinale, Valériane à petites feuilles. Anglès: Valerian. Alemany: Arzneibaldrian. Gebräuchlicher Baldrian. Neerlandès: Echte Valeriaan.  Grec: Αγριοζαμπούκος. Βαλλεριάνα. Μυριστική.

Flors hermafrodites i zigomorfes

SINÒNIMS: Valeriana officinalis subsp. tenuifolia (Vahl) Schübl. & G. Martens 

Observacions: Espècie molt polimorfa. La planta predominant als Països Catalans sembla que pertany a la subsp. tenuifolia.

DISTRIBUCIÓ:  Eurosiberiana

HÀBITAT: Trifolion medii. Herbassars de boscs humits. Cultivada als jardins

Herba de gran alçada amb tiges acanalades

FORMA VITAL: Hemicriptòfit:  Del grec antic “hémi” mig, “cryptos”  amagat, i “phuton”  planta ; en la classificació de les Formes vitals de Raunkjaer són aquelles plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que en l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen.

DESCRIPCIÓ: Herbàcia que pot arribar als dos metres d’alçada, amb rizomes; tiges verdes i acanalades; la planta desprèn una flaire característica.

Fulles oposades i pinnatisectes

Fulles oposades, pinnatisectes, dividides en folíols lanceolats, dentats i amb pèls pel revers.

Tres estams i i estigma trífid

Flors en inflorescències terminals en cima corimbiforme. Flors hermafrodites i zigomorfes amb bractèoles de longitud similar al fruit. Calze formant un tubet acabat en 5-15 dents linears poc visibles a l’antesi però acrescents i plomoses al fruit. Corol·la blanca o rosa, també forma un tub acabat en cinc lòbuls desiguals. Androceu amb tres estams inserits en els pètals. Gineceu d’ovari ínfer tricarpelar amb un estil coronat per un estigma trífid. Floreix durant tot l’estiu, des de juny fins a setembre

Fruit en aqueni amb papus plomós

Fruit en aqueni el·lipsoïdal que mesura de 2 a 5 mm, amb un papus plomós format pel calze acrescent.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Una curiositat botànica de les valerianàcies és que quan s’obri la flor, el calze és inconspicu, però a mesura que el fruit madura creix i arriba a formar, en algunes espècies, plomalls semblants al de les compostes.

USOS I PROPIETATS: Les arrels, el rizoma i els estolons tenen propietats sedants, relaxants, febrífugues, antiespasmòdiques i vermífugues. La seva infusió es recomana en casos d'ansietat, nerviosisme, trastorns emocionals, estrès i insomni. Combina bé amb la tarongina, til·la, arç blanc, saüc, rosella i sàlvia, però cal evitar compatibilitzar-ho amb sedants químics.

Cima corimbiforme

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Valeriana deriva, probablement, del llatí “valeo” que vol dir ser fort, eficaç, tindre salut, etc. En el Pinax (1623) Caspar Bahuin apunta que “... s’anomena Valeriana en les oficines de farmàcia i herbolaris per les moltes virtuts que mostra, pel que també rep el nom de triaca”. No obstant això, altres autors defensen que el nom d’aquest gènere és en honor a Galerio Valerio, el marit de la filla (gendre) de Dioclecià. I encara altres proposen altra versió, segons la qual l’origen podria ser de l’alemany "Baldrian"; en alemany vulgar "Bullerjan" o "Balderjan", en referència al deu de la llum, Baldur i del seu homòleg cristià, Joan.

L’epítet específic officinalis ve del llatí “officina”, que significa laboratori de farmàcia, perfumeria, o similars. S’aplica a moltes espècies que han sigut utilitzades com medicinals i venudes en herbolaris.

Vista inferior de la inflorescència

Les arrels contenen àcid valeriànic que els dóna una olor forta i característica semblant a la que emeten alguns formatges. Convé recol·lectar-la a partir d'exemplars que ja hagin complert els dos anys d'edat, especialment en l'època d'estiu i tardor. S'han de netejar i deixar assecar en llocs ventilats.

L’arrel desprèn una olor desagradable, per la qual cosa Galè, que alabava les seues virtuts, la va anomenar phu, (onomatopeia per indicar la pudor)

Durant la Segona Guerra Mundial la valeriana fou utilitzada per alleujar la tensió nerviosa originada pels bombardejos i explosions.

La ESCOP (The European Scientific Cooperative On Phytoteraphy), ha reconegut els usos medicinals de la valeriana per facilitar la son en casos d’insomni i en trastorns d’ansietat. Així mateix, l’extracte de l’arrel està autoritzat per a ús medicinal per la Comissió E d'Alemanya.

Té efectes psicoactius sobre el comportament dels gats que la busquen per consumir-la, pel que cal deduir que l’efecte n’és plaent. D’ací els noms populars que fan relació als gats.

Valeriana officinalis fou descrita per Carles Linné i publicada en Histoire Naturelle des Végétaux. Phanérogames 10: 304. 1841.

Família Valerianaceae

Subscriu-t’hi al canal Menuda Natura de YouTube en https://www.youtube.com/channel/UCpDRmib7EGEngZGMHaCc52A

Valerianella discoidea (L.) Loisel.

NOMS: Canonges rosats. Castellà : Canonigos de flor rosa. Portuguès: Alface-robusta. Italià: Gallinella uncinata. Francès: Doucette discoïde. Mâche à disque. Alemany: Scheiben-Feldsalat.

Inflorescències d’estructura dicòtoma

SINÒNIMS: Valerianella coronata subsp. discoidea; Valerianella platiloba Dufr.;

DISTRIBUCIÓ:  Mediterrània

HÀBITAT: Thero-Brachypodietalia. Camps de conreu, coscollars i erms terofítics, de preferència margosos, argilosos i calcaris. Entre els 200 i els 1100 metres d’altitud

Herba de fins un pam d'alçada

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

DESCRIPCIÓ: Herba petita anual, de fins un pam d’alçada, que ramifica de forma dicòtoma, característica que la fa fàcilment distingible.

Fulles lanceolades de marge dentat

Fulles de la part inferior allargades, lanceolades o espatulades amb el marge escassament dentat, amb pèls per les dues parts; les caulinars oblongo-lanceolades.

Corol·la amb un tub acabat en cinc lòbuls de color rosa

Flors en inflorescències d’estructura dicòtoma acabades en cimes denses i globoses amb bràctees lanceolades, ciliades i piloses. Calze amb 2-12 dents acrescents i persistents. Corol·la amb un tub acabat en cinc lòbuls d’un color rosa esblanqueït. Floreix a la primavera

Fruit en aqueni amb una corona de dents ganxosos

Fruit característic, que la diferència de la resta de valerianelles, és un aqueni cobert de pèls amb una mena de corona de 8-12 dents del calze a la part superior, desiguals i ganxosos.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: La mobilitat limitada de les plantes ha obligat la diversificació d’estratègies de disseminació de les llavors. La Valerianella utilitza l’epizoocòria, que consisteix en dotar les llavors de substàncies adhesives o d’estructures mecàniques, com ara ganxos o arpons, que permeten la fixació a la superfície dels animals que, així, transporten involuntàriament els propàguls lluny de la planta mare.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: Valerianella deriva de “Valeriana” amb el sufix diminutiu llatí “-ella, -ellae”. Valeriana és el nom llatí que rebien algunes plantes valuoses per la seua eficàcia per curar, probablement derivat del llatí “valeo” que significa valuós, fort, sa.

L’epítet específic discoidea deriva del grec "díscos" que significa discs, i de “εἷδος eidos” que significa semblança, paregut, és a dir, amb forma de dics.

Valeriana discoidea fou descrita per Jean Louis August Loiseleur-Deslongchamps y publicat en Not. Pl. Fr.148 (1810)

Família Valerianaceae

Centranthus calcitrapae (L.) Dufr.

NOMS: Pedrosa. Roseta. Centrant pedrós. Castellà : Valeriana española. Pedrosa. Milamores. Portuguès: Calcitrapa. Italià: Camarezza minore. Valeriana calcitreppola. Francès: Centranthe chausse-trape. Anglès: Annual Valerian. Alemany: fußgel Spornblume. Grec: Κέντρανθος η πεδιλοπαγίς.

Inflorescències en cima corimbiforme amb bràctees

SINÒNIMS: Kentranthus calcitrapa  Druce.; Centranthus calcitrapa ; Valeriana calcitrapae L.;  

DISTRIBUCIÓ:  Mediterrània

HÀBITAT: Thero-Brachypodion. Prats secs, en escletxes de roques calcàries, vores de camins, erms o parets seques. Fins els 1800 metres d’altitud.

Herba erecta que sovint pren una coloració rogenca

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors.

DESCRIPCIÓ:  Herba anual erecta, generalment petita però que pot arribar als 50 cm d’alçada (entre 4 i 50 cm), que de vegades pren una coloració rogenca. Tiges simples o ramificades a la base.

Fulles basals diferents a les caulinars que pinnatipartides

Fulles a la base amb tres nervis paral·lels, amb pecíol i limbe obovat, i el marge enter o dentat; les superiors van disminuint de grandària progressivament, molt dividides, pinnatipartides, amb el lòbul terminal més gran que els laterals.

Flors molt menudes amb petit esperó a la corol·la

Flors en inflorescències en cima corimbiforme amb bràctees. El calze està format per setes que formen un anell al voltant de la corol·la durant l’antesi, és acrescent i plomós, i formarà el vil·là a la fructificació. Corol·la en tub de color rosat o blanquinós, amb un petit esperó, i acabat en cinc lòbuls. Androceu constituït per un sol estam exsert. Gineceu amb estil i estigma dividit en tres  rames. Floreix d’abril a juliol.

Fruit en aqueni amb vil·là plomós

Fruit en aqueni de color groc palla amb vil·là de setes plomoses

Fruits de pedrosa

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Les espècies d’alguns gèneres tenen, en un o alguns pètals o sèpals, una protuberància en forma d’embut sense sortida, on s’acumula el nèctar que atrau els insectes pol·linitzadors. Aquesta estructura rep el nom d’esperó, pel paregut amb els esperons que els genets duen a les botes per conduir els cavalls.

  

Observeu l'anell del calze d'on surtiran les setes plomoses del fruit

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Centranthus deriva de dues paraules gregues: “kéntron. –ou” que significa agulló, l’esperó dels galls; i “antros, -ous” que significa flor, doncs les flors d’aquest gènere tenen esperó.

L’epítet específic calcitrapae és el genitiu de “calcitrapa” que  ve de la veu llatina “caltrops” que significa trampa per a peus. Era un arma de guerra consistent en pues metàl·liques disposades en forma de tetraedre, de manera que al caure a terra sempre hi ha una pua apuntant cap amunt. Com que aquesta planta no té cap punxa ni espina, cal pensar que el nom es deu a que comparteix hàbitat amb la Centaurea calcitrapa L.

Rep el nom popular de “pedrosa” perquè sovint apareix al damunt de les pedres calcàries.

Família Valerianaceae