Asparagus aethiopicus L.

NOMS: Espareguera de jardí. Espareguera falguera. Castellà: Espárrago helecho. Portuguès: Aspargo. Fancès: Asperge d'Éthiopie. Anglès: Sprenger's asparagus. Asparagus fern. Asparagus grass.

SINÒNIMS: Asparagopsis aethiopica (L.) Kunth; Protasparagus aethiopicus (L.) Oberm.; Asparagus sprengeri Regel

DISTRIBUCIÓ:  Procedent d’Àfrica, especialment del sud de Sud-àfrica.

HÀBITAT: Cultivada als jardins. Subespontània en zones rocoses calcàries, vessants i matolls costaners, en zones relativament seques.

FORMA VITAL: Camèfit: tipus biològic de les formes vitals de Raunkjaer que defineix els vegetals amb les seues parts aèries persistents tot l'any però que tenen les gemmes persistents a un nivell de terra inferior als 25-50 cm.

DESCRIPCIÓ: Herba perenne amb tiges verdes arquejades decumbents, de fins 60 cm, amb espines. El sistema radicular està format per arrels fibroses amb tubercles bulbosos, d’on poden ressorgir noves plantes.

Fulles, que en realitat són cladodis, són linears, aplanades, mucronades i rígides, que fan 0,8-2 cm de llarg i 0,1-0,2 cm d’amplada i surten en grups de tres o més.

Flors molt petites i disposades en raïms, blanques o rosades, molt oloroses, de fins 0,5 cm. amb sis tèpals petits i flairosos. Androceu amb sis estams d’anteres grogues. Floreix en maig i juny.

Fruit en forma de baia verda que esdevé vermella a la maturitat, de fins 0,5 cm de diàmetre, amb una llavor negra. Aquestes baies són tòxiques, tot i que els ocells els mengen i propaguen així les llavors.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Carl Ludwig Sprenger va fer popular aquesta planta a Europa com a planta ornamental. És per això que un dels sinònims de A. aethiopicus és A. Sprengeri. Sovint confós amb A. densiflorus, es consideren espècies diferents.

El nom comú que fa referència a les falgueres no ha de confondre’ns perquè no és una falguera, es propaga per llavors o per divisió, no per espores.

USOS I PROPIETATS: En jardineria s’empra com a cobertura vegetal, en contenidors per a  interior o en cistelles penjants. Cal anar en compte amb el consum de baies que pot causar símptomes gastrointestinals com diarrea, vòmits i dolor abdominal, i el contacte amb la pell pot causar dermatitis. La planta és tòxica per als gats i gossos domèstics.

És prou rústica pel que fa al sòl, resistent a la sequera i fins i tot prou tolerant a les sals però no suporta les gelades. No regar en excés per evitar la putrefacció de les arrels. Cal ubicar-los a ple sol o a ombra parcial. Les plantes es poden podar despès de la floració per rejovenir les plantes.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom genèric Asparagus deriva del grec “ἀσπάραγος aspáragos” citat per Teofrast que significa brot nou o jove, turió, que és el que s’aprofita per menjar en algunes espècies. Està compost per “α- alpha” un intensificador, i “σπαργάω spargáo” exuberant, turgent. Altres autors pensen que deriva de “σπαράσσω sparásso“ que prové de l’arrel “sper spina” present en moltes espècies del gènere. L’epítet específic aethiopicus de Aethiopia, Etiòpia, etíop, i per extensió africà, doncs abans tot el que venia del sud d’Egipte i Líbia rebia el qualificatiu d’aethiopic.

Asparagus aethiopicus va ser descrit per Carles Linné i publicat en Mantissa Plantarum 1: 63. 1767.

Família Liliaceae (Asparagaceae)

Asparagus horridus L. in J.A. Murray

NOMS: Espàrrec bord. Espareguera de menjar. Espareguera marina. Espareguera vera. Cast. Esparraguera silvestre, Esparraguera de monte, Esparraguera triguera. Italià: Asparago spinoso. Francés: Asperge. Anglés: Grey asparagus. Alemany: Schrecklicher Spargel

L'espareguera borda floreix a la tardor

SINÒNIMS: Asparagus stipularis Forssk.

DISTRIBUCIÓ:  Mediterrània meridional

HÀBITAT: Oleo-Ceratonion. Llocs secs, garrigues, marges de camps, vores de camins i als clars de les pinades, sobre sòls carbonatats, fins els 500 metres d’altitud.

Arbust amb grans espines rígides

FORMA VITAL: Camèfit i faneròfit. Camèfits: Són els vegetals que les seves parts aèries són persistents tot l'any però que tenen les seves gemmes persistents a un nivell de terra inferior als 25-50 cm.  Els faneròfits són plantes llenyoses, o si són herbàcies perennes, verdes tot l’any, sense reducció periòdica de les seues parts aèries.

DESCRIPCIÓ:  Mata dioica de color grisenc (glauc) amb grans espines rígides, de fins 80 cm d’alçada. 

Ací podem veure una fulla reduïda a una petita esquama

Fulles reduïdes a esquames amb un esperó cilíndric, espinosos i persistent, el cladodi.

Flors unisexuals i trímeres, amb sis tèpals

Flors unisexuals per avortament, trímeres. Sis tèpals units per la base. Flors masculines amb sis estams i ovari rudimentari; flors femenines amb anteres atrofiades i ovari ben desenvolupat. Sis estams. Ovari súper

El fruit és una baia negra

Fruits en forma de baia, negres i pruïnosos

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: El cladodi en forma d’espina és una adaptació al medi per evitar l’evapotranspiració produïda pel sol. 

Les flors masculines tenen més desenvolupats els sis estams

USOS I PROPIETATS: Diuen que aquesta esparreguera fa els millors espàrrecs silvestres, però en cru són més amargs.  Els brots tendres es mengen en truita o a la planxa.

Diürètic. També s’empra per baixar la tensió arterial

Les flors femenines tenen més desenvolupat l'ovari (baix a la dreta una fulla)

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: el genèric Asparagus és un mot grec que significa brot nou o jove, turió, que és el que s’aprofita per menjar. El nom de l’espècie, horridus ve del llatí “horrere”, que significa entumir, fent al·lusió als forts cladodis espinosos.

Cecidi de Dasineura asparagi sobre aspagus horridus

Asparagus stipularis (sinònim) figura al catàleg de flora amenaçada de Catalunya.

Els egipcis cultiven els espàrrecs des de fa més de 6.000 anys.

Els fruits són tòxics.

Família Liliaceae (Asparagaceae)

Asparagus acutifolius L.

NOMS: Esparreguera de ca, esparraguera fonollera, brusca, esparraguera rucà, esparraguera borda, esparraguera de garriga, esparraguera punxosa.  Cast. Espárrago amarguero, esparraguera silvestre, esparraguera triguera. Francés Aspergue sauvage, aspergue à feuilles aiguës, aspergue a feuilles pointues. Italià: Asparago pungente. Anglés: Wood asparragus. Alemany: Stechender Spargel. Holandés: Stekelbladige Asperge.

Flor masculina d'esparreguera

SINÒNIMS:  Asparagus corruda Scop.

Als Països Catalans podem distingir tres varietats. La var. acutifolius presenta els cladodis més o menys espinescents, amb una espina apical de 0,1 a 0,3 mm i apareix arreu del territori. La var. eremicus és més robusta i amb l'espina dels cladodis més llarga; es coneix del Segrià i les planes àrides de l'Ebre. Per últim, la var. mitis presenta els cladodis no vulnerants.

DISTRIBUCIÓ:  Mediterrània

HÀBITAT: Quercetalia ilicis. Boscs i garrigues no massa seques i de vegades en pinars fins els 1300 m d’altitud. 

Tija llarga i flexible que es comporta com una liana

FORMA VITAL: Camèfit, Faneròfit: les seves parts aèries són persistents tot l'any però que tenen les seves gemes persistents a un nivell de terra inferior als 25-50 cm.

DESCRIPCIÓ:  Es caracteritza per la gran quantitat de petits cladodis punxants de color verd fosc que cobreixen tota la planta (no són fulles). Tija llarga, flexible i corbada que sol comportar-se com una petita liana. Dels rizomes subterranis surten els brots basals drets i tendres anomenats turions, que són els espàrrecs.

Les fulles són insignificants i caduques, a penes un tel fi i menut als brots tendres

Fulles apareixen en els brots tendres en forma de lamineta menuda i fina, com un tel de ceba, de les axil·les de les quals  surten feixos de cladodis en verticils curts, rígids i punxants que fan la funció fotosintetitzadora que les fulles no fan per la seua insignificança. 

Flor femenina amb l'estil acabat en tres estigmes

Flors unisexuals d’un groc verdós; les masculines i les femenines en peus diferents (dioica) disposades en els nusos; sis tèpals soldats en la base, de 3 a 4 mm, en forma de campana amb sis divisions, pedicels articulats a la meitat superior i bràctees en la base. Sis estams filiformes a la base dels tèpals. Ovari súper amb un estil acabat en tres estigmes. Floreix d’agost a setembre.

Fruit en forma de petita baia

Fruit en forma de xicoteta baia verda, que es fa negra quan madura, d’uns cinc mil·límetres, de 4 a 6 mm, amb una o dues llavors. 

Els brots tendres són molt apreciats en la cuina

USOS I PROPIETATS: És la planta productora de l’espàrrec “triguero” o silvestre tan apreciat en la cuina (s’utilitzen els brots tendres).

En medicina té virtuts com diürètica; la orina, després del consum de l’espàrrec, desprèn un olor característic degut a les substàncies que conté, especialment al metil-mercaptano. També redueix la tensió arterial.

L'espàrrec és baix en calories, no conté gens de greix ni colesterol, i té un contingut molt baix en sal. És una font rica d'àcid fòlic, potassi, fibra natural i rutina. El nom de l'àcid amino asparraguina es derivi de la paraula “Asparagus”, ja que la planta de l'espàrrec és rica en aquest compost.

Feixos de cladodis (no són fulles) fan la funció fotosintetitzadora

SABIES QUE... El nom del gènere procedeix del grec “a” com a partícula negativa i “speìro”, llavor, degut a la forma en la qual es pot multiplicar la planta, per via vegetativa. El nom acutifolius ve del llatí “acutus”, agut, i “folium” fulla, en referència als cladodis punxants que es prenen per fulles.

Existeix una recepta per a la cocció dels espàrrecs en el llibre més antic de receptes que existeix,” De re coquinaria” Llibre III d’Apicius. Van ser conreats pels antics egipcis, els grecs i els romans, els quals els van menjar frescs de temporada i assecaven el fruit per al seu ús a l'hivern. L'espàrrec va perdre la seva popularitat durant L'Edat Mitjana, però va ressorgir durant el segle XVII.

També es creu que els espàrrecs tenen propietats afrodisíaques (aquesta creença es deu en part a la forma fàl·lica de les tiges).

Els espàrrecs són un dels òrgans de creixement més ràpid de tot el regne vegetal.

Família Liliaceae (Asparagaceae)