Phagnalon sordidum (L.) Reichenb.

NOMS: Conisa bruta. Herba morenera. Herba santa. Castellà : Coniza sórdida. Coronilla real. Romerillo. Italià: Scuderi tricefalo. Francès: Phagnalon repoussant. Anglès: Phagnalon. Alemany: Mehrköpige Steinimmortelle.  

Inflorescències en glomèruls de dos a sis capítols

SINÒNIMS: Phagnalon  linnaei Senn.;  Phagnalon tricephalum Cass. in F. Cuvier.; Gnaphalium sordidum L.

DISTRIBUCIÓ:  Mediterrània occidental

HÀBITAT: Asplenietalia petrarchae. Fissures, escletxes de roques calcàries, en zones d’ombria. Fins els 800 metres d’altitud

Creix en escletxes de roques calcàries

FORMA VITAL: Camèfit: tipus biològic de les formes vitals de Raunkjaer que defineix els vegetals amb les seues parts aèries persistents tot l'any però que tenen les gemmes persistents a un nivell de terra inferior als 25-50 cm.

DESCRIPCIÓ: Mata llenyosa a la base, de fins 40 cm d’alçada, ramificada, amb tiges erectes cobertes de toment blanquinós.

Fulles molr estretes i tomentoses

Fulles estretament linears, amb el marge revolut i també tomentoses. Verd pàl·lid per l’anvers i albo-tomentoses pel revers

Flors grogues en capítols de bràctees ovades

Flors en petits capítols terminals, entre 6 i 9 mm, en glomèruls de dos a sis capítols. Bràctees involucrals ovades, amb el marge escariós i semblants entre elles. Flors grogues, filiformes. Floreix en maig i juny

Petit aqueni amb vil·là

Fruit en petit aqueni amb vil·là

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: El vil·là no està composat per les cinc peces que corresponen a les flors pentàmeres, com són les compostes o asteràcies; normalment tenen moltes més peces en forma d’escates, membranes, cerres, pèls simples o plomosos, arestes, etc. La funció del vil·là és alleugerar el fruit perquè el vent dissemine les llavors amb facilitat. 

Flors tubiformes

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: Phagnalon es deu a Gabriel de Cassini (1819) i és un anagrama de gnaphalon (o gnaphallon), un terme grec per definir la borra dels matalassos suaus i blanets, origen del gènere Gnaphalium. El nom ve per l’aspecte cotonós de les espècies.

 L’epítet específic sordidum del llatí “sordidus, -a, -um” que significa sòrdid, brut

Família Compositae (Asteraceae)

Phagnalon rupestre (L.) D. C.

NOMS: Botja d’esca. Herba d’esca. Herba de renegat. Ullastre de frare. Fàgnalon rupestre. Castellà: Pelucilla. Yesca. Yesquera. Francès: Phagnalon. Anglès: Western phagnalon. Alemany: Steinimmortelle

Capítol amb bràctees escarioses aplicades

SINÒNIMS: Phagnalon tenorii (Spreng.) C. Presl.; Phagnalon spathulatum Cass.

DISTRIBUCIÓ:  Mediterrània

HÀBITAT: Rosmarino-Ericion. Llocs pedregosos i assolellats, camps de secà abandonats, i també sobre roques, murs i parets seques. Fins els 700 metres d’altitud

Tiges tomentoses ascendents

FORMA VITAL: Camèfit: tipus biològic de les formes vitals de Raunkjaer que defineix els vegetals amb les seues parts aèries persistents tot l'any però que tenen les gemmes persistents a un nivell de terra inferior als 25-50 cm.

DESCRIPCIÓ: Petita mata de fins 40 cm d’alçada de tiges tomentoses, ascendents, lignificades a la base.

Fulles alternes de marge ondulat

Fulles alternes, oblongo-lanceolades, de marge ondulat, i de color verd fosc per l’anvers i blanquinoses al revers. Les inferiors semiamplexicaules.

Són característiques les bràctees amb l'àpex arrodonit i aplicades

Flors grogues en capítols solitaris, a l’àpex d’un llarg pecíol, amb involucre format per vàries capes de bràctees escarioses obtuses, amb l’àpex arrodonit, i aplicades. Floreix durant maig i juny.

Fruit en aqueni amb vil·là

Fruit en aqueni amb vil·là, de dispersió hidrocora.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Hidrocora es diu de la planta que dispersa els fruits o llavors mitjançant l’aigua, ja siga per la pluja, per les escorrenties, pels rius o les corrents marines. El Phagnalon rupestre aprofita la força de les gotes de pluja contra els fruits oberts que llança les llavors, aleshores es diu que la planta és ombrohidrocora. 

Capítols solitaris a l'àpex de llargs pecíols

USOS I PROPIETATS: Està en estudi la capacitat antiinflamatòria i antial·lèrgica dels principis químics d’aquesta espècie. 

La planta seca i matxucada s’emprava d’esca per encendre el foc.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Phagnalon es deu a Gabriel de Cassini (1819) i és un anagrama de gnaphalon (o gnaphallon), un terme grec per definir la borra dels matalassos suaus i blanets, origen del gènere Gnaphalium. El nom ve per l’aspecte cotonós de les espècies.

L’epítet específic rupestris deriva del llatí “rupes” que significa roca, és a dir, relatiu a les roques, per la tendència a créixer en llocs pedregosos i en les escletxes de les roques.

Família Compositae (Asteraceae)

Phagnalon saxatile (L.) Cass.

NOMS: Mançanilla vera. Herba morenera. Ullastre de frare. Botgeta. Camamilla d’esca. Herba del reuma. Mançanilla. Herba santa. Castellà: Yesca. Manzanilla yesquera. Coronilla real. Hierba de la yesca. Yerba morenera.  Portugués : Alecrim das paredes, Alecrim-das-paredes, Alecrim-dos-muros, Erva do isco, Irós do sol, Macella da isca. Italià: Scuderi angustifoglio.  Francés: Phagnalon des rochers.  Anglès: Rock phagnalon. Alemany: Gewöhnliche Steinimmortelle

Capítols terminals solitaris

SINÒNIMS: Conyza saxatilis L.; Phagnalon annoticum Burnat. ; Phagnalon methanaeum Hausskn.

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània

HÀBITAT: Saturejo-Hyparrhenion hirtae. Indrets rocosos o pedregosos i margosos assolellats, vores de camins, camps abandonats, fins els 800 metres d’altitud.

Tiges erectes i tomentoses

FORMA VITAL: Camèfit: tipus biològic de les formes vitals de Raunkjaer que defineix els vegetals amb les seues parts aèries persistents tot l'any però que tenen les gemmes persistents a un nivell de terra inferior als 25-50 cm.

DESCRIPCIÓ: Mata petita de fins 40 cm d’alçada, lignificada, ramificada i amb tiges erectes i tomentoses

Fulles linears verdes per l'anvers i tomentoses pel revers

Fulles alternes, linears, enteres, més o menys revolutes,  amb l’anvers verd i el revers tomentós, el que li dona un aspecte blanquinós.

Involucre amb bràctees escarioses

Flors en capítols solitaris al final de les tiges. Involucre de bràctees escarioses, lluentes i les mitjanes de marge ondulat; les externes reflexes. Flors totes tubulars i pentàmeres; les exteriors femenines i les interiors hermafrodites. Calze format per una corona de pèls. Corol·la groga formada per cinc pètals soldats en tub que en les femenines s’allarga en una lígula. Cinc estams. Ovari ínfer. Floreix de maig a juliol 

Fruit en aqueni amb papus

Fruit en aqueni cilíndric i llis amb papus de pèls lliures.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Una bràctea és un òrgan foliaci, situat vora les flors, d'estructura més simple que la de les fulles normals i de forma, mida, coloració, etc., diferents d'aquestes. Un involucre és la reunió de bràctees en un verticil. Les famílies apiàcies i compostes (asteràcies) acostumen a tenir involucres. De vegades, aquestes bràctees prenen aspectes vistosos i acolorits per substituir funcionalment als pètals per atraure els insectes pol·linitzadors.

Involucre de bràctees escarioses i lluents

USOS I PROPIETATS: Digestiu. Antisèptic ocular. S'usa en tractaments capil·lars per enfortir i aclarir els cabells.

La planta seca és molt inflamable, raó per la qual s’emprava com a esca per encendre foc.

Flors exteriors femenines i les interiors hermafrodites

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Phagnalon es deu a Gabriel de Cassini (1819) i és un anagrama de gnaphalon (o gnaphallon), un terme grec per definir la borra dels matalassos suaus i blanets, origen del gènere Gnaphalium. El nom ve per l’aspecte cotonós de les espècies. L’epítet específic, saxatile, procedeix del llatí “saxum”, que significa pedra o roca, perquè aquesta espècie habita en llocs pedregosos o cingles. En llatí saxatilis, -e, vol dir que viu entre les penyes.

Aquesta espècie va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum, Editio Secunda 2: 1206. 1763. com Conyza saxatilis. Amb el nom actualment acceptat de Phagnalon saxatile va ser publicada per Alexandre Henri Gabriel de Cassini (Cass.) en el Bulletin de la Societe Philomatique de Paris 1819: 174. 1819.

Família Compositae (Asteraceae)