Sanguisorba rupicola (Boiss. & Reut.) A.Braun & C.D.Bouch‚

NOMS: Pimpinella. Castellà: Sanguisorba de roca. Hierba del riñon.

SINÒNIMS: Poterium rupicola Boiss. & Reut.; Sanguisorba minor subsp. rupicola (Boiss. & Reut.) O. Bolòs & Vigo

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània-occidental

HÀBITAT: Jasionion foliosae. És una planta rupícola que creix a les escletxes i  fissures de les roques calcàries i penya-segats. Entre els 200 i els 1400 metres d’altitud.

Sanguisorba rupicola

FORMA VITAL: Hemicriptòfit:  Del grec antic “hémi” mig, “cryptos”  amagat, i “phuton”  planta ; en la classificació de les Formes vitals de Raunkjaer són aquelles plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que aquest tipus de plantes renoven la part aèria cada any. En l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen.

DESCRIPCIÓ: Planta de 10-40 cm d’alçada, lleument lignificada a la base, que surt d’una roseta amb fulles mortes cobrint el rizoma i fulles i tiges floríferes ascendents, glabres o amb pèls dispersos i amb poques o sense cap fulla

Fulles formades per peduncle i folíols sèssils o amb curt pecíol, suborbiculars, regularment dentats i espaiats al llarg del raquis, de color verd amb els nervis més clarets. Les tiges floríferes poden dur fulles més petites que les basals

Flors en glomèruls terminals solitaris, globosos; de vegades en panícules laxes de 2-5 glomèruls pedunculats. Flors femenines a l’àpex del glomèrul i hermafrodites a la base. Sèpals verdosos. Androceu amb estams nombrosos exserts. Gineceu amb estigma fimbriat. Floreix a la primavera i estiu, entre març i juliol

Fruit en úrnula el·lipsoïdal; quatre costelles sense ales o molt estretes amb les cares reticulades. Aquenis

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Aquest taxó és, possiblement, el resultat de la hibridació per introgressió de Sanguisorba ancistroides.  A la natura, la introgressió té diverses conseqüències com ara l’increment en la diversitat genètica en poblacions naturals, la reducció de les barreres reproductores en determinades espècies i és sovint la principal causa d'aparició de noves espècies.

USOS I PROPIETATS: No en coneguem específicament per aquesta espècie però donada la proximitat genètica podem donar el mateix ús que a la S. minor, és a dir, que les arrels tenen propietats astringents, antidiarreiques i cicatritzants. En medicina popular està indicada en hemorràgies nassals, ferides, cremades o diarrees, però no hi ha que utilitzar-la durant l’embaràs i la lactància, ni en cas de patir gastritis o úlcera gastroduodenal.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Sanguisorba deriva de les veus llatines “sanguis, -inis”= sang, i “sorbo”= xuplar, possiblement per les propietats hemostàtiques de les pimpinelles.

L’epítet específic rupicola deriva de “rupes” roques, i de “colo” habita, és a dir, habitant de les roques, dels penya-segats.

Les espècies del gènere Sanguisorba, especialment les grup S. minor, són difícils de distingir perquè les característiques amb importància taxonòmica són pocs i variables i, a més a més, són molt susceptibles d’hibridacions, introgressions, etc.

Família Rosaceae

Sanguisorba verrucosa (Link ex G.Don) Ces.

NOMS: Herba de tall, Pimpinella, Pimpinella petita. Castellà: Hierba de la mora. Pimpinela fina. Francès: Pimprenelle à fruits verruqueux, Sanguisorbe à fruits verruqueux. Occità: Fraissineto, Pimpinello. Anglès: Mediterranean Salad Burnet. Grec: Σιδερόχορτον.

SINÒNIMS: Sanguisorba minor var. verrucosa (Link ex G.Don) Maire; Poterium verrucosum Link ex G. Don; Poterium magnolii Spach.

DISTRIBUCIÓ: Mediterrànea

HÀBITAT: Thero-Brachypodietea. Creix als pradells terofítics de sòl eutròfic, matollars de romer i timó, als pinars, a les vores de camins, erms, camps de conreu i llocs alterats als marges de zones forestals.

FORMA VITAL: Hemicriptòfit:  Del grec antic “hémi” mig, “cryptos”  amagat, i “phuton”  planta ; en la classificació de les Formes vitals de Raunkjaer són aquelles plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que aquest tipus de plantes renoven la part aèria cada any. En l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen.

DESCRIPCIÓ: Herba que pot assolir els 80 cm d’alçada, amb tiges primes, prostrada o ascendent. Les tiges florals tenen fulles i poden ramificar-se.

Fulles de vegades formant roseta basal, compostes imparipinnades, amb folíols molt dentats sèssils o peciolulats.

Flors en glomèruls terminals atapeïts, ovoides o globosos, amb flors femenines a la part de dalt i masculines o hermafrodites a la meitat inferior. Flors apètales, només amb quatre sèpals verdosos amb el marge més claret. Les masculines amb molts estams exserts. Les femenines amb ovari súper i estigma fimbriat. Floreix a la primavera i l’estiu, entre abril i setembre

Fruit en aqueni dins una úrnula subglobosa coberta de berrugues i amb quatre costelles gruixudes, el que constitueix el caràcter distintiu de l’espècie.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Al grup de Sanguisorba minor hi ha alguns taxons que tenen una aparença molt semblant, amb escassos caràcters diferencials d’importància taxonòmica, motius pels quals hi ha botànics que les consideren subespècies. Ací seguim el criteri de Flora Ibèrica que considera que algunes mereixen el rang específic, entre elles aquesta Sanguisorba verrucosa

USOS I PROPIETATS: Comparteix les propietats de la seua germana la Sanguisorba minor, és a dir, que es arrels tenen propietats astringents, antidiarreiques i cicatritzants. En medicina popular està indicada en hemorràgies nassals, ferides, cremades o diarrees, però no hi ha que utilitzar-la durant l’embaràs i la lactància, ni en cas de patir gastritis o úlcera gastroduodenal.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: el genèric Sanguisorba deriva de les veus llatines “sanguis, -inis”= sang, i “sorbo”= xuplar, possiblement per les propietats hemostàtiques de les pimpinelles.

L’epítet específic verrucosa  ve del llatí “verruca” berruga, per les abundoses berrugues que presenta el fruit. 

Poterium verrucosum (basiònim) va ser publicat per George Don en General History. 2: 595 (1832). Amb el nom actualment acceptat de Sanguisorba verrucosa va ser publicat per Vincenzo de Cesati (Ces.) en Stirpes italicae rariores . 2, in pag. ad tab. S. dodecandrae (1842)

Família Rosaceae

Sanguisorba minor Scop.

NOMS: Herba de talls. Enciam de cavaller. Petinel·la. Pimpinella petita. Herba forrera. Sanguinària. Occità: Armentèla, Fraissineta. Pimpinèla, Suçon. Castellà : Hierba de cuchillo. Hierba ge. Algáfita. Pimpinela menor. Basc: Gaitun motabat. Portuguès: Pimpinela. Italià: Salvastrella minore. Bibinella. Francès: Petite Pimprenelle. Anglès: Small Burnet. Salad burnet. Alemany: Kleiner Wiesenknopf. Neerlandès: Kleine Pimpernel. Grec: Σιδερόχορτον.

Flors apètales agrupades en glomèruls

SINÒNIMS: Poterium sanguisorba L.

Observacions: És una espècie molt variable de la qual existeixen nombroses subespècies, unides per formes de transició, que, segons alguns autors, mereixen ser espècies diferenciades. A les nostres terres podem trobar la  ssp rupicola (Sanguisorba rupicola); la ssp verrucosa, (Sanguisorba verrucosa A.Braun); la ssp muricata (Poterium polyganum  Waldst.) i la ssp minor. (Poterium dictyocarpum Spach.)Principio del formulario

Final del formulario

Principio del formulario

Final del formulario

Principio del formulario

Final del formulario

DISTRIBUCIÓ:  Europa

HÀBITAT: Thero-Brachypodietalia. Brachypodion phoenicoidis. Erms, vores de camins, clarianes de pinades, roques, herbassars. Fins els 1000 metres d’altitud.

FORMA VITAL: Hemicriptòfit: en la classificació de les Forma vital de Raunkjaer són aquelles plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que aquestes plantes herbàcies, renoven la part aèria cada any, ja que no la conserven durant l'època desfavorable.

DESCRIPCIÓ:  Herba d’un a tres pams d’alçada amb fines tiges erectes o decumbents i poc ramificades, de color rogenc.

Fulles imparipinnades amb folíols dentats

Fulles compostes, imparipinnades, amb 4-12 parells de folíols dentats

Flors unisexuals femenines a dalt del glomèrul i hermafrodites a baix

Flors molt petites i sense pètals, agrupades en glomèruls arrodonits terminals. Les de la part superior del glomèrul són femenines i les de la base són masculines o hermafrodites. Quatre sèpals verdosos ribetejats de blanc. Nombrosos estams pènduls amb llarg filament. Ovari ínfer i estigmes fimbriats. Floreix a la primavera i l’estiu.

Fruit en càpsula ovoide molt petita i seca, amb quatre crestes alades o no i més o menys reticulat o verrucós. Les característiques variables del fruit serveixen per diferenciar les subespècies.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Els pètals són, normalment, la part més vistosa de les flors però de vegades els pètals són molt reduïts o no hi són, com en el cas de la pimpinella petita. En aquests casos es diu que les flors són apètales.

USOS I PROPIETATS: Les arrels tenen propietats astringents, antidiarreiques i cicatritzants. En medicina popular està indicada en hemorràgies nassals, ferides, cremades o diarrees, però no hi ha que utilitzar-la durant l’embaràs i la lactància, ni en cas de patir gastritis o úlcera gastroduodenal.

És un dels components de la salsa verda de Frankfurt, la popular Grie Soß.

En Andalusia les fulles tendres s’han consumit en amanida en temps d’escassesa. Desprenen un aroma semblant a les nous i tenen un sabor agredolç, paregut al cogombre, molt apropiat per amanides mixtes. A més tenen vitamina C.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: el genèric Sanguisorba deriva de les veus llatines “sanguis, -inis”= sang, i “sorbo”= xuplar, possiblement per les propietats hemostàtiques de les pimpinelles.

L’epítet específic minor és un comparatiu que significa més petit, segurament per a diferenciar-la de la Sanguisorba officinalis que és més gran.

Ës una planta d’origen europeu però s’ha naturalitzat a Amèrica del Nord on la van portar els primers colons anglesos. Fins i tot va rebre una menció especial del principal autor de la Declaració d'Independència (1776) i el tercer president dels Estats Units (1801-1809) Thomas Jefferson. Segles abans, però, el filòsof anglès Francis Bacon la va considerar la seua herba favorita.

Carles Linné va descriure aquesta espècie amb el nom de Poterium sanguisorba (Basiònim) en Species Plantarum 2: 994. 1753. Amb el nom actualment acceptat de  Sanguisorba minor va ser publicada per Giovanni Antonio Scopoli (Scop.) en  Flora Carniolica, Editio Secunda 1: 110. 1771.

Família Rosaceae