Scrophularia canina L.

NOMS: Escrofulària de ca. Herba pudenta. Ruda de ca. Castellà : Escrofularia perruna. Hierba de Troya. Ruda canina. Escrofularia menor. Gallego: Herba da fame. Portuguès: Escrofularia canina. Italià: Ruta canina. Scrofularia comune. Francès: Scrofulaire des chiens. Anglès: Dog figwort. French Figwort. Alemany: Hunds-Braunwurz.

Inflorescències en dicasi

SINÒNIMS: Tomiephyllum caninum (L.) Fourr.

DISTRIBUCIÓ:  Pluriregional

HÀBITAT: Zones pedregoses o arenoses assolellades del litoral, o llits secs de rambles i rius, vores de camins, del interior.

Tiges erectes sufruticoses

FORMA VITAL: Camèfit: tipus biològic de les formes vitals de Raunkjaer que defineix els vegetals amb les seues parts aèries persistents tot l'any però que tenen les gemmes persistents a un nivell de terra inferior als 25-50 cm.

DESCRIPCIÓ: Herba sufruticosa glabra, amb tiges erectes quadrangulars i ramificades, que poden sobrepassar el metre d’alçada, que poden ser glandulosos.

Fulles molt dividides

Fulles inferiors oposades i les superiors alternes, pinnatipartides o pinnatisectes, glabres, sèssils o amb curt pecíol, amb segments asimètrics irregularment serrats.

Flor bilabiada

Flors zigomorfes en inflorescències en dicasis simples o composts amb flors alternes o oposades. Bràctees com les fulles, les inferiors  i lanceolades les superiors. Calze acampanat amb cinc sèpals ovals amb marge escariós blanquinós. Corol·la urceolada, bilabiada, de color violeta amb els marges dels lòbuls laterals i inferiors de color crema o blanquinós; llavi superior bífid, llavi inferior més menut i reflex, i els dos llavis laterals simètrics i majors que el inferior. Androceu didínam amb estams soldats al llavi inferior i anteres color violeta o blaves. Gineceu amb ovari súper i estil erecte que es torna reflex sobre el llavi central, amb estigma capitat de jove i bilobat després. Floreix a la primavera i l’estiu.

Fruit en càpsula ovoideamb l'estil persistent

Fruit en càpsula ovoide verdosa amb llavors negroses

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Les flors de les escrofulariàcies és proterògina, és a dir, que els pistils maduren abans que els estams per evitar l'autofecundació. Durant els dos dies que la flor està en fase femenina els estams estan cargolats, i quan es redrecen per alliberar el pol·len, l’estigma ja s’ha marcit.

Flors proterògines

USOS I PROPIETATS: Els nòduls de les arrels van fer que, durant l’Edat Mitjana, s’utilitzara per combatre malalties que presentaven inflamacions de ganglis limfàtics com les galteres, la tuberculosi o el goll, seguint la Teoria del signe.   

Com el seu nom indica s’empra o s’ha emprat contra la sarna dels gossos.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: Scrophularia deriva del llatí “scrofa, -ae” porca paridora, i del sufix “-aria, -ariae” que indica relació, perquè la planta es reprodueix com les porques. Ambrosini (1666) deia que rebia aquest nom perquè els nòduls de les arrels s’empraven per combatre les galteres, conegudes vulgarment com escròfules. 

L’epítet específic  canina deriva del llatí “canis” que significa gos, doncs la infusió d’aquesta planta s’emprava per curar la sarna dels gossos.  

Família Scrophulariaceae

Scrophularia auriculata L. subsp. pseudoauriculata (Sennen) O. Bolòs & Vigo

NOMS: Sabonera. Setge. Boquetes de séquia, Escrofulària aquàtica, Sequiolera. Castellà: Escrofularia. Falsa betónica mayor.

Inflorescències en cima bípera o dicasi

SINÒNIMS: Scrophularia balbisii Hornem. subsp. valentina (Rouy) Ortega Oliv. & Devesa; Scrophularia valentina Rouy; Scrophularia pseudoauriculata Sennen; Scrophularia laevigata ssp valentina ( Rouy) O. Bolòs & Vigo; Principio del formulario

Final del formulario

Principio del formulario

Final del formulario

Principio del formulario

Final del formulario

DISTRIBUCIÓ:  Mediterrània occidental

HÀBITAT: Molinio-Holoschoenion vulgaris. Jonqueres, herbassars humits, vores de torrents. Fins els 1450 metres d’altitud.

Herba amb tiges quadrangulars de fins dos metres

FORMA VITAL: Hemicriptòfit: en la classificació de les Forma vital de Raunkjaer són aquelles plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable de manera que, aquestes de plantes herbàcies, renoven la part aèria cada any, ja que no la conserven durant l'època desfavorable.

DESCRIPCIÓ:  Herba robusta amb tiges quadrangulars que oscil·len entre el mig i els dos metres de llargària.

Fulla amb dos segments petits a la base i un terminal major i ovalat

Fulles amb el limbe format per un segment terminal ovat lanceolat més gran que els segments bassals (2 o 4) que són molt menuts, serrats o crenats. Les fulles superiors són semblants a les inferiors però amb sols dos segments laterals o cap.

Sèpals arrodonits amb el marge escariós

Flors en llargues inflorescències en cima bípera o dicasi. Sèpals arrodonits, sense pèls (glabres) amb el marge escariós. Corol·la bilabiada amb el llavi superior intensament purpuri. Estams amb anteres grogues.

Fruits en càpsula

Fruit en càpsula ovoide verd terrós

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Un dicasi o cima bípera és un tipus d'inflorescència tancada, és a dir, que l'eix principal acaba en una flor, i per tant deixa de créixer, però un poc per sota es desenvolupen brots nous que també acabaran en sengles flors que deixen de créixer.

USOS I PROPIETATS: Dels extractes s’han obtingut principis antiinflamatoris com iridoides, actius en dermatitis al·lèrgica.

SABIES QUE... Scrophularia ve del llatí “scrophularia- ae” segons alguns perquè  les arrels servien per combatre les galteres (paperes) que s’anomenaven “escròfules” (aquestes propietats no pertanyen a aquesta espècie, es refereix a la Scrophularia nodosa). Altres diuen que és perquè els agrada molt als porcs, o perquè es multipliquen com els porcs (en llatí scrofa, -ae); el sufix llatí –aria, -ariae indica relació.

Lèpítet específic auriculata deriva del llatí “auriculatus, -a, -um” que significa aurícula, un diminutiu d’orella.

Família Scrophulariaceae

Scrophularia sciophila Willk.

NOMS: Conillets rojos, boqueta roja, boquetes de pedrera, escrofulària d’ombra, pa de mula, herba serrada, setge verd 

Flor de Scrophularia sciophila

SINÒNIMS: Scrophularia tanacetifolia Willd.;  Scrophularia grenieri  Reut. Ex Lange

DISTRIBUCIÓ:  Mediterrània occidental

HÀBITAT: Creix en coscollars, pedregars calcaris, fissures i forats en roques calcàries. Aquest del camí entre el camí de l’ermita i la Font d’Espanya de Vallada, València.  

  

Inflorescència en raïm lax i allargat

FORMA VITAL: Camèfit: vegetals que les seves parts aèries són persistents tot l'any però que tenen les seves gemmes persistents a un nivell de terra inferior als 25-50 cm.

DESCRIPCIÓ:  Planta sufruticosa, ramificada, glabra, amb tiges quadrangulars

Fulles opostes i tija quadrada

Fulles oposades, peciolades, 1-2 pinnatisectes amb bràctees linears.

Flor en fase masculina. Observeu les anteres i baix l'estil

Flors en inflorescències laxes i allargades, bràctees linears, pedicels més llargs que el calze. Les flors són proterògines, pentàmeres amb les peces solades, rogenques; calze amb sèpals ovals amb marge escariós; La corol·la forma un tub molt obert per deixar pas a les vespes que busquen el nèctar de la base de la corol·la globosa i bilabiada, el llavi superior d’un roig vinós, amb dos lòbuls que semblen orelletes i el inferior, més curt, sobre el que estan els estams i l’estigma.

Càpsules ja obertes per expulsar les llavors

Fruit en càpsula dehiscent, ovoide i acabada en una punta que punxa.

Flor en fase femenina. Observeu l'estil i les anteres encara no apareixen

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Flors proterògines: són flors hermafrodites en les quals el gineceu, o part femenina, arriba a la maduresa sexual abans que els estams, per evitar la autopol·linització. La flor està en fase femenina un parell de dies, mentre els estams estan mig cargolats, i quan es redrecen i alliberen el pol·len l’estigma ja s’ha semat.

Baix de les anteres apareix l'àpex de l'estil ja semat

USOS I PROPIETATS: No s’han trobat

CURIOSITATS: Scrophularia ve del llatí “scrophularia- ae” segons alguns perquè  les arrels servien per combatre les galteres (paperes) que s’anomenaven “escròfules” (aquestes propietats no pertanyen a aquesta espècie, es refereix a la Scrophularia nodosa). Altres diuen que és perquè els agrada molt als porcs, o perquè es multipliquen com els porcs (en llatí scrofa)

Família Scrophulariaceae