Solanum luteum Mill.

NOMS: Morella. Tomatera borda. Casatellà: Yerba mora. Tomatillos del diabló. Gallego: Herva moura. Herba da fistola. Occità: Moureleto pelouso. Portuguès: Moura. Erva moira. Francès: Morelle poilue. Morelle orangée. Morelle velue. Italià: Morella gialla. Morella rossa. Anglès: Hairy nightshade. Red nightshade. Woolly nightshade. Alemany: Gelbfrüchtiger Nachtschatten. Rotfrüchtige Nachtschatten. Neerlandès: Donsnachtschade.

Flors en cims pedunculats

SINÒNIMS: Solanum villosum Mill.;  Solanum nigrum L. subsp. villosum (L.) Ball

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània

HÀBITAT: Polygono-Chenopodietea. Ruderali-Secalietea. Camps, erms, vores de camins, vegetació ruderal, fins els 1200 metres d’altitud.

Planta robusta i ramificada

FORMA VITAL: Teròfit: planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors.

DESCRIPCIÓ: Herba amb una soca robusta i ramificada, amb molts pèls simples i glandulosos, erecta, de fins 60 cm d’alçada.

Fulles de marge sinuat o lobulat

Fulles ovades o romboïdals, enteres, sinuades o lobulades, alternes, peciolades, amb pèls.

Estams iguals amb els filaments units per la part inferior

Flors en inflorescències en cims pedunculats amb 3 a 6 flors hermafrodites, de 5 a 7 mm, amb la corol·la rotàcia formada per cinc pètals blancs, de vegades corbats cap arrere, pilosos pel revers, d’on sobreïxen les anteres grogues. Calze amb cinc lòbuls pilosos amb l’àpex arrodonit. Androceu amb estams iguals que tenen els filaments units per la part inferior i anteres grogues. Gineceu amb estil cilíndric i estigma capitat. Les flors no surten de les axil·les de les fulles sinó dels nusos de la tija. Floreix de maig a novembre

Baies esfèriques, pèndules de color vermell, taronja o groc

Fruit en baies esfèriques, pèndules, que són roges, de color taronja o grogues al madurar, brillants i llises, de la grandària d’un pèsol.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Aquesta espècie és molt similar a Solanum nigrum. Es diferència d’aquesta principalment per tenir els cims amb menys flors i els peduncles més petits; les tiges i les fulles són més piloses i la baia normalment és de color roig, taronja o groguenca, no negra.

Calze amb els sèpals units per la base i acabats en cinc lòbuls arrodonits 

USOS I PROPIETATS: Pot arribar a ser molt TÒXICA degut a les altes concentracions de solanina, un alcaloide que produeix la planta per defensar-se dels depredadors.

TÒXICA: pot provocar intoxicacions als menuts perquè les seues baies acolorides resulten atraients per als xiquets.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Solanum deriva del llatí "solor" consol, per les propietats medicinals d’algunes de les espècies del gènere. Altres autors proposen que ve del llatí “sol, solis” el sol, degut la preferència de la planta per els llocs assolellats. L’epítet específic luteum ve del llatí "luteus" groc, de color groc, en referència al color groc que de vegades prenen els fruits.

Solanum luteum va ser descrita per Philip Miller i publicada en The Gardeners Dictionary: eighth edition Solanum no. 3. 1768.

Família Solanaceae

Solanum lycopersicum L.

NOMS: Tomaquera. Tomatera. Tomatiguera. Castellà: Tomatera. Tomate. Gallego: Tomateira. Èuscara: Tomatea. Occità: Tomata. Portuguès: Tomateiro. Italià: Pomodoro. Tomatica. Francès: Tomate. Anglès: Tomato. Alemany: Tomate. Neerlandès: Tomaat. Grec: Ντομάτα. Τομάτα.

Flors hermafrodites i actinomorfes

SINÒNIMS: Lycopersicon esculentum Mill.

DISTRIBUCIÓ: Neotropical: una de les vuit ecozones terrestres del planeta que coincideix amb el regne florístic neotropical. Aquesta ecozona inclou Amèrica central i del sud, les terres baixes de Mèxic, les illes del Carib i el sud de Florida.

HÀBITAT: Chenopodion muralis. Cultivada i naturalitzada als herbassars ruderals

Planta herbàcia enfiladissa

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

DESCRIPCIÓ: Planta enfiladissa de fins dos metres, amb tiges ramificades glanduloses pubescents

Fulles imparipinnades de folíols irregulars

Fulles compostes, imparipinnades, que alternen folíols grans amb altres de petits, tots amb el marge dentat, que poden arribar a fer un pam de llargues, amb pèls glandulosos.

Corol·la de color groc

Flors en inflorescències en cimes amb peduncle. Flors actinomorfes, hermafrodites. Calze amb 5-7 sèpals soldats a la base, també glandulós pubescents, linear-lanceolats i persistents en la fructificació. Corol·la igual o poc majors que els sèpals, amb 5-8 pètals grogs i pubescents. Estams units a la part inferior. Androceu d’ovari súper amb estil cilíndric acabat en estigma capitat, deprimit al centre. Floreix a la primavera i l’estiu, des de maig fins octubre

Fruits en baia

Fruit en baia globosa vermella quan madura: la tomaca, amb llavors ovoides i vellutades.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Una baia és un fruit indehiscent, d'epicarpi prim i membranós i mesocarpi i endocarpi carnós. És el tipus més comú de fruita carnosa simple, en la qual la paret sencera de l'ovari madura, generalment, en un pericarpi comestible. 

USOS I PROPIETATS: En medicina popular s’empra la part aèria tendra com litotríptic renal; les fulles com hepatoprotector, i el fruit com antiinflamatori, callicida i antiberrugós. El licopè que posseeix el fruit té propietats antioxidants i actua protegint les cèl·lules humanes de l’estrès oxidatiu, produït per l'acció dels radicals lliures, que són un dels principals responsables de les malalties cardiovasculars, del càncer i de l’envelliment

Les tomaqueres es conreen massivament pels seus fruits que tenen alt valor comercial com producte alimentari. Es mengen en amanida, cuits o fregits, en sucs i en salses, en melmelades, confitats i fins i tot deshidratats.

Calze de sèpals linear-lanceolats amb pèls glandulosos

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Solanum deriva del llatí "sólor" consol, per les propietats medicinals d’algunes de les espècies del gènere. Altres autors proposen que ve del llatí “sol, solis” el sol, degut la preferència de la planta per els llocs assolellats.

L’epítet específic lycopersicum ve del grec "lýkos" llop, i de "persica" per la bresquillera (Prunus persica) és a dir, bresquilla de llop, doncs es considerava verinós, com altres espècies del gènere. El nom comú té el seu origen en el nom en la llengua mexica Nàhuatl “tomatl”

La tomaquera és originària d’Amèrica Central i d’Amèrica del Sud. Al sud de Mèxic es conreava i es consumia des de 500 anys abans de Crist. Els espanyols varen distribuir la tomaca per les seus colònies caribenyes i a les colònies de Filipines, per on es van introduir al continent asiàtic.

Baia vermella quan madura

El metge i botànic Pietro Andrea Mattioli va ser el primer en publicar una referència de la tomaquera anomenant-la “Pomi d’oro”, doncs les primeres tomaques conreades a Itàlia eren de color groc. A Gran Bretanya va tardar en conrear-se degut a que el llibre botànic de major difusió "Herball, or Generall Historie of Plantes", de John Gerard, afirmava que el tomàquet era tòxic.

Actualment existeixen milers de conreessis que varien la grandària i el color, que pot ser vermell, groc, taronja, verd o blanc, però també poden ser multicolors i ratllats. La tomaca més gran es va aconseguir en Oklahoma, en 1986, i va pesar 3,51 kg.

Solanum lycopersicum va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 1: 185. 1753. En 1768, Philip Miller la va traslladar al seu propi gènere, donant-li el nom de Lycopersicon esculentum. Aquest nom va ser molt emprat però violava les regles de nomenclatura de les plantes. L’evidència genètica ha demostrat que Linné va encertar posant el tomàquet en el gènere Solanum, fent de Solanum lycopersicum el nom correcte. Els dos noms, però, és probable que es troben a la literatura des de fa algun temps. 

Família Solanaceae

Solanum melongena L.

NOMS: Albergínia. Oberginia. Albarginera. Castellà : Berenjena. Gallego: Berenxena. Berinxela. Èuscara: Alberjinia. Portuguès: Beringela. Berinjela. Italià: Melanzana. Francès: Aubergine. Anglès: Aubergine. Eggplant. Alemany: Aubergine. Neerlandès: Aubergine. Grec: μελιτζάνα.

Inflorescències en cimes umbel·liformes

SINÒNIMS: Solanum esculentum Dunal

DISTRIBUCIÓ: Introduida, procedent de l’Índia

HÀBITAT: Cultivada als horts

Tiges ramificades erectes

FORMA VITAL: Camèfit: tipus biològic de les formes vitals de Raunkjaer que defineix els vegetals amb les seues parts aèries persistents tot l'any però que tenen les gemmes persistents a un nivell de terra inferior als 25-50 cm. Tot i que de vegades es comporta com teròfit, és a dir, com una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors.

DESCRIPCIÓ: Mata de tiges lignificades, erectes, ramificades i piloses, que pot sobrepassar el metre d’alçada, amb algunes espines.

Fulles peciolades amb pèls

Fulles alternes, simples, de fins 20 cm, ovades i piloses, glauques, amb llargs pecíols, de marge enter, sinuat o amb 5-6 lòbuls. Sovint els nervis presenten espines, si més no al revers de la fulla.

Corol·la rotàcia

Flors en cimes umbel·liformes, de vegades amb una sola flor actinomorfa, hermafrodita. Calze campanulat amb 5-9 lòbuls acrescents, lanceolats, desiguals i espinosos. Corol·la de 3-5 cm de diàmetre, rotàcia, amb 5-8 lòbuls de color violaci o blanquinosos. Androceu amb 5-7 estams amb anteres el·lipsoides i grogues. Gineceu amb ovari súper i estigma comprimit. Floreix a l’estiu, entre juliol i octubre

Fruit en baia, amb el calze acrescent

Fruit en baia gruixuda i allargada, de color violaci quasi negre, amb nombroses llavors

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: En cada cima surten de tres a cinc flors entre les quals una d’elles té el peduncle més curt i segueix la línia del peduncle. Aquesta flor, hermafrodita, serà la que serà fecundada i originarà el fruit major, doncs la resta avortarà o donarà un fruit molt petit.

USOS I PROPIETATS: En la cuina mediterrània és molt usada de diverses formes: torrada, fregida, en arròs al forn, escabetxades, confitades, etc. Forma part d’un dels plats populars més saborosos de la cuina valenciana: l’esgarradet, o espencat, o escalivada. Però també del mullador o samfaina, del ratatouille francès, del ragú italià, la caponata siciliana, o la mussaka grega.  

En medicina popular se li atribueix la propietat de reduir el colesterol, ja que conté estatines, i baixa els nivells de glicèmia, el que les fa beneficioses per als diabètics.

Calze amb espines

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom genèric Solanum deriva del llatí "sólor" consol, per les propietats medicinals d’algunes de les espècies del gènere.

L’epítet específic melongena deriva del grec "mélon" pom i "ghennáo" jo genere, és a dir, generador de poms.

Procedent de l’Índia, va ser introduïda en la península pels àrabs, i d’ací es va estendre per l’Europa mediterrània. Els noms populars deriven del nom que rebia en àrab: “al-bâdinjân”.

Al principi s’emprava com una planta ornamental, doncs es creia que els fruits causaven problemes digestius, epilèpsia i bogeria. Les primeres receptes d’albergínia a Europa daten del segle XIII i són catalanes. Són mencionades al primer receptari europeu escrit en una llengua diferent al llatí, el Llibre de Sent Soví, escrit en català a València el 1313. En llengua castellana la primera menció de l’albargina es troba al Cancionero de Baena, una recopilació d’un jueu feta en 1445.

Existeixen diverses varietats com la ‘Ratllada de Gandia’ ratllada, la ‘Black beauty’ morada i allargada, o la ‘Blanca’.

Hom creu que l’albargina blanca, totalment blanca, redona, menys amargant i més dolça, és la que van portar els àrabs originàriament, però aquesta varietat s’empra poc per les grans espines punxegudes que té al calze, que les fa difícils de manejar. 

Família Solanaceae

Solanum nigrum L.

NOMS: Herba mora, morella, morella negra, morena vera, pebre d’ase, vertic. Castellà: Hierba mora, tomatillo del diablo, tabaco del diablo, tomatitos. Èuscara: mairu-belarra, moreno belarr, belarri makala. Gall/Port. Erva moura, erva moira, erva negral, erva de santa Mariña, herba da fístola, uvas do can. Occità: Moureleto-negro. Italià: Morella comune. Francés: Morelle noire, Tue-chien, Raisin de loup. Anglés: Black nightshade. Alemany: Schwarzer Nachtschatten. Xinès: long kui 

Inflorescències en cimes pedunculades

SINÒNIMS: Solanum suffruticosum Schoubs.

DISTRIBUCIÓ:  Cosmopolita i subcosmopolita. Es diu de distribució cosmopolita les espècies que es distribueixen, com a mínim, per tres continents diferents de forma natural.

HÀBITAT: Polygono-Chenopodietea. Ruderali-Secalietea. Camps, erms, vores de camins, vegetació ruderal, fins els 1500 metres d’altitud.

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

DESCRIPCIÓ:  Herba amb una soca grossa i molt ramificada, lleugerament pubescent i glandulosa de fins 50 cm d’altura.

Fulles lobulades i amb pecíol

Fulles grans, lanceolades o romboïdals, enteres o finament lobulades, alternes, amb pecíols

Les anteres sobreïxen de la corol·la

Flors en inflorescències en cimes pedunculades amb 3 a 6 flors hermafrodites, de 5 a 7 mm, cinc pètals blancs corbats cap arrere d’on sobreïxen les anteres grogues. Calze amb cinc lòbuls glabrescents formant com una campana. Floreix de maig a novembre 

Els fruits seran negres quan maduren

Fruits en baies esfèriques, pèndules, que són negres al madurar, brillants i llisos, de la grandària d’un pèsol.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Les flors no surten de les axil·les, com és habitual, sinó que arranca del mig de l’entrenús un rabet d’on ixen els peduncles de les flors, tots de la mateixa llargària. 

Observacions: Aquesta espècie és molt similar a Solanum luteum. Es diferència d’aquesta principalment per tenir els cims amb més flors i els peduncles més llargs; les tiges i les fulles són molt menys piloses i la baia és negra quan madura.

USOS I PROPIETATS: Pot arribar a ser molt tòxica degut a les altes concentracions de solanina, un alcaloide que produeix la planta per defensar-se dels depredadors.

Aquesta planta ha sigut utilitzada des d’antic per les seues propietats sedants i paralitzants de les innervacions nervioses. No és aconsellable en ús intern per la seua toxicitat. Pot emprar-se externament en les periartritis. El suc de les baies, evaporat, actua com a analgèsic en les odontàlgies. Aquesta espècie s’empra sovint per a preparar pomades amb acció analgèsica local.

TÒXICA: pot provocar intoxicacions als menuts perquè les seus baies negres resulten atraients per als xiquets.

Els pètals solen corbar-se cap arrere (reflexes)

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Solanum deriva del llatí "sólor" consol, per les propietats medicinals d’algunes de les espècies del gènere. Altres autors proposen que ve del llatí “sol, solis” el sol, degut la preferència de la planta per els llocs assolellats. L’epítet específic nigrum , significa negre, en al·lusió al color dels fruits.

En el passat, a Bohèmia, les fulles es col·locaven als bressols dels nens, per promoure el son. Ja al segle XIII, es va utilitzar el suc de la planta com a anestèsic durant la cirurgia i com un sedant per al mal de queixal. Les baies aixafades es posaven sobre les ferides dels animals per mantenir allunyades a les mosques.

Pertanyen al mateix gènere espècies de gran importància econòmica com ara l’albergínia (Solanum melongena) o la creïlla.

Solanum nigrum va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 1: 186, 1753

Família Solanaceae