Teucrium pseudochamaepitys L.

NOMS: Iva borda, turmereta, poteta de granota, cresta de gall, herba creu, botja, pinet bord. Castellà: Falso pinillo, hierba de la cruz, pinillo bastardo, orobal, romerillo falso. Francès: Germandrée faux petit-pin, Germandrée à allure de Pin. Anglès: Ground-pine Germander.

Flors en raïm al terç superior

SINÒNIMS: Teucrium nissolianum L.

DISTRIBUCIÓ:  Mediterrània occidental

HÀBITAT: Thero-Brachypodion. Llocs secs i assolellats, en roques i sobre substrat bàsic, margues o algeps. Fins els 750 metres d’altitud. Aquest exemplar sobre roca calcària al camí entre l'ermita i la font d'Espanya de Vallada (València)

Habita llocs secs i assolellats

FORMA VITAL: Camèfit: tipus biològic de les formes vitals de Raunkjaer que defineix els vegetals amb les seues parts aèries persistents tot l'any però que tenen les gemmes persistents a un nivell de terra inferior als 25-50 cm.

DESCRIPCIÓ:  Planta perenne, erecta de tiges lleugerament lignificades a la base i amb pèls, de fins als 40 cm d’alçada. 

Fulles profundament dividides en segments (de 3 a 5) semblants a les de l'herba felera

Fulles enfrontades, dos per verticil, pinnatisectes, dividides en 3-5 segments linears, aguts, amb el marge revolut, disposats segons la nervació palmada i coberts de pèls.

Els estams i l'estil surten per damunt de l'únic llavi de la corol·la

Flors en inflorescències en raïms laxos de fins un pam, amb verticil·lastres biflors axil·lars, disposades en grups de dos per cada nus. Calze vellós amb cinc dents tan llarg com el tub. Corol·la de color blanquinós, amb un sol llavi inferior dividit en cinc lòbuls que deixen els quatre estams corbats i l’estigma al descobert. Floreix de març a juliol

Núcula protegida pel calze persistent

Fruits en núcula indehiscent provinent d’un ovari dividit en quatre compartiments, embolcallats pel calze persistent.

El lòbul del mig és més gran i còncau

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Les espècies del gènere Teucrium tenen flors característiques amb un sol llavi a la part inferior, format per cinc lòbuls dels quals el del mig és més o menys còncau i més gros que els altres quatre.

USOS I PROPIETATS:  En medicina popular s’ha emprat en infusió com depurativa i contra el dolor o ardor d’estomac, còlics i problemes de l’aparell digestiu. 

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere, Teucrium se relaciona amb el grec “Teùkros”, el nom del fill de Telamón i germà d’Àjax que, segons Plini, va ser el primer en utilitzar aquesta planta com medicina. Al Dioscòrides ja s’esmenta “τεύκριον teúcrion” com medicinal.

El nom de l’espècie, pseudochamaepitys, fa referencia a que les fulles són semblants a les de l’herba felera (Ajuga chamaepitys). Deriva del grec “ψευδο- pseudo-” pseudo, fals, mentider,  “χαμαι khamái” petit, nano, i “πίτυς pítys” pi, perquè les fulles semblen d’un petit pi.

Teucrium pseudochamaepitys va ser descrita per Carles Linné en Species plantarum. 2: 562 (1753). Com a curiositat direm que Linné va descriure dues vegades aquesta espècie en la mateixa obra, la primera és el que coneguem com Teucrium pseudochamaepitys, amb la tija erecta, i una segona amb la tija reptant que va batejar amb el nom de Teucrium nissolianum que ara utilitzem com sinònim. 

Família Labiatae (Lamiaceae)

Medicago lupulina L.

NOMS: Alfals. Melguelló. Melgó menut. Herba de la desfeta. Fenerola menuda. Trèvol. Castellà: Lupulina, Mielga, Mielga negra, alfalfa lupulina, carretón. Gallego: Lupulina.  Portuguès: Alfalfa lupulina, Luzerna lupulina, Luzerna preta. Francés: Luzerne lupuline, Luzerne-houblon , Minette . Italià: Erba-medica lupulina.  Anglés: Black medick, hopclover, yellow trefoil.  Alemany: Gelbklee, Hopfen-Schneckenklee, Hopfenklee. Neerlandès: Hop Klaver. Grec: Μηδική. 

Inflorescència de Medicago lupulina

SINÒNIMS: Medica lupulina Scop.

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània

HÀBITAT: Brachypodion phoenicoidis. Ruderal. Camps, vores de camins, des dels 100 m fins els 1600 metres d’altitud

Herba rastrera que pot arribar als 60 cm de grandària

FORMA VITAL: Hemicriptòfiten la classificació de les Formes vitals de Raunkjaer són aquelles plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que aquest tipus de plantes renoven la part aèria cada any. En l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen.

DESCRIPCIÓ: Herba rastrera, pubescent, amb tiges reptants de fins 60 cm.

Fulles trifoliades. Poden apreciar-se les estípules

Fulles estipulades, trifoliades amb folíols redons oblongs amb pèls, d’un verd fosc, de marge dentat.

Flor papilionàcia molt petita (2-3 mm)

Flors en inflorescències compactes al cap d’un llarg peduncle axil·lar. Flors també molt menudes, d’uns dos mil·límetres, grogues, pedicel·lades. Calze campanulat amb cinc dents i pèls. Corol·la amb ales i quilla formats per pètals soldats a la part inferior i tan llarga com l’estendard. Estams filiformes. Estil aplanat i corbat en forma de falç i un estigma capitat. Floreix a la primavera

Els fruits no arriben a corbar-se en forma d'hèlix com la resta d'espècies del gènere.

Fruits petits, d’uns dos mil·límetres, corbat en forma de ronyó, amb nervis reticulats i una sola llavor. No arriba a formar hèlix com la resta del gènere.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Les plantes del gènere Medicago es caracteritzen pels fruits, que 

són llegums enrotllats de forma helicoïdal.

USOS I PROPIETATS: Mel·lífera. Millora el sòl gràcies al nòduls de les arrels que fixen al terreny el nitrogen de l’aire.. 

Inflorescència atapeïda

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere, Medicago, ve del  grec “Medikós” , segons Plinio perquè la alfals (Medicago sativa) va ser introduïda en Grècia durant les guerres “Mèdiques” pels medes de l’actual Iran, i del llatí –ago, -inis que és un sufix que indica paregut o relació. L’epítet específic lupulina deriva del llatí “lupus”, ja emprat per Plini per referir-se al llúpol, perquè recorda un petit llúpol.

Medicago lupulina va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 2: 779. 1753.

Família Leguminosae (Fabaceae)

Prunus dulcis (Mill.) D. A. Webb

NOMS: Armeler, ametller, ametler. Occità: Amelé, ametlièr. Cast.  Almendro, alloza, ayosa. Gall: Amendoeiro, almendreiro. Basc: Almendrondoa, arbendolondoa, basarbendola. Port. Amendoeira.  Francés: Amandier, amandier amer. Anglés: Almond

Flor i poncella de Prunus dulcis

SINÒNIMS: Prunus amygdalus Batsch;   Prunus communis L.;   Amygdalus communis L.

DISTRIBUCIÓ:  Irano-turaniana: La regio irano-turaniana abasta uns 2.400.000 km², extenent-se capp l'est des de Anatòlia incloent la major part de Síria, Iran i nord-est d'Afganistan, el nord d'Iraq i parts del Líban, Jordània i Israel. Cap el sud-oest s'estén per Àsia central (incloent la major part de Kazakhstan) Tien Shan i les muntanyes Altai.  La flora irano-turaniana està composada per zones discontínues de terres semiàrides poblades per arbusts i boscos de cedres, pistacia, i pins entre altres. Moltes de les plantes d'aquesta regió es troben també en la regió mediterrània i d'altres regions florístiques.

Ametler florit, anunciant la primavera

HÀBITAT:  Cultivat i naturalitzat a les vores dels camins, ribes, etc., el sòls calcaris, secs i profunds.

FORMA VITAL: Macrofaneròfit: tenen les gemmes persistents situades a més de 2 m d'altura.

DESCRIPCIÓ:  Arbre de fins vuit metres, caducifoli, amb tronc tortuós i les branques cobertes d’escorça rugosa. Els brots nous tenen l’escorça llisa i amb pèls. Floreix abans del creixement de les fulles (de febrer a maig)

Les fulles eixen després de la florida

Fulles peciolades, estretament lanceolades, dentades i glabres. Estípules estretament lanceolades i dentades que també són caduques.

La flor té nombrosos estams i un estigma capitat

Flors solitàries, blanques o rosades, hermafrodites i pentàmeres, amb bràctees vermelloses a la base. Cinc sèpals rogencs, enters, acabats en punta i coberts de molts pèls curts. Cinc pètals lliures d’1,5 a 2 cm. Nombrosos estams. Ovari súper, un estil tan llarg com els estams i un estigma capitat. 

Drupa amb l'exocarp ja ressec i l'endocarp lignificat (aquesta de la varietat "marcona")

Fruit en forma de drupa amb epidermis verda i pubescent amb una part interna lignificada (endocarp) que conté la llavor, que és l’ametlla

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: El fruit en “drupa” té, normalment, el mesocarp carnós i l’endocarp lignificat i dur, és el pinyol que tanca la llavor. Les prunes, les olives, les nous o les cireres són drupes. En les ametlles el mesocarp es reseca i s’obri, deixant a l’aire l’endocarp lignificat. 

Les abelles reben amb gran activitat les primeres flors primaverals

USOS I PROPIETATS: L'ametlla té molt d’oli i és molt nutritiva, producte alimentari de gran importància. Es menja crua, fregida, torrada, en confits, garrapinyades, etc., utilitzada en moltes salses i en nombrosos  dolços, com tortades, pastissos, panellets, o els torrons. Serveix per a la preparació d'una orxata molt refrescant i d'un oli d'usos medicinals i cosmètics.

La llet d'ametlla és una beguda molt antiga usada també a la cuina medieval substituint la llet animal. En llatí es coneixia com amygdalate (ametlla i llet). Era molt utilitzada tant en la cristiandat, on era emprada al temps de la Quaresma, com en el món de l'Islam perquè no té alcohol. En ser un producte totalment vegetal no conté colesterol ni lactosa és apta per a la dieta vegetariana i, si es pren sense sucre, pot servir per aprimar-se.

L’armela amarga (varietat amara) conté un heteròsid cianogènic (amigdalòsid) que produeix àcid cianhídric capaç de provocar greus intoxicacions, inclús la mort.

La corfa verda secada al sol i cuita és bona per a la tos. Deixant-la a remulla fa un tint.
Les corfes s'usen com a combustible i, l'ametller, com a patró per empeltar arbres fruiters.

L'ametler és l'arbre de l'amor

CURIOSITATS: El nom del gènere, Prunus, ve del llatí “prunus” que era el nom que li donaven a les prunes; “Dulcis” ve del llatí “dulcis-e” que significa dolç.

La floració de l’ametller anuncia la primavera. És l’arbre de l’amor per la relació amb Sant Valentí: estant pres, va ensinistrar en el cristianisme a Júlia, la filla cega del carceller; al moment de l’execució del sant  Júlia li va donar la mà i un llamp del cel li va tornar la vista; Júlia va plantar un ametller junt a la tomba del sant d’on van brotar les flors rosades de l’amor.

Però hi ha moltes històries de l’antiga mitologia grega, com la de Fil·lis i Demofont que tenen l’ametller com a protagonista.

Es conta que a Santa Maria de Gràcia, en les illes Canàries, hi ha un ametller, conegut des de 1788, i al seu peu un pou, on la senyora Isabel Meade de Murphy va amagar diners i joies quan l’atac de l’almirall Nelson al port de Santa Cruz en 1797. 

...però en tens tota l'alegria

Joan Maragall i Gorina diu en el seu poema L'ametller florit:

A mig aire de la serra / veig un ametller florit: / Déu te guard, bandera blanca, / dies ha que t'he delit! / Ets la pau que s'anuncia / entre sol, núvols i vents... / no ets encara el millor temps, / però en tens tota l'alegria.

Família Rosaceae

Bellis annua L.

NOMS: Margalideta, Margaridoia anual, Primavera. Castellà: Margarita, Bellorita. Margaritilla. Portuguès: Bonina-dos-campos. Margarita menor. Francès: Pâquerette annuelle. Anglès: Annual daisy.  Italià: Pratolina annuale. Alemany: Einjähriges Gänseblümchen, Einjähriges Maßliebchen

Flors en capítols solitàris

SINÒNIMS: Bellium dentatum (DC.) Viv.;

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània

HÀBITAT: Stipion capensis. Vores de carreteres i camins, pradells terofítics, sovint sobre sòls arenosos. Fins els 700 metres d’altitud.

Planteta molt menuda

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

DESCRIPCIÓ: Herba petita gràcil, pubescent, que rarament sobrepassa els 10 cm d’alçada

Fulles basals

Fulles en roseta basal, simples, espatulades, dentades al marge i amb pèls, atenuades en pecíol.

Ací podem observar les flors ligulades i les tubulars del botó central

Flors en capítols solitaris de 7-23 mm de diàmetre, de receptacle cònic amb llarg peduncle. Les flors perifèriques són femenines i acabades en una lígula blanca, o sovint tenyides de púrpura, i les del botó central són hermafrodites i tubuloses, grogues i acabades en cinc lòbuls. Androceu amb cinc estams. Gineceu d’ovari ínfer i un sol estil amb dos estigmes. Floreix des de gener fins juny.

Capitol ja sense lígules amb els fruits

Fruit en aqueni sense papus (sense vil·là)

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: La família de les compostes són, des del punt de vista evolutiu, el grup més avançat dins de les dicotiledònies. Per alguns autor l’èxit evolutiu és degut a la facultat de sintetitzar determinades combinacions de substàncies químiques tòxiques o desagradables per als herbívors

Els aquenis no tenen vil·là

USOS I PROPIETATS: És molt semblant a Bellis perennis i li s’atribueixen les mateixes propietats: Les flors tenen propietats medicinals i s'empren en infusió, contra la grip i els refredats. Aquesta mateixa infusió aplicada amb compreses serveix com a cicatritzant i antiinflamatori de ferides, llagues o furóncols, especialment per combatre l’acne.

Les fulles tenen un sabor lleugerament dolç de manera que poden ser consumides en amanides barrejades amb dent de lleó i fenoll, o cuites com a verdura.

També es cultiva com a ornamental en rocalles i en la gespa perquè resisteix be el trepig  i per la vistositat dels capítols.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Bellis és d’origen incert. Alguns diuen que el nom prové de “Bellide”, una de les filles bàrbares i cruels de Dànau , rei d' Argos; altres el deriven del llatí “bellum”, guerra, en referència a la seva suposada capacitat de curar les ferides. Però el més probable, segons els filòlegs moderns, és que el seu nom deriva de “Bellus” bonic, bell, amb referència a la delicada frescor d'aquesta flor. L’epítet específic annua fa referència al seu cicle anual.

Bellis annua va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 2: 887. 1753.

Família Compositae (Asteraceae)

Scrophularia sciophila Willk.

NOMS: Conillets rojos, boqueta roja, boquetes de pedrera, escrofulària d’ombra, pa de mula, herba serrada, setge verd 

Flor de Scrophularia sciophila

SINÒNIMS: Scrophularia tanacetifolia Willd.;  Scrophularia grenieri  Reut. Ex Lange

DISTRIBUCIÓ:  Mediterrània occidental

HÀBITAT: Creix en coscollars, pedregars calcaris, fissures i forats en roques calcàries. Aquest del camí entre el camí de l’ermita i la Font d’Espanya de Vallada, València.  

  

Inflorescència en raïm lax i allargat

FORMA VITAL: Camèfit: vegetals que les seves parts aèries són persistents tot l'any però que tenen les seves gemmes persistents a un nivell de terra inferior als 25-50 cm.

DESCRIPCIÓ:  Planta sufruticosa, ramificada, glabra, amb tiges quadrangulars

Fulles opostes i tija quadrada

Fulles oposades, peciolades, 1-2 pinnatisectes amb bràctees linears.

Flor en fase masculina. Observeu les anteres i baix l'estil

Flors en inflorescències laxes i allargades, bràctees linears, pedicels més llargs que el calze. Les flors són proterògines, pentàmeres amb les peces solades, rogenques; calze amb sèpals ovals amb marge escariós; La corol·la forma un tub molt obert per deixar pas a les vespes que busquen el nèctar de la base de la corol·la globosa i bilabiada, el llavi superior d’un roig vinós, amb dos lòbuls que semblen orelletes i el inferior, més curt, sobre el que estan els estams i l’estigma.

Càpsules ja obertes per expulsar les llavors

Fruit en càpsula dehiscent, ovoide i acabada en una punta que punxa.

Flor en fase femenina. Observeu l'estil i les anteres encara no apareixen

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Flors proterògines: són flors hermafrodites en les quals el gineceu, o part femenina, arriba a la maduresa sexual abans que els estams, per evitar la autopol·linització. La flor està en fase femenina un parell de dies, mentre els estams estan mig cargolats, i quan es redrecen i alliberen el pol·len l’estigma ja s’ha semat.

Baix de les anteres apareix l'àpex de l'estil ja semat

USOS I PROPIETATS: No s’han trobat

CURIOSITATS: Scrophularia ve del llatí “scrophularia- ae” segons alguns perquè  les arrels servien per combatre les galteres (paperes) que s’anomenaven “escròfules” (aquestes propietats no pertanyen a aquesta espècie, es refereix a la Scrophularia nodosa). Altres diuen que és perquè els agrada molt als porcs, o perquè es multipliquen com els porcs (en llatí scrofa)

Família Scrophulariaceae

Asphodelus fistulosus L.

NOMS: Caramuixa, cebollí, gamonet, gamó, cibolla, porrassí,marranet. Occità: Alapeda, asfodèl.  Cast. Gamoncillo, gamonita, varita de San José. Port. Abrótea fistulosa, gamâo fistuloso. Francés: Asphodèle fistuleux. Anglés: Asphodel, Onion weed, pink asphodel, hollowleaved asphodel. Alemany: röhriger Affodil

Flors homoclamídies de Asphodelus fistulosus

SINÒNIMS: Inclou dues subespècies: la subsp. fistulosus i la subsp. tenuifolius. Aquesta darrera és una planta anual i només es troba al País Valencià. 

DISTRIBUCIÓ:  Mediterrània meridional

HÀBITAT: Hordeion leporini. Camps, erms, marges  i vores de camins, cunetes i zones alterades, adornant amb les seues flors els camins i les carreteres. Fins els 600 metres d’altitud.

Tiges erctes, fistuloses com les fulles

FORMA VITAL: Geòfit: és una planta amb estructures perdurables que passa l'estació desfavorable sota terra, mitjançant bulbs, rizoma o tubercle.

DESCRIPCIÓ:  Planta vivaç perenne amb rels gruixudes sense arribar a ser tuberoses i tiges fistuloses de fins setanta cm d’alçada.

Les fulles estan buides er dins, d'ací el nom de "fistulosus"

Fulles totes basals, linears, semicilíndriques, buides a dins (fistuloses)i molt nombroses. 

El nervi rogenc dels tèpals i els estams la fan inconfusible

Flors en raïm; bràctees florals en forma de membrana; pedicels articulats. Flors hermafrodites homoclamídies, trímeres; els sis tèpals són el·líptics, blancs amb el nervi del mig rogenc. Sis estams amb els filaments amples a la base i fusiformes a l’àpex. Ovari súper amb un estil acabat en un estigma trífid. Floreix a principi de la primavera (febrer, març, abril)

Ací pot apreciar-se la bràctea i la línea del pedicel articulat

Fruit en càpsula globulosa de 4-5 mm de diàmetre que s’obri per tres valves per lliurar sis llavors per fruit.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: homoclamidi : dit de la planta, flor, etc. amb els verticils periàntics iguals. En el cas del Asphodelus les flors tenen el calze i la corol·la format per tres peces cadascú que són morfològicament iguals. Les peces s’anomenen tèpals.

USOS I PROPIETATS: Emprada en jardineria

Tota la planta és tòxica i cap animal se la menja.

SABIES QUE... El nom del gènere Asphodelus, ve del grec “a” = no, “spodos” = cendres i “edos”= vall, és a dir, més o menys significa “ vall de les restes que no han estat reduïts a cendres”. El nom estaria associat al fet que els rizomes subterranis d'aquesta planta poden tornar a créixer  després d'un incendi. De fet és de les primeres plantes en brotar després d’un incendi. Altres autors deriven el gènere Asphodelus  d’ una paraula presa del grec, la versió original de la qual és "ἀσφόδελος", que podem traduir per ceptre.

 El nom “fistulosus” ve del llatí “fistulam” que defineix un canó o conducte per l’aigua o altre líquid, en referència a les tiges i les fulles d’aquesta espècie que estan buits per dins.

 És una planta molt tòxica i cap animal se la menja. Els pastors de Castelló l’anomenen “argènit”, segurament una corrupció d’arsènic, perquè diuen que porta molt de verí i cap animal se les menja.

En l’antiga Grècia s’utilitzaven en les cerimònies fúnebres perquè tenien la creença que aquesta planta facilitava el trànsit dels difunts als Camps Elisis que estaven plens d’Asphodelus.

Les flors, com en altres espècies, són diürnes, el que vol dir que per la nit i el dies nuvolats resten tancades.

Família Liliaceae