NOMS: Herba mora, morella, morella negra, morena vera, pebre d’ase, vertic. Castellà: Hierba mora, tomatillo del diablo,
tabaco del diablo, tomatitos. Èuscara: mairu-belarra,
moreno belarr, belarri makala. Gall/Port.
Erva moura, erva moira, erva negral, erva de santa Mariña, herba da fístola,
uvas do can. Occità: Moureleto-negro. Italià:
Morella comune. Francés:
Morelle noire, Tue-chien, Raisin de loup. Anglés:
Black nightshade. Alemany: Schwarzer
Nachtschatten. Xinès: long kui
 |
| Inflorescències en cimes pedunculades |
SINÒNIMS: Solanum suffruticosum
Schoubs.
DISTRIBUCIÓ:
Cosmopolita i
subcosmopolita. Es diu de
distribució cosmopolita les espècies que es distribueixen, com a mínim,
per tres continents diferents de forma natural.
HÀBITAT: Polygono-Chenopodietea. Ruderali-Secalietea. Camps, erms, vores de camins, vegetació ruderal, fins els 1500 metres
d’altitud.
FORMA
VITAL: Teròfit: en la
classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta
capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en
l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.
DESCRIPCIÓ: Herba amb una soca grossa i molt ramificada, lleugerament pubescent i glandulosa de fins 50 cm d’altura.
 |
| Fulles lobulades i amb pecíol |
Fulles grans, lanceolades o romboïdals, enteres o finament lobulades, alternes, amb pecíols
 |
| Les anteres sobreïxen de la corol·la |
Flors en inflorescències en cimes pedunculades amb 3 a 6 flors hermafrodites, de 5 a 7 mm, cinc pètals blancs corbats cap arrere d’on sobreïxen les anteres grogues. Calze amb cinc lòbuls glabrescents formant com una campana. Floreix de maig a novembre
 |
| Els fruits seran negres quan maduren |
Fruits en baies esfèriques, pèndules, que són negres al madurar, brillants i llisos, de la grandària d’un pèsol.
CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Les flors no surten de les axil·les, com és habitual, sinó que arranca del mig de l’entrenús un rabet d’on ixen els peduncles de les flors, tots de la mateixa llargària.
Observacions: Aquesta
espècie és molt similar a Solanum
luteum. Es diferència d’aquesta principalment per tenir els cims amb
més flors i els peduncles més llargs; les tiges i les fulles són molt menys
piloses i la baia és negra quan madura.
USOS I
PROPIETATS: Pot arribar a ser molt tòxica degut a les
altes concentracions de solanina, un
alcaloide que produeix la planta per defensar-se dels depredadors.
Aquesta planta ha sigut utilitzada des d’antic per les seues propietats sedants i paralitzants de les innervacions nervioses. No és aconsellable en ús intern per la seua toxicitat. Pot emprar-se externament en les periartritis. El suc de les baies, evaporat, actua com a analgèsic en les odontàlgies. Aquesta espècie s’empra sovint per a preparar pomades amb acció analgèsica local.
TÒXICA: pot provocar intoxicacions als menuts perquè les seus baies negres resulten atraients per als xiquets.
 |
| Els pètals solen corbar-se cap arrere (reflexes) |
ETIMOLOGIA
I CURIOSITATS: El nom del gènere Solanum deriva del llatí "sólor" consol, per les
propietats medicinals d’algunes de les espècies del gènere. Altres
autors proposen que ve del llatí “sol,
solis” el sol, degut la preferència de la planta per els llocs assolellats.
L’epítet específic nigrum ,
significa negre, en al·lusió al color dels fruits.
En el passat, a Bohèmia, les fulles es col·locaven
als bressols dels nens, per promoure el son. Ja al segle XIII, es va utilitzar
el suc de la planta com a anestèsic durant la cirurgia i com un sedant per al
mal de queixal. Les baies aixafades es posaven sobre les ferides dels animals
per mantenir allunyades a les mosques.
Pertanyen al mateix gènere espècies de gran
importància econòmica com ara l’albergínia (Solanum
melongena) o la creïlla.
Solanum
nigrum va ser descrita per Carles Linné i publicada en
Species Plantarum 1: 186, 1753
Família Solanaceae
