Hoya carnosa (L.f.) R.Br.

NOMS: Flor de porcellana. Flor de cera. Castellà: Flor de cera. Flor de nácar. Flor de porcellana. Cerilla. Portuguès: Flor-de-cera. Francès: Fleur de porcelaine. Fleur de cire. Anglès: Porcelain flower. Wax plant. Neerlandès: Grote wasbloem.

SINÒNIMS: Asclepias carnosa L. f. (Basiònim); Schollia carnosa (L. f.) Schrank ex Steud.;

DISTRIBUCIÓ: Prové de Xina i Àsia tropical, Laos, Japó fins a Taiwan

HÀBITAT: Cultivada com planta ornamental de pati o interior

FORMA VITAL: Faneròfit enfiladís: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta amb els meristemes a més de 40 cm del terra en l’època desfavorable. És el cas d'arbres, d'arbusts i lianoides.

 Epífits: en les formes vitals de Raunkjaer, les plantes que creixen a sobre o dintre d'una altra planta sense parasitar-la. És el cas de moltes orquídies o bromeliàcies.

DESCRIPCIÓ: Planta epífita, enfiladissa, amb tiges robustes de fins sis metres

Fulles  oposades, enteres, amb curt pecíol, de limbe ovalat, carnós i glabre, lleugerament cordat, àpex obtús o curtament acuminat, amb quatre parells de nervis marcats, de color verd fosc brillant

Flors fragants en umbel·les axil·lars simples de curt peduncle (1-3 cm), globoses, penjants, amb 15-30 flors; curt peduncle i pedicels de fins 4 cm. Calze petit amb cinc sèpals triangulars. Corol·la pubescent, crema o rosat amb el centre rosat més fort, rotàcia, d’1,5-2 cm de diàmetre, amb cinc lòbuls d’àpex reflex i, al interior, cinc segments triangulars papil·lats formant una corona estrellada o epicorol·la. Androceu amb cinc estams curts, incumbents als lòbuls de la corona. Gineceu amb ovari súper i estigma obtús. Fruit en fol·licle lanceolat, acuminat i llis

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: La flor de porcellana es conrea des de fa segles, el que ha donat lloc a diversos cultivars que varien el fullatge o el color de les flors.

USOS I PROPIETATS: Cultivada en testos emet branques que s’estenen sobre un suport  o en cistelles penjants, és molt fàcil de cuidar. Prefereix un substrat drenant que permeti que les arrels s’airegin. És resistent a la sequera pel que cal poc de reg, només quan la superfície del terra s’assequi. Tolera el fred però no les gelades. Necessita llum però poc de sol directe. Es multiplica per esqueix a la primavera.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Hoya és en honor de Thomas Hoy, jardiner en cap del duc de Northumberland, al segle XVIII, amic de Robert Brown, l'autor d'aquest gènere. L’epítet específic carnosa (carnosus, a, um) ve del llatí caro, carnis, carn, per la consistència carnosa de les fulles.

Estudis de la Universitat de Geòrgia, publicats el 2009, han demostrat que Hoya carnosa és un excel·lent eliminador de contaminants en l'ambient interior.

Aquesta espècie va ser descrita per Carles Linné i publicada en Supplementum Plantarum 170. 1781[1782]. (Apr 1782) amb el nom de Asclepias carnosa. Amb el nom de Hoya carnosa va ser descrita per Robert Brown i publicada en Prodromus Florae Novae Hollandiae 460. 1810. (1-7 Apr 1810)

Família Apocynaceae

Araujia sericifera Brot.

NOMS: Miraguà de jardí. Miraguà fals. Miraguà bord. Mata de la seda. Aràujia. Castellà: Planta cruel. Miraguano. Jazmín de Tucumán. Tesi. Portuguès: Cipó-de-sapo. Paina-de-seda. Cipó-de-paina. Cipó-de-leite-do-brejo. Francès: Kapok. Araujia. Italià: Pianta della seta. Anglès: Mouth-vine. White Bladderflower. Alemany: Folterpflanze.

SINÒNIMS: Apocynum volubile Vell.; Araujia albens (Mart.) G.Don ; Araujia calycina Decne.; Araujia hortorum E.Fourn.; Araujia undulata Vis.; Physianthus albens Mart.

DISTRIBUCIÓ: Procedent d’Amèrica del Sud: Brasil, Paraguai, Uruguai i nord-est d’Argentina i introduïda al sud d’Europa, d’Àfrica i est d’Austràlia

HÀBITAT: Llocs pertorbats. Molt estesa pel litoral mediterrani, cantàbric i Galícia

FORMA VITAL: Faneròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta amb els meristemes a més de 40 cm del terra en l’època desfavorable. És el cas d'arbres, d'arbusts i lianoides.

DESCRIPCIÓ: Enfiladissa perenne amb tiges herbàcies de fins cinc metres de llarg i les tiges basals llenyoses. Conté làtex càustic.

Fulles de fins 5x3 cm, peciolades, oposades, ovades de base truncada i àpex acuminat, anvers verd fosc i revers blanquinós per una pubescència curta i densa.

Flors hermafrodites en raïms axil·lars de 2-4 flors amb peduncle de fins 1,5 cm; calze format per cinc sèpals triangulars, semblants a les fulles, lliures, més curts que el tub de la corol·la; corol·la tubular que s’obri en cinc lòbuls, color blanc o crema, de vegades tintades de rosa i fragants, d’uns 2 cm de diàmetre. Els òrgans reproductors formen una sola peça al fons del receptacle amb 5 pol·linis soldats a l’estigma més un ovari ínfer. Floreix de maig a setembre

Fruit solitari, penjant, en càpsula gran, d’uns 12 cm de llarg, esponjosa, amb dehiscència per un costat i nombroses llavors que, quan maduren, estan cobertes de flocs sedosos a la part superior, que són fàcilment transportats pel vent.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: L'estructura de la flor inclou obertures en forma de falca que funcionen com a trampa per a insectes on, ocasionalment, queda atrapada la probòscide del pol·linitzador, cosa que provoca la seva mort si el captiveri dura massa. Quan els recol·lectors posen la llengua a la flor, aquesta queda bloquejada per uns ganxos i només els insectes més robustos aconsegueixen alliberar-se. Els insectes poden així morir dins la flor (d'aquí el seu nom castellà de "planta cruel")

USOS I PROPIETATS: Introduïda a Europa al segle XIX com planta ornamental i per aprofitar la fibra del fruit a la industria tèxtil. A l’Estat espanyol la primera cita és a la província de Girona l’any 1976. Però no s’utilitza per ser considerada dolenta per l’agricultura i les espècies autòctones.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Araujia està dedicat a António de Araújo de Azevedo, Conde de Barca (1752-1817), un polític i botànic portuguès. L’epítet específic sericifera deriva de Ser, Seris, una capital de l'Àsia oriental famosa per la producció de seda i, per extensió, per la seda mateixa, pels pèls blancs i sedosos que recobreixen les llavors dins dels fruits.

És una espècie invasora molt agressiva, que envaeix tant medis profundament alterats com jardins, tancaments, horts abandonats, etc. com restes de vegetació autòctona arbòria, contribuint a que desapareguin en ofegar l'arbrat natural. Competeix amb els tarongers per l'aigua, els nutrients i la llum, i acaba per tapar-los.

Inclosa al Catàleg espanyol d’espècies exòtiques invasores  (Reial Decret  630/2013, de 2 d’agost.) el que implica que està prohibit comercialitzar-la i introduir-la al medi natural.

A Amèrica, les erugues de la papallona monarca (Danaus plexippus) poden alimentar-se de fulles de miraguà fals, mentre que les papallones adultes en pol·linitzen les flors. L’expansió del miraguà fals a Catalunya podria haver anat aparellada amb la de la papallona tigre (Danaus chrysippus), semblant a la monarca, i que com ella s’alimenta de plantes tòxiques de la família apocinàcies. (pres de El medi natural del Bages i del Moianès)

Araujia sericifera fou descrita per Felix de Avelar Brotero i publicada en Transactions of the Linnean Society of London 12(1): 62–70, pl. 4–5. 1817[1818].

Família Apocynaceae

Plumbago auriculata Lam.

NOMS: Malvesc. Llessamí blau.Gessamí blau. Gesmil blau. Llàgrimes. Lleganyes. Faverola. Castellà: Jazmín azul. Malacara. Jazmín del Cabo. Azulina. Malacara. Jazmín del cielo. Portuguès: Bela Emília. Francès: Dentelaire du Cap. Anglès: Cape leadwort. Alemany: Kap-Bleiwurz. Neerlandès:  Loodkruid. Loodplant. Grec: Μολυδβαίνα του ακροτηρίου.

SINÒNIMS: Plumbago capensis Thunb.; Plumbago alba hort. ex Pasq.; Plumbago grandiflora Ten.; Plumbagidium auriculatum (Lam.) Spach

DISTRIBUCIÓ: Procedent del Sud d'Àfrica tropical Moçambic, Àfrica meridional Províncies del Cap, Estat Lliure, KwaZulu-Natal, Províncies del Nord

HÀBITAT: Cultivada com planta ornamental en parcs i jardins o en contenidor

FORMA VITAL: Faneròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta amb els meristemes a més de 40 cm del terra en l’època desfavorable. És el cas d'arbres, d'arbusts i lianoides.

DESCRIPCIÓ: Arbust perennifoli amb llargues tiges enfiladisses de fins quatre metres

Fulles fasciculades, ovades o lanceolades, amb el limbe decurrent amb dues aurícules arrodonides a la base, sense glàndules al marge, de color verd brillant.

Flors en inflorescència en raïm terminal amb flors sèssils de calze tubular amb glàndules només a la meitat superior. Corol·la de 20-25 mm de diàmetre, tubular acabada en cinc lòbuls obovats i arrodonits de color blau cel, tot i que hi ha una varietat amb les flors blanques (Plumbago auriculata f. alba). Androceu amb cinc estams lliures. Gineceu d’ovari súper amb un estil i cinc estigmes. Té una llarga floració, entre juliol i desembre

Fruit en càpsula el·líptica, seca, dehiscent que s’obri en cinc valves des de la base cap a l’àpex, amb llavor color cafè.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Els sèpals enganxosos i de vegades capturen petits insectes de la mida d'una mosca domèstica. Es creu que les espècies de Plumbago actuals s'assemblen molt als primers avantpassats de Drosera i altres plantes carnívores.

USOS I PROPIETATS: Al jardí pot emprar-se en massissos, bordures, agrupacions arbustives o per cobrir murs, amb tutors. Les llargues tiges no disposen de circells ni cap altre sistema de suport, pel que cal ajudar amb tutors si no volem un port penjant. A ple sol fa floracions espectaculars, però convé que no sigui exposada al sol directe a les hores centrals del dia; també vegeta bé a mitja ombra. Prefereix sòls àcids i suporta els bàsics però solts i ben drenats. Tolera bé les altes temperatures però tem el fred. Només suporta les gelades no intenses i de curta durada. Reg abundant en estiu sense embassar. Cal podar a finals de l’hivern per estimular la floració. Multiplicació per llavors sembrades a finals de l’hivern o per esqueix de fusta verda a la primavera o estiu. També pot reproduir-se per colgat.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Plumbago és un nom llatí que emprava Plini per citar una planta, que servia per curar certes malalties dels ulls, que no hem pogut identificar. L’epítet específic auriculata deriva del llatí “auriculatus, -a, -um” que significa aurícula, un diminutiu d’orella, per les aurícules de les fulles que sembles dues orelletes.

Aquesta espècie i la varietat de flor blanca P. auriculata f. Alba, han guanyat el Premi al Mèrit del Jardí de la Royal Horticultural Society.

Plumbago auriculata  va ser descrita per Jean Baptiste Antoine Pierre de Monnet de Lamarck, i publicada en Encyclopédie Méthodique, Botanique 2(1): 270. 1786.

Família Plumbaginaceae

Euryops chrysanthemoides (DC.) B.Nord.

NOMS: Euriòps. Castellà: Margarita amarilla. Francès: Euryops à fleurs de chrysanthème. Anglès: African bush daisy. Bull's-eye. Afrikàans: Geelmadeliefiebos.

SINÒNIMS: Gamolepis chrysanthemoides DC. 

DISTRIBUCIÓ: procedent d’Àfrica meridional, Províncies del Cap, KwaZulu-Natal

HÀBITAT: Cultivada com planta ornamental a parcs i jardins

FORMA VITAL: Nanofaneròfit: en les formes vitals de Raunkjaer, les plantes amb els meristemes perdurables per damunt de 40 cm i per baix dels dos metres d’altura.

DESCRIPCIÓ: Petit arbust amb tiges erectes de fins 2 metres d’alçada, molt frondoses de joves que es despullen aviat, glabres,

Fulles esparses, pinnatilobades de fins 10 cm de llarg per 1-3 d’ample, amb 3-10 lòbuls foliars ovats-lanceolats a cada costat, de color verd brillant

Flors en capítols solitaris de fins 5 cm de diàmetre amb peduncles erectes de 5-20 cm, una mica engrossits per sota del involucre àmpliament campanulat, format per bràctees involucrals basament connates i parcialment superposades, ovades-lanceolades, verdes; receptacle convex; botó central groc amb flors hermafrodites tubulars amb cinc lòbuls ovats; flors exteriors amb lígula de 10-20 mm de llarg, femenines, també de color groc. Floreix de maig a setembre però hi ha llocs on pot florir tot l’any.

Fruit en aquenis negres amb costelles longitudinals, sense papus

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: L'espècie va ser traslladada a Euryops des del gènere Gamolepis sobre la base d'un recompte cromosòmic.

USOS I PROPIETATS: És un petit arbust d’ús ornamental per plantació en testos, formació de platabandes o parterres, en solitari o acompanyat d’altres espècies. És apreciat per la frondositat de les fulles perennes i la gran floració de flors grogues. És molt rústica. Tolera gelades fins els -4⁰C, suporta bé el ple sol i no és massa exigent amb el reg, una vegada ben establerta, doncs l’entollament pot podrir les arrels, és per això que prefereix sòls ben drenats i neutres o lleugerament àcids. Cal una lleugera esporgada despès de la floració mantenir la forma i promoure nova floració. Reproducció mitjançant llavors o esqueix.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Euryops deriva del grec "εὐρύς eurys" gran, i de "ὤψ ops" ull, o siga, de grans ulls, per els grans i vistosos capítols grocs amb el botó central que semblen ulls. L’epítet específic chrysanthemoides ve de Chrysanthemum (del grec χρυσόϛ chrysόs, or, i ἄνθεμον flor, és a dir, flor daurada), i del sufix grec εἷδος eídos aspecte: semblant al crisantem en referència a l'espècie tipus original Chrysanthemum coronarium (ara Glebionis coronaria)

Aquesta espècie va ser descrita per Augustin Pyramus de Candolle i publicada en Prodromus Systematis Naturalis Regni Vegetabilis 6: 40. 1837[1838]. (early Jan 1838) amb el nom de Gamolepis chrysanthemoides. Amb el nom actualment acceptat de Euryops chrysanthemoides va ser publicat per Rune Bertil Nordenstam en Opera Botanica 20: 365–370, f. 62C–G, 63C. 1968.

Aquest arbust és ideal per atraure pol·linitzadors com abelles i papallones, ja que produeix gran quantitat de flors grogues semblants a les margarides, i durant quasi tot l'any, el que afavoreix l’entorn per a la biodiversitat local.

Família Compositae (Asteraceae)

Osteospermum ecklonis (DC.) Norl.

NOMS: Margalidera de botó blau. Dimorfoteca. Castellà: Margarita del Cabo. Matacabras, Estrella polar, Caléndula del Cabo. Francès: Ostéosperme. Météorine d'Ecklon. Marguerite du Cap d’Ecklon. Anglès: Vanstaden's River Daisy. Cape Daisy. Blue and white Daisybush. African daisy. Alemany: Bornholmmargerite. Neerlandès: Spaanse margriet

SINÒNIMS: Dimorphotheca ecklonis DC. 

DISTRIBUCIÓ: procedent d’Àfrica meridional, Províncies del Cap

HÀBITAT: cultivada com ornamental a patis, parcs i jardins,

FORMA VITAL: Faneròfits: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta amb els meristemes a més de 40 cm del terra en l’època desfavorable. És el cas d'arbres, d'arbusts i lianoides.

DESCRIPCIÓ: És un arbust perenne, sufruticós, de tiges erectes de fins un metre d’alçada amb les branques inferiors força glabres.

Fulles alternes, lineal-lanceolades o lanceolades, sèssils, simples, el·líptiques, lleugerament suculentes i marges sencers a visiblement dentats, amuntegats als extrems de les branques, d’un verd viu

Flors solitàries sobre llargs peduncles, en capítols del tipus de la margarida de fins a 80 mm de diàmetre, involucre formant campana amb bràctees lanceolades, acuminades, de marge escariós; botó central blau obscur format per les flors flosculoses estaminades, masculines, i flors ligulades hermafrodites, al exterior, de color blanc brillant a la part superior i blau clar o violeta a la part inferior, si bé hi ha de colors variats (rosat, violeta, etc.). Floreix entre abril i novembre.

Fruit aquenis triangulars, generalment reticulats-rugosos, de les flors ligulades. Les flors tubulars són estèrils

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: La planta conté àcid cianhídric, la qual cosa la fa verinosa per al bestiar i rosegadors, però també per animals domèstics com ara conills i per a mascotes.

USOS I PROPIETATS: Emprada com planta ornamental en jardineria per les flors que poden adornar el jardí durant la primavera i l’estiu, i si no fa massa fred, també a la tardor i part de l’hivern, fent un tapís florit de colors. Hi ha nombrosos híbrids i varietats, incloses les verticals, de fins a 1,5 metres d'alçada i les semi prostrades.

  Li agrada la temperatura càlida i el ple sol però aguanta be gelades suaus de fins -5^o C. No és molt exigent amb l’aigua, doncs resisteix millor la sequera que l’embassament d’aigua, pel que cal que el terreny estiga ben drenat. La reproducció és per llavor o per esqueix de tiges tendres sense floració, a principis de primavera. També pot criar-se en test.  És convenient retallar la planta a principis de la tardor per mantindre-la  compacta, i durant tot el període de floració llevar les flors marcides per estimular i prolongar la floració.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Osteospermum ve del grec ὀστέον  ostéon os i de σπέρμα spérma llavor, és a dir, amb llavors que semblen fetes d'os. El gènere Dimorphoteca del sinònim, on el situen altres autors, és una composició de tres vocables grecs: “di”, que significa dos, “morphos” que significa forma, i “theca” que significa guarda o custòdia. L’epítet específic, ecklonis, és en honor al botànic i farmacèutic danès Christian Friedrich Ecklon (1795-1868) que va explorar i catalogar nombroses plantes de Sud-àfrica.

Aquesta espècie va ser descrita per Augustin Pyramus de Candolle, i publicada en Prodromus Systematis Naturalis Regni Vegetabilis 6: 71. 1837[1838] amb el nom de Dimorphotheca ecklonis (basiònim). Amb el nom actualment acceptat de Osteospermum ecklonis va ser publicada per Nils Tycho Norlindh en Stud. Calend. 244. 1943.

Famíla Compositae (Asteraceae)

Jasminum mesnyi Hance

NOMS: Gessamí d'hivern. Gessamí groc. Llessamí. Castellà: Jazmín amarillo. Jazmín de primavera. Jazmín prímula.  Italià: Gelsomino primulino. Francès: Jasmin primevère. Anglès: Primrose jasmine. Japanese jasmine. Yellow jasmine. Xinès: ye ying chun. 野迎春

SINÒNIMS: Jasminum primulinum Hemsl. ex Baker;

DISTRIBUCIÓ: Paleotropical: fa referència a les espècies distribuïdes en les regions tropicals d’Àfrica i d’Àsia, és a dir, dels dos continents del Vell Món, en oposició a Neotropical que designa les regions tropicals del Nou Món: Amèrica del Nord i Amèrica del Sud. Endèmica de Xina i Vietnam.

HÀBITAT: Cultivada als jardins. Pot torbar-se naturalitzada, escapada de cultius de jardins.

FORMA VITAL: Faneròfits: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta amb els meristemes a més de 40 cm del terra en l’època desfavorable. És el cas d'arbres, d'arbusts i lianoides.

DESCRIPCIÓ: Arbust enfiladís amb llargues tiges quadrangulars, glabres, que poden assolir els cinc metres de llargària, sempre verda als climes temperats però que perd les fulles als climes més freds.

Fulles semipersistents, oposades, trifoliades o simples a la base de les tiges, amb pecíol de fins 1,5 cm i folíols estretament ovats o ovada-lanceolada, de base cuneada i àpex mucronat. El folíol central un poc més llarg que els laterals i sèssil.

Flors solitàries, axil·lars o terminals; bràctees frondoses lanceolades o obovades de fins 1 cm, sobre un pedicel de 3-8 mm. Calze glabre, campanulat, amb 5-8 lòbuls lanceolats de 4-7 mm. Corol·la groga en forma d’embut, d’entre 2 i 4 cm de diàmetre; tub de més d’un centímetre acabat en -6-8 lòbuls amplament obovats. Les flors poden ser simples, semidobles o dobles. Floreix a la primavera i estiu.

Fruit en baia negra, el·lipsoide, de 6-8 mm de diàmetre, que, fora del seu hàbitat natural, rarament es forma.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Poques varietats de flor doble provenen de llavors; moltes varietats de flor doble no tenen òrgans reproductors, per això són sexualment estèrils i s'han de reproduir per esqueix. Les primeres flors dobles conegudes van ser en les flors comercials de jardineria incloent roses, camèlies i clavells.

USOS I PROPIETATS: S’empra en jardineria per les seues tiges verdes arquejades, de port desordenat, i l’abundant floració que dura des del final de l’hivern, tota la primavera i l’estiu. Prefereix el sol però funciona bé a mitja ombra. Suporta gelades de fins -5^o C si no es prolongada. Creix en sòl àcid o calcari però ric i ben drenat. Necessita un reg moderat. Si s’adoba en primavera tindrà una major floració. Té un creixement molt vigorós, pel que requereix una poda regular, després de la floració. Multiplicació per esqueix de tiges semidures, deixant alguna fulla, a finals de l’estiu. També poden aprofitar-se els fillols o per murgonat. És molt resistent a plagues i malalties però ocasionalment poden patir atacs de pugons, aranya roja o cotxinilla, així com problemes de fongs.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Jasminum  deriva de l’àrab “yasmin”, que significa regal de Déu.  Per a altres autors l’arab “jasmin” significa flor blanca, pel color de la flor del gesmil (Jasminum officinale)

L’epítet específic mesnyi, honora el general William Mesny (1842 – 1919) que va servir com mercenari a l’exèrcit xinès però va recol·lectar plantes que enviava al cònsol britànic.

Jasminum mesnyi ha guanyat el premi al mèrit del jardí de la Royal Horticultural Society

Jasminum mesnyi va ser descrit per Henry Fletcher Hance, i publicat en Journal of Botany, British and Foreign 20(230): 37. 1882.

Família Oleaceae