Quan passegem pel camp o pel jardí ens creuem amb multitud d’animals i plantes als quals no prestem atenció per considerar-los insignificants, els mirem sense veure’ls, els trepitgem sense adonar-nos-en, ignorants de l’enorme bellesa d’aquests essers petits i els milers d’anys d’especialització i adaptació al medi de la seua morfologia. Aquest blog intentarà mostrar eixe món i donar a conèixer alguns dels seus secrets.

dijous, 23 de febrer de 2017

Rumex obtusifolius L.

NOMS: Llengua bovina, Llengua de bou, Paradella de fulla grossa, Paradella obtusifòlia, Paradelles, Romàs. Castellà: Engordapuercos, Romaza, Romaza de hoja grande. Èuscara: Lapaitza. Italià: Rómice comune. Francès: Patience sauvage, Patience à feuilles obtuses, Rumex à feuilles obtuses. Anglès: Bitter Dock. Broad leaved dock, Round-leaved dock. Red-veined dock. Alemany: Stumpfblättriger Ampfer. Wilder-Ampfer. Neerlandès: Ridderzuring.

Flors en verticil·lastres 
SINÒNIMS: Acetosa obtusifolia (L.) M. Gómez; Lapathum obtusifolium (L.) Moench

DISTRIBUCIÓ: Eurosiberiana

HÀBITAT: Creix als herbassars ruderals humits, entre els 100 i els 1000 metres d’altitud

Herba de tija erecta glabra o pubescent
FORMA VITAL: Hemicriptòfit: Del grec antic “hémi” mig, “cryptos”  amagat, i “phuton”  planta; en la classificació de les Formes vitals de Raunkjaer són aquelles plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que aquest tipus de plantes renoven la part aèria cada any. En l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen.

DESCRIPCIÓ: Herba glabra o pubescent de tija erecta de fins un metre d’alçada, amb els nusos coberts per una òcrea, característica de la família de les poligonàcies.  

Fulles el·líptiques o oblongues, no panduriformes
Fulles basals amples, ascendents, el·líptiques o oblongues, no amb forma de guitarra, peciolades, amb la base cordada o subcordada i el limbe lleugerament ondulat, de color verd

Flors amb tres tèpals externs i tres interns, aquests amb dents a cada costat
Flors en inflorescències ramificades i ascendents que formen amb la tija principal un angle molt tancat. Les flors apareixen en verticil·lastres sostingudes per un pedicel dos vegades tan llarg com els tèpals; tres tèpals interns i tres externs, els interns son acrescents, oblongo-deltoides i reticulats amb 3-5 dents a cada costat. Generalment un sol tèpal porta grànul i generalment assoleixen una coloració vermellosa. Floreix a l’estiu, entre juny i agost

Normalment un sol tèpal porta grànul
Fruit en aqueni que manté les ales per afavorir la dispersió pel vent i enganxant-se als pèls dels animals amb les dents

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: El nom de la família poligonàcia (Polygonaceae) deriva de la presència en algunes espècies de nusos a les tiges anomenats “goni” genoll o articulació en grec, i de “poli” molts. Fulles simples i alternes; en quasi totes les espècies cada fulla té a la base del pecíol una peculiar embolcall estipular anomenat òcrea. Les flors tenen 3-6 tèpals verdosos, blancs o vermells.

Inflorescències ascendents formant un angle tancat amb la tija principal
USOS I PROPIETATS: Les fulles s’empren en medicina popular per calmar cremades, bombolles i picades d’ortiga. També es poden menjar en amanida o cuinades com els espinacs però sense abusar, perquè tenen àcid oxàlic que és perillós en grans quantitats. L’àcid oxàlic s’uneix al calci per formar oxalat de calci, el que provoca deficiència de calci i la formació de càlculs renals.

Pedicel dus vegades tan llarg com el tèpal
ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Rumex significa javelina, per la forma de punta de llança de les fulles de moltes espècies del gènere. Plaute i altres autors de l’antiguitat ja usaven aquest nom per referir-se a les agrelles. L’epítet específic obtusifolius, deriva de "obtusus" obtús, i "folium" fulla, és a dir, amb fulles obtuses.

És considerada una espècie invasora a l’Amèrica del nord, i una mala herba nociva al Regne Unit. Una sola planta pot produir unes 7000 llavors que poden mantenir la seua capacitat germinativa durant 50 anys.

Rumex obtusifolius va ser descrit per Carles Linné i publicat en Species Plantarum 1: 335–336. 1753.

Família Polygonaceae

dilluns, 20 de febrer de 2017

Elymus farctus (Viv.) Runemark ex Melderis

NOMS: Jull de platja. Fenàs de platja. Agropir mediterrani. Castellà: Grama de la arena. Agropirón. Èuscara: Itsas aski. Portuguès: Feno-das-areias. Italià: Gramigna delle spiagge. Francès: Chiendent à feuilles de jonc. Anglès: Wild rye. Wildrye. Sand Couch. Alemany: Binsen-Quecke. Binsenquecke. Grec: Έλυμος, Finès: Villivehnät.

Espiguetes aplicades a la tija
SINÒNIMS: Triticum farctum Viv. (basiònim); Agropyron farctum (Viv.) Rothm.; Elytrigia farcta (Viv.) Holub.; Agropyrum junceum (L.) Beauv. subsp. mediterraneum Simonet & Guinochet

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània

HÀBITAT: Ammophilion arundinaceae. Creix als arenals marítims, platges i dunes, fins els 20 metres d’altitud. Aquests de la platja de Tavernes de la Valldigna

Forma gespes poc denses als arenals litorals
FORMA VITAL: Geòfit: en les formes vitals de Raunkjaer, plantes vivaces que durant l'època favorable produeixen òrgans de reserva subterranis on s'acumulen els nutrients per a sobreviure durant l'època desfavorable.

DESCRIPCIÓ: Gramínia que forma gespes poc denses que surten dels rizomes subterranis amb tiges erectes de fins 70 cm d’alçada

Lígula membranosa i curta
Fulles pubescents, de color verd glauc, la part inferior és una beina que acaba, sense aurícules, on comença la fulla plana, acanalada i acabada en punta. Lígula membranosa curta, de 0,5-1 mm de llarga i no ciliada.

Flors amb tres estams i dos estigmes plomosos
Flors en espigues on les espiguetes surten directament de la tija, a la qual estan aplicades, i de vegades són més curtes que els entrenusos. Glumes obtuses amb 9-11 costelles. Glumel·les desiguals, la inferior més llarga, obtusa i sovint mucronades. Tres estams i dos estigmes plomosos. Floreix a la primavera i estiu, entre abril i agost.

Fruit en cariopsi fusiforme, llis i sense solc, amb pericarpi adherent.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: La flor en les gramínies està representada només per les parts fèrtils, és a dir, tres estams i un ovari format per la fusió de tres carpels amb dos estigmes plomosos. En alguns gèneres el nombre d'estams és diferent: sis en l'arròs i el bambú, però un en el gènere Festuca. A la base de la flor es pot observar dues parts estèrils reduïdes a la mida d'una escata i que s'anomenen glumèl·lules. Aquestes s'interpreten com les restes del periant.

Flors d'Elimus farctus 
USOS I PROPIETATS: L’extensa xarxa de robusts rizomes, que suporten la salinitat de l’aigua marina, retenen la sorra de les dunes disminuint la força del vent, eviten la seua degeneració i ajuden a la restauració dunar.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Elymus deriva del grec “elymos” mill, citat per Aristòfanes i Polibi com panificable. L’epítet específic farctus deriva del llatí “farcio” farcit, inflat.

Aprofitant que Elymus farctus és tolerant als sòls salins i que és parent del blat (Linné el va nomenar Triticum junceum), s’han hibridat tots dos per fer una varietat de blat tolerant a la sal.

La primera publicació es va fer sota el nom Triticum farctum (basiònim) pel botànic italià Domenico Viviani (1772-1840). Amb el nom Elymus fractus va ser descrit per Hans Runemark i publicat en Botanical Journal of the Linnean Society 76(4): 382. 1978

Família Gramineae (Poaceae)

dijous, 16 de febrer de 2017

Euphorbia terracina L.

NOMS: Lleteresa terracina. Lletera. Lletrera marina. Castellà: Lechetrezna. Lechera. Portuguès: Ésula-das-areias. Francès: Euphorbe de terra cine. Italià: Euforbia di Terracina. Anglès: Coastal Spurge. Geraldton Carnation-weed.

Bràctees ovato-rombals amb el marge denticulat
SINÒNIMS: Tithymalus terracinus (L.) Klotzsch & Garcke; Esula valentina Haw.; Lophobios 
terracina (L.) Raf.

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània

HÀBITAT: Crucianelletum maritimae. Creix a les vores dels camps i dels camins però especialment  a les dunes i als arenals de les platges litorals. Penetra poc al interior, fins els 300 metres d’altitud.

Viu als arenals litorals
FORMA VITAL: Camèfit: tipus biològic de les formes vitals de Raunkjaer que defineix els vegetals amb les seues parts aèries persistents tot l'any però que tenen les gemmes persistents a un nivell de terra inferior als 25-50 cm.

DESCRIPCIÓ: Mata herbàcia perenne, llenyosa a la base (sufruticosa) molt ramificada, de fins mig metre d’alçada, sovint amb les tiges embolicades prenent una fisonomia arrodonida, verda i glabra.

Fulles caulinars linear-lanceolades i sèssils
Fulles caulinars d’oblongues a linear-lanceolades, sèssils i amb el marge finament serrulat a la meitat superior. Les inferiors poden ser espatulades i mucronades.

Flor femenina amb estigma de tres braços bifurcats
Flors en les tiges floríferes formant un pleocasi umbel·liforme amb 2-5 radis. Les bràctees són ovato-rombals, denticulades i de color groguenc. Ciati glabre d’1 a 2,5 mm amb un peduncle de 3 mm, les glàndules nectaríferes, de color verdós, es caracteritzen per tindre dos corns setacis molt llargs, i paral·lels de fins 1,8 mm de longitud. Flor masculina amb un sol estam amb quatre teques. Flor femenina amb gineceu súper i ovari trilocular, amb estil que acaba dividit en tres estigmes bífids. Floreix de març a setembre

Fruit en càpsula tricoca llisa
Fruit en càpsules llises amb tres cocs (trícoca) ben marcats pels solcs i, de vegades, amb alguna de les cares vermelloses. Les llavors, una per cada coc, són llises, amb una carúncula

Flor masculina amb un sol estam d'anteres grogues
CURIOSITATS BOTÀNIQUES: La carúncula és un creixement irregular o excrescència de tipus carnós contigua a la obertura del sac embrionari o micròpil, que porten certes llavors com per exemple de les eufòrbies. La carúncula serveix per a que les formigues, atretes per aquest menjar carnós, transporten les llavors baix terra. Aquest tipus de dispersió de les llavors s’anomena mirmecocòria.

USOS I PROPIETATS: Aquesta Euphorbia forma part del grup de plantes que ajuden a conservar les dunes litorals

Glàndules nectaríferes amb corns llargs
ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Euphorbia ve del grec "eu ἐῧ" que significa bo, i "pherbo" que significa menjar: ben alimentat. Segons Dioscòrides i Plini deriva d’Euforbo, el metge del rei Juba II de Mauritània que va descobrir les virtuts d’aquesta planta, i segons Galeno es refereix al troià Eúphorbos. El grec euphórbion, -ou, era el nom que rebia una lletrera cactiforme de les muntanyes de Mauritània.

El nom específic terracina és un epítet geogràfic que fa referència a la ciutat de Terracina, en la regió del Laci (Lazio en italià)         

Euphorbia terracina va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum, Editio Secunda 1: 654. 1762.

Família Euphorbiaceae

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...