Quan passegem pel camp o pel jardí ens creuem amb multitud d’animals i plantes als quals no prestem atenció per considerar-los insignificants, els mirem sense veure’ls, els trepitgem sense adonar-nos-en, ignorants de l’enorme bellesa d’aquests essers petits i els milers d’anys d’especialització i adaptació al medi de la seua morfologia. Aquest blog intentarà mostrar eixe món i donar a conèixer alguns dels seus secrets.

dilluns, 1 setembre de 2014

Stenotaphrum secundatum (Walter) O. Kuntze

NOMS: Gram d’Amèrica. Gram gruixat. Castellà: Gramón. Grama americana. Pasto de san Agustín. Italià: Logliarella americana. Francès: Chiendent de boeuf. Anglès: Pimento Grass. Saint Augustine Grass.

Espiga amb el raquis molt dilatat
SINÒNIMS: Stenotaphrum americanum Schrank; Ischaemum secundatum Walter

DISTRIBUCIÓ:  Pantropical: un tàxon es considera de distribució pantropical quan apareix en totes les regions tropicals dels grans continents, és a dir d'Àfrica, Àsia i Amèrica.

HÀBITAT: Introduïda. Cultivada com a gespa i de vegades naturalitzada. Fins els 300 metres d’altitud.

Tiges prostrades amb nusos d'on surten arrels
FORMA VITAL: Geòfit: en les formes vitals de Raunkjaer, plantes vivaces que durant l'època favorable produeixen òrgans de reserva subterranis on s'acumulen els nutrients per a sobreviure durant l'època desfavorable.

DESCRIPCIÓ: Herba estolonífera que fa tiges dures i lluentes que poden arribar al mig metre de llargària, aplicades al terra, amb nombrosos nusos d’on surten arrels

Lígula amb pèls i molt pronunciada
Fulles amb beines molt comprimides i làmina amb nervi central marcat, que és el vèrtex de la V que forma la làmina. Lígula en forma de franja de pèls curts.

Espiguetes solitàries i sense arestes
Flors en espiga amb l’eix central o raquis molt dilatat, amb les espiguetes solitàries, o en petits grups de dues o tres, sèssils i sense arestes, disposades de forma irregular. Floreix a l’estiu

Fruit en cariopsi
Fruit en cariopsi, és a dir, un fruit sec indehiscent amb una única llavor soldada a la paret de l’ovari, de tal manera que fruit i llavor semblen la mateixa cosa.  

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: En les gramínies la inflorescència elemental és l’espigueta, formada per una o més flors sèssils inserides damunt d’un eix comú anomenat raquis. Les espiguetes es poden agrupar en espigues, en panícules simples, en panícules verticil·lades o en raïms.

Estams amb teques en forma de X
USOS I PROPIETATS: Aquesta gramínia s'utilitza als jardins com a gespa per les seus característiques de ser molt resistent a les condicions dures de sequera i salinitat. Recorda al gram però de mida molt més gran i de consistència més dura i basta. Es planta per esqueix, no es venen les llavors.
És un bon farratge pel bestiar i excel·lent per fer cobertura per al control de l’erosió.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom genèric, Stenotaphrum, està compost per les veus gregues “στενός stenós” estret, i "taphros ταφρος" forat, fossa, per les espiguetes que estan col·locades en una espècie de nínxol en l’eix floral. 
L’epítet específic secundatum deriva de “secundo” que significa estic a favor, pròsper.
Tot i que de moment no hi sembla agressiva, cal tindre en compte que aquesta espècie té un perill potencial per convertir-se en un perill per a la flora autòctona. Qualsevol modificació de les condicions ambientals per causes naturals, com el canvi climàtic, o antròpiques, com l’abandonament dels usos tradicionals dels territoris, poden despertar la seua virulència expansiva. (La invasió verda, en Mètode)

Família Gramineae (Poaceae)

dilluns, 25 agost de 2014

Valeriana officinalis L.

NOMS: Herba gatera. Valedriana. Valeriana. Valeriana vera. Castellà : Hierba de los gatos. Valeriana. Occità: Pauta de chat, Valeriana, Valeriano. Gallego: Birbiriana. Herba bendita. Èuscara: Belar bedeinkatu. Ardi-belarri. Portuguès: Erva-dos-gatos. Valeriana. Italià: Valeriana comune. Francès: Valériane des collines, Valériane officinale, Valériane à petites feuilles. Anglès: Valerian. Alemany: Arzneibaldrian. Gebräuchlicher Baldrian. Neerlandès: Echte Valeriaan.  Grec: Αγριοζαμπούκος. Βαλλεριάνα. Μυριστική.

Flors hermafrodites i zigomorfes
SINÒNIMS: Valeriana officinalis subsp. tenuifolia (Vahl) Schübl. & G. Martens 
Observacions: Espècie molt polimorfa. La planta predominant als Països Catalans sembla que pertany a la subsp. tenuifolia.

DISTRIBUCIÓ:  Eurosiberiana

HÀBITAT: Trifolion medii. Herbassars de boscs humits. Cultivada als jardins

Herba de gran alçada amb tiges acanalades
FORMA VITAL: Hemicriptòfit:  Del grec antic “hémi” mig, “cryptos”  amagat, i “phuton”  planta ; en la classificació de les Formes vitals de Raunkjaer són aquelles plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que en l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen.

DESCRIPCIÓ: Herbàcia que pot arribar als dos metres d’alçada, amb rizomes; tiges verdes i acanalades; la planta desprèn una flaire característica.

Fulles oposades i pinnatisectes
Fulles oposades, pinnatisectes, dividides en folíols lanceolats, dentats i amb pèls pel revers.

Tres estams i i estigma trífid
Flors en inflorescències terminals en cima corimbiforme. Flors hermafrodites i zigomorfes amb bractèoles de longitud similar al fruit. Calze formant un tubet acabat en 5-15 dents linears poc visibles a l’antesi però acrescents i plomoses al fruit. Corol·la blanca o rosa, també forma un tub acabat en cinc lòbuls desiguals. Androceu amb tres estams inserits en els pètals. Gineceu d’ovari ínfer tricarpelar amb un estil coronat per un estigma trífid. Floreix durant tot l’estiu, des de juny fins a setembre

Fruit en aqueni amb papus plomós
Fruit en aqueni el·lipsoïdal que mesura de 2 a 5 mm, amb un papus plomós format pel calze acrescent.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Una curiositat botànica de les valerianàcies és que quan s’obri la flor, el calze és inconspicu, però a mesura que el fruit madura creix i arriba a formar, en algunes espècies, plomalls semblants al de les compostes.

USOS I PROPIETATS: Les arrels, el rizoma i els estolons tenen propietats sedants, relaxants, febrífugues, antiespasmòdiques i vermífugues. La seva infusió es recomana en casos d'ansietat, nerviosisme, trastorns emocionals, estrès i insomni. Combina bé amb la tarongina, til·la, arç blanc, saüc, rosella i sàlvia, però cal evitar compatibilitzar-ho amb sedants químics.

Cima corimbiforme
ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Valeriana deriva, probablement, del llatí “valeo” que vol dir ser fort, eficaç, tindre salut, etc. En el Pinax (1623) Caspar Bahuin apunta que “... s’anomena Valeriana en les oficines de farmàcia i herbolaris per les moltes virtuts que mostra, pel que també rep el nom de triaca”. No obstant això, altres autors defensen que el nom d’aquest gènere és en honor a Galerio Valerio, el marit de la filla (gendre) de Dioclecià. I encara altres proposen altra versió, segons la qual l’origen podria ser de l’alemany "Baldrian"; en alemany vulgar "Bullerjan" o "Balderjan", en referència al deu de la llum, Baldur i del seu homòleg cristià, Joan.
L’epítet específic officinalis ve del llatí “officina”, que significa laboratori de farmàcia, perfumeria, o similars. S’aplica a moltes espècies que han sigut utilitzades com medicinals i venudes en herbolaris.

Vista inferior de la inflorescència
Les arrels contenen àcid valeriànic que els dóna una olor forta i característica semblant a la que emeten alguns formatges. Convé recol·lectar-la a partir d'exemplars que ja hagin complert els dos anys d'edat, especialment en l'època d'estiu i tardor. S'han de netejar i deixar assecar en llocs ventilats.
L’arrel desprèn una olor desagradable, per la qual cosa Galè, que alabava les seues virtuts, la va anomenar phu, (onomatopeia per indicar la pudor)
Durant la Segona Guerra Mundial la valeriana fou utilitzada per alleujar la tensió nerviosa originada pels bombardejos i explosions.
La ESCOP (The European Scientific Cooperative On Phytoteraphy), ha reconegut els usos medicinals de la valeriana per facilitar la son en casos d’insomni i en trastorns d’ansietat. Així mateix, l’extracte de l’arrel està autoritzat per a ús medicinal per la Comissió E d'Alemanya.
Té efectes psicoactius sobre el comportament dels gats que la busquen per consumir-la, pel que cal deduir que l’efecte n’és plaent. D’ací els noms populars que fan relació als gats.
Valeriana officinalis fou descrita per Carles Linné i publicada en Histoire Naturelle des Végétaux. Phanérogames 10: 304. 1841.

Família Valerianaceae

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...