Quan passegem pel camp o pel jardí ens creuem amb multitud d’animals i plantes als quals no prestem atenció per considerar-los insignificants, els mirem sense veure’ls, els trepitgem sense adonar-nos-en, ignorants de l’enorme bellesa d’aquests essers petits i els milers d’anys d’especialització i adaptació al medi de la seua morfologia. Aquest blog intentarà mostrar eixe món i donar a conèixer alguns dels seus secrets.

dilluns, 21 juliol de 2014

Amaranthus retroflexus L.

NOMS: Blet punxent. Marxant gros. Blet. Atreu. Castellà: Bledo. Moco de pavo. Amaranto. Gallego: Bledo. Bredo. Èuscara: Sabia. Sabiya. Occità: Blet bastard. Portuguès: Bredos, moncos-de-perú. Italià: Amaranto comune. Blito. Francès: Amarante réfléchie. Anglès: Common amaranth, Redroot pigweed. Alemany: Rauhhaariger Amarant. Rauhhaariger Fuchschwanz. Zurückgekrümmter Amarant. Neerlandès: Papegaaiekruid.  

Espicastre terminal compacte
SINÒNIMS: Amaranthus curvifolius Spreng.

DISTRIBUCIÓ: Introduida. Procedent d’Amèrica del Nord

HÀBITAT: Ruderali-Secalietea. Comunitats nitròfiles i arvenses. Vores de camins, horts, conreus humits i ambients antropitzats. Fins els 1200 metres d’altitud.

Herba de fins un metre d'alçada
FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

DESCRIPCIÓ: Herba de tiges erectes que pot arribar al metre d’alçada, amb rels que poden arribar al metre de profunditat

Fulles peciolades
Fulles alternes, peciolades, amb el limbe ovat, el·líptic o romboïdal i marge enter. Sovint el limbe té una franja blanquinosa.

Flor masculina
Flors en espicastre compacte terminal i axil·lars. És una planta monoica, per tant du flors unisexuals, amb bractèoles acabades en espina forta, més llargues que els tèpals. Corol·la amb cinc tèpals de 2-3 mm linear-espatulats d’àpex obtús. Les masculines amb cinc estams i les femenines amb ovari súper, pistil i 3 estigmes. Floreix de juliol a novembre.

Fruit en pixidi
Fruit en càpsula tipus pixidi monosperm amb llavor negra i lluenta

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Les plantes del gènere Amaranthus presenten un grau elevat de  mutabilitat. L’adaptació a nous hàbitats es tradueix en una ràpida selecció de nous trets morfològics externs que donen lloc, en poc de temps, a noves entitats biològiques susceptibles de ser reconegudes com a espècies o subespècies ben diferents dels seus parents originaris de més enllà de l’oceà. 

Flors femenines
USOS I PROPIETATS: En medicina popular no s’empra gaire, tot i que té propietats com astringent, antidiarreic i emmenagog.
Les llavors són comestibles, moltes en forma de farina. Les fulles tendres s’han fet servir com a substitut dels espinacs en èpoques de guerres i penúries. Conté àcid oxàlic, com els espinacs, i acumula nitrats, pel que cal bullir les fulles i llençar l’aigua de la bullida. L’oxalat és perjudicial per als càlculs renals i les articulacions.
Es considerat un bon farratge si s’empra amb moderació, doncs pot ser perjudicial i fins i tot mortal, si s’alimenten porcs i bovins amb grans quantitats durant diversos dies.
De la planta sencera es poden obtenir tints grocs i verds.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Amaranthus ve del grec “amarántos, -ton”  que significa immarcescible (format per "α-" alfa, prefix privatiu, i "μαραίνω maráino" marcit). En Dioscòrides aquest nom s’empra com sinònim de helichrysos, una espècie del gènere Helichrysum.  Aquest nom és perquè les flors romanen seques durant molt de temps.
L’epítet específic retroflexus deriva de “retro” cap enrere, i “flecto” girat, corba, és a dir, corbat cap enrere.
Amaranthus retroflexus fou descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 2: 991. 1753.

Família Amaranthaceae

dilluns, 14 juliol de 2014

Aegilops geniculata Roth

NOMS: Blat bord. Blat de perdiu. Blat del diable. Civadeta. Traiguera. Castellà: Rompesacos. Trigo montesino. Trigo silvestre. Èuscara: Herrikia. Olo-soilquia. Occità: Blat del diable, Espangassat, Trauca-sac. Portuguès: trigo de perdiz. Italià: Cerere comune. Gramigna stellata. Francès: Égilope ovale, Égilope à inflorescence ovale. Anglès: Ovate goat grass. Geniculate Goatgrass. Alemany: Eiförmiger Walch. Geknieter Walch.

Flors en espiga curta
SINÒNIMS: Aegilops ovata [L.]; Triticum vagans (Jord. & Fourr.) Greuter

DISTRIBUCIÓ:  Mediterrània

HÀBITAT: Thero-Brometalia. Taeniathero-Aegilopion. Vores de camins, prats i erms ruderals secs. Fins els 1500 metres d’altitud

Tiges erectes amb nucs
FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

DESCRIPCIÓ: Herba de fins 40 cm d’alçada, pilosa o glabrescent, amb tiges que es torcen a la base (d’ací el nom de geniculata) i formen motes. 

Fulles curtes amb pèls
Fulles linears lanceolades de 3-10 cm de llargària, piloses, amb beina llarga i lígula amb pèls.

Llargues arestes
Flors en espiga molt curta (1-3 cm sense contar les arestes) amb 2-4 espícules ventrudes amb 3-6 flors; gluma de l’espícula amb nervis verds i 3-5 arestes llargues d’angle molt obert; la lemma també amb arestes. Flors amb tres estams i estigama a l’interior de la glumel·la. L’espícula terminal estèril. Floreix de maig a juliol

Fruit en cariopsi
Fruit en cariopsi semiovoidea de fins 7 mm i comestible

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Hi ha consens en admetre que els blats moderns deriven d’hibridacions antigues entre els Triticum silvestres i espècies estepàries d’Aegilops de l’Orient Mitjà. En comparació amb llurs avantpassats silvestres, els cereals es caracteritzen per produir un nombre de cariopsi més elevat (característica dels Triticum) i de mida major (com els Aegilops).

USOS I PROPIETATS: El cultiu es va abandonar després de l’Edat Mitjana, substituït per cereals més refinats. En l’actualitat és considerada una mala herba.

Lígula amb pèls
ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Aegilops ve del grec "αιγιλωψ aigilops" una mala herba que infestava la civada farratgera, esmentada per Plini.
L’epítet específic geniculata deriva de "genículum" diminutiu de "génu, -us" genoll, en referència als nusos de la planta.
Les espècies del gènere Aegilops són les avantpassades naturals dels actuals forments, pertanyents al gènere Triticum, que va acompanyar la colonització humana de les riberes de la Mebiterrània.
Les llargues arestes s’endureixen en assecar-se i traspassen els teixits dels sacs, raó per la qual rep el nom comú en castellà de “rompesacos”. El nom comú en català, traiguera, ve del llatí (herba) triticaria “herba com blat”, derivat de triticum 'blat'.
Aegilops geniculata va ser descrita per Albrecht Wilhelm Roth i publicada en Botanische Abhandlungen 45. 1787.

Família Gramineae (Poaceae)

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...