Quan passegem pel camp o pel jardí ens creuem amb multitud d’animals i plantes als quals no prestem atenció per considerar-los insignificants, els mirem sense veure’ls, els trepitgem sense adonar-nos-en, ignorants de l’enorme bellesa d’aquests essers petits i els milers d’anys d’especialització i adaptació al medi de la seua morfologia. Aquest blog intentarà mostrar eixe món i donar a conèixer alguns dels seus secrets.

diumenge, 16 de juliol de 2017

Eleocharis palustris (L.) Roem. & Schult.

NOMS: Cirp de marjals. Escirp de marjals. Jonquet. Castellà: Junco. Junco borde. Junquillo. Gallego: Eleocaris. Occità: Bolo. Portuguès: Junco-marreiro. Pasto. Francès: Héléocharis des marais. Souchet des marais. Italià: Giunchina comune. Anglès: Creeping Spikerush. Comon Spike-rush. Alemany: Echte Sumpfbinse. Gemeine Sumpfsimse. Gewöhnliche Sumpfbinse. Neerlandès: Gewone Waterbies. Xinès: zhao zi bi qi.

Flors en espiguetes terminals petites
SINÒNIMS: Scirpus palustris L. (basiònim); Schoenus palustris (L.) Bernh.; Cyperus palustris (L.) Sessé & Moc.

DISTRIBUCIÓ: Cosmopolita: es diu de distribució cosmopolita les espècies que es distribueixen, com a mínim, per tres continents diferents de forma natural.

HÀBITAT: Phragmitetalia australis. Creix en sòls inundats temporal o permanentment, als marges dels rius, estanys o prats molt humits

Tiges primes i estriades
FORMA VITAL: Hemicriptòfit: en la classificació de les Formes vitals de Raunkjaer són aquelles plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que en l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen. I també és un Hidròfit, és a dir, que conserva les gemmes perdurants dins l'aigua durant el període desfavorable.

DESCRIPCIÓ: És una planta rizomatosa amb tiges primes i estriades que s’estrangulen a la base de l’espigueta; poden assolir més el metre d’alçada, i sol fer grans poblacions.

Fulles embeinadores amb l'àpex truncat horitzontalment
Fulles amb forma de beines herbàcies, a la base de la tija, amb l’àpex truncat horitzontalment

Glumes lanceolades disposades helicoïdalment
Flors en espiguetes terminals petites, de 5-20 mm, de contorn ovat i color bru clar o fosc. Glumes lanceolades disposades helicoïdalment de color palla o bru, amb el centre verdós i els marges escariosos. Androceu amb 2-3 estams d’anteres grogues. Gineceu amb estil i dos estigmes.  Floreix des de març fins l’octubre

Fruit en aqueni obovat no estriat longitudinalment, de color daurat

Planta rizomatosa
CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Eleocharis palustris presenta una gran variabilitat fenotípica, és a dir, que la aparença externa és modulada de forma notable per la interacció amb el medi: pot aparèixer amb forma de petita planteta de pocs centímetres d’alçada, amb tiges fines i corbades, o fins herbes grans, de més d’un metre d’alçada, amb tiges grosses i rectes.

USOS I PROPIETATS: Aquestes plantes proporcionen un control efectiu de l'erosió quan les poblacions vegetals són denses.


ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom genèric Eleocharis deriva del grec “ἕλος hélos” pantà, i “χἄρις charis” bellesa, és a dir, planta que embelleix els pantans. Per l’etimologia d’Eleocharis hauria d’escriure’s amb “h”, motiu pel qual apareix en la bibliografia Heleocharis  i Eleocharis  indistintament, però com el gènere es va publicar originalment sense “h” s’accepta com vàlida la grafia Eleocharis.

L’epítet específic palustris deriva de "palus, paludis" pantà, aiguamoll, és a dir, del pantà, per l’habitat on es cria.

Carles Linné va publicar aquesta espècie amb el nom de Scirpus palustris en Species Plantarum 1: 47. 1753.  Amb el nom actualment acceptat de Eleocharis palustris va ser publicada per Johann Jkob Roemer i Josef (Joseph) August Schultes, (Roem. & Schult.) en Systema Vegetabilium 2: 151. 1817.

Família Cyperaceae

dilluns, 10 de juliol de 2017

Festuca arundinacea Schreb.

NOMS: Festuca arundinàcia. Fenàs de bosc, Pèl de cavall. Fenàs de bou. Castellà: Cañuela común. Festuca alta. Occità: Bramarello. Francès: Fétuque fenasse. Italià: Festuca alofila. Anglès: Reed fescue. Alta fescue. Alemany: Fenas-Schwingel.

Espiguetes el·líptiques amb 4-6 flors
SINÒNIMS: Festuca arundinacea Schreb. subsp. fenàs; Festuca elatior L.; Bromus arundinaceus (Schreb.) Roth; Lolium arundinaceum (Schreb.) Darbysh.; Schedonorus interruptus (Desf.) Tzvelev

DISTRIBUCIÓ: Eurosiberiana

HÀBITAT: Molinio-Holoschoenion. Creix als herbassars i prats humits, sovint prop de zones embassades. Fins els 1500 metres d’altitud. Aquests del Campello de Vallada

Gramínia cespitosa de fins un metre d'alçada
FORMA VITAL: Hemicriptòfit:  Del grec antic “hémi” mig, “cryptos”  amagat, i “phuton”  planta ; en la classificació de les Formes vitals de Raunkjaer són aquelles plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que aquest tipus de plantes renoven la part aèria cada any. En l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen.

Lígula curta i aurícules
DESCRIPCIÓ: Gramínia cespitosa que pot arribar a fer un metre d’alçada i viu a llocs humits. Hi ha dues subespècies que es diferencien perquè una té les espiguetes que mesuren més d’un centímetre i les fulles tenen una amplada superior als 5 mm, (subsp. arundinacea), mentre que l’altra té espiguetes de menys d’un centímetre i fulles més estretes, de menys de 5 mm d’amplada (subsp. fenàs)

Fulles planes i estretes
Fulles planes, glaucescents, estretes, amb lígula molt curta i dues aurícules

Glumes lleugerament desiguals
Flors en panícula llarga i estreta, interrompuda, amb espiguetes de 5-9 mm el·líptiques, amb 4-6 flors mucronades. Glumes lleugerament desiguals. Lemma amplament lanceolada. Floreix de maig a juliol


Fruit en cariopsi

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Aquesta festuca manté una relació curiosa amb un fong endòfit de l’espècie Neotyphodium coenophialum, que hi permet créixer en qualsevol tipus de sòl, fins i tot els mal drenats, pobres i marginals. Aquest fong viu dins les cèl·lules i es transmet per les llavors de la festuca, doncs és de reproducció asexual. Si és cert que beneficia a la planta, també és cert que aquest fong és el responsable de la malaltia, per intoxicació, que afecta a animals que consumeixen aquesta festuca, especialment a les eugues prenyades i al ramat boví.

Flors en panícula llarga i estreta
USOS I PROPIETATS: Aquesta planta s’empra com a farratgera, com ornamental en jardineria i per a mitigar les concentracions de productes contaminants en els sòls, és a dir, per a la fitoremediació.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Festuca és un vocable llatí que significa tija o bri de palla, també el nom d'una mala herba entre l'ordi. L’epítet específic arundinacea deriva del llatí “arundo” canya, és a dir, similar a la canya.

Carles Linné va descriure aquesta espècie com Festuca elatior en Species Plantarum 1: 75. 1753. Amb el nom actualment acceptat de Festuca arundinacea va ser descrita per Johann Christian Daniel von Schreber i publicada en Spicilegium Florae Lipsicae 57. 1771.

Família Gramineae (Poaceae)

dimarts, 4 de juliol de 2017

Cyperus capitatus Vand.

NOMS: Mansega marina. Jonça marina. Castellà: Chuzos. Francès: Souchet des dunes, Souchet en têtes. Italià: Zigolo delle spiagge. Anglès: Capitate Galingale. Sand Sedge. Alemany: Dünen-Zypergras.


SINÒNIMS: Schoenus mucronatus L.; Mariscus mucronatus (L.) Gaertn.; Cyperus kalli (Forsk.) Murbeck.

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània

HÀBITAT: Agropyretum mediterraneum. Ammophiletea. Creix a les platges i als sistemes dunars litorals. Aquests exemplars de la platja de Tavernes de la Valldigna


FORMA VITAL: Geòfit: en les formes vitals de Raunkjaer, plantes vivaces que durant l'època favorable produeixen òrgans de reserva subterranis on s'acumulen els nutrients per a sobreviure durant l'època desfavorable.

DESCRIPCIÓ: Herba psammòfila pionera que surt de rizomes estoloniformes subterranis, que poden assolir una longitud considerable, mitjançant els quals són capaces de colonitzar els sistemes dunars. Tota la planta, excepte les espiguetes, té un color verd glauc.


Fulles linears, canaliculades i gruixudes que surten directament de la base de la tija.


Flors en inflorescències terminals compactes, a l’àpex d’una tija massissa i estriada de fins 40 cm d’alçada, amb fulles bracteals desiguals que ultrapassen molt les espiguetes; aquestes espiguetes són comprimides i multiflores, mesuren  fins 2 centímetres de llarg per 3-4 mm d’amples, de color bru, amb tres estams. Ovari súper i estil acabat en dos estigmes. Glumes mucronades. Floreix d’abril a setembre


Fruit en núcula trígona obovada de fins 3 mm.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: La inflorescència bàsica de les ciperàcies és una espigueta, igual que la de les gramínies, per això abans es creia la família més emparentada amb elles, però les ciperàcies no tenen lígula, les fulles són trístiques i les seues beines són tancades. A més, les flors de les gramínies estan tancades per dues bràctees (la lemma i la pàlea) mentre que les de les ciperàcies estan tancades per una sola bràctea.


ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Cyperus prové del grec “κύπειρος kýpeiros” que significa punta afilada, per la forma de les espiguetes. Lèpítet específic capitatus deriva de "cáput, cápitis", que significa cap, del cap, cabut o de cap gran, per els glomèruls florals que semblen cabets a sobre de les tiges.

Aquesta espècie va ser descrita per primera vegada per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 42. 1753. com Schoenus mucronatus. Amb el nom actualment acceptat de Cyperus capitatus va ser publicada per Domingo Vandelli (Vand.) en Fasciculus plantarum cum novis generibus et speciebus 5. 1771.

Família Cyperaceae

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...