Quan passegem pel camp o pel jardí ens creuem amb multitud d’animals i plantes als quals no prestem atenció per considerar-los insignificants, els mirem sense veure’ls, els trepitgem sense adonar-nos-en, ignorants de l’enorme bellesa d’aquests essers petits i els milers d’anys d’especialització i adaptació al medi de la seua morfologia. Aquest blog intentarà mostrar eixe món i donar a conèixer alguns dels seus secrets.

diumenge, 17 de setembre de 2017

Herniaria hirsuta subsp. cinerea (DC.) Cout.

NOMS: Herba de mal de pedra. Herba de Noé. Herba urinària. Pixosa. Castellà: Herniaria. Quebrantapiedras. Hierba de la orina. Francès: Herniaire cendrée. Anglès: Hairy Rupturewort.

Herba grisenca de tiges prostrades
SINÒNIMS: Herniaria cinerea DC.; Herniaria diandra Bunge

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània

HÀBITAT: Thero-Brachypodietalia. Camps de conreu de secà, clarianes de les garrigues i vores de camins, sobre sòls secs. Fins els 1500 metres d’altitud.

Tota la planta està coberta de pèls hirsuts
FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals. Rarament Hemicriptòfit: plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que renoven la part aèria cada any. En l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen.

DESCRIPCIÓ: Herba grisenca, petita, pluricaule, de tiges prostrades en terra, de fins un pam, i cobertes de pèls hirsuts, igual que les fulles i el calze de les petites flors.

Fulles alternes de limbe oblong
Fulles de distribució alterna, sèssils, de limbe oblong i cobertes de pèls hirsuts, fins i tot al marge que és enter. Dues petites estípules escarioses i triangulars en cada nus.

Flors verdoses i molt menudes, d'1-1,5 mm
Flors molt menudes, poc vistoses, subsèssils, verdoses, d’1-1,5 mm, agrupades en glomèruls oposats a les fulles. Sèpals persistents, verds, lleugerament desiguals i coberts de pèls. Corol·la amb cinc pètals, difícils de veure, alternant amb els sèpals. Androceu amb dos estams d’anteres grogues. Gineceu amb ovari semiínfer, amb curt estil i dos estigmes. Floreix de març a juliol.

Fruit en utricle dins el calze persistent, amb llavors lenticulars, llises, de color bru fosc.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: A diferència dels animals, en les plantes, les funcions no van lligades a òrgans únics, com el cor o els pulmons, sinó que tenen una estructura modular, en la qual cada part és important però cap és del tot imprescindible, per defensar-se dels predadors. Tot i això, les plantes, respiren sense pulmons, s’alimenten sense boca ni estómac, es mantenen dretes sense esquelet i, fins i tot, són capaces de prendre decisions sense cervell. (1)

Flors agrupades en glomèruls oposats a les fulles
USOS I PROPIETATS: Emprada en medicina popular per tractar les pedres del ronyó i les hèrnies, d’on ve el seu nom.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Herniaria deriva del llatí “hernia, -ae” per la suposada propietat de curar les hèrnies de les seues espècies. L’epítet específic hirsuta ve del llatí “hirsutus, -a, -um” que significa eriçat, cobert de pèl rígid i aspre al tacte, en referència als pèls, més o menys llargs, del indument. El nom de la subespècie, cinerea, ve del llatí “cinis, cineris” cendra, pel color cendrós, grisenc, de la planta.

Aquesta planta va ser publicada, per primera vegada, per Carles Linné en Species Plantarum 1: 218. 1753. amb el nom de Herniaria hirsuta. En 1815 Augustin Pyramus de Candolle la va publicar en Flore Française. Troisième Édition 6: 375. 1815. com Herniaria cinerea. I, finalment, amb el nom actualment acceptat de Herniaria hirsuta subsp. cinerea va ser publicada per António Xavier Pereira Coutinho (Cout.)

Família Caryophyllaceae

1) Extret de: Mancuso, S. i Viola, A., Sensibilidad e inteligencia en el mundo vegetal, Galaxia Gutenberg, Barcelona, 2016

diumenge, 10 de setembre de 2017

Carthamus carduncellus L.

NOMS: Escanyaboc. Castellà: Cardo arzolla. Arzolla. Lozoya. Francès: Cardoncelle des montpelliérains. Cardoncelle de Montpellier. Italià: Cardoncello provenzale.

Flors en capítols terminals solitaris
SINÒNIMS: Carduncellus monspelliensium All.; Carduncellus carduncellus (L.) Huth; Carduncellus monspeliensium All.;

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània

HÀBITAT: Aphyllantion. Creix a les timonedes i màquies obertes, a les clarianes, pedregars i pastures seques, sobre substrat calcari o margós. Entre els 300 i els 1750 metres d’altitud.

Herba perenne de base llenyosa
FORMA VITAL: Hemicriptòfit:  Del grec antic “hémi” mig, “cryptos”  amagat, i “phuton”  planta ; en la classificació de les Formes vitals de Raunkjaer són aquelles plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que aquest tipus de plantes renoven la part aèria cada any. En l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen.

DESCRIPCIÓ: Herba perenne amb la base llenyosa, sense tija o amb tija molt curta, espinosa, de color verd clar o glauca, que pot arribar als 45 cm d’alçada.

Fulles pinnatipartides espinoses
Fulles no decurrents, concolores, espinoses, les basals amb pecíol embeinador, raquis alat, pinnatipartides; les superiors sèssils, quasi amplexicaules, no decurrents, molt semblants a les basals.

Flor tubular acabada en cinc lòbuls linear-lanceolats
Flors en capítols terminals solitaris, amb involucre ovoide més curt que les flors, de vegades araneós, format per bràctees desiguals, les mitjanes i les internes imbricades, i les externes molt semblants a les fulles superiors, arquejades, amb dents acabades en espina. Les flors amb la corol·la formada per un tub acabat en cinc lòbuls linear-lanceolats, de color blau o lila. Androceu amb estams d’anteres violeta. Gineceu amb estil i estigma papil·lós. Floreix de maig a juliol.  

Fruit en aqueni amb vil·là
Fruit en aqueni amb vil·là 2-4 vegades més llarg que l’aqueni, simple, de color palla, que cau amb molta facilitat. 

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Aquesta espècie és molt polimorfa, amb algunes varietats que poden tindre un aspecte força diferent, tot i que no arriben a la categoria de races geogràfiques, el que ha donat lloc a una gran sinonímia.

USOS I PROPIETATS: S’empra en medicina popular com vulnerària.


ETIMOLOGIA I CURIOSITATS:El genèric Carthamus deriva, probablement, de l’àrab "qurtum" o "qortum" que significa safrà, per la presència de pigment groc a les flors d’algunes espècies. L’epítet específic carduncellus deriva de “carduus” (veure carduus) card, i el diminutiu llatí “-cellus, -celli” és a dir, card petit, cardet. El nom específic del sinònim monspelliensium (segons altres monspeliensium) és un epítet geogràfic que refereix a la ciutat francesa de Montpeller, de la regió de Llenguadoc, al sud de França.

Carthamus carduncellus va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 2: 831. 1753.

Família Compositae (Asteraceae)

divendres, 1 de setembre de 2017

Medicago marina L.

NOMS: Alfals marí. Melgó marí, Trèvol de platja, Userda marina. Castellà: Hierba de la plata, Mielga marina. Portuguès: Luzerna-das-praias. Francès: Luzerne marine, Luzerne maritime. Italià: Erba-medica delle sabbie. Erba-medica marina. Anglès: Sea Medick. Coastal medick. Alemany: Meer-Schneckenklee. Strand-Schneckenklee. Grec: Μηδική η θαλάσσια. Μηδική της παραλίας.

Flors en glomèruls axil·lars de 5-12 flors
SINÒNIMS: Medica marina (L.) Lam.

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània

HÀBITAT: Ammophiletum. Creix a les dunes i arenals marítims, fins els 50 metres d’altitud. Aquestes de la platja de Tavernes de la Valldigna.

Planta rizomatosa de tiges reptants
FORMA VITAL: Camèfit: tipus biològic de les formes vitals de Raunkjaer que defineix els vegetals amb les seues parts aèries persistents tot l'any però que tenen les gemmes persistents a un nivell de terra inferior als 25-50 cm.

DESCRIPCIÓ: Aquesta planta està completament coberta per un toment gris blanquinós que la fa inconfusible, amb tiges molt folioses, reptants, que poden arribar al mig metre de llarg. Surt d’un rizoma llarg i ramificat

Fulles amb tres folíols obovats i estípules lanceolades
Fulles petites, peciolades, formades per tres folíols obovats i denticulats a l’àpex, sempre un xic plegades sobre l’eix del nervi central, amb estípules lanceolades i acuminades de marge enter o serrat

Flors papilionades de color groc
Flors en glomèruls axil·lars de 5-12 flors amb peduncle tan o més llarg que el pecíol de la fulla corresponent, i els pedicels més curts que el tub del calze. Flors hermafrodites zigomorfes i pentàmeres, amb el calze campanulat, amb cinc dents linear-triangulars més llargues que el tub. Corol·la papilionada amb l’estendard més llarg que la carena, i aquesta més curta que les ales. Androceu diadelf amb 10 estams. Gineceu amb ovari súper amb un sol estil acabat en estigma capitat. Floreix a la primavera, entre abril, maig i juny.

Fruit en llegum en hèlix molt tomentós
Fruit en llegum en hèlix, espinós o tuberculós, amb un orifici central, molt tomentós i amb dos rengles de curts agullons. Llavors reniformes i llises.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: De vegades algunes espècies del gènere Medicago poden confondre’s amb espècies del gènere Lotus, perquè s’hi semblen les fulles i les flors i, sovint, comparteixen hàbitat però els llegums de Lotus són rectes, mentre que els Medicago fan sempre els llegums en hèlix.


USOS I PROPIETATS: En medicina popular s’empren les summitats florides, en infusió, com diürètic, depuratiu i antiinflamatori, i per desfer les pedres o càlcul vesicals.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Medicago deriva del grec “Medike” que significa mede, perquè, segons Plini, l’alfals (Medicago sativa) fou introduïda en Grècia durant les Guerres Mèdiques (actual Iran), i del sufix llatí “–ago, -inis”, que indica paregut o relació. L’epítet específic marina ve del llatí “mare” mar, és a dir, marí, del mar, que creix pròxim al mar.

Medicago marina va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 2: 779. 1753.

Família Leguminosae (Fabaceae, Papilionaceae)

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...