Quan passegem pel camp o pel jardí ens creuem amb multitud d’animals i plantes als quals no prestem atenció per considerar-los insignificants, els mirem sense veure’ls, els trepitgem sense adonar-nos-en, ignorants de l’enorme bellesa d’aquests essers petits i els milers d’anys d’especialització i adaptació al medi de la seua morfologia. Aquest blog intentarà mostrar eixe món i donar a conèixer alguns dels seus secrets.

dijous, 21 d’abril de 2022

Vitex agnus-castus L.

NOMS: Aloc. Alís. Agnocast . Arbre de Sant Josep. Herba de la castedat. Pebre bord. Ximbla. Castellà: Gatillo casto. Hierba de la castidad. Pimentera. Zausgatillo. Portuguès: Liamba. Anho-casto. Agno-puro. Árvore-da-castidade. Pimenteiro-silvestre. Italià: Aino. Lágano. Agno-casto. Francès:  Arbre au poivre. Gattilier. Anglès: Vitex, Chaste tree, Chasteberry. Alemany: Mönchspfeffer.  Keuschbaum. Keuschlamm. Neerlandès: Monnikspeper. Kuisheidsboom, Grec: Αγνός. Αγνία. Λυγαριά. Λύγος.

SINÒNIMS: Vitex agnus Stokes; Vitex latifolia Mill.

DISTRIBUCIÓLatemediterrània: és a dir, que depassa, un poc, la zona de la conca mediterrània.

HÀBITAT: Rubo-Nerion. A la natura viuen sobre sòls humits, prop dels torrents, rambles i riberes, a prop de la mar. Fins els 200 metres d’altitud.

FORMA VITAL: Macrofaneròfit : segons la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, faneròfit amb les gemmes persistents situades a més de 2 m d'alçada.

DESCRIPCIÓ: Petit arbre o arbust caducifoli que pot assolir els 6 metres d’alçada, amb tiges joves quadrangulars i pubescents, ajagudes, de color grisós.

Fulles flairoses caduques, oposades, peciolades, palmades, amb 5-7 lòbuls lanceolats, aguts i enters (de vegades dentats), verds per l’anvers i grisosos pel revers.

Flors flairoses, es disposen en verticil·lastres cimosos que formen una panícula terminal o axil·lar. Les flors són hermafrodites petites, blaves, amb el calze campanulat i tomentós acabat en cinc dents triangulars. Corol·la bilabiada, amb el llavi superior amb dos lòbuls i el inferior amb tres. Androceu amb quatre estams exserts i inserits al tub de la corol·la. Gineceu d’ovari súper amb un estil acabat en estigma bífid. Floreix a l’estiu, entre juny, juliol i agost. Les flors són de color blau però hi ha varietats amb flors blanques o rosades.

Fruit en drupa globosa, que sobresurt del calze, de color rogenc o negrosa..

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: La classificació filogenètica és un nou mètode de classificació científica dels éssers vius que es basa en les nocions d'evolució i parentiu genètic. Substitueix a la classificació lineal que s'utilitzava abans, que de vegades emparentava a les espècies pel seu paregut en l'aspecte però més allunyades genèticament.

El gènere Vitex forma part de la família de les Lamiaceae segons la classificació filogenètica, o Verbenaceae segons la classificació clàssica.

USOS I PROPIETATS: En medicina popular s’han emprat les fulles com anafrodisíac i hipoglucemiant, i les arrels com antiberrugós. La infusió de les fulles o llavors s'empra contra l'histerisme, l'insomni, mals de cap i trastorns cardio-vasculars. La infusió de les llavors tenen propietats diürètiques, estimulants, carminatives i normalitza la menstruació. Les flors repel·leixen els insectes. També s’empra en jardineria com planta ornamental.

ATENCIONS COM PLANTA ORNAMENTAL: El lloc on es troba de forma natural, sobre sòls humits, prop dels torrents, rambles i riberes, ens indica les seues preferències: humitat, sòls ben drenats preferentment silícics i temperatures temperades. Prefereix una ubicació assolellada o a mitja ombra. Suporta gelades però creix amb dificultats en sòls calcaris. Admet la poda, i cal practicar-la per fer més compacte l’arbust o, si és el cas, per afavorir el creixent com arbret. Pocs problemes de plagues i malalties, tot i que poden ser atacar per trips, però el problema més corrent és la putrefacció de les arrels per excés d’humitat. Multiplicació per llavor sense cap tractament previ, o mitjançant esqueix amb hormones de creixement. És de creixement lent.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Vitex ve del llatí “vitex-icis” que denominava una planta que servia per confeccionar cistelles. L’epítet específic agnus-castus ve de “agnus”, que és la llatinització del grec “agnos” cast, per les propietats de calmar els apetits sexuals, i “castus” que és una redundància, ja que significa el mateix en llatí.

Vitex agnus-castus va ser descrit per Carles Linné i publicat en Species Plantarum 2: 638 [as "938"]. 1753.

Planta legalment protegida al Catàleg Balear d’Espècies Amenaçades, dins la categoria d’Espacial protecció.

Família Labiatae (Lamiaceae, Verbenaceae)

dimarts, 19 d’abril de 2022

Farfugium japonicum (L.) Kitam.

NOMS: Ligulària. Castellà: Boina de vasco. Capa de la reina. Portuguès: Pata-de-cavalo. Anglès: Leopard plant. Tractor seat plant. Alemany: Leopardenpflanze. Japonès: Tsuwabuki (石蕗). Chinès: da wu feng cao.

SINÒNIMS: Tussilago japonica L.;   Ligularia tussilaginea (Burm.f.) Makino;

DISTRIBUCIÓ: procedeix de Japó, Corea i Taiwan, però estesa amplament com planta ornamental

HÀBITAT: habita els rierols, costes i penya-segats costers de Japó, Corea i Taiwan, d’on és originària.

FORMA VITAL: Camèfit: tipus biològic de les formes vitals de Raunkjaer que defineix els vegetals amb les seues parts aèries persistents tot l'any però que tenen les gemmes persistents a un nivell de terra inferior als 25-50 cm.

DESCRIPCIÓ: Herba perenne rizomatosa, sempre verda, amb el que semblen tiges de fins 60 cm d’alçada però són, en realitat, els pecíols a l’àpex de les quals surten les fulles.

Fulles perennes, verdes brillants i coriàcies, grans, de 10-25 cm d’amplària, rodones o arronyonades, de nervació palmada, amb marges ondulats i un llarg pecíol, que formen una mata densa. Hi ha cultivars, com Farfugium japonicum ‘aureomaculatum’, clapejat de taques grogues a les fulles, o Farfugium japonicum ’giganteum’, amb fulles de més grandària. Les fulles són el principal atractiu ornamental.

Flors en raïms de capítols, com les margarides, amb lígules grogues, sobre llargues tiges floríferes que sobresurten per damunt del conjunt verd de les fulles. Involucre campanulat amb dues files de bràctees, les interiors amples amb marge membranós i les exteriors estretes. Lígules en una sola filera de flors femenines que rodegen els flòsculs del disc hermafrodites. Floreig a la tardor i hivern.

Fruit en cípsela, un aqueni amb vil·là blanc de pèls denticulats, cilíndric amb pèls entre les costelles.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Aquesta espècie no té tija, té un rizoma (de l'antic grec “rhízōma” massa d'arrels) és a dir, una tija modificada que creix horitzontalment  respecte a la superfície del sòl. El rizoma pot emetre, cap avall, les seues arrels, mentre que cap amunt emet nous brots. En el cas de la ligulària emet les fulles que confereixen l’espectacular aspecte de planta ornamental.

USOS I PROPIETATS: Amplament utilitzada com planta ornamental.  Farfugium japonicum conté alcaloides de pirrolizidina tumorigènics

ATENCIONS: Prefereix els sòls calcaris. Aquesta planta és d’ombra o mitja ombra, doncs no resisteix el sol directe però tampoc les baixes temperatures. És molt exigent amb la humitat. Es marciran les fulles quan la humitat al sòl siga baixa, especialment als estius calorosos. Convé ubicar-la a llocs protegits del vent que pot trenca les tiges que suporten les fulles. No té greus problemes de malalties però cal evitar els llimacs i els caragols que acudeixen per la humitat i les apetitoses fulles. Cal fer una poda de manteniment per eliminar les fulles lletges o fetes malbé. Ideal per les zones ombrívoles del jardí o de l’estany. També és una bona planta per al cultiu en contenidor. Multiplicació per divisió del rizoma en primavera

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: Farfugium deriva del llatí “far” que significa farina, i “fugio” que vol dir fugir, desaparèixer, per la pruïna blanca dels pecíols i la tija floral que desapareix aviat. El nom específic “japonicum” és un epítet geogràfic que indica un dels llocs d’origen: Japó. 

Aquesta espècie va ser descrita per Carles Linné i publicada en Systema Naturae, ed. 12 2: 550. 1767.  amb el nom de Tussilago japonica (basiònim). Amb el nom actualment acceptat de Farfugium japonicum va ser publicat per Siro Kitamura en Acta Phytotaxonomica et Geobotanica 8(4): 268. 1939.

Família Compositae (Asteraceae)

dimarts, 5 d’octubre de 2021

Asparagus aethiopicus L.

NOMS: Espareguera de jardí. Espareguera falguera. Castellà: Espárrago helecho. Portuguès: Aspargo. Fancès: Asperge d'Éthiopie. Anglès: Sprenger's asparagus. Asparagus fern. Asparagus grass.

SINÒNIMS: Asparagopsis aethiopica (L.) Kunth; Protasparagus aethiopicus (L.) Oberm.; Asparagus sprengeri Regel

DISTRIBUCIÓ:  Procedent d’Àfrica, especialment del sud de Sud-àfrica.

HÀBITAT: Cultivada als jardins. Subespontània en zones rocoses calcàries, vessants i matolls costaners, en zones relativament seques.

FORMA VITAL: Camèfit: tipus biològic de les formes vitals de Raunkjaer que defineix els vegetals amb les seues parts aèries persistents tot l'any però que tenen les gemmes persistents a un nivell de terra inferior als 25-50 cm.

DESCRIPCIÓ: Herba perenne amb tiges verdes arquejades decumbents, de fins 60 cm, amb espines. El sistema radicular està format per arrels fibroses amb tubercles bulbosos, d’on poden ressorgir noves plantes.

Fulles, que en realitat són cladodis, són linears, aplanades, mucronades i rígides, que fan 0,8-2 cm de llarg i 0,1-0,2 cm d’amplada i surten en grups de tres o més.

Flors molt petites i disposades en raïms, blanques o rosades, molt oloroses, de fins 0,5 cm. amb sis tèpals petits i flairosos. Androceu amb sis estams d’anteres grogues. Floreix en maig i juny.

Fruit en forma de baia verda que esdevé vermella a la maturitat, de fins 0,5 cm de diàmetre, amb una llavor negra. Aquestes baies són tòxiques, tot i que els ocells els mengen i propaguen així les llavors.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Carl Ludwig Sprenger va fer popular aquesta planta a Europa com a planta ornamental. És per això que un dels sinònims de A. aethiopicus és A. Sprengeri. Sovint confós amb A. densiflorus, es consideren espècies diferents.

El nom comú que fa referència a les falgueres no ha de confondre’ns perquè no és una falguera, es propaga per llavors o per divisió, no per espores.

USOS I PROPIETATS: En jardineria s’empra com a cobertura vegetal, en contenidors per a  interior o en cistelles penjants. Cal anar en compte amb el consum de baies que pot causar símptomes gastrointestinals com diarrea, vòmits i dolor abdominal, i el contacte amb la pell pot causar dermatitis. La planta és tòxica per als gats i gossos domèstics.

És prou rústica pel que fa al sòl, resistent a la sequera i fins i tot prou tolerant a les sals però no suporta les gelades. No regar en excés per evitar la putrefacció de les arrels. Cal ubicar-los a ple sol o a ombra parcial. Les plantes es poden podar despès de la floració per rejovenir les plantes.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom genèric Asparagus deriva del grec “ἀσπάραγος aspáragos” citat per Teofrast que significa brot nou o jove, turió, que és el que s’aprofita per menjar en algunes espècies. Està compost per “α- alpha” un intensificador, i “σπαργάω spargáo” exuberant, turgent. Altres autors pensen que deriva de “σπαράσσω sparásso“ que prové de l’arrel “sper spina” present en moltes espècies del gènere. L’epítet específic aethiopicus de Aethiopia, Etiòpia, etíop, i per extensió africà, doncs abans tot el que venia del sud d’Egipte i Líbia rebia el qualificatiu d’aethiopic.

Asparagus aethiopicus va ser descrit per Carles Linné i publicat en Mantissa Plantarum 1: 63. 1767.

Família Liliaceae (Asparagaceae)

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...