Quan passegem pel camp o pel jardí ens creuem amb multitud d’animals i plantes als quals no prestem atenció per considerar-los insignificants, els mirem sense veure’ls, els trepitgem sense adonar-nos-en, ignorants de l’enorme bellesa d’aquests essers petits i els milers d’anys d’especialització i adaptació al medi de la seua morfologia. Aquest blog intentarà mostrar eixe món i donar a conèixer alguns dels seus secrets.

dilluns, 25 de maig de 2015

Ailanthus altissima (Mill.) Swingle

NOMS: Ailant. Fals vernís. Hivernenc. Vernís del Japó. Arbre pudent. Castellà : Ailanto. Árbol de los dioses. Árbol del cielo. Occità: Ailant, Vernís del japon. Gallego: Ailanto, Árbore do ceo. Portugués: Ailanto, Ailanto-da-China. Francès: Ailante, Ailante glanduleux, Faux vernis du japon, Vernis de chine. Italià: Ailanto. Albero del paradiso. Anglès: Tree of heaven. Alemany: Drüsiger Götterbaum. Neerlandès: Hemelboom. Grec: Αΐλανθος. Βρωμοκαρυδιά.

Inflorescències en grans panícules
SINÒNIMS: Ailanthus glandulosa Desf.

DISTRIBUCIÓ:  Xina i Japó.

HÀBITAT: Introduïda. Cultivada com ornamental i naturalitzada a vores de camins i carreteres, torrents i rodalies de pobles i ciutats.

Arbre de més de 20 metres d'alçada
FORMA VITAL: Macrofaneròfit : segons la classificació dels vegetals de Raunkjaer, faneròfit amb les gemmes persistents situades a més de 2 m d'alçada.

DESCRIPCIÓ: Arbre caducifoli i dioic que pot fer més de 20 metres d’alçada, de capçada ampla i tronc amb l’escorça llisa i blanquinosa. A les rames es poden observar marques en forma de cor que deixen els pecíols de les fulles en caure, i també lenticel·les que es transformen amb fissures a mesura que envelleixen.

Fulles compostes de fins 90 cm
Fulles que poden arribar a poc menys d’un metre, compostes amb folíols lanceolats de base truncada i marge lobulat, si més no a la base. El revers és verd però un poc esblanqueït

Flors femenines
Flors unisexuals, masculines i femenines en peus diferents (dioic). Apareixen en panícules de vora dos pams. Les flors tenen cinc sèpals i cinc pètals blancs; les flors femenines amb 5-10 estams estèrils (estaminodis) i gineceu amb pistil de cinc carpels que formen un estigma en forma d’estrella; les flors masculines no tenen pistil i desprenen una olor desagradable. L’arbre masculí produeix moltes més flors que el femení. Floreix des de maig fins l’agost

Fruits en sàmara
Fruit alats, en sàmara de 2,5 de llarg per 1 cm d’ample, amb una llavor.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Una lenticel·la (del llatí lens, lentis, « lent ») és una protuberància de l'escorça de les plantes llenyoses, constituïda per un teixit suberós lax, que actua a manera de porus entre teixits. Aquests porus permeten l'intercanvi de gasos entre l'atmosfera i els teixits interns de les plantes. Sovint s'utilitza en les claus d'identificació per distingir les espècies d'arbres.

USOS I PROPIETATS: Hi ha escrits que daten del 732 aC que fan referència a l’ús d’aquesta espècie a la medicina tradicional xinesa. S’ha emprat per a tractar malalties mentals i com a somnífer, així com pel tractament de furóncols, èczemes, picors i, fins i tot, per tractar la calvície. L’escorça seca està considerada un medicament oficial a la medicina moderna xinesa, per les propietats astringents i antipirètiques.  

Creix asilvestrada amb facilitat i rapidesa
ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom genèric Ailanthus és una alteració d “aillanitol”, el nom que rep aquesta espècie a les illaes Maluques, que significa que arriba al cel.
L’epítet específic altissima és un superlatiu d "altus" alt, és adir, altíssima.
Va ser introduït a Europa a la dècada dels 1740s pel Jesuïta francès Pierre Nicholas d'Incarville, que va enviar llavors des de Perking al seu amic botànic Bernard de Jussieu, que va pensar que aquestes llavors eren del Arbre de la laca Xinès (Toxicodendron vernicifluum), molt semblant a l'Ailanthus altissima i molt important econòmicament a Europa, el que va provocar confusió taxonòmica fins la meitat del segle XX.
És considerada una espècie invasora capaç de produir una disminució en la biodiversitat sobre les comunitats vegetals on s'estableix, degut a la gran quantitat de llavors que poden generar, la seva capacitat de rebrot, i la seva elevada taxa de creixement que produeix una forta competència per la llum. A més a més l'Ailanthus produeix una substància al·lelopàtica anomenada ailanthone, la qual inhibeix el creixement d'altres plantes.

Família Simaroubaceae

dijous, 21 de maig de 2015

Romulea columnae Sebast. & Mauri


NOMS: Romúlea. Castellà: Azafrán del Guadiana. Italià: Zafferanetto di Colonna. Francès: Romulée de colonna, Romulée à petites fleurs. Anglès: Sand Crocus.

Periant infundibuliforme
SINÒNIMS: Romulea columnae subsp. columnae

DISTRIBUCIÓ:  Mediterrània

HÀBITAT: Thero-Brachypodietalia. Pradells argilosos de coscollars i vores de camins.

FORMA VITAL: Geòfit: en les formes vitals de Raunkjaer, plantes vivaces que durant l'època favorable produeixen òrgans de reserva subterranis on s'acumulen els nutrients per a sobreviure durant l'època desfavorable.

Fulles liniars i dístiques
DESCRIPCIÓ: Herba bulbosa de petites dimensions, pot arribar a fer un pam però no normalment no sobrepassa els 10 cm d’alçada.

Fulles linears, comprimides, basals i dístiques, que surten directament del petit bulb

Flors solitàries
Flors solitàries amb dues bràctees enteres, l’externa amb marge escariós. Periant infundibuliforme, format un tub amb els tèpals subiguals, de color lila suau amb la gorja groga. Androceu amb estams lliures. Gineceu amb ovari tricarpel·lar d’estil amb tres rames bífides d’estigmes marginals. Floreix a gener, febrer i març.

Fruit en càpsula
Fruit en càpsula ovoide embolcallada per les bràctees amb nombroses llavors

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Els bulbs són òrgans formats per una tija ampla i molt curta i diverses fulles que l’embolcallen, és a dir, que són gemmes subterrànies especialitzades. Hi ha un tipus de bulb que porten fulles de les anomenades catafil·les, com les tulipes amb bulbs esquamosos, i altres estan envoltats per les beines tancades i engruixides de fulles no funcionals, com les cebes, amb bulbs tunicats.


ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Romulea deriva del llatí Romuleus, -a, -um, pertanyent a Ròmul fundador, junt al seu germà Rem, de Roma.  El creador del gènere en 1772 diu “A la primera planta de les trobades li vaig posar el nom de Romulea. Perquè, quan es tracta de plantes, no convé buscar-los nom procedent d'una altra font que no siga el sòl patri; com el sòl patri d'esta és el Camp Romà, era adequat que s’anomenara Romulea per Ròmul, fundador de Roma”.
L’epítet específic columnae està dedicada a Fabio Colonna (1567-1650), napolità autor del Phytobasanos i Ekphrasis. Va preferir utilitzar per la determinació de les plantes les flors i els òrgans fructífers que no pas les fulles, amb una idea compartida amb Conrad Gessner (1516-1565) i Andrea Cesalpino (1519-1603).
Romulea columnae va ser descrita per Sebast. & Mauri i publicada en Florae Romanae Prodromus 18 1818.

Família Iridaceae


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...