Quan passegem pel camp o pel jardí ens creuem amb multitud d’animals i plantes als quals no prestem atenció per considerar-los insignificants, els mirem sense veure’ls, els trepitgem sense adonar-nos-en, ignorants de l’enorme bellesa d’aquests essers petits i els milers d’anys d’especialització i adaptació al medi de la seua morfologia. Aquest blog intentarà mostrar eixe món i donar a conèixer alguns dels seus secrets.

dimarts, 9 d’agost de 2016

Phoenix dactylifera L.

NOMS: Datiler. Palmer. Palmera. Castellà : Palma. Palma de dátiles. Palmera datilera. Italià: Palma de datteri. Dattero. Dattolo. Francès: Palmier-dattier. Dattier. Anglès: Date-palm. Grec: Χουρμάδα. Τατάλια. Φοίνιξ δακτυλοφόρος.

Cultivada com ornamental
SINÒNIMS: Palma dactylifera (L.) Mill.

DISTRIBUCIÓ: Sahariana

HÀBITAT: Cultivada com ornamental en parcs i jardins o en alineacions als carrers, i pels seus fruits

Alineació de datileres a l'entrada de Vallada
FORMA VITAL: Macrofaneròfit : segons la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, faneròfit amb les gemmes persistents situades a més de 2 m d'alçada.

DESCRIPCIÓ: Aquesta palmera és pareguda a la palmera canària (Phoenix canariensis) però és més alta, pot assolir els 30 metres d’alçada, amb un tronc prim i esvelt, a diferencia de la palmera canària que és gruixut. A l’àpex del tronc hi ha la corona de fulles que s’obrin de forma radial.

Fulles pinnatipartides de fins 6 metres de llarg
Fulles pinnatipartides de fins 6 metres de llarg, arquejades més estreta que la canària, amb menys folíols, de 30-40 cm i estrets, de color verd grisós, que són espines dures de fins 20 cm a la part inferior del pecíol. Els folíols, oposats, formen una “V” respecte al raquis.

Flors unisexuals trímeres
Flors unisexuals, trímeres, les masculines en inflorescències amb peduncle de fins mig metre i les espiguetes amuntonades a l’extrem, com una granereta (espàdix), mentre que les femenines poden tindre un peduncle de fins un metre, les espiguetes no tan amuntonades a l’extrem, i s’allarga fins a metre i mig després de la fecundació. Floreix des de febrer fins a juny

Els dàtils, l'apreciat fruit de la palmera
Fruit tipus baia cilíndrica i allargada, el dàtil, que mesura de 2.5 a 8 cm, al principi de color groguenc o ataronjat i després marró amb un sol os, la llavor, més gran que el de la palmera canària.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: A diferència d’altres palmeres, com la canària que té un sol tronc, la datilera trau fillols que poden fer una palmera de varis troncs o multicaule.

Inflorescències
USOS I PROPIETATS: La palmera datilera es cultiva pels dàtils des de fa milers d’anys. Poden haver unes tres mil varietats diferents, diferenciades per la qualitat dels dàtils. Els dàtils són el principal aliment per a milions d’habitants de les zones càlides del planeta. Els dàtils, rics en sucres i vitamines A, B i C, tenen propietats pectorals i són molt energètics.

De les fulles se'n fan els palmons per al diumenge de Rams. Cada palmó, és una fulla lligada amb altres per tal que no rebi l'acció de la llum i esdevingui groga.

De tronc fi i esvelt
ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Phoenix s’atribueix a Teofrast, el filòsof grec del segle IV abans de Crist, autor d’una Història de les plantes, el va utilitzar Heròdot i Plini i ha arribat fins a nosaltres. Possiblement és degut a que les datileres cremades tornen a brotar, igual que l’au Fènix ressorgia de les cendres. Altres autors pensen que Phoenix fa referència a Fenícia i als fenicis que van portar els dàtils i les palmeres a tot el llarg i ample del Mediterrani.

L’epítet específic dactylifera deriva dels vocables grecs “dáctylos” que significa dit però també dàtil, i “phéro” que porta, és a dir, que porta dàtils. 

Aquesta palmera es conrea des de fa més de cinc mil anys, i encara avui és la palmera més important, econòmicament, després del cocoter i la palma d’oli. Apareix en gravats de Mesopotàmia del 2550 aC; a l’Egipte de la V Dinastia de l’Imperi Antic hi ha columnes amb capitells que representen a la datilera i en un plànol de la XVIII Dinastia de l’Imperi Nou, cap al 1400 aC, es veuen alineacions de datileres en un jardí. Una moneda cartaginesa del segle IV aC representa una datilera amb palmes i dos raïms ben carregats de dàtils.

Plini en la seu Història Natural ja fa referència a la palmera datilera en Hispania, on la van portar els fenicis, però van ser els àrabs els que van desenvolupar el seu cultiu.

Una mostra de la importància de la datilera és el Palmerar d’Elx, el més gran d’Europa amb vora 250.000 exemplars, declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO l’any 2000, i el palmerar d’Oriola un poc més menut. La supervivència d’aquests palmerars es deu a que el territori d’Elx i Oriola va quedar com territori que anava canviant entre els regnes de Castella i el d’Aragó, amb lleis distintes, el que va afavorir la seua protecció.

Família Palmae (Arecaceae)

dimarts, 2 d’agost de 2016

Brassica oleracea var. botrytis L.

NOMS: Floricol. Coliflor. Bròcul blanc. Bròquil blanc. Castellà: Coliflor. Èuscara: Azalore. Portuguès: Couve-flor. Italià: Cavolfiore. Francès: Chou-fleur. Angles: Cauliflower. Alemany: Blumenkohl. Karfiol. Käsekohl.  Blütenkohl. Traubenkohl. Minarett-Kohl. Italienischer Kohl. Neerlandès: Bloemkool

Floricol o bròcul blanc
SINÒNIMS: Brassica oleracea subsp. botrytis (L.) Metzg.; Brassica botrytis (L.) Mill.

HÀBITAT: Cultivat als horts

Si no es cull quan toca la planta s'espiga
DESCRIPCIÓ: És un tipus de col caracteritzat per tindre els brots florals hipertrofiats. Formant una massa de pecíols i botons foliars atapeïts. En el cultivar romanesco el brot floral té una estructura piramidal. Les dues pertanyen al grup Botrytis de l’espècie Brassica oleracea.

Fulles grans paregudes a les de la col copada 
Fulles alternes, grans, molt paregudes a les de la col (Brassica oleracea var. capitata) de color verd glauc i els nervis molt marcats. Les fulles però, són més amples, no tan erectes, i el limbe cobreix totalment el pecíol.

Flor típica de les crucíferes, amb quatre pètals en creu
Flors en panícula formant glomèruls terminals. Calze amb quatre sèpals lliures lanceolats. Corol·la amb quatre pètals en creu de color groc. Androceu format per sis estams, quatre dels quals són més llargs que els altres dos. Gineceu súper amb estigma capitat.

Fruit en síliqua allargada
Fruit en síliqua allargada amb dues valves, amb granes esfèriques.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Mitjançant la domesticació de les plantes silvestres i la selecció artificial van aparèixer diverses varietats, d’aspecte força diferent, al cap d’uns quants milers d’anys. Uns preferien les fulles, altres les gemmes terminals, altres l’arrel engrossida o la inflorescència, fent evolucionar la col silvestre a les formes que coneguem avui. La preferència pels brots immadurs i la inflorescència fa sorgir la floricol, el bròquil (que és la floricol de color verd) i el bròquil romanesco, que ens ocupa en aquest apunt, i el bròcoli (Brassica oleracea var. italica).

Cultivar romanesco
USOS I PROPIETATS: La floricol pot menjar-se crua, en salmorra, adobada en vinagre o cuita. Hi ha plats clàssics com la floricol gratinada amb beixamel o la paella de floricol.

És baixa en carbohidrats, proteïnes i greixos però és una bona font de vitamina B5 i B6, àcid fòlic i minerals com potassi i fòsfor. Cal tindre en compte però, que és un xic indigesta i provoca flatulències.

El cultivar romanesco presenta geometria fractal
ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Brassica és el nom de la col, emprat per diversos autors llatins com, per exemple, Plaute (segle III-II aC), però l’origen del nom és incert i es perd entre els elements grecs o celtes. Diversos textos, si més no, fan la referència etimològica amb la paraula grega "Βράσκη braske" que, segons Hesiqui, utilitzaven els italians en la Magna Grècia per referir-se a la col.

L’epítet específic oleracea deriva del llatí "olus, oleris"  que significa verdura o hortalissa, en referència a l’ús com aliment que es fa de ella. El nom de la varietat botrytis ve del grec “βότρυς bόtrys” raïm, relatiu al raïm.

El cultiu de la floricol va començar a la península italiana, d’on va passar a França i Anglaterra al segle XVI, a Espanya al segle XVII i durant el segle XIX les potències colonials van expandir el seu cultiu arreu del món. El romanesco es va documentar per primera vegada en Itàlia al segle XVI, i és un híbrid entre el bròquil verd (Brassica oleracea var botrytis) i el bròcoli (Brassica oleracea var italica)

Una de les característiques del cultivar romanesco és que presenta geometria fractal en la seua estructura. La quantitat d'inflorescències que compon el bròquil romà és un número Fibonacci.

Brassica oleracea var. botrytis  va ser descrita per Carles Linné i publicada en  Species Plantarum 2: 667. 1753.

Família Cruciferae (Brassicaceae)

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...