Quan passegem pel camp o pel jardí ens creuem amb multitud d’animals i plantes als quals no prestem atenció per considerar-los insignificants, els mirem sense veure’ls, els trepitgem sense adonar-nos-en, ignorants de l’enorme bellesa d’aquests essers petits i els milers d’anys d’especialització i adaptació al medi de la seua morfologia. Aquest blog intentarà mostrar eixe món i donar a conèixer alguns dels seus secrets.

dilluns, 20 de febrer de 2017

Elymus farctus (Viv.) Runemark ex Melderis

NOMS: Jull de platja. Fenàs de platja. Agropir mediterrani. Castellà: Grama de la arena. Agropirón. Èuscara: Itsas aski. Portuguès: Feno-das-areias. Italià: Gramigna delle spiagge. Francès: Chiendent à feuilles de jonc. Anglès: Wild rye. Wildrye. Sand Couch. Alemany: Binsen-Quecke. Binsenquecke. Grec: Έλυμος, Finès: Villivehnät.

Espiguetes aplicades a la tija
SINÒNIMS: Triticum farctum Viv. (basiònim); Agropyron farctum (Viv.) Rothm.; Elytrigia farcta (Viv.) Holub.; Agropyrum junceum (L.) Beauv. subsp. mediterraneum Simonet & Guinochet

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània

HÀBITAT: Ammophilion arundinaceae. Creix als arenals marítims, platges i dunes, fins els 20 metres d’altitud. Aquests de la platja de Tavernes de la Valldigna

Forma gespes poc denses als arenals litorals
FORMA VITAL: Geòfit: en les formes vitals de Raunkjaer, plantes vivaces que durant l'època favorable produeixen òrgans de reserva subterranis on s'acumulen els nutrients per a sobreviure durant l'època desfavorable.

DESCRIPCIÓ: Gramínia que forma gespes poc denses que surten dels rizomes subterranis amb tiges erectes de fins 70 cm d’alçada

Lígula membranosa i curta
Fulles pubescents, de color verd glauc, la part inferior és una beina que acaba, sense aurícules, on comença la fulla plana, acanalada i acabada en punta. Lígula membranosa curta, de 0,5-1 mm de llarga i no ciliada.

Flors amb tres estams i dos estigmes plomosos
Flors en espigues on les espiguetes surten directament de la tija, a la qual estan aplicades, i de vegades són més curtes que els entrenusos. Glumes obtuses amb 9-11 costelles. Glumel·les desiguals, la inferior més llarga, obtusa i sovint mucronades. Tres estams i dos estigmes plomosos. Floreix a la primavera i estiu, entre abril i agost.

Fruit en cariopsi fusiforme, llis i sense solc, amb pericarpi adherent.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: La flor en les gramínies està representada només per les parts fèrtils, és a dir, tres estams i un ovari format per la fusió de tres carpels amb dos estigmes plomosos. En alguns gèneres el nombre d'estams és diferent: sis en l'arròs i el bambú, però un en el gènere Festuca. A la base de la flor es pot observar dues parts estèrils reduïdes a la mida d'una escata i que s'anomenen glumèl·lules. Aquestes s'interpreten com les restes del periant.

Flors d'Elimus farctus 
USOS I PROPIETATS: L’extensa xarxa de robusts rizomes, que suporten la salinitat de l’aigua marina, retenen la sorra de les dunes disminuint la força del vent, eviten la seua degeneració i ajuden a la restauració dunar.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Elymus deriva del grec “elymos” mill, citat per Aristòfanes i Polibi com panificable. L’epítet específic farctus deriva del llatí “farcio” farcit, inflat.

Aprofitant que Elymus farctus és tolerant als sòls salins i que és parent del blat (Linné el va nomenar Triticum junceum), s’han hibridat tots dos per fer una varietat de blat tolerant a la sal.

La primera publicació es va fer sota el nom Triticum farctum (basiònim) pel botànic italià Domenico Viviani (1772-1840). Amb el nom Elymus fractus va ser descrit per Hans Runemark i publicat en Botanical Journal of the Linnean Society 76(4): 382. 1978

Família Gramineae (Poaceae)

dijous, 16 de febrer de 2017

Euphorbia terracina L.

NOMS: Lleteresa terracina. Lletera. Lletrera marina. Castellà: Lechetrezna. Lechera. Portuguès: Ésula-das-areias. Francès: Euphorbe de terra cine. Italià: Euforbia di Terracina. Anglès: Coastal Spurge. Geraldton Carnation-weed.

Bràctees ovato-rombals amb el marge denticulat
SINÒNIMS: Tithymalus terracinus (L.) Klotzsch & Garcke; Esula valentina Haw.; Lophobios 
terracina (L.) Raf.

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània

HÀBITAT: Crucianelletum maritimae. Creix a les vores dels camps i dels camins però especialment  a les dunes i als arenals de les platges litorals. Penetra poc al interior, fins els 300 metres d’altitud.

Viu als arenals litorals
FORMA VITAL: Camèfit: tipus biològic de les formes vitals de Raunkjaer que defineix els vegetals amb les seues parts aèries persistents tot l'any però que tenen les gemmes persistents a un nivell de terra inferior als 25-50 cm.

DESCRIPCIÓ: Mata herbàcia perenne, llenyosa a la base (sufruticosa) molt ramificada, de fins mig metre d’alçada, sovint amb les tiges embolicades prenent una fisonomia arrodonida, verda i glabra.

Fulles caulinars linear-lanceolades i sèssils
Fulles caulinars d’oblongues a linear-lanceolades, sèssils i amb el marge finament serrulat a la meitat superior. Les inferiors poden ser espatulades i mucronades.

Flor femenina amb estigma de tres braços bifurcats
Flors en les tiges floríferes formant un pleocasi umbel·liforme amb 2-5 radis. Les bràctees són ovato-rombals, denticulades i de color groguenc. Ciati glabre d’1 a 2,5 mm amb un peduncle de 3 mm, les glàndules nectaríferes, de color verdós, es caracteritzen per tindre dos corns setacis molt llargs, i paral·lels de fins 1,8 mm de longitud. Flor masculina amb un sol estam amb quatre teques. Flor femenina amb gineceu súper i ovari trilocular, amb estil que acaba dividit en tres estigmes bífids. Floreix de març a setembre

Fruit en càpsula tricoca llisa
Fruit en càpsules llises amb tres cocs (trícoca) ben marcats pels solcs i, de vegades, amb alguna de les cares vermelloses. Les llavors, una per cada coc, són llises, amb una carúncula

Flor masculina amb un sol estam d'anteres grogues
CURIOSITATS BOTÀNIQUES: La carúncula és un creixement irregular o excrescència de tipus carnós contigua a la obertura del sac embrionari o micròpil, que porten certes llavors com per exemple de les eufòrbies. La carúncula serveix per a que les formigues, atretes per aquest menjar carnós, transporten les llavors baix terra. Aquest tipus de dispersió de les llavors s’anomena mirmecocòria.

USOS I PROPIETATS: Aquesta Euphorbia forma part del grup de plantes que ajuden a conservar les dunes litorals

Glàndules nectaríferes amb corns llargs
ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Euphorbia ve del grec "eu ἐῧ" que significa bo, i "pherbo" que significa menjar: ben alimentat. Segons Dioscòrides i Plini deriva d’Euforbo, el metge del rei Juba II de Mauritània que va descobrir les virtuts d’aquesta planta, i segons Galeno es refereix al troià Eúphorbos. El grec euphórbion, -ou, era el nom que rebia una lletrera cactiforme de les muntanyes de Mauritània.

El nom específic terracina és un epítet geogràfic que fa referència a la ciutat de Terracina, en la regió del Laci (Lazio en italià)         

Euphorbia terracina va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum, Editio Secunda 1: 654. 1762.

Família Euphorbiaceae

dilluns, 13 de febrer de 2017

Rumex pulcher L.

NOMS: Agrella. Mollerosa. Llengua de bou. Paradella. Paradella mollerosa. Mallaures. Castellà: Acedera. Labaza. Vinagrera. Lengua de buey. Romanza. Romaza violín. Gallego: Labaza. Èuscara: Uztaoa. Occità: Vióuloun. Portuguès: Labaça sinuada. Francès: Oseille gracieuse, Patience élégante. Italià: Rómice cavolaccio. Anglès: Fiddle, Fiddle dock, Red dock. Alemany: Schöner Ampfer. Neerlandès: Fraaie Zuring.

Flors Hermafrodites en verticil·lastres
SINÒNIMS: Lapathum pulchrum (L.) Moench

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània

HÀBITAT: Hordeion leporini. Ruderal, vores de camins, prats i pastures nitròfiles. Fins els 1500 metres d’altitud.

Tija erecta de fins 60 cm d'alçada
FORMA VITAL: Hemicriptòfit:  En la classificació de les Formes vitals de Raunkjaer són aquelles plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que aquest tipus de plantes renoven la part aèria cada any. En l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen.

DESCRIPCIÓ: Herba glabra o lleugerament pilosa, amb tija erecta de fins 60 cm d’alçada, molt ramificada. Els nusos i punts d’inserció de les fulles estan envoltats per una òcrea.

Fulles caulinars lanceolades
Fulles basals en roseta, oblongues, obtuses, amb llarg pecíol, que sovint recorden la forma d’una guitarra, i desapareixen a l’antesi. Les caulinars són alternes, lanceolades, més petites quan més s’acosten a l’àpex

Flors amb sis tèpals verds, en dos verticils de tres sèpals
Flors en inflorescències amplament ramificades, divaricades. Flors en verticil·lastres distants, la majoria a l’axil·la d’una petita fulla. Flors hermafrodites molt petites amb sis tèpals ovato-deltoides, reticulats, els tres interns dentats als dos costats i tots amb grànul, amb pedicel igual o més curt que el tèpal. Floreix d’abril a juliol

Fruit en aqueni envoltat pels sèpals interns
Fruit en aqueni trígon amb una sola llavor envoltada pels tèpals interns amb dents al marge

Òcrea membranosa envoltant la tija 
CURIOSITATS BOTÀNIQUES: L’òcrea és una estructura formada per estípules membranoses soldades formant una peça, una coberta que envolta la tija. És una característica distintiva de les poligonàcies.

Sèpals interns dentats i amb grànul
USOS I PROPIETATS: En medicina popular s’empren els fruits en infusió com antidiarreic i les summitats aèries com diürètic, depuratiu i com a font de vitamines A, B1, B2, C, i sals minerals.

Les fulles tendres es consumeixen en amanida  o com verdura, tot i que el contingut d’àcid oxàlic aconsella abstenir-se de consumir aquesta verdura a embarassades, o persones propenses als càlculs renals i arítmies.

La planta i l’arrel s’utilitzen per tintar la llana. Segons el mordent que s’empri es pot obtenir una coloració groga, canyella o marró.

Verticil·lastres separats
ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Rumex és una veu llatina que significa javelina, per la forma de punta de llança de les fulles de moltes espècies del gènere. Plaute i altres autors de l’antiguitat ja usaven aquest nom per referir-se a les agrelles. L’epítet específic pulcher és una paraula llatina que significa bell.

Rumex pulcher va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 1: 336. 1753.

Família Polygonaceae

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...