Quan passegem pel camp o pel jardí ens creuem amb multitud d’animals i plantes als quals no prestem atenció per considerar-los insignificants, els mirem sense veure’ls, els trepitgem sense adonar-nos-en, ignorants de l’enorme bellesa d’aquests essers petits i els milers d’anys d’especialització i adaptació al medi de la seua morfologia. Aquest blog intentarà mostrar eixe món i donar a conèixer alguns dels seus secrets.

dimecres, 25 d’octubre del 2023

Saxifraga stolonifera Curtis

NOMS: Saxífraga de jardí. Castellà: Saxífraga. Ramo de novia. Madre de cientos. Geranio de fresas. Pelo de la Virgen. Francès: Saxifrage stolonifère. Italià: Sassifraga stolonifera. Anglès: Creeping Saxifrage. Strawberry Saxifrage. Alemany: Hängender Steinbrech. Judenbart. Xinès: hu er cao.

SINÒNIMS: Saxifraga sarmentosa L.f.; Sekika sarmentosa Moench; Diptera sarmentosa Borkh.;

DISTRIBUCIÓ: Paleàrtica:  La regió paleàrtica és una de les vuit ecozones en què es divideix la superfície de la Terra. És la de major extensió, inclou Europa, la part d'Àsia que queda al nord de l'Himàlaia, el nord d'Àfrica i la zona nord i central de la península aràbiga. Procedeix del Japó i el sud-est de la Xina.

HÀBITAT: A la seva terra natal prosperen als boscos, als arbustos, als prats, fins i tot a les roques, a altituds de 400 a 4500 metres. Actualment s'utilitza com a planta ornamental a tot el món.

FORMA VITAL: Hemicriptòfit reptant. Hemicriptòfit:  Del grec antic “hémi” mig, “cryptos”  amagat, i “phuton”  planta ; en la classificació de les Formes vitals de Raunkjaer són aquelles plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que aquest tipus de plantes renoven la part aèria cada any. En l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen.

DESCRIPCIÓ: Planta herbàcia de 8-20 cm d’alçada, que emet estolons filiformes, vellosos i glandulars, amb petites plàntules a l’àpex que arrelen amb facilitat, com les plantes de maduixa ( Fragaria vesca).  La tija també és glandular i vellosa. 


Fulles basals amb pecíol llarg, de 15-20 cm, amb pèls glandulars, verdes amb taques blanquinoses seguint els nervis per l’anvers i rogenques pel revers, escamoses, de forma orbicular o reniforme amb el marge lobulat i irregularment dentat. Les fulles de la tija són molt petites i lanceolades.


Flors en inflorescències en panícula sobre tiges floríferes erectes de 20-40 cm d’alçada, amb flors petites, zigomorfes. Calze amb cinc sèpals ovats estesos a reflexos amb pèls i glàndules al marge. Corol·la amb cinc pètals blancs, dels quals dos més grans lanceolats i àpex agut, els altres tres més petits i ovats tenen punts vermells o grocs. Androceu amb deu estams. Gineceu format per ovari ovoide amb un disc nectari semianular de color groc viu o ataronjat, i estils divergents. Floreix entre abril i juliol.

Fruit en càpsula ovoide-globosa

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: En botànica un estoló és una tija aèria disposada horitzontalment sorgida de la base d'una planta i que creix per sobre de la superfície del sòl o just a sota del sòl formant arrels adventícies als nodes, i noves plantes dels brots. Un estoló és una estratègia de propagació i complex d'individus formats per una planta mare. Tots els clons produïts a partir d'estolons formen un únic individu genètic, un ramell.

USOS I PROPIETATS: S’empra com a planta ornamental de interior, en cistella penjant, o com entapissant en jardí. Requereix un lloc amb llum però protegit amb ombra total o parcial. El seu fullatge verd reptant fa una bona coberta del sòl en ambient humit. Regar quan la superfície del substrat es sec. Cal un bon drenatge per evitar que les arrels es facen malbé. Adob mensual en primavera, estiu i tardor. En condicions favorables és semi- perenne. Mitjançant els estolons és molt fàcil la reproducció. Ha guanyat el premi al mèrit del jardí de la Royal Horticultural Society

Es consumeix a la cuina japonesa, fresc o cuinat, i com medicinal, perquè conté quercetina que, en in vitro, ha demostrat propietats anticanceroses   

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Saxifraga ve del llatí “saxus, -i”, que significa pedra, roca, i de “frango”, que significa trencar, és a dir, trencapedres, doncs sovint surten a les escletxes de les roques. Plini empra el nom saxífraga per denominar diverses herbes usades per dissoldre els càlculs renals, però ninguna d’elles es troba entre les que actualment composen el gènere Saxifraga.

L’epítet específic stolonifera del llatí “stólo, -ónis” estoló, i de “fero” portar: que produeix o porta estolons

Saxifraga stolonifera va ser descrita per William Curtis i publicada en Philosophical Transactions of the Royal Society of London 64(1): 308, no. 2541. 1774.

Família Saxifragaceae

dimarts, 26 de setembre del 2023

Strelitzia nicolai Regel & Körn.

NOMS: Estrelitzia gegant. Castellà: Ave del paraíso gigante. Ave blanca del paraíso. Anglès: Wild banana. Giant white bird of paradise.  Alemany: Baum-Strelitzie.

SINÒNIMS:Strelitzia alba subsp. nicolai (Regel & K.Koch) Maire & Weiller; Strelitzia quensonii Lem. 

DISTRIBUCIÓ: creix als boscos costaners de fulla perenne i als matolls de l'est de Sud-àfrica des del Gonubie cap al nord fins al sud de Moçambic. També es considera originari de Moçambic , Botswana i Zimbabwe , i es diu que està naturalitzat a l'est de Mèxic

HÀBITAT: Cultivada als parcs i jardins

FORMA VITAL: Macrofaneròfit : segons la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, faneròfit amb les gemmes persistents situades a més de 2 m d'alçada.

DESCRIPCIÓ: Planta rizomatosa de port arborescent composta per un grup de tiges llenyoses que poden arribar a mesurar fins a 10 m d´alçada.

Fulles són semblants a la de la platanera, però amb més altura i, a més a més, les fulles, amb llargs pecíols, s’obrin només en dues direccions, com un ventall. El limbe, de color verd grisenc, coriaci, pot mesurar 2 m de llargària per 60 cm d´amplada, de forma oval - oblong, arrodonit a la base, sovint trencat horitzontalment per el vent.


Flors Inflorescències axil·lars amb 3-5 llargues bràctees obscures, de color porpra, de 40-45 cm de longitud. Flors fins a 20 cm amb la corol·la blanca i el pètal central lleugerament tenyit de blau-porpra, incloses total o parcialment dins les grans bràctees.

Foto deTatiana Gerus en Wikimedia commons  This file is licensed under the Creative Commons Attribution 2.0 Generic

Fruit El fruit és una càpsula triangular que pot mesurar de 5-7 cm de llarg amb arils de color taronja.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Hi ha dues estrelítzies que són molt semblants i poden confondre’s, Strelitzia nicolai i Strelitzia augusta (S. alba). No obstant això hi ha diferències com que Strelitzia nicolai és més gran, amb 5-6 (fins a 10 m. a jardins ben cuidats)  metres d’alçada, mentre S. augusta assoleix una alçada de 3-5 metres. Strelitzia nicolai té diverses flors, una damunt l’altra distribuïdes de forma helicoïdal, en cada tija, mentre que S. augusta només té una flor per tija i el pètal central que sobresurt és blanc, no blau com és el cas de la S. nicolai

USOS I PROPIETATS: S’empra com ornamental a parcs i jardins formant petits grups o com exemplars aïllats. També poden plantar-se en grans testos per patis i terrasses però caldrà trasplanta cada 3 anys en primavera. Necessita una ubicació amb molta llum, fins i tot exposició directa al sol, i temperatura càlida; una exposició a menys de -2 Co pot fer malbé la planta. Un substrat de terra de jardí, turba, arena i fem, i bon drenatge serà adequat. Cal regar sovint, quan la superfície del substrat estiga seca per mantenir cert grau d’humitat. Pot multiplicar-se mitjançant els fillols que surten a la base.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom científic del gènere Strelitzia és en honor de Charlotte Sophia de Mecklenburg-Strelitz (1744-1818), esposa de Jordi III, rei de Gran Bretanya i Irlanda, aficionada a la botànica.

L’epítet específic nicolai és en honor al gran duc Nikolai Nikolaevič Romanov (1831-1891) conegut com "el vell", fill del tsar Nicolau I i de la tsarina Alexandra Feodorovna, patrona de la Societat Hortícola de Sant Petersburg.

Strelitzia nicolai és una de les poques plantes en les que s'ha verificat que contenen el pigment bilirubina , que es troba habitualment en animals, on és un pigment groguenc que es produeix durant la descomposició dels glòbuls vermells i que passa a través del fetge i, finalment, s'expulsa del cos.

Strelitzia nicolai va ser descrita per Eduard August von Regel i Friedrich August Körnicke, i publicada en Gartenflora 7: 265, pl. 235. 1858.

Família Strelitziaceae (Musaceae)

dijous, 31 d’agost del 2023

Graptopetalum paraguayense (N.E.Br.) E.Walther

NOMS: Fulla de cera. Flor de marbre. Orella d’ase borda. Castellà: Madreperla. Planta fantasma. Graptopétalo. Portuguès: Planta-fantasma. Planta-madrepérola.   Francès: Sédum porcelaine. Anglès: Mother-of-pearl-plant. Ghost plant.

SINÒNIMS: Cotyledon paraguayensis N.E.Br.; Sedum paraguayense (N.E.Br.) Bullock; Echeveria weinbergii T.B.Sheph.; Graptopetalum weinbergii E.Walther; Sedum weinbergii A.Berger

DISTRIBUCIÓ: Procedent i endèmica de Mèxic, tot i que originalment es creia que procedia del Paraguai, d’ací el seu nom.

HÀBITAT: És una planta tot terreny, que pot estar a ple sol però suporta bé l’ombra, que creix amb calor, amb fred, en ambient sec però també en llocs humits.

FORMA VITAL: Camèfit: tipus biològic de les formes vitals de Raunkjaer que defineix els vegetals amb les seues parts aèries persistents tot l'any però que tenen les gemmes persistents a un nivell de terra inferior als 25-50 cm.

DESCRIPCIÓ: Planta suculenta semblant a l’Echeveria, amb tiges prostrades que no superen el pam d’alçada i els 60 cm d’amplada

Fulles perennes, crasses en roseta, espàtula-obovades, apiculades, de color verd grisós o, de vegades, tocades de color rosat, cobertes d’una capa cerosa, disposades en espiral al llarg de la tija. Les fulles es desprenen amb facilitat, deixant en la tija la cicatriu. Les fulles apareixen així al final de les tiges formant una mena de flor.


Flors blanques amb cinc pètals tacats de vermell, distribuïts en forma d’estrella, que surten en panícules, de la part superior de la planta a l’àpex de una tija floral, a finals de l’hivern i la primavera.


Fruit en polifolicle

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Hi ha certes plantes que es poden reproduir per esqueixos de fulla. Però, quines plantes podem esqueixar mitjançant fulles? Podem esqueixar de forma senzilla tot el grup de les Begònies Rex, les plantes crasses i les violetes africanes entre d'altres. A les plantes crasses, com la que ara ens ocupa, n'hi haurà prou amb agafar una fulla i untar la part més propera a la tija amb una mica d'hormona de creixement i deixar-la sobre terra lleugerament humida. Quan creixin, les podrem trasplantar amb molt de compte.

USOS I PROPIETATS: És una planta emprada com ornamental, molt utilitzada en test per interior o terrasses, i en jardí per rocalles, junt a altres suculentes. No requereix moltes atencions, només vol molta llum, si és possible sol parcial, i un sòl ben drenat perquè l’excés d’humitat no faci malbé les arrels, tot i que en estiu necessita reg abundant però només quan el terra ja siga sec. A l’hivern regar a penes. També tem al fred de les gelades hivernals però si no hi ha humitat pot suportar els -10oC.

Multiplicació per llavor però és més fàcil i ràpid per esqueix de la tija o de les fulles, que arrelen amb facilitat. A la base surten fillols que també poden plantar-se com noves plantes.

Plagues i malalties: Poden ser atacades per la mosca blanca i la cotxinilla, però el que més les afecta és l’excés d’humitat, que podreix les arrels.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: : El nom genèric Graptopetalum deriva del grec “γραπτός graptos” escrits, pintades, i “πέταλον petalon” pètal, en referència a les taques que apareixen als pètals. El nom específic paraguayense és un epítet geogràfic que al·ludeix a la seua localització al Paraguai.

Graptopetalum paraguayense va ser descrita per Eric Walther i publicada en Cactus and Succulent Journal 9: 108. 1938. El basiònim Cotyledon paraguayensis el va establir Nicholas Edward Brown al publicar-hi en Bulletin of Miscellaneous Information, Royal Gardens, Kew 1914: 208. 1914. 

Família Crassulaceae


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...