Coreopsis tinctoria Nutt.

NOMS: Coreopsis. Castellà: Anteojos de poeta. Bella Diana. Semilla de oro. Botón de oro. Italià: Begliocchi. Francès: Coréopsis des teinturiers. Anglès: Calliopsis. Common tickseed. Plains corèopsis. Dye-flower. Garden Tickseed. Tick-seed. Alemany: Färber-Mädchenauge. Xinès: Liang se jin ji ju. 两色金鸡菊.

SINÒNIMS: Bidens tinctoria (Nutt.) Baill.; Calliopsis tinctoria (Nutt.) DC.; Diplosastera tinctoria (Nutt.) Tausch; Coreopsis bicolor Rchb.

DISTRIBUCIÓ: L'àrea de distribució nativa d'aquesta espècie s'estén del Canadà fins a l'est de Mèxic, però s'ha naturalitzat àmpliament per Europa, Àsia i el sud-est d'Àfrica

HÀBITAT: Creix en sòls sorrencs prop de les platges i en zones pertorbades com ara vores de carreteres i camps de conreu. Com planta ornamental es cultiva àmpliament en jardins públics i residencials

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

DESCRIPCIÓ: Herbàcia de fins un metre d’alçada, ramificada a la part superior amb tiges erectes i glabres

Fulles oposades al llarg de la tija i són més menudes cap a la part superior, curtament peciolades, una o dues vegades pinnatífides, rarament simples, amb el lòbul terminal lanceolat o linear, glabres, de color verd brillant

Flors en nombrosos capítols axil·lars a l’àpex d’un llarg i prim peduncle; calicle amb bràctees involucrals externes de 2 mm, les internes de 5-8 mm, deltoide-oblongues o ovades; disc central amb flòsculs tubulars de color vermell-porpra, de 5-12 mm d'ample; 8 lígules radials, rarament 7 o 9, d'1-2 cm, grocs, generalment vermell-marrons a la base o de diversos colors, segons la varietat, obovades i amb osques a les puntes. El diàmetre total, amb les lígules incloses, és de 2-4 cm. Floreix entre juny i setembre

Fruit en aqueni comprimit, negre i sense vil·là.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Produir un colorit cridaner fa que les flors destaquen sobre el fons verd de les fulles, i això els permet atraure amb èxit els pol·linitzadors, però no es coneix tot sobre l’evolució del color de les flors. En un estudi recent s'ha demostrat que les antocianines, els pigments més freqüents en elles, no són els més cridaners per als pol·linitzadors. Per tant, ha d'haver altres factors ecològics o evolutius que estiguen afectant la producció de pigments florals.

USOS I PROPIETATS: Les flors s’empren per fer tints naturals. Com a planta medicinal, els nadius americans elaboraven una infusió amb la seva arrel seca de propietats astringents.

Molt usada com a planta ornamental de jardí per la seva cridanera i llarga floració, així com la seva capacitat per prosperar en diferents entorns (testos, patis, balcons i terrasses) qualitats que l'han convertit en una espècie popular entre paisatgistes i jardiners. Prefereix terres ben drenades, perquè no tolera els embassaments, i exposició de ple sol, encara que pot tolerar condicions de semiombra; una vegada establerta resisteix la sequera, la forta calor i les gelades lleugeres, i tot amb molt poc manteniment

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere, Coreopsis, deriva del grec “kóris”, insecte i “ὄψις” ópsis, aparença, semblança, en referència a la forma de l'aqueni. L’epítet específic tinctoria del llatí "tingo" que significa banyar, impregnar, tenyir.

Segons el cronista d'Índies Felipe Guamán Poma d'Ayala (Perú, s. XVII), la seva flor anomenada pauau en llengua quítxua, era molt apreciada pels tintorers al servei de l'Inca.

Coreopsis tinctoria va ser descrita per Thomas Nuttall i publicada en Journal of the Academy of Natural Sciences of Philadelphia 2(1): 114–115. 1821.

Família Compositae (Asteraceae)

Arctotheca calendula (L.) Levyns

NOMS: Artoteca. Castellà: Margarita del Cabo. Margarita africana. Malahierba del Cabo. Filigrana pequena.Portuguès: Erva-gorda. Venidium. Francès: Arctothèque. Italià: Artoteca calèndula. Anglès: Cape dandelion. Cape weed. Cape marigold. Plain Treasureflower. Alemany: Kaplöwenzahn. Ringelblumen-Arctotheca. 

SINÒNIMS: Arctotis calendula L.; Cryptostemma calendula (L.) Druce

DISTRIBUCIÓ: Originària de Sudàfrica, de Namaqualand  a la Península del Cap i Karoo  

HÀBITAT: Naturalitzada en llocs secs, arenosos, pertorbats i vores de camins. Cultivada com planta ornamental. Aquesta de la platja de Tavernes de la Valldigna

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

DESCRIPCIÓ: Planta herbàcia estolonífera anual o perenne que fa una roseta d’on surten estolons que s’estenen ràpidament, el que fa que es conega com “la mala herba del Cap”. Arriba fins als 25 cm d’alçada

Fulles pinnatisectes, de vegades bipinnatisectes, amb forma de lira, en roseta basal, amb el revers blanquinós i l’anvers escassament puberulent i glandular; les de les tiges simples i obovades.

Flors en capítols axil·lars solitaris de 4-7 cm de diàmetre sobre escapus amb pèls aspres. Involucre de bràctees imbricades, amb marge hialí i amb pèls blancs, les externes amb un curt apèndix pinnatisecte apical. Flors externes estèrils amb lígules verdoses pel revers i grogues per l’anvers, rodejant el disc amb flors tubulars hermafrodites, obscures. Androceu amb 5 estams amb anteres purpúries. Gineceu d’ovari ínfer, unilocular, amb estil i estigma bífid divergent. Floreix de març a juny

Fruit en aqueni llanós, amb vil·là format per 4-8 esquames curtes amb pèls llanuts.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: La primera cita d’aquesta espècie en Espanya es deguda a Gros, a l’any 1925, que la va trobar, naturalitzada als arenals marítims de Cadis. Està considerada una planta al·lòctona invasora a Califòrnia, Austràlia, Tasmània, Nova Zelanda, Japó, Xile i el sud-oest d'Europa (Portugal, Espanya, Sardenya).

USOS I PROPIETATS: Es cultiva com a planta ornamental per a cobertes però és potencialment invasiva, especialment si es reprodueix per llavors. No suporta les gelades, raó per la qual es reprodueix a les zones costaneres, on troba bon drenatge a l’arena de platges, dunes i talussos.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Arctotheca ve del grec ἄρκτος árctos ós i de θήκη théche estoig, beina, arqueta, càpsula, per les cípseles cobertes en algunes espècies per un toment llanós.

L’epítet específic calèndula ve del llatí calendae, el primer dia del mes del calendari romà, al·lusió a la floració que dura diversos mesos. Altres autors diuen que calendula significa petit calendari, perquè amb l’obertura i tancament dels capítols marcava la duració del dia

Arctotheca calèndula va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 2: 922. 1753.  amb el nom de Arctotis calèndula. Més tard Margaret Rutherford Bryan Levyns la va publicar en Journal of South African Botany 8(4): 284. 1942. amb el nom actualment acceptat

Família Compositae (Asteraceae)

Gazania rigens (L.) Gaertn.

NOMS: Gazània. Miloques. Castellà: Gazania. Italià: Gazania strisciante. Francès: Gazanie. Gazanie splendide. Alemany: Gazanie. Mittagsgold. Neerlandès: Middaggoud. Anglès: Treasure-flower. Grec: Γαζάνια. Καζάνια.

SINÒNIMS: Gorteria rigens L. (Basiònim); Melanchrysum rigens (L.) Cass.; Meridiana ringens (L.) Kuntze; Othonna rigens L.; Gazania splendens Hend. & A.A. Hend.

DISTRIBUCIÓ: originària d’Àfrica del Sud, Moçambic, Kwa Zulu-Natal i Swazilàndia; introduïda en zones de l’oest i sud d’Europa, Austràlia i sud de Bolívia..

HÀBITAT: És cultivada com planta ornamental als jardins i de vegades es pot trobar com subspontània.

FORMA VITAL: Camèfit: tipus biològic de les formes vitals de Raunkjaer que defineix els vegetals amb les seues parts aèries persistents tot l'any però que tenen les gemmes persistents a un nivell de terra inferior als 25-50 cm.

DESCRIPCIÓ: Herbàcia perenne (anual en jardins de climes més freds) de fins 35 cm d’alçada i 50 cm d’amplada, amb roseta basal, que té un hàbit de creixement rastrer, formant un coixí dens de fulles.

Fulles totes basals, alternes, lanceolades estrenyent-se al pecíol, generalment senceres, de vegades pinnatilobades amb el segment apical (central) més gran que els segments laterals que normalment són 1-2 per costat, de fins 11 cm de llarg per 3 cm d’ample, amb l’anvers de color verd brillant i el revers blanquinós

Flors en capítols solitaris a l'extrem dels peduncles que van poc més enllà de les fulles; cada capítol està format per un involucre acampanat de 10  mm d'alçada i 15  mm de diàmetre, amb 2 o 3 files de bràctees amb formes lineals, connates a la base, cobertes de plomissol blanc; un disc central de flors tubulars hermafrodites però estèrils, envoltat de flors perifèriques ligulades fèrtils, el color de les quals és molt variable, tot i que les flors de color groc ataronjat són les més nombroses, sovint amb taques negres a la base de les lígules. Androceu format per cinc estams amb filaments lliures, mentre que les anteres estan soldades en un tub que envolta l' estil. Gineceu d’ovari súper amb estil filiforme i estigmes divergents. Els capítols s’obrin al sol i es tanquen per la nit. Floreix entre març i setembre

Fruit El fruit és un aqueni amb papus setaci que conté diverses llavors.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: S’han descrit tres varietats:

La Gazania rigens var. leucolaena té fulles de color blanc grisenc, molt tomentosa, i capítols florals grocs sense marques fosques de 25 a 40 mm de diàmetre.

Gazania rigens var. uniflora té fulles sense pèl a la superfície superior, radis groc brillant sense taques negres prop de la base, capítols de 25 a 40 mm de diàmetre als radis; involucre campanulat, de 7-8(-10) mm de llarg.

Gazania rigens var. rigens no es coneix en estat salvatge, sinó només a partir d'exemplars cultivats. Té fulles sense pèl a la superfície superior, radis de color groc daurat a taronja amb una taca negra a prop de la base de cada lígula; es caracteritza pels capítols grans, de 40 a 80  mm de diàmetre; involucre en forma de copa, de 10 a 15  mm de llarg .

USOS I PROPIETATS: Emprada en jardineria per la prolongada floració i pel color brillant de les seues flors, ideal com a planta entapissant en jardins rocosos, bordures i, fins i tot, en testos. Està ben adaptada al clima mediterrani. S'adapta bé a la sequera, la calor i el sol fort, a diferència de moltes altres flors. Indiferent edàfic, tolera els sòls pobres de tot tipus però ha d’estar ben drenats. Reg moderat a la temporada favorable i reduït a l’hivern. Pot tolerar gelades lleugeres.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Gazania, és en honor de Theodorus Gaza (1398-1475), traductor humanista grec de les obres d'Aristòtil i Teofrast del grec al llatí. L’epítet específic rigens, del llatí rígeo, que es torna rígid, una probable referència als pèls que recobreixen el fruit.

A Austràlia Meridional, Victòria i parts d' Austràlia Occidental, algunes espècies de gazània s'han convertit en espècies invasores després d'escapar dels jardins, perquè han començat a envair vastes extensions de terres agrícoles . Totes les subespècies del gènere estan catalogades com a males herbes ambientals a l'estat de Victòria.

Gazania rigens va ser descrita i publicada per Carles Linné i publicada en amb el nom de Gorteria rigens en Amoenitates Academici . . . 6: 105. 1763. Amb el nom actualment acceptat de Gazania rigens va ser publicat per Joseph Gaertner en De Fructibus et Seminibus Plantarum. . . . 2: 451. 1791.

Família Compositae (Asteraceae)

Prunus spinosa L.

NOMS: Aranyer. Aranyó. Aranyoner. Arç negre. Escanyagats. Pruneller. Prunyoner. Castellà: Arañón. Ciruelo silvestre. Endriño. Endrino. Gallego: Abruñeiro. Ameixeira brava. Andrino. Euscara: Elorri beltz. Patxarán. Aranbaltz. Baisakaran. Occità: Agrenièr. Bròc negre. Aronhoèr. Aralet. Boisson negre. Portuguès: Abrunheiro bravo. Abrunho. Ameixeira brava. Italià: Prugnolo. Pruno selvatico. Spino nero. Vegro. Francès: Epine noire. Prunellier, Pelossier. Anglès: Blackthorn. Drean dhu. Sloe. Slac. Damson. Alemany: Schwarzdorn. Schlehdorn. Schlehe. Neerlandès: Sleedoorn. Zwarte Doorn. Grec: Βουρβαλιά. Μαμουσιά. Τζανεριά. Τσαμπουρνιά. Xinès: hei ci li. 黑刺李

SINÒNIMS: Prunus domestica var. spinosa (L.) Kuntze; Druparia spinosa (L.) Clairv.; Prunus acacia Crantz;

DISTRIBUCIÓ: Eurosiberiana: La regió eurosiberiana s'estén per gran part d'Euràsia i limita al nord amb la regió àrtica i al sud amb les regions mediterrània, iranoturaniana i xinesa. L’aranyó és nativa d’una extensa àrea que comprèn des d’Europa, Àsia Central i Iran, al nord-oest d’Àfrica.

HÀBITAT: Creix en camps de conreu, vores de camins, marges torrenteres i llocs alterats, preferentment en substrat calcari. Fins els 1600 metre d’altitud.

FORMA VITAL: Faneròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta amb els meristemes a més de 40 cm del terra en l’època desfavorable. És el cas d'arbres, d'arbusts i lianoides.

DESCRIPCIÓ: l’aranyoner és un arbust espinós molt ramificat des de la base amb branques negroses i intricades que poden arribar als dos metres d’alçada. També pot arribar a fer-se un petit arbret

Fulles simples de distribució alterna, caduques, que surten després de les flors amb curts pecíols, de limbe obovat o quasi el·líptic i marge crenat o serrat; estípules que cauen aviat

Flors hermafrodites, solitàries o en fascicles de 2-3, amb curts pedicels de 2-5 mm. Calze amb cinc sèpals lliures, triangular-lanceolats, glabres, d’àpex denticulat. Corol·la amb cinc pètals blancs. Androceu amb nombrosos estams. Gineceu d’ovari súper amb estil i estigma capitat. Floreix entre febrer i maig, abans del creixement de les fulles o al mateix temps.

Fruit monosperms, en drupa petita (10-12 mm), subglobós o ovalat de color blau obscur o negre violaci pruïnós quan madura, a la tardor, amb polpa carnosa.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: L’arç negre és, majoritàriament, sexualment autoincompatible, és a dir, que tot i que les flors són hermafrodites, amb òrgans masculins i femenins, no fructifiquen bé per elles mateixa i necessiten estar a prop d’altres exemplars de la mateixa espècie per poder realitzar la pol·linització creuada.

USOS I PROPIETATS: S’empra per fer tanques i bardisses car, com l'arç blanc, pot formar una tanca o matoll impenetrable en només uns anys. Per la seua rusticitat i resistència a les gelades, es pot cultivar en terrenys difícils i jardins silvestres, i els seus brots de creixement ràpid el converteixen en un arbust ideal per estabilitzar terrenys inclinats. L'arç negre es reprodueix per llavor o per propagació vegetativa de brots. Tolera molt bé la sequera no prolongada però només prospera en sòls profunds, a ple sol o a mitja ombra.

Els fruits contenen tanins, son aspres i s'utilitzen en la preparació de licors alcohòlics, com ara el conegut “patxaran” elaborat a Navarra mitjançant la maceració en alcohol dels aranyons. A la Gran Bretanya s’utilitzen per fer ginebra d’aranyó (sloe gin) També es poden fer melmelades o confitar amb vinagre. Les branques s’utilitzen per fer mànecs d’eines i bastons, com ara el conegut “shillelagh” irlandès, amb un gran pom a la part superior

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Prunus, apareix ja utilitzat per Plini, com llatinització del grec “προῦμνη” proúmne, emprat per Teofrast i Dioscòrides, probablement derivat d'una llengua pregrega de l'Àsia Menor. L’epítet específic spinosa del llatí spinosus-a-um, provist d’espines, en referència a les espines que apareixen en les branques.

L’arç negre, amb el seu brancatge impenetrable, crea un microhàbitat que és un bon lloc d’hostatge per a molts lepidòpters, i els seus fruits atrauen molts ocells frugívors, com ara tords i merles, altres pardalets fan el niu protegits per les espines, a més a més de donar recer a altres petits mamífers.

És una espècie molt variable, de la qual s’han descrit nombroses estirps sense valor taxonòmic. Prunus spinosa va ser descrit per Carles Linné i publicat a Species Plantarum 1: 475. 1753.

Família Rosaceae

Argyranthemum frutescens (L.) Sch.Bip.

Noms: Margarida. Margalidera gran. Margarida de Canàries. Castellà: Magarza. Margarita de Canarias. Margarita leñosa. Francès: Chrysanthème frutescent. Marguerite de Paris. Italià: Margherita delle Canarie. Anglès: White daisy. White Marguerite. White-weed. Paris Daisy. Alemany: Echte Strauchmargerite. Buschige Margerite. Neerlandès: Struikmargriet. Grec: Χρυσάνθεμα θαμνώδες.

SINÒNIMS: Chrysanthemum frutescens L.; Pyrethrum frutescens (L.) Gaertn.; Pyrethrum frutescens (L.) Willd.;  Chrysanthemum floridum Salisb.; Anthemis frutescens Voss;

DISTRIBUCIÓ: originària de Macaronèsia Illes Canàries i introduïda a diverses parts d’Àfrica, Índia, Austràlia i Amèrica del sud

HÀBITAT: Cultivada com planta ornamental en jardins i patis en gran part del món .

FORMA VITAL: Nanofaneròfit: en les formes vitals de Raunkjaer, les plantes amb els meristemes perdurables per damunt de 40 cm i per baix dels dos metres d’altura.

DESCRIPCIÓ: Herba sufruticosa molt ramificada des de la base, de tiges erectes i glauques de fins mig metre d’alçada, d’hàbit globós o amb les tiges postrades

Fulles de distribució alterna, de contorn ovat a ovat-lanceolat de 3-8 cm de llarg per 4-6 cm d’ample, pinnatisectes o bipinnatisectes, glabres

Flors en inflorescències en corimbes laxos d’1-6 capítols de fins 2 cm de diàmetre, amb peduncles de fins 15 cm, bràctees foliàcies linear-lanceolades simples; flors en capítols radiants de receptacle convex, amb involucres hemisfèrics de tres series de marge escariós, les exteriors més curtes que les interiors; flòsculs externs pistil·lats amb lígula blanca de 6 mm de llarg per 2,5 mm  d’ample; flòculs del disc grocs amb corol·la tubular acabada en cinc lòbuls. Floreix durant la primavera, tot l’estiu i fins la tardor

Fruit en aqueni heteromorf, els del radi trígons i alats i els del disc obcònics, ambdós amb vil·là coroniforme.  

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Tot i que és molt utilitzada en jardineria, l’espècie original és rarament comercialitzada. Són molt comuns híbrids amb altres espècies del gènere. Depenent del cultivar, les flors són blanques, grogues, roses o vermelles

USOS I PROPIETATS: Ideal per a vores de jardí, testos i cistelles penjants. També és popular en jardins d'estil mediterrani a causa de la resistència a condicions costaneres i la floració prolongada. En jardineria s’utilitza formant matolls suculents en sòls pobres i ben drenats a ple sol, tot i que, com a ningú li amarga un dolç, prefereix sols fèrtils rics en matèria orgànica, regs moderats a l’estiu (1-2 per setmana) i més espaiats a l’hivern. Suporta gelades moderades de fins -2^oC però necessita 4-5 hores de sol directe per florir. Cal eliminar les flors marcides i les tiges seques per prolongar la floració. Es multiplica per esqueix de brot tendre a la primavera.

En medicina popular s’empren les fulles en infusió com tònic estomacal i per combatre l’asma.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Argyranthemum deriva del grec ἄργῠρος árgyros plata i de ἄνϑεμον ánthemon fior, és a dir, flor platejada. L’epítet específic frutescens del llatí frutex arbust, pel seu hàbit arbustiu.

Argyranthemum frutescens alimenta les erugues de l'arna Bucculatrix chrysanthemella

Aquesta espècie va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 2: 887–888. 1753. (1 May 1753) com Chrysanthemum frutescens. Amb el nom actualment acceptat d’Argyranthemum frutescens va ser descrita per Carl Heinrich Schultz "Bipontinus" i publicada en Histoire Naturelle des Îles Canaries 3(2.2): 264. 1844.

Família Compositae (Asteraceae)

Sedum morganianum E.Walther

NOMS: Cua d’ase. Castellà: Cola de burro. Cola de borrego. Trenza de india. Francès: Queue d'âne, Orpin de Morgane. Queue de burro. Anglès: Donkey tail. Burro's tail.

DISTRIBUCIÓ: Tot i que no es coneix amb certesa la seua procedència ni el seu hàbitat natural, sembla que és originari de la part oriental de Mèxic central i el Golf de Mèxic

HÀBITAT: Cultivada com ornamental en patis i interior

FORMA VITAL: Camèfit: tipus biològic de les formes vitals de Raunkjaer que defineix els vegetals amb les seues parts aèries persistents tot l'any però que tenen les gemmes persistents a un nivell de terra inferior als 25-50 cm.

DESCRIPCIÓ: Herba perenne molt ramificada amb tiges de fins un metre, rastrers o pènduls, glabres i glaucs.

Fulles de distribució alterna, imbricades, oblong-lanceolades, carnoses, d’un verd pàl·lid glauc, amb l’àpex agut i sense pecíol.

Flors en inflorescències terminals cimoses de 5-12 flors, amb pedicels de fins 3 cm prims ; calze amb cinc sèpals erectes, lanceolats, de color verd glauc i àpex acuminat; corol·la amb cinc pètals lanceolats, rosats o rojos, d’àpex acuminat, un poc més llargs que els sèpals; androceu amb 10 estams d’antera groga, més curts que els pètals; Gineceu amb cinc carpels globosos d’àpex agut amb estil. Floreix a finals de primavera o principi de l’estiu.

Fruit en fol·licles divergents de color rogenc amb nombroses llavors.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Hi ha una altra espècie, Sedum burrito Moran, que es confon amb  Sedum morganianum, tot i que les podem diferenciar fàcilment per les fulles arrodonides, amb l’àpex ovalat y no agut com S. morganianum.

USOS I PROPIETATS: Es una atractiva planta ornamental cultivada en test penjant per tal d’aprofitar visualment la disposició de les tiges cobertes per les fulles imbricades. No requereix molta cura, creix bé tant en interior com en exterior (si no gela) si no té sol directe durant les hores centrals del dia. Cal regar regularment però l’excés d’aigua pot podrir les arrels. Es multiplica per esqueix, deixant que les tiges facin contacte prolongat amb el terra per que surten les arrels o simplement deixant les fulles, que es desprenen amb facilitat, sobre el substrat humit.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Sedum deriva del llatí “sédum, -i” que era el nom que rebien diverses crassulàcies. Hi ha autor que fan derivar el nom del llatí “sedo (sedare)”, que significa calmar, mitigar, perquè les fulles d’algunes espècies calmaven el dolor de les ferides. Altres diuen que procedeix del llatí “sedeo (sedere)” que significa seure, perquè són plantes apegades al sòl, però sembla que les dues són errònies.

L’epítet morganianum és en honor del Dr. Meredith Morgan, que fou el primer en cultivar aquesta planta.

Sedum morganianum va ser descrit per Edward Walther i publicat a Cactus and Succulent Journal 10(3): 35–36. 1938.

Família Crassulaceae

Erigeron karvinskianus DC.

NOMS: Vitadínia. Castellà: Cola de venado, Margarita cimarrona, Marimonia, Párpado de los ojos. Manzanilla silvestre (El Salvador). Sak nich wamal (Mèxic). Portuguès : Vitadínia dos floristas, Vitadínia-dos-floristas. Francès: Vergerette mucronée. Pâquerette des murailles. Vergerette de Karvinski. Italià: Cespica karvinskiana. Anglès: Fuzzweed. Latin American Fleabane. Mexican Fleabane. Santa barbara daisy. Alemany: Karvinskis Berufkraut. Mauer-Gänseblümchen. Mexikanisches Berufkraut. Neerlandès: Muurfijnstraal. Xinès: jia le bi fei peng.

SINÒNIMS: Erigeron pacayensis Greenm.; Erigeron tripartitus S.F.Blake; Erigeron deamii B.L.Rob.; Erigeron trilobus Sond.; Vittadinia triloba hort. ex Rudolph; Erigeron mucronatus DC.;

DISTRIBUCIÓ: Neotropical: una de les vuit ecozones terrestres del planeta que coincideix amb el regne florístic neotropical. Aquesta ecozona inclou Amèrica central i del sud, les terres baixes de Mèxic, les illes del Carib i el sud de Florida. Aquesta espècie és originària de les zones elevades de l'Amèrica tropical. S'estén des de Xile i Veneçuela fins a Mèxic i les Antilles. L'espècie també està naturalitzada al Vell Món

HÀBITAT: De vegades cultivada als jardins, d’on escapa i es naturalitza a llocs ruderalitzats, vores de camins i carreteres, murs i marges de torrents.

FORMA VITAL: Camèfit: tipus biològic de les formes vitals de Raunkjaer que defineix els vegetals amb les seues parts aèries persistents tot l'any però que tenen les gemmes persistents a un nivell de terra inferior als 25-50 cm.

DESCRIPCIÓ: Petita herba que creix de rizomes llenyosos, ramificada des de la base amb tiges flexuoses de fins poc més d’un pam d’alçada.

Fulles de forma variable; les inferiors espatulades, enteres o amb 3-7 lòbuls i quan més amunt més petites, sent les més pròximes a la inflorescència lanceolades i enteres

Flors en capítols solitaris als extrems de les branques florals; bràctees involucrals estretament lanceolades, imbricades en tres sèries, de longitud lleugerament diferent; flors exteriors femenines amb lígula blanca, rosada o lleument porpra de 5-6 mm de llargues; flors del botó central hermafrodites, tubulars, grogues, de 2,5-3 mm amb 5 lòbuls; androceu amb estams d’anteres d’1-1,5 mm de llarg; gineceu amb ovari súper i estil de 0,75 mm de llarg. Floreix des de abril fins a setembre

Fruit en aqueni aplanat amb papus setaci

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Sovint es confon amb la margarida Bellis perennis

USOS I PROPIETATS: En jardineria s’empra en rocalles o, tot i que no suporta el trepig, com entapissant en climes temperats, on s’estén ràpidament formant una bella catifa de flors durant bona part de l’any. La seua rusticitat la fa perfecta per a jardins difícils on la gespa i altres plantes no aconsegueixen arrelar. Permet tot tipus de sòl a condició de drenar bé, i no és exigent amb el reg. Gaudeix del ple sol però vegeta bé a mitja ombra i permet temperatures de fins -10⁰C. Totes aquestes virtuts tenen el inconvenient de que pot arribar a ser invasiva.

En medicina popular s’utilitza en infusió de tota la planta contra la diarrea i especialment contra la disenteria.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS:  El genèric Erigeron deriva de l'adverbi grec “ῆρi éri” d'hora, al matí, precoçment i de “γέρων géron” vell, probablement per la maduració primerenca dels fruits.

L’epítet específic karvinskianus, és una grafia alternativa per karwinskianus, en honor del naturalista, geòleg i paleontòleg alemany (nascut a Hongria) Wilhelm Friedrich von Karwinski von Karwin (1780-1855), explorador de la flora de l'Amèrica tropical (Brasil, Mèxic)

Es va utilitzar per colonitzar les graderies de formigó de l'estadi de futbol (Estadio Azteca) construït a la Ciutat de Mèxic per a la Copa del Món de 1970.

Erigeron karvinskianus va ser descrit per Augustin Pyramus de Candolle i publicat a Prodromus Systematis Naturalis Regni Vegetabilis 5: 285. 1836.

Família Compositae (Asteraceae)