Quan passegem pel camp o pel jardí ens creuem amb multitud d’animals i plantes als quals no prestem atenció per considerar-los insignificants, els mirem sense veure’ls, els trepitgem sense adonar-nos-en, ignorants de l’enorme bellesa d’aquests essers petits i els milers d’anys d’especialització i adaptació al medi de la seua morfologia. Aquest blog intentarà mostrar eixe món i donar a conèixer alguns dels seus secrets.

dilluns, 27 de febrer del 2017

Tipuana tipu (Benth.) Kuntze

NOMS: Tipuana. Acàcia de flor groga. Castellà : Tipa. Tipuana. Palo rosa. Portuguès: Amendoim-acácia. Tipuana. Anglès: Rosewood. Tipa. Pride of Bolivia. Francès: Tipa. Palo rosa. Xinès: da ban mu.

Flors en raïms terminals o axil·lars
SINÒNIMS: Machaerium tipu Benth.; Tipuana speciosa Benth.

DISTRIBUCIÓ: Neotropical: una de les vuit ecozones terrestres del planeta que coincideix amb el regne florístic neotropical. Aquesta ecozona inclou Amèrica central i del sud, les terres baixes de Mèxic, les illes del Carib i el sud de Florida. Aquesta espècie procedeix, especialment, d’Argentina i Bolívia.

HÀBITAT: Cultivada als parcs i jardins

Arbre de fins 25 metres d'alçada
FORMA VITAL: Macrofaneròfit : segons la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, faneròfit amb les gemmes persistents situades a més de 2 m d'alçada.

DESCRIPCIÓ: Arbre que pot assolir els 25 metres d’alçada amb una capçada densa sostinguda per un tronc d’escorça gris i escletxes verticals. És un arbre semicaducifoli perquè perd les fulles molt tard, ja ben entrat l’hivern, i les trau a principis de la primavera.

Fulles imparipinnades de fins un pam de llargària
Fulles oposades, compostes, imparipinnades, de 10-20 cm de llargària i 7-11 parells de folíols peciolulats, oblongs, de marge enter, disposats de manera alterna en dues files oposades.

Flors papilionàcies de color groc ataronjat
Flors en inflorescències en raïms axil·lars i terminals, amb flors de llarg pedicel i calze acampanat, acabat en cinc dents desiguals i curtes. Corol·la papilionàcia de color groc  ataronjat, amb els pètals arrugats, l’estendard emarginat i amb una taca rogenca a la base. Androceu amb 10 estams dels quals 9 soldats formant un tub i un de lliure, d’anteres blanques. Floreix de maig a l’agost a l’hemisferi nord i en desembre i gener al sud d’Amèrica.

Fruit en sàmara
Fruit en llegum alat, tipus sàmara, el·líptic, de 4-7 cm de longitud i 1,5-2,5 cm d’amplada, amb ala coriàcia i una sola llavor, de color marró clar, maduren a la tardor i romanen a l’arbre fins l’hivern.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Les arrels d’aquest arbre són molt agressives i poden aixecar amb facilitat l’asfalt de les carreteres o el formigó de les edificacions, pel que cal prendre precaucions i no plantar prop de cases o piscines que poden patir danys.

Tronc amb fissures verticals
USOS I PROPIETATS: S’empra per reforestar àrees amenaçades per la desertificació perquè suporta climes àrids. La fusta és bona per a treballar en fusteria i ebenisteria. L’escorça conté tanins que s’aprofiten per adobar pells, i les fulles són un bon aliment pel bestiar. A més a més la seua resina roja té propietats astringents. Però principalment s’usa com arbre ornamental en parcs, jardins i alineacions de places i carres. A finals del segles XIX i principis del XX els parcs, avingudes i bulevards de es principals ciutats argentines es van poblar de tipuanes, gràcies a l’arquitecte i paisatgista Carlos Thais. D’ací es va donar a conèixer com arbre ornamental i es va difondre per la resta del món de clima temperat.

Flor de tipuana
ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Tipuana  deriva de “tipu” el nom que els nadius de Bolívia donaven a l’arbre. L’epítet específic tipu fa al·lusió al mateix fet.

Aquesta espècie va ser descrita per primera vegada com Machaerium tipu (bosiònim) per George Bentham i publicada en Hooker's Journal of Botany and Kew Garden Miscellany 5: 267. 1853. En 1898 va ser publicada per Carl Kuntze en Revisio Generum Plantarum 3(3): 72. 1898. amb el nom actualment admès de Tipuana tipu

Família Leguminosae (Fabaceae, Papilionaceae)

dijous, 23 de febrer del 2017

Rumex obtusifolius L.

NOMS: Llengua bovina, Llengua de bou, Paradella de fulla grossa, Paradella obtusifòlia, Paradelles, Romàs. Castellà: Engordapuercos, Romaza, Romaza de hoja grande. Èuscara: Lapaitza. Italià: Rómice comune. Francès: Patience sauvage, Patience à feuilles obtuses, Rumex à feuilles obtuses. Anglès: Bitter Dock. Broad leaved dock, Round-leaved dock. Red-veined dock. Alemany: Stumpfblättriger Ampfer. Wilder-Ampfer. Neerlandès: Ridderzuring.

Flors en verticil·lastres 
SINÒNIMS: Acetosa obtusifolia (L.) M. Gómez; Lapathum obtusifolium (L.) Moench

DISTRIBUCIÓ: Eurosiberiana

HÀBITAT: Creix als herbassars ruderals humits, entre els 100 i els 1000 metres d’altitud

Herba de tija erecta glabra o pubescent
FORMA VITAL: Hemicriptòfit: Del grec antic “hémi” mig, “cryptos”  amagat, i “phuton”  planta; en la classificació de les Formes vitals de Raunkjaer són aquelles plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que aquest tipus de plantes renoven la part aèria cada any. En l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen.

DESCRIPCIÓ: Herba glabra o pubescent de tija erecta de fins un metre d’alçada, amb els nusos coberts per una òcrea, característica de la família de les poligonàcies.  

Fulles el·líptiques o oblongues, no panduriformes
Fulles basals amples, ascendents, el·líptiques o oblongues, no amb forma de guitarra, peciolades, amb la base cordada o subcordada i el limbe lleugerament ondulat, de color verd

Flors amb tres tèpals externs i tres interns, aquests amb dents a cada costat
Flors en inflorescències ramificades i ascendents que formen amb la tija principal un angle molt tancat. Les flors apareixen en verticil·lastres sostingudes per un pedicel dos vegades tan llarg com els tèpals; tres tèpals interns i tres externs, els interns son acrescents, oblongo-deltoides i reticulats amb 3-5 dents a cada costat. Generalment un sol tèpal porta grànul i generalment assoleixen una coloració vermellosa. Floreix a l’estiu, entre juny i agost

Normalment un sol tèpal porta grànul
Fruit en aqueni que manté les ales per afavorir la dispersió pel vent i enganxant-se als pèls dels animals amb les dents

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: El nom de la família poligonàcia (Polygonaceae) deriva de la presència en algunes espècies de nusos a les tiges anomenats “goni” genoll o articulació en grec, i de “poli” molts. Fulles simples i alternes; en quasi totes les espècies cada fulla té a la base del pecíol una peculiar embolcall estipular anomenat òcrea. Les flors tenen 3-6 tèpals verdosos, blancs o vermells.

Inflorescències ascendents formant un angle tancat amb la tija principal
USOS I PROPIETATS: Les fulles s’empren en medicina popular per calmar cremades, bombolles i picades d’ortiga. També es poden menjar en amanida o cuinades com els espinacs però sense abusar, perquè tenen àcid oxàlic que és perillós en grans quantitats. L’àcid oxàlic s’uneix al calci per formar oxalat de calci, el que provoca deficiència de calci i la formació de càlculs renals.

Pedicel dus vegades tan llarg com el tèpal
ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Rumex significa javelina, per la forma de punta de llança de les fulles de moltes espècies del gènere. Plaute i altres autors de l’antiguitat ja usaven aquest nom per referir-se a les agrelles. L’epítet específic obtusifolius, deriva de "obtusus" obtús, i "folium" fulla, és a dir, amb fulles obtuses.

És considerada una espècie invasora a l’Amèrica del nord, i una mala herba nociva al Regne Unit. Una sola planta pot produir unes 7000 llavors que poden mantenir la seua capacitat germinativa durant 50 anys.

Rumex obtusifolius va ser descrit per Carles Linné i publicat en Species Plantarum 1: 335–336. 1753.

Família Polygonaceae

dilluns, 20 de febrer del 2017

Elymus farctus (Viv.) Runemark ex Melderis

NOMS: Jull de platja. Fenàs de platja. Agropir mediterrani. Castellà: Grama de la arena. Agropirón. Èuscara: Itsas aski. Portuguès: Feno-das-areias. Italià: Gramigna delle spiagge. Francès: Chiendent à feuilles de jonc. Anglès: Wild rye. Wildrye. Sand Couch. Alemany: Binsen-Quecke. Binsenquecke. Grec: Έλυμος, Finès: Villivehnät.

Espiguetes aplicades a la tija
SINÒNIMS: Triticum farctum Viv. (basiònim); Agropyron farctum (Viv.) Rothm.; Elytrigia farcta (Viv.) Holub.; Agropyrum junceum (L.) Beauv. subsp. mediterraneum Simonet & Guinochet

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània

HÀBITAT: Ammophilion arundinaceae. Creix als arenals marítims, platges i dunes, fins els 20 metres d’altitud. Aquests de la platja de Tavernes de la Valldigna

Forma gespes poc denses als arenals litorals
FORMA VITAL: Geòfit: en les formes vitals de Raunkjaer, plantes vivaces que durant l'època favorable produeixen òrgans de reserva subterranis on s'acumulen els nutrients per a sobreviure durant l'època desfavorable.

DESCRIPCIÓ: Gramínia que forma gespes poc denses que surten dels rizomes subterranis amb tiges erectes de fins 70 cm d’alçada

Lígula membranosa i curta
Fulles pubescents, de color verd glauc, la part inferior és una beina que acaba, sense aurícules, on comença la fulla plana, acanalada i acabada en punta. Lígula membranosa curta, de 0,5-1 mm de llarga i no ciliada.

Flors amb tres estams i dos estigmes plomosos
Flors en espigues on les espiguetes surten directament de la tija, a la qual estan aplicades, i de vegades són més curtes que els entrenusos. Glumes obtuses amb 9-11 costelles. Glumel·les desiguals, la inferior més llarga, obtusa i sovint mucronades. Tres estams i dos estigmes plomosos. Floreix a la primavera i estiu, entre abril i agost.

Fruit en cariopsi fusiforme, llis i sense solc, amb pericarpi adherent.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: La flor en les gramínies està representada només per les parts fèrtils, és a dir, tres estams i un ovari format per la fusió de tres carpels amb dos estigmes plomosos. En alguns gèneres el nombre d'estams és diferent: sis en l'arròs i el bambú, però un en el gènere Festuca. A la base de la flor es pot observar dues parts estèrils reduïdes a la mida d'una escata i que s'anomenen glumèl·lules. Aquestes s'interpreten com les restes del periant.

Flors d'Elimus farctus 
USOS I PROPIETATS: L’extensa xarxa de robusts rizomes, que suporten la salinitat de l’aigua marina, retenen la sorra de les dunes disminuint la força del vent, eviten la seua degeneració i ajuden a la restauració dunar.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Elymus deriva del grec “elymos” mill, citat per Aristòfanes i Polibi com panificable. L’epítet específic farctus deriva del llatí “farcio” farcit, inflat.

Aprofitant que Elymus farctus és tolerant als sòls salins i que és parent del blat (Linné el va nomenar Triticum junceum), s’han hibridat tots dos per fer una varietat de blat tolerant a la sal.

La primera publicació es va fer sota el nom Triticum farctum (basiònim) pel botànic italià Domenico Viviani (1772-1840). Amb el nom Elymus fractus va ser descrit per Hans Runemark i publicat en Botanical Journal of the Linnean Society 76(4): 382. 1978

Família Gramineae (Poaceae)

dijous, 16 de febrer del 2017

Euphorbia terracina L.

NOMS: Lleteresa terracina. Lletera. Lletrera marina. Castellà: Lechetrezna. Lechera. Portuguès: Ésula-das-areias. Francès: Euphorbe de terra cine. Italià: Euforbia di Terracina. Anglès: Coastal Spurge. Geraldton Carnation-weed.

Bràctees ovato-rombals amb el marge denticulat
SINÒNIMS: Tithymalus terracinus (L.) Klotzsch & Garcke; Esula valentina Haw.; Lophobios 
terracina (L.) Raf.

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània

HÀBITAT: Crucianelletum maritimae. Creix a les vores dels camps i dels camins però especialment  a les dunes i als arenals de les platges litorals. Penetra poc al interior, fins els 300 metres d’altitud.

Viu als arenals litorals
FORMA VITAL: Camèfit: tipus biològic de les formes vitals de Raunkjaer que defineix els vegetals amb les seues parts aèries persistents tot l'any però que tenen les gemmes persistents a un nivell de terra inferior als 25-50 cm.

DESCRIPCIÓ: Mata herbàcia perenne, llenyosa a la base (sufruticosa) molt ramificada, de fins mig metre d’alçada, sovint amb les tiges embolicades prenent una fisonomia arrodonida, verda i glabra.

Fulles caulinars linear-lanceolades i sèssils
Fulles caulinars d’oblongues a linear-lanceolades, sèssils i amb el marge finament serrulat a la meitat superior. Les inferiors poden ser espatulades i mucronades.

Flor femenina amb estigma de tres braços bifurcats
Flors en les tiges floríferes formant un pleocasi umbel·liforme amb 2-5 radis. Les bràctees són ovato-rombals, denticulades i de color groguenc. Ciati glabre d’1 a 2,5 mm amb un peduncle de 3 mm, les glàndules nectaríferes, de color verdós, es caracteritzen per tindre dos corns setacis molt llargs, i paral·lels de fins 1,8 mm de longitud. Flor masculina amb un sol estam amb quatre teques. Flor femenina amb gineceu súper i ovari trilocular, amb estil que acaba dividit en tres estigmes bífids. Floreix de març a setembre

Fruit en càpsula tricoca llisa
Fruit en càpsules llises amb tres cocs (trícoca) ben marcats pels solcs i, de vegades, amb alguna de les cares vermelloses. Les llavors, una per cada coc, són llises, amb una carúncula

Flor masculina amb un sol estam d'anteres grogues
CURIOSITATS BOTÀNIQUES: La carúncula és un creixement irregular o excrescència de tipus carnós contigua a la obertura del sac embrionari o micròpil, que porten certes llavors com per exemple de les eufòrbies. La carúncula serveix per a que les formigues, atretes per aquest menjar carnós, transporten les llavors baix terra. Aquest tipus de dispersió de les llavors s’anomena mirmecocòria.

USOS I PROPIETATS: Aquesta Euphorbia forma part del grup de plantes que ajuden a conservar les dunes litorals

Glàndules nectaríferes amb corns llargs
ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Euphorbia ve del grec "eu ἐῧ" que significa bo, i "pherbo" que significa menjar: ben alimentat. Segons Dioscòrides i Plini deriva d’Euforbo, el metge del rei Juba II de Mauritània que va descobrir les virtuts d’aquesta planta, i segons Galeno es refereix al troià Eúphorbos. El grec euphórbion, -ou, era el nom que rebia una lletrera cactiforme de les muntanyes de Mauritània.

El nom específic terracina és un epítet geogràfic que fa referència a la ciutat de Terracina, en la regió del Laci (Lazio en italià)         

Euphorbia terracina va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum, Editio Secunda 1: 654. 1762.

Família Euphorbiaceae

dilluns, 13 de febrer del 2017

Rumex pulcher L.

NOMS: Agrella. Mollerosa. Llengua de bou. Paradella. Paradella mollerosa. Mallaures. Castellà: Acedera. Labaza. Vinagrera. Lengua de buey. Romanza. Romaza violín. Gallego: Labaza. Èuscara: Uztaoa. Occità: Vióuloun. Portuguès: Labaça sinuada. Francès: Oseille gracieuse, Patience élégante. Italià: Rómice cavolaccio. Anglès: Fiddle, Fiddle dock, Red dock. Alemany: Schöner Ampfer. Neerlandès: Fraaie Zuring.

Flors Hermafrodites en verticil·lastres
SINÒNIMS: Lapathum pulchrum (L.) Moench

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània

HÀBITAT: Hordeion leporini. Ruderal, vores de camins, prats i pastures nitròfiles. Fins els 1500 metres d’altitud.

Tija erecta de fins 60 cm d'alçada
FORMA VITAL: Hemicriptòfit:  En la classificació de les Formes vitals de Raunkjaer són aquelles plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que aquest tipus de plantes renoven la part aèria cada any. En l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen.

DESCRIPCIÓ: Herba glabra o lleugerament pilosa, amb tija erecta de fins 60 cm d’alçada, molt ramificada. Els nusos i punts d’inserció de les fulles estan envoltats per una òcrea.

Fulles caulinars lanceolades
Fulles basals en roseta, oblongues, obtuses, amb llarg pecíol, que sovint recorden la forma d’una guitarra, i desapareixen a l’antesi. Les caulinars són alternes, lanceolades, més petites quan més s’acosten a l’àpex

Flors amb sis tèpals verds, en dos verticils de tres sèpals
Flors en inflorescències amplament ramificades, divaricades. Flors en verticil·lastres distants, la majoria a l’axil·la d’una petita fulla. Flors hermafrodites molt petites amb sis tèpals ovato-deltoides, reticulats, els tres interns dentats als dos costats i tots amb grànul, amb pedicel igual o més curt que el tèpal. Floreix d’abril a juliol

Fruit en aqueni envoltat pels sèpals interns
Fruit en aqueni trígon amb una sola llavor envoltada pels tèpals interns amb dents al marge

Òcrea membranosa envoltant la tija 
CURIOSITATS BOTÀNIQUES: L’òcrea és una estructura formada per estípules membranoses soldades formant una peça, una coberta que envolta la tija. És una característica distintiva de les poligonàcies.

Sèpals interns dentats i amb grànul
USOS I PROPIETATS: En medicina popular s’empren els fruits en infusió com antidiarreic i les summitats aèries com diürètic, depuratiu i com a font de vitamines A, B1, B2, C, i sals minerals.

Les fulles tendres es consumeixen en amanida  o com verdura, tot i que el contingut d’àcid oxàlic aconsella abstenir-se de consumir aquesta verdura a embarassades, o persones propenses als càlculs renals i arítmies.

La planta i l’arrel s’utilitzen per tintar la llana. Segons el mordent que s’empri es pot obtenir una coloració groga, canyella o marró.

Verticil·lastres separats
ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Rumex és una veu llatina que significa javelina, per la forma de punta de llança de les fulles de moltes espècies del gènere. Plaute i altres autors de l’antiguitat ja usaven aquest nom per referir-se a les agrelles. L’epítet específic pulcher és una paraula llatina que significa bell.

Rumex pulcher va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 1: 336. 1753.

Família Polygonaceae

dijous, 9 de febrer del 2017

Lepiota subgracilis Kühner

NOMS: Castellà: Lepiota en escudo. Èuscara: Maluta galanperna. Francès: Lépiote de Kühner. Alemany: Körnigschuppiger Schirmling. Schüppchen-Schirmling. Neerlandès: Slanke wolsteelparasolzwam.

Surt a les clarianes de pinars i carrascars
SINÒNIMS: Lepiota subgracilis Wasser

HÀBITAT: Surt a la tardor a les clarianes de pinars i carrascars, i al bosc mediterrani.

DESCRIPCIÓ: Capell de fins quatre cm de diàmetre, pla convex, marró amb esquames al centre i va aclarint-se progressivament fins que acaba quasi blanc al marge.

Capell amb cutícula esquamosa
Himeni de làmines lliures, blanques, un poc ventrudes i fines. Esporada en massa blanca.

Peu cilíndric, fi, sense anell però amb esquames blanques cotonoses per tot el peu.

Peu sense anell però amb esquames cotonoses
Carn molt fina, blanquinosa, fràgil, amb sabor i olor fúngic no massa notable

 COMESTIBILITAT: Tòxica. No té cap interès culinari. (Mai no mengi qualsevol bolet fins que estigi segur que és comestible, ja que molts són tòxics i alguns són un verí mortal) 

Capell marró, més obscur al centre
ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Lepiota deriva del grec “λεπίς lepìs” esquama, i “οὖς, ωτόϛ oús, otós” barret, és a dir, amb el barret esquamós. L’epitet específic subgracilis ve de les veus “sub” quasi, per sota, menys, i “gracilis, e” fràgil, prim, subtil, per la mida i l’equilibri de proporcions, és a dir, poc agraciada.  

Lepiota subgracilis va ser descrita per  en  Bulletin trimestriel de la Société mycologique de France 52: 231 (1936)

Pot confondre’s amb Lepiota clypeolaria, també tòxica, però és més gran (entre 4 i 8 cm de diàmetre) i amb el barret més clar, quasi blanc

Himeni de làmines lliures.
CURIOSITATS MICOLÒGIQUES:El peu ocupa, normalment una posició central sota el capell però pot ser excèntric o no existir. Pot adquirir formes diverses. Pot ser cilíndric, llarg o curt en relació al capell, pot ser atenuat, bulbós, etc. i pot portar restes del vel en forma d’anell, o de la volva, així com portar fibres o pèls. A més a més és important, per la sistemàtica, la forma en la qual s’insereixen al peu les estructures de l’himeni per sota del barret.

Família Agaricaceae


Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.

dilluns, 6 de febrer del 2017

Crataegus azarolus L.

NOMS: Atzaroller. Atzeroler. Cerotler. Soroller. Castellà : Acerolo. Azarolo. Èuscara: Acerola. Mapil-ondo. Maspilatzea. Occità: Botelhonièr. Portuguès: Azaroleira. Azarola. Francès: Azarolier. Azérolier. Épine d'Espagne. Italià: Azzaruolo. Azeruolo. Anglès: Azarole. Mediterranean medlar. Mosphilla. Spanish Spine. Alemany: Azaroldorn. Neerlandès: Azarooldoorn.

Inflorescències en corimbe de flors blanques
SINÒNIMS: Mespilus azarolus (L.) All.; Crataegus aronia (L.) Bosc

DISTRIBUCIÓ: Procedeix del Mediterrani oriental.

HÀBITAT: Cultivada i subespontània per les nostres terres.

Petit arbre de fins 10 metres d'alçada
FORMA VITAL: Macrofaneròfit : segons la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, faneròfit amb les gemmes persistents situades a més de 2 m d'alçada.

DESCRIPCIÓ: Petit arbre caducifoli que pot arribar a fer els 10 metres d’alçada, amb el tronc llis de jove i esquinçat d’adult, i branques espinoses i, les joves, tomentoses.

Fulles amb lòbuls irregulars
Fulles amb curt pecíol amb estípula, de forma més o menys triangular i dividides en 3-5 lòbuls desiguals i irregulars, amb l’anvers lluent i el revers grisós pel toment que les cobreix, de textura coriàcia.

Flors flairoses amb nombrosos estams
Flors flairoses en inflorescències en corimbe. Calze amb cinc sèpals triangulars coberts de pèls llanosos. Corol·la amb cinc pètals lliures de color blanc. Androceu amb nombrosos estams (16-22). Gineceu d’ovari ínfer amb 2-3 estils. Floreix per abril i maig

Fruit en pom de color variable, entre blanquinós i vermell
Fruit en pom comestible, globós d’entre 2 i 3 cm de diàmetre, color variable entre blanc i vermell, de polpa dolça quan madura allà per setembre, amb sabor semblant a la poma. Conté d’una a quatre llavors.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: En botànica, un pom (del llatí pomum, poma) és un tipus de fruit en el qual l'epicarpi forma una capa fina. El mesocarpi és normalment carnós, i l'endocarpi forma un embolcall al voltant de les llavors. La part externa de l'endocarpi és la part més comestible d'aquesta fruita, l'endocarpi correspon al que s'anomena popularment "el cor" i conté les llavors. Les restes seques dels sèpals, estil i estams es poden veure a l’àpex d'un pom, fent-se evident que l'ovari és ínfer en aquestes flors. Els exemples més coneguts d'aquest tipus de fruit són la poma, la nespra, la pera i el codony.

Calze i peduncle tomentósos
USOS I PROPIETATS: S’aprofita el fruit, anomenat sorolla o atzerola, en fresc o en melmelades. És ric en vitamina A i C i flavonoides. A més a més en medicina popular s’empren les flors com antiespasmòdiques, vasodilatadores, tonifiquen el cor i baixen la tensió,

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS:El genèric Crataegus deriva del grec "κράταιγος cràtaigos" espí blanc, vocable compost per "κρατύς cratùs" fort, i "αἴξ àix" cabra, en al·lusió al fet que fins i tot les cabres fugen de les seues espines. Altres autors pretenen que el nom deriva del grec “krátos, -eos” que significa força, i de “aigilops, -apos”, un tipus d’alzina, en referència a la duresa de la fusta.

 L’epítet específic azarolus ve d’un vocable dialectal italià que deriva de l’àrab “al zoruron” emprat per referir-se a la nespra


És un fruiter que ja conreaven els romans i a les nostres terres era molt comú perquè és molt rústic i resistent a plagues i malalties. A l’Edat Mitjana es conreaven al País Valencià espècies ben adaptades per obtenir aliments o medicines, com ara el nesprer europeu (Mespilus germànica), el ginjoler (Ziziphus jujuba), el codonyer (Cydonia oblonga) o aquest cerotler o soroller.

Conta la llegenda que el mag Merlí, traït per la Dama del Llac a qui ensenya la seua màgia a canvi del seu amor, jau soterrat a l’ombra d’un soroller, esperant sortir un dia per portar el triomf de la justícia a la terra.

A diferència del calendari gregorià, que associa un sant a cada dia, el calendari republicà francès associa cada dia amb una planta, animal o eina del camp. El 22 Brumari era el dia del soroller.

Crataegus azarolus va ser descrit per Carles Linné i publicat en Species Plantarum 1: 477. 1753.

Família Rosaceae

dijous, 2 de febrer del 2017

Coprinellus disseminatus (Pers.) J.E. Lange

NOMS: Castellà: Coprino diseminado. Èuscara: Urbeltz ugari. Francès: Coprin grégaire. Anglès: Fairy inkcap. Fairies Bonnets, Trooping Crumble Cap. Alemany: Gesäter Tintling. Neerlandès: Zwerminktzwam.

Surt cespitós sobre soques i plantes llenyoses
SINÒNIMS: Agaricus disseminatus Pers. (basiònim); Coprinus disseminatus (Pers.) Gray; Psathyrella disseminata  (Pers. ex Fr.) Quèl.

DISTRIBUCIÓ: Cosmopolita: es diu de distribució cosmopolita les espècies que es distribueixen, com a mínim, per tres continents diferents de forma natural.

El capell no arriba a obrir-se del tot
HÀBITAT: Surt, a la primavera i la tardor, en grups amb nombrosos exemplars, damunt de plantes llenyoses

DESCRIPCIÓ: Bolet petit que surt gregari i cespitós, és a dir, en grups compactes. Capell de 1-1,5 cm de diàmetre de color entre blanquinós, crema i grisenc, més fosc al centre, globós o acampanat però mai no acaba d’obrir-se del tot, amb cutícula acanalada i el marge estriat.

Himeni de làmines blanquinoses que es fan negres per les espores
Himeni de làmines blanquinoses primer i van fent-se negres amb les espores. Les làmines fines, adnates i no són deliqüescents, és a dir, que no es desfan en un líquid que sembla tinta com passa amb algunes espècies de Coprinus. Les espores són negres en massa.

Peu cilíndric, curt i buit, de color blanquinós i fràgil. Sovint corbat per mantenir el barret horitzontal.

Carn minsa, sense olor ni sabor especial però no deliqüescent

El capell no és deliqüescent
COMESTIBILITAT: Sense valor culinari perquè la carn és escassa i prompte es fa negra. (Mai no mengi qualsevol bolet fins que estigui segur que és comestible, ja que molts són tòxics i alguns són un verí mortal) 

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Coprinellus deriva del grec "κόπρινος kóprinos" que ve de "κόπρος cópros" fem, que creix en el fem, i del sufix diminutiu llatí “ellus”. L’epítet específic disseminatus del llatí “disseminatus, a, um” disseminat, escampat per ací i per allà.
Coprinellus disseminatus va ser descrit per Jakob Emanuel Lange (J.E. Lange) i publicat en Dansk botanisk Arkiv 9 (6): 93 (1938) 

Peu curt i fràgil
CURIOSITATS MICOLÒGIQUES: La taxonomia i la sistemàtica de la micologia, és a dir, la descripció, agrupament i classificació ordenada dels taxons, és força complicada perquè es necessita observar-los en viu i poques espècies es poden cultivar. Aquest és el motiu de les freqüents reestructuracions de famílies i gèneres. En 2001 es van canviar moltes espècies del gènere Coprinus al gènere Coprinellus, entre elles Coprinus disseminatus  que va passar a ser Coprinellus disseminatus.

Família Agaricaceae


Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...