Syagrus romanzoffiana (Cham.) Glassman

NOMS: Palmera de la reina. Fals cocoter. Pindó. Castellà: Coco plumoso, Palmera de la reina, Palmera pindó. Portugués: Jerivá, Coqueiro. Francès: Palmier de la reine. Cocotier plumeux. Anglès: Queen palm. Feather palm. Neerlandès: Koninginpalm. Pindópalm. Xinès: huang hou kui.

SINÒNIMS: Cocos romanzoffiana Cham.;  Arecastrum romanzoffianum (Cham.) Becc.; Calappa romanzoffiana (Cham.) Kuntze

DISTRIBUCIÓ: Palmera originària del sud de Brasil, Paraguai, Bolívia, Uruguai i Argentina

HÀBITAT: Prefereix sòls rics i humits, ben drenats, i molt de sol

FORMA VITAL: Macrofaneròfit : segons la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, faneròfit amb les gemmes persistents situades a més de 2 m d'alçada.

DESCRIPCIÓ: Palmera de port elegant, amb estípit grisenc i les cicatrius foliars marcades però sense protuberància, que pot arribar als 25 metres d’alçada (en les nostres latituds no passa de 10) i 50 cm de diàmetre, coronat per un plomall de fulles.

Fulles persistents, alternes, en forma de palma pinnada, amb pecíol inerme, de 3-5 metres de llargària, amb el raquis penjant en la part final i llargs folíols lanceolats inserits en distintes files i apuntant en diverses direccions, que es dobleguen i pengen des de la meitat de la seua longitud, de manera que li donen l’aspecte plomós característic.

Flors en raïms de flors blanques o grogues d’un sol sexe, masculí i femení en la mateixa planta, perquè és monoica, agrupades en inflorescències molt ramificades, de fins metre i mig,  protegides per una espata llenyosa i estriada que ix entre les fulles, semblant una espasa. Floreix a l’estiu

Fruit és una drupa globosa, d’1-2 cm de diàmetre, que pren tons verds, grocs i taronja quan madura.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Syagrus romanzoffiana pot hibridar amb facilitat, al seu lloc d’origen, amb Butia capitata per donar una espècie molt desitjada, el Butiagrus nabonnandii, la palma mula, interessant per la velocitat de creixement i les característiques intermèdies de les dues espècies.

USOS I PROPIETATS: S’utilitza com a exemplar aïllat o en xicotets grups en jardins, i en alineacions, adequat per a zones costeres càlides, doncs tolera el vent del mar.  Les fulles són persistents pel que cal llevar-les manualment als exemplars ornamentals. L’aspecte esfilagarsat i plomós de les seues fulles pinnades la fa inconfusible.

Tolera gelades suaus si són breus, però requereix una ubicació a ple sol, tot i que vegeta bé a l’ombra; sòls rics en nutrients lleugerament àcids, i reg abundant per tindre prou humitat durant l’època de creixement i temps sec. Resisteix bé el trasplantament a qualsevol edat. El manteniment és fàcil i barat, només poda, i pareix que, fins ara, no li afecta la plaga de becut roig. Multiplicació per llavors que tarden poques setmanes a germinar

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: Syagrus deriva del grec "syagros συαγρος" porc senglar, verro. Altres autors però defenen que deriva del grec “skaphe” còncau, buit, i “glotta” llengua, en referència a la forma del llavi de les flors. L’epítet específic romanzoffiana és en honor del comte Nicholas Romanzoff (1753-1826), Ministre de Relacions Exteriors rus, que va finançar expedicions científiques.

Originalment, aquesta palmera fou classificada al gènere Cocos, posteriorment moguda al gènere Arecastrum i finalment assignada al gènere Syagrus en què es classifica actualment. Va ser descrita per Ludolf Karl Adelbert von Chamisso (Cham.) i publicada en Voyage pittoresque autour du monde, avec des portraits de sauvages d'Amerique, d'Asie, d'Afrique, et des iles du Grand ocean ... 5–6, pl. 5–6. 1822. amb el nom de Cocos romanzoffiana. (Basiònim). Amb el nom actualment acceptat de Syagrus romanzoffiana va ser publicada per Sidney Frederick Glassman en Fieldiana, Botany 31 (17): 382. 1968.  

Família Arecaceae (Palmae)

Zantedeschia aethiopica (L.) Spreng.

NOMS: Cal·la. Lliri d'aigua. Lliri de paperina. Lliri d'orella d'ase. Castellà : Alcatraz. Aro de Etiopía. Cala. Cartucho. Lirio Cala. Lirio de agua. Oreja burro. Pato. Gallego: Cala. Èuscara: Kala. Portuguès: Copo-de-leite. Jarro. Jarro-das-noivas. Italià: Zantedeschia. Calla. Francès: Calla. Richarde. Anglès: Calla Lily. Arum Lily. Altar-lily. Alemany: Calla. Neerlandès Witte Aronskelk. Grec: Κάλλα.

SINÒNIMS: Calla aethiopica L., Richardia africana Kunth , Richardia aethiopica (L.) Spreng. , Colocasia aethiopica (L.) Spreng.

DISTRIBUCIÓ: És d’origen sud-africà

HÀBITAT: Àmpliament cultivada com ornamental als jardins i de vegades subespontània en llocs humits no salins, com ara rambles, torrents, canals, fonts, sèquies, basses, etc.

FORMA VITAL: Geòfit: en les formes vitals de Raunkjaer, plantes vivaces que durant l'època favorable produeixen òrgans de reserva subterranis on s'acumulen els nutrients per a sobreviure durant l'època desfavorable.

DESCRIPCIÓ: Planta geòfita, rizomatosa, de fins 1,50 m d’alçada amb els rizomes gruixuts que desenvolupen arrels blanquinoses.   

Fulles nombroses, d’un verd lluent amb un gran pecíol, alat cap a la base, que creix en vertical sostenint el limbe, de fins mig metre de llarg per un pam d’ample, sagitat amb aurícules obtuses.

Flors en inflorescències al cap d’un llarg peduncle, de fins 180 cm, acabat en una gran espata de fins un pam, de color blanc crema i verd a la base, que desprèn un suau aroma; l’espàdix, amb les flors masculines a la part superior amb estams grocs i pol·len blanc, i les femenines a la part inferior amb pistils de color verd a groguenc. El colorit espàdix ressalta sobre el blanc de l’espata. Floreix des de la primavera fins a la tardor.

Fruit en infructescències formades per nombroses baies globoses densament agrupades de color groc pàl·lid a taronja.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Una espata és una bràctea que es desenvolupa embolcallant una inflorescència, de vegades de colors atractius, que surt en algunes famílies amb inflorescències en espàdix, com ara les Araceae o les Aracaceae (palmeres) En les aràcies l’espata sol presentar una aparença petaloide, pel que sembla que la inflorescència és una sola flor.   

USOS I PROPIETATS: És una planta semi aquàtica que pot ser criada en test si el mantenim semi submergit en aigua. Necessita créixer en llocs ombrívols amb molta aigua, quan està florint, i poca humitat quan acaba la floració, però sempre amb bon drenatge. Tot i que és una planta tropical suporta glaçades moderades, perquè passat l’època de fred torna a brotar, però prefereix el clima suau sense gelades.

Cada planta produeix dos o tres flors (en realitat inflorescències) però si tallem la flor abans que produïsca les llavors pot florir de nou el mateix any. Hi ha cultivars amb flors (espates) de diversos colors el que fa la planta més atractiva de cultivar.

Per a multiplicar-la cal plantar el rizoma a uns 10 centímetres de la superfície, perquè a menys profunditat les arrels, que surten de la part superior del rizoma, no tindran un desenvolupament adequat, i si el plantem a més profunditat augmenta el perill de ser atacat per la bactèria Erwinia carotovora.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere, Zantedeschia, està dedicat al metge i botànic italià G. Zantedeschi (1773-1846) autor de deu llibres sobre la flora de Brescia. El botànic alemany Kurt Sprengel (1766 - 1833), que mantingué una fluida correspondència amb ell, batejà la planta Zantedeschia en honor seu.

El nom específic, aethiopica, no fa relació a l’actual Etiòpia sinó a Àfrica. Abans tot el que venia del sud d’Egipte i Líbia rebia el qualificatiu d’aethiopic.

Aquesta planta és coneguda en tot el món com “cala”, que deriva del grec “kalos”, que significa bonic. La flor de la cal·la s’associa amb la puresa i, per això, ha adornat molts rams de flors de núvia.

A Irlanda i el Regne Unit ha sigut utilitzada com a ram floral en Pasqua, per la qual cosa, la cal·la és el símbol polític dels nacionalistes republicans d’Irlanda del Nord des de l’aixecament de Pasqua de 1916.

És tòxica per la presencia d’oxalat de calci que, per ingestió, pot causar sensació de cremor, inflor dels llavis, la llengua i la gola, mal de panxa i diarrea.

Aquesta espècie va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 2: 968. 1753. amb el nom de Calla aethiopica. Amb el nom actualment acceptat de Zantedeschia aethiopica va ser publicada en Systema Vegetabilium, editio decima sexta 3: 765. 1826. per Kurt Polycarp Joachim Sprengel (Spreng.)

Família Araceae

 

Subscriu-t’hi al canal Menuda Natura de YouTube en https://www.youtube.com/channel/UCpDRmib7EGEngZGMHaCc52A

Hibiscus rosa-sinensis L.

NOMS: Hibisc de la Xina. Castellà: Rosa de China. Hibisco. Flor del beso. Pacífico. Portuguès: Mimo-de-vênus. Graxa-de-estudante. Hibisco. Francès: Rose de Chine. Italià: Ibisco rosa cinese. Anglès: Chinese hibiscos. China rose. Hawaiian hibiscos. Rose mallow. Shoeblackplant. Alemany: Chinesischer Roseneibisch. Neerlandès: Chinese roos. Grec: Ιβίσκος. Xinès: zhu jin.

SINÒNIMS: Hibiscus boryanus DC.; Hibiscus festalis Salisb.; Hibiscus storckii Seem.

DISTRIBUCIÓ: Procedent, possiblement, de la Xina, tot i que no es coneixen poblacions salvatges

HÀBITAT: Plantada con ornamental a parcs i jardins

FORMA VITAL: Faneròfits: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta amb els meristemes a més de 40 cm del terra en l’època desfavorable. És el cas d'arbres, d'arbusts i lianoides.

DESCRIPCIÓ: És una planta molt emprada com ornamental en jardineria, normalment en forma d’arbust, o arbre petit, que pot arribar als cinc metres d’alçada.

Fulles peciolades perennes, alternes, ovalades, d’un verd obscur lluent, sovint dentades irregularment.

Flors hermafrodites, solitàries, vistoses, grans, de fins 15 cm de diàmetre. Calicle amb bràctees estretes. Calze amb cinc sèpals punxeguts de color verd. Corol·la en forma d’embut acabat en cinc lòbuls arrodonits, normalment vermells, però hi ha diverses varietats i híbrids amb gran quantitat de colors (blanc , groc, taronja, roig, etc.) i amb flors simples o dobles, és a dir, amb el doble de pètals. De l’ovari súper surt un tub, una llarga columna estaminal que sobresurt de la flor, que és el pistil, i porta els estams al terç superior i els cinc d’estigmes a l’àpex. Floriran durant molt mesos, de maig a setembre (en climes tropicals i subtropicals floreixen tot l’any)

Fruit és una càpsula pentagonal amb llavors semblants a lentilles que, mastegades, eliminen olors desagradables de l’alè.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Hibiscus rosa-sinensis té una característica genètica coneguda com a poliploïdia, en què hi ha més de dos conjunts complets de cromosomes. Un efecte secundari de la poliploïdia és què el fenotip de la descendència pot ser bastant diferent del pare o de qualsevol avantpassat, permetent l'expressió possiblement aleatòria de totes (o algunes) de les característiques de les generacions passades. Per aquesta característica, H. rosa-sinensis s'ha popularitzat entre els aficionats que creuen varietats, creant-ne de noves i organitzant competicions per exhibir i jutjar les nombroses plantes noves resultants i, sovint, flors extraordinàriament úniques.

USOS I PROPIETATS: Per cultivar-les al jardí o en contenidor necessita un sòl ric en matèria orgànica, prou humitat i bon drenatge. No resisteix les gelades i vol una ubicació assolellada i càlida. Quan és jove, i les tiges encara no s’han lignificat, requereix un lloc resguardat del vent i del fred i, per augmentar la resistència a les gelades, cal incorporar nitrat de potassi al sòl en el moment de plantar.

Les flors surten en les branques del mateix any, és a dir, els brots nous de primavera floriran poques setmanes després. Cal doncs una poda forta a l’hivern per a que brote amb força i tinga una floració abundant. Les flors tenen una durada molt reduïda, sols un dia, el que es compensa amb una floració contínua i abundant.

Multiplicació per esqueix dona bon resultat. S’han de prendre branquetes terminals parcialment lignificades, a finals de primavera o principi d’estiu, i estacar-les en substrat molt humit. 

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: el nom del gènere Hibiscus deriva del grec “ibískos”, que era com denominaven a la malva i la altea. L’epítet específic  rosa-sinensis ve de rosa rosa, i Sinae Xina, en referència a la procedència que significa rosa de Xina.

A les regions tropicals d’origen les flors són pol·linitzades durant al nit per rates penades (mosseguellos), i pel dia pels colibrís que acudeixen atrets pel nèctar que produeixen les flors.

En algunes zones de l’Índia s’empren les flors per donar lluentor a les sabates, doncs del suc dels pètals s’extrau una tintura negra per tintar-les. També en Portugal on rep el nom de Graxa-de-estudante per aquest motiu.

Els pètals, especialment els de flors vermelles, s’associen al desig sexual i a l’amor passional, doncs amb ells es preparen encens, saquets d’amor i  infusions que, diuen, tenen propietats afrodisíaques. Altra aplicació és per al cabell, doncs diuen que la infusió de pètals enforteix les arrels del cabell i evita l’alopècia.

A Haití , la flor té el caràcter de flor nacional no oficial i s’utilitza com a símbol de la marca del país per a la promoció del turisme, on es coneix en llengua criolla haitiana com choeblack o rose kayenn

Hibiscus rosa-sinensis va ser descrit per Carles Linné i publicat en Species Plantarum 2: 694. 1753.

Família Malvaceae

Jacaranda mimosifolia D.Don

NOMS: Xicarandana. Xicranda. Xicaranda. Castellà: Jacaranda. Jacarandá. Tarco. Gualanday. Polisandro. Èuscara: Jakaranda. Portuguès: Jacarandá-mimoso. Francès: Flamboyant bleu. Arbre à huîtres. Jacaranda. Italià: Jacaranda Blu. Anglès: Blue Jacaranda, Black Poui. Fern-tree. Green Ebony. Alemany: Palisanderholzbaum. Grec: Γιακάραντα η οξύφυλλος. Γιακάραντα οξύφυλλος.

SINÒNIMS: Jacaranda acutifolia Humb. & Bonpl.; Jacaranda ovalifolia R.Br.; Jacaranda chelonia Griseb.         

DISTRIBUCIÓ:  procedent d’Amèrica del Sud (Brasil i Argentina principalment),

HÀBITAT: Cultivada com ornamental als parcs i jardins

FORMA VITAL: Macrofaneròfit : segons la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, faneròfit amb les gemmes persistents situades a més de 2 m d'alçada.

DESCRIPCIÓ: Arbre de fins 20 metres d’alçada, amb tronc d’escorça color marró grisenc, llis quan és jove i amb fines escames amb els anys. amb la capçada de 10-12 metres de diàmetres poc densa, pel que fa una ombra de mitjana intensitat. Els branquillons són prims i lleugerament en ziga-zaga, són de color marró vermellós clar. A l’hivern perd les fulles i queden els fruits que sonen com les castanyoles o postisses mogudes pel vent.

Fulles grans, entre 30 i 50 cm, compostes, bipinnades, molt dividides, amb folíols d’un centímetre de color verd clar.

Flors de color blau violaci, i molt perfumades, començaran a eixir abans que les fulles, i continuaran des de maig fins la tardor. Surten en panícules terminals erectes les flors tubulars de 5 cm de llarg amb calze amplament acampanat, puberulent, acabat en cinc dents. Corol·la  amb tub torçut acabat en dos llavis de cinc lòbuls desiguals, el llavi superior amb dos lòbuls i el inferior amb tres. Tenen pèls per dins i per fora. Androceu amb cinc estams de llargària diferent; el més llarg estèril (estaminodi) i dels fèrtils dos més curts que els altres dos. Gineceu amb ovari súper, amb pistil llarg i pubescent de color esblanqueït. Hi ha una floració a la primavera, entre maig i juny i, de vegades, una segona floració a finals de l’estiu.

Fruits són unes càpsules llenyoses, orbiculars planes amb el marge ondulat, comprimides i dehiscents en dues valves, de cinc a set centímetres de diàmetre, molt durs, de color verd que gira a bru obscur quan madura. Contenen nombroses llavors planes i alades.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Les bignoniàcies tenen les flors hermafrodites, zigomorfes, sempre grans i vistoses i sovint de colors vius. Tenen 4 estams fèrtils adherits al tub de la corol·la, dos més curts que els altres dos (dídims) i un estaminodi, és a dir, un estam estèril. Les inflorescències són en panícules o en raïms.

USOS I PROPIETATS: És molt sensible al fred en temperatures inferiors a -1⁰C. Els exemplar joves no suporten els 0 ⁰C, doncs moren. Tot i això s’empra com a planta ornamental allà on les temperatures no baixin per sota de -7 °C, és a dir als llocs on l'hivern sigui prou suau per a fer possible el conreu de cítrics. En llocs assolellats ofereix floracions abundants. Prefereix el sòl humit, perquè el sòl sec limita el creixement, i ben drenat. No té, però, preferències edàfiques i vegeta be sobre qualsevol tipus de sòl, excepte els salins. La reproducció és per llavor, sembada a finals de l’hivern o principi de la primavera.

La bellesa de les flors el fa ideal per a la jardineria en parcs i jardins urbans, carrers i alineacions, aïllats o en grups però l’ample ramatge és trencadís, pel que cal tindre precaució amb vents de mitjana i forta intensitat. També cal tindre en compte que les flors , al caure, formen un tapís al voltant de l’arbre que l’impregna del seu delicat perfum però en alguns casos pot ser molest. Els fruits que s’empren en floristeries com ornamentals.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: el nom del gènere Jacaranda  ve del guaraní “Jacarandà” que significa fragant, en al·lusió al delicat perfum que desprenen les flors. L’epítet específic mimosifolia fa referència a la forma de les fulles, semblants a les de la mimosa.

L’extracte de fulles de xicarandana te propietats bactericides i, a més, tenen la propietat d’atrapar la contaminació de l’aire.

La fusta és bona per fusteria d’interiors i ebenisteria però no s’utilitza en construcció perquè és una de les fustes preferides per les termites.

Pretòria, la capital de Sud-àfrica, és coneguda com la ciutat de Jacaranda o Jakarandastad, per la gran quantitat d’arbres que tinyen la ciutat  de blau en primavera.

Una llegenda guaraní diu que Pilar, la filla d’un cavaller espanyol, s’enamorà d’un jove guaraní, Mbareté, i van decidir escapar-se per l’oposició de les famílies al seu amor. El cavaller els va perseguir i, quan els va trobar, va disparar al jove indígena però la jove es va interposar i va caure morta pel tret de son pare. Aquest, enfurit, va matar també al guaraní. Al sendemà el remordiment el va fer tornar al lloc on havia comés el crim i només va trobar un bell arbre, la xicranda. Mbareté s’havia convertit en el tronc i Pilar en les flors.

Jacaranda mimosifolia es troba dins de la seva àrea natural en estat salvatge com a Vulnerable per la UICN.

Jacaranda mimosifolia va ser descrita per David Don i publicada en The Botanical Register: Consisting of Coloured Figures of Exotic Plants, Cultivated in British Gardens; with their History and Mode of Treatment . 8: pl. 631. 1822.

 Família Bignoniaceae

 

Subscriu-t’hi al canal Menuda Natura de YouTube en https://www.youtube.com/channel/UCpDRmib7EGEngZGMHaCc52A

Cycas revoluta Thunb.

NOMS: Ciques. Cicas. Castellà: Cica. Falsa palmera. Palma de Sagú, Cyca revoluta, Sagú del Japón. Portuguès: Sagu-de-jardim. Francès: Sagoutier. Sagou du Japon Cycas du Japon. Anglès: King sago. Sago cycad. Japanese sago palm. Alemany: Japanischer Sagopalmfarn. Japanische Palmfarn. Neerlandès: Cycaspalm. Smalbladige Sagopalm. Vredespalm. Xinès: su tie. Japonès: sotetsu ソテツ

SINÒNIMS: Cycas miquelii Warb.; Epicycas miquelii (Warb.) de Laub.

DISTRIBUCIÓ:  Xino-Japonesa

HÀBITAT: Cultivada a parcs i jardins

FORMA VITAL: Faneròfit: una de les formes biològiques de Raunkiaer caracteritzades per tindre les gemmes persistents durant els períodes desfavorables de l'any, situades a més de 25 cm de terra i, segons l'alçada, hom els classifica en nanofaneròfits (fins a 2 m), microfaneròfits (de 2 a 8 m), mesofaneròfits (de 8 a 30 m) i megafaneròfits (més de 30 m).

DESCRIPCIÓ: Les ciques són gimnospermes dioiques, hi ha doncs, plantes masculines i plantes femenines, fan un estípit, és a dir, un tronc sense branques acabat en una corona de fulles, sobre el qual queden les cicatrius de les fulles d'anys anteriors, i una tija subterrània. És de creixement molt lent, raó per la qual els exemplars que veiem als parcs i jardins no són de gran port, però poden arribar als set metres d’alçada

Fulles amb pecíol vorejat d’espines a cada costat, pinnades, rígides, amb folíols lineals punxents i amb marges revoluts, de fins metre i mig, molt decoratives, perquè són molt simètriques i d’un color verd fosc i lluent. Les fulles surten formant una espècie de corona circular a la part interna. Surt tot un verticil al mateix temps i són molt delicades fins que s’endureixen.

Flors en inflorescències que surten del centre del gruix de fulles. Les inflorescències masculines són uns atractius cons, pareguts a grans pinyes de fins 60 cm, format per escates allargades amb esporangis on es forma el pol·len que dispersarà el vent o els insectes. Les femenines obrin els ovaris al centre de la mata però sense elevar-se en pinya, obrint uns òrgans de color beix vellut, les fulles ovulíferes, amb òvuls a la base que seran fecundats pels grans de pol·len

Fruit: Les cícades són gimnospermes, és a dir, amb llavors nues que no s’inclouen en un fruit. Aquesta fa una llavor amb la forma d’un fesol gran o una castanya de color taronja.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: A diferència de la majoria d’espècies mai es forma un tub de pol·len. Quan el gra de pol·len cau sobre l’ou madur, es troba amb una gota de líquid viscós que, a mesura que s’asseca, el porta a la cambra ovàrica. El desenvolupament de l’ embrió comença tan bon punt es produeix la fecundació, però es produeix molt tard, sis mesos després de la pol·linització.

USOS I PROPIETATS: És un arbust o arbret molt decoratiu, com exemplar en solitari o en grup, per l’aspecte exòtic i la frondositat del fullatge. A les regions càlides, com el litoral mediterrani, poden créixer a l’exterior a ple sol o en penombra, però necessita llum.  Suporta gelades de fins 10-15 ⁰ C sota zero. Amb el fred pot perdre algunes fulles que tornaran a sortir amb el bon temps.

Necessita reg prou sovint els mesos de més calor, són sensibles a la falta d’aigua, però també ho són a l’aigua estancada, pel que necessita un terreny amb bon drenatge. Les exigències hídriques són majors quan està emetent fulles noves. No cal podar-les, només cal eliminar les fulles més velles que van quedant seques.

Es pot cultivar en contenidor per llavor remullada dos dies abans però és molt lent. Triga varis mesos en germinar i molt més en créixer. És més ràpid plantar els fillols que surten a la base de la planta mare en primavera o estiu.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere, Cycas, prové, segons alguns autors, del grec “κύκας cýkas” (en Teofrast) al seu torn derivat, per un error tipogràfic, de “κόικας cóikas” acusatiu plural de “κόιξ coix” la palmera tebaica (Hyphaene thebaica) o palmera dom en Estrabó.

L’epítet específic revoluta significa revolut, per la presència d'algun òrgan girat cap a sota o cap enrere, com per exemple en aquest cas, les fulles.

Són plantes considerades fòssils vivents perquè el gènere es troba des del Cenozoic i n'hi ha de similars des del Mesozoic. Al Juràssic foren uns dels elements majoritaris de la vegetació.

Viu amb simbiosi amb cianobacteris que viuen a les arrels i fixen el nitrogen al sòl però, al mateix temps, produeixen una neurotoxina que apareix als fruits de les ciques.  Totes les parts de planta són tòxiques per animals i humans per la toxina anomenada cycasina.  Els animals domèstics troben apetitoses les fulles, el que és un risc important, ja que entre el 50 i el 75 % dels animals domèstics que la ingereixen acaben morint (segons dades del Centre per el Control de Verins per als Animals, ASPCA en anglès).

Són plantes que poden durar molt de temps. Al Royal Botanic Garden de Kew (Anglaterra) hi ha un exemplar de més de 220 anys.

El 2019, signe de l’escalfament global a l’Europa del segle XXI, en un jardí botànic de l’illa de Wight , una Cycas revoluta ha produït òrgans masculins i femenins a l’exterior per primera vegada. A Anglaterra, degut a les baixes temperatures, les ciques no havien produït òrgans sexuals des de fa 60 milions d’anys.

Cycas revoluta va ser descrita per Carl Peter Thunberg i publicada en Verhandelingen uitgegeeven door de hollandse maatschappy der weetenschappen, te Haarlem 20(2): 424, 426–427. 1782.

Família Cycadaceae

Subscriu-t’hi al canal Menuda Natura de YouTube en https://www.youtube.com/channel/UCpDRmib7EGEngZGMHaCc52A