Kalanchoe daigremontiana Raym.-Hamet & H. Perrier

NOMS: Kalanxoe.  Castellà: Aranto. Espinazo del Diablo. Portuguès: Calanchoê. Mãe-de-milhares. Francès: Kalanchoé de Daigremont. Anglès: Mother of thousands. Alligator plant. Devil's backbone. Crown of thorns. Mexican hat plant. Neerlandès: Bommenwerper.

SINÒNIMS: Bryophyllum daigremontianum A.Berger

DISTRIBUCIÓ:  Nativa de Madagascar però naturalitzada en mols llocs gràcies a la gran quantitat de propàguls que es formen al marge de les fulles.

HÀBITAT: Cultivada als jardins però també a camps de conreu, vores de camins i llocs alterats

FORMA VITAL: Camèfit: tipus biològic de les formes vitals de Raunkjaer que defineix els vegetals amb les seues parts aèries persistents tot l'any però que tenen les gemmes persistents a un nivell de terra inferior als 25-50 cm.

DESCRIPCIÓ: Herba suculenta, monocàrpica, glabra, erecta, amb tiges de fins a un metre d'alçada.

Fulles oposades, decussades, lanceolat-sagitades, els lòbuls basals freqüentment connats fent que el limbe sigui peltat, marges crenats, les dents s’alternen amb els propàguls característics al llarg del marge de les fulles, revers amb taques cafè-vermelloses; pecíols no amplexicaules però una mica decurrents sobre la tija.

Flors en Inflorescència en corimbe cimós amb flors pèndules; calze de 5×10 mm de llarg amb tèpals triangulars. Corol·la campanulada de 15-23 mm de llarg, els lòbuls arrodonits d’un terç del tub, de color lila-vermellós. Androceu amb estams un poc més curts que la corol·la. Gineceu d’ovari súper amb estil tan llarg com la corol·la. La floració no és un esdeveniment anual i es produirà esporàdicament però amb més freqüència al començament de la temporada càlida.

Fruit en fol·licles (quatre per flor) que s’obrin per deixar eixir les diminutes llavors.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Un propàgul és una modalitat de reproducció asexual en vegetals, per la qual s'obtenen noves plantes i òrgans individualitzats. Aquests brots adventicis se situen en els extrems de les fulles, i són petites plantes amb arrels adventícies, de manera que quan cauen a terra de seguida donen lloc a una nova planta. Són típics en algunes crassulàcies.

USOS I PROPIETATS: S’empra en jardineria per la facilitat del seu cultiu. Prefereix llocs rocosos i secs, suporta la sequera i gelades lleugeres, però cal anar amb compte perquè és una planta exòtica invasora en ambients àrids i semiàrids, on pot inhibir la regeneració de la flora local i alterar el cicle del carboni a terra, i una vegada introduïda és molt difícil d’eradicar.

Té aplicacions medicinals i, fins i tot, existeixen medicaments comercials produïts a partir dels compostos d’aquesta planta, tot i que és tòxica perquè conté un glucòsid cardíac anomenat daigremontianina, té propietats medicinals reconegudes a nivell cutani, com a cicatritzant, desinfectant i antiinflamatòria per a ferides, infeccions i cremades.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Kalanchoe  ve de de kalan-chowi o kalan chauhuy que cau i es desenvolupa, nom vernacle xinès per a una espècie pertanyent a aquest gènere. L’epítet específic daigremontiana és en honor als cònjuges francesos Georges Louis Daigremont (1844-?) i Jeanne Vaucher (1856-1941), col·leccionistes de crassulàcies i membres de la Societat Botànica Francesa

Kalanchoe daigremontiana va ser descrita per Raymond-Hamet, Perrier de la Bâthie i Joseph Marie Henry Alfred, i publicada en Annales du Musée Colonial de Marseille, sér. 3, 2: 128–132. 1914. Alwin Berger la va publicar en Die natürlichen Pflanzenfamilien, Zweite Auflage 18a: 412. 1930 amb el nom de  Bryophyllum daigremontianum

Família Crassulaceae

Caesalpinia gilliesii (Hook.) D.Dietr.

NOMS: Ponciana. Poinciana. Castellà: Ave del paraíso. Cesalpinea. Barba de chivo. Italià: Poinciana. Francès: Oiseau-de-Paradis. Poinciana. Césalpinie. Anglès: Mexican Bird-of-Paradise. Alemany: Paradiesvogelstrauch. Neerlandès: Paradijsvogelstruik. Grec; Καισαλπίνα γκιλλιέσειος. Ακακία της Κωσταντινούπολης.

SINÒNIMS: Poinciana gilliesii Hook.; Erythrostemon gilliesii (Hook.) Link & al.; Caesalpinia macrantha Delile

DISTRIBUCIÓ: Neotropical: una de les vuit ecozones terrestres del planeta que coincideix amb el regne florístic neotropical. Aquesta ecozona inclou Amèrica central i del sud, les terres baixes de Mèxic, les illes del Carib i el sud de Florida. La ponciana procedeix d’Argentina i Uruguai

HÀBITAT: Cultivada com planta ornamental i ocasionalment assilvestrada

FORMA VITAL: Faneròfits: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta amb els meristemes a més de 40 cm del terra en l’època desfavorable. És el cas d'arbres, d'arbusts i lianoides.

DESCRIPCIÓ: : Arbust de fins 3 metres d’alçada, amb branques pubescents i glanduloses, sense espines.

Fulles alternes, compostes bipinnades amb folíols parells, lanceolats, glabres, de fins 30 cm, de color verd blavós i una fila de glàndules negres al llarg del marge a la part inferior.

Flors en raïms terminals de forma piramidal. Flors hermafrodites grans, de cinc pètals grocs, imbricats, de 2-3 cm. Androceu amb 10 estams lliures de 8-9 cm de llargs, molt exserts, de color roig viu que contrasten amb el groc dels pètals. Gineceu d’ovari pubescent, estil roig i filiforme de 7-8 cm, acabat en estigma còncau. Floreix  a l’estiu, des de juny fins l’agost.

Fruit en llegum d’uns 10 cm aplanada, falcada i recoberta de pèls curts i glandulars, de color palla quan madura, amb dehiscència elàstica que llança les llavors lluny de la planta mare.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Basant-se en la forma de la flor s’estableixen, dins de les lleguminoses, tres subfamílies: Caesalpinioideae, de flors zigomorfes molt variables, com en el gènere Cercis o Bauhinia; a les nostres terres només està representada pel garrofer (Ceratonia siliqua). Mimosoideae, amb pètals petits i estams molt visibles, com el gènere Acacia; i les Faboideae o Papilionoideae (Fabaceae sensu stricto o Papilionaceae) en els que un dels pètals és més gran i té una cresta i els altres pètals estan junts. Hi pertanyen la major part de lleguminoses autòctones. En aquesta subfamília, dos pètals adjacents, les ales, envolten els dos pètals inferiors.

Aquests tres grups són considerats famílies separades en el Sistema Cronquist de Classificació (1981), mentre que en el sistema APG II (2003) són subfamílies de les lleguminoses.

USOS I PROPIETATS: En jardineria s’utilitza com arbust aïllat. És una planta de creixement ràpid que suporta molt bé la sequera. Requereix sol directe o un lloc molt il·luminat. Suporta temperatures de fins -10^oC si no és molt prolongat en el temps. Indiferent edàfic, vegeta be en tot tipus de sòl si està ben drenat. És poc exigent amb l’adobat. Després de la floració cal podar-lo per mantindré l’arbust més compacte. Multiplicació per llavors amb escarificació prèvia i després d’estar a remulla durant 24 hores en aigua calenta, en primavera. També per esqueix a la tardor. No li sol afectar cap plaga o malaltia important. És tòxica per als insectes, a causa de la substància viscosa i d'olor fètida que segreguen les seues glàndules.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Caesalpinia el va dedicar Linné al botànic, filòsof i metge del papa Climent VIII, Andrea Cesalpino ("Andreas Caesalpini", 1519-1603), que en la seua obra 'De Plantis Libri', va presentar un sistema taxonòmic basat en les estructures reproductives de les plantes i va ser denunciat pels teòlegs perquè al 'Gènesi' no es parla dels òrgans sexuals de les plantes. L’epítet específic gilliesii està dedicat al botànic John Gillies (1792-1834) que va herboritzar a Argentina i Xile.

Els indígenes amazònics fan servir aquesta planta per curar la febre, nafres, i alleugerar la tos. No obstant això, les llavors i les beines verdes d'aquesta planta són tòxiques, provocant vòmits severs i altres trastorns gastrointestinals intensos.

A les àrides regions d’origen s’empra, dins de les cases, per atrapar petits insectes que queden enganxats per l’exsudat apegalós dels pèls glandulífers.

Aquesta espècie va ser descrita per William Jackson Hooker, per primera vegada, i publicada en Botanical Miscellany 1: 129–131, pl. 34. 1830 amb el nom de Poinciana gilliesii (Basiònim). Amb el nom actualment acceptat de Caesalpinia gilliesii va ser publicada per Dietrich, David Nathaniel Friedrich en Synopsis Plantarum 2: 1495. 1840.

Família Leguminosae (Fabaceae, Caesalpiniaceae)

Sedum palmeri S. Watson

NOMS: Sèdum. Castellà: Sedum. Francès: Orpin de Palmer. Anglès: Palmer's Sedum. Mexican Hens and Chickens. Stonecrop. Palmer's Stonecrop.

SINÒNIMS: Sedum compressum Rose.

DISTRIBUCIÓ: Neotropical: una de les vuit ecozones terrestres del planeta que coincideix amb el regne florístic neotropical. Aquesta ecozona inclou Amèrica central i del sud, les terres baixes de Mèxic, les illes del Carib i el sud de Florida. Aquesta espècie ve del nord de Mèxic, als estats de Coahuila i Nuevo Leon.

HÀBITAT: Cultivada com planta ornamental

FORMA VITAL: Camèfit: tipus biològic de les formes vitals de Raunkjaer que defineix els vegetals amb les seues parts aèries persistents tot l'any però que tenen les gemmes persistents a un nivell de terra inferior als 25-50 cm.

DESCRIPCIÓ: Planta petita, procedent de Mèxic, que a penes arriba a fer un pam d’alçada, amb tiges rastreres glabres que emeten arrels per les cicatrius de les fulles.

Fulles sèssils, carnoses i planes, disposades en roseta laxa, de color verd glauc i, de vegades, el marge rogenc.

Flors inflorescències en cima multípara amb flors de color groc ataronjat que surten a finals de l’hivern. Calze amb cinc sèpals lliures i carnosos de la mateixa mida que els pètals. Corol·la amb cinc pètals en forma d’estrella, lliures, de forma lanceolada. Androceu compost per 10 estams més llargs que els pètals, també de color groc, així com els 5 carpels globosos amb l’àpex agut que componen el gineceu.

Fruit en polifolícle

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: El gènere Sedum està format per plantes molt adaptades a la sequera, degut a la capacitat d’emmagatzemar aigua a les seues fulles carnoses.  

USOS I PROPIETATS: S’empra com planta ornamental, com cobertora en rocalles i zones sense reg, i també jardineres o en test en terrasses i balcons. És prou rústica. Vegeta bé en qualsevol tipus de sòl, si està ben drenat, suporta gelades de fins -9^oC i la calor; una vegada establerta suporta la sequera, i pot estar ubicada a ple sol (evitant les hores centrals del dia) o ombra parcial. A més no requereix cap tipus de manteniment. Multiplicació per esqueix a la primavera, per llavor o per fulla, que arrela amb facilitat en contacte amb el terra. És resistent a plagues i malalties però l’excés d’humitat pot podrir les arrels.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Sedum   deriva del llatí “sedum, -i” que era el nom que rebien diverses crassulàcies. Hi ha autors que fan derivar el nom del llatí “sedo (sedare)”, que significa calmar, mitigar, perquè les fulles d’algunes espècies calmaven el dolor de les ferides. Altres diuen que procedeix del llatí “sedeo (sedere)” que significa seure, perquè són plantes apegades al sòl, però sembla que les dues són errònies.

L’epítet específic palmeri és en honor d’Ernest Jesse Palmer (1875-1962) un botànic autodidacta nat a Anglaterra però que va migrar als EE.UU als 14 anys, on va explorar i arreplegar plantes. 

Sedum palmeri va ser descrita per Sereno Watson i publicada en Proceedings of the American Academy of Arts and Sciences 17: 355. 1882.

Família Crassulaceae

Saponaria officinalis L.

NOMS: Herba sabonera. Herba de bugada. Sabó de gitana. Sabonera. Saboneta. Saponària. Castellà:  Albada. Corteza de panamá. Herbada. Hierba de los bataneros. Jabón de palo. Jabonera. Jabonera de la Mancha. Lanaria. Saponaria. Occità: Saboneta, Sabonèla, Sabounello, Sabouniero, Saponària, Èrba de sabon.  Gallego: Bataneira. Concheira. Albitorno. Èuscara: Pitzigorka. Txabo. Txaboibelarr. Portuguès: Saponária. Saboeira. Erva saboeira. Francès: Saponaire officinale. Herbe à foulon. Herbe à savon. Italià: Saponaria comune. Anglès: Bouncingbet. Soapwort. Latherwort.  Alemany: Echtes Seifenkraut. Gewöhnliches Seifenkraut. Seifenwurz. Neerlandès: Zeepkruid. Grec: Γκολαριά. Καλοστρούθι. Σαπανόφυτον. Σαπνιά. Τσουένι. Xinès: fei zao cao.

SINÒNIMS: Lychnis officinalis (L.) Scop.;

DISTRIBUCIÓ: Europa i Àsia occidental

HÀBITAT: Salicion triandro-fragilis. Saponario-Salicetum. Creix en sòls humits, en herbassars junt a torrents i boscos de ribera. Fins els 1300 metres d’altitud.

FORMA VITAL: Hemicriptòfit:  Del grec antic “hémi” mig, “cryptos”  amagat, i “phuton”  planta ; en la classificació de les Formes vitals de Raunkjaer són aquelles plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que aquest tipus de plantes renoven la part aèria cada any. En l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen.

DESCRIPCIÓ: Herba rizomatosa, que pot assolir el metre d’alçada, glabrescent, amb rizoma reptant d’on surten les tiges erectes o ascendents, ramificades a la part superior.

Fulles oposades, subsèssils, sense estípules, ovades o lanceolades, amb 3-5 nervis paral·lels ben marcats, de marge enter

Flors pentàmeres flairoses,en cimes terminals amb les branques inferiors majors que les superiors. Sense calicle. Calze tubular format per cinc sèpals soldats d’uns 2 cm i truncat a la base. Corol·la amb cinc pètals de color blanc o rosat, lliures, d’un centímetre. Androceu amb 8-10 estams que sobresurten del tub de la corol·la. Gineceu d’ovari súper amb dos estils. Floreix de maig a setembre.

Fruit en càpsula cilíndrica inclusa en el calze que s’obri per quatre dents apicals per deixar eixir les petites llavors reniformes.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Aquesta planta s’utilitza per rentar roba i com xampú, ja que conté saponina. Les saponines són un grup de glucòsids oliosos, els quals són solubles en aigua produint escumositat quan les solucions són agitades. Les contenen plantes molt diverses, entre elles l’abriülls, aquesta saponària o sabonera o les llegums. És l’escuma que apareix quan posem a remulla cigrons o fesols.

USOS I PROPIETATS: Té propietats medicinals. Utilitzada com a sudorífica, diürètica, estimulant i depurativa. Va bé per combatre la gota, la bronquitis, els dolors reumàtics, la icterícia, la sífilis i les malalties de la pell, tot i que cal utilitzar-la amb prudència perquè els seus principis actius són molt irritants per les mucoses.

 ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Saponaria deriva del llatí “sapo, -onis” que significa sabó, perquè la rabassa i les rels d’aquesta planta s’empraven com sabó. L’epítet específic officinalis significa medicinal, s'aplica a moltes espècies que des de fa molt temps han estat considerades medicinals.

Saponaria officinalis va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 1: 408. 1753.

Família Caryophyllaceae

Silene pendula L.

NOMS: Castellà: Silene. Francès: Silène à fleurs penchées. Italià: Silene pendula. Anglès: Nodding Catchfly. Alemany: Hängendes Leimkraut.

SINÒNIMS: Silene cisplatensis Cambess.; Silene crispa Moench

DISTRIBUCIÓ: Mediterrani europeu, Itàlia continental i Sicília

HÀBITAT: Cultivada com planta ornamental.

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

DESCRIPCIÓ: Herba anual de 20-30 cm d’alçada, pubescent, glandulosa, amb tiges que es ramifiquen en la meitat superior

Fulles oposades, pubescents, enteres amb el marge ciliat. Les basals ovades amb llarg pecíol i les superiors més allargades sense ser lanceolades

Flors en monocasi, amb bràctees ovades o lanceolades i curt pedicel. Calze de poc menys de 2 cm, cilíndric amb els nervis fent una gepa marcada per pèls glandulosos; dents del calze obtusos amb pèls a la zona terminal. Corol·la amb cinc pètals bilobats, de menys d’un centímetre, de color rosat; lígula corol·lina bífida. Floreix a l’estiu

Fruit en càpsula de 6-7 mm, ovada, amb les dents que no sobresurten del calze. Llavors reniformes i tuberculades.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Científics de l'Acadèmia de Ciències de Rússia han aconseguit la reproducció i cultiu de la Silene stenophylla a partir de llavors conservades durant 32.000 anys al permafrost de Sibèria. Es tracta de la planta més antiga "tornada a la vida".

USOS I PROPIETATS: S’empra en jardineria en rocalles, murets o jardineres a ple sol o mitja ombra, tot i quer amb més sol florirà més. No és massa exigent per als regs però evitar embassaments. Es sembren a la tardor o finals d’hivern per a gaudir de la seua floració a l’estiu

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: Del gènere Silene, segons la “Flora ibérica”, s’hi desconeix l’etimologia del genèric Silene, tot i que el nom l’utilitza Lobelius qui l’atribueix a Teofrast. Tot i això altres autors aventuren que Silene podria derivar del grec “Silenos”, que era el company ebri de Baco que tenia el ventre molt unflat, com el calze de moltes espècies d’aquest gènere. L’epítet específic pendula, deriva del llatí pendeo pendere, que penja, pèndul

Silene pendula va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 1: 418–419. 1753.

Família Caryophyllaceae

Alcea rosea L.

NOMS: Malva vera. Malva de jardí. Malva doble. Malva reial. Vauma reial. Castellà: Alcea. Malva de la reina. Malva de los jardines. Malva del príncipe. Malva doncella. Malva Isabela. Malva loca. Malva real. Malva rosa. Malvón. Èuscara: Malba gorri. Occità: Mauvís. Portuguès: Malva da India. Malvaísco.  Francès: Passe-rose, Passerose, Rose papale, Rose trémière. Italià: Malvarosa. Malvone roseo. Rosone. Anglès: Hollyhock. Garden Hollyhock. Alemany: Garten-Stockrose. Gewöhnliche Stockrose. Neerlandès: Stokroos. Grec: Δενδρομολόχα. Μολόχα.

SINÒNIMS: Althaea rosea (L.) Cav.; Alcea ficifolia Nyman

DISTRIBUCIÓ:  Mediterrània oriental.

HÀBITAT: Surten com subespontànies en camps de conreu, vores de camins, llocs alterats i naturalitzada en llocs amb sòls humits.

FORMA VITAL: Hemicriptòfit:  Del grec antic “hémi” mig, “cryptos”  amagat, i “phuton”  planta ; en la classificació de les Formes vitals de Raunkjaer són aquelles plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que aquest tipus de plantes renoven la part aèria cada any. En l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen.

DESCRIPCIÓ: Planta biennal amb tiges erectes pubescents que poden assolir més de 2 metres d’alçada

Fulles peciolades, palmades, lobades amb 3-5 lòbuls i forma de cor, dentades i tomentoses. Surten primer en roseta basal i després, disperses, al llarga de la tija floral.

Flors en raïms espiciformes terminals, de color malva, rosa o blanc, amb curt peduncle axil·lar. Epicalze amb 6-8 peces triangular-lanceolades més curtes que el calze i pubescents. Calze amb 5 sèpals soldats a la part inferior, triangulars. Corol·la amb 5 pètals obovats de 3-6 cm. Androceu amb nombrosos estams formant un tub estaminal glabre. Gineceu amb ovari súper i estils filiformes. Floreix entre maig i agost.

Fruit en càpsula loculicida o esquizocarp discoïdal, mericarpis indehiscents, reniformes, pubescents i lleugerament alats.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Una característica de les malvàcies és que té nombrosos estams monadelfs amb els filaments soldats formant un llarg tub per l’interior del qual passa l’estil.

USOS I PROPIETATS: En medicina popular s’empra com antitussígena, emol·lient i laxant, preparada en forma de infusió o cataplasma.

Es cultivada, principalment, com planta ornamental als jardins, en bona terra de jardí, ubicada a ple sol i amb regs regulars, evitant embassaments. Sembrar les llavors entre març i abril, en climes càlids com el nostre, per tindre flors a partir de maig. Després de la floració podem aprofitar els brots secundaris per separar-los de la planta mare i fer-ne de noves.

 ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Alcea deriva del grec ἀλκέ alcé remei; segons alguns textos ἀλκέα alcéa era el nom citat per Dioscòrides d'un tipus de malva. Més tard passa al llatí com Alcea, -ae, descrita per  Plini el Vell en Naturalis Historia, llibre 25, VI, 21, amb la descripció d’una malvàcia salvatge. L’epítet específic rosea, del llatí roseus,-a, um rosa, de color rosat, pel color predominant de les flors

Alcea rosea va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 2: 687. 1753.

Família Malvaceae