Cheilanthes acrostica (Balb.) Tod.

NOMS: Falguereta de fenc, Falzia olorosa. Castellà: Falguerilla. Francès: Cheilanthès acròstic. Italià: Felcetta odorosa. Anglès: Scented Cheilanthes. Alemany: Schuppenfarn.

SINÒNIMS: Pteris acrostica Balb.; Cheilanthes pteridioides (Reichard) C. Chr. subsp. acrostica (Balb.) O. Bolòs, Vigo, Masalles et Ninot; Allosorus acrosticus (Balb.) Christenh.

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània

HÀBITAT: Asplenietalia glandulosi. Creix a les fissures de les roques, calcàries o silíciques, a llocs secs.

FORMA VITAL: Hemicriptòfit:  en la classificació de les Formes vitals de Raunkjaer són aquelles plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que aquest tipus de plantes renoven la part aèria cada any. En l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen.

DESCRIPCIÓ: Petita falaguera, que no arriba al pam d’alçada, amb les frondes fasciculades, 3 pinnatisectes, dividides en petites pínnules ovalades de color verd fosc per l’anvers i amb pèls i esquames pel revers; raquis obscur. Esporulació entre febrer a juliol

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Les falgueres  varen ser els primers cormòfits a poblar la terra ara fa uns 400 milions d’anys, al devonià. Formaren grans boscos pantanosos al carbonífer, fa uns 345 milions d’anys, i varen assistir al naixement dels boscos de les primeres plantes amb llavor i dels grans rèptils del mesozoic.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Cheilanthes deriva del grec “cheílos” llavi, i el sufix “-anthes (ánthos)” flor, pels esporangis marginals. L’epítet específic acròstica ve del grec “ακροϛ ákros” extremitat i “στίχος stíchos” cap a, línia, matriu, per la disposició del sorus a l’extrem de les pínnules.  

Cheilanthes acrostica va ser descrita i publicada per Agostino Todaro en Giornale di Scienze Naturali ed Economiche di Palermo 1(10): 215. 1866.

Família Pteridaceae (Polypodiaceae)

Allium neapolitanum Cirillo

NOMS: All blanc. Llàgrimes. All napolità. Castellà: Ajo blanco, Lagrimas de la virgen, Lágrimas de la magdalena. Portuguès: Alho-sem-cheiro. Cebolinho-cheiroso. Francès: Ail blanc, Ail de naples. Italià: Aglio napoletano. Anglès: Daffodil garlic. Naples Garlic. White Garlic. Alemany: Neapolitanischer Lauch. Neerlandès: Italiaanse Look. Grec: Άγριο κρεμμύδι. Άλλιο το νεοπολιτάνικο. Σκορδαψιός.

Flors en umbel·la laxa

SINÒNIMS: Allium candidissimum Cav.

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània

HÀBITAT: Silybo-Urticion. Creix en herbassars ruderals, vores de camins, horts i talussos, sobre sòls frescs. Cultivat com ornamenta i sovint naturalitzat. Fins els 500 metres d’altitud

Bulbosa de fins 50 cm d'alçada

FORMA VITAL: Geòfit: en les formes vitals de Raunkjaer, plantes vivaces que durant l'època favorable produeixen òrgans de reserva subterranis on s'acumulen els nutrients per a sobreviure durant l'època desfavorable.

DESCRIPCIÓ: Herba bulbosa amb una tija de fins mig metre d’alçada, massís, amb dos cantells aguts o ales, que surt directament del bulb que és subesfèric, de coberta llisa, amb petits bulbs a la part externa del bulb principal.

Fulles planes, linears i quillades

Fulles planes i linears, quillades, disposades al llarg del terç inferior de la tija. L’àpex de la fulla es contrau de forma abrupta.

Tèpals blancs i anteres verdoses

Flors agrupades en umbel·la hemisfèrica laxa amb una bràctea entera, apiculada, membranàcia i persistent. Flors amb sis tèpals d’un blanc pur disposats en forma de copa durant la florida i després aplicats a l’ovari. Androceu amb sis estams inclosos amb la base del filament triangular; anteres verdoses. Gineceu amb ovari llis, estil i estigma enter. Floreix entre febrer i juny

Fruit en càpsula

Fruit en càpsula

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: El gènere Allium consta d'unes 1.250 espècies essent un dels gèneres amb més espècies del món. Són plantes perennes bulboses que formen compostos químics que els confereix una olor i gust característics. Les espècies d'Allium es distribueixen principalment per l'hemisferi nord sota climes temperats, però com a excepció també es troben en l'hemisferi sud com a Xile, a Brasil i a l'Àfrica tropical.

Una sola bràctea membranàcia i apiculada

USOS I PROPIETATS: Pareix que té propietats com blocador d'adrenoreceptors beta, que s’utilitza en el tractament de la hipertensió arterial.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Allium és d’origen incert, però és el nom utilitzat per Plaute, Plini i altres per referir-se a l’all.  Alguns autors hi deriven del grec “ἄγλις áglis” que significa dent d’all, i altres del grec antic “ἀλλᾶς allãs” que significa adobat, amanit. El nom específic neapolitanum és un epítet geogràfic que deriva de “Neapolis”, antic nom de Nàpols, és a dir, napolità.

Allium neapolitanum va ser descrit per Domenico Maria Leone Cirillo i publicat en Plantarum Rariorum Regni Neapolitani 1: 13. 1788.

Família Amaryllidaceae (Liliaceae)

Centaurea boissieri subsp. mariolensis (Rouy) Dostál

NOMS: Bracera de penya. Centàurea. Castellà: Centàurea.

Flors en capítols terminals solitaris

SINÒNIMS: Centaurea mariolensis Rouy

DISTRIBUCIÓ: És un endemisme dels Ports de Morella a les Muntanyes Diàniques del País 

Valencià.

HÀBITAT: Quercetum rotundifoliae. Creix a les timonedes, pedregars i escletxes de roques calcàries. Entre els 200 i els 1100 metres d’altitud.

Herba permanent de tiges prostrades

FORMA VITAL: Hemicriptòfit:  Del grec antic “hémi” mig, “cryptos”  amagat, i “phuton”  planta ; en la classificació de les Formes vitals de Raunkjaer són aquelles plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que aquest tipus de plantes renoven la part aèria cada any. En l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen.

DESCRIPCIÓ: Herba multicaule inerme, excepte a les bràctees involucrals, però escabrida, amb tiges prostrades i amb poc indument.

Fulles basals peciolades i lanceolades i les caulinars sèssils i pinnatipartides

Fulles basals peciolades, estretament lanceolades o pinnatipartides amb el lòbul terminal major. Les caulinars sèssils, no decurrents, amb aculèols

Flors de color rosat o blanc

Flors en capítols radiants terminals, solitaris, amb involucre ovoide de bràctees involucrals imbricades verdoses amb nervis longitudinals marcats; les mitges amb apèndix apical proveït de fímbries laterals d’1,5-2 mm amb espina terminal més llarga que les fímbries laterals, triangular, erecte, de color obscur. Corol·la rosada o blanca. Floreix entre maig i juliol

Fruit en aqueni amb petit vil·là d’1 mm.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: El gènere Centaurea té entre 350 i 600 espècies que només es troben a l’hemisferi nord. L’Orient Mitjà i les zones mediterrànies són particularment riques en espècies.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Centaurea procedeix del grec “kentauros” que era el nom que rebien les persones que coneixien les propietats de les plantes. Altres autors fan derivar Centaurea del centaure Quiró, el primer metge que, segons la mitologia grega, coneixia les propietats curatives de les plantes medicinals.

L’epítet específic boissieri és en honor al botànic, explorador i matemàtic suís Pierre Edmond Boissier (1810-1885), l'autor de la Flora Orientalis (cinc volums, 1867-1884) i de Viaje botánico en el sur de España durante el año 1837 (1839-1845). Se li adjudica la descripció de 6.000 noves espècies, i és el fundador de l'Herbari Boissier. El nom específic del sinònim, mariolensis, és un epítet geogràfic que fa referència a la Serra de Mariola, al territori Diànic del País Valencià.

Família Compositae (Asteraceae)

Hyparrhenia sinaica (Delile) Llaurado ex G.López

NOMS: Albellatge. Fenàs. Albellatge de fulla estreta, Albellatge petit, Albellatge prim. Castellà : Cerrillo. Triquera borde. Italià: Barboncino mediterraneo. Francès: Barbon velu. Herbe barbue. Anglès: Coolatai Grass. Thatching Grass.

Les espigues apareixen per parelles

SINÒNIMS: Andropogon sinaicus Delile; Hyparrhenia hirta (L.) Stapf subsp. pubescens (Andersson) K. Richter

DISTRIBUCIÓ: Paleotropical

HÀBITAT: Hyparrhenietum hirto-pubescentis. Vores de camins, prats secs, talussos i marges. Fins els 800 metres d’altitud.

Gramínia cespitosa que pot sobrepassar el metre d'alçada

FORMA VITAL: Hemicriptòfit:  en la classificació de les Forma vital de Raunkjaer són les plantes vivaces que mantenen els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, i renoven la part aèria cada any. En l'estació desfavorable, les parts vives de la planta s’amaguen, mentre que les seves parts aèries es dessequen i desapareixen.

DESCRIPCIÓ:  Planta que sovint mesura més d’un metre d’alçada, tot i que no sol passar dels 80 cm, cespitosa. Desenvolupa tiges llargues al capdamunt de les quals estan les dues espigues amb el peduncle sense pèls ( a diferència de Hyparrhenia hirta que te pèls llargs al peduncle) i les arestes retorçudes. Sovint amb tons vermellosos.

Fulles de fins 2 mm. d'amplada 

Fulles estretes (menys de 2 mm) i glabrescents, de color verd pàl·lid amb el nervi mitjà blanquinós quan són joves, que van agarrant tonalitat rogenca.

Floreix de març a novembre

Flors en espigues que apareixen per parelles, a la base de les quals hi ha una bràctea amb forma d’espata. Espícules de 4-5 mm, la inferior sèssil i fèrtil, amb aresta, i la superior amb pedicel és estèril i sense aresta. Les glumes són igualment piloses; la lemma de la flor fèrtil és bífida i l’aresta naix entre les dues dents. Floreix de març a novembre.

Fruit en cariopsi

Fruit en cariopsi allargat, el fruit típic de les gramínies, sec, indehiscent i amb la coberta seminal adherida al pericarpi.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: La part interna de la cariopsi és rica principalment en midó però també està envoltada de proteïnes i en l'embrió de lípids .

Lígula

USOS I PROPIETATS: L’abellatge, tant d’una espècie com de l’altra (H. hirta o H. sinaica), s’ha emprat tradicionalment per confeccionar els bucs per hostatjar les colmenes. També s’ha utilitzat per confeccionar cistelles i estores.

És un bon farratge pel bestiar en sòls pobres de clima sec, perquè resisteix la sequera. Aquesta característica la fa idònia per protegir sòls degradats, pedregars i talussos, i per als jardins xeròfits.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: Hyparrhenia deriva del grec "hypo" que significa sota, i "arrhen" que significa masculí, al·ludint a les espiguetes masculines que estan a la part inferior, a la base de les espigues. L’epítet específic sinaica és en referència al "Monte Sinaí" muntanya d’Egipte situada al sud de la Península del Sinaí.

Aquesta espècie va ser descrita per Alire Raffeneau Delile en Annales des Sciences Naturelles; Botanique, sér. 2 7: 285. 1836. com Andropogon sinaicus. amb el nom de Hyparrhenia sinaica va ser publicada en Anales del Jardín Botánico de Madrid 51(2): 313. 1993[1994].

Família Gramineae (Poaceae)