Quan passegem pel camp o pel jardí ens creuem amb multitud d’animals i plantes als quals no prestem atenció per considerar-los insignificants, els mirem sense veure’ls, els trepitgem sense adonar-nos-en, ignorants de l’enorme bellesa d’aquests essers petits i els milers d’anys d’especialització i adaptació al medi de la seua morfologia. Aquest blog intentarà mostrar eixe món i donar a conèixer alguns dels seus secrets.

dilluns, 29 de febrer del 2016

Rickenella fibula (Bull.) Raithelh

NOMS: Castellà: Seta broche. Onfalina alfiler. Francès: Omphale bibelot. Onphale aiguille. Anglès: Orange Mosscap. Alemany: Orangerote. Gemeine Heftelnabeling. Neerlandès: Oranjegeel trechtertje.

Surt sobre la molsa de indrets frescs
SINÒNIMS: Agaricus fibula Bull.;  Mycena fibula  Fr. ex Bull.

HÀBITAT: Surt a la tardor i també a les primaveres plujoses, sobre la molsa de pinars i carrascars frescs.

DESCRIPCIÓ: Capell de petita mida (menys d’1 cm de diàmetre) que surt primer amb forma semiesfèrica i després va fent-se deprimit pel centre, umbilicat, amb el marge ondejant i estriat per transparència de les làmines de l’himeni. Cutícula de color ataronjat, més clar cap al marge.

Himeni amb làmines decurrents
Himeni de làmines color crema, arquejades, espaiades, relativament prou gruixudes i molt decurrents, amb lamel·les.

Peu llarg, cilíndric, fi, recte però de vegades corbat, llis, de color taronja.

Carn minsa, membranosa, de gust dolç i color ataronjat.

COMESTIBILITAT: Sense valor culinari

Pot confondre’s amb Mycena acicula, però aquesta no té les làmines decurrents

Bolet petit amb capell deprimit al centre
ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Rickenella està dedicat al micòleg alemany Adalbert Ricken (1851-1921) autor de “Vademecum für Pilzfreunde “ (Vademecum per als amants dels fongs). L’epítet específic fíbula és una veu llatina que defineix un tipus d’agulla travessera adornada amb un objecte decoratiu, per la forma del bolet amb el llarg peu i el capell.

Peu llarg i prim de color ataronjat
CURIOSITATS MICOLÒGIQUES: Els fongs es presenten en moltes mides i formes diferents. Alguns són simples cèl·lules individuals anomenats llevats, mentre que altres es desenvolupen mitjançant masses de diminuts filaments. A l’època de reproducció, una part d'aquestes masses de filaments es diferencien per formar estructures complexes que s'anomenen cossos fructífers. D’aquests els més coneguts són els bolets, com la verinosa farinera borda (Amanita phalloides), o el deliciós rovelló (Lactarius sanguifluus), però hi ha molts altres tipus de cossos fructífers com les boles (Rhizopogon roseolus) o les estrelletes de terra (Geastrum fimbriatum).

Família Rickenellaceae


Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.

divendres, 26 de febrer del 2016

Prunus persica (L.) Batsch

NOMS: Bresquillera. Melicotoner. Presseguer. Castellà : Duraznero. Durazno. Melocotonero. Pavía. Èuscara: Mertxikondoa. Gallego: Pexegueiro. Occità: Albergièr. Perseguèr. Portuguès: Pessegueiro. Italià: Pesco. Francès: Pêcher. Anglès: Peach tree. Alemany: Pfirsichbaum. Neerlandès: Perzik. Grec: Ροδιά. Ροδακινιά.

Les flors apareixen abans que les fulles
SINÒNIMS: Amygdalus persica L.

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània. D’origen Xino-Japonesa i iraniana.

HÀBITAT: Cultivat als camps

FORMA VITAL: Macrofaneròfit : segons la classificació dels vegetals de Raunkjaer, faneròfit amb les gemmes persistents situades a més de 2 m d'alçada.

DESCRIPCIÓ: Arbre petit caducifoli de fins 6 metres d’alçada, amb el tronc d’escorça llisa de color cendrós, que van desprenent-se en làmines.

Fulles llargament lanceolades i acuminades
Fulles de distribució esparsa, simples, lanceolades i acuminades, glabres, de color verd brillant, amb el marge finament serrat i curt pecíol amb dues petites glàndules a prop del limbe.

Nombrosos estams de llarg filament
Flors que apareixen abans que les fulles, solitàries, sèssils o amb peduncle molt curt, de color rosa viu, amb calze format per un tub acabat en cinc lòbuls tomentosos; corol·la de 2-3,5 cm de diàmetre, amb cinc pètals lliures. Androceu amb nombrosos estams de llarg filament. Gineceu d’ovari súper amb estil i estigma capitat. Floreix en febrer, març i abril.

Fruits en drupa de pell vellutada
Fruit en drupa (fruita de pinyol) globosa i suculenta, amb la pell vellutada i una costella longitudinal, groguenca i vermellosa. Aquesta fruita de carn groga i dolça, d’aroma agradable (mesocarp), conté una sola llavor tancada en una closca dura, com una ametlla (endocarp). La llavor conté cianur, com les ametlles amargues, el que la fa perillosa per a la salut humana.

CURIOSITATS BOTÀNIQUESDrupa ve del grec δρύππα (oliva madura) que va passar al llatí druppa (oliva). La drupa és un tipus de fruit simple indehiscent carnós, que està format per l'epicarpi (la pell exterior), el mesocarpi (la polpa) i l'endocarpi (el pinyol) el qual a dins té una llavor. Totes les espècies del gènere Prunus tenen el fruit en forma de drupa.

USOS I PROPIETATS: Els fruits és consumeixen en alimentació, fresc, en confitura o melmelada. La bresquilla o préssec conté proteïna, potassi, ferro i vitamina A, C i àcid fòlic (vitamina B).
El fruit té propietats antioxidants i lleugerament laxants. Les fulles en infusió tenen aplicació en medicina popular per combatre la tos i com porgant. El suc de les fulles tendres eliminen les taques, grans i impureses de la pell.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Prunus ve del llatí “prunus”, que deriva del grec “προύνη”, que era el nom que li donaven a les prunes silvestres. El nom genèric persica, del llatí “persicus, -a, -um” és un epítet geogràfic que indica procedència de Pèrsia. Els noms comuns de melicotoner (català) i melocotonero (castellà) deriven del llatí “malus” i “cotonus” poma i cotonós, en referència a la pell del fruit.

Va ser introduïda a Europa, a través de Pèrsia, per Alexandre el Gran al 300 aC. tot i que va ser Roma l’encarregada de propagar el seu cultiu com arbre fruiter per tota Europa. Però el seu origen és Xina i Japó, on aquests fruit està lligat a l’art, el folklore i les tradicions. Un heroi japonès de llegenda, Momomató,  el nen préssec, va nàixer d’una bresquilla que anava surant riu avall. La tradició xinesa té a la bresquilla com símbol de longevitat, i hi ha llegendes que la relacionen amb la immortalitat.

A Europa es conreen diverses varietats des de que el rei Lluís XIV va fer que el seu jardiner La Quitine desenvolupara 33 conreessis diferents al seu hort de Versalles. La influència de la cort francesa de l’època va fer la resta.

Ha anat millorant-se la qualitat dels seus fruits mitjançant encreuaments al llarg del temps. Actualment existeixen diversos conreessis i varietats com les nectarines, amb la pell llisa sense pèls, i els paraguaios, aixafats i rodons. Espanya és la segona productora europea, després d’Itàlia, i la quarta del món amb més d’un milió de tones anuals.

Va ser descrit primer per Carles Linné amb el nom de Amygdalus persicus, i publicat en Species Plantarum, vol. 1, p. 472 en 1753. Psteriorment Stokes el va atribuir al gènere Prunus i ho va publicar en A Botanical Materia Medica, vol. 3, p. 100 en 1812.

Família Rosaceae

dimarts, 23 de febrer del 2016

Pisolithus arhizus (Scop.) Rauschert

NOMS: Cudol polsós. Pota de cavall bruna. Castellà: Maza tintorera. Pisolito tintóreo. Èuscara: Astaputz tintatzaile. Angles: Bohemian truffle. Horse dung fungus. Dyemaker's Puffball. Alemany: Gemeiner Erbsenstreuling.

Surt a les primaveres plujoses i a la tardor
SINÒNIMS: Lycoperdon arrizon Scop.; Pisolithus tinctorius (Pers.) Coker et Couch.

HÀBITAT: Surt a la primavera i la tardor, mig soterrat en sòls sorrencs, en camps de conreu, vores de camins i clarianes de pinars o boscs de tot tipus. Aquest de la partida de les Fontanelles de Vallada

Peridi rugós de color marró groguenc
DESCRIPCIÓ: Carpòfor de 5-15 cm, globós o piriforme que recorda una maça. El peridi és rugós, de color marró groguenc que al madurar es trenca en plaques poligonals per soltar les espores. La gleva o himeni està formada per molts alvèols globosos disposats en capes ben diferenciades: la capa inferior l’ocupen els immadurs, de color groc, la mitjana té un color marró obscur i la superior de color terrós, molt pulverulenta. El peu quasi no existeix. La carn té olor fúngic agradable i sabor dèbil.

Alvèols globosos disposats en capes diferenciades
COMESTIBILITAT: Sense valor culinari. Abans de madurar s’empra com a tint color xocolata en salses per a plats de caça.

De jove pot confondre’s amb alguna espècie del gènere Scleroderma.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Pisolithus deriva del grec "písos" pèsol, i "líthos" pedra, és a dir, pedra amb pèsols, en referència als peridíols o alvèols multicolors de la gleva, envoltats pel peridi que sembla una pedra. L’epítet específic arhizus està format pel prefix privatiu grec "α- a-" sense, i “ῥίζα rhiza” arrel, és a dir, sense arrel.

S’empra en repoblacions forestals per micorizar pins i altres espècies, per millorar la seua productivitat, doncs enriqueix sòls pobres.

S’extrau un tint per a la roba molt fort amb una ampla gama de colors càlids, des del groc obscur al marró obscur xocolata, depenent de l’edat de l’exemplar i de la combinació amb els minerals de l’aigua del tint. 

Al madurar es trenca per alliberar les espores al vent
CURIOSITATS MICOLÒGIQUES: Els fongs, com que no tenen clorofil·la ni pigments foto o quimiosintètics, han de relacionar-se amb altres sers vius per a sobreviure buscant els nutrients orgànics, doncs han d'obtindre el carboni necessari per a constituir els seus teixits a partir de substàncies orgàniques, ja siguen vives o mortes.

Bàsicament els fongs es divideixen en sapròfits, que s’alimenten de matèria morta o en descomposició; paràsits, que colonitzen animals, vegetals o altres fongs i viuen a costa d’ells provocant malalties o inclús la mort; o en simbiosi, com aquests Pisolithus, que viuen establint una relació simbiòtica mitjançant la qual el fong obté l’excés de sucres de reserva del vegetal, bàsicament midó, i a canvi uneix el seu miceli a les arrels augmentant significativament l’aparell radical del vegetal.

Família Sclerodermataceae


Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.

dissabte, 20 de febrer del 2016

Calendula officinalis L.

NOMS: Boixac. Calèndula. Boixac de jardí. Llevamà de jardí. Castellà: Caléndula. Maravilla. Gallego: Lenzoa. Herba centella. Èuscara: Ilena. Ilherrilili. Aingeru Lorea. Occità: Gaug. Portuguès: Maravilhas. Boninas. Francès: Souci officinal. Souci. Italià: Calendula. Fiorrancio coltivato. Angles: Garden Marigold. Pot Marigold. Alemany: Garten-Ringelblume. Neerlandès: Tuingoudsbloem. Grec: Καλεντούλα. Νεκρολούλουδα.

Surt naturalitzada en zones ruderals, camins i camps
SINÒNIMS: Caltha officinalis (L.) Moench

DISTRIBUCIÓ: D’origen desconegut. Mediterrània

HÀBITAT: Ruderali-Secalietea. Chenopodietalia muralis. Cultivada con planta ornamental però també surt naturalitzada en camps de conreu, camins i amb la vegetació ruderal.

Pot arribar a fer mig metre d'alçada
FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

DESCRIPCIÓ: Planta anual, tot i que de vegades es comporta com perenne però de vida curta, multicaule, que pot arribar fins al mig metre d’alçada, amb les tiges lignificades a la base i cobertes de pèls glandulars.

Fulles sèssils i pubescents
Fulles de distribució alterna, sèssils i fins i tot amplexicaules les superiors. Oblan-lanceolades, pubescents, amb el marge enter, dentat i de vegades ondulat.

Capítols grans amb lígules exteriors i flòsculs en botó central
Flors en capítols, de fins 7 cm de diàmetre, amb bràctees involucrals llargament lanceolades, amb pèls, i molt més curtes que les lígules exteriors de color groc o taronja; el botó central format per flòsculs que poden ser de color groc, taronja o marró. Floreix d’abril a octubre.

Aquenis de tres formes diferents
Fruit en aquenis sense vil·là de formes diferents: uns recorbats, altres tuberculats i encara altres costelluts.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Els fruits del boixac surten de les flors ligulades, ja que les flors tubuloses del botó central són masculines. S’originen tres tipus diferents de fruits, uns són vorejats d’amples ales membranes per ser dispersats pel vent; altres porten pèls ganxuts al dors per enganxar-se al pèl dels animals i poder germinar lluny de la planta mare; i un tercer tipus que no presenta cap dispositiu especial per poder germinar al mateix lloc.

Bràctees involucrals no arriben a la meitat de les lígules
USOS I PROPIETATS: La inflorescència té propietats antipirètica, demulcent i vulnerària. El ungüent fet amb els pètals es pot utilitzar per combatre la inflamació o sequedat de la pell: ferides, èczema sec, irritació dels mugrons en la lactància, escaldadura i eritema solar. A més és antifúngica i astringent. (Mètode)

És una espècie molt emprada en jardineria, per la qual cosa s’han desenvolupat diverses varietats. 

Hom diu que repel·leix els insectes i les arrels secreten substàncies que allunyen els cucs de terra.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Calendula ve del llatí “calendae” que significa primer dia del mes, amb una terminació en diminutiu, és a dir, petit calendari, o a través dels mesos, perquè amb l’obertura i tancament dels capítols marcava la duració del dia i té un llarg període de floració. L’epítet específic officinalis vol dir medicinal, s'aplica a moltes espècies que des de fa molt temps han estat considerades medicinals.

L’ús del boixac està documentat des de l’Antiga Grècia. A l’Edat Mitjana l’emperador Carlemany va emetre la  Capitulare de villis vel curtis imperii mitjançant la qual animava els seus súbdits a cultivar una sèrie d’herbes i condiments que no haurien de faltar mai als seus camps, entre les quals estava el “solsequian” que s’identifica amb la Calendula officinalis.

Calendula officinalis va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum, vol. 2: 921, 1753

Família Compositae, (Asteraceae)


Subscriu-t’hi al canal Menuda Natura de YouTube en https://www.youtube.com/channel/UCpDRmib7EGEngZGMHaCc52A

dimecres, 17 de febrer del 2016

Tricholoma batschii Gulden.

NOMS: Bolet de bestiar. Bolet d’ovella. Bolet ros. Gírgola de mata. Mare d’esclatasang. Castellà: Cabreras. Matacabres. Èuscara: Ziza zuri-marroi. Francès: Tricholome à pied bicolore. Tricholome de Batsch. Anglès: Burnt knight. Alemany: Fastberingte. Gestiefelte Nadelwald-Ritterling

Surt en grups sota la pinassa
SINÒNIMS: Agaricus subannulatus Batsch; Tricholoma fracticum (Britz.) Kreisel;

HÀBITAT: És molt comú als pinars de pi blanc (Pinus halepensis)  o pi rodeno (Pinus pinaster) mediterranis. Surt a la tardor baix la pinassa en grups de nombrosos exemplars.

DESCRIPCIÓ: Capell de 6-10 cm de diàmetre, convex al principi però va aplanant-se amb l’edat, amb el marge incurvat. La cutícula ´és llisa i lluenta en temps sec i viscosa en temps humit, de color rogenc o marró castany.

Himeni de làmines escotades de color blanc
Himeni format per làmines atapeïdes, primes, escotades, que es corben a la proximitat del peu, blanques de joves però amb tendència a prendre una coloració lleument rogenca i punts vermellosos a les arestes quan maduren.

Peu amb la mida aproximadament igual al diàmetre del capell, cilíndric, ple, fibrós, amb fibres longitudinals rogenques però blanc a la part superior de l’anell que sovint és inexistent.

Carn compacta, blanquinosa amb olor farinós i sabor amargant.

Cutícula lluenta de color rogenc
COMESTIBILITAT: Té un gust amarg que quasi l’invalida com a bolet comestible, però amb una prolongada cocció desapareix aquest inconvenient. tot i Això no té valor culinari.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Tricholoma   deriva del grec “ϑριξ, τριχοϛ thrix thricos” pèl, cabell, trena, i de “λῶμα loma” vora, marge, és a dir, amb pèls al marge. L’epítet específic batschii és en honor d’August Johann Georg Karl Batsch (1761 – 1802) naturalista i botànic alemany que va ser una autoritat en el camp de la micologia.

Peu rogenc amb la característica banda blanca a la part superior
CURIOSITATS MICOLÒGIQUES: Hi ha alguns bolets que tenen un anell al voltant del peu. Aquest és la resta del vel que protegeix les làmines de l’himeni abans d’obrir-se per deixar sortir les espores. L’anell és un element important per identificar certes espècies i, de vegades, desapareix, el que dificulta la taxonomia. L’anell pot ser simple o doble, fixe o mòbil, esquamós, farinós, granulós o d’altres formes.

Família Tricholomataceae



Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.

diumenge, 14 de febrer del 2016

Pancratium maritimum L.

NOMS: Assutzena d'arenal. Lliri d'arenal. Lliri de mar. Castellà : Amor mío. Azucena marina. Nardo marino. Gallego: Cebola do mar. Cebola das gaivotas. Èuscara: Akara. Portuguès: Narciso-das-areias. Italià: Giglio marino.  Francès: Lis de mer, Lis des sables, Lis maritime. Anglès: Sand lily, Sea daffodil, Sea lily, Sea pancratium. Alemany: Strand-Pankrazlilie. Neerlandès:  Strandnarcis. Grec: Παγκράτιο το παράλιο. Θαλασσόκρινος. Κρίνος της Άμμου

Androceu amb sis estams exserts
SINÒNIMS: Pancratium carolinianum L.

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània i Atlàntica.

HÀBITAT: Ammophilion arundinaceae. A sobre de l’arena en arenals marítims i sistemes dunars. Fins els 10 metres d’altitud. Aquests exemplars de la platja de Tavernes de la Valldigna.

Creixen arenals marítims
FORMA VITAL: Geòfit: en les formes vitals de Raunkjaer, plantes vivaces que durant l'època favorable produeixen òrgans de reserva subterranis on s'acumulen els nutrients per a sobreviure durant l'època desfavorable.

DESCRIPCIÓ: Planta bulbosa, de fins dos pams d’alçada.

Fulles planes, allargades, consistents, cargolades en espiral, de fins mig metre de llarg i color verd glauc, que surten directament del bulb a la tardor però a l’antesi ja són seques.

Corol·la en forma d'embut acabat en dotze dents triangulars
Flors en umbel·la al cim d’una tija florífera comprimida, grans, amb dues bràctees basals membranoses, amb el periant format per un tub estret de 5-8 cm que s’obri com un embut i acaba en 12 dents triangulars; sis tèpals o segments linears. L’androceu consta de sis estams exserts amb els filaments soldats a la corol·la, de manera que només surt un curt filament lliure entre cada dues dents. Gineceu d’ovari el·lipsoide amb un llarg estil acabat en estigma capitat. Les flors s’obrin durant un sol dia, per la vesprada, desprenent un agradable aroma. Floreix de maig a setembre.

Fruit en càpsula
Fruit en càpsula globosa amb tres lòculs d’on surten les llavors negres com el carbó.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Aquesta espècie de lliri de mar només por ser fertilitzada per pol·linització creuada, és a dir, que cada flors és capaç de reconèixer el seu propi pol·len i el rebutja, no hi és receptiu, acceptant, però, el pol·len d’altres plantes.

Llavors negres
USOS I PROPIETATS: Tot i que són tòxics els bulbs s’han emprat en medicina popular com a porgant i tònic cardíac, però el contingut en heteròsids cardiotònics fan que la seua utilització siga molt perillosa.

Flors en umbel·la amb dues bràctees membranoses
ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Pancratium deriva del grec "παν pan" tot i "κρατυς cratys" potent, possiblement per la capacitat de la planta de viure en les condicions extremes de la sorra seca i salobre, o per les suposades virtuts medicinals. L’epítet específic maritimum ve del llatí “maritimus, -a, -um” marítim, marí, perquè només apareix en els arenals en zones de costa.

Planta protegida al Catàleg Balear d’espècies vegetals amenaçades, i al Catàleg de flora amenaçada de Catalunya. La bellesa i la fragància de les seues flors fa que gent les tallen i se les emporten, posant així en perill l’espècie en llocs de tan fràgil equilibri ecològic com són els arenals i els sistemes dunars.

Pancratium maritimum va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum, 1: 290, 1753.

Família Amaryllidaceae

dijous, 11 de febrer del 2016

Clitocybe cf. lituus (Fr.) Métrod

NOMS: Francès: Clitocybe en trompette.

Surten a la tardor en pinars i carrascars
SINÒNIMS: Agaricus lituus Fr.

HÀBITAT: Surten a la tardor en pinars, preferentment de pi blanc (Pinus halepensis) o carrascars (Quercus ilex)

Capell convex i deprimit al centre
DESCRIPCIÓ: Capell higròfan de fins 3 cm de diàmetre, convex amb el centre deprimit, umbilicat, i el marge recorbat i sovint lobulat. La cutícula pren color marró clar o obscur, depenent del grau d’hidratació.

Himeni format per làmines molt decurrents i separades de color grisenc, ocraci o marró però més clar que la cutícula.

Peu sovint aplanat i tort
Peu cilíndric però sol estar aplanat i entortillat, de color semblant a les làmines o més clar, llis i brillant.

Carn minsa, blanca, de gust farinós i olor afruitat.

COMESTIBILITAT: Sense valor culinari

Carn minsa, sense valor culinari
ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom genèric Clitocybe deriva del grec “κλῑτύς klitús” pendent, inclinat, i “κυβη cybe” cap, és a dir, de cap inclinat, per la forma del capell. 

L’epítet específic lituus és el nom que els antic etruscs hi donaven al bastó de l’àugur, el sacerdot encarregat d’interpretar el vol de les aus abans d’un esdeveniment. Era un bastó corbat, semblant a la part superior del bàcul pastoral dels bisbes. 

Himeni amb làmines decurrents
CURIOSITATS MICOLÒGIQUES: Estudis moleculars recents han demostrat que aquest gènere és polifilètic, per la qual cosa la seva taxonomia es troba, encara, en procés de revisió. Els grups polifilètics són normalment "calaixos de sastre" on van a parar tot un seguit de grups amb característiques semblants, però sense relacions filogenètiques directes.

Família Tricholomataceae


Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.

dilluns, 8 de febrer del 2016

Schizophyllum commune Fr.

NOMS: Bolet de soca. Castellà: Seta lanosa. Esquizófilo común. Èuscara: Ardagaitxo. Francès: Schizophylle commun. Anglès: Split Gill. Common Porecrust. Alemany: Gemeiner Spaltblättling. Neerlandès: Waaiertje.

Creix sobre troncs morts o vius
SINÒNIMS: Agaricus alneus L.

DISTRIBUCIÓ:  És una de les espècies més comuns i amplament distribuïdes del planeta.

HÀBITAT: El podem trobar durant tot l’any sobre troncs d’arbres que parasita o sobre troncs morts, doncs també és sapròfita.

Làmines dividides
DESCRIPCIÓ: Bolet petit, de fins 4 cm, amb capell en forma de ventall o de conquilla, amb la cutícula coberta per una capa llanosa blanca i el marge de vagades lobulat, i revolut.

Himeni format pel que aparenten ser làmines espaiades i excèntriques, que presenten un arestes bífides, que en realitat són uns plecs que protegeixen l’himeni. Quan el temps està humit s’obrin per deixar l’himeni lliure per deixar les espores però quan l’ambient està sec es tanquen. Poden ser blanquinoses, grisoses o color canyella.

Cutícula coberta per una capa llanosa
No tenen peu o, en cas que hi haja  és lateral i molt curt.

Carn minsa de textura corretjosa, de sabor i olor agradable.

COMESTIBILITAT: No té cap interès culinari si més no a les nostres terres. Si que es consumeix a Mèxic i al nord-est de la Índia.

És difícil confondre aquesta espècie per les seues peculiaritats. Si de cas amb alguna subespècie o varietat.

En realitat no són làmines, són uns plecs que protegeixen l’himeni.
CURIOSITATS MICOLÒGIQUES: Aquest gènere presenta una originalitat inusual a l’himeni, perquè les làmines es divideixen longitudinalment, fet al qual al·ludeix el seu nom que literalment significa “fulles dividides”. A més el cos fructífer és persistent: s’encolleix en temps sec i es reactiva després de les pluges.

Altra peculiaritat és que els dos gens o loci que determinen la compatibilitat entre espores tenen moltes variants possibles: 300 en un cas i més de 90 en l’altre, el que dona més de 28.000 possibles identitats sexuals.


ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom de gènere Schizophyllum deriva del grec "skhízo" amb el significat de divisió, i "phýllon" fulla, per les característiques laminites bífides. L’epítet commune  ve del llatí “communis, -e” comú, perquè es troba per tot arreu.

Cal evitar manipular aquesta espècie, doncs pot produir micosi a les ungles del peus i s’ha detectat en esputs, úlceres bucals i en la medul·la espinal de malalts, si bé els casos registrats han sigut en persones immunodeficients.

Aquesta espècie conté un polisacàrid que s’utilitza en medicina per al tractament de càncer de coll uterí. En l’any 2010 es va completar la seqüència del genoma de Schizophyllum commune,

També s’han fet estudis prometedors que presenten S commune amb un gran potencial per a la bioremediació de terres contaminades d’urani i de cadmi a l’ambient.

Família Schizophyllaceae


Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.

divendres, 5 de febrer del 2016

Phellodon tomentosus (L.) Banker

NOMS:  Castellà: Hidno tomentoso. Hidno zonado del alcornoque. Francès: Hydne tomenteux. Anglès: Zoned Phellodon. Zoned cork hydnum. Woolly Tooth. Alemany: Becherförmiger, Duftstacheling, Dennestekelzwam.

Els capells tendeixen a fusionar-se
SINÒNIMS: Hydnum tomentosum L.

DISTRIBUCIÓ: Es troba per Europa, Àsia i Amèrica del Nord

HÀBITAT: Surt al final de l’estiu i la tardor als pinars, en la molsa, diversos individus amb els barrets concrescents

Zones concèntriques amb el marge blanquinós
DESCRIPCIÓ: Capell, barret o píleu de 2 a 5 cm de diàmetre, circular, deprimit o amb forma d’embut, de color bru a blanquinós, amb zones circulars concèntriques de més obscur al centre a més clar en la part exterior que és vellutada. Tenen tendència a fusionar-se els capells.

Himeni d’agullons curts (1-2 mm.) decurrents, de color gris blanquinós primer i marró grisenc després.

Peu o estípit molt curt, i de vegades sèssil, llis o un poc fibril·lós, de color marró clar o fosc, normalment central

Carn prima i coriàcia de color marró, de gust picant

Himeni format per curts agullons decurrents
COMESTIBILITAT: Sense valor culinari. No és comestible per la carn corretjosa.
Pot confondre’s amb Phellodon niger però aquest és més gran i té un color gris terrós, porpra-negre i gris al marge.

CURIOSITATS MICOLÒGIQUES: Als bolets els himenis, a la part inferior del capell des del peu fins al marge, poden tindre diferents aspectes: Làmines com el bolet més conegut i més buscat, el rovelló, que a La Costera coneguem com pebràs (Lactarius sanguifluus); Tubs amb un orifici per on surten les espores, com el bolet de pi, que nosaltres anomenem fong, (Suillus granulatus); amb plecs com el bolet flabel·lat (Tapinella panuoides); o amb agullons com el picornell (Hydnum repandum) o aquest mateix Phellodon tomentosus.

Carn minsa i coriàcia de color marró
ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Phellodon deriva del grec "phellós" suro, i  del grec jònic "odón" dent, és a dir, amb espines o dents amb consistència de suro. L’epítet específic tomentosus és una paraula llatina que significa esponjós, vellutat, per la cutícula.

Va ser descrit en primer lloc com Hydnum tomentosum per Carles Linné en 1753, i va ser transferit al gènere Phellodon per Howard James Banquer en 1906.

Família Bankeraceae


Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.

dimarts, 2 de febrer del 2016

Lycoperdon perlatum Pers.

NOMS: Pet de llop perlat. Bufa de bou. Bufa de monja. Fumoses. Castellà: Cuesco de Lobo. Bejín areolado. Èuscara: Astaputz perladun. Otsoputza. Gallego: Fungato. Francès: Vesse de loup perlé. Anglès: Common puffball. Warted puffball. Gem-studded puffball. Devil's snuff-box. Alemany: Flaschen-Stäubling. Flaschenbovist. Neerlandès: Parelstuifzwam.

Surten a la tardor, sols o en grups
SINÒNIMS: Lycoperdon gemmatum Batsch

HÀBITAT: Surt a la tardor, sols o en grups, en pinars, carrascars i altres tipus de bosc, amb predilecció per les coníferes

De jove és de color blanc
DESCRIPCIÓ: Carpòfor globós, piriforme amb el peu descobert, de fins 5 cm de diàmetre, de color blanc de jove i brunenc de madur, amb petits grànuls de color crema que cauen quan és madur, deixant un senyal. La gleva és blanca i ferma al principi però va convertint-se en una massa de pols marró, les espores, que és expulsada a l’exterior per l’ostíol superior quan es prem la paret del cos fructífer per algun animal o per les gotes d’aigua de pluja. Un mètode de dispersió d’espores similar el de les estrelles de terra (Geastrum sp.)

Gleva blanca de carn ferma quan és jove
COMESTIBILITAT: És comestible quan és jove i la carn de la gleva encara és blanca, però no té valor culinari.

Pot confondre’s amb Lycoperdon molle però aquest té els grànuls més petits i no deixen marca, de manera que presenten un exoperidi llis quan són madurs.

De madur pren una coloració brunenca
CURIOSITATS MICOLÒGIQUES:  Molts fongs del gènere Lycoperdon, són importants per als insectes, sent utilitzats per algunes espècies per a l'habitatge i per a la reproducció. L'escarabat Lycoperdina bovistae, per exemple, es reprodueix en el pet de llop comú i en altres espècies pet de llop, igual que diverses mosques de les famílies Chloropidae, Mycetophilidae i Phoridae.

Quan madura la gleva és una massa purulenta per poder ser expulsada
ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere  Lycoperdon deriva del grec “λύκος lykos” llop, i “πέρδον perdon” pet, és a dir, pet de llop, per l’efecte visual de l’eixida de les espores. L’epítet específic perlatum ve del llatí “perlate” generalitzat, perquè és molt comú, o potser de l’italià “perla” per l’efecte dels grànuls sobre el carpòfor que semblen perletes.

Treballs de laboratori han descobert que l’extracte de pet de llop perlat té substàncies antimicrobianes i antifúngiques. Tot i això, les espores tenen nombroses espines microscòpiques que poden causar la irritació greu dels pulmons quan s’inhalen directament (Lycoperdonosi). A més a més els cossos fructífers poden acumular plom i mercuri.

Lycoperdon perlatum  va ser descrit per primera vegada en la literatura científica en 1796 pel micòleg Christiaan Hendrik Persoon. És la espècie tipus del gènere Lycoperdon.

Família Agaricaceae


Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...