Cytinus ruber (Fourr.) Fritsch

NOMS: Filosa. Frare d'estepa vermell. Magraneta. Margalida. Castellà: Hipocístide rojo. Chupamieles. Portuguès: Coalhadas. Pútegas. Francès: Cytinet de l'Écluse, Cytinet rouge. Grec: Κίτισος υποκύστις. Λύκος της λαδανιάς.

Cytinus ruber 

SINÒNIMS: Hypocistis rubra Fourr.; Cytinus hypocistis subsp. kermesinus (Guss.) Arcang.; Cytinus clusii (Nyman) Gand.

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània

HÀBITAT: Quercetalia ilicis. Parasita les estepes blanques (Cistus albidus) als matollars

FORMA VITAL: Geòfit: en les formes vitals de Raunkjaer, plantes vivaces que durant l'època favorable produeixen òrgans de reserva subterranis on s'acumulen els nutrients per a sobreviure durant l'època desfavorable.

DESCRIPCIÓ: Planta paràsita d’espècies del gènere Cistus de flor rosada, especialment l’estepa blanca (Cistus albidus), que creix arran de terra, de 3-10 cm d’alçada.

Fulles esquamiformes, ovades, imbricades, epigees, no verdes

Flors unisexuals de Cytinus ruber

Flors unisexuals en inflorescències compactes de 5-15 flors, amb bràctees semblants a les fulles de color vermell carmesí. Periant quadrilobat de color blanc ivori. Les masculines amb vuit estams units en una columna. Les femenines amb ovari ínfer amb estil acabat en estigma subglobós solcat. Floreix entre març i juny

Fruit en baia

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Una característica de les plantes paràsites és la pèrdua total o parcial de la clorofil·la, el pigment que fa verdes a les plantes i el principal element per la fotosíntesi. A més a més modifiquen les seues estructures, com ara les arrels, per poder obtindré els nutrients de l’hoste. Potser per açò les plantes paràsites solen ser molt específiques, és a dir, que els hostes solen ser de la mateixa espècie o, si més no, de la mateixa família.

USOS I PROPIETATS: La polpa de l’ovari és dolça i mengívola. En medicina popular s’ha emprat com astringent i emmenagog.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Cytinus ve del grec “kýtinos, ou” que era el nom que rebia el botó floral del magraner (Punica granatum). L’epítet específic ruber ve del llatí “rubeo” vermellós, per color de les bràctees.

Cytinus ruber va ser descrita per Karl Fritsch i publicada en Excursionsflora für Oesterreich ed. 3: 69. 1922.

Família Rafflesiaceae (Cytinaceae)

Ranunculus bulbosus L.

NOMS: Gata rabiosa. Ranuncle bulbós. Api bord. Botó d´or. Queixals de diable. Castellà: Hierba velluda. Pie de gato. Pata de gallina. Botón de oro. Joyel de agua. Gallego: Patelo. Pe de galiña. Euscara: Urdan-belarra. Occità: Peto-saumo. Portuguès: Patelo. Pê de galîña. Francès: Renoncule bulbeuse. Italià: Ranuncolo bulboso. Anglès: Bulbous buttercup. Frogwort. Saint Anthony's Turnip. Alemany: Knolliger Hahnenfuß. Neerlandès: Knol Boterbloem. Grec: Βατράχια.

Ranunculus bulbosus, botó d'or

SINÒNIMS: Ranunculastrum bulbosum (L.) Fourr.

DISTRIBUCIÓ: Holàrtica: L’ecozona holàrtica fa referència als hàbitats que es troben a través del conjunt dels continents de l'hemisferi nord.

HÀBITAT: Molinio-Holoschoenion. Creix a llocs amb el sòl calcari humit, junt a fonts o torrenteres

Ranunculus bulbosus planta amb bulb a la base 

FORMA VITAL: Hemicriptòfit:  Del grec antic “hémi” mig, “cryptos”  amagat, i “phuton”  planta ; en la classificació de les Formes vitals de Raunkjaer són aquelles plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que aquest tipus de plantes renoven la part aèria cada any. En l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen.

DESCRIPCIÓ: Aquest ranuncle es caracteritza per tenir bulbs a la base, d’on surten directament les fulles i les tiges floríferes, de fins mig metre d’alçada, pubescents.

Fulla de Ranunculus bulbosus trilobada amb llarg pecíol

Fulles basals formant una roseta amb llarg pecíol i tres grans lòbuls, el central peciolulat, pubescents; els tres lòbuls són tripartits amb el marge dentat. Les fulles caulinars són de distribució alterna, les inferiors semblants a les basals però més petites, i les superiors molt més reduïdes, trisectes, sèssils, amb els segments linear-lanceolats.

Flors de Ranunculus bulbosus amb nombrosos estams

Flors solitàries, hermafrodites, pentàmeres i actinomorfes, amb peduncles llargs, pubescents i solcats. Calze amb cinc sèpals ovato-lanceolats, membranacis i reflexos. Corol·la amb cinc pètals arrodonits, de 1-3 cm de diàmetre, de color groc viu. Androceu format per nombrosos estams disposats en espiral amb anteres grogues. Gineceu súper amb nombrosos carpels lliures amb pistil i estil. Floreix en primavera i estiu, entre abril i agost.

Aquenis de Ranunculus bulbosus 

Fruit en polinúcula formada per les núcules de cada carpel. Les núcules són glabres, comprimides, lenticulars, amb bec curt un poc arquejat,  i de color marronós quan madura.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Les plantes són l’esclavó que uneix la terra amb el sol. Tot el que els humans han usat com a font d’energia des del principi dels temps prové de les plantes però, a més a més, amb la miraculosa relació amb el sol, produeixen l’oxigen que respirem, el nostre menjar i les molècules químiques que fem servir per tractar les nostres malalties

Sèpals reflexos de Ranunculus bulbosus

USOS I PROPIETATS: La planta fresca és tòxica, ja que conté protoanemonina, una substància tòxica per humans i animals, que provoca irritacions cutànies que poden transformar-se en ulceres o gangrenes si no es tracten. Però una vegada la planta seca, la toxicitat disminueix i pot ser emprada en medicina popular perquè té propietats expectorants, vermífugues, antibiòtiques i rubefaents.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Ranunculus és un diminutiu de “rana” granota, per l’entorn aquàtic d’algunes espècies del gènere. Plini diu: “anomenem ranuncle l’herba que els grecs anomenen “βάτραχος bátracos”, que és la granota. L’epítet específic bulbosus ve del llatí "bulbus" que significa bulb, ceba, és a dir, bulbós.

Ranunculus bulbosus va ser descrit per Carles Linné i publicat en Species Plantarum 1: 554. 1753.

Família Ranunculaceae

Carex flacca Schreb.

NOMS: Càrex glauc. Castellà: Mansiega. Masiega. Portuguès: Carriço-mole. Francès: Laiche flasque. Laîche glauque. Italià: Carice glauca. Anglès: Glaucous Sedge. Heath Sedge. Alemany: Blau-Segge. Blaugrüne Segge. Schlaffe Segge. Neerlandès: Zeegroene Zegge.

Carex flacca

SINÒNIMS: Carex glauca Scop.; Carex serrulata Biv. ex Spreng.

DISTRIBUCIÓ: Pluriregional

HÀBITAT: Aphyllantion. Creix als llocs humits, en prats i garrigues, zones forestals, camps i vores de camins, en terrenys argilosos.

Carex flacca, rizomatosa i glauca

FORMA VITAL: Hemicriptòfit:  Del grec antic “hémi” mig, “cryptos”  amagat, i “phuton”  planta ; en la classificació de les Formes vitals de Raunkjaer són aquelles plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que aquest tipus de plantes renoven la part aèria cada any. En l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen.

DESCRIPCIÓ: Herba rizomatosa i glauca, de fins mig metre d’alçada, amb tiges trígones estriades i rígides.

Fulles de Carex flacca

Fulles més curtes que la tija, de color glauc, linears, de 3-5 mm d’amplada i lígula de 2-3 mm de marges convoluts.

Flors masculines dalt i femenines a la part inferior

Flors unisexuals en espigues uniflores, les flors masculines a la part superior, amb estams linears de color taronja, i les flors femenines en espigues a la part inferior, curtament pedunculades; totes dos, masculines i femenines, a la mateixa tija florífera. Les glumes de les espiguetes femenines són lanceolades o ovades, de color brunenc, i l’estil es divideix en tres estigmes. La bràctea foliàcia és sovint més llarga que la inflorescència. Floreix a la primavera, entre abril i juliol.

Flors femenines de Carex flacca amb tres estigmes

Fruit en núcula trígona, ovoide, de color brunenc.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: El gènere Carex és el més nombrós de la família de les ciperàcies i, fins i tot, l’estudi del gènere té un nom específic: caricologia. El botànic Carl Ludwig Willdenow va publicar el primer llibre Sur les espèces de Carex qui croissent sans culture dans les environs de Berlin, 1799

USOS I PROPIETATS: Pot emprar-se com planta ornamental en jardins, com entapissant en zones de sòls argilosos, a ple sol o a mitja ombra, sempre que hi haja un mínim d’humitat.  

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Carex està relacionat amb el grec “charaktós, -é, -ón” que significa dentat, serrat, etc.; amb el grec “kárcharos, -on” que significa agut, tallant, aspre, etc.; i amb el grec “keíro” que significa esquilar, tallar, rapar, etc. totes les veus fan referència al marge tallant de les fulles de moltes espècies del gènere. L’epítet específic flacca deriva del llatí “flaccus, -a, -um” penjant, caigut, pèndol, per les espigues femenines que pengen a la maturitat.

Carex flacca va ser descrita per Johann Christian Daniel von Schreber (Schreb.) i publicada en Spicilegium Florae Lipsicae (Appendix): 178. 1771.

Família Cyperaceae

Ophrys lutea Cav.

NOMS: Abelletes grogues. Abellera groga. Mosques grogues. Castellà: Abejera amarilla. Flor de abeja amarilla. Ofris amarilla. Portuguès: Erva-vespa. Francès: Ophrys jaune. Italià: Ofride gialla. Anglès: Yellow Bee-orchid. Alemany: Gelbe Ragwurz.

Ophrys lutea

SINÒNIMS: Arachnites luteus (Cav.) Tod.;

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània

HÀBITAT: Rosmarinetalia. Creix als prats secs, camps abandonats, coscollars i clarianes de pinars, sobre sòl calcari. Fins els 700 metres d’altitud.

FORMA VITAL: Geòfit: en les formes vitals de Raunkjaer, plantes vivaces que durant l'època favorable produeixen òrgans de reserva subterranis on s'acumulen els nutrients per a sobreviure durant l'època desfavorable.

DESCRIPCIÓ: Primer surten les fulles apegades al terra i d’entre mig surt la tija erecta que sosté les flors, de 10-30 cm d’alçada. Baix terra fa dos tubercles ovoides.

Fulles 3-5 en roseta basal ovades, amb el marge ondulat i els nervis linears. Les caulinars menors, lanceolades i abraçades a la tija.

Ophrys lutea

Flors en inflorescència en espiga laxa de 2-6 flors; bràctees lanceolades, membranoses, de color verd; tres tèpals externs còncaus, de color verd groguenc i el marge revolut; i els 2 interns linears o estretament lanceolats; el label és el tercer tèpal intern, de 9-18 mm, trilobat, papil·lós i glabre, la part central (espèculum) rogenca amb dues taques centrals blavenques i un marge ample, de 2-3 mm, de color groc viu que la caracteritza. Androceu amb un sol estam. Gineceu d’ovari ínfer amb l’estil, soldat a l’estam formant un ginostem cilíndric, acabat en dos estigmes. Floreix a la primavera

Fruit en càpsula amb ombroses llavors molt petites.

Ophrys lutea

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Les flors atreuen els insectes pol·linitzadors mascles, imitant la forma de la femella com reclam de tipus sexual, que transporten els pol·linis de flor en flor. El label també imita el color i l’olor de la femella per provocar una pseudocòpula durant la qual els pol·linis s’adhereixen al cos del mascle i les durà a altres flors amb les que intentarà copular.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Ophrys  deriva, possiblement, del grec “ophrýs, -yós”  que significa cella, entrecella, per la vellositat del label. Ja va ser emprat per Plini el Vell a la seua obra “Història Natural”. L’epítet específic lutea ve del llatí "luteus" groc, de color groc, en referència al color groc del marge del label.

Aquesta espècie es troba present al Catàleg Balear d'Espècies Vegetals Amenaçades.

Ophrys lutea va ser descrita per Antoni Josep Cavanilles (Cav.) i publicada en Icones et Descriptiones Plantarum 2: 46, t. 160. 1793.

Família Orchidaceae