Quan passegem pel camp o pel jardí ens creuem amb multitud d’animals i plantes als quals no prestem atenció per considerar-los insignificants, els mirem sense veure’ls, els trepitgem sense adonar-nos-en, ignorants de l’enorme bellesa d’aquests essers petits i els milers d’anys d’especialització i adaptació al medi de la seua morfologia. Aquest blog intentarà mostrar eixe món i donar a conèixer alguns dels seus secrets.

dimecres, 7 de juny de 2023

Hibiscus syriacus L.

NOMS: Altea. Hibisc de Síria. Malva reial. Castellà: Altea, Rosa de Síria. Malva real de Sevilla. Gallego: Roseira de Siria. Èuscara: Siriako arrosa. Siriako hibiskoa. Portuguès: Hibisco-da-síria. Rosa-de-sarom. Mimo. Italià: Altea commune. Dialtea. Ibisco della Siria. Francès: Hibiscus. Ketmie. Ketmie des jardins. Anglès: Rose of Sharon. Shrub althaea. Korean hibiscos. Shrubby Althaea. Syrian Ketmia. Alemany: Straucheibisch. Garten Eibisch. Roseneibisch. Syrischer Eibisch. Neerlandés: Syrischer Eibisch. Grec: Ιβίσκος ο συριακός.

SINÒNIMS: Althaea frutex Mill.; Hibiscus rhombifolius Cav.; Ketmia syriaca Scop.

DISTRIBUCIÓ: És nadiu del sud-est de la Xina i va arribar a Europa al segle xvi a través de Síria.

HÀBITAT: Cultivada als jardins però també en test

FORMA VITAL: Faneròfits: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta amb els meristemes a més de 40 cm del terra en l’època desfavorable. És el cas d'arbres, d'arbusts i lianoides.

DESCRIPCIÓ: : Arbust caducifoli en forma de con invertit o petit arbre de tronc alt i copa xicoteta, de fins a 3 m d'altura.

Fulles simples de distribució alterna i forma oval-lanceolada, amb tres lòbuls, de dents irregulars en el marge i pèls al revers.



Flors solitàries, axil·lars a les branques superiors. Pedicel de 4-14 mm, puberulent. Lòbuls de l’epicàliç filiformes, lliures, connats només a la base, densament puberulents, àpex obtús o agut. Calze campanulat, de 14-20 mm, puberulent, amb cinc lòbuls triangulars. Corol·la blau-violada, violeta, blanca, rosa o vermellosa, de vegades amb el centre més fosc, campanulada, de vegades doble, de 5-6 cm de diàmetre; pètals obovats, de 3,5-4,5 cm, pilosos i vellosos estrellats abaxialment. Androceu amb nombrosos estams units per filaments en una columna estaminal més curta que la corol·la. Gineceu d’ovari súper amb estil glabre. Floreix a l’estiu i tardor.

Fruit en càpsula ovoide-globosa, de fins 12 mm de diàmetre, puberulent, coberta de pèls grocs, amb llavors reniformes.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Una característica de la família de les malvàcies és l'androceu, format per nombrosos estams, normalment amb els filaments soldats en un tub estaminal (anomenat columna estaminal) que envolta els estils, i cada estam amb una sola teca.

USOS I PROPIETATS: S’empra en jardineria com exemplar aïllat, en grups, formant tanques lliures, o en forma de petit arbre en alineacions en carrers estrets. Per el tipus de flor pot confondre's amb l'hibisc de la Xina (Hibiscus rosa-sinensis) però la forma de les fulles i la característica columna estaminal, més curta i a penes exserta de l’altea els diferencien amb claredat.

Requereix ple sol encara que és resistent al fred i suporta gelades de fins -15oC una vegada ben establerta; prefereix els sòls neutres però suporta els calcaris i la sal de les zones costaneres a condició d’estar ben drenats. No és massa exigent d’humitat i és suficient en un reg mitjà. Floreix sobre branques del mateix any, per la qual cosa convé podar cada temporada, quan passen els freds, per a mantindre la forma sense por a minvar floració. Les flors duren poc, al voltant d’un dia, però la floració és abundant, especialment si s’adoba amb compost en primavera i estiu. Existeixen gran varietat de cultivars.

Es multiplica per mitjà d'estaques. Amb llavors també és possible però resulta més complicat. Les llavors necessiten estar a remulla unes 48 hores abans de sembrar per reblanir la capa protectora.

Pot patir malalties com ara botritis, rovell i podridura en les arrels per humitat excessiva. Quant a plagues pot tindre pugons, cotxinilles, aranya roja, mosca blanca i abella serradora de fulles.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Hibiscus deriva del grec “ibískos” que era el nom que els antics grecs donaven a la malva i a l'altea. El nom específic syriacus és un epítet geogràfic que fa al·lusió al seu origen a Síria.

Les diferents parts de la planta contenen diverses substàncies d'efectes beneficiosos que són empleats amb fins terapèutics en la medicina popular, generalment per mitjà d'infusions, cremes, etc. a més a més l'extracte de l'escorça s'utilitza en cosmètica com a condicionador de la pell.

Hibiscus syriacus és la flor nacional de Corea del Sud, on rep el nom de mugunghwa (Hangul: 무궁화; Hanja:無窮花). El significat simbòlic de la flor es deriva de la paraula mugung coreana, que significa "eternitat" o "abundància inesgotable".

Hibiscus syriacus va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 2: 695. 1753.

Família Malvaceae


diumenge, 14 de maig de 2023

Strelitzia reginae Banks ex Aiton

NOMS: Au del paradís. Estrelitzia. Castellà: Ave del paraiso. Estrilicia. Flor de la grúa. Èuscara: paradisuko hegazti. Gallego: Ave do paraíso. Portuguès: Ave do paraíso. Francès: Strélitzia Oiseau du paradis. Italià: Uccello del Paradiso. Anglès: Bird of Paradise, Crane Flower . Alemany: Paradiesvogelblume. Holandès: Paradijsvogelbloem. Grec: Πτηνό του παραδείσου. Στερλίτζια βασίλισσα. Στερλίτζια της βασιλίσσης

DISTRIBUCIÓ: Procedent d’ Àfrica, regió sud-oest del Cap. Introduït als jardins de Kew el 1773. Ara es cultiva àmpliament a totes les regions tropicals i subtropicals.

HÀBITAT: Cultivada com planta ornamental

FORMA VITAL: Faneròfits: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta amb els meristemes a més de 40 cm del terra en l’època desfavorable. És el cas d'arbres, d'arbusts i lianoides.

DESCRIPCIÓ: És una herba monocotiledònia, rizomatosa, de gran alçada, que es cultiva als jardins de regions tropicals i subtropicals per l’espectacularitat i bellesa de les seues flors. Forma una mata alta, de més de metre i mig

Fulles coriàcies i glabres, de llarg pecíol (fins un metre) i limbe ovalat de entre 30-50 cm amb nervi central patent, que naixen d’un rizoma o tija horitzontal subterrània.


Flors formades per tres tèpals lliures i iguals de color taronja brillant, i altres tres tèpals desiguals de color porpra-blau, dos dels quals units, en forma de fletxa, rodegen l’estil. Tot el conjunt floral està protegit per grans bràctees que es col·loquen en perpendicular a la tija que les suporta, donant així l’aparença d’un cap d’ocell. Androceu format per cinc estams ben amagats cadascun acabat en dues teques. El gineceu, d’ovari ínfer, consta de tres carpels o compartiments fèrtils que es troben fusionats i formen un únic estil o prolongació filiforme, d’uns 10 cm de llarg. Flors en general de color taronja groguenc, o groc pur en alguns cultivars, amb l'estructura sagitada de color violeta fosc.

Fruit en càpsula que s’obri per tres valves per deixar sortir les llavors que són arrodonides, negres i estan acompanyades d’una excrescència o aril en forma de floc de pèls de color ataronjat.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES:  «Entre les plantes arribades a Kew des del sud-est africà, va destacar una de singular bellesa i de forma tan estranya com captivadora» (Vegeu l’article “‘Strelitzia reginae’ i el segle d’or de la botànica de Daniel Climent Giner i Carles Martín Cantarino a la revista Mètode

USOS I PROPIETATS: : S’adapta be a tot tipus de sòl amb la condició de que siga ric en nutrients.  Li agrada la llum del sol sense la qual no floreix. De març en avant requereix regs freqüents i adob per a fer vàries florides a l’any però és molt sensible al fred i no suporta les gelades. És important que el substrat estiga ben drenat per evitar la podridura de les arrels, i deixar que el sòl estiga sec abans de tornar a regar. Vegeta bé en test però té arrels molt vigoroses i necessita espai. És propaga per divisió, separant els fillols amb el rizoma, o per llavors posant-les a remulla en aigua temperada un parell de dies. Tarda de tres a cinc anys a fer flors.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom científic del gènere Strelitzia és en honor de Charlotte Sophia de Mecklenburg-Strelitz (1744-1818), esposa de Jordi III, rei de Gran Bretanya i Irlanda, aficionada a la botànica. El nom de l’espècie, reginae, ve del llatí i significa “de la reina”

 L’espècie fou introduïda a Europa pels anglesos en 1773, quan la portaren junt a altres espècies per a plantar-les al Jardí Botànic Reial de Kew, a 10 km de Londres.

Les flors són pol·linitzades per colibrís, que han de recolzar-se sobre les anteres per tal de libar el nèctar i, així, s’impregnen de pol·len que transportaran a altres flors.

Strelitzia reginae va ser descrita per William Aiton i publicada en Hortus Kewensis; or, a catalogue . . . 1: 285. 1789.

Família Strelitziaceae

dimecres, 12 d’abril de 2023

Clivia miniata (Lindl.) Bosse

NOMS: Clívia. Castellà: Clivia. Anglès: kaffir lily. Natal lily. Bush lily. Alemany: Klivie. Neerlandès: Sint-Jozefplant.

SINÒNIMSImantophyllum miniatum (Lindl.) Hook.;  Clivia sulphurea Laing

DISTRIBUCIÓ: originària dels hàbitats boscosos a Sud-àfrica

HÀBITAT: Cultivada a jardins i contenidors

FORMA VITAL: Geòfit: en les formes vitals de Raunkjaer, plantes vivaces que durant l'època favorable produeixen òrgans de reserva subterranis on s'acumulen els nutrients per a sobreviure durant l'època desfavorable.

DESCRIPCIÓ: Planta perenne, amb nombroses arrels carnoses d’on surten les fulles d’una alçada d’uns dos pams, i la tija floral

Fulles planes, grosses per emmagatzemar aigua, d’un verd brillant, de fins 6 cm d’amplària i 70 cm de llarg, disposades en dues files oposades.

Flors en umbel·la terminal, ataronjades (actualment es poden trobar al mercat amb flors blanques i grogues) que desprenen un suau perfum, creixen en umbel·la a l’extrem d’una tija floral a finals de l’hivern i manté la floració fins la meitat de l’estiu. Corol·la amb sis tèpals breument fusionats a la base. Androceu amb sis estams. Gineceu amb estil acabat en estigma trilobat.  Floreix a partir del tercer any. 

Fruit en forma de baia verda que va madurant per a lluir un color viu vermell durant l’hivern

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: De les 6 espècies conegudes del gènere, Clivia miniata i les seves varietats híbrides són les més àmpliament conreades, amb flors que oscil·len entre el vermell ataronjat fosc i el groc pàl·lid.

USOS I PROPIETATS: S’empra com planta ornamental en jardins i com planta de interior. Es desenvolupa be a l’empara dels arbres, perquè necessita ombra parcial o total, mai a ple sol, i s’ha de protegir de les gelades perquè a -20 perd les fulles i si la gelada no supera els -70 rebrota a la primavera però amb gelades fortes morirà. Regs generosos en època de floració a la primavera i estiu i, a la tardor i hivern, deixarem que les pluges s’encarreguen, si estan al jardí, o el reduirem al mínim si la cultivem en test, perquè si pateix set a l’hivern floreix amb més força.

A finals de l’hivern cal llevar les fulles envellides i les tiges florals, i proporcionar adob per a que a la primavera broti amb força. Si tallem les tiges florals abans de que fructifiqui no gaudirem del roig brillant dels fruits però estalviarem un esforç important a la planta que agrairà  amb una major floració a l’any vinent. Té un bon comportament con a planta d’interior, doncs floreix millor amb les arrels comprimides pel test, a l’inrevés de la majoria de les plantes. Però no suporta la calefacció. La multiplicació més fàcil és a través dels fillols que broten de la planta mare, o per divisió de la mata.

A causa de l' alcaloide licorina que conté, les parts de la planta són verinoses.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: el nom del gènere Clivia deriva del nom de la duquessa de Northumberland, Charlote Florentia Clive, institutriu de la futura reina Victòria del Regne Unit, que fou la primera que va cultivar a Europa un exemplar de clívia. L’epítet específic llatí miniata significa "cinabri", el color del plom vermell, referint-se al color de les flors.

Aquesta espècie va ser descrita per primera vegada l'any 1854 per John Lindley a Gardeners' Chronicle, London 1854, pp. 119, 149 amb el nom (basiònim) Vallota miniata . Va ser canviat al gènere Clivia per Eduard August von Regel a Gartenflora , volum 13, làmina 434 el 1864

Família Amaryllidaceae

dilluns, 27 de març de 2023

Plectranthus verticillatus (L.f.) Druce

NOMS: Planta del diner. Castellà: Planta del dinero. Portuguès: Dólar. Francès: Lierre suédois. Anglès: Swedish ivy. Swedish begònia. Whorled plectranthus. Alemany: Schwedischer Efeu, Mottenkönig. Harfenstrauch.

SINÒNIMS: Ocimum verticillatum L.f.; Plectranthus nummularius Briq., Ocimum racemosum Thunb.; Plectranthus thunbergii Benth.

DISTRIBUCIÓ: Originària d’Àfrica i naturalitzada en zones temperades d’ambdós hemisfèris. 

HÀBITAT: Cultivada com planta ornamental d’interior

FORMA VITAL: Camèfit: tipus biològic de les formes vitals de Raunkjaer que defineix els vegetals amb les seues parts aèries persistents tot l'any però que tenen les gemmes persistents a un nivell de terra inferior als 25-50 cm.

DESCRIPCIÓ: Petita herba sempre verda que pot arribar als 30 cm d’alçada amb tiges carnoses decumbents,

Fulles oposades, peciolades, de limbe carnós, de circular a ovat, marge crenat o dentat, amb nervis porpra al revers i anvers verd brillant.

Flors apareixen en inflorescències en raïm terminal, en verticils, amb el calze campanulat acabat en cinc dents i amb pèls; corol·la labiada de color blanc o blau pàl·lid, amb el llavi superior emarginat, tan llarg com el inferior. Androceu amb estams lliures, exserts o no exserts. Floreix a la tardor i hivern.

Fruit en petita núcula obscura i amb petites rugositats.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: En botànica s'anomena verticil un aplec de tres o més fulles, estams, branques o altres òrgans que naixen al mateix nivell d'una tija o eix, formant un cercle al seu voltant. Si solament són dos els òrgans que naixen al mateix nus, es diu que són oposats. Les fulles poden estar disposades en verticils, i es diu que són verticil·lades, però aquesta disposició és més típica en les fulles modificades que formen la flor de les angiospermes. En el cas de les flors el verticil rep diferents noms en funció de la seva posició i funció: Calze: format per sèpals. Corol·la: format per pètals. Androceu: format pels estams. Gineceu: format per carpels, de vegades agrupats en pistils.

USOS I PROPIETATS: Es conrea com a planta d’interior. Resulta molt decorativa en test o cistella penjant. A les zones de clima temperat, sense gelades, s’empra en jardineria com a planta cobertora. Necessita ombra per mantenir la humitat però cal tindre cura i evitar l’embassament que podreix les arrels. Cal ubicar-la en alt, perquè les tiges són penjants, amb llum però sense sol directe, i on la temperatura no siga inferior als 5oC.

Multiplicació per esqueix a la primavera o l’estiu perquè arrela amb facilitat. Només cal posar un esqueix en aigua i als pocs dies ja mostrarà les arrels i estarà llest per plantar. Plagues i malalties: Pot ser atacada per àcars però el principal risc és l’excés d’aigua, que farà sortir taques negres a les fulles.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Plectranthus deriva del grec “plectron” esperó, i “anthos” flor, és a dir, flor d’esperó. L’epítet específic verticillatus, deriva del llatí “verticillus, -i”, que era una rodanxa que es posava a la part inferior del fus per a que girés amb més facilitat. En botànica és el conjunt de fulles o d'òrgans que neixen al mateix nivell en una tija o eix, per la manera verticil·lada que apareixen les flors.

Hom diu que en la casa on hi haja aquesta planta no faltarà mai el diner i s’alleujaran els deutes, però la planta ha de ser regalada. Actualment, són diversos els països del món que tenen el costum d'honrar aquesta tradició obsequiant-li un exemplar amb una moneda enterrada a l'interior del test, no només els seus éssers estimats, sinó també els que es muden a un nou habitatge.

Un exemplar notable de Plectranthus verticillatus es pot trobar a sobre de la xemeneia a l' Oficina Oval del President dels Estats Units. Va ser un regal al president John F. Kennedy l'any 1961, i es pot veure a les fotografies fetes a l'oficina durant totes les administracions des d’aleshores. Els interns, ajudants i altres treballadors de la casa blanca sovint reben retalls de la famosa planta que cultiven i distribueixen als amics i familiars.

Aquesta espècie va ser primerament nomenada Ocimum verticillatum per Carles Linné en Supplementum Plantarum 276. 1781[1782]. Més tard, George Claridge Druce, la va publicar en Botanical Society and Exchange Club of the British Isles 4(Suppl. 2): 640. 1917. amb el nom actualment acceptat de Plectranthus verticillatus.

Família Labiatae (Lamiaceae)

dissabte, 11 de març de 2023

Tulbaghia violacea Harv.

NOMS: Tulbàgia.  Castellà: Tulba. Tulbagia.  Ajo de jardín. Ajo de la Sociedad. Anglès: Society garlic. Pink agapanthus,. Wild garlic. Sweet garlic. Spring bulbs. Spring flowers.

SINÒNIMS: Omentaria violacea (Harv.) Kuntze

DISTRIBUCIÓ:  Procedent del sud d’Àfrica

HÀBITAT: Cultivat com plata ornamental

FORMA VITAL: Geòfit: en les formes vitals de Raunkjaer, plantes vivaces que durant l'època favorable produeixen òrgans de reserva subterranis on s'acumulen els nutrients per a sobreviure durant l'època desfavorable.

DESCRIPCIÓ: Herbàcia rizomatosa de fins 70 cm d’alçada. Del rizoma surten rosetes de fulles embeinadores, del centre del qual surt la tija floral o escapus.


Fulles linears, llargues i estretes, de fins mig metre de llargària i 0,5-0,7 cm d’ampla, amb l’àpex obtús, un tant carnoses i amb olor a all.


Flors en inflorescència en umbel·la erecta terminal envoltada per un involucre de dues valves membranoses, amb flors trímeres de color malva rosades que van obrint-se successivament (hi ha cultivars com el “Alba” amb flors blanques). Periant format per un tub de 8-10 mm que s’obri en sis lòbuls de 6-7 mm. Androceu amb sis estams sèssils, tres inclosos al tub del periant i altres tres a l’àpex del tub. Gineceu d’ovari trilocular ínfer, oblong, amb curt estil i estigma capitat. Floreix de mitjan estiu fins la tardor.

Fruit en càpsula trígona amb nombroses llavors aplanades de color negre

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Liliàcies i Amaril·lidàcies poden confondre’s fàcilment. Per diferenciar-les  hem de tenir en compte que les Liliàcies són herbàcies perennes, solen tenir bulbs o rizomes i tèpals acolorits (són els tèpals del calze), sis estams i ovari súper. Exemples són l'Agapanthus africanus, l'Ophiopogon japonicum i el Phormium sp. Mentre que les Amaril·lidàcies són, comunament, herbàcies de flors molt cridaneres, posseeixen sis estams i ovari ínfer. En són exemples l'Alstroemeria sp., la Clívia miniata i el Narcissus sp.

USOS I PROPIETATS: Es una planta medicinal per a la medicina tradicional africana per tenir propietats androgèniques, antifúngiques i antitrombòtiques superiors a les de l’all. Les fulles i les flors són mengívoles, amb un sabor semblant al de l’all, tot i que és menys fort.

Quan es cultiva com a ornamental, aquesta planta requereix una certa protecció contra les gelades hivernals. Indiferent edàfic, suporta bé tot tipus de sòl, tot i que prefereix sòl profund i drenant, pel que no va bé en rocalles. Va bé a ple sol o a mitja ombra però quan més sol més florirà. Suporta bé la sequera. Propagació perd divisió del rizoma, a la tardor o primavera. És molt visitada per papallones i abelles

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere, Tulbanghia, és en honor de Ryk Tulbagh (1699-1771) que va ser governador en Ciutat del Cap. Es va cartejar amb diversos botànics incloent Carlos Linneo i li va enviar més de 200 espècimens de plantes locals, motiu pel qual Linné va nomenar la planta Tulbaghia en el seu honor. L’epítet violacea, del llatí viola: porpra, violeta, de color porpra; per a les plantes, es refereix principalment a les corol·les, però també a altres òrgans.

Tulbaghia violacea va ser descrita per William Henry Harvey (Harv.) i publicada en Botanical Magazine; or, Flower-Garden Displayed ...  64: t. 3555 (1837)

Família  Amaryllidaceae

diumenge, 26 de febrer de 2023

Lonicera japonica Thunb.

NOMS: Lligabosc japonès. Castellà: Medreselva. Italià: Caprifoglio giapponese. Francès: Chèvrefeuille du Japon. Anglès: Japanese Honeysuckle. Alemany: Japanisches Geißblatt. Neerlandès: Japanse Kamperfoelie. Japonès: Suikazura. Xinès: Rěn dōng téng (忍冬藤). Jīnyínhuā. Coreà: Geumeunhwa.

SINÒNIMS: Caprifolium chinense S.Watson ex Loudon

DISTRIBUCIÓ: És una liana procedent d’Àsia (Japó, Corea i Xina) cultivada com ornamental

HÀBITAT: Cultivada als jardins i de vegades assilvestrada a camps de conreu, vores de camins i llocs alterats.

FORMA VITAL: Faneròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta amb els meristemes a més de 40 cm del terra en l’època desfavorable. És el cas d'arbres, d'arbusts i lianoides.

DESCRIPCIÓ: Liana de creixement ràpid que en una sola temporada pot desenvolupar tiges de varis metres, amb pèls,


Fulles que duren tot l’any si no fa molt de fred, són peciolades, oposades, simples, ovalades, de base arrodonida, àpex agut i marge ciliat, d’un verd brillant.

Flors en parelles, axil·lars, amb petit peduncle; bràctees semblants a les fulles, pubescents. Calze amb lòbuls triangulars d’1 mm. Corol·la bilabiada formada per un llarg i estret tub que s’obri en dos llavis, el inferior estret i arquejat, i el superior més ample i dividit en quatre lòbuls que serveixen de fons als llargs estams i l’estil que surten del tub de la corol·la. S’obrin blanques i acaben fent-se grogues però durant tota la seua existència emeten una suau fragància de vainilla. Floreix a finals de la primavera i duren tot l’estiu

Fruit consistent en una petita drupa globosa de color blau molt obscur, quasi negre, amb llavors marrons, ovoides de 3mm.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Les lianes són plantes enfiladisses, no sempre llenyoses, que utilitzen mecanismes i adaptacions especials, ascendeixen als arbres del bosc per tal d'assolir les zones més il·luminades on es desenvolupen i reprodueixen. No són paràsites, estan arrelades a terra i produeixen el seu propi aliment

USOS I PROPIETATS: En la medicina tradicional xinesa és considerada antibacteriana i antiinflamatòria però, fonamentalment, aquesta espècie és utilitzada com planta ornamental per tindre gran capacitat entapissant sobre marges o pendents, així com per a formar bardisses si tenen un bon suport com la tela metàl·lica, o per cobrir la part superior dels murs, però no són bones per cobrir murs si no hi ha un suport adequat.  També s’empra per cobrir el sòl, sobre el que fa una catifa d’un pam d’alçada.

Poden estar ubicades a ple sol o a mitja ombra. No són gaire exigents amb el sòl però a ningú amarga un dolç i l’aportació de terra fèrtil anirà bé, especialment si està junt a un mur o edificació. Tampoc és exigent en quant al reg doncs, una vegada arrelada, resisteix bé la sequera. Té tendència a perdre fulles a la part inferior, i per a corregir-ho cal practicar una poda, a l’hivern després de la floració o principi de la primavera abans de la floració, cada pocs anys. La multiplicació és fàcil per esqueix de fusta dura a la primavera o de tiges més joves a l’estiu. Si volem utilitzar les llavors haurem de plantar-les a principis de la primavera, i millor si abans les hem tingut dos o tres mesos a la nevera. Les tiges s’arrelen en quan toquen terra.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Lonicera és en honor del metge i botànic alemany Adam Lonitzer (1528-1586) autor de l’obra Kräuterbuch. El nom específic japonica és un epítet geogràfic que fa referència a Japó.

En diversos estats d’Estats Units, en Argentina, Brasil i Mèxic, és considerada una invasiva exòtica, així com a Nova Zelanda i altres illes del Pacífic. No obstant això és fàcil de controlar tallant les tiges o cremant-les. També és molt sensible als herbicides.

Lonicera japonica va ser descrita per Carl Peter Thunberg, i publicada en Systema Vegetabilium. Editio decima quarta 216. 1784.  

Família Caprifoliaceae


dimarts, 14 de febrer de 2023

Agapanthus africanus (L.) Hoffmanns.

NOMS: Agapant. Assutzena africana. Flor de l’amor. Castellà: Agapanto. Lirio africano. Portuguès: Agapanto. Lírio-do-cabo. Francès: Agapanthe d’Afrique. Tubéreuse bleue. Lily du Nil. Lis africain.  Anglès: African Lily. Blue Agapanthus. Lily-of-the-Nile. Alemany: Afrikanische Schmucklilie. Grec: Αγάπαθος αφρικανικός. Αγάπαθος  ο αφρικανικός.

SINÒNIMS: Agapanthus umbellatus L’Her.; Crinum africanum L.(Basiònim);

DISTRIBUCIÓ: Procedeix d’Àfrica del Sud, concretament del Cap de Bona Esperança.

HÀBITAT: Cultivada en jardins des de fa molt de temps

FORMA VITAL: Geòfit: en les formes vitals de Raunkjaer, plantes vivaces que durant l'època favorable produeixen òrgans de reserva subterranis on s'acumulen els nutrients per a sobreviure durant l'època desfavorable.

DESCRIPCIÓ: Planta herbàcia que disposa d’un rizoma d’on surt una curta tija amb varies fulles i l’estípit floral, de més de 70 cm, amb una umbel·la de 20 a 30 flors.

Fulles perennes allargades i estretes, suberectes, de fins 35 cm de llarg per 8-20 mm d’amplada, amb aspecte de cinta, de color verd obscur brillant que adorna el jardí tot l’any.


Flors a l’àpex de l’estípit floral on es forma una umbel·la amb pedicels de fins 5 cm de llarg i amb 20 a 30 flors hermafrodites, actinomorfes, tubulars, acabades en sis lòbuls de color blau cel o lila, de vegades blanques. Androceu amb estams més curts que el periant, exserts. Gineceu amb estil tan llarg com els estams.


Fruit en càpsules brillants, dehiscents i penjants que contenen nombroses llavors petites, negres i alades

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: El rizoma (de l'antic grec: rhízōma,«massa d'arrels», del verb rhizóō fer arrels) és una tija subterrània modificada. Els rizomes es desenvolupen a partir de gemmes axil·lars i creixen horitzontalment respecte a la superfície del sòl. El rizoma també conserva la capacitat d'emetre nous brots que creixen cap amunt, mentre que cap avall creixen les seves arrels.

USOS I PROPIETATS: S’empra com ornamental, cultivada en jardins o en grans testos, per la bellesa de les seues tiges floríferes de fins 75 cm d’alçada (si bé hi ha híbrids nanos) on la inflorescència es converteix en una bonica esfera de color que durarà, si les temperatures ho permeten,  fins ben entrada la tardor, doncs el període de floració és molt llarg.

Suporta temperatures de -6 0 C, tot i que perdrà les fulles a la primavera venint tornarà a brotar si no hi ha temperatures per sota de -150 C. Tot i això, l’agapant és sensible a les baixes temperatures, per la qual cosa vegetarà millor en zones temperades o de litoral sobre un sòl permeable, ben drenat i amb abundants nutrients, especialment en l’època de floració. No té preferències edàfiques, doncs vegeta igual sobre substrat calcari o silici. En quant a requeriments hídrics és molt exigent amb el reg, especialment en estiu.  Suporta be els indrets ombrívols poc assolellats però per a que la floració siga abundant requerirà una ubicació a ple sol. En climes massa calorosos , no obstant això, convé ubicar-lo en semi-ombra per a que el sol excessiu no cremi les fulles. Es reprodueix per divisió del rizoma a principis de primavera o a la tardor, i també, com no, mitjançant les llavors, però les plantes de llavor tardaran alguns anys en florir. És resistent a les plagues. Només cal protegir-la de caragols i llimacs.

Com ja hem dit poden cultivar-se en testos on de segur lluiran i faran un gran efecte en casa, el pati o el terrat, però són més emprats per fer bordures per marcar un camí, davant d’un muret, o en grup fent una massa en mig de la gespa, sols o acompanyats d’altres plantes.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Agapanthus deriva del grec “Agápē”, que significa amor incondicional, plenitut, i “anthos”, que significa flor; d’ací el nom popular de flor de l’amor. L’epítet específic, africanus, indica la procedència geogràfica de la planta: Àfrica.

Va ser introduïda a Europa, com planta ornamental d’exteriors, al segle XVII, el que ha afavorit l’aparició de varietats per al jardí. Hi ha la varietat  'Albus', de flors grogues; la 'Shapphire', amb flors d’un blau obscur; la varietat 'Aureus', amb flors daurades; i la 'Variegatus', amb fulles blanques amb ratlles verdoses.

Aquesta espècie va ser descrita per Carles Linné i publicada amb el nom de Crinum africanum en Species Plantarum 1: 292. 1753. Amb el nom actualment acceptat de Agapanthus africanus va ser publicada per Johann Centurius von Hoffmannsegg, en Verzeichniss der Pflanzenkulturen 35. 1824.

Família Amaryllidaceae (Liliaceae)

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...