Quan passegem pel camp o pel jardí ens creuem amb multitud d’animals i plantes als quals no prestem atenció per considerar-los insignificants, els mirem sense veure’ls, els trepitgem sense adonar-nos-en, ignorants de l’enorme bellesa d’aquests essers petits i els milers d’anys d’especialització i adaptació al medi de la seua morfologia. Aquest blog intentarà mostrar eixe món i donar a conèixer alguns dels seus secrets.

diumenge, 24 de maig de 2020

Brassica oleracea L. var. italica Plenck

NOMS: Bròcoli. Bròquil. Bròquil verd. Castellà: Brócoli. Brécol. Èuscara: Brokoli. Portuguès: Brócolos. Brócolis.  Francès: Brocoli. Italià: Broccolo. Anglès: Broccoli. Sprouting broccoli. Alemany: Brokkoli. Neerlandès: Broccoli. Xinès: lu hua cai.


SINÒNIMS: Brassica oleracea L., var botrytis subvar. cymosa Lam.

DISTRIBUCIÓ: Mediterrànea

HÀBITAT: Cultivada


DESCRIPCIÓ: És una planta molt similar a la floricol (Brassica oleracea var. botrytis) però amb qualitats que la fan molt apreciades a la cuina.


Fulles més estretes que la floricol, amb el pecíol nu a la part inferior, de color verd glauc, marge ondulat i la nervis blancs molt marcats.


Flors: Desenvolupa nombrosos primordis florals de color verd o porpra, que és el més apreciat en la cuina, que si es deixen créixer fan panícules de flors grogues. Calze de quatre sèpals lliures. Corol·la amb quatre pètals disposats en creu. Androceu amb sis estams, dos dels quals són més curts que els altres quatre, amb anteres grogues. Gineceu súper amb estigma capitat.

Fruit en síliqua que produeix nombroses llavors redones de color rosat.


CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Mitjançant la domesticació de les plantes silvestres i la selecció artificial van aparèixer diverses varietats, d’aspecte força diferent, al cap d’uns quants milers d’anys. Uns preferien les fulles, altres les gemmes terminals, altres l’arrel engrossida o la inflorescència, fent evolucionar la col silvestre a les formes que coneguem avui. La preferència pels brots immadurs i la inflorescència fa sorgir la floricol, el bròquil romanesco amb geometria fractal als brots florals i el bròcoli (Brassica oleracea var. italica) que és com la floricol però de color verd.


USOS I PROPIETATS: És considerada l’hortalissa amb major valor nutritiu per unitat de pes de producte comestible. Aporta poques calories però a banda dels minerals com ara el calci, el fòsfor i el ferro, conté elevades quantitats de vitamina C, B2, i vitamina A. Es pot menjar crua, adobada o cuita


ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Brassica és el nom de la col, emprat per diversos autors llatins com, per exemple, Plaute (segle III-II aC), però l’origen del nom és incert i es perd entre els elements grecs o celtes. Diversos textos, si més no, fan la referència etimològica amb la paraula grega "Βράσκη braske" que, segons Hesiqui, utilitzaven els italians en la Magna Grècia per referir-se a la col.

L’epítet específic oleracea deriva del llatí "olus, oleris"  que significa verdura o hortalissa, en referència a l’ús com aliment que es fa de ella. El nom de la varietat itàlica és un epítet geogràfic que fa referència a Itàlia, així com el nom comú “bròcoli” que ve de l’italià broccoli, brot,

Brassica oleracea L. var. itàlica va ser publicada per Joseph Jacob von Plenck, en Icones Plantarum Medicinalium 6: 29, t. 534. 1794.

Família Cruciferae (Brassicaceae)

dimecres, 20 de maig de 2020

Anthocharis euphenoides Staudinger, 1869

Nom comú: Aurora groga. Castellà: Bandera espanyola. Francès: Aurore de Provence. Anglès: Orange Tip. Alemany: Gelbe Aurorafalter. Neerlandès: Geel oranjetipje.

Mascle de Anthocharis euphenoides
Sinònims: Anthocharis belia (Linné, 1767); Anthocharis belia subsp. euphenoides

Identificació: Aquesta papallona diürna presenta un dimorfisme sexual molt marcat. Les taques de color taronja de les ales anteriors sobre el fons groc, separat per un ombrejat obscur, diferencien els mascles de les femelles. Aquestes tenen taques apicals estretes rogenques, en forma de bumerang, sobre fons blanc i dues petites taques negres. Ambdós sexes tenen les ales posteriors unes franges de verd i els marges serrats i irregulars. Envergadura alar prop dels quatre centímetres.


Distribució: Habita la Península Ibèrica i parts de França, Suïssa i Itàlia.

Període de vol: És univoltina, és a dir, que només fa una generació a l’any. Pot veure’s volant entre abril i finals de juny o primeres de juliol

Hàbitat: En estais oberts i ben assolellats, en matollars, erms i cultius però també al les clarianes de pinedes i carrascars o en camps d’oliveres, ametllers  o fruitals. Fins els 1500 metres d’altitud.


Biologia: Tot i que es veuen volar més mascles que femelles, són aquestes les que ponen els ous sobre les plantes nutrícies que són, especialment crucíferes del gènere Biscutella però també de Sisymbrium o Sinapis sobre les que passa la etapa d’eruga i on fixa la crisàlide per passar l’hivern.

El nom Anthocharis deriva del grec “antho” flor, i “charis” gràcia. Euphenoides fa referència a Eufemo, el fill de Poseidó i Europa, que tenia l’habilitat de caminar sobre les aigües.

Taxonomia: Gènere Anthocharis, Família Pieridae, Ordre Lepidoptera, Classe Insecta, Filum Arthropoda

diumenge, 17 de maig de 2020

Spergularia bocconei (Scheele) Asch. & Graebn.

NOMS: Espergulària vermella. Castellà: Esparcilla mayor. Esparcilla roja. Hierba bermeja. Francès: Spergulaire de boccone. Italià: Spergularia di Boccone. Anglès: Boccone's Sandspurry. Greek Sea-spurrey. Alemany: Boccones Schuppenmiere. Grec: Σπέργουλα. 


SINÒNIMS: Spergularia rubra subsp. atheniensis.; Alsine bocconei Scheele (Basiònim)

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània

HÀBITAT: Hordeion leporini. Creix en salobrars i aiguamoll però també a les vores dels camins, camps de conreu i llocs alterats. Especialment a zones litorals. Fins els 1000 metres d’altitud.


FORMA VITAL: Planta anual o biennal, de manera que pot comportar-se com Camèfit: mantenint les seues parts aèries persistents tot l'any però amb les gemmes persistents a un nivell de terra inferior als 25-50 cm; com Hemicriptòfit:  mantenint els meristemes arran de terra en l'estació desfavorable mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen; o com Teròfit completant tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors.


DESCRIPCIÓ: És una petita herba prostrada, ramificada des de la base,  amb tiges primes de fins poc més d’un pam i engrossides als nusos.


Fulles decussades, carnoses, linears, allargades, estretes i mucronades, amb dues estípules escarioses triangulars i petites que embolcallen el nus.


Flors en cimes terminals amb molts pèls glandulosos. Flors amb el peduncle un poc més llarg que el calze; bràctees que van fent-se més petites segons s’acosten al final, sent les superiors tan petites com les estípules. Cinc sèpals de marge hialí igual o poc més llargs que els pètals i amb pèls glandulosos. Cinc pètals intercalats entre els sèpals de color blanc o rosa amb la base blanca. Androceu amb 2-8 estams d’anteres grogues. Gineceu amb tres estils. Floreix en primavera i estiu, entre maig i agost.


Fruit en càpsula dehiscent per tres valves, amb llavors comprimides de color terrós sense ales

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Les estípules són estructures que poden trobar-se a la base del pecíol i consisteix en folíols que surten de la unió de les fulles amb la tija, mentre que les bràctees són com fulles situades pròximes a la flor i, de vegades, poden confondre’s amb les flors vertaderes, com és el cas de les bràctees de la buganvilla.


ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Spergularia deriva de “Spergula”, un altre gènere botànic que rep el nom del llatí “spargere” que significa escampar, i del sufixe llatí “-aria, -arium” que indica semblança, paregut o parentiu. Aquest nom fa referència a la gran escampada de llavors, patent perquè moltes queden enganxades als pèls glandulífers.

L’epítet específic bocconei és en honor al metge i botànic sicilià Paolo 'Silvius' Boccone (1633-1704), cistercenc, explorador de la flora mediterrània.

Aquesta espècie va ser descrita per Ernst Schelle i publicada en Flora 26: 431. 1843. amb el nom de Alsine bocconii. Amb el nom actualment acceptat de Spergularia bocconei va ser publicada en Asch. & Graebn., Syn. Mitteleur. Fl. 5(1): 849 (1919).

Família Caryophyllaceae

dilluns, 11 de maig de 2020

Papilio machaon. Linnaeus 1758

Nom comú: Papallona reina. Castellà: Macaón.  Gallego: Cola de andoriña. Èuscara: Makaon tximeleta.  Francès: Grand porte-queue. Italià: Macaone. Anglès: Old World swallowtail. Swallowtail. Alemany: Schwalbenschwanz. Neerlandès: koninginnenpage. Xinès: 金鳳蝶


Identificació: És una papallona molt cridanera amb color groc de fons sobre el que ressalten el nervis remarcats en negre, especialment marcat al anvers de les ales, acabades en cua curta. Duu unes taques blaves als marges de les ales inferiors i dues taques roges al costat de les cues. Per les nostres terres és fàcil veure-les.


Distribució: La papallona reina està present a la majoria de les regions temperades de l’hemisferi nord. És comú a tota la Península Ibèrica i a la Europa temperada, on va descendent des de fa unes dècades per l’ús de pesticides


Període de vol: Apareixen dues generacions a l’any. Una primera volada en la qual els adults depositen els ous a finals de la primavera i, una vegada complerta la maduració d’aquesta segona generació, tornen a volar a l’estiu, quan depositen de nou els ous per a hivernar en forma de crisàlide.

Hàbitat: És poc exigent en quant a l’hàbitat i pot trobar-se en qualsevol ambient, tot i que els agrada el sol i prefereixen les zones obertes amb pocs arbres.

Foto de Wikipedia
Biologia: Les erugues s’alimenten d’umbel·líferes, especialment de fenoll (Foeniculum vulgare), de fenollassa (Ferula cummunis) i i de la pastanaga borda (Daucus carota), i tenen un sistema de defensa, anomenat osmeteri, mitjançant el qual emeten un líquid pudent per espantar els enemics. La papallona adulta prefereix libar el nèctar dels cards

Taxonomia: Gènere Papilio, Família Papilionidae, Ordre Lepidoptera, Classe Insecta, Filum Arthropoda,

diumenge, 10 de maig de 2020

Juncus articulatus L.

NOMS: Jonc boval. Jonquet articulat. Castellà: Junquillo. Junco articulado. Gallego: Xunca. Xunco. Èuscara: Ihia. Portuguès: Junco-articulado. Francès: Jonc articulé, Jonc à fruits brillants, Jonc à fruits luisants. Italià: Giunco nodoso. Anglès: Jointed Rush. Jointleaf Rush. Alemany: Glänzendfrüchtige Binse. Glanzfrüchtige Binse. Glieder-Binse. Neerlandès: Zomprus. Grec: Βούρλο. Xinès: xiao hua deng xin cao.


SINÒNIMS: Juncus lampocarpus Ehrh.;

DISTRIBUCIÓ:  Pluriregional

HÀBITAT: Molinio-Arrhenatheretea. Jonqueres i herbassars humits, temporalment embassats però no salins, en sòls calcaris, fins els 1500 metres d’altitud.


FORMA VITAL: Geòfit: en les formes vitals de Raunkjaer, plantes vivaces que durant l'època favorable produeixen òrgans de reserva subterranis on s'acumulen els nutrients per a sobreviure durant l'època desfavorable. Hemicriptòfit: plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que aquest tipus de plantes renoven la part aèria cada any. En l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen.


DESCRIPCIÓ: Aquesta herba te, normalment, els rizomes dins l’aigua, amb entrenusos curts, que desenvolupen la tija erecta, de 10 a 80 cm d’alçada, acaronada per les fulles

Fulles amb una beina que acarona la tija i el limbe linear, bastant gruixut i tou. Cada tija fèrtil du de 3 a 5 fulles, de les quals una o dues primeres sense limbe


Flors en glomèruls terminals que apareixen en branques que s’obrin en diferents direccions. Els glomèruls amb una bràctea foliàcia i de 2 a 14 flors. Flors trímeres, hermafrodites. Tèpals desiguals que van prenent una coloració brunenca en la fructificació, amb marge escariós, lanceolats i acuminats. Androceu amb sis estams oposats als tèpals amb antera groga. Gineceu amb tres estil cilíndric i tres estigmes. Floreix al final de la primavera i estiu,  de maig a setembre.


Fruit en càpsula ovoide acuminada de color brunenc dehiscent per tres valves, amb nombroses llavors

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Aquesta espècie és més sensible a la sequera i a la sal que les seues germanes Juncus acutus  i Juncus maritimus,  raó per qual és considerada espècie vulnerable per les nostres terres.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Juncus deriva del llatí “iuncus” el nom que rebia el jonc però també altres espècies del gènere Juncus, Cyperus i Scirpus. Aquest nom deriva de "iúngo" lligui, perquè s’utilitzaven per lligar, com un cordell.

L’epítet específic articulatus  ve del llatí  “articulus” node, articulat, per la presència d’òrgans dividits en diferents elements separats per nodes o articulacions de diversos tipus.

Juncus articulatus va ser descrit per Carles Linné i publicat en Species Plantarum 1: 327. 1753.

Família Juncaceae

diumenge, 3 de maig de 2020

Ranunculus muricatus L.

NOMS: Botons d’or, Cadells d’aigua, Ranuncle muricat. Castellà: Abrepuños, Amorias, Guante, Centella, Abrojos a cinco. Portuguès: Bugalho. Francès: Renoncule à petites pointes. Italià: Ranuncolo spinoso. Anglès: Sharp buttercup, Spiny-fruit, Spiny-fruited buttercup. Alemany: Stachelfrüchtiger Hahnenfuß. Grec: Αβδελόχορτο. Βατράχια. Σαλάκα. Xinès: ci guo mao gen


SINÒNIMS: Notophilus muricatus Fourr.

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània

HÀBITAT: Bidention. Prefereix els llocs humits i no salins com fonts, sèquies o torrents però també es pot trobar en camps de conreu, vores de camins i llocs alterats. Fins els 300 metres d’altitud


FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

DESCRIPCIÓ: Herba anual verda glabrescent que pot arribar al mig metre d’alçada, amb la tija fistulosa i ramificada des de la base


Fulles palmatipartides amb 3-7 lòbuls i un curt pecíol


Flors hermafrodites, actinomorfes, de color groc lluent d’un centímetre de diàmetre aproximadament. Calze amb cinc sèpals reflexes. Corol·la formada per cinc pètals obovats amb una petita ungla. Androceu amb nombrosos estams disposats en espiral amb filament i anteres grogues. Gineceu súper format per nombrosos carpels lliures amb un estil cadascun. Floreix a la primavera, entre març i juliol


Fruit característic gran i amb agullons. És una polinúcula de3 5-8 mm comprimides i carenades, amb agullons i bec ample i recorbat a l’àpex, de color marró quan madura.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: La majoria d’espècies del gènere Ranunculus son verinoses per la protoanemonina que presenten.

USOS I PROPIETATS: Tota la planta en fresc és verinosa i el seu suc pot provocar bambolles en la pell. Antigament s’emprava per tractar les febres intermitents, la gota i l’asma.
En jardineria no s’empra però de vegades apareix entre la gespa de les praderes ajardinades.


ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Ranunculus és un diminutiu de “rana” granota, per l’entorn aquàtic d’algunes espècies del gènere. Plini diu: “anomenem ranuncle l’herba que els grecs anomenen “βάτραχος bátracos”, que és la granota.

L’epítet específic muricatus deriva de "múrex-múricis" el mol·lusc del qual s’extreia el tint anomenat porpra, amb la closca amb nombroses puntes espinoses, degut als agullons dels fruits que recorden al mol·lusc.

Ranunculus muricatus va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 1: 555. 1753.

Família Ranunculaceae

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...