Quan passegem pel camp o pel jardí ens creuem amb multitud d’animals i plantes als quals no prestem atenció per considerar-los insignificants, els mirem sense veure’ls, els trepitgem sense adonar-nos-en, ignorants de l’enorme bellesa d’aquests essers petits i els milers d’anys d’especialització i adaptació al medi de la seua morfologia. Aquest blog intentarà mostrar eixe món i donar a conèixer alguns dels seus secrets.

divendres, 9 d’abril de 2021

Coronilla glauca L.

NOMS: Coronil·la glauca. Carolina. Carolina de jardí. Coroneta. Senet. Castellà: Carolina, Coletui, Coletuy, Ruda inglesa. Portugès: Pascoinhas. Serra-do-reino. Italià: Cornetta di Valenza. Francès: Coronille de Valence. Coronille glauques. Anglès: Mediterranean Crownvetch. Shrubby Scorpion-vetch.

SINÒNIMS: Coronilla valentina subsp. glauca (L.) Batt.; Coronilla valentina L.

DISTRIBUCIÓ: Conca mediterrània

HÀBITAT: creix com subespontània a les roques calcàries, des del nivell del mar fins els 600 metres d’altitud.

FORMA VITAL: Faneròfits: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta amb els meristemes a més de 40 cm del terra en l’època desfavorable. És el cas d'arbres, d'arbusts i lianoides.

DESCRIPCIÓ: Petit arbust molt ramificat de fins 1 metre d’alçària amb tiges flexuoses i solcades.

Fulles compostes, imparipinnades, formades per 2-4 parells de folíols obovats i el terminal emarginat. Estípules lliures i caduques linear-lanceolades de fins 6 mm.

Flors en glomèruls axil·lars umbel·liformes amb peduncle més llarg que la fulla axil·lant. Flors hermafrodites, zigomorfes. Calze campanulat, bilabiat, amb el llavi superior més llarg que el inferior. Corol·la papilionàcia de color groc de fins 14 mm, amb l’ungla tan llarga com el calze. Androceu amb 10 estams diadelfs d’anteres grogues. Gineceu d’ovari súper amb estil de 4-5 mm acabat en estigma simple. Floreix de febrer a juny.

Fruit en llegum amb segments ben marcats (loment) amb llavors brunenques.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Linné va observar que les flors, que durant el dia són notablement perfumades, a la nit són gairebé sense olor.

USOS I PROPIETATS: Es cultiva en jardineria. És un petit arbust amb una floració abundant i prolongada, ideal per a jardineria xeròfila en llocs secs, pobres i assolellats on no arriba el reg. Bona per a zones litorals i rocalles. Amb pocs requeriments edàfics, és indiferent a sòls silícics o calcaris, sempre que estiguin ben drenats i siguin lleugers. Resisteix les baixes temperatures i la sequera. Admet la poda de formació, després de la floració, per mantenir-la més compacta. Multiplicació per esqueix de fusta tendra a l’estiu. Les llavors cal posar-les a remulla en aigua ben calenta (sense arribar a bullir) i deixar-les 24 hores abans de sembrar-les.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Coronilla el va prendre Lobelius del castellà (diminutiu de corona) en al·lusió a la forma de la inflorescència. Tournefort el va establir com gènere i Linné el va revalidar. L’epítet específic glauca és un epítet llatí que deriva del grecglaukos” que significa de color verd blavós. El nom específic valentina, és un epítet geogràfic que fa referència al lloc d’origen, tot i que en aquest cas aquesta espècie no és autòctona del País Valencià.

Coronilla glauca va ser descrita per Carles Linné i publicada en Centuria I. Plantarum ... 23–24. 1755.

Família Leguminosae (Fabaceae, Papilionaceae)

dimecres, 17 de març de 2021

Hedypnois arenaria (Schousb.) DC.

NOMS: Castellà: Camarroja de arena. Anglès: Sand Hedypnois.

SINÒNIMS: Hyoseris arenaria Schousb.; Rhagadiolus arenarius (Schousb.) Bola

DISTRIBUCIÓ: Iber.-magrib.

HÀBITAT:  Litoral marítim del País Valencià, Múrcia i Andalusia, en platges arenoses, fins els 50 metres sobre el nivell del mar. Aquestes de la platja de Tavernes de la Valldigna.

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

DESCRIPCIÓ: Herba ramificada des de la base, de fins pam i mig d’alçada, erecta, de poc pilosa a escabrida

Fulles oblongues, subenteres o més o menys dividides o pinnatífides. Les de la base peciolades i les caulinars sèssils o amplexicaules.

Flors en capítols sostinguts per un peduncle un poc engruixit sota el capítol; involucre amb bràctees involucrals poc incurvades en estat fructífer, i les exteriors molt més petites que les internes; lígules grogues amb cinc dents, les exteriors amb bandes rogenques pel revers. Androceu amb anteres grogues. Estil groc. Floreix en abril i maig

Fruit en aquenis de 6-9 mm, els externs amb un papus de setes llargues similars a les internes

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Aquesta espècie figura en la “Lista Roja de la Flora Vascular Amenazada de España

USOS I PROPIETATS: No en coneguem

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Hedypnois deriva del grec “ἠδύπνοΐς hedýpnois edipnoide” (de ἠδύς hedýs dolç i de πνέω pnéo despendre aroma, bufar, és a dir, aroma bo): nom d’una espècie de xicoira salvatge de la qual Plini explica els efectes sobre la salut.

L’epítet específic arenaria ve del llatí “arenarius, a, um” de l’arena, de la sorra, propi dels arenars        

Aquesta espècie va ser descrita per Peder Kofod Anker Schousboe (Schoub.) i publicada en Iagttagelser over Vextriget i Marokko : 197 (1800) amb el nom de Hyoseris arenaria. Amb el nom actualment acceptat de Hedypnois arenaria va ser publicada per Augustin Pyramus de Candolle,  (DC.) en Prodromus systematis naturalis regni vegetabilis, sive, Enumeratio contracta or...  7(1): 82. 1838

Família Compositae (Asteraceae)

dimecres, 10 de març de 2021

Brassica rapa L.

NOMS: Nap. Napicol. Mostassa. Castellà: Nabo. Colinabo. Grelos. Francès: Navet potager. Rave. Italià: Cavolo Rapa. Anglès: Bird's-rape. Field mustard. Turnip. Rape Mustard. Alemany: Rüben-Kohl. Speiserübe. Wasser-Rübe. Weiße Rübe. Neerlandès: Wirre Raap. Grec: Ρέβες. Xinès: Man jing

SINÒNIMS: Brassica campestris L.; Brassica rapa subsp. campestris (L.) Clapham; Crucifera rapa (L.) E.H.L. Krause; Napus rapa (L.) Schimp. & Spenn; Sinapis rapa (L.) Brot.;

DISTRIBUCIÓ: Holàrtica: L’ecozona holàrtica fa referència als hàbitats que es troben a través del conjunt dels continents de l'hemisferi nord.

HÀBITAT: Ruderali-Secalietea.  Cultivada i rarament subespontània a camps de conreu

FORMA VITAL: Biennal. Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

DESCRIPCIÓ: Planta anual o biennal tuberosa, amb l’arrel engruixida, napiforme, amb tiges de fins 80 cm d’alçada

Fulles inferiors peciolades, lirades, pinnatisectes, amb pèls hirsuts; les superiors enteres, amplexicaules, glabres,

Flors en inflorescències en raïms en els quals les flors obertes sobrepassen les poncelles (a diferència de B. napus i B. Oleracea). Flors amb el calze de quatre sèpals erectes; quatre pètals grocs unguiculats. Androceu tetradínam amb els filaments i les anteres grogues. Gineceu amb ovari súper i estigma capitat. Floreix en primavera, entre abril i juny.

Fruit en síliqua torulosa, suberecta, sobre pedicel ascendent, en la qual es pot diferenciar una part dehiscent, amb dues valves i un bec asperm indehiscent, linear. Granes brunes

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Es conreen més de 30 espècies silvestres i híbrids, d’aquest gènere, a més de nombrosos cultivars i híbrids d’origen conreat. La majoria són plantes estacionals (anuals o biennals), però algunes són arbusts petits. Les plantes de Brassica han estat objecte de gran interès científic per la seva importància agrícola. Sis espècies particulars (B. carinata , B. juncea , B. oleracea , B. napus , B. nigra i B. rapa) van evolucionar mitjançant la combinació de cromosomes de tres de les espècies anteriors (B. nigra, B. oleracea i B. rapa), tal com es descriu a la teoria del Triangle de U.

USOS I PROPIETATS: Les fulles i brots tendres es consumeixen, són els “grelos gallegos” i també l’arrel engruixida, el nap, tot i que s’empra més B. napus, igual que l’oli de les llavors (oli de colza) que s’obté de la varietat B. rapa var. oleífera o de B. napus però actualment s’utilitza més aquesta última.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Brassica és el nom de la col, emprat per diversos autors llatins com, per exemple, Plaute (segle III-II aC), però l’origen del nom és incert i es perd entre els elements grecs o celtes. Diversos textos, si més no, fan la referència etimològica amb la paraula grega "Βράσκη braske" que, segons Hesiqui, utilitzaven els italians en la Magna Grècia per referir-se a la col.

L’epítet específic rapa del grec “ρᾰπυς rápys” assonant amb “ρα ra”, contracció de “ῥίζα rhiza” arrel, i de “πούς pous” peu, per l’engruiximent de la base del peu.

Brassica rapa va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 2: 666–667. 1753.

Família Brassicaceae (Cruciferae)

dimecres, 3 de març de 2021

Blackstonia grandiflora (Viv.) Pau

NOMS: Blackstònia de flor gran. Francès: Chlore à grandes fleurs.

SINÒNIMS: Blackstonia perfoliata (L.) subsp. grandiflora (Viv.) Maire; Chlora grandiflora Viv.

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània-septentrional

HÀBITAT: Oleo-Ceratonion. Quercion ilicis. Creix en pradells terofítics calcícoles, en llocs un poc humits. Al territori diànic fins els 800 metres d’altitud.

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

DESCRIPCIÓ: Herba erecta de color glauc, sense pèls, de fins tres pams d’alçada, simple o ramificada a la paret superior

Fulles en petita roseta basal de fulles obovades; fulles caulinars (les de la tija) triangulars, oposades i soldades per la base en tota l’amplària (perfoliades), acabades en punta (mucronades)

Flors hermafrodites d’un groc or o ataronjat, en corimbes amples o pauciflors, amb peduncles fructífers de 2-3 cm. Calze dividit fins la base en sèpals linears. Corol·la marcescent a la fructificació, 2-3 vegades més llarga que el calze, amb tub de casi 1/3 a1/2 de la longitud dels lòbuls, i un nombre variable de pètals, de sis a dotze, igual que els sèpals. Androceu amb 8-12 estams de filaments i anteres grocs. Gineceu d’ovari súper globós amb estil més llarg que l’ovari i estigma més curt que l’estil, exsert i lobulat.  Floreix des del principi de la primavera fins el final de l’estiu, des d’abril fins a setembre

Fruit en càpsula ovoide septicida, és a dir, que s’obri per la junta entre carpels per deixar eixir les nombroses llavors, envoltada pel calze persistent i la corol·la marcescent.  

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Es diferencia de la subespècie típica, Blackstonia perfoliata, per la major talla en general, per les flors més grans, de 20-30 mm de diàmetre, i el major nombre de peces florals (de 8 a 12)

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Blackstonia deriva del botànic i farmacèutic londinenc del segle XVIII, John Blackstone, autor de l’obra Specimen Botanicum (1746) que conté 367 plantes britàniques considerades interessants en aquell moment. L’epítet específic grandiflora fa referència a la grandària de les flors.

Aquesta espècie va ser descrita per Domenico Viviani i publicada en Florae Corsicae Prodromus App. Alt.: 4. 1830 amb el nom de Chlora grandiflora. Amb el nom actualment acceptat de Blackstonia grandiflora va ser publicat per Carles Pau i Espanyol en Memorias de la Real Sociedad Española de Historia Natural 12: 361 (1924)

Família Gentianaceae

dimecres, 24 de febrer de 2021

Syagrus romanzoffiana (Cham.) Glassman

NOMS: Palmera de la reina. Fals cocoter. Pindó. Castellà: Coco plumoso, Palmera de la reina, Palmera pindó. Portugués: Jerivá, Coqueiro. Francès: Palmier de la reine. Cocotier plumeux. Anglès: Queen palm. Feather palm. Neerlandès: Koninginpalm. Pindópalm. Xinès: huang hou kui.

SINÒNIMS: Cocos romanzoffiana Cham.;  Arecastrum romanzoffianum (Cham.) Becc.; Calappa romanzoffiana (Cham.) Kuntze

DISTRIBUCIÓ: Palmera originària del sud de Brasil, Paraguai, Bolívia, Uruguai i Argentina

HÀBITAT: Prefereix sòls rics i humits, ben drenats, i molt de sol

FORMA VITAL: Macrofaneròfit : segons la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, faneròfit amb les gemmes persistents situades a més de 2 m d'alçada.

DESCRIPCIÓ: Palmera de port elegant, amb estípit grisenc i les cicatrius foliars marcades però sense protuberància, que pot arribar als 25 metres d’alçada (en les nostres latituds no passa de 10) i 50 cm de diàmetre, coronat per un plomall de fulles.

Fulles persistents, alternes, en forma de palma pinnada, amb pecíol inerme, de 3-5 metres de llargària, amb el raquis penjant en la part final i llargs folíols lanceolats inserits en distintes files i apuntant en diverses direccions, que es dobleguen i pengen des de la meitat de la seua longitud, de manera que li donen l’aspecte plomós característic.

Flors en raïms de flors blanques o grogues d’un sol sexe, masculí i femení en la mateixa planta, perquè és monoica, agrupades en inflorescències molt ramificades, de fins metre i mig,  protegides per una espata llenyosa i estriada que ix entre les fulles, semblant una espasa. Floreix a l’estiu

Fruit és una drupa globosa, d’1-2 cm de diàmetre, que pren tons verds, grocs i taronja quan madura.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Syagrus romanzoffiana pot hibridar amb facilitat, al seu lloc d’origen, amb Butia capitata per donar una espècie molt desitjada, el Butiagrus nabonnandii, la palma mula, interessant per la velocitat de creixement i les característiques intermèdies de les dues espècies.

USOS I PROPIETATS: S’utilitza com a exemplar aïllat o en xicotets grups en jardins, i en alineacions, adequat per a zones costeres càlides, doncs tolera el vent del mar.  Les fulles són persistents pel que cal llevar-les manualment als exemplars ornamentals. L’aspecte esfilagarsat i plomós de les seues fulles pinnades la fa inconfusible.

Tolera gelades suaus si són breus, però requereix una ubicació a ple sol, tot i que vegeta bé a l’ombra; sòls rics en nutrients lleugerament àcids, i reg abundant per tindre prou humitat durant l’època de creixement i temps sec. Resisteix bé el trasplantament a qualsevol edat. El manteniment és fàcil i barat, només poda, i pareix que, fins ara, no li afecta la plaga de becut roig. Multiplicació per llavors que tarden poques setmanes a germinar

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: Syagrus deriva del grec "syagros συαγρος" porc senglar, verro. Altres autors però defenen que deriva del grec “skaphe” còncau, buit, i “glotta” llengua, en referència a la forma del llavi de les flors. L’epítet específic romanzoffiana és en honor del comte Nicholas Romanzoff (1753-1826), Ministre de Relacions Exteriors rus, que va finançar expedicions científiques.

Originalment, aquesta palmera fou classificada al gènere Cocos, posteriorment moguda al gènere Arecastrum i finalment assignada al gènere Syagrus en què es classifica actualment. Va ser descrita per Ludolf Karl Adelbert von Chamisso (Cham.) i publicada en Voyage pittoresque autour du monde, avec des portraits de sauvages d'Amerique, d'Asie, d'Afrique, et des iles du Grand ocean ... 5–6, pl. 5–6. 1822. amb el nom de Cocos romanzoffiana. (Basiònim). Amb el nom actualment acceptat de Syagrus romanzoffiana va ser publicada per Sidney Frederick Glassman en Fieldiana, Botany 31 (17): 382. 1968.  

Família Arecaceae (Palmae)

dimecres, 17 de febrer de 2021

Zantedeschia aethiopica (L.) Spreng.

NOMS: Cal·la. Lliri d'aigua. Lliri de paperina. Lliri d'orella d'ase. Castellà : Alcatraz. Aro de Etiopía. Cala. Cartucho. Lirio Cala. Lirio de agua. Oreja burro. Pato. Gallego: Cala. Èuscara: Kala. Portuguès: Copo-de-leite. Jarro. Jarro-das-noivas. Italià: Zantedeschia. Calla. Francès: Calla. Richarde. Anglès: Calla Lily. Arum Lily. Altar-lily. Alemany: Calla. Neerlandès Witte Aronskelk. Grec: Κάλλα.

SINÒNIMS: Calla aethiopica L., Richardia africana Kunth , Richardia aethiopica (L.) Spreng. , Colocasia aethiopica (L.) Spreng.

DISTRIBUCIÓ: És d’origen sud-africà

HÀBITAT: Àmpliament cultivada com ornamental als jardins i de vegades subespontània en llocs humits no salins, com ara rambles, torrents, canals, fonts, sèquies, basses, etc.

FORMA VITAL: Geòfit: en les formes vitals de Raunkjaer, plantes vivaces que durant l'època favorable produeixen òrgans de reserva subterranis on s'acumulen els nutrients per a sobreviure durant l'època desfavorable.

DESCRIPCIÓ: Planta geòfita, rizomatosa, de fins 1,50 m d’alçada amb els rizomes gruixuts que desenvolupen arrels blanquinoses.   

Fulles nombroses, d’un verd lluent amb un gran pecíol, alat cap a la base, que creix en vertical sostenint el limbe, de fins mig metre de llarg per un pam d’ample, sagitat amb aurícules obtuses.

Flors en inflorescències al cap d’un llarg peduncle, de fins 180 cm, acabat en una gran espata de fins un pam, de color blanc crema i verd a la base, que desprèn un suau aroma; l’espàdix, amb les flors masculines a la part superior amb estams grocs i pol·len blanc, i les femenines a la part inferior amb pistils de color verd a groguenc. El colorit espàdix ressalta sobre el blanc de l’espata. Floreix des de la primavera fins a la tardor.

Fruit en infructescències formades per nombroses baies globoses densament agrupades de color groc pàl·lid a taronja.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Una espata és una bràctea que es desenvolupa embolcallant una inflorescència, de vegades de colors atractius, que surt en algunes famílies amb inflorescències en espàdix, com ara les Araceae o les Aracaceae (palmeres) En les aràcies l’espata sol presentar una aparença petaloide, pel que sembla que la inflorescència és una sola flor.   

USOS I PROPIETATS: És una planta semi aquàtica que pot ser criada en test si el mantenim semi submergit en aigua. Necessita créixer en llocs ombrívols amb molta aigua, quan està florint, i poca humitat quan acaba la floració, però sempre amb bon drenatge. Tot i que és una planta tropical suporta glaçades moderades, perquè passat l’època de fred torna a brotar, però prefereix el clima suau sense gelades.

Cada planta produeix dos o tres flors (en realitat inflorescències) però si tallem la flor abans que produïsca les llavors pot florir de nou el mateix any. Hi ha cultivars amb flors (espates) de diversos colors el que fa la planta més atractiva de cultivar.

Per a multiplicar-la cal plantar el rizoma a uns 10 centímetres de la superfície, perquè a menys profunditat les arrels, que surten de la part superior del rizoma, no tindran un desenvolupament adequat, i si el plantem a més profunditat augmenta el perill de ser atacat per la bactèria Erwinia carotovora.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere, Zantedeschia, està dedicat al metge i botànic italià G. Zantedeschi (1773-1846) autor de deu llibres sobre la flora de Brescia. El botànic alemany Kurt Sprengel (1766 - 1833), que mantingué una fluida correspondència amb ell, batejà la planta Zantedeschia en honor seu.

El nom específic, aethiopica, no fa relació a l’actual Etiòpia sinó a Àfrica. Abans tot el que venia del sud d’Egipte i Líbia rebia el qualificatiu d’aethiopic.

Aquesta planta és coneguda en tot el món com “cala”, que deriva del grec “kalos”, que significa bonic. La flor de la cal·la s’associa amb la puresa i, per això, ha adornat molts rams de flors de núvia.

A Irlanda i el Regne Unit ha sigut utilitzada com a ram floral en Pasqua, per la qual cosa, la cal·la és el símbol polític dels nacionalistes republicans d’Irlanda del Nord des de l’aixecament de Pasqua de 1916.

És tòxica per la presencia d’oxalat de calci que, per ingestió, pot causar sensació de cremor, inflor dels llavis, la llengua i la gola, mal de panxa i diarrea.

Aquesta espècie va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 2: 968. 1753. amb el nom de Calla aethiopica. Amb el nom actualment acceptat de Zantedeschia aethiopica va ser publicada en Systema Vegetabilium, editio decima sexta 3: 765. 1826. per Kurt Polycarp Joachim Sprengel (Spreng.)

Família Araceae

 


Subscriu-t’hi al canal Menuda Natura de YouTube en https://www.youtube.com/channel/UCpDRmib7EGEngZGMHaCc52A


diumenge, 14 de febrer de 2021

Hibiscus rosa-sinensis L.

NOMS: Hibisc de la Xina. Castellà: Rosa de China. Hibisco. Flor del beso. Pacífico. Portuguès: Mimo-de-vênus. Graxa-de-estudante. Hibisco. Francès: Rose de Chine. Italià: Ibisco rosa cinese. Anglès: Chinese hibiscos. China rose. Hawaiian hibiscos. Rose mallow. Shoeblackplant. Alemany: Chinesischer Roseneibisch. Neerlandès: Chinese roos. Grec: Ιβίσκος. Xinès: zhu jin.

SINÒNIMS: Hibiscus boryanus DC.; Hibiscus festalis Salisb.; Hibiscus storckii Seem.

DISTRIBUCIÓ: Procedent, possiblement, de la Xina, tot i que no es coneixen poblacions salvatges

HÀBITAT: Plantada con ornamental a parcs i jardins

FORMA VITAL: Faneròfits: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta amb els meristemes a més de 40 cm del terra en l’època desfavorable. És el cas d'arbres, d'arbusts i lianoides.

DESCRIPCIÓ: És una planta molt emprada com ornamental en jardineria, normalment en forma d’arbust, o arbre petit, que pot arribar als cinc metres d’alçada.

Fulles peciolades perennes, alternes, ovalades, d’un verd obscur lluent, sovint dentades irregularment.


Flors hermafrodites, solitàries, vistoses, grans, de fins 15 cm de diàmetre. Calicle amb bràctees estretes. Calze amb cinc sèpals punxeguts de color verd. Corol·la en forma d’embut acabat en cinc lòbuls arrodonits, normalment vermells, però hi ha diverses varietats i híbrids amb gran quantitat de colors (blanc , groc, taronja, roig, etc.) i amb flors simples o dobles, és a dir, amb el doble de pètals. De l’ovari súper surt un tub, una llarga columna estaminal que sobresurt de la flor, que és el pistil, i porta els estams al terç superior i els cinc d’estigmes a l’àpex. Floriran durant molt mesos, de maig a setembre (en climes tropicals i subtropicals floreixen tot l’any)

Fruit és una càpsula pentagonal amb llavors semblants a lentilles que, mastegades, eliminen olors desagradables de l’alè.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Hibiscus rosa-sinensis té una característica genètica coneguda com a poliploïdia, en què hi ha més de dos conjunts complets de cromosomes. Un efecte secundari de la poliploïdia és què el fenotip de la descendència pot ser bastant diferent del pare o de qualsevol avantpassat, permetent l'expressió possiblement aleatòria de totes (o algunes) de les característiques de les generacions passades. Per aquesta característica, H. rosa-sinensis s'ha popularitzat entre els aficionats que creuen varietats, creant-ne de noves i organitzant competicions per exhibir i jutjar les nombroses plantes noves resultants i, sovint, flors extraordinàriament úniques.

USOS I PROPIETATS: Per cultivar-les al jardí o en contenidor necessita un sòl ric en matèria orgànica, prou humitat i bon drenatge. No resisteix les gelades i vol una ubicació assolellada i càlida. Quan és jove, i les tiges encara no s’han lignificat, requereix un lloc resguardat del vent i del fred i, per augmentar la resistència a les gelades, cal incorporar nitrat de potassi al sòl en el moment de plantar.

Les flors surten en les branques del mateix any, és a dir, els brots nous de primavera floriran poques setmanes després. Cal doncs una poda forta a l’hivern per a que brote amb força i tinga una floració abundant. Les flors tenen una durada molt reduïda, sols un dia, el que es compensa amb una floració contínua i abundant.

Multiplicació per esqueix dona bon resultat. S’han de prendre branquetes terminals parcialment lignificades, a finals de primavera o principi d’estiu, i estacar-les en substrat molt humit. 

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: el nom del gènere Hibiscus deriva del grec “ibískos”, que era com denominaven a la malva i la altea. L’epítet específic  rosa-sinensis ve de rosa rosa, i Sinae Xina, en referència a la procedència que significa rosa de Xina.

A les regions tropicals d’origen les flors són pol·linitzades durant al nit per rates penades (mosseguellos), i pel dia pels colibrís que acudeixen atrets pel nèctar que produeixen les flors.

En algunes zones de l’Índia s’empren les flors per donar lluentor a les sabates, doncs del suc dels pètals s’extrau una tintura negra per tintar-les. També en Portugal on rep el nom de Graxa-de-estudante per aquest motiu.

Els pètals, especialment els de flors vermelles, s’associen al desig sexual i a l’amor passional, doncs amb ells es preparen encens, saquets d’amor i  infusions que, diuen, tenen propietats afrodisíaques. Altra aplicació és per al cabell, doncs diuen que la infusió de pètals enforteix les arrels del cabell i evita l’alopècia.

A Haití , la flor té el caràcter de flor nacional no oficial i s’utilitza com a símbol de la marca del país per a la promoció del turisme, on es coneix en llengua criolla haitiana com choeblack o rose kayenn

Hibiscus rosa-sinensis va ser descrit per Carles Linné i publicat en Species Plantarum 2: 694. 1753.

Família Malvaceae

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...