Quan passegem pel camp o pel jardí ens creuem amb multitud d’animals i plantes als quals no prestem atenció per considerar-los insignificants, els mirem sense veure’ls, els trepitgem sense adonar-nos-en, ignorants de l’enorme bellesa d’aquests essers petits i els milers d’anys d’especialització i adaptació al medi de la seua morfologia. Aquest blog intentarà mostrar eixe món i donar a conèixer alguns dels seus secrets.

dimarts, 5 d’octubre del 2021

Asparagus aethiopicus L.

NOMS: Espareguera de jardí. Espareguera falguera. Castellà: Espárrago helecho. Portuguès: Aspargo. Fancès: Asperge d'Éthiopie. Anglès: Sprenger's asparagus. Asparagus fern. Asparagus grass.

SINÒNIMS: Asparagopsis aethiopica (L.) Kunth; Protasparagus aethiopicus (L.) Oberm.; Asparagus sprengeri Regel

DISTRIBUCIÓ:  Procedent d’Àfrica, especialment del sud de Sud-àfrica.

HÀBITAT: Cultivada als jardins. Subespontània en zones rocoses calcàries, vessants i matolls costaners, en zones relativament seques.

FORMA VITAL: Camèfit: tipus biològic de les formes vitals de Raunkjaer que defineix els vegetals amb les seues parts aèries persistents tot l'any però que tenen les gemmes persistents a un nivell de terra inferior als 25-50 cm.

DESCRIPCIÓ: Herba perenne amb tiges verdes arquejades decumbents, de fins 60 cm, amb espines. El sistema radicular està format per arrels fibroses amb tubercles bulbosos, d’on poden ressorgir noves plantes.

Fulles, que en realitat són cladodis, són linears, aplanades, mucronades i rígides, que fan 0,8-2 cm de llarg i 0,1-0,2 cm d’amplada i surten en grups de tres o més.

Flors molt petites i disposades en raïms, blanques o rosades, molt oloroses, de fins 0,5 cm. amb sis tèpals petits i flairosos. Androceu amb sis estams d’anteres grogues. Floreix en maig i juny.

Fruit en forma de baia verda que esdevé vermella a la maturitat, de fins 0,5 cm de diàmetre, amb una llavor negra. Aquestes baies són tòxiques, tot i que els ocells els mengen i propaguen així les llavors.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Carl Ludwig Sprenger va fer popular aquesta planta a Europa com a planta ornamental. És per això que un dels sinònims de A. aethiopicus és A. Sprengeri. Sovint confós amb A. densiflorus, es consideren espècies diferents.

El nom comú que fa referència a les falgueres no ha de confondre’ns perquè no és una falguera, es propaga per llavors o per divisió, no per espores.

USOS I PROPIETATS: En jardineria s’empra com a cobertura vegetal, en contenidors per a  interior o en cistelles penjants. Cal anar en compte amb el consum de baies que pot causar símptomes gastrointestinals com diarrea, vòmits i dolor abdominal, i el contacte amb la pell pot causar dermatitis. La planta és tòxica per als gats i gossos domèstics.

És prou rústica pel que fa al sòl, resistent a la sequera i fins i tot prou tolerant a les sals però no suporta les gelades. No regar en excés per evitar la putrefacció de les arrels. Cal ubicar-los a ple sol o a ombra parcial. Les plantes es poden podar despès de la floració per rejovenir les plantes.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom genèric Asparagus deriva del grec “ἀσπάραγος aspáragos” citat per Teofrast que significa brot nou o jove, turió, que és el que s’aprofita per menjar en algunes espècies. Està compost per “α- alpha” un intensificador, i “σπαργάω spargáo” exuberant, turgent. Altres autors pensen que deriva de “σπαράσσω sparásso“ que prové de l’arrel “sper spina” present en moltes espècies del gènere. L’epítet específic aethiopicus de Aethiopia, Etiòpia, etíop, i per extensió africà, doncs abans tot el que venia del sud d’Egipte i Líbia rebia el qualificatiu d’aethiopic.

Asparagus aethiopicus va ser descrit per Carles Linné i publicat en Mantissa Plantarum 1: 63. 1767.

Família Liliaceae (Asparagaceae)

dilluns, 30 d’agost del 2021

Ginkgo biloba L.

NOMS: Ginkgo. Castellà: Árbol de los 40 escudos. Gingo. Francès: Abricotier d'argent. Arbre aux quarante écus. Ginkgo. Portuguès: Nogueira-do-japão. Árvore-avenca. Ginkgo. Italià: Albero dei quaranta scudi. Albero dei ventagli. Ginco. Ginkgo. Anglès: Ginkgo. Maiden Hair Tree. Maidenhair-tree. Alemany: Fächerblattbaum. Ginkgo. Ginkgo-Baum. Ginkgobaum. Neerlandès: Ginkgo. Japanse Noteboom. Grec: Γκίγκο. Xinès: Maidenhair. Yin xing.

SINÒNIMS: Salisburia biloba (L.) Hoffmanns.; Salisburia ginkgo (L.) ric.

DISTRIBUCIÓ:  Procedent de Xina i Japó, utilitzat arreu del mon com arbre ornamental. Actualment creix en la natura com a mínim en dues petites zones a Zhejiang, província a l'est de la Xina, a la reserva de Tian Mu Shan.

HÀBITAT: Cultivada en jardins

FORMA VITAL: Macrofaneròfit : segons la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, faneròfit amb les gemmes persistents situades a més de 2 m d'alçada.

DESCRIPCIÓ: : És un arbre caducifoli de gran port de copa piramidal (el peu femení té un port més rabassut i atapeït que el masculí), que pot arribar als 40 metres d'alçada, amb branques que tenen la particularitat de créixer quasi en angle recte respecte al tronc central. Escorça fissurada de color gris clar.

Fulles de distribució alterna amb un llarg pecíol, limbe en forma de ventall, flabel·lades, de vegades amb una osca o entrant al mig que la divideix en dos lòbuls (per això rep el nom de biloba), verdes per les dues cares i de color de l'or a la tardor.

Flors: És un arbre dioic, és a dir, que tenen flors masculines i flors femenines en arbres diferents. Les flors són poc aparents, sense calze ni corol·la, i necessiten un medi aquós per a la fecundació, signe clar d'arcaisme evolutiu. Les masculines agrupades en aments i les femenines a l’àpex de llargs peduncles, en grups de dos o tres.  Floreix al mes d’abril.

Fruit: En realitat no pot considerar-se un veritable fruit eixa pruna petita, groga i fètida, sinó una llavor especial, ja que l'embrió no té cap estadi de repòs. El seu creixement comença des del moment de la fecundació i continua regularment, cosa que no passa en les plantes més evolucionades. És per això que no es poden guardar, ni es venen llavors de ginkgo. No obstant això, el pinyol és comestible i apreciat en Xina i Japó.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: El Ginkgo biloba és un arbre que ve de territoris molt llunyans, de la Xina, i de temps immemorials, doncs és un veritable fòssil vivent. No té parents vius, doncs el Ginkgo biloba és l'espècie única de l'únic gènere (Ginkgo) de l'única família Ginkgoaceae, de l'ordre Ginkgoals. Els més pròxims al ginkgo actual són fòssils dels període Permià, de fa 270 milions d'anys.

Xinesos i japonesos el tenen per un arbre sagrat i gràcies a això s'ha conservat en els monestirs xinesos on hi ha exemplars mil·lenaris. Els europeus no els vàrem conèixer fins que el botànic alemany Engelbert Kaempfer els descobrí, per a occident, en un temple japonès el 1690.

USOS I PROPIETATS: s’empra en jardineria però només solen plantar-se els peus masculins que no fan fruit per l’olor desagradable que desprenen. És fa un arbre de grans dimensions, el que cal tindre en compte a l’hora de situar-lo al jardí. Resulta molt elegant al costat d’una casa o en solitari rodejat de gespa. És indiferent edàfic, és a dir, que s’adapta a qualsevol tipus de terreny amb la condició de que no s’embasse. Pot estar a ple sol o en indrets ombrívols però cal tindre cura els primers dos anys que no falte l’aigua les estacions càlides i ventoses.

És una planta amb accions farmacològiques reconegudes molt efectives sobre la microcirculació cerebral i perifèrica. L'extracte de ginkgo és un vasoregulador indicat en cas de varius i afeccions vasculars de la diabetis. Recomanat en casos de insuficiència vascular senil arteriosclerosi i els símptomes que provoca, com ara vertigen, pèrdua de memòria i pèrdua d'equilibri. S'ha comprovat en estudis clínics que millora la memòria, l'atenció, la fluïdesa mental, etc. és a dir, els símptomes de l'Alzheimer. En el sistema circulatori perifèric actua sobre la mala circulació en les cames (flebitis, cames cansades, turmells unflats) i també és útil en hemorroides. A més redueix els radicals lliures produint una acció antienvelliment de tipus general. Tot això sense cap tipus de toxicitat ni efectes secundaris. En Espanya es comercialitza en farmàcies amb la marca “Tanakene”.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere  Ginkgo ve de nom japonès ginkyo  que significa albercoc (kyo) de plata (gin). Un error de transcripció trivial ha transformat el nom original en aquest gairebé impronunciable nom, però tanmateix vàlid i immutable. L’epítet específic biloba significa bilobulat, a partir del prefix bis- dues vegades i de lobus, lòbul, per les fulles bilobades.

De vegades s'anomena com “arbre del cabell de Venus” perquè les fulles són semblants a les fulles de la capil·lera (Adiantum capillus-Veneris L.) o com “l'arbre dels 40 escuts” pel preu tan elevat que van arribar a pagar-se pels arbres. També és conegut com “l'arbre dels desitjos” des de que Yoko Ono, la vídua de John Lenon, en plantara un en Detroit amb el missatge: “Arbre dels desitjos per a Detroit. Murmure el seu desig a l'escorça de l'arbre”. I també “Arbre de la pau” des de que en 1955 els escolars en plantaren un demanant a les Nacions Unides que treballaren per la pau mundial.

És un arbre estrany i magnífic. Rarament pateixen malalties i quasi mai són atacats per insectes, suporta la contaminació, el foc, les baixes temperatures, la falta de llum i, fins i tot, la radioactivitat, doncs quatre exemplars de ginkgo que hi havia a poc més d'un kilòmetre d'on va esclatar la bomba atòmica d'Hiroshima, en 1945, són els únics éssers supervivents que resten amb salut hui en dia. A la primavera següent van brotar sense cap malformació per la radioactivitat. Aquest arbre és considerat com el “portador d'esperança”

Ginkgo biloba  va ser descrit per Carles Linné i publicat en Mantissa Plantarum 2: 313-314. 1771.

Família Ginkgoaceae

dijous, 15 de juliol del 2021

Ipomoea sagittata Poir.

NOMS: Campaneta de canyar. Meravella sagitada. Castellà: Ipomoea asaetada. Campanillas. Correhuela de cañaveral. Francès: Ipomée sagittée. Italià: Campanella selvàtica. Anglès: Saltmarsh Morning-glory. Arrow-leaved morning glory. Grec: Περιπλοκάδα.

SINÒNIMS: Convolvulus sagittifolius Michx.; Convolvulus wheleri Vahl; Ipomoea diversifolia Didr.

DISTRIBUCIÓ: Neotropical: una de les vuit ecozones terrestres del planeta que coincideix amb el regne florístic neotropical. Aquesta ecozona inclou Amèrica central i del sud, les terres baixes de Mèxic, les illes del Carib i el sud de Florida. Procedeix de la península mexicana de Yucatán.

HÀBITAT: Phragmition. Creix als canyissars litorals, fins als 50 metres d’altitud. Aquesta de la platja de Tavernes de la Valldigna

FORMA VITAL: Hemicriptòfit:  Del grec antic “hémi” mig, “cryptos”  amagat, i “phuton”  planta ; en la classificació de les Formes vitals de Raunkjaer són aquelles plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que aquest tipus de plantes renoven la part aèria cada any. En l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen.

DESCRIPCIÓ: Enfiladissa perenne amb tiges que poden assolir els 6 metres, glabra, amb rizoma ramificat i nusos arrelants.

Fulles peciolades, limbe sagitat, curtament mucronat i marge enter

Flors en inflorescències en cimes axil·lars, amb peduncle més llarg que la fulla axil·lar, de 3-5 flors. Aquestes són pentàmeres, pedicel·lades, amb bractèoles que cauen. Calze campanulat amb sèpals lleugerament desiguals, els externs un poc més curts, herbacis, mucronats i amb el marge rogenc. Corol·la infundibuliforme, amb lòbuls sinuats, de color rosa o porpra. Androceu amb estams de filament pilós i anteres blanques. Gineceu d’ovari binocular, amb un estil i dos estigmes. Floreix a finals de primavera i principi de l’estiu, en juny i juliol.

Fruit en càpsula bilocular, esfèrica, glabra, amb dues llavors per lòcul.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: És una exòtica invasora que creix en zones humides d'alt valor ecològic com la marjal de Pego i zones pròximes (Alacant), marjals de Moncofa (Castelló), Cullera, l'Albufera (València) i el Delta de l'Ebre (Tarragona). En terrenys humits pròxims al mar s’enfila per qualsevol de les espècies de port elevat com a Arundo donax, Phragmites communis, Typha angustifòlia, etc.

Les flors s’obrin quan calfa el sol, romanen unes hores obertes i després es tanquen, fins l’endemà.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere, Ipomoea, deriva de les veus gregues “ips ιψ”, que significa cuc, i “omoios ὄμοιος”, que significa paregut, és a dir, paregut a un cuc, per l’aspecte voluble de les tiges.

L’epítet específic, sagittata, ve del llatí sagitta, fletxa, per les fulles en forma de punta  fletxa  

Ipomoea sagittata va ser descrita per Jean Louis Marie Poiret, i publicada en Voyage en Barbarie 2: 122–123. 1789.

Família Convolvulaceae

divendres, 9 d’abril del 2021

Coronilla glauca L.

NOMS: Coronil·la glauca. Carolina. Carolina de jardí. Coroneta. Senet. Castellà: Carolina, Coletui, Coletuy, Ruda inglesa. Portugès: Pascoinhas. Serra-do-reino. Italià: Cornetta di Valenza. Francès: Coronille de Valence. Coronille glauques. Anglès: Mediterranean Crownvetch. Shrubby Scorpion-vetch.

SINÒNIMS: Coronilla valentina subsp. glauca (L.) Batt.; Coronilla valentina L.

DISTRIBUCIÓ: Conca mediterrània

HÀBITAT: creix com subespontània a les roques calcàries, des del nivell del mar fins els 600 metres d’altitud.

FORMA VITAL: Faneròfits: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta amb els meristemes a més de 40 cm del terra en l’època desfavorable. És el cas d'arbres, d'arbusts i lianoides.

DESCRIPCIÓ: Petit arbust molt ramificat de fins 1 metre d’alçària amb tiges flexuoses i solcades.

Fulles compostes, imparipinnades, formades per 2-4 parells de folíols obovats i el terminal emarginat. Estípules lliures i caduques linear-lanceolades de fins 6 mm.

Flors en glomèruls axil·lars umbel·liformes amb peduncle més llarg que la fulla axil·lant. Flors hermafrodites, zigomorfes. Calze campanulat, bilabiat, amb el llavi superior més llarg que el inferior. Corol·la papilionàcia de color groc de fins 14 mm, amb l’ungla tan llarga com el calze. Androceu amb 10 estams diadelfs d’anteres grogues. Gineceu d’ovari súper amb estil de 4-5 mm acabat en estigma simple. Floreix de febrer a juny.

Fruit en llegum amb segments ben marcats (loment) amb llavors brunenques.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Linné va observar que les flors, que durant el dia són notablement perfumades, a la nit són gairebé sense olor.

USOS I PROPIETATS: Es cultiva en jardineria. És un petit arbust amb una floració abundant i prolongada, ideal per a jardineria xeròfila en llocs secs, pobres i assolellats on no arriba el reg. Bona per a zones litorals i rocalles. Amb pocs requeriments edàfics, és indiferent a sòls silícics o calcaris, sempre que estiguin ben drenats i siguin lleugers. Resisteix les baixes temperatures i la sequera. Admet la poda de formació, després de la floració, per mantenir-la més compacta. Multiplicació per esqueix de fusta tendra a l’estiu. Les llavors cal posar-les a remulla en aigua ben calenta (sense arribar a bullir) i deixar-les 24 hores abans de sembrar-les.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Coronilla el va prendre Lobelius del castellà (diminutiu de corona) en al·lusió a la forma de la inflorescència. Tournefort el va establir com gènere i Linné el va revalidar. L’epítet específic glauca és un epítet llatí que deriva del grecglaukos” que significa de color verd blavós. El nom específic valentina, és un epítet geogràfic que fa referència al lloc d’origen, tot i que en aquest cas aquesta espècie no és autòctona del País Valencià.

Coronilla glauca va ser descrita per Carles Linné i publicada en Centuria I. Plantarum ... 23–24. 1755.

Família Leguminosae (Fabaceae, Papilionaceae)

dimecres, 17 de març del 2021

Hedypnois arenaria (Schousb.) DC.

NOMS: Castellà: Camarroja de arena. Anglès: Sand Hedypnois.

SINÒNIMS: Hyoseris arenaria Schousb.; Rhagadiolus arenarius (Schousb.) Bola

DISTRIBUCIÓ: Iber.-magrib.

HÀBITAT:  Litoral marítim del País Valencià, Múrcia i Andalusia, en platges arenoses, fins els 50 metres sobre el nivell del mar. Aquestes de la platja de Tavernes de la Valldigna.

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

DESCRIPCIÓ: Herba ramificada des de la base, de fins pam i mig d’alçada, erecta, de poc pilosa a escabrida

Fulles oblongues, subenteres o més o menys dividides o pinnatífides. Les de la base peciolades i les caulinars sèssils o amplexicaules.

Flors en capítols sostinguts per un peduncle un poc engruixit sota el capítol; involucre amb bràctees involucrals poc incurvades en estat fructífer, i les exteriors molt més petites que les internes; lígules grogues amb cinc dents, les exteriors amb bandes rogenques pel revers. Androceu amb anteres grogues. Estil groc. Floreix en abril i maig

Fruit en aquenis de 6-9 mm, els externs amb un papus de setes llargues similars a les internes

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Aquesta espècie figura en la “Lista Roja de la Flora Vascular Amenazada de España

USOS I PROPIETATS: No en coneguem

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Hedypnois deriva del grec “ἠδύπνοΐς hedýpnois edipnoide” (de ἠδύς hedýs dolç i de πνέω pnéo despendre aroma, bufar, és a dir, aroma bo): nom d’una espècie de xicoira salvatge de la qual Plini explica els efectes sobre la salut.

L’epítet específic arenaria ve del llatí “arenarius, a, um” de l’arena, de la sorra, propi dels arenars        

Aquesta espècie va ser descrita per Peder Kofod Anker Schousboe (Schoub.) i publicada en Iagttagelser over Vextriget i Marokko : 197 (1800) amb el nom de Hyoseris arenaria. Amb el nom actualment acceptat de Hedypnois arenaria va ser publicada per Augustin Pyramus de Candolle,  (DC.) en Prodromus systematis naturalis regni vegetabilis, sive, Enumeratio contracta or...  7(1): 82. 1838

Família Compositae (Asteraceae)

dimecres, 10 de març del 2021

Brassica rapa L.

NOMS: Nap. Napicol. Mostassa. Castellà: Nabo. Colinabo. Grelos. Francès: Navet potager. Rave. Italià: Cavolo Rapa. Anglès: Bird's-rape. Field mustard. Turnip. Rape Mustard. Alemany: Rüben-Kohl. Speiserübe. Wasser-Rübe. Weiße Rübe. Neerlandès: Wirre Raap. Grec: Ρέβες. Xinès: Man jing

SINÒNIMS: Brassica campestris L.; Brassica rapa subsp. campestris (L.) Clapham; Crucifera rapa (L.) E.H.L. Krause; Napus rapa (L.) Schimp. & Spenn; Sinapis rapa (L.) Brot.;

DISTRIBUCIÓ: Holàrtica: L’ecozona holàrtica fa referència als hàbitats que es troben a través del conjunt dels continents de l'hemisferi nord.

HÀBITAT: Ruderali-Secalietea.  Cultivada i rarament subespontània a camps de conreu

FORMA VITAL: Biennal. Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

DESCRIPCIÓ: Planta anual o biennal tuberosa, amb l’arrel engruixida, napiforme, amb tiges de fins 80 cm d’alçada

Fulles inferiors peciolades, lirades, pinnatisectes, amb pèls hirsuts; les superiors enteres, amplexicaules, glabres,

Flors en inflorescències en raïms en els quals les flors obertes sobrepassen les poncelles (a diferència de B. napus i B. Oleracea). Flors amb el calze de quatre sèpals erectes; quatre pètals grocs unguiculats. Androceu tetradínam amb els filaments i les anteres grogues. Gineceu amb ovari súper i estigma capitat. Floreix en primavera, entre abril i juny.

Fruit en síliqua torulosa, suberecta, sobre pedicel ascendent, en la qual es pot diferenciar una part dehiscent, amb dues valves i un bec asperm indehiscent, linear. Granes brunes

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Es conreen més de 30 espècies silvestres i híbrids, d’aquest gènere, a més de nombrosos cultivars i híbrids d’origen conreat. La majoria són plantes estacionals (anuals o biennals), però algunes són arbusts petits. Les plantes de Brassica han estat objecte de gran interès científic per la seva importància agrícola. Sis espècies particulars (B. carinata , B. juncea , B. oleracea , B. napus , B. nigra i B. rapa) van evolucionar mitjançant la combinació de cromosomes de tres de les espècies anteriors (B. nigra, B. oleracea i B. rapa), tal com es descriu a la teoria del Triangle de U.

USOS I PROPIETATS: Les fulles i brots tendres es consumeixen, són els “grelos gallegos” i també l’arrel engruixida, el nap, tot i que s’empra més B. napus, igual que l’oli de les llavors (oli de colza) que s’obté de la varietat B. rapa var. oleífera o de B. napus però actualment s’utilitza més aquesta última.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Brassica és el nom de la col, emprat per diversos autors llatins com, per exemple, Plaute (segle III-II aC), però l’origen del nom és incert i es perd entre els elements grecs o celtes. Diversos textos, si més no, fan la referència etimològica amb la paraula grega "Βράσκη braske" que, segons Hesiqui, utilitzaven els italians en la Magna Grècia per referir-se a la col.

L’epítet específic rapa del grec “ρᾰπυς rápys” assonant amb “ρα ra”, contracció de “ῥίζα rhiza” arrel, i de “πούς pous” peu, per l’engruiximent de la base del peu.

Brassica rapa va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 2: 666–667. 1753.

Família Brassicaceae (Cruciferae)

dimecres, 3 de març del 2021

Blackstonia grandiflora (Viv.) Pau

NOMS: Blackstònia de flor gran. Francès: Chlore à grandes fleurs.

SINÒNIMS: Blackstonia perfoliata (L.) subsp. grandiflora (Viv.) Maire; Chlora grandiflora Viv.

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània-septentrional

HÀBITAT: Oleo-Ceratonion. Quercion ilicis. Creix en pradells terofítics calcícoles, en llocs un poc humits. Al territori diànic fins els 800 metres d’altitud.

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

DESCRIPCIÓ: Herba erecta de color glauc, sense pèls, de fins tres pams d’alçada, simple o ramificada a la paret superior

Fulles en petita roseta basal de fulles obovades; fulles caulinars (les de la tija) triangulars, oposades i soldades per la base en tota l’amplària (perfoliades), acabades en punta (mucronades)

Flors hermafrodites d’un groc or o ataronjat, en corimbes amples o pauciflors, amb peduncles fructífers de 2-3 cm. Calze dividit fins la base en sèpals linears. Corol·la marcescent a la fructificació, 2-3 vegades més llarga que el calze, amb tub de casi 1/3 a1/2 de la longitud dels lòbuls, i un nombre variable de pètals, de sis a dotze, igual que els sèpals. Androceu amb 8-12 estams de filaments i anteres grocs. Gineceu d’ovari súper globós amb estil més llarg que l’ovari i estigma més curt que l’estil, exsert i lobulat.  Floreix des del principi de la primavera fins el final de l’estiu, des d’abril fins a setembre

Fruit en càpsula ovoide septicida, és a dir, que s’obri per la junta entre carpels per deixar eixir les nombroses llavors, envoltada pel calze persistent i la corol·la marcescent.  

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Es diferencia de la subespècie típica, Blackstonia perfoliata, per la major talla en general, per les flors més grans, de 20-30 mm de diàmetre, i el major nombre de peces florals (de 8 a 12)

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Blackstonia deriva del botànic i farmacèutic londinenc del segle XVIII, John Blackstone, autor de l’obra Specimen Botanicum (1746) que conté 367 plantes britàniques considerades interessants en aquell moment. L’epítet específic grandiflora fa referència a la grandària de les flors.

Aquesta espècie va ser descrita per Domenico Viviani i publicada en Florae Corsicae Prodromus App. Alt.: 4. 1830 amb el nom de Chlora grandiflora. Amb el nom actualment acceptat de Blackstonia grandiflora va ser publicat per Carles Pau i Espanyol en Memorias de la Real Sociedad Española de Historia Natural 12: 361 (1924)

Família Gentianaceae

dimecres, 24 de febrer del 2021

Syagrus romanzoffiana (Cham.) Glassman

NOMS: Palmera de la reina. Fals cocoter. Pindó. Castellà: Coco plumoso, Palmera de la reina, Palmera pindó. Portugués: Jerivá, Coqueiro. Francès: Palmier de la reine. Cocotier plumeux. Anglès: Queen palm. Feather palm. Neerlandès: Koninginpalm. Pindópalm. Xinès: huang hou kui.

SINÒNIMS: Cocos romanzoffiana Cham.;  Arecastrum romanzoffianum (Cham.) Becc.; Calappa romanzoffiana (Cham.) Kuntze

DISTRIBUCIÓ: Palmera originària del sud de Brasil, Paraguai, Bolívia, Uruguai i Argentina

HÀBITAT: Prefereix sòls rics i humits, ben drenats, i molt de sol

FORMA VITAL: Macrofaneròfit : segons la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, faneròfit amb les gemmes persistents situades a més de 2 m d'alçada.

DESCRIPCIÓ: Palmera de port elegant, amb estípit grisenc i les cicatrius foliars marcades però sense protuberància, que pot arribar als 25 metres d’alçada (en les nostres latituds no passa de 10) i 50 cm de diàmetre, coronat per un plomall de fulles.

Fulles persistents, alternes, en forma de palma pinnada, amb pecíol inerme, de 3-5 metres de llargària, amb el raquis penjant en la part final i llargs folíols lanceolats inserits en distintes files i apuntant en diverses direccions, que es dobleguen i pengen des de la meitat de la seua longitud, de manera que li donen l’aspecte plomós característic.

Flors en raïms de flors blanques o grogues d’un sol sexe, masculí i femení en la mateixa planta, perquè és monoica, agrupades en inflorescències molt ramificades, de fins metre i mig,  protegides per una espata llenyosa i estriada que ix entre les fulles, semblant una espasa. Floreix a l’estiu

Fruit és una drupa globosa, d’1-2 cm de diàmetre, que pren tons verds, grocs i taronja quan madura.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Syagrus romanzoffiana pot hibridar amb facilitat, al seu lloc d’origen, amb Butia capitata per donar una espècie molt desitjada, el Butiagrus nabonnandii, la palma mula, interessant per la velocitat de creixement i les característiques intermèdies de les dues espècies.

USOS I PROPIETATS: S’utilitza com a exemplar aïllat o en xicotets grups en jardins, i en alineacions, adequat per a zones costeres càlides, doncs tolera el vent del mar.  Les fulles són persistents pel que cal llevar-les manualment als exemplars ornamentals. L’aspecte esfilagarsat i plomós de les seues fulles pinnades la fa inconfusible.

Tolera gelades suaus si són breus, però requereix una ubicació a ple sol, tot i que vegeta bé a l’ombra; sòls rics en nutrients lleugerament àcids, i reg abundant per tindre prou humitat durant l’època de creixement i temps sec. Resisteix bé el trasplantament a qualsevol edat. El manteniment és fàcil i barat, només poda, i pareix que, fins ara, no li afecta la plaga de becut roig. Multiplicació per llavors que tarden poques setmanes a germinar

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: Syagrus deriva del grec "syagros συαγρος" porc senglar, verro. Altres autors però defenen que deriva del grec “skaphe” còncau, buit, i “glotta” llengua, en referència a la forma del llavi de les flors. L’epítet específic romanzoffiana és en honor del comte Nicholas Romanzoff (1753-1826), Ministre de Relacions Exteriors rus, que va finançar expedicions científiques.

Originalment, aquesta palmera fou classificada al gènere Cocos, posteriorment moguda al gènere Arecastrum i finalment assignada al gènere Syagrus en què es classifica actualment. Va ser descrita per Ludolf Karl Adelbert von Chamisso (Cham.) i publicada en Voyage pittoresque autour du monde, avec des portraits de sauvages d'Amerique, d'Asie, d'Afrique, et des iles du Grand ocean ... 5–6, pl. 5–6. 1822. amb el nom de Cocos romanzoffiana. (Basiònim). Amb el nom actualment acceptat de Syagrus romanzoffiana va ser publicada per Sidney Frederick Glassman en Fieldiana, Botany 31 (17): 382. 1968.  

Família Arecaceae (Palmae)

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...