Quan passegem pel camp o pel jardí ens creuem amb multitud d’animals i plantes als quals no prestem atenció per considerar-los insignificants, els mirem sense veure’ls, els trepitgem sense adonar-nos-en, ignorants de l’enorme bellesa d’aquests essers petits i els milers d’anys d’especialització i adaptació al medi de la seua morfologia. Aquest blog intentarà mostrar eixe món i donar a conèixer alguns dels seus secrets.

dimarts, 17 d’octubre de 2017

Datura stramonium L.

NOMS: Estramoni. Figuera infernal borda. Herba de l’asma. Herba pudenta. Herba talpera. Orval. Castellà: Estramonio. Flor de la trompeta. Hierba hedionda. Higuera loca. Trompetilla. Occità: Castagnié bastard, Estramòni. Gallego: Figueira do demo. Herba do morto. Èuscara: Pikozoro. Asma-belarra. Estramonioa. Portuguès: Estramónio. Figueira do inferno. Italià: Stramonio comune. Francès: Datura officinal, Stramoine, Stramoine commune. Anglès: Common thorn apple, Devil´s trumpet, Jimson weed, Thorn apple, Trimona. Alemany: Asthmakraut. Gemeiner Stechapfel. Gewöhnlicher Stechapfel. Teufelsapfel. Weißer Stechapfel. Neerlandès: Doornappel. Grec:  Αγριοκαρυά. Ακανθόμηλον. Ζορνές. Πορδόχορτο. Τάτουλας. Xinès: man tuo luo.

Flors grans, solitàries
SINÒNIMS: Datura tatula L.

DISTRIBUCIÓ: Introduïda. Neotropical: una de les vuit ecozones terrestres del planeta que coincideix amb el regne florístic neotropical. Aquesta ecozona inclou Amèrica central i del sud, les terres baixes de Mèxic, les illes del Carib i el sud de Florida.

HÀBITAT: Ruderali-Secalietea. Creix a les vores dels camins, terres cultivades i herbassars ruderals. Fins els 800 metres d’altitud.

Tiges robustes de fins un metre d'alçada
FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

DESCRIPCIÓ: Herba de cicle anual procedent d’Amèrica però naturalitzada a les nostres terres. Tiges robustes que poden assolir el metre d’alçada, que ramifiquen dicotòmicament, de color verd, glabrescent i olor desagradable  

Fulles simples de base asimètrica
Fulles peciolades, de distribució alterna, tot i que de vegades semblen oposades, simples, molt amples, de base asimètrica, oval-acuminades i marge amb dents ben marcades, també acuminades. Les inferiors enteres.

Flors blanques en forma d'embut
Flors solitàries amb un curt peduncle. Calze en tub que cobreix més de la meitat de la corol·la, acabat en cinc lòbuls de punta lanceolada, amb la part inferior persistent. Corol·la en forma d’embut, amb els pètals soldats acabat en cinc lòbuls curts que es prolonguen en un apèndix triangular lanceolat, de color blanc. Androceu de 5-6 estams inserits a la meitat inferior de la corol·la, amb anteres lliures. Ovari amb estil acabat en estigma. Floreix a l’estiu i la tardor, entre juliol i novembre

Fruit en càpsula coberta d'agullons
Fruit en càpsula ovalada coberta d’espines, dehiscent per quatre valves, amb llavors reniformes negres.

Observacions: Semblant a Datura ferox de la qual es diferencia per la càpsula amb agullons molt més nombrosos, més curts i fins, de 5-10(15) mm de longitud i d’1-2 mm d’amplada a la base, i per les dents del calze més grans de (3)5-10 mm, i desiguals

Llavors reniformes de color negre
CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Diu Pius Font i Quer en el Dioscórides renovado que les solanàcies constitueixen el grup de plantes més tenebrós de la història d’Europa. El jusquiam, la belladona i la mandràgora, prescindint d’altres vingudes més tard del Nou Món, van fer volar les bruixes i ajuntar-se amb el dimoni, per acabar, finalment, en la foguera; quan encara no es coneixien les virtuts de llurs principis actius ni tan sols dels seus meravellosos alcaloides.

USOS I PROPIETATS:  Té propietats com a sedant i antiespasmòdic del sistema digestiu. En ungüent s’empra per a cremades, ferides, varius perquè que té propietats calmants i antiinflamatòries. També s'utilitza contra el Parkinson i la paràlisi agitant, pels efecte sedants sobre el sistema nerviós central de l'escopolamina que disminueix l'excitabilitat de l'escorça cerebral.

Té unes potents propietats al·lucinògenes però és molt TÒXICA. Les fulles són verinoses i el fruit és una droga molt seriosa. La ingestió provoca els símptomes del “deliri atropínic” és a dir, excitació, angoixa, desorientació, al·lucinacions, insomni, visió borrosa, sequedat bucal, set intensa, rubefacció cutània, hipertèrmia, taquicàrdies, vertigen, dolors, mareig, i fins i tot, pot arribar a produir coma. Els efectes tòxics de l'estramoni són els mateixos que per a la belladona però en major magnitud i la part de la planta que presenta major toxicitat són les llavors. La dosis mortal als adults són unes 30 llavors, que es redueixen a unes 20 per als infants.

Tot i això, antigament es comercialitzaven els “cigarrets del Doctor Andreu” contra l'asma, que contenien fulles d'estramoni, ja que contenen atropina que és broncodilatadora i un analgèsic local. Actualment està prohibida la seva comercialització i venda al públic, degut a la seva toxicitat, per l'ordre SCO/190/2004

La informació continguda en aquest document és exclusivament il·lustrativa. En cap cas es prescriu ni es dona cap consell mèdic.



ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Datura és la transcripció portuguesa de l’hindustani “dhatúra” (en sànscrit “dhustura”) que significa poma espinosa. Linné va substituir el gènere Stramonium  de Tournefort pel gènere Datura. Fent un joc de paraules al voltant del participi de futur del verb donar (daturus, -a, -um) dient que “A la Datura es pot continuar donant aquest nom com llatí, tot i que sigui d’origen exòtic, perquè potser en la Índia les dones lascives donen i donaran les llavors (com afrodisíac) a llurs marits fluixos” (“Daturae, licet originis sit peregrinae, vocabulum persistere valet, cum a Latina derivari potest; dantur et daturae forte in Indiis posthac semina a lascivis foeminis maritis inertibus”)

L’epítet específic stramonium ve del grec “στρύχνος strýchnos” solano, stricno, nom de diverses plantes anomenades per Teofrast i Dioscòrides, i “μᾰνῐκός manikós” maníac, boig, foll, és a dir, solanàcia que embogeix, per les seues propietats narcòtiques. 

El nom popular d’herba talpera deriva de llur ús per mantenir els camps lliures de talps. També s’empra per allunyar alguns insectes perjudicials per als cultius, com l’arna de la col. El nom comú en anglès, Jimson weed, fa referència al post d’observació nord-americà Jamestown, on els esclaus de la cuina varen afegir llavors d’estramoni a la sopa dels soldats anglesos per rebel·lar-se i incendiar el post en 1676.

S’associa al vudú i a la bruixeria perquè els xamans fumaven les seues fulles junt al tabac per entrar en trànsit.

Datura stramonium va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 1: 179. 1753.

Família Solanaceae

dimecres, 11 d’octubre de 2017

Trifolium stellatum L.

NOMS: Trébol estrellat. Capsoti. Corona de Crist. Herba de capsigrany. Trifoli estrellat. Castellà: Trébol estrellado. Estrella. Estrella montés. Farolitos. Trifolio estrellado. Portuguès: Trevo estrelado. Francès: Trèfle étoilé. Italià: Trifoglio stellato. Anglès: Star clover. Starry clover. Alemany: Stern-Klee. Grec: Αγριοτρίφυλλο. Τριφύλλι το αστερωτό.

Inflorescències de Trifolium stellatum en glomèruls terminals 
SINÒNIMS: Trifolium xanthinum Freyn

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània

HÀBITAT: Thero-Brachypodion. Creix a les vores dels camins, als camps erms i als prats terofítics sobre sòls eutròfics. Fins els 1200 metres d’altitud

Herba de tiges de fins un pam d'alçada
FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

DESCRIPCIÓ: Petita herba erecta o ascendent, de fins un pam d’alçada, ramificada a la base, amb les tiges i els peduncles de les inflorescències cobertes de pèls

Fulles superiors amb el pecíol curt
Fulles trifoliades, de distribució alterna, amb folíols en forma de cor però amb la part ampla a l’àpex (obcordiformes) i el marge denticulat a la part superior. Les fulles superiors tenen un curt pecíol, mentre que les inferiors tenen un pecíol molt llarg. A la base de les fulles apareixen dues estípules ovades i denticulades.

Calze cobert de pèls suaus, amb cinc dents el doble de llargues que el tub
Flors agrupades en glomèruls terminals esfèrics, a l’àpex d’un llarg peduncle que pot arribar als 10 cm. flors hermafrodites, zigomorfes i pentàmeres. Calze tubular amb pèls sedosos, amb cinc dents el doble de llargues que el tub. El calze, quan està madur, s’obri en forma d’una estrella de cinc puntes vermelloses. Corol·la papilionada de color rosa pàl·lid que sobresurt a penes del calze. Estendard lanceolat, carena més curta que les ales. Androceu amb 10 estams diadelfs. Gineceu d’ovari súper amb estil cilíndric i estigma terminal. Floreix a la primavera, de març a juny

Fruit en llegum que roman dins del calze persistent
Fruit en llegum bivalve indehiscent, amb una sola llavor grossa i llisa, de color groc, que roman inclosa al calze.

Llarg pecíol de les fulles inferiors amb dues estípules a la base
CURIOSITATS BOTÀNIQUES: S’ha demostrat que algunes plantes són carnívores, perquè cacen, maten i digereixen les seves víctimes, però encara hi ha altres, més nombroses, des d’herbes petites com Silene gallica a arbres com Paulownia tomentosa, en les quals podem trobar insectes morts a les fulles o altres parts on la planta ha secretat substàncies enganxoses o verinoses. El motiu és perquè els cadàvers dels insectes cauen al sòl i es descomponen, alliberant el nitrogen que necessita el vegetal, i les que queden a les fulles alimenten les bactèries que deixaran restes rics en nitrogen.


USOS I PROPIETATS: Com passa amb totes les espècies de lleguminoses, fixa al sòl el nitrogen de l’aire, pel que enriqueix el substrat i afavoreix el creixement d’altres espècies. També és una bona planta farratgera.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Trifolium  deriva del llatí “tres, tria” que significa tres, i “folium, -ii” que significa fulla, és a dir, amb tres fulles. Antigament s’anomenava trifolium a nombroses plantes de fulles trifoliades dels gèneres Trifolium, Bituminaria, Medicago o Melilotus. L’epítet específic stellatum deriva del llatí  "stella" estrella, és a dir estrellat, per la forma que adquireix el calze quan és madur.

Trifolium stellatum va ser descrit per Carles Linné i publicat en Species Plantarum 2: 769. 1753.

Família Leguminosae (Fabaceae, Papilionaceae)

dijous, 5 d’octubre de 2017

Pseudorlaya pumila (L.) Grande

NOMS: Cospí marí. Cospí de mar. Carretons. Nou d’aigua. Castellà: Quijones marinos. Francès: Fausse Girouille des sables. Italià: Lappola delle spiagge. Anglès: Dune Carrot. Small carrot. Alemany: Zwerg-Möhre. Grec: Καυκαλίδα

Inflorescències en umbel·la composta
SINÒNIMS: Caucalis pumila L.; Daucus pumilus (L.) Hoffmanns. & Link; Orlaya pumila (L.) Halácsy

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània

HÀBITAT: Crucianelletum maritimae. Creix als arenals marítims, fins els 100 metres d’altitud. Aquest exemplar de la platja de Tavernes de la Valldigna.

Herba ramificada des de la base
FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

DESCRIPCIÓ: Herba petita de tiges ramificades aplicades al terra, amb pèls híspids, de fins un pam

Fulles 2-3 pinnatisectes
Fulles de contorn deltat molt dividides, 2-3 pinnatisectes, híspides, i també aplicades al terra, amb pecíol lleument embeinador a la base.

Calze amb dents
Flors en inflorescències en umbel·la composta oposada a la fulla, amb radis rígids i de diferents mesures i bràctees i bractèoles linears. 8-12 flors per umbèl·lula, la meitat de les quals són hermafrodites i l’altra meitat masculines. Calze amb dents perceptibles. Pètals obovats de color blanc, rosat o purpuri, els exteriors de les flors externes de la umbel·la són lleugerament més llargs. Estilopodi cònic amb curt estil. Floreix a la primavera, entre abril i juny.

Fruit amb espines gloquidiades
Fruit el·lipsoïdal, comprimit dorsalment amb files d’espines gloquidiades 

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Els humans tenim un òrgan, el nas, mitjançant el qual percebem l’olor i aquesta informació es transmet al cervell. Doncs bé, les plantes no en tenen un, en tenen milions de nassos repartits per tot el cos, des de les arrels fins a les fulles, que detecten les substàncies volàtils per recaptar informació de l’entorn i per a comunicar-se entre elles i amb els insectes. Açò és perquè la sensibilitat de la planta és difusa, així, mentre nosaltres emprem només el nas, les plantes tenen cèl·lules que detecten els compostos orgànics d’origen biogenètic per tot el cos.

Umbel·les amb radis desiguals
ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Pserdorlaya deriva del grec “pseûdos” fals, i del gènere Orlaya, de la família de les umbel·líferes. El genèric Orlaya està dedicat al metge i botànic rus Johann Orlay (1770-1827), secretari de l’Acadèmia de la Ciència de San Petersburg. L’epítet específic pumila ve del llatí “pumilus, -a, -um” petit, nan, en comparació amb les espècies congèneres.

Aquesta espècie va publicada per Carles Linné en Systema Naturae, ed. 10, 955 (1759) com Caucalis pumila. Amb el nom actualment acceptat de Pseudorlaya pumila va ser descrita per Loreto Grande i publicada en Nuovo Giornale Botanico Italiano, Nuova Serie 32: 86. 1925.

Família Umbelliferae (Apiaceae)

divendres, 29 de setembre de 2017

Paronychia suffruticosa (L.) Lam.

NOMS: Herbeta de la sang. Sanguinària. Castellà: Hierba de la sangre. Hierba de las siete sangrias. Hierba del panadizo.

Flors en inflorescències ramificades, en glomèruls terminals
SINÒNIMS: Illecebrum suffruticosum L.; Herniaria polygonoides Cav.

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània. És un endemisme Ibero-llevantí

HÀBITAT: Thymo-Siderition. Ononido-Rosmarinetea. Creix a les timonedes i matollars clars, en llocs secs i pedregosos, preferentment sobre substrats bàsics. Fins els 1500 metres d’altitud.

Planta petita de tiges lignificades a la part inferior
FORMA VITAL: Camèfit: tipus biològic de les formes vitals de Raunkjaer que defineix els vegetals amb les seues parts aèries persistents tot l'any però que tenen les gemmes persistents a un nivell de terra inferior als 25-50 cm.

DESCRIPCIÓ: És un petit arbust de poca alçada, entre 10 i 30 cm, de tiges lignificades a la base, erectes, cobertes d’una curta pubescència.

Fulles ovades i mucronades
Fulles de distribució oposada, amb el limbe ovat, u poc coriaci i acabat en un curt mucró, de marge finament serrulat que, de vegades, prenen una coloració rogenca. A la base hi ha estípules lanceolades hialines de 2-4 mm.

Flors poc aparents amb sèpals cuculats
Flors en inflorescències ramificades, terminals, en glomèruls compactes, amb curtes bràctees lleugerament pubescents que no cobreixen les flors; aquestes són poc aparents, amb el calze format per cinc sèpals cucul·lats i mucronats, i la corol·la amb els pètals filiformes alternant amb els sèpals. Androceu de cinc estams inserits a la zona perígina. Gineceu amb ovari glabre i dos estils lliures i estigma bilobat. Floreix a la primavera, entre abril i juny

Fruit en utricle dins del calze persistent
Fruit en utricle dins el calze persistent, amb llavors ovoides i llises de color bru obscur.  

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: És clar que les plantes no tenen ulls però perceben la llum, la usen i reconeixen llur quantitat i qualitat perquè és l’energia que necessiten per la fotosíntesi. Les plantes es mouen per cercar la millor posició per rebre-la. Aquest moviment s’anomena fototropisme. A més a més, quan dues plantes conviuen a prop, competeixen per la llum i creixen més de pressa en altura per superar al rival, perquè no hi faça ombra. Aquest fet s’anomena evitació d’ombra.

Pètals filiformes alternant amb els sèpals
USOS I PROPIETATS: En medicina popular s’empra, la planta seca en infusió, com hipotensor, per rebaixar la sang i per calmar el dolor de la menstruació.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Paronychia deriva del grec "πᾰρἆ pará" semblant, paregut, i "ὄνυξ ónyx" que significa ungla, és a dir, semblant a una ungla, per l’aspecte del calze que recorda una ungla. En el Dioscòrides apareix “paronychia” per definir una mateta que creix sobre les pedres i cura els rodadits.

L’epítet específic suffruticosa ve del llatí “sub” quasi, gairebé, i de “frutex” arbust, és a dir, una planta perenne amb la tija llenyosa a la base i la part superior herbàcia.

Aquesta espècie va ser descrita per Carles Linné i publicada, per primera vegada com Illecebrum suffruticosum, en Species Plantarum (Persoon) 206. 1753. Amb el nom actualment acceptat de Paronychia suffruticosa va ser publicada per Jean Baptiste Antoine Pierre de Monnet de Lamarck, (Lam.) en Encyclopédie Méthodique, Botanique 5: 25. 1804.

Família Caryophyllaceae

dissabte, 23 de setembre de 2017

Hypochaeris radicata L.

NOMS: Herba plana. Peluda. Coleta. Herba del falcó. Porcellera peluda. Castellà: Hierba del halcón. Peludos. Occità: Borrut, Platons. Portuguès: Leiteirigas. Leituga. Francès: Porcelle enracinée, Porcelle à forte racine, Salade de porc. Italià: Costolina giuncolina. Anglès: Common Cat's-ear. False Dandelion. Alemany: Gemeines Ferkelkraut. Gewöhnliches Ferkelkraut. Neerlandès: Gewoon Biggekruid.  

Capítols de 2-3 cm de diàmetre
SINÒNIMS: Hypochoeris radicata L.; Porcellites radicata (L.) Cass.; Hypochaeris neapolitana DC.

DISTRIBUCIÓ: Cosmopolita i subcosmopolita: es diu de distribució cosmopolita les espècies que 
es distribueixen, com a mínim, per tres continents diferents de forma natural.

HÀBITAT: Molinio-Arrhenatheretea. Hàbitat molt variable, des d’herbassars ruderals, pradells d'anuals, sòls humits temporalment, clarianes de boscos i pastures, fins dunes marítimes. Fins als 1500 metres d’altitud.

Tiges afil·les poc ramificades, llargues i primes
FORMA VITAL: Hemicriptòfit:  Del grec antic “hémi” mig, “cryptos”  amagat, i “phuton”  planta ; en la classificació de les Formes vitals de Raunkjaer són aquelles plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen.

DESCRIPCIÓ: Herba perenne de tiges poc ramificades, llargues i fines, de fins 70 cm, sense fulles (afil·les), amb petites esquames distants entre elles, glabres, que exsuden làtex blanc al tallar-les.

Fulles amb pèls híspids
Fulles en roseta basal, oblongues i atenuades a la base, un poc gruixudes però amb el marge de forma molt variable: dentades, pinnatífides o pinnatisectes, però sempre amb pèls híspids

Flors amb lígula groga
Flors en capítols de 2-3 cm de diàmetre, amb involucre més curt que les flors, de bràctees lanceolades, de marge escariós. Flors amb lígula de color groc acabada en cinc dents. Androceu amb les anteres formant un tub al voltant de l’estil. Gineceu d’ovari ínfer i estigma bífid. Floreix de maig fins a l’octubre

Fruit en aqueni amb papus biseriat
Fruit en aqueni amb papus biseriat, amb bec, de 8-17 mm.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Les plantes són l’esclavó que uneix la terra amb el sol. Tot el que els humans han usat com a font d’energia des del principis dels temps prové de les plantes però, a més a més, amb la miraculosa relació amb el sol, produeixen l’oxigen que respirem, el nostre menjar i les molècules químiques que fem servir per tractar les nostres malalties 

Flors en capítols terminals solitaris
USOS I PROPIETATS: L’arrel es pot torrar i, molta, es pot emprar com a substitut del cafè. Les fulles tendres poden consumir-se en amanida o bullides.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: Hypochaeris deriva del grec “ύποχοιρίς hýpochoirís” el nom d’una planta emprat per Teofrast, possiblement una xicoira. Segons altres autors deriva de “ὑπὸ hypó” sota, i de “χοῖρος choíros porc, porcell, perquè els porcs cerquen les seues arrels per menjar-les o, segons altres, perquè els pèls abaxials d’algunes espècies d’Hypochaeris són rígides com les cerres dels porcs. L’epítet específic radicata ve del llatí “radico” posar arrels, per l’arrel gruixuda.

Hypochaeris radicata va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 2: 811. 1753.

Família Compositae (Asteraceae)

diumenge, 17 de setembre de 2017

Herniaria hirsuta subsp. cinerea (DC.) Cout.

NOMS: Herba de mal de pedra. Herba de Noé. Herba urinària. Pixosa. Castellà: Herniaria. Quebrantapiedras. Hierba de la orina. Francès: Herniaire cendrée. Anglès: Hairy Rupturewort.

Herba grisenca de tiges prostrades
SINÒNIMS: Herniaria cinerea DC.; Herniaria diandra Bunge

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània

HÀBITAT: Thero-Brachypodietalia. Camps de conreu de secà, clarianes de les garrigues i vores de camins, sobre sòls secs. Fins els 1500 metres d’altitud.

Tota la planta està coberta de pèls hirsuts
FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals. Rarament Hemicriptòfit: plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que renoven la part aèria cada any. En l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen.

DESCRIPCIÓ: Herba grisenca, petita, pluricaule, de tiges prostrades en terra, de fins un pam, i cobertes de pèls hirsuts, igual que les fulles i el calze de les petites flors.

Fulles alternes de limbe oblong
Fulles de distribució alterna, sèssils, de limbe oblong i cobertes de pèls hirsuts, fins i tot al marge que és enter. Dues petites estípules escarioses i triangulars en cada nus.

Flors verdoses i molt menudes, d'1-1,5 mm
Flors molt menudes, poc vistoses, subsèssils, verdoses, d’1-1,5 mm, agrupades en glomèruls oposats a les fulles. Sèpals persistents, verds, lleugerament desiguals i coberts de pèls. Corol·la amb cinc pètals, difícils de veure, alternant amb els sèpals. Androceu amb dos estams d’anteres grogues. Gineceu amb ovari semiínfer, amb curt estil i dos estigmes. Floreix de març a juliol.

Fruit en utricle dins el calze persistent, amb llavors lenticulars, llises, de color bru fosc.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: A diferència dels animals, en les plantes, les funcions no van lligades a òrgans únics, com el cor o els pulmons, sinó que tenen una estructura modular, en la qual cada part és important però cap és del tot imprescindible, per defensar-se dels predadors. Tot i això, les plantes, respiren sense pulmons, s’alimenten sense boca ni estómac, es mantenen dretes sense esquelet i, fins i tot, són capaces de prendre decisions sense cervell. (1)

Flors agrupades en glomèruls oposats a les fulles
USOS I PROPIETATS: Emprada en medicina popular per tractar les pedres del ronyó i les hèrnies, d’on ve el seu nom.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Herniaria deriva del llatí “hernia, -ae” per la suposada propietat de curar les hèrnies de les seues espècies. L’epítet específic hirsuta ve del llatí “hirsutus, -a, -um” que significa eriçat, cobert de pèl rígid i aspre al tacte, en referència als pèls, més o menys llargs, del indument. El nom de la subespècie, cinerea, ve del llatí “cinis, cineris” cendra, pel color cendrós, grisenc, de la planta.

Aquesta planta va ser publicada, per primera vegada, per Carles Linné en Species Plantarum 1: 218. 1753. amb el nom de Herniaria hirsuta. En 1815 Augustin Pyramus de Candolle la va publicar en Flore Française. Troisième Édition 6: 375. 1815. com Herniaria cinerea. I, finalment, amb el nom actualment acceptat de Herniaria hirsuta subsp. cinerea va ser publicada per António Xavier Pereira Coutinho (Cout.)

Família Caryophyllaceae

1) Extret de: Mancuso, S. i Viola, A., Sensibilidad e inteligencia en el mundo vegetal, Galaxia Gutenberg, Barcelona, 2016

diumenge, 10 de setembre de 2017

Carthamus carduncellus L.

NOMS: Escanyaboc. Castellà: Cardo arzolla. Arzolla. Lozoya. Francès: Cardoncelle des montpelliérains. Cardoncelle de Montpellier. Italià: Cardoncello provenzale.

Flors en capítols terminals solitaris
SINÒNIMS: Carduncellus monspelliensium All.; Carduncellus carduncellus (L.) Huth; Carduncellus monspeliensium All.;

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània

HÀBITAT: Aphyllantion. Creix a les timonedes i màquies obertes, a les clarianes, pedregars i pastures seques, sobre substrat calcari o margós. Entre els 300 i els 1750 metres d’altitud.

Herba perenne de base llenyosa
FORMA VITAL: Hemicriptòfit:  Del grec antic “hémi” mig, “cryptos”  amagat, i “phuton”  planta ; en la classificació de les Formes vitals de Raunkjaer són aquelles plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que aquest tipus de plantes renoven la part aèria cada any. En l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen.

DESCRIPCIÓ: Herba perenne amb la base llenyosa, sense tija o amb tija molt curta, espinosa, de color verd clar o glauca, que pot arribar als 45 cm d’alçada.

Fulles pinnatipartides espinoses
Fulles no decurrents, concolores, espinoses, les basals amb pecíol embeinador, raquis alat, pinnatipartides; les superiors sèssils, quasi amplexicaules, no decurrents, molt semblants a les basals.

Flor tubular acabada en cinc lòbuls linear-lanceolats
Flors en capítols terminals solitaris, amb involucre ovoide més curt que les flors, de vegades araneós, format per bràctees desiguals, les mitjanes i les internes imbricades, i les externes molt semblants a les fulles superiors, arquejades, amb dents acabades en espina. Les flors amb la corol·la formada per un tub acabat en cinc lòbuls linear-lanceolats, de color blau o lila. Androceu amb estams d’anteres violeta. Gineceu amb estil i estigma papil·lós. Floreix de maig a juliol.  

Fruit en aqueni amb vil·là
Fruit en aqueni amb vil·là 2-4 vegades més llarg que l’aqueni, simple, de color palla, que cau amb molta facilitat. 

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Aquesta espècie és molt polimorfa, amb algunes varietats que poden tindre un aspecte força diferent, tot i que no arriben a la categoria de races geogràfiques, el que ha donat lloc a una gran sinonímia.

USOS I PROPIETATS: S’empra en medicina popular com vulnerària.


ETIMOLOGIA I CURIOSITATS:El genèric Carthamus deriva, probablement, de l’àrab "qurtum" o "qortum" que significa safrà, per la presència de pigment groc a les flors d’algunes espècies. L’epítet específic carduncellus deriva de “carduus” (veure carduus) card, i el diminutiu llatí “-cellus, -celli” és a dir, card petit, cardet. El nom específic del sinònim monspelliensium (segons altres monspeliensium) és un epítet geogràfic que refereix a la ciutat francesa de Montpeller, de la regió de Llenguadoc, al sud de França.

Carthamus carduncellus va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 2: 831. 1753.

Família Compositae (Asteraceae)

divendres, 1 de setembre de 2017

Medicago marina L.

NOMS: Alfals marí. Melgó marí, Trèvol de platja, Userda marina. Castellà: Hierba de la plata, Mielga marina. Portuguès: Luzerna-das-praias. Francès: Luzerne marine, Luzerne maritime. Italià: Erba-medica delle sabbie. Erba-medica marina. Anglès: Sea Medick. Coastal medick. Alemany: Meer-Schneckenklee. Strand-Schneckenklee. Grec: Μηδική η θαλάσσια. Μηδική της παραλίας.

Flors en glomèruls axil·lars de 5-12 flors
SINÒNIMS: Medica marina (L.) Lam.

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània

HÀBITAT: Ammophiletum. Creix a les dunes i arenals marítims, fins els 50 metres d’altitud. Aquestes de la platja de Tavernes de la Valldigna.

Planta rizomatosa de tiges reptants
FORMA VITAL: Camèfit: tipus biològic de les formes vitals de Raunkjaer que defineix els vegetals amb les seues parts aèries persistents tot l'any però que tenen les gemmes persistents a un nivell de terra inferior als 25-50 cm.

DESCRIPCIÓ: Aquesta planta està completament coberta per un toment gris blanquinós que la fa inconfusible, amb tiges molt folioses, reptants, que poden arribar al mig metre de llarg. Surt d’un rizoma llarg i ramificat

Fulles amb tres folíols obovats i estípules lanceolades
Fulles petites, peciolades, formades per tres folíols obovats i denticulats a l’àpex, sempre un xic plegades sobre l’eix del nervi central, amb estípules lanceolades i acuminades de marge enter o serrat

Flors papilionades de color groc
Flors en glomèruls axil·lars de 5-12 flors amb peduncle tan o més llarg que el pecíol de la fulla corresponent, i els pedicels més curts que el tub del calze. Flors hermafrodites zigomorfes i pentàmeres, amb el calze campanulat, amb cinc dents linear-triangulars més llargues que el tub. Corol·la papilionada amb l’estendard més llarg que la carena, i aquesta més curta que les ales. Androceu diadelf amb 10 estams. Gineceu amb ovari súper amb un sol estil acabat en estigma capitat. Floreix a la primavera, entre abril, maig i juny.

Fruit en llegum en hèlix molt tomentós
Fruit en llegum en hèlix, espinós o tuberculós, amb un orifici central, molt tomentós i amb dos rengles de curts agullons. Llavors reniformes i llises.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: De vegades algunes espècies del gènere Medicago poden confondre’s amb espècies del gènere Lotus, perquè s’hi semblen les fulles i les flors i, sovint, comparteixen hàbitat però els llegums de Lotus són rectes, mentre que els Medicago fan sempre els llegums en hèlix.


USOS I PROPIETATS: En medicina popular s’empren les summitats florides, en infusió, com diürètic, depuratiu i antiinflamatori, i per desfer les pedres o càlcul vesicals.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Medicago deriva del grec “Medike” que significa mede, perquè, segons Plini, l’alfals (Medicago sativa) fou introduïda en Grècia durant les Guerres Mèdiques (actual Iran), i del sufix llatí “–ago, -inis”, que indica paregut o relació. L’epítet específic marina ve del llatí “mare” mar, és a dir, marí, del mar, que creix pròxim al mar.

Medicago marina va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 2: 779. 1753.

Família Leguminosae (Fabaceae, Papilionaceae)

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...