Quan passegem pel camp o pel jardí ens creuem amb multitud d’animals i plantes als quals no prestem atenció per considerar-los insignificants, els mirem sense veure’ls, els trepitgem sense adonar-nos-en, ignorants de l’enorme bellesa d’aquests essers petits i els milers d’anys d’especialització i adaptació al medi de la seua morfologia. Aquest blog intentarà mostrar eixe món i donar a conèixer alguns dels seus secrets.

dimecres, 10 de febrer del 2021

Jacaranda mimosifolia D.Don

NOMS: Xicarandana. Xicranda. Xicaranda. Castellà: Jacaranda. Jacarandá. Tarco. Gualanday. Polisandro. Èuscara: Jakaranda. Portuguès: Jacarandá-mimoso. Francès: Flamboyant bleu. Arbre à huîtres. Jacaranda. Italià: Jacaranda Blu. Anglès: Blue Jacaranda, Black Poui. Fern-tree. Green Ebony. Alemany: Palisanderholzbaum. Grec: Γιακάραντα η οξύφυλλος. Γιακάραντα οξύφυλλος.

SINÒNIMS: Jacaranda acutifolia Humb. & Bonpl.; Jacaranda ovalifolia R.Br.; Jacaranda chelonia Griseb.         

DISTRIBUCIÓ:  procedent d’Amèrica del Sud (Brasil i Argentina principalment),

HÀBITAT: Cultivada com ornamental als parcs i jardins

FORMA VITAL: Macrofaneròfit : segons la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, faneròfit amb les gemmes persistents situades a més de 2 m d'alçada.

DESCRIPCIÓ: Arbre de fins 20 metres d’alçada, amb tronc d’escorça color marró grisenc, llis quan és jove i amb fines escames amb els anys. amb la capçada de 10-12 metres de diàmetres poc densa, pel que fa una ombra de mitjana intensitat. Els branquillons són prims i lleugerament en ziga-zaga, són de color marró vermellós clar. A l’hivern perd les fulles i queden els fruits que sonen com les castanyoles o postisses mogudes pel vent.

Fulles grans, entre 30 i 50 cm, compostes, bipinnades, molt dividides, amb folíols d’un centímetre de color verd clar.

Flors de color blau violaci, i molt perfumades, començaran a eixir abans que les fulles, i continuaran des de maig fins la tardor. Surten en panícules terminals erectes les flors tubulars de 5 cm de llarg amb calze amplament acampanat, puberulent, acabat en cinc dents. Corol·la  amb tub torçut acabat en dos llavis de cinc lòbuls desiguals, el llavi superior amb dos lòbuls i el inferior amb tres. Tenen pèls per dins i per fora. Androceu amb cinc estams de llargària diferent; el més llarg estèril (estaminodi) i dels fèrtils dos més curts que els altres dos. Gineceu amb ovari súper, amb pistil llarg i pubescent de color esblanqueït. Hi ha una floració a la primavera, entre maig i juny i, de vegades, una segona floració a finals de l’estiu.

Fruits són unes càpsules llenyoses, orbiculars planes amb el marge ondulat, comprimides i dehiscents en dues valves, de cinc a set centímetres de diàmetre, molt durs, de color verd que gira a bru obscur quan madura. Contenen nombroses llavors planes i alades.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Les bignoniàcies tenen les flors hermafrodites, zigomorfes, sempre grans i vistoses i sovint de colors vius. Tenen 4 estams fèrtils adherits al tub de la corol·la, dos més curts que els altres dos (dídims) i un estaminodi, és a dir, un estam estèril. Les inflorescències són en panícules o en raïms.

USOS I PROPIETATS: És molt sensible al fred en temperatures inferiors a -10C. Els exemplar joves no suporten els 0 0C, doncs moren. Tot i això s’empra com a planta ornamental allà on les temperatures no baixin per sota de -7 °C, és a dir als llocs on l'hivern sigui prou suau per a fer possible el conreu de cítrics. En llocs assolellats ofereix floracions abundants. Prefereix el sòl humit, perquè el sòl sec limita el creixement, i ben drenat. No té, però, preferències edàfiques i vegeta be sobre qualsevol tipus de sòl, excepte els salins. La reproducció és per llavor, sembada a finals de l’hivern o principi de la primavera.

La bellesa de les flors el fa ideal per a la jardineria en parcs i jardins urbans, carrers i alineacions, aïllats o en grups però l’ample ramatge és trencadís, pel que cal tindre precaució amb vents de mitjana i forta intensitat. També cal tindre en compte que les flors , al caure, formen un tapís al voltant de l’arbre que l’impregna del seu delicat perfum però en alguns casos pot ser molest. Els fruits que s’empren en floristeries com ornamentals.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: el nom del gènere Jacaranda  ve del guaraní “Jacarandà” que significa fragant, en al·lusió al delicat perfum que desprenen les flors. L’epítet específic mimosifolia fa referència a la forma de les fulles, semblants a les de la mimosa.

L’extracte de fulles de xicarandana te propietats bactericides i, a més, tenen la propietat d’atrapar la contaminació de l’aire.

La fusta és bona per fusteria d’interiors i ebenisteria però no s’utilitza en construcció perquè és una de les fustes preferides per les termites.

Pretòria, la capital de Sud-àfrica, és coneguda com la ciutat de Jacaranda o Jakarandastad, per la gran quantitat d’arbres que tinyen la ciutat  de blau en primavera.

Una llegenda guaraní diu que Pilar, la filla d’un cavaller espanyol, s’enamorà d’un jove guaraní, Mbareté, i van decidir escapar-se per l’oposició de les famílies al seu amor. El cavaller els va perseguir i, quan els va trobar, va disparar al jove indígena però la jove es va interposar i va caure morta pel tret de son pare. Aquest, enfurit, va matar també al guaraní. Al sendemà el remordiment el va fer tornar al lloc on havia comés el crim i només va trobar un bell arbre, la xicranda. Mbareté s’havia convertit en el tronc i Pilar en les flors.

Jacaranda mimosifolia es troba dins de la seva àrea natural en estat salvatge com a Vulnerable per la UICN.

 Família Bignoniaceae

 


Subscriu-t’hi al canal Menuda Natura de YouTube en https://www.youtube.com/channel/UCpDRmib7EGEngZGMHaCc52A


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...