Hoya carnosa (L.f.) R.Br.

NOMS: Flor de porcellana. Flor de cera. Castellà: Flor de cera. Flor de nácar. Flor de porcellana. Cerilla. Portuguès: Flor-de-cera. Francès: Fleur de porcelaine. Fleur de cire. Anglès: Porcelain flower. Wax plant. Neerlandès: Grote wasbloem.

SINÒNIMS: Asclepias carnosa L. f. (Basiònim); Schollia carnosa (L. f.) Schrank ex Steud.;

DISTRIBUCIÓ: Prové de Xina i Àsia tropical, Laos, Japó fins a Taiwan

HÀBITAT: Cultivada com planta ornamental de pati o interior

FORMA VITAL: Faneròfit enfiladís: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta amb els meristemes a més de 40 cm del terra en l’època desfavorable. És el cas d'arbres, d'arbusts i lianoides.

 Epífits: en les formes vitals de Raunkjaer, les plantes que creixen a sobre o dintre d'una altra planta sense parasitar-la. És el cas de moltes orquídies o bromeliàcies.

DESCRIPCIÓ: Planta epífita, enfiladissa, amb tiges robustes de fins sis metres

Fulles  oposades, enteres, amb curt pecíol, de limbe ovalat, carnós i glabre, lleugerament cordat, àpex obtús o curtament acuminat, amb quatre parells de nervis marcats, de color verd fosc brillant

Flors fragants en umbel·les axil·lars simples de curt peduncle (1-3 cm), globoses, penjants, amb 15-30 flors; curt peduncle i pedicels de fins 4 cm. Calze petit amb cinc sèpals triangulars. Corol·la pubescent, crema o rosat amb el centre rosat més fort, rotàcia, d’1,5-2 cm de diàmetre, amb cinc lòbuls d’àpex reflex i, al interior, cinc segments triangulars papil·lats formant una corona estrellada o epicorol·la. Androceu amb cinc estams curts, incumbents als lòbuls de la corona. Gineceu amb ovari súper i estigma obtús. Fruit en fol·licle lanceolat, acuminat i llis

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: La flor de porcellana es conrea des de fa segles, el que ha donat lloc a diversos cultivars que varien el fullatge o el color de les flors.

USOS I PROPIETATS: Cultivada en testos emet branques que s’estenen sobre un suport  o en cistelles penjants, és molt fàcil de cuidar. Prefereix un substrat drenant que permeti que les arrels s’airegin. És resistent a la sequera pel que cal poc de reg, només quan la superfície del terra s’assequi. Tolera el fred però no les gelades. Necessita llum però poc de sol directe. Es multiplica per esqueix a la primavera.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Hoya és en honor de Thomas Hoy, jardiner en cap del duc de Northumberland, al segle XVIII, amic de Robert Brown, l'autor d'aquest gènere. L’epítet específic carnosa (carnosus, a, um) ve del llatí caro, carnis, carn, per la consistència carnosa de les fulles.

Estudis de la Universitat de Geòrgia, publicats el 2009, han demostrat que Hoya carnosa és un excel·lent eliminador de contaminants en l'ambient interior.

Aquesta espècie va ser descrita per Carles Linné i publicada en Supplementum Plantarum 170. 1781[1782]. (Apr 1782) amb el nom de Asclepias carnosa. Amb el nom de Hoya carnosa va ser descrita per Robert Brown i publicada en Prodromus Florae Novae Hollandiae 460. 1810. (1-7 Apr 1810)

Família Apocynaceae

Araujia sericifera Brot.

NOMS: Miraguà de jardí. Miraguà fals. Miraguà bord. Mata de la seda. Aràujia. Castellà: Planta cruel. Miraguano. Jazmín de Tucumán. Tesi. Portuguès: Cipó-de-sapo. Paina-de-seda. Cipó-de-paina. Cipó-de-leite-do-brejo. Francès: Kapok. Araujia. Italià: Pianta della seta. Anglès: Mouth-vine. White Bladderflower. Alemany: Folterpflanze.

SINÒNIMS: Apocynum volubile Vell.; Araujia albens (Mart.) G.Don ; Araujia calycina Decne.; Araujia hortorum E.Fourn.; Araujia undulata Vis.; Physianthus albens Mart.

DISTRIBUCIÓ: Procedent d’Amèrica del Sud: Brasil, Paraguai, Uruguai i nord-est d’Argentina i introduïda al sud d’Europa, d’Àfrica i est d’Austràlia

HÀBITAT: Llocs pertorbats. Molt estesa pel litoral mediterrani, cantàbric i Galícia

FORMA VITAL: Faneròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta amb els meristemes a més de 40 cm del terra en l’època desfavorable. És el cas d'arbres, d'arbusts i lianoides.

DESCRIPCIÓ: Enfiladissa perenne amb tiges herbàcies de fins cinc metres de llarg i les tiges basals llenyoses. Conté làtex càustic.

Fulles de fins 5x3 cm, peciolades, oposades, ovades de base truncada i àpex acuminat, anvers verd fosc i revers blanquinós per una pubescència curta i densa.

Flors hermafrodites en raïms axil·lars de 2-4 flors amb peduncle de fins 1,5 cm; calze format per cinc sèpals triangulars, semblants a les fulles, lliures, més curts que el tub de la corol·la; corol·la tubular que s’obri en cinc lòbuls, color blanc o crema, de vegades tintades de rosa i fragants, d’uns 2 cm de diàmetre. Els òrgans reproductors formen una sola peça al fons del receptacle amb 5 pol·linis soldats a l’estigma més un ovari ínfer. Floreix de maig a setembre

Fruit solitari, penjant, en càpsula gran, d’uns 12 cm de llarg, esponjosa, amb dehiscència per un costat i nombroses llavors que, quan maduren, estan cobertes de flocs sedosos a la part superior, que són fàcilment transportats pel vent.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: L'estructura de la flor inclou obertures en forma de falca que funcionen com a trampa per a insectes on, ocasionalment, queda atrapada la probòscide del pol·linitzador, cosa que provoca la seva mort si el captiveri dura massa. Quan els recol·lectors posen la llengua a la flor, aquesta queda bloquejada per uns ganxos i només els insectes més robustos aconsegueixen alliberar-se. Els insectes poden així morir dins la flor (d'aquí el seu nom castellà de "planta cruel")

USOS I PROPIETATS: Introduïda a Europa al segle XIX com planta ornamental i per aprofitar la fibra del fruit a la industria tèxtil. A l’Estat espanyol la primera cita és a la província de Girona l’any 1976. Però no s’utilitza per ser considerada dolenta per l’agricultura i les espècies autòctones.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Araujia està dedicat a António de Araújo de Azevedo, Conde de Barca (1752-1817), un polític i botànic portuguès. L’epítet específic sericifera deriva de Ser, Seris, una capital de l'Àsia oriental famosa per la producció de seda i, per extensió, per la seda mateixa, pels pèls blancs i sedosos que recobreixen les llavors dins dels fruits.

És una espècie invasora molt agressiva, que envaeix tant medis profundament alterats com jardins, tancaments, horts abandonats, etc. com restes de vegetació autòctona arbòria, contribuint a que desapareguin en ofegar l'arbrat natural. Competeix amb els tarongers per l'aigua, els nutrients i la llum, i acaba per tapar-los.

Inclosa al Catàleg espanyol d’espècies exòtiques invasores  (Reial Decret  630/2013, de 2 d’agost.) el que implica que està prohibit comercialitzar-la i introduir-la al medi natural.

A Amèrica, les erugues de la papallona monarca (Danaus plexippus) poden alimentar-se de fulles de miraguà fals, mentre que les papallones adultes en pol·linitzen les flors. L’expansió del miraguà fals a Catalunya podria haver anat aparellada amb la de la papallona tigre (Danaus chrysippus), semblant a la monarca, i que com ella s’alimenta de plantes tòxiques de la família apocinàcies. (pres de El medi natural del Bages i del Moianès)

Araujia sericifera fou descrita per Felix de Avelar Brotero i publicada en Transactions of the Linnean Society of London 12(1): 62–70, pl. 4–5. 1817[1818].

Família Apocynaceae

Sedum morganianum E.Walther

NOMS: Cua d’ase. Castellà: Cola de burro. Cola de borrego. Trenza de india. Francès: Queue d'âne, Orpin de Morgane. Queue de burro. Anglès: Donkey tail. Burro's tail.

DISTRIBUCIÓ: Tot i que no es coneix amb certesa la seua procedència ni el seu hàbitat natural, sembla que és originari de la part oriental de Mèxic central i el Golf de Mèxic

HÀBITAT: Cultivada com ornamental en patis i interior

FORMA VITAL: Camèfit: tipus biològic de les formes vitals de Raunkjaer que defineix els vegetals amb les seues parts aèries persistents tot l'any però que tenen les gemmes persistents a un nivell de terra inferior als 25-50 cm.

DESCRIPCIÓ: Herba perenne molt ramificada amb tiges de fins un metre, rastrers o pènduls, glabres i glaucs.

Fulles de distribució alterna, imbricades, oblong-lanceolades, carnoses, d’un verd pàl·lid glauc, amb l’àpex agut i sense pecíol.

Flors en inflorescències terminals cimoses de 5-12 flors, amb pedicels de fins 3 cm prims ; calze amb cinc sèpals erectes, lanceolats, de color verd glauc i àpex acuminat; corol·la amb cinc pètals lanceolats, rosats o rojos, d’àpex acuminat, un poc més llargs que els sèpals; androceu amb 10 estams d’antera groga, més curts que els pètals; Gineceu amb cinc carpels globosos d’àpex agut amb estil. Floreix a finals de primavera o principi de l’estiu.

Fruit en fol·licles divergents de color rogenc amb nombroses llavors.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Hi ha una altra espècie, Sedum burrito Moran, que es confon amb  Sedum morganianum, tot i que les podem diferenciar fàcilment per les fulles arrodonides, amb l’àpex ovalat y no agut com S. morganianum.

USOS I PROPIETATS: Es una atractiva planta ornamental cultivada en test penjant per tal d’aprofitar visualment la disposició de les tiges cobertes per les fulles imbricades. No requereix molta cura, creix bé tant en interior com en exterior (si no gela) si no té sol directe durant les hores centrals del dia. Cal regar regularment però l’excés d’aigua pot podrir les arrels. Es multiplica per esqueix, deixant que les tiges facin contacte prolongat amb el terra per que surten les arrels o simplement deixant les fulles, que es desprenen amb facilitat, sobre el substrat humit.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Sedum deriva del llatí “sédum, -i” que era el nom que rebien diverses crassulàcies. Hi ha autor que fan derivar el nom del llatí “sedo (sedare)”, que significa calmar, mitigar, perquè les fulles d’algunes espècies calmaven el dolor de les ferides. Altres diuen que procedeix del llatí “sedeo (sedere)” que significa seure, perquè són plantes apegades al sòl, però sembla que les dues són errònies.

L’epítet morganianum és en honor del Dr. Meredith Morgan, que fou el primer en cultivar aquesta planta.

Sedum morganianum va ser descrit per Edward Walther i publicat a Cactus and Succulent Journal 10(3): 35–36. 1938.

Família Crassulaceae