Aloe maculata All.

NOMS: Àloe maculat. Pop tacat. Bàlsam, Bàlsam de les cremades. Atzavara vera. Castellà: Pita real. Saponària. Portuguès: Saponaria. Francès: Aloès tacheté. Aloés saponària. Aloés maculé. Aloès zrbré. Anglès: Soap aloe. Zebra aloe. Broad-leaved aloe.

SINÒNIMS: Aloe saponaria (Aiton) Haw.;   Aloe commutata var. bicolor A.Berger ;

DISTRIBUCIÓ: Natural d’Àfrica del Sud Províncies del Cap,

HÀBITAT: Cultivada i, de vegades, naturalitzada.

FORMA VITAL: Camèfit: tipus biològic de les formes vitals de Raunkjaer que defineix els vegetals amb les seues parts aèries persistents tot l'any però que tenen les gemmes persistents a un nivell de terra inferior als 25-50 cm.

DESCRIPCIÓ: : Planta estolonífera, acaule o amb una curta tija, endèmica de Sud-àfrica, d’uns 30 fins a 60 cm d’alçada, formada per una roseta de fulles grosses i carnoses, que poden formar grups densos.

Fulles agrupades en roseta basal, carnoses, lanceolades, amb l’àpex punxegut i els marges fortament dentats, de color verd o vermellós, amb taques blanques.

Flors surten de la tija floral que ix directament de la roseta, ramificada, amb bràctees deltoides-acuminades membranàcies, i acabada en Inflorescències en raïm esfèric, amb flors pedicel·lades tubulars, allargades, de 3,5 a 4,5 cm, format per sis tèpals adnats amb l’àpex arrodonit, de color taronja, roig o groc, restringit per sobre de l’ovari. Androceu amb sis estams inclosos. Gineceu amb ovari súper i un llarg estil filiforme acabat en estigma capitat. Floreix des de mitjans l’hivern fins a la primavera.

Fruit en càpsula amb llavors alades que són verinoses.  

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Moltes de les espècies d’àloes aparentment no tenen tija, sorgint la roseta directament a nivell del sòl; altres varietats poden tenir o no tiges ramificades d'on surten les fulles. Alguns dels àloes nadius de Sud-àfrica tenen llargs troncs, cosa que els dóna l'aspecte d'arbres.

USOS I PROPIETATS: És apreciat en jardineria per la bellesa de les flors i la gran capacitat d’adaptació a terrenys secs i difícils, en rocalles, o en test. Li agrada el terra sorrenc i amb grava. Necessiten un clima temperat, sense gelades. Suporten la sequera però no l’excés d’aigua pel que han d’ubicar-se en lloc assolellat, tot i que si fa massa calor durant l'estiu s'ha de mantenir a l'ombra parcial, però sempre ben drenat. Multiplicació per llavor, per esqueix de fulla o, el mètode més fàcil i ràpid, aprofitant els fillols que cal tallar-los i deixar-los dos o tres dies per a que cicatritzi la ferida i arreli millor. És una planta resistent que no sol ser atacada per plagues ni malalties però el podriment de l'arrel, per excés d’humitat o defecte de drenatge, és la causa principal de mort prematura de l'Aloe maculata.

Tot i que Aloe Vera és més conegut per les seves propietats medicinals, altres espècies d'Aloe com Aloe maculata, tenen qualitats molt similars, és a dir, antiinflamatori, coagulant i cicatritzant, i antibiòtic, amb una gran capacitat bactericida. A més a més el suc de les fulles s’emprava com sabó per la població del seu lloc d’origen, per això se'l coneix en molts llocs com a saponària perquè el seu gel en barrejar-se amb aigua fa escuma i algunes persones l’utilitzen com a substitut del sabó per rentar la roba.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: : El genèric Aloe és d'origen molt incert. Segons uns autors deriva del grec “άλς, άλός (als, alós)” sal, donant “άλόη, ης, ή (aloé, oés)” que designava tant la planta com el seu suc, a causa del seu sabor que recorda l'aigua del mar. D'allí va passar al llatí “ălŏē, ēs” amb la mateixa accepció que, en sentit figurat, significava també amarg. Altres autors han proposat un origen àrab “alloeh”, que significa substància amarga; però és més probablement d'origen complex a través de l'hebreu “ahal (אהל)”, sovint citat en textos bíblics.

L’epítet específic maculata deriva del llatí “macula” que vol dir taca, tacat, per les taques blanques que apareixen a les fulles.

Aloe maculata va ser descrit per Carlo Allioni i publicat en Auctarium ad Synopsim Methodicam Stirpium Horti Reg. Taurinensis 13. 1773.

Família Asphodelaceae (Liliaceae, Xanthorrhoeaceae)

Gonialoe variegata (L.) Boatwr. & J.C.Manning

NOMS: Cactus de tres cantells. Castellà: Aloe tigre. Pecho de perdiz. Francès: Aloe panaché, Aloe perroquet, Bec de perroquet, Gorge de perdrix. Anglès: Tiger aloe.  Kanniedood aloe. Partridge-breast. Pheasant's-wings. Alemany: Tiger-Aloe.

SINÒNIMS: Aloe variegata L.; Aloe ausana Dinter; Tulista variegata (L.) G.D.Rowley;

DISTRIBUCIÓ: Procedent d’Àfrica del Sud, Províncies del Cap i Namíbia

HÀBITAT: En terrenys àrids, en pedregars, entre roques o en sòls sorrencs, sempre ben drenats i parcialment a cobert del sol directe

FORMA VITAL: Camèfit: tipus biològic de les formes vitals de Raunkjaer que defineix els vegetals amb les seues parts aèries persistents tot l'any però que tenen les gemmes persistents a un nivell de terra inferior als 25-50 cm.

DESCRIPCIÓ: Planta sense tija, mesura poc més un pam d’alçada

Fulles que van sortint del centre de la planta disposades en tres rangs, carnoses, triangulars, lanceolades, de marge finament dentat, amb secció transversal en forma de V, de 10-15 cm, de color verd blavós amb bandes discontínues o petites taques blanques alineades.

Flors en Inflorescència de poc més d’un pam d’alçada amb raïms de 20-30 flors tubulars rosades o vermelloses de 3-4 cm, amb curt peduncle i una bràctea lanceolada, que triguen tres anys o més en sortir de planta nova, a finals d’hivern i primavera.

Fruit en càpsula amb llavors alades.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Antigament, Gonialoe variegata formava part de la sèrie Serrulatae d'espècies d'Àloe molt relacionades, juntament amb Aloe dinteri i Aloe sladeniana. Estudis filogenètics recents han demostrat que aquestes tres espècies constitueixen possiblement un gènere completament separat, amb el nom de Gonialoe.

USOS I PROPIETATS: És una planta ideal per a rocalles i jardins de cactus però també és bona planta per interiors lluminosos cultivada en test. Suporta les gelades si són dèbils i de curta durada. Necessita molt bona il·luminació però millor que no estigui a ple sol. Requereix poc reg en estiu i menys a l’hivern, en sòls ben drenat perquè l’excés d’humitat podreix les arrels. Multiplicació per llavor o millor i més ràpid pels fillols que emet des de l’arrel o a l’axil·la de les fulles. A falta de pol·linitzadors específics d’aquesta espècie a les nostres terres, cal pol·linitzar les flors a mà, amb un pinzell de pèl fi. Pot ser atacada per la cotxinilla cotonosa o cotonet

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: : El genèric Gonialoe és una paraula composta per gori- derivada del grec antic γόνος "descendent" i aloe que segons uns autors deriva del grec “άλς, άλός (als, alós)” sal, donant “άλόη, ης, ή (aloé, oés)” que designava tant la planta com el seu suc, a causa del seu sabor que recorda l'aigua del mar. D'allí va passar al llatí “ălŏē, ēs” amb la mateixa accepció que, en sentit figurat, significava també amarg. Altres autors han proposat un origen àrab “alloeh”, que significa substància amarga. L’epítet específic variegata ve del llatí “vario” ser de diferent color, variat, motejat, pel jaspiat de les fulles.

El primer esment d'aquesta planta va ser realitzat per Simon van der Stel , el primer governador de Ciutat del Cap , en un viatge al nord en 1685. Va ser cultivat en els jardins botànics de la Companyia neerlandesa de les Índies Orientals a Ciutat del Cap el 1695 .

Aquesta espècie va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 1, 321, 1753.  amb el nom de Aloe variegata. Amb el nom actualment acceptat de Gonialoe variegata va ser publicada per (L.) James S. Boatwright & John C. Manning en Systematic Botany 39(1): 69. 2014.

Família Asphodelaceae (Liliaceae, Xanthorrhoeaceae)

Aechmea fasciata (Lindl.) Baker

NOMS: Piunella. Aecmea. Castellà: Piñuela. Vaso de plata. Anglès: Urn-plant. Silver vase. Alemany: Lanzenrosette.

SINÒNIMS: Billbergia fasciata Lindl.(Basiònim); Hohenbergia fasciata (Lindl.) Schult. f.; Hoplophytum fasciatum (Lindl.) Beer; Platyaechmea fasciata (Lindl.) L.B. Sm. & W.J. Kress;   Tillandsia bracteata Vell.; 

DISTRIBUCIÓ: Neotropical: una de les vuit ecozones terrestres del planeta que coincideix amb el regne florístic neotropical. Aquesta ecozona inclou Amèrica central i del sud, les terres baixes de Mèxic, les illes del Carib i el sud de Florida.

HÀBITAT: Epífita. Nadiua del sud-est de Brasil. Cultivada com ornamental de interior

FORMA VITAL: Epífits: en les formes vitals de Raunkjaer, les plantes que creixen a sobre o dintre d'una altra planta sense parasitar-la. És el cas de moltes orquídies o bromeliàcies.

DESCRIPCIÓ: Planta epífita que emet rizomes per ancorar-se, no per nodrir-se, funció que fan les escates que hi ha a les fulles mitjançant les quals absorbeixen l’aigua. Pot arribar als 90 cm d’alçada, tot i que no sol passar dels 50 cm. És monocàrpica, perquè després de la florida mor, però abans emetrà altre o altres fillols que esdevindran noves plantes.

Fulles en roseta cilíndrica formant un embut, planes, de 3-7 cm d’ample, amb l’àpex arrodonit i apiculades, d’un verd pàl·lid amb línies horitzontals d’un verd més obscur, de textura coriàcia i marge finament dentat.  

Flors en inflorescència espiciforme a l’àpex d’un escapus erecte blanc tomentós amb bràctees lanceolades acuminades, acabades en una punta punxant, de color rosa, imbricades entre elles; flors disposades en espiral, sèssils amb tres sèpals asimètrics aguts de 10-12 mm de llargs, carinats de color rosat o magenta; tres pètals ligulats de 2-3 cm de llargs, formen un curt tub de color blau que va virant a morat o vermell en sec, amb dos escates fimbriades a la base. Androceu amb sis estams en dos verticils de tres estams cadascú, inclosos, adherits als pètals: gineceu d’ovari ínfer el·lipsoide

Fruit en baia

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Al seu hàbitat natural, molts dels vasos formats per les fulles tenen petits biòtops amb diverses espècies animals, així com algues i plantes aquàtiques. Es considera una planta de les anomenades de “trampa de caiguda” perquè els insectes (mosques, mosquits...) poden caure a les reserves d'aigua del vas format per les fulles al centre de la planta, i quan moren, serveixen a la planta com a font de proteïnes i nutrients. No és el que normalment coneixem com a planta carnívora... sinó que és protocarnívora.

USOS I PROPIETATS:  Cultivada com planta de interior en zones temperades. Requereix ombra parcial, evitant sempre el sol directe en les hores centrals, i un sòl ben drenat però amb un mínim de humitat, tenint en compte que la podridura de les arrels és el principal problema del seu cultiu; en canvi el tub format per les fulles en roseta s’ha de mantenir sempre ple d’aigua. Hi ha nombrosos cultivars.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Aechmea deriva del grec ἀκμέ àcme punta, per els sèpals acabats en punta punxant. L’epítet específic fasciata deriva del llatí fasciato, estriat: es refereix generalment a fulles que tenen ornamentació amb bandes              

Aquesta espècie va ser descrita per John Lindley i publicada en Botanical Register; consisting of coloured . . . 13: t. 1130. 1828. amb el nom de Billbergia fasciata. Amb el nom actualment acceptat de Aechmea fasciata va ser publicada per John Gilbert Baker, en Journal of Botany, British and Foreign 17: 231. 1879.

Se sap que causa dermatitis de contacte, fitofotodermatitis i al·lèrgia de contacte perquè conté substàncies irritants de la pell.

Família Bromeliaceae

Convolvulus cneorum L.

NOMS: Corretjola argentada. Castellà: Gloria de la mañana. Campanilla plateada. Italià: Vilucchio turco. Francès: Liseron de Turquie. Liseron camélé.  Anglès: Silverbush. Bush morning glory. Shrubby bindweed. Neerlandès: Zilverwinde.

SINÒNIMS: Sciadiara cneorum Raf. 

DISTRIBUCIÓ: Procedeix de Tunísia, al nord d’Àfrica i del Sud-est d'Europa: Albània, Itàlia, Sicília i l’antiga Iugoslàvia

HÀBITAT: Aquesta planta creix de natural sobre sòls calcaris pobres i pedregars

FORMA VITAL: Camèfit: tipus biològic de les formes vitals de Raunkjaer que defineix els vegetals amb les seues parts aèries persistents tot l'any però que tenen les gemmes persistents a un nivell de terra inferior als 25-50 cm.

DESCRIPCIÓ: És un petit arbust perennifoli d’hàbit arrodonit, que creix a l’Europa i Àfrica mediterrànies, i només arriba als 60 cm d’alçada. A diferència de moltes espècies del gènere no és enfiladissa.

Fulles peciolades, simples, alternes, lanceolades, amb el marge enter i de color verd platejat, degut a un pèls fins que les cobreixen.

Flors en gran quantitat, en panícules terminals; calze amb cinc sèpals lanceolats coberts de pèls fins i llargs: corol·la campanulada blanca o rosada amb ratlles més obscures pel revers i la gola groga, de 2 a 4 cm de diàmetre. Androceu amb cinc estams amb filament i anteres blanques. Gineceu amb ovari súper, estil blanc i estigma bífid. Floreix entre maig i juny, una floració curta però espectacular.

Fruit en càpsula que s’obri per quatre valves

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Moltes de les espècies del gènere Convolvulus estan considerades com a males herbes que poden sufocar i asfixiar a altres plantes més valuoses pujant sobre elles, com, per exemple, C. althaeoides o C. arvensis; només algunes, com aquesta corretjola argentada, es cultiven deliberadament en jardineria gràcies a les seves atractives flors.

USOS I PROPIETATS: Pel seu caràcter xeròfit s’empra molt en rocalles, en massissos i bordures. També s’utilitza com entapissant, i es conrea en test. No és exigent edàfic, suporta el sòl calcari i pobre amb la condició d’estar ben drenat. A ple sol. Suporta períodes de sequera quan està ben arrelada però cal protegir-la del fred hivernal. Al final de la floració cal fer una poda per aconseguir plantes més compactes. Multiplicació per llavor, sembrada a principis de primavera, o per esqueix de fusta tendra a finals d’estiu o la tardor. Són prou resistents a les plagues però pot veure’s pugó o aranya roja sobre aquesta planta.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom genèric Convolvulus ve del llatí ”convolvere”, que significa embolicar, enredar, perquè moltes de les espècies d’aquest gènere emboliquen les plantes pròximes. L’epítet específic cneorum va ser emprat per Plni per referir-se a una planta atribuïble a la bufalaga (Thymelaea sp.) per indicar un arbust amb les fulles semblants a l’olivera, però possiblement es referia al matapoll (Dephne gnidium).

Convolvulus cneorum va ser descrit per Carles Linné i publicat en Species Plantarum 1: 157. 1753.

Família Convolvulaceae

Euphorbia milii Des Moul.

NOMS: Espina de Crist, Lletera espinosa. Sang de Crist. Corona d’espines. Castellà: Corona de Cristo. Corona de espines. Portuguès: Coroa-de-cristo. Dois-irmãos, Bem-casados. Francès: Couronne d'épines. Couronne du Christ. Épine du Christ. Italià: Corona di Cristo. Alemany: Christusdorn. Anglès: Crown of thorns, Christ plant, Christ thorn.

SINÒNIMS: Euphorbia bojeri Hook.  

DISTRIBUCIÓ:  procedent de Madagascar

HÀBITAT: Arbust cultivat com ornamental molt estès en jardins, a les zones temperades, i a les cases com a planta d'interior.

FORMA VITAL: Faneròfits: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta amb els meristemes a més de 40 cm del terra en l’època desfavorable. És el cas d'arbres, d'arbusts i lianoides.

DESCRIPCIÓ: Arbust llenyós molt ramificat amb tiges de fins metre i mig d’alçada i espines punyents.

Fulles subsèssils de distribució alterna que cauen aviat, obovades o espatulades de color verd clar, apiculades a l’àpex, marge enter, glabres, amb estípules en forma d’espines al punt d’inserció a la branca.

Flors apareixen en ciati, dicasi amb peduncles llargs en cimes axil·lars, involucre amb bractèoles d’un intens color roig. Les flors són petites, una sola flor femenina envoltada per flors masculines, totes encerclades per cinc glàndules nectaríferes de color groc vermellós, i tot el conjunt al centre de les dues bràctees de color viu que són les que donen el toc decoratiu. Floreix entre febrer i juny

Fruit en càpsula ovoide trilobada

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Un esqueix, derivat d’ascla, és un fragment d’una planta separat de la seua progenitora i que té propietats reproductives. Si tallem parts de la tija i les plantem en terra, poden produir arrels. Les plantes que s’han tret amb aquest mètode són genèticament idèntiques a la seua progenitora, és a dir, seran clons. Aquesta propietat es diu totipotència, una mena de qualitat de les cèl·lules mare i que cadascuna de les cèl·lules d’una planta té.

USOS I PROPIETATS: És una planta molt rústica, resistent i decorativa que pot resistir la sequera prolongada però no suporta l’excés d’humitat. Creix sobre qualsevol sòl a condició d’estar ben drenat però tem al fred, suporta malament les temperatures inferiors als 10^oC i no sobreviu a les gelades. Vegeta bé a mitja ombra o al sol directe després d’un temps d’aclimatació. Hi ha molts conreessis, alguns dels quals semblen ben poc a la planta mare per la diferència d’alçada i pel color de les flors. Pot assolir el metre i mig però alguns conreessis passen del 2,5 metres d’alçada. Les flors poden ser de color taronja, groc o blanc, a més del roig que és l’original.

Multiplicació per esqueix a la primavera. Cal deixar que s’asseque el tall abans d’enterrar l’esqueix en una barreja de turba i arena, i a les 6-8 setmanes emetrà arrels. Pot ser atacada per la mosca blanca i l’aranya roja però el principal enemic és l’excés d’humitat que podreix les arrels. Cal portar guants gruixuts quan hagem de manipular-la per la gran quantitat d’espines de les seues branques. A més a més cal anar amb compte amb el làtex tòxic que conté, que pot causar irritació als ulls, boca i pell.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: : El nom del gènere Euphorbia ve del grec "eu ἐῧ" que significa bo, i "pherbo" que significa menjar: ben alimentat. Segons Dioscòrides i Plini deriva d’Euforbo, el metge del rei Juba II de Mauritània que va descobrir les virtuts d’aquesta planta, i segons Galeno es refereix al troià Eúphorbos. El grec euphórbion, -ou, era el nom que rebia una lletrera cactiforme de les muntanyes de Mauritània.

 L’epítet específic milii és en honor del  Comandant Pierre Bernard Milius (1773-1829), governador de l'Illa de la Reunió, que va participar en una expedició pels mars d’Àfrica i va introduir aquesta euforbiàcia a França el 1821 com a planta ornamental. 

Euphorbia milii va ser descrita per Charles des Moulins i publicada en Bulletin d'Histoire Naturelle de la Societe Linneenne de Bordeaux 1(1): 27–30, pl. 1. 1826.

Família Euphorbiaceae

Medicago arborea L.

NOMS: Alfals arbori. Trèvol arbori. Melgó arbori. Castellà: Alfalfa arbórea, Luzerna arbórea. Mielga real. Portuguès: Luzerna arbórea. Francès: Luzerne arborescente, Luzerne en arbre. Italià: Erba-medica arborea. Ginestrone. Anglès: Moon Trefoil. Tree Alfalfa. Tree Medick. Alemany: Baumschneckenklee. Mondklee. Grec: Δενδρομηδική. Μηδική. Τριφυλλόκλαδο. Xinès: mu ben mu xu.  

SINÒNIMS: Rhodusia arborea (L.) Vassilcz.; Medicago arborescens C.Presl; Trigonella arborea (L.) Vassilcz. 

DISTRIBUCIÓ: procedent del nord d’Àfrica i Europa meridional

HÀBITAT: Creix espontàniament en vores de camins o a la vora de murs, en sòls pobres i calcaris però també cultivada com farratgera o ornamental.

FORMA VITAL: Faneròfits: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta amb els meristemes a més de 40 cm del terra en l’època desfavorable. És el cas d'arbres, d'arbusts i lianoides.

DESCRIPCIÓ: Arbust perennifoli amb tiges erectes, que pot assolir els 2 metres d'alçada, molt ramificat des de la base, amb les branques joves cobertes d'una pubescència blanquinosa.

Fulles amb estípules estretament triangulars, enteres i pecíols de 2-4 cm; fulles trifoliades, amb folíols obovats, més amples en l'àpex i mucronats, marge enter, de color verd cendrós, amb el revers cerós.

Flors agrupades en densos raïms terminals amb peduncle sedós de 3-5 cm, al cap del qual apareixen 6-10 flors amb un curt pedicel. Calze tubular acabat en cinc dents estretament lanceolades. Corol·la papilionàcia de color groc ataronjat amb la quilla més llarga que les ales i l’estendard, estret i erecte, abraçant el tub estaminal, que també es erecte. Floreix de març a juny.

Fruit en llegum enrotllat en espiral, amb una sola espira, en forma de disc de 12-15 mm, com una rosquilla aplanada que deixa un buit central, amb 2-3 llavors.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: És un dels pocs caducifolis d'estiu de la regió mediterrània. És una planta tan ben adaptada a l'eixut estival que quan arriben les fortes calors de l'estiu es desprèn de totes les fulles, reduint així la transpiració i, en conseqüència, estalviant aigua.

USOS I PROPIETATS: Es cultivada com farratge i com planta ornamental.  S'empra en rocalles, massissos i agrupacions arbustives, on destaca el to apagat de les seues fulles i les vistoses flors grogues. És ideal per a jardins de baix manteniment. Molt rústica. Resisteix bé la sequera però tem al fred intens i les gelades, perquè precisa d'un clima càlid i sol directe. Suporta un sòl calcari i pobre. És una planta adaptada al clima mediterrani i per reduir la transpiració en els dies més calorosos de l’estiu pot perdre les fulles. És molt resistent a malalties i plagues. Multiplicació per llavor o esqueix a la primavera

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Medicago deriva del grec “Medike” que significa mede, perquè, segons Plini, l’alfals (Medicago sativa) fou introduïda en Grècia durant les Guerres Mèdiques (actual Iran), i del sufix llatí –ago, -inis, que indica paregut o relació. L’epítet específic arborea deriva de “arbor” arbre, és a dir, amb port arbori

La part aèria s’ha emprat com farratge pels animals pel seu alt contingut proteic, raó per la qual apareix assilvestrada en llocs ruderals però actualment l’ús més comú és com ornamental.

És una planta fixadora de nitrogen a terra gràcies a la seva relació simbiòtica amb el bacteri Sinorhizobium meliloti.

Medicago arborea va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 2: 778. 1753.

Família Leguminosae (Fabaceae, Papilionaceae)

Haworthiopsis attenuata (Haw.) G.D.Rowley

NOMS: Coa de dragó. Hawortia. Castellà: Planta cebra. Suculenta cebra. Anglès: zebra haworthia.

SINÒNIMS: Aloe attenuata Haw. (Basiònim); Haworthia attenuata (Haw.) Haw.; Apicra attenuata (Haw.) Willd.; Catevala attenuata (Haw.) Kuntze; Haworthia pumila subsp. attenuata (Haw.) Halda

DISTRIBUCIÓ: És originària de la província del Cap Oriental de Sud-àfrica.

HÀBITAT: creix sovint sota els arbustos, cercant una mica d'ombra del sol a la comunitat de matollars secs. Es cultiva com ornamental.

FORMA VITAL: Camèfit: tipus biològic de les formes vitals de Raunkjaer que defineix els vegetals amb les seues parts aèries persistents tot l'any però que tenen les gemmes persistents a un nivell de terra inferior als 25-50 cm.

DESCRIPCIÓ: és una suculenta de baixa alçada, fins els 15 cm, i creixement lent. Forma una roseta basal, pràcticament acaule, d'uns 6 a 12 cm de diàmetre que emet fillols des de la base on arriba a formar densos grups.

Fulles carnoses de color verd fosc, còncaves i primes. La superfície de les fulles és rugosa. Estan cobertes per un característic disseny de protuberàncies blanques (tubercles) en forma de banda, normalment horitzontals a la cara externa i transversals en la interna. Tanmateix, és una espècie polimorfa, de manera que hi ha diferències entre les varietats en el patró dels tubercles i el color de la fulla, fins i tot entre plantes joves i adultes.

Flors en inflorescència que sorgeix, com a la resta del gènere, sobre una tija floral d'uns 30 cm, amb les petites flors blanc verdoses sobre l'extrem final. Són tubulars i amb tèpals revoluts. Floreixen a finals de primavera i estiu.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Es pot confondre amb Haworthiopsis fasciata, al què s'assembla molt. Tanmateix, Haworthiopsis attenuata es pot distingir fàcilment pels seus tubercles blancs, que es troben en ambdues cares de les seves fulles (H. fasciata té tubercles només al revers, amb una superfície superior llisa de les seves fulles). Una distinció fonamental és que les fulles de Haworthiopsis attenuata no són fibroses. A més, les fulles de H. attenuata són sovint (encara que no sempre) més llargues, més primes i més esteses.

USOS I PROPIETATS: s’empra com planta ornamental. Tendeix a crear múltiples fillols els quals són la forma més comuna de multiplicació, tot i que produeix llavors viables. Aquestes plantes prefereixen l'ombra o semiombra, i el seu reg, igual que el seu cultiu, és el d'una suculenta, és a dir cal esperar que el substrat estigui sec per regar (15 dies aproximadament) i l'excés d'aigua és perjudicial per a la planta.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Haworthiopsis està format per “Haworthia” nom que honora al botànic britànic Adrian Hardy Haworth (1767-1833) i la terminació -opsis derivat del grec ὀψις (opsis), que significa 'aparença', 'semblança’, és a dir, Haworthiopsis significa "paregut a Haworthia".

L’epítet específic attenuata és una veu llatina que significa "atenuat, minso" per la forma de les fulles que van disminuint capa a l’àpex

Haworthiopsis attenuata va ser descrita per Adrian Hardy Haworth i publicada en Transactions of the Linnean Society of London 7: 11. 1804. amb el nom de Aloe attenuata. En Synopsis plantarum succulentarum ... 92. 1812. la va canviar al gènere Haworthia attenuata. Finalment, en 2013 Gordon Douglas Rowley la va situar al gènere Haworthiopsis amb el nom actualment acceptat de Haworthiopsis attenuata.

Família Asphodelaceae (Liliaceae)

Clivia × cyrtanthiflora (Lindl. ex K. Koch & Fintelm) T. Moore

NOMS: Lliri dels cafres. Clívia híbrida. Clívia. Castellà: Clivia híbrida. Portuguès: Lírio de jardim. Francès: Fleur tata. Italià: Clivia. Anglès: Hybrid clivia. Natal lily.

SINÒNIMS: Himantophyllum × cyrtanthiflorum Lindl. ex K. Koch & Fintelm

DISTRIBUCIÓ: les clívies son originàries del sud d’Àfrica.

HÀBITAT: Cultivada co ornamental de interior i de jardí.

FORMA VITAL: Geòfit: en les formes vitals de Raunkjaer, plantes vivaces que durant l'època favorable produeixen òrgans de reserva subterranis on s'acumulen els nutrients per a sobreviure durant l'època desfavorable.

DESCRIPCIÓ: Planta herbàcia, rizomatosa de fulla perenne de fins 60 cm d’alçada, acaule, és a dir, que les fulles surten directament del manoll d’arrels, igual que l’escapus floral.

Fulles de color verd lluent amb l’àpex arrodonit, marge enter, distribuïdes sobre un sol pla, erectes, lleugerament arquejades, que surten d’un floc d’arrels gruixudes,

Flors en inflorescències que surten d’una forta tija, o escapus floral, acabada en umbel·la, amb flors pèndules, estretes, amb sis tèpals llargs i estrets, units a la part inferior formant un tub; els tres tèpals exteriors son més curts que els tres interiors i tots sis de color roig o ataronjat i l’àpex arrodonit. Androceu amb sis estams de llarg filament i antera groga que es mantenen dins del tub que forma el periant. Gineceu amb ovari ínfer i llarg estil acabat en estigma capitat trilobat i exsert. Floreixen a la primavera i, de vegades, també a la tardor.

Fruit en baia, primer verda, i de color roig quan maduren, i romanen a la planta durant mesos, el que accentua el seu caràcter ornamental

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Aquesta espècie és un híbrid entre les espècies Clivia miniata i Clivia nobilis. Clivia x cyrtanthiflora és el nom donat al primer híbrid interespecífic de Clivia registrat a Europa a finals del segle XIX, tal com es documenta en una descripció amb una il·lustració d'això a Flores Des Serres Et Des Jardins De L'Europe, editat per Louis van Houtte de 1869-1870 constatant el resultat de l'encreuament de Clivia nobilis amb Clivia miniata.

USOS I PROPIETATS: s’empra com ornamental en jardins sota els arbres, en arriats i bordures ombrejades, en zones del jardí on arriba poc de sol, o com planta de interior en testos per a patis i terrasses.

La Clívia x cyrtanthiflora prefereix una ubicació d'ombra però pot créixer en semiombra evitant el sol directe a les hores més caloroses del dia. El terra pot ser una terra normal de jardí amb arena de riu i una mica de matèria orgànica. Regar regularment perquè el substrat mai arribe a assecar-se del tot, evitant entollar, i reduir el reg al hivern. Només necessita podar les tiges florals pansides, eliminar les fulles seques i trasplantar cada 4 anys per renovar el substrat, i canvia a un test, només una mica major, car amb les arrels comprimides aconseguim una floració més abundant. Es multipliquen per divisió a la tardor o a partir de llavors sembrades a la primavera. És molt resistent a les plagues.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El gènere Clivia deriva del nom de la duquessa de Northumberland, Charlote Florentia Clive, institutriu de la futura reina Victòria del Regne Unit, que fou la primera que va cultivar a Europa un exemplar de clívia. L’epítet específic cyrtanthiflora deriva de Cyrtanthus (un gènere que té flors amb forma de tub corbat) i de flos, flor, és a dir, amb flors semblants a les d'un Cyrthantus

Aquest híbrid va ser descrit per Carl Koch i Fintelm Heinrich Emil i publicat en Wochenschrift für Gärtnerei und Pflanzenkunde 2: 122. 1859. amb el nom de Himantophyllum × cyrtanthiflorum. Amb el nom actualment acceptat de Clivia × cyrtanthiflora va ser publicat per Thomas Moore en Treas. Bot. 1: 300. 1866..

Família Amaryllidaceae