Quan passegem pel camp o pel jardí ens creuem amb multitud d’animals i plantes als quals no prestem atenció per considerar-los insignificants, els mirem sense veure’ls, els trepitgem sense adonar-nos-en, ignorants de l’enorme bellesa d’aquests essers petits i els milers d’anys d’especialització i adaptació al medi de la seua morfologia. Aquest blog intentarà mostrar eixe món i donar a conèixer alguns dels seus secrets.

diumenge, 17 de maig de 2020

Spergularia bocconei (Scheele) Asch. & Graebn.

NOMS: Espergulària vermella. Castellà: Esparcilla mayor. Esparcilla roja. Hierba bermeja. Francès: Spergulaire de boccone. Italià: Spergularia di Boccone. Anglès: Boccone's Sandspurry. Greek Sea-spurrey. Alemany: Boccones Schuppenmiere. Grec: Σπέργουλα. 


SINÒNIMS: Spergularia rubra subsp. atheniensis.; Alsine bocconei Scheele (Basiònim)

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània

HÀBITAT: Hordeion leporini. Creix en salobrars i aiguamoll però també a les vores dels camins, camps de conreu i llocs alterats. Especialment a zones litorals. Fins els 1000 metres d’altitud.


FORMA VITAL: Planta anual o biennal, de manera que pot comportar-se com Camèfit: mantenint les seues parts aèries persistents tot l'any però amb les gemmes persistents a un nivell de terra inferior als 25-50 cm; com Hemicriptòfit:  mantenint els meristemes arran de terra en l'estació desfavorable mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen; o com Teròfit completant tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors.


DESCRIPCIÓ: És una petita herba prostrada, ramificada des de la base,  amb tiges primes de fins poc més d’un pam i engrossides als nusos.


Fulles decussades, carnoses, linears, allargades, estretes i mucronades, amb dues estípules escarioses triangulars i petites que embolcallen el nus.


Flors en cimes terminals amb molts pèls glandulosos. Flors amb el peduncle un poc més llarg que el calze; bràctees que van fent-se més petites segons s’acosten al final, sent les superiors tan petites com les estípules. Cinc sèpals de marge hialí igual o poc més llargs que els pètals i amb pèls glandulosos. Cinc pètals intercalats entre els sèpals de color blanc o rosa amb la base blanca. Androceu amb 2-8 estams d’anteres grogues. Gineceu amb tres estils. Floreix en primavera i estiu, entre maig i agost.


Fruit en càpsula dehiscent per tres valves, amb llavors comprimides de color terrós sense ales

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Les estípules són estructures que poden trobar-se a la base del pecíol i consisteix en folíols que surten de la unió de les fulles amb la tija, mentre que les bràctees són com fulles situades pròximes a la flor i, de vegades, poden confondre’s amb les flors vertaderes, com és el cas de les bràctees de la buganvilla.


ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Spergularia deriva de “Spergula”, un altre gènere botànic que rep el nom del llatí “spargere” que significa escampar, i del sufixe llatí “-aria, -arium” que indica semblança, paregut o parentiu. Aquest nom fa referència a la gran escampada de llavors, patent perquè moltes queden enganxades als pèls glandulífers.

L’epítet específic bocconei és en honor al metge i botànic sicilià Paolo 'Silvius' Boccone (1633-1704), cistercenc, explorador de la flora mediterrània.

Aquesta espècie va ser descrita per Ernst Schelle i publicada en Flora 26: 431. 1843. amb el nom de Alsine bocconii. Amb el nom actualment acceptat de Spergularia bocconei va ser publicada en Asch. & Graebn., Syn. Mitteleur. Fl. 5(1): 849 (1919).

Família Caryophyllaceae

Cap comentari:

Publica un comentari

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...