Dittrichia viscosa (L.) Greuter

NOMS: Olivarda, matavinyes, bufarrell, herba mosquitera. Cast. Olivarda, pulguera valenciana, mosquera, coniza macho, matamosquera, atárraga, altabaca. Gall: Olivarda, taveda. Basc: Atarraga. Italià: Enula cepittoni. Prucara. Pruteca. Francès: Inule visqueuse. Anglès: Aromatic inula, Sticky samphire. Woody Fleabane. Alemany: Klebriger Alant. 

tota la planta és glandulosa

SINÒNIMS: Inula viscosa (L.) Ait.; Erigeron viscosus L.

DISTRIBUCIÓ:  Mediterrània

HÀBITAT: El trobareu per tot arreu, per les vores dels camins, camps abandonats, llits de torrents, llocs de sòl remogut, en zones urbanes i semiurbanes, fins els 1500 m d’altitud. 

Mata d'olivarda

FORMA VITAL: Nanofaneròfit: faneròfit amb les gemmes persistents situades a menys de 2 m d'alçada. Semicaducifoli

DESCRIPCIÓ:  Petit arbust d’1 m d’alçada o poc més, amb la tija erecta i llenyosa, moltes rames i cobert de nombroses flors grogues a la tardor. És perenne i molt resistent a la sequera. Glandulosa tota ella.  Indiferent al terreny, fins i tot creix entre les runes de materials de construcció amb guix, ciment, etc.

Fulles que abracen la tija

Fulles esparses, les superiors amplexicaules (abracen la tija), verdes, amb pèls, lanceolades i amb el marge serrat de forma irregular. A l’hivern mor la part superior de les tiges i s’asseca la majoria de les fulles però no arriben a caure, per la qual cosa es considera “semicaducifòlia”. 

Flors exteriors ligulades i les interiors tubuloses

Flors en raïms o panícules piramidals, amb capítol d’un color groc molt viu. Les flors de la part exterior del capítol amb lígula acabada en tres dentetes són femenines, i les del centre tubuloses amb cinc dentetes al final són hermafrodites. Bràctees involucrals imbricades més curtes que les lígules. Floreix de setembre a novembre, marcant el temps de la verema.

Vil·lans de l'olivarda

Fruit aqueni de fins 2 mm de llarg amb vil·là, formant plomalls.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Una manera d’organitzar-se els capítols de les flors compostes és amb flors anomenades flòsculs, actinomorfes, ocupant tot el disc, i a les vores flors zigomorfes més grans anomenades lígules, formades per un tubet bassal i una llengüeta a un costat (lígula) acabada en tres o cinc dentetes.

Ací podeu observar els flòsculs i les lígules del capítol

USOS I PROPIETATS: Té moltes aplicacions a la medicina tradicional casolana contra el paludisme, les malalties de les vies urinàries, i com a astringent. L'olivarda és apreciada com a planta medicinal per l'oli essencial extret a partir de la planta sobre tot a la zona oriental del mediterrani.

Indicacions: Trastorns urinaris, cistitis, retenció de líquids, reumatismes, ferides, cremades, nafres, mossegades de serp (tradic.), paludisme (tradic).

En València s’utilitzava la seua cocció per a rentar ferides i contusions.

És una planta hostatjadora de fauna auxiliar per protegir oliveres, cítrics, hortalisses, etc. hostetja al (Nesidiocoris tenuis), enemic natural de la mosca blanca, trips i es menja els ous de la Tuta absoluta de la tomata. També atrau depredadors com Macrolophus i Dicyphus que ataquen l’aranya roja i àcars com el Tetranychus urticae. És especialment recomanada per les oliveres perquè en l’olivarda es reprodueix i hiverna el Eupelmus urozonus, depredador de la mosca de l’olivera (Bactrocera oleae). Potser d’ací el nom popular “d’olivarda”

Inflorescència

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom “Dittrichia” és d’un  gènere dedicat a Manfred Dittrich (1934-), botànic alemany. L'epítet específic viscosa procedeix  del llatí “viscum”, que significa apegalós, en referència a una característica de les fulles.

És una planta que emet una olor característica que recorda a la càmfora, degut a una resina que fa que tota la planta siga apegalosa al tacte, per això el nom llatí "viscosa" de l'olivarda. Algunes persones consideren desagradables tant l'olor com la viscositat d'aquesta planta. Hi ha una dita quefa referència a l'olor que diu així: No vos “nemoreu”, amor, / de cap fadrina gallarda / que és com la flor d'olivarda / molt guapa, i dolenta d'olor.

Tradicionalment hom deia que "els raïms són madurs quan floreixen les olivardes."

Algunes espècies de papallones conegudes com a blavetes (Polyommatus bellargus) tenen preferència per xuclar les flors de l'olivarda.

Als Estats Units s'ha declarat com una plaga perquè constitueix una amenaça causant perjudici a la biodiversitat autòctona.

Família Compositae (Asteraceae)

Lysandra bellargus Rottemburg, 1775

Nom comú: Blaveta lluent. Castellà: Niña celeste. Francès: Azuré bleu celeste. Bel-Argus. Anglès: Adonis blue. Alemany: Himmelblaue Bläuling. Neerlandès: Adonisblauwtje. Rus: Голубянка красивая. или голубянка прекрасная.

Mascle de Lysandra bellargus

Sinònims: Actualment conviuen dues combinacions: Lysandra bellargus (Rottemburg, 1775) i Polyommatus bellargus (Rottemburg, 1775) , segons si Lysandra és sinònim de Polyommatus o es reconeix com a gènere vàlid.

Femella de Lysandra bellargus

Identificació: És d’uns dos centímetres d’envergadura, amb acusat dimorfisme sexual. Cos robust i pelut. Els mascles amb lla part superior de les ales de color blau intens que canvia segons l’angle de incidència del la vista, i el revers, que pot confondre’s amb altres espècies que volen per la zona, serveix de camuflatge amb el terra, de color beix clar amb taques petites. Les femelles són de color marró amb una filera de llúmules sub-marginals ataronjades a la part posterior de la cara superior de les ales de darrere. La part inferior és similar a la del mascle i, ambdues amb el marge amb fímbries blanques i escacades.

Mascle de Lysandra bellargus

Distribució: Per les parts temperades d’Europa, Turquia, Iran, el sud de Rússia i el Caucas però manca a les Illes Balears i al sud de la Península Iberica.

Període de vol: Desenvolupa dues generacions a l’any. La primera vola a la primavera, entre maig i juny, i la segona des de finals de juliol fins setembre.

Hàbitat: Prefereix terrenys calcaris, barrancs pedregosos, secs i amb matolls baixos, erms i vores de camins.

Desferracavalls, planta nutrícia de l'eruga

Biologia: Els adults cerquen la frescor de l’aigua, pel que es concentren en “abreujadors” en quantitats apreciables. Les femelles ponen els ous a les fulles de la seua planta nutrícia, principalment de desferracavalls (Hippocrepis comosa). La blaveta lluent manté una relació simbiòtica amb algunes espècies de formigues (mirmecofília). Les erugues, molt menudes (14 mm màxim), són assistides per formigues atretes per una substància ensucrada que segrega l’eruga amb la finalitat que aquestes facin desistir als depredadors. La crisàlide desenvolupa la transformació baix pedres o fulles, a prop dels formiguers, on són cobertes de terra per les formigues per hivernar a finals de l’estiu.

Als adults els agrada xuclar les flors de l’espantallops (Colutea arborescens) o de l’olivarda (Dittrichia viscosa) aquesta darrera molt abundant a les vores de camins i camps abandonats.

Etimologia: El genèric Lysandra és dedicat a Lisandre (Lysander, Λύσανδρος) elmés gran general espartà, mort l’any 395 aC.

Polyommatus ve  del grec “polys” molt, i “ommatta” ulls: molts ulls, per les petites taques de la part inferior de les ales.

L’epítet específic ve del llatí “bellus” bonic, graciós, agradable, i dedicat a Argia, filla de Adrast, rei de Sició i d’Argos, i Amfitea

Lysandra bellargus va ser descrita l’any 1775 per l'entomòleg alemany Siegmund Adrian von Rothenburg , amb el nom inicial de Papilio bellargus

Taxonomia: Gènere Lysandra, Gènere Polyommatus, Família Lycaenidae, Ordre Lepidoptera, Classe Insecta, Filum Arthropeda, 

Sonchus oleraceus L.

NOMS: Lletsó, llicsó, lletissó. Cast. Cerraja, lechuguilla, achicorias, cardo lechero, cerrajón, lechecillo, lisón. Èuscara: Astaurraza, kardabera. Gall. Serralha, leitaruga, cardo molar. Portuguès: Serralha, leitaruga, serralha-branca. Anglés: Smooth sow thistle, Sow thistle. Alemany: Kohl-Gänsedistel.  Francés: Laiteron maraîcher. Laiteron potager. Italià: Grespino comune. Neerlandès: Gewone Melkdistel. Grec: Σογχός λαχανώδης. Τσόχος.

Capítol de Llicsó

SINÒNIMS: Sonchus ciliatus Lamarck, Sonchus laevis Vill.

DISTRIBUCIÓ:  Mediterrània

HÀBITAT: Polygono-Chenopodietalia. Camps de conreus i camins, herbassars nitròfils, fins els 1350 metres d’altitud.

Involucre glabre i campanulat

FORMA VITAL: Hemicriptòfit, Teròfit: plantes que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que aquest tipus de plantes herbàcies renoven la part aèria cada any, ja que no la conserven durant l'època desfavorable, durant la qual només resten les llavors. 

DESCRIPCIÓ:  Herba que pot arribar al metre i mig d’alçada, tiges fistuloses, erectes i poc ramificades  amb làtex 

Fulles pinnatisectes.

Fulles amplexicaules (s’abracen a la tija), lobulades i dentades amb un segment terminal major que els altres. A diferència de Sonchus tenerrimus els lòbuls de les fulles són bastant amples i el pecíol és ample i d’aspecte foliaci. Petites espines als marges.

Capítol

 Flors hermafrodites, agrupades en corimbes amb capítols de lígules curtes i estretes d’un groc pàl·lid, comparat amb l’altre Sonchus. Les bràctees de l’involucre, campanulat, són glabres. 

Vil·lans

Fruit és un aqueni de color bru amb vil·là de pèls blancs.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: A grans trets hi ha dos classes de compostes, les tubuliflores i les liguliflores. En les primeres tots els flòsculs (cada una de les flors del capítol)  son tubulars i sense lígula o només tenen lígula, acabada amb tres dents, els flòsculs exteriors, mentre al botó central són tubulars, com en la Dittrichia viscosa. En les liguliflores, com és el cas del Sonchus oleraceus, tots els flòsculs són ligulats, amb lígules acabades en cinc dents, com podeu observar a la foto. 

Capítol amb tots els flòsculs ligulats

USOS I PROPIETATS: Era un dels ingredients de la cuina mediterrània tradicional, tot i que actualment el seu consum és troba limitat a unes poques zones. Al País Valencià tradicionalment s'utilitzaven els lletsons i altres herbes similars per fer pastissets de brosses

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: Sonchus deriva del grec "sónkhos" i d'aquest "sómphos" que significa buit, moll, espomjós. 
 El nom “oleraceus” deriva del nom llatí “olus” que significa verdura o hortalissa, en referència a l’ús com aliment que es fa de ella.

Les fulles d’aquesta planta són un dels ingredients del “preboggion”, mescla d’herbes típica de la cuina de Liguria utilitzada per farcir raviolis i pansoti

Es cultivaba a la Grècia antiga, a l'antiga Roma i a tota Europa a l'Edat Mitjana, però amb el pas dels segles va ser substituïda per altres hortalisses considerades més refinades. Plini (Gaius Plinius Secundus, 23–79) va comentar que Teseu es va menjar un plat de lletsons abans de anar a lluitar contra el brau de Marató.

En la “botica de bordo de Magalhaes” s’ha documentat l”agua de serralha” per la seua virtut refrigerant.

Les fulles d'aquesta planta agraden molt als conills.

Família Compositae (Asteraceae)