Quan passegem pel camp o pel jardí ens creuem amb multitud d’animals i plantes als quals no prestem atenció per considerar-los insignificants, els mirem sense veure’ls, els trepitgem sense adonar-nos-en, ignorants de l’enorme bellesa d’aquests essers petits i els milers d’anys d’especialització i adaptació al medi de la seua morfologia. Aquest blog intentarà mostrar eixe món i donar a conèixer alguns dels seus secrets.

dimarts, 27 de setembre de 2011

Bituminaria bituminosa (L.)C.H. Stirt.

NOMS: Cabrulla. Herba bruna. Herba cabruna. Trèvol pudent. Herba bruna. Occità: Basilic sauvatge, Cabreireta, Cabridola, Engraisso móutoun, Erbo de la trèflo, Gròssa ruda, Pè de pola, Pèpolin. Cast. Hierba cabrera. Hierba cabruna. Hierba gitana. Hiperuelo. Trébol bastardo. Trébol del mal olor. Hierba de los granos. Higueruela. Basc: Okatz-bedarr. Okotz-bedar. Port. Trevo bituminoso. Francés: Herbe au bitume. Psoralée à odeur de bitume. Psoralier. Trèfle bitumeux. Italià: Trifoglio bituminoso . Anglés: Arabian Pea. Pitch Trefoil. Alemany: Asphaltklee. Harzklee. Pechklee.


Inflorescència de trèvol pudent
SINÒNIMS: Psoralea bituminosa L.

DISTRIBUCIÓ:  Mediterrània

HÀBITAT: Brachypodietalia phoenicoidis. Vores de camps i camins, marges de boscs i pinedes,  fins els 1450 metres d’altitud.

Tota la planta despedeix un fort olor a betum
FORMA VITAL: Hemicriptòfit: en la classificació de la Forma vital de Raunkjaer, són aquelles plantes que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que aquest tipus de plantes herbàcies renoven la part aèria cada any, ja que no la conserven durant l'època desfavorable.

DESCRIPCIÓ:  és una herba erecta, amb moltes tiges que arriba al metre d’alçada, amb pèls i glàndules que li donen un olor fort i característic  a betum que la fa inconfusible.

Fulles trifoliades amb el folíol central peciolulat
Fulles amb tres folíols (trifoliades) ovats i enters, el central sovint un poc més gran i amb pecíol (peciolulat). Tenen uns punts grocs que són les glàndules. 

Les flors tenen la típica estructura papilionàcia
Flors en glomèruls que surten de les axil·les de les fulles, amb peduncle més llarg que la fulla. Flors hermafrodites i amb cinc pètals i cinc sèpals (pentàmeres). Calze amb els sèpals soldats (sinsèpal) en forma de campana, amb pèls i cinc llargues dents. Corol·la papilionàcia de color blau violaci. 10 estams i ovari súper amb estil i estigma capitat. Floreix de març a novembre.

Fruit en llegum, amb una sola llavor, cobert pel calze persistent
Fruit en llegum ovoide amb bec falcat i amb una sola llavor

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: El rabet de les fulles que uneix el limbe de la fulla amb la tija s’anomena pecíol però quan la fulla és composta, com en aquest cas, els pecíols de cada folíol reben el nom de peciòluls i els folíols peciolulats.

USOS I PROPIETATS: En medicina popular s'utilitzà per ajudar a la cicatrització de ferides i nafres. Les fulles són diürètiques i es recomanen contra el càncer.
S’empra com a farratge per als animals i per a millorar el sòl en zones degradades i en la lluita contra la desertificació.

Glomèrul amb les flors d'un blau violaci
SABIES QUE... El nom genèric Bituminaria ve del llatí bitumen, -inis, que significa betum, i del llatí –aria, -ariae que és un sufix que indica possessió, relació, per l’olor a betum del trèvol pudent. L’epítet específic bituminosa insisteix en el mateix que el genèric, és a dir, en l’olor a betum.
Millora el sòl, preservant-lo de l’erosió i de la pèrdua de matèria orgànica, fixa el nitrogen de l’atmosfera i millora la fertilitat de la terra. Suporta bé la sequera i les gelades hivernals de les terres de l’interior.
És una planta fotosensibilitzant, és a dir, que la pell amb contacte amb el suc de la planta i exposada a la llum del sol pot tacar-se per cremades.
A la Península Ibèrica no hi ha cap altra espècie d’aquest gènere

Família Leguminosae (Fabaceae) (Papilionaceae)

divendres, 23 de setembre de 2011

Astragalus monspessulanus L. subsp. gypsophilus Rouy

NOMS: Herba de Sant Llorenç. Astràgal de Montpeller. Cria de rata. Cast. Garbancillo de monte. Astrágalo. Francés: Astragale de Montpellier. Esparcette bâtarde. Italià: Astragalo rosato. Anglés: Montpellier Milk-vetch. False vetch. Alemany: Französicher Tragant. Montpellier-Tragant. Holandés: Montpellier Hokjespeul.

Inflorescència de l'Herba de Sant Llorenç
SINÒNIMS: Astragalus monspessulanus L. subsp. chlorocyaneus (Boiss. et Reut.) O. Bolòs, Vigo, Masalles et Ninot;  Astragalus teresianus Sennen & Elías.

DISTRIBUCIÓ:  Mediterrània

HÀBITAT: Aphyllanthion, Festucion gautieri. Brolles de romer, llocs rocosos amb preferència pels sòls carbonatats, calcaris i d’algeps, fins els 2500 metres d’altitud. Els exemplars de les fotos són de la Salaella (Vallada) sobre algeps. 

Té preferència pels sòls carbonatats, calcaris i d’algeps
FORMA VITAL: Hemicriptòfit: plantes que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que aquest tipus de plantes herbàcies renoven la part aèria cada any, ja que no la conserven durant l'època desfavorable.

DESCRIPCIÓ:  Herba amb una tija tan curta que sembla inexistent (acaule) i la part soterrada de la tija (rabassa) lignificada. Amb pèls.

Les fulles són molt llargues i amb molts folíols ovats
Fulles bassals, peciolades, imparipinnades, que poden arribar als 30 cm de llargària, amb 10-25 parells de folíols ovats. Estípules triangulars de consistència membranosa.

Corol·la amb estructura papilionàcia
Flors en glomèruls de color variable, entre blanquinosos, groguencs, verdosos o rosats. Flors hermafrodites amb cinc peces per verticil (pentàmeres). Calze amb les dents de la longitud del tub. Corol·la papilionàcia amb l’estendard major que les ales i aquestes majors que la carena. 10 estams soldats en dos grups. Ovari súper amb un estil amb estigma capitat. Floreix d’abril a juny.

Llegum de l'herba de sant Lorenç
Fruit en llegum amb pèls lleugerament corbat.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: El fruit característic de les papilionàcies és el llegum, un fruit sec, que s’obri (dehiscent) al llarg de dues sutures longitudinals per expulsar les llavors. Sovint les llavors són expulsades de forma violenta al secar-se i recorbar-se la llegum que fa obrir-se sobtàdament les línies de sutura, ja afeblides. 

Floreix a la primavera, d'abril a juny
SABIES QUE... el nom del gènere, Astragalus, ve del grec astrágalos, -ou, que definia una lleguminosa. Altres autors al·ludeixen a la forma de la llavor que sembla un astràgal o taba (un os). El nom de l’espècie, monspessulanus, fa referència a la ciutat de Montpeller.

Observacions: Inclou dues subespècies: la subsp. monspessulanus i la subsp. gypsophilus (o subsp. chlorocyaneus). Aquesta darrera subespècie és la més estesa i abundant, es caracteritza per tenir la corol·la més pàl·lida i presentar més parells de folíols a les fulles.

Família Leguminosae (Fabaceae) (Papilionaceae)

dimarts, 20 de setembre de 2011

Ajuga chamaepitys (L.) Schreb.


NOMS: Herba felera. Artètica. Herba amarga. Herba de la inflamació. Herba de cirera. Herba del torçó. Herba flatera. Iva artètica. Iveta. Occità: Calapita, Erbo ivernino. Cast. Ajuga. Camepíteto. Encinilla. Hierba de las junturas. Iva. Iva artrítica. Pinillo. Yerba del clin. Gall. Herba das xuntas. Basc: Atxeribustan. Estañu-belarr. Eztañu-belar. Luki-bedarr. Luki-buztan. Mullisca. Piñusa. Francès: Bugle petit-pin, Ivette. Italià: Camepizio. Anglés: Yellow Bugle. Ground-pine. Alemany: Gelber Günsel. Holandés: Akkerzenegroen.

Flors labiades d'herba felera
SINÒNIMS: Teucrium chamaepitys L.

DISTRIBUCIÓ:  Holàrtica:  hàbitats que es troben a través del conjunt del continents de l'hemisferi nord.

HÀBITAT: Ruderali-Secalietea.  Camps, llocs àrids i pedregosos, matollars esclarissats, sobre terra pobra i margosa, fins els 1500 metres d’altitud.

Habita terrenys pedregosos i margosos
 FORMA VITAL: Teròfit: planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors.

DESCRIPCIÓ:  Herba de fins 20 cm d’alçada, amb tiges molt ramificades i plenes de pèls

Fulles dividides en tres segments linears (trífides)
Fulles trífides amb tres segments linears (les bassals més amples), oposades i amb pèls.  

La flor té un llavi inferior amb tres lòbuls, el central més gran i emarginat
Flors sèssils, amb bràctees similars a les fulles. Calze en forma de tub amb dents triangulars i cobertes de pèls. Corol·la, també amb pèls, groga amb taques porpra, llavi superior molt curt i l’inferior amb el lòbul central molt ample. Estams amb filament pelós i anteres color porpra. Floreix d'abril a octubre.

Núcula d'herba felera dins del calze persistent
Fruit en núcula

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: les espècies d’Ajuga són fàcils de distingir perquè les flors tenen el llavi superior de la corol·la curtíssim i l’inferior format per tres lòbuls i el del mig amb un entrant poc profund a l’àpex (emarginat).

Flor groga amb taques porpra
USOS I PROPIETATS: el taní que conté li proporciona virtuts astringents, contra la diarrea i antiinflamatori. Alleugera el dolor menstrual. Per via externa cicatritza les ferides.

SABIES QUE... el nom del gènere Ajuga ve del llatí  abiga –ae, que era el nom llatí de la planta en grec. El nom de l’espècie, chamaepitys, procedeix del grec chamaípitys, -yos, nom de diverses plantes amb olor a pi (l’herba felera emet un suau olor balsàmic, a pi).
Rep el nom d’artètica per les seues propietats antireumàtiques i el nom d’herba felera pel seu amargor semblant al de la fel.   

Família Labiatae (Lamiaceae)

divendres, 16 de setembre de 2011

Andryala ragusina L.


NOMS: Llonja. Llongera. Jonça. Llonge. Llonguera lirada. Cast. Ajonje. Blanquilla. Ajonjilla. Borraquillas. Enjundia. Mata del visco. Pan de conejo. Francés: Andryale de raguse. Italià: Lanutella perenne

Capítols de llonja
SINÒNIMS: Andryala lyrata Pourret;  Andryala incana DC.

DISTRIBUCIÓ:  Mediterrània occidental

HÀBITAT: Glaucion flavi. Llocs pedregosos i solejats, fins els 1400 metres d’altitud


 FORMA VITAL: Hemicriptòfit: són aquelles plantes que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que aquest tipus de plantes herbàcies renoven la part aèria cada any, ja que no la conserven durant l'època desfavorable

Planta tomentosa de color grisenc
DESCRIPCIÓ:  Planta de fins 40 cm d’altura, tota coberta de pèls amb forma d’estrella (tomentosa), que li donen un color blanquinós. Diverses tiges surten des de la base.

Fulles cobertes de pèls per les dues cares
Fulles amb pecíol, lanceolades i amplament dentades, totalment cobertes de pèls per les dues cares. 

Flors amb lígules acabades en cinc puntes
Flors en capítols amb involucre grisenc, com tota la planta, i flors amb lígula de color groc. Floreix entre abril i juliol 

Fruit en aqueni amb plomall
Fruit en aqueni amb 8-10 costelles longitudinals i vil·là de pèls simples.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Quan una planta està coberta de pèls (tricomes) molt atapeïts, formant una espècie de borra, es diu que és tomentosa. Aquests pèls permeten l’estalvi d’aigua, protegeixen de l’atac d’insectes i en ocasions injecten verí, com en el cas de l’ortiga. En altres casos, com en la tomaquera, els tricomes (pèls) al trencar-se pel contacte deixen espargir l’olor característica. 

L'indument tomentós caracteritza la llonja
 USOS I PROPIETATS: El visc fet amb aigua calenta i les arrels alleuja els furóncols.
Amb les arrels i aigua calenta també es fa un visc que s’utilitza per caçar pardalets.

SABIES QUE... El nom genèric de Andryala ve, possiblement, del grec andros que significa mascle, i de hyalos, que significa cristall.
Aquesta planta és endèmica de la Península Ibèrica i el sud-est de França.

Família Compositae (Asteraceae)

diumenge, 11 de setembre de 2011

Cichorium intybus L.


NOMS: Cama-roja. Mastegueres. Xicòria. Xicòria amarga. Xicòria de cafè. Escarola borda. Màstec bord. Xicoira. Occità: Chicorèia, Cicourèio de la bono, Endévia, Endévia crespada.  Cast. Achicoria. Amargón. Francés: Chicorée amère. Chicorée sauvage. Italià: Cicoria comune. Radicchio . Anglés: Chicory. Hendibeh. Wild Chicory. Alemany: Wurzelzichorie. Salatzichorie. Gewöhnliche Wegwarte. Gemeine Wegwarte. Holandés: Wilde Cichorei

Flor de cama-roja
 DISTRIBUCIÓ:  Holàrtica: fa referència als hàbitats que es troben a través del conjunt del continents de l'hemisferi nord.

HÀBITAT: Trifolio-Cynodontion, Agropyro-Rumicion. Marges, vores de camins i llocs trepitjats i antropitzats, en terrenys secs i calcàris, fins els 1500 metres d’altitud. 

Aspecte inconfusible de la xicoira
FORMA VITAL: Hemicriptòfit: plantes que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que renoven la part aèria cada any, ja que no la conserven durant l'època desfavorable.

DESCRIPCIÓ:  Herba que forma una roseta de fulles bassals. Molt ramificada, les tiges, de fins un metre d’alçada, es ramifiquen varies vegades en rames amb fulles molt petites, on s’obrin els capítols blaus.

Les fulles caulinars abracen la tija
 Fulles bassals pinnatipartides amb curt pecíol; les de les tiges (les caulinars) són més menudes i abracen la tija (amplexicaules) i amb el nervi central molt pelut.

Cada flor té una lígula acabada en cinc puntes
Flors en capítols solitaris a les axil·les de les fulles o terminals. Involucre amb dues files de bràctees, 8 externes i cinc internes més curtes. Les flors que componen el capítol (flòsculs) són hermafrodites i amb lígula de color blau. El calze és un papus. La corol·la és una lígula acabada en cinc dents. Cinc estams soldats formant un tub per on passa l’estil. Ovari ínfer. Floreix al començament de l’estiu

Fruits amb el papus d'esquames
Fruit en aqueni en forma d’ou invertit, amb un papus d’esquames curtes de color bru clar.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: El papus és un apèndix terminal de certs fruits, provinent del calze d'una flor d'ovari ínfer, format per pèls, setes o esquames o per una coroneta membranosa. Es troba sobretot als fruits de les compostes.

Ací podeu veure l'involucre amb les dues files de bràctees
USOS I PROPIETATS: Antigament era cultivada com a planta medicinal. Té propietats tòniques, aperitives, estomacals, diürètiques i purifica la sang.
Les arrels torrades s’han emprat com succedani del cafè o per adulterar-lo.
Les fulles són consumibles com a verdura en amanides, però pel seu sabor amarg sols s’utilitzen els brots tendres d’hivern si s’han protegit del sol.
També s’utilitza com a planta ornamental

SABIES QUE... Carlomagne  ja el citava en les lleis agràries com planta medicinal i Paracels recomanava els emplastres de xicoira per les irritacions de la pell i, en infusió, per tractar les malalties de l’estómac i del fetge.
Els capítols s'obren al matí, es tanquen al migdia a l'estiu o a la vesprada si és tardor, i ja no es tornen a obrir més. Duren tan sols unes hores, però van naixent des del juny fins a l'octubre o el novembre.
El pigment blau de les flors és fàcilment soluble en aigua.
No són corrents les compostes de flor blava pel nostre territori.

Família Compositae (Asteraceae)

dimecres, 7 de setembre de 2011

Cistus monspeliensis L.


NOMS: Estepa negra. Ajoca-sapes. Estepa llimonenca. Estepa morisca. Estepa mosquera. Mòdega. Moixera. Occità: Couquin, Massuga negra, Moge, Moja negra, Mucha negra, Muga Cast. Estepa morisca. Jara negra. Estepa mosquera. Estepa negra. Jaguarzo negro. Port. Sagarço. Francès: Ciste de montpellier. Italià: Cisto di Montpellier . Rembrottine . Anglès: Cistus narrow leaf, Montpellier rock-rose. Alemany: Montpellier-Zistrose. Holandés: Smalbladige Cistus.
 
Flor d'estepa negra
DISTRIBUCIÓ:  Mediterrània

HÀBITAT: Lavanduletalia stoechadis. Coscollars oberts, brolles, erms. Prefereix sòls descarbonatats però també creix sobre terrenys calcaris. És poc exigent doncs creix en els llocs més pobres i descarnats. Fins els 1200 metres d’altitud.

És un arbust molt ramificat de fulla perenne
 FORMA VITAL: Nanofaneròfit: planta amb les gemmes persistents situades a més de 40 cm de terra i amb menys de 2 m d'alçada.

DESCRIPCIÓ:  Arbust entre un i dos metres d’alçada, erecte ramificat i viscós al tacte. Les branques noves amb pèls.

Les fulles d'un verd fosc li donen el nom d'estepa negra
Fulles subsèssils, oposades amb els marges revoluts, allargades, amb tres nervis principals, limbe de color verd fosc i amb glàndules que li donen un aroma característic i les fan apegaloses. Sense estípules.

Els pètals blancs tenen la base (ungla) groga
Flors en inflorescències en cima, hermafrodites, pentàmeres, de 2-3 cm de diàmetre. Calze amb cinc sèpals lliures amb pèls. Pètals blancs tacats de groc a la base. Nombrosos estams grocs, més llargs que l’estil, al voltant d’un disc nectarífer anul·lar. Ovari súper. Floreix d’abril a juny.

Les càpsules estan envoltades pel calze acrescent
 Fruit en càpsula globulosa dins del calze acrescent que s’obri per cinc valves per disseminar les nombroses llavors.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Hi ha calzes que continuen creixent, després d’haver finalitzat el seu desenvolupament normal, i roman envoltant el fruit. Aquest tipus de calze s’anomena acrescent.

USOS I PROPIETATS: En Canàries s’empra per fumar el formatge, al qual li dona un sabor característic i el conserva en bones condicions.
Abans s’utilitzava per combatre la tos i l’ansietat, en infusió, i per a curar ferides i ossos trencats aplicant emplastres, tant per als humans com per als animals.
També s’utilitza en jardineria com planta ornamental. 

Els nombrosos estams grocs caracteritzen el gènere Cistus
SABIES QUE... el nom del gènere Cistus ve del grec kísthos que els autors relaciones amb la paraula grega kíste que significa caixa o cistella, per la forma dels seus fruits. El nom específic monspeliensis fa referència als botànics de Montpellier ciutat del sud de França.
És un piròfit que forma part de les etapes regressives d'alzinars, suredes, etc.
Les llavors són projectades de manera activa a petita distància durant la disseminació.
Les estepes estan molt adaptades al clima mediterrani d'estiu eixut, ja que presenten les rels superficials i les fulles blanes que es poden marcir reversiblement (malacofil·les).
Les hibridacions són molt freqüents entre les diferents espècies.

Família Cistaceae
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...