Quan passegem pel camp o pel jardí ens creuem amb multitud d’animals i plantes als quals no prestem atenció per considerar-los insignificants, els mirem sense veure’ls, els trepitgem sense adonar-nos-en, ignorants de l’enorme bellesa d’aquests essers petits i els milers d’anys d’especialització i adaptació al medi de la seua morfologia. Aquest blog intentarà mostrar eixe món i donar a conèixer alguns dels seus secrets.

dimecres, 26 de febrer del 2014

Opuntia ficus-indica (L.) Mill.


NOMS: Figa de pala. Figuera de moro. Nopal. Palera. Castellà: Chumbera. Tunera. Tuno. Occità: Figa de barbariá, Pata del diable. Èuscara: Indiapico. India picoa. Portuguès: Figueira da Índia. Italià: Fico d'India. Francès: Figuier d'Inde. Figuier de Barbarie. Anglès: Barbary Fig. Indian Fig. Alemany: Gewöhnlicher Feigenkaktus. Grec: Οπουντία η ινδική συκή. Φραγκοσυκιά.

Flors solitàries sèssils
SINÒNIMS: Opuntia ficus-barbarica A. Berger; Opuntia maxima Miller

DISTRIBUCIÓ:  Neotropical

HÀBITAT: D’origen americà. Cultivada i naturalitzada a la regió mediterrània, apareix en vores de camins, talussos i marges assolellats. Fins als 1000 metres d’altitud.

Arbust amb tiges aplanades formant artells
FORMA VITAL: Nanofaneròfit: en les formes vitals de Raunkjaer, les plantes amb els meristemes perdurables per damunt de 40 cm i per baix dels dos metres d’altura.

DESCRIPCIÓ: Planta robusta molt ramificada, de tiges erectes aplanades en forma de fulla gran i suculenta, de 30-50 cm. (artells). Aquestes pales, si cauen a terra, treuen arrels i es converteix en una nova palera. Pot arribar als cinc metres d’alçada.

Fulles efímeres que només duren quinze dies
Fulles en arèoles circulars, en forma d’espines rígides i blanquinoses amb nombrosos gloquidis curts. Les fulles vertaderes surten cada primavera però només duren quinze dies, al cap dels quals cauen.

Nombrosos pètals i estams
Flors solitàries, sèssils, de fins 10 cm i grogues o de color taronja, amb nombrosos sèpals, pètals i estams. Ovari ínfer. Floreix de maig a juliol

Fruit en baia ovoide comestible
Fruit en baia de forma ovoide, deprimit a l’àpex, i color vermellós o groguenc, comestible, però amb arèoles plenes d’espines.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: El fil·locladi és una tija plana amb aspecte de fulla, de la qual fa les funcions de sintetitzar sàvia elaborada. Sobre els cladodis o fil·locladis surten una mena de botons, anomenats arèoles, amb dues o tres espines fortes i altres molt menudes, els gloquidis. Un gloquidi és un tricoma o apèndix proveït d’una punta corbada en forma d'ham.

Ací podeu veure les arèoles com coixinets amb agulles
USOS I PROPIETATS: S’ha emprat com antiinflamatòria, diürètica, astringent i antidiarreica. El suc de les pales s'ha fet servir en medicina popular valenciana per reblanir els abscessos, i per fer cremes hidratants i xampús. I les flors, en infusió, per a calmar la tos i reblanir les mucositats de les vies respiratòries.

Els fruits, les figues, són comestibles, crues o per elaborar sucs i melmelades, després de llevar les punxes, però l'astringència de les llavors fa que puguen produir, consumides en excés, severes obstruccions intestinals, per la qual cosa també s'han utilitzat per tallar les diarrees.

A més de servir per alimentar els porcs, aquesta planta s’empra per formar tanques infranquejables.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: Aquest gènere rep el nom d’Opuntia, perquè Teofrast i Plini nomenen “Opuntia herba” a una planta de gust agradable que creixia als voltants de la ciutat d’Opunt, en Grècia, les fulles de les quals emetien arrels. Molts botànics pre-linneans varen suposar que era la figuera de pala erròniament, doncs, la figuera de pala no existia a Europa abans de descobrir Amèrica.

L’epítet específic ficus-indica està compost per la locució llatina “ficus” que significa figa, i l’epítet geogràfic “indica”, és a dir, figa de l’Índia. 


Encara que Opuntia cochenillifera (L.) Mill. és més productiva, la naturalitzada a Europa, Opuntia ficus-indica,  també produeix amb èxit la famosa cotxinilla del carmí (Dactylopius coccus), que a l’actualitat es fa servir per colorar gelats, iogurts, melmelades, embotits, llepolies, xarops o begudes tan glamouroses com el Campari o el vermut Martini Roso. És el “colorant natural E120” que sovint apareix a les etiquetes de nombrosos productes alimentaris i estètics. (Jardín Mundani)

El color roig que produeix és tan cridaner que ja, el 1523, poc després de la caiguda de Tenochtitlán a mans de Cortés, es va fer la primera exportació de cotxinilla mòlta a Castella.

El 1820, i a partir de vuit nopals carregats de cotxinilla, la Societat Econòmica de Cadis va aconseguir reproduir el insecte a la ciutat andalusa, i el 1825 va enviar-ne mostres a Canàries, acompanyades d'un decret reial que obligava a dedicar determinades superfícies als nopals infectats de cotxinilla. L'èxit va ser de tal envergadura que aquest cultiu es va convertir en la base econòmica de les illes. Actualment, les Illes Canàries són, juntament amb Hondures, els principals productors mundials.

El descobriment de tints sintètics va fer caure la producció però el carmí es va tornar a popularitzar en acabar la Primera Guerra Mundial gràcies al pintallavis, una mescla de cera d'abelles, oli d'oliva i cadàvers de cotxinilla (aplanats i dessecats), que atorgava als llavis un seductor color vermell. (Métode)

Hi ha la creença popular, àmpliament estesa, que una pala de palera, penjada en una de les parets de casa, és el millor remei per evitar la gelosia entre els germans o entre els membres de la parella.

A Austràlia la figuera de pala es transformà en una plaga: el 1925 ja cobria 12.000 km², i amenaçava de continuar avançant. La solució va venir de la mà d'uns biòlegs, que van aplicar un nou mètode de control de plagues: la lluita biològica. Van importar de Mèxic l'insecte Dactylopius ceylonicus, capaç de parasitar la planta, i en quinze anys aconseguiren que es frenara la invasió.


La figuera de pala es transportava viva a les naus per a consumir fruita fresca i evitar l’escorbut.

Com que els gloquidis es desprenen amb facilitat quan fa vent, no convé posar-se a sotavent d'una palera si no es vol acabar estarrufat d'espines finíssimes, gairebé invisibles i molt difícils de llevar de la pell de l'incaut que s'hi ha aproximat.

És una de les poques plantes que figura a l’escut d’una ciutat (Mèxic) i en una bandera, la de la república federal. Conta la llegenda que el déu Huitzilopochtli va indicar als asteques que el lloc idoni per fundar un temple, dedicat al déu solar, seria aquell, en una illa enmig d’un llac on veurien un àguila lluitant amb una serp al damunt d’un nopal. La bandera de la república arreplega la imatge d’aquesta llegenda.

Estudis d’ADN indiquen que Opuntia ficus-indica va ser domesticada a partir d’espècies del gènere Opuntia del centre de Mèxic.

Figura al Catàleg Espanyol d’Espècies Exòtiques Invasores, aprovat per Reial Decret 1628/2011, de 14 de novembre, amb el nom d’Opuntia maxima Miller, que prohibeix la introducció al medi natural, la possessió, transport, tràfic i comerç a Espanya.

Opuntia ficus-indica fou descrita per Carles Linné en 1753 com Cactus ficus-indica i atribuïda al gènere Opuntia i publicada en The Gardeners Dictionary, eighth edition Opuntia No. 2, per Philip Miller en 1768.

Família Cactaceae


diumenge, 23 de febrer del 2014

Euphorbia nicaeensis ssp nicaeensis All.


NOMS: Herba de les berrugues. Lleterola de bosc. Llerca. Lleteresa nicenca. Castellà: Lechetrezna común. Lechetrezna de Niza. Italià: Euforbia di Nizza. Francès: Euphorbe de nice. Anglès: Southern spurge. Honey flowered spurge. Alemany: Nizza wolfsmilch.

Inflorescències en pleocasi
SINÒNIMS: Euphorbia anselmi Senn.; Euphorbia gonzali Senn.

DISTRIBUCIÓ:  Mediterrània

HÀBITAT: Aphyllantion. Pastures de jonça i herbassars, cultius, erms, sobre sòl calcari. Entre 100 i 1400 metres d’altitud.

Herba amb una o vàries tiges no ramificades
FORMA VITAL: Camèfit: tipus biològic de les formes vitals de Raunkjaer que defineix els vegetals amb les seues parts aèries persistents tot l'any però que tenen les gemmes persistents a un nivell de terra inferior als 25-50 cm.

DESCRIPCIÓ: Herba vivaç, lignificada a la base (sufruticosa), no ramificada, glabra i glauca, amb tiges que sovint prenen un color vermellós, erectes i, les més velles, sense fulles i cobertes de cicatrius foliars a la part inferior.

Fulles lanceolades i glauques
Fulles gruixudes de color glauc, de tacte coriaci, les caulinars esparses, lanceolades i de marge enter, altres formen una roseta apical.

Ciati amb nectaris grocs
Flors en inflorescències en pleocasi de 6-16 radis, que sovint es bifurquen, que surten d’una roseta de fulles bracteals ovades i groguenques. El dicasi el formen bràctees lliures mucronades que embolcallen el ciati sèssil amb glàndules nectaríferes en forma de “croissant”, de color groguenc. El ciati està format per una flor femenina central, de gineceu súper i estil acabat en estigma trilobat, i diverses flors masculines laterals reduïdes a un sol estam. Floreix d’abril a juliol.

Càpsula glabra i llisa
Fruit en càpsula formada per tres carpels (tricoca) glabra i llisa, amb tres llavors amb carúncula, per a la seua dispersió mitjançant les formigues.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: El ciati (del grec: κύαϑος,'copa') és un tipus d’inflorescència especial que consisteix en un pseudant, és a dir, una estructura que sembla una única flor però que en realitat consta de diverses flors unisexuals molt reduïdes. Els colors, sovint brillants, dels nectaris i les bràctees que embolcallen el ciati accentuen l’aparença de flor solitària.  

USOS I PROPIETATS: En medicina popular s’emprava el làtex per eliminar les berrugues de la pell, tot i que no és aconsellable degut a la seva toxicitat.

Vista cenital abans de l'antesi
ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: Euphorbia ve del grec "eu ἐῧ" que significa bo, i "pherbo" que significa menjar: ben alimentat. Segons Dioscòrides i Plini deriva d’Euforbo, el metge del rei Juba II de Mauritània que va descobrir les virtuts d’aquesta planta. Segons Galeno es refereix al troià Eúphorbos. El vocable grec euphórbion, -ou, era el nom que rebia una lletrera cactiforme de les muntanyes de Mauritània.

El nom de l’espècie, nicaeensis,  és un epítet geogràfic que fa referència a la ciutat de Niça.
Les lleteres tenen un làtex blanc i irritant que allunya al ramat però no evita que l’eruga Hyles euphorbiae s’alimente de les seues fulles.

Euphorbia nicaeensis va ser descrita per Pax & Bruyns i publicada en Flora Pedemontana 1: 285. 1785.

Família Euphorbiaceae


dijous, 20 de febrer del 2014

Melilotus albus Medik.


NOMS: Melilot. Almegó blanc. Melilot blanc. Castellà: Meliloto blanco. Meliloto. Occità: Luzerno bastardo, Mounsegno. Èuscara: Itsabalki zuria. Portuguès: Meliloto branco. Italià: Meliloto bianco. Francès: Mélilot blanc. Anglès: White melilot. Alemany: Weißer Honigklee. Weißer Steinklee. Neerlandès: Reuzenhoningklaver. Reuzenhoningklaver. Grec: Μελίλοτος ο λευκός. Ήμερο τριφύλλι. Νυχάκι.   

Inflorescències en raïm lax

SINÒNIMS: Melilotus alba Medik.

DISTRIBUCIÓ:  Lateeurosiberiana: de distribució principalment eurosiberiana, però que penetra en territoris pròxims.

HÀBITAT: Dauco-Melilotion. Herbassars humits de les vores dels rius, marges o camins. Fins els 1800 metres d’altitud.

Tiges primes, llargues i ramificades
FORMA VITAL: Hemicriptòfit:  en la classificació de les Forma vital de Raunkjaer són les plantes que mantenen els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, renovant la part aèria cada any. De vegades, però, es comporta com Teròfit, és a dir, que completa tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors.

DESCRIPCIÓ: Herba amb tiges primes, erectes i ramificades que pot arribar al metre i mig d’alçada. Fàcil de distingir de la resta de Melilotus per les flors blanques

Fulles esparses trifoliades
Fulles esparses, amb pecíol, trifoliades, amb tres folíols oblongs i dentats i dues estípules enteres al punt d’inserció del pecíol a la tija.

Flors papilionades de corol·la blanca
Flors en inflorescències en raïm lax de més de cinc centímetres de longitud. Flors flairoses, menudes (5 mm), pèndules, hermafrodites, amb la típica morfologia de les papilionades. Calze tubular acabat en cinc dents triangulars. Corol·la blanca, amb les ales i la carena més curtes que l’estendard. Androceu amb deu estams diadelfs. Gineceu súper amb estil corbat i estigma simple. Floreix de maig a setembre.

Fruit en llegum petita i pèndula
Fruit en llegum ovoide, mucronat, rugós reticulat, glabre i pèndul, amb 1-2 llavors ovoides i llises.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: El nitrogen atmosfèric ha de ser processat, o fixat, per a poder ser usat per les plantes. Part de la fixació ocorre per llamps però la immensa majoria del nitrogen és fixat al sòl per bacteris simbiòtics que tenen l'enzim “nitrogenasa” que combina el gas nitrogen amb hidrogen per produir amoni.


USOS I PROPIETATS: En medicina popular es prefereix fer servir Melilotus officinalis, però aquesta també té propietats anticoagulants, emol·lients i carminatives.
És una planta que s’empra com farratgera i que es de gran valor mel·lífer car, gràcies a la seva floració escalonada, ofereix el seu nèctar durant molts mesos a l’any.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: Melilotus deriva de "mél, mellis" que significa mel, i de "lotus" un gènere botànic amb les fulles trifoliades, és a dir, trifoli de mel, per ser una planta molt visitada per les abelles. Altres autors fan referència a l’olor a mel de les flors.

L’epítet específic albus ve del llatí “albus, -a, -um” que significa blanc, per la particularitat de les seues flors blanques en un gènere en el qual les flors solen ser grogues.

Com quasi totes les lleguminoses fixa el nitrogen atmosfèric al sòl mitjançant una simbiosi bacteriana.

Família Leguminosae (Fabaceae, Papilionaceae)


dilluns, 17 de febrer del 2014

Silene inaperta L.


NOMS: Silene prima. Patacs. Italià: Silene inaperta. Francès: Silène fermé

Inflorescències en dicasi
SINÒNIMS: Silene inaperta subsp. inaperta;  Cucubalus inapertus (L.) Lam.; Leptosilene inaperta (L.) Fourr.

DISTRIBUCIÓ:  Mediterrani occidental

HÀBITAT: Lactuco-Silenetum inapertae. Pimpinello-Gouffeion. Sobre sòls pedregosos. Fins els 1100 metres d’altitud

Herba gràcil de tiges erectes
FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

DESCRIPCIÓ: Herba gràcil, de tiges fines i erectes, de fins 60 cm d’alçada, ramificades, sense pèls però apegalosos a la meitat superior.

Fulles caulinars linears
Fulles caulinars oposades, estretament linears, amb el marge enter i sense estípules.

Corol·la que sobresurt poc del calze
Flors en inflorescències en dicasi. Calze estret prop de la base, amb nervis anastomitzats, oblong a la fructificació, poc unflat, amb dents triangulars. Corol·la amb cinc pètals que sobresurten poc del calze, bífids, blanquinosos per l’anvers i verdosos pel revers, amb lígula corol·lina que separa clarament l’ungla del limbe. Floreix de maig a l’octubre.

Fruit en càpsula
Fruit en càpsula cilíndrica, que sobresurt del calze, dehiscent per sis dents per deixar sortir les llavors reniformes.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Anastomosat o anastomitzat: Es diu de la nervació de les fulles o dels calzes en què els nervis d'últim ordre es reuneixen entre ells fent un reticle més o menys tancat.

USOS I PROPIETATS: No en coneguem

Ací podem veure la lígula corol·lina
ETIMOLOGIA I CURIOSITATS:  Silene és d’etimologia desconeguda però alguns autors aventuren que Silene podria derivar del grec “Silenos”, que era el company ebri de Baco, i que tenia el ventre molt unflat, com el calze de moltes espècies d’aquest gènere. No obstant, Linné pren el nom de Lobelius, i explica que el nom deriva del grec “síalon”, que significa saliva, en al·lusió a la viscositat que, com en aquesta espècie, tenen algunes altres espècies del gènere.
L’epítet específic, inaperta, deriva del llatí "inapertus" que significa no obert, tancat, per l’aparença de la flor que, de vegades, té els pètals que a penes sobresurten el calze i sembla tancada.
Silene inaperta fou descrita per Carles Linné i publicada a Species Plantarum 1 : 419 (1753)

Família Caryophyllaceae


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...