Quan passegem pel camp o pel jardí ens creuem amb multitud d’animals i plantes als quals no prestem atenció per considerar-los insignificants, els mirem sense veure’ls, els trepitgem sense adonar-nos-en, ignorants de l’enorme bellesa d’aquests essers petits i els milers d’anys d’especialització i adaptació al medi de la seua morfologia. Aquest blog intentarà mostrar eixe món i donar a conèixer alguns dels seus secrets.

dissabte, 9 de gener de 2016

Lepiota clypeolaria (Bull.) P. Kumm.

NOMS: Castellà: Lepiota en escudo. Èuscara: Maluta-galanperna. Francès: Lépiote en bouclier. Anglès: Shield dapperling. Shaggy-stalked Lepiota. Alemany: Wolliggestiefelte Schirmling. Wollstiel-Schirmling. Neerlandès: Bosparasolzwam.

A les nostres comarques surt a les clarianes de carrascars i pinars
SINÒNIMS: Agaricus clypeolarius Bull.

HÀBITAT: Surt entre l’estiu i la tardor al carrascars, pinars i altres tipus de coníferes

DESCRIPCIÓ: Capell, barret o píleu de 4 a 8 cm de diàmetre i color terrós clar al mamelló central que va dissociant-se cap al marge en petites esquames. Primer és acampanat i va obrint-se fins quedar pla però mantenint la prominència central. El marge manté restes del vel parcial.

Làmines blanques i peu cotonós
Himeni de làmines blanques (tot i que enfosqueixen a la maturitat), lliures, atapeïdes, escotades i ventrudes

Ací podem veure l'anell i el peu cotonós
Peu o estípit cilíndric o lleugerament engruixat a la base, buit, alt i prim, de 5 a 10 cm d’alçada amb anell que desapareix prompte però marca el canvi d’aspecte, fent-se cotonós cap a la part inferior. Es separa amb facilitat del capell.

Restes del vel parcial en exemplar jove
Carn blanca i minsa amb olor i sabor agradable a humus

COMESTIBILITAT: No és recomanable el seu consum pel perill de confusió amb altres Lepiota blanques i tòxiques però, a més, pot provocar la síndrome gastroenterítica

Pot confondre’s amb altres Lepiota com ara Lepiota ignivolvata però és més perillós confondre-la amb altres Lepiota blanques i petites que poden ser mortals, com la Lepiota brunneoincarnata.

Capell d'exemplar adult amb restes del vel al marge
CURIOSITATS MICOLÒGIQUES: El vel parcial tancat protegeix les làmines, però quan s’obri deixa adherit al peu el rastre membranós que denominem anell, una altra de les parts clau per a la seua identificació. Molts anells són molt fugaços i es desprenen amb facilitat del bolet pel que caldrà mirar atentament qualsevol resta que podem trobar adherit al peu. Els anells poden ser simples o dobles, fixos o mòbils (desplaçar-se al llarg del peu o no), i poden estar en la part superior, al mig, o en la part baixa del peu. La consistència és molt diversa, pel que també és un element a barallar, ja que poden ser membranosos, cotonosos, i alguns fràgils i fugaços. 

Lepiota clypeolaria jove
ETIMOLOGIA I CURIOSITATS:El genèric Lepiota deriva del grec “λεπίς lepìs” esquama, i “οὖς, ωτόϛ oús, otós” barret, és a dir, amb el barret esquamós. L’epítet específic clypeolaria ve de "clýpeus" un escut circular que utilitzaven els herois homèrics i més tard els romans.

Lepiota clypeolaria és una espècia fàcil d’identificar pel disc central del capell, mamellonat, de color marró tirant a ocre, i l’anell i les dues terceres parts inferiors del peu cotonós.

Lepiota clypeolaria va ser descrita per primera vegada en 1789 com Agaricus clypeolarius  pel micòleg francès  Jean Baptiste Francois Bulliard, i transferida al gènere Lepiota per Paul Kummer en 1871.

Família Agaricaceae


Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.

1 comentari:

  1. Muy buena información como siempre y gracias cpor los consejos. Un abrazo desde Plantukis

    ResponSuprimeix

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...