Araujia sericifera Brot.

NOMS: Miraguà de jardí. Miraguà fals. Miraguà bord. Mata de la seda. Aràujia. Castellà: Planta cruel. Miraguano. Jazmín de Tucumán. Tesi. Portuguès: Cipó-de-sapo. Paina-de-seda. Cipó-de-paina. Cipó-de-leite-do-brejo. Francès: Kapok. Araujia. Italià: Pianta della seta. Anglès: Mouth-vine. White Bladderflower. Alemany: Folterpflanze.

SINÒNIMS: Apocynum volubile Vell.; Araujia albens (Mart.) G.Don ; Araujia calycina Decne.; Araujia hortorum E.Fourn.; Araujia undulata Vis.; Physianthus albens Mart.

DISTRIBUCIÓ: Procedent d’Amèrica del Sud: Brasil, Paraguai, Uruguai i nord-est d’Argentina i introduïda al sud d’Europa, d’Àfrica i est d’Austràlia

HÀBITAT: Llocs pertorbats. Molt estesa pel litoral mediterrani, cantàbric i Galícia

FORMA VITAL: Faneròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta amb els meristemes a més de 40 cm del terra en l’època desfavorable. És el cas d'arbres, d'arbusts i lianoides.

DESCRIPCIÓ: Enfiladissa perenne amb tiges herbàcies de fins cinc metres de llarg i les tiges basals llenyoses. Conté làtex càustic.

Fulles de fins 5x3 cm, peciolades, oposades, ovades de base truncada i àpex acuminat, anvers verd fosc i revers blanquinós per una pubescència curta i densa.

Flors hermafrodites en raïms axil·lars de 2-4 flors amb peduncle de fins 1,5 cm; calze format per cinc sèpals triangulars, semblants a les fulles, lliures, més curts que el tub de la corol·la; corol·la tubular que s’obri en cinc lòbuls, color blanc o crema, de vegades tintades de rosa i fragants, d’uns 2 cm de diàmetre. Els òrgans reproductors formen una sola peça al fons del receptacle amb 5 pol·linis soldats a l’estigma més un ovari ínfer. Floreix de maig a setembre

Fruit solitari, penjant, en càpsula gran, d’uns 12 cm de llarg, esponjosa, amb dehiscència per un costat i nombroses llavors que, quan maduren, estan cobertes de flocs sedosos a la part superior, que són fàcilment transportats pel vent.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: L'estructura de la flor inclou obertures en forma de falca que funcionen com a trampa per a insectes on, ocasionalment, queda atrapada la probòscide del pol·linitzador, cosa que provoca la seva mort si el captiveri dura massa. Quan els recol·lectors posen la llengua a la flor, aquesta queda bloquejada per uns ganxos i només els insectes més robustos aconsegueixen alliberar-se. Els insectes poden així morir dins la flor (d'aquí el seu nom castellà de "planta cruel")

USOS I PROPIETATS: Introduïda a Europa al segle XIX com planta ornamental i per aprofitar la fibra del fruit a la industria tèxtil. A l’Estat espanyol la primera cita és a la província de Girona l’any 1976. Però no s’utilitza per ser considerada dolenta per l’agricultura i les espècies autòctones.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Araujia està dedicat a António de Araújo de Azevedo, Conde de Barca (1752-1817), un polític i botànic portuguès. L’epítet específic sericifera deriva de Ser, Seris, una capital de l'Àsia oriental famosa per la producció de seda i, per extensió, per la seda mateixa, pels pèls blancs i sedosos que recobreixen les llavors dins dels fruits.

És una espècie invasora molt agressiva, que envaeix tant medis profundament alterats com jardins, tancaments, horts abandonats, etc. com restes de vegetació autòctona arbòria, contribuint a que desapareguin en ofegar l'arbrat natural. Competeix amb els tarongers per l'aigua, els nutrients i la llum, i acaba per tapar-los.

Inclosa al Catàleg espanyol d’espècies exòtiques invasores  (Reial Decret  630/2013, de 2 d’agost.) el que implica que està prohibit comercialitzar-la i introduir-la al medi natural.

A Amèrica, les erugues de la papallona monarca (Danaus plexippus) poden alimentar-se de fulles de miraguà fals, mentre que les papallones adultes en pol·linitzen les flors. L’expansió del miraguà fals a Catalunya podria haver anat aparellada amb la de la papallona tigre (Danaus chrysippus), semblant a la monarca, i que com ella s’alimenta de plantes tòxiques de la família apocinàcies. (pres de El medi natural del Bages i del Moianès)

Araujia sericifera fou descrita per Felix de Avelar Brotero i publicada en Transactions of the Linnean Society of London 12(1): 62–70, pl. 4–5. 1817[1818].

Família Apocynaceae

Sedum morganianum E.Walther

NOMS: Cua d’ase. Castellà: Cola de burro. Cola de borrego. Trenza de india. Francès: Queue d'âne, Orpin de Morgane. Queue de burro. Anglès: Donkey tail. Burro's tail.

DISTRIBUCIÓ: Tot i que no es coneix amb certesa la seua procedència ni el seu hàbitat natural, sembla que és originari de la part oriental de Mèxic central i el Golf de Mèxic

HÀBITAT: Cultivada com ornamental en patis i interior

FORMA VITAL: Camèfit: tipus biològic de les formes vitals de Raunkjaer que defineix els vegetals amb les seues parts aèries persistents tot l'any però que tenen les gemmes persistents a un nivell de terra inferior als 25-50 cm.

DESCRIPCIÓ: Herba perenne molt ramificada amb tiges de fins un metre, rastrers o pènduls, glabres i glaucs.

Fulles de distribució alterna, imbricades, oblong-lanceolades, carnoses, d’un verd pàl·lid glauc, amb l’àpex agut i sense pecíol.

Flors en inflorescències terminals cimoses de 5-12 flors, amb pedicels de fins 3 cm prims ; calze amb cinc sèpals erectes, lanceolats, de color verd glauc i àpex acuminat; corol·la amb cinc pètals lanceolats, rosats o rojos, d’àpex acuminat, un poc més llargs que els sèpals; androceu amb 10 estams d’antera groga, més curts que els pètals; Gineceu amb cinc carpels globosos d’àpex agut amb estil. Floreix a finals de primavera o principi de l’estiu.

Fruit en fol·licles divergents de color rogenc amb nombroses llavors.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Hi ha una altra espècie, Sedum burrito Moran, que es confon amb  Sedum morganianum, tot i que les podem diferenciar fàcilment per les fulles arrodonides, amb l’àpex ovalat y no agut com S. morganianum.

USOS I PROPIETATS: Es una atractiva planta ornamental cultivada en test penjant per tal d’aprofitar visualment la disposició de les tiges cobertes per les fulles imbricades. No requereix molta cura, creix bé tant en interior com en exterior (si no gela) si no té sol directe durant les hores centrals del dia. Cal regar regularment però l’excés d’aigua pot podrir les arrels. Es multiplica per esqueix, deixant que les tiges facin contacte prolongat amb el terra per que surten les arrels o simplement deixant les fulles, que es desprenen amb facilitat, sobre el substrat humit.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Sedum deriva del llatí “sédum, -i” que era el nom que rebien diverses crassulàcies. Hi ha autor que fan derivar el nom del llatí “sedo (sedare)”, que significa calmar, mitigar, perquè les fulles d’algunes espècies calmaven el dolor de les ferides. Altres diuen que procedeix del llatí “sedeo (sedere)” que significa seure, perquè són plantes apegades al sòl, però sembla que les dues són errònies.

L’epítet morganianum és en honor del Dr. Meredith Morgan, que fou el primer en cultivar aquesta planta.

Sedum morganianum va ser descrit per Edward Walther i publicat a Cactus and Succulent Journal 10(3): 35–36. 1938.

Família Crassulaceae

Erigeron karvinskianus DC.

NOMS: Vitadínia. Castellà: Cola de venado, Margarita cimarrona, Marimonia, Párpado de los ojos. Manzanilla silvestre (El Salvador). Sak nich wamal (Mèxic). Portuguès : Vitadínia dos floristas, Vitadínia-dos-floristas. Francès: Vergerette mucronée. Pâquerette des murailles. Vergerette de Karvinski. Italià: Cespica karvinskiana. Anglès: Fuzzweed. Latin American Fleabane. Mexican Fleabane. Santa barbara daisy. Alemany: Karvinskis Berufkraut. Mauer-Gänseblümchen. Mexikanisches Berufkraut. Neerlandès: Muurfijnstraal. Xinès: jia le bi fei peng.

SINÒNIMS: Erigeron pacayensis Greenm.; Erigeron tripartitus S.F.Blake; Erigeron deamii B.L.Rob.; Erigeron trilobus Sond.; Vittadinia triloba hort. ex Rudolph; Erigeron mucronatus DC.;

DISTRIBUCIÓ: Neotropical: una de les vuit ecozones terrestres del planeta que coincideix amb el regne florístic neotropical. Aquesta ecozona inclou Amèrica central i del sud, les terres baixes de Mèxic, les illes del Carib i el sud de Florida. Aquesta espècie és originària de les zones elevades de l'Amèrica tropical. S'estén des de Xile i Veneçuela fins a Mèxic i les Antilles. L'espècie també està naturalitzada al Vell Món

HÀBITAT: De vegades cultivada als jardins, d’on escapa i es naturalitza a llocs ruderalitzats, vores de camins i carreteres, murs i marges de torrents.

FORMA VITAL: Camèfit: tipus biològic de les formes vitals de Raunkjaer que defineix els vegetals amb les seues parts aèries persistents tot l'any però que tenen les gemmes persistents a un nivell de terra inferior als 25-50 cm.

DESCRIPCIÓ: Petita herba que creix de rizomes llenyosos, ramificada des de la base amb tiges flexuoses de fins poc més d’un pam d’alçada.

Fulles de forma variable; les inferiors espatulades, enteres o amb 3-7 lòbuls i quan més amunt més petites, sent les més pròximes a la inflorescència lanceolades i enteres

Flors en capítols solitaris als extrems de les branques florals; bràctees involucrals estretament lanceolades, imbricades en tres sèries, de longitud lleugerament diferent; flors exteriors femenines amb lígula blanca, rosada o lleument porpra de 5-6 mm de llargues; flors del botó central hermafrodites, tubulars, grogues, de 2,5-3 mm amb 5 lòbuls; androceu amb estams d’anteres d’1-1,5 mm de llarg; gineceu amb ovari súper i estil de 0,75 mm de llarg. Floreix des de abril fins a setembre

Fruit en aqueni aplanat amb papus setaci

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Sovint es confon amb la margarida Bellis perennis

USOS I PROPIETATS: En jardineria s’empra en rocalles o, tot i que no suporta el trepig, com entapissant en climes temperats, on s’estén ràpidament formant una bella catifa de flors durant bona part de l’any. La seua rusticitat la fa perfecta per a jardins difícils on la gespa i altres plantes no aconsegueixen arrelar. Permet tot tipus de sòl a condició de drenar bé, i no és exigent amb el reg. Gaudeix del ple sol però vegeta bé a mitja ombra i permet temperatures de fins -10⁰C. Totes aquestes virtuts tenen el inconvenient de que pot arribar a ser invasiva.

En medicina popular s’utilitza en infusió de tota la planta contra la diarrea i especialment contra la disenteria.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS:  El genèric Erigeron deriva de l'adverbi grec “ῆρi éri” d'hora, al matí, precoçment i de “γέρων géron” vell, probablement per la maduració primerenca dels fruits.

L’epítet específic karvinskianus, és una grafia alternativa per karwinskianus, en honor del naturalista, geòleg i paleontòleg alemany (nascut a Hongria) Wilhelm Friedrich von Karwinski von Karwin (1780-1855), explorador de la flora de l'Amèrica tropical (Brasil, Mèxic)

Es va utilitzar per colonitzar les graderies de formigó de l'estadi de futbol (Estadio Azteca) construït a la Ciutat de Mèxic per a la Copa del Món de 1970.

Erigeron karvinskianus va ser descrit per Augustin Pyramus de Candolle i publicat a Prodromus Systematis Naturalis Regni Vegetabilis 5: 285. 1836.

Família Compositae (Asteraceae)

Juncus bufonius L.

NOMS: Jonc de granota. Jonc de sapos. Jonc de galàpet. Jonc dels galàpets. Castellà: Junco de sapo. Juco de rana. Gallego: Pelo de cocho. Portuguès: Junco dos sapos. Junco-das-räs. Francès: Jonc des crapauds. Herbe à crapauds. Jonc crapaudine. Italià: Giunco annuale. Anglès: Toad rush. Toad Grass. Alemany: Kröten-Binse. Krötengras. Neerlandès: Greppelrus. Xinès: xiao deng xin cao.

SINÒNIMS: Tenageia bufonia (L.) Fourr.; Cyperus bufonius (L.) Maack ex Trautv.; Juncus bufonum (L.) Bubani; Agathryon bufonium (L.) Záv. Drábk. & Proćków;

DISTRIBUCIÓ: Cosmopolita: es diu de distribució cosmopolita les espècies que es distribueixen, com a mínim, per tres continents diferents de forma natural.

HÀBITAT: Llocs arenosos del litoral i llocs humits temporalment del interior, fins als 1800 metres d’altitud.

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

DESCRIPCIÓ: Herba amb forma de petit jonc, anual, de poc més d’un pam d’alçada, i sovint menys de 10 cm, multicaule de tiges erectes

Fulles amb beina i limbe pla; a la base, de vegades, sense limbe; la beina verdosa, groguenca o rogenca;

Flors a la part superior en antela terminal composta per cimes laxes; la bràctea inferior semblant una fulla caulinar; flors solitàries, geminades o fasciculades, de curta pedicel, amb dos bractèoles involucrals escarioses i acuminades; 6 tèpals desiguals amb banda dorsal verda o rogenca i marges escariosos; Androceu amb 3 ó 6 estams. Gineceu amb curt estil i estigma trífid. Floreix des d’abril fins a setembre.

Fruit en càpsula el·lipsoide trígona, més curta que els tèpals, ovoide i mucronada, brillant, amb llavors ovoides llises o finament estriades.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Històricament els joncs han rebut poca atenció dels botànics; a la seva monografia de 1819 , James Ebenezer Bicheno va descriure el gènere com a "obscur i poc atractiu".

USOS I PROPIETATS: S'utilitza per tractar trastorns medicinals no especificats, com a aliment per a animals i com a medicament, i té usos ambientals.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere, Juncus, deriva del llatí “iuncus” el nom que rebia el jonc però també altres espècies del gènere Juncus, Cyperus i Scirpus. Aquest nom deriva de "iúngo" lligui, perquè s’utilitzaven per lligar, com un cordell.

L’epítet específic bufonius deriva de “bufo- bufonis”, gripau, en referència a l’hàbitat d’aquesta planta que és el mateix dels gripaus.

 Juncus bufonius va ser descrita per Carles Linné i publicada a Species Plantarum 1: 328. 1753.

Família Juncaceae

Oxalis debilis Kunth

NOMS: Agrella. Pa de cucut corymbós. Trevol bord. Vergonyoses. Herba de jardí. Pa-amb-vi. Trèvol de jardí. Violins. Castellà: Vinagrillo. Trebol. Gallego: Herba da fame. Portuguès: Azedinha. Azedinha-de-sapo. Francès: Oxalis en corymbe. Oxalide chétive. Anglès: World-wide wood-sorrel. Pink Woodsorrel. Large-flowered pink-sorrel.

SINÒNIMS: Sassia debilis (Kunth) Holub; Acetosella debilis (Kunth) Kuntze; Oxalis corymbosa DC.; Oxalis martiana Zucc.

DISTRIBUCIÓ: Neotropical: una de les vuit ecozones terrestres del planeta que coincideix amb el regne florístic neotropical. Aquesta ecozona inclou Amèrica central i del sud, les terres baixes de Mèxic, les illes del Carib i el sud de Florida. Aquesta espècie procedent d’Amèrica Central i del Sud:

HÀBITAT: Naturalitzada a camps i vegetació ruderal. Camps de conreu, vores de camins, voreres i llocs alterats.

FORMA VITAL: Geòfit bulbós: en les formes vitals de Raunkjaer, plantes vivaces que durant l'època favorable produeixen òrgans de reserva subterranis on s'acumulen els nutrients per a sobreviure durant l'època desfavorable.

DESCRIPCIÓ: Herba petita perenne, acaule, amb bulbs agrupats de color terrós clar, de poc més d’un pam d’alçada,

Fulles basals amb pecíol de 6-13 cm i tres folíols de color verd o verd groguenc de lòbuls arrodonits, profundament emarginats i base cuneada, amb estípules; sovint puntejats amb cristalls

Flors en inflorescències en cims irregulars amb llarg peduncle (7-18 cm) i pedicels de 10-30 mm; calze amb 5 sèpals lanceolats amb àpex maculat amb dues taques ataronjades i ciliats; corol·la de 5 pètals obovats de 10-13 mm de llarg, rosats amb els nervis marcats de violeta; androceu amb 10 estams; gineceu d’ovari ovoide, súper, amb estils glabrescents d’estigma capitat. Floreix entre abril i octubre

Fruit en càpsula oblonga de 15-18 mm de llarg amb llavors ovoides amb costelles longitudinals i crestes transversals. A la Península Ibèrica la planta no pareix que fructifiqui, per tant, la reproducció, al nostre territori és exclusivament vegetatiu, mitjançant els bulbets. 

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Les fulles presenten moviments nictinàstics, és a dir, que els folíols s’estenen o es pleguen segons les condicions mediambientals, com ara la intensitat de la llum, la disponibilitat d’aigua o la velocitat del vent.

USOS I PROPIETATS: Les flors, fulles i arrels són comestibles, tot i que la planta només s'ha de consumir en petites quantitats perquè conté àcid oxàlic que pot causar deficiència de calci si es menja en quantitats més grans.

D’escàs valor ornamental, introduïda de manera involuntària amb el substrat en jardins i testos.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Oxalis procedeix del grec "óxys" àcid, i de “ἄλς hals” sal, pel gust àcid i amarg. 

L’epítet específic debilis deriva del llatí “debilitatus” debilis, feble, fràgil, inconsistent

Oxalis debilis va ser descrita per Karl Sigismund Kunth, i publicada a Nova Genera et Species Plantarum (quarto ed.) 5: 236. 1821[1822].

Família Oxalidaceae

Trachycarpus fortunei (Hook.) H.Wendl.

NOMS: Palmera excelsa. Margalló de la Xina, Margalló elevat. Castellà: Palmera excelsa. Palmito elevado. Palmera de Fortune. Palmera china de abanico. Palmito gigante. Èuscara: Txinako palmondoa. Kalamu-palmondoa. Gallego: Palmeira de abano. Italià: Trachycarpus. Palma di Fortune. Francès: Palmier chauve. Palmier de Chine. Anglès: Windmill palm. Chinese windmill palm. Chusan palm. Alemany: Fortunes Hanfpalme. Windmühlenpalme. Chinesische Hanfpalme. Neerlandès: Chinese Windmolenpalm. Xinès: Zong lu.

SINÒNIMS: Chamaerops fortunei Hook.;  Chamaerops excelsa Mart.; Trachycarpus caespitosus Becc.; Trachycarpus wagnerianus Becc. 

DISTRIBUCIÓ: procedent de la Xina Oriental i Central

HÀBITAT: Cultivada com planta ornamental a parcs i jardins

FORMA VITAL: Macrofaneròfit : segons la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, faneròfit amb les gemmes persistents situades a més de 2 m d'alçada.

DESCRIPCIÓ: Petita palmera de port elegant amb un solitari, fi i fibrós estípit, que no sobrepassa els 12 metres d’alçada, cobert en la part superior pels pecíols secs de les fulles marcides. Una característica és que el troc o estípit està cobert per una densa capa de fibres, la mantellina, i és més estret per la part inferior que per la superior.

Fulles palmades, amb el limbe més ample que llarg (50x75 cm) amb uns 60 folíols estrets acabats en punta, de color verd brillant per l’anvers i blanquinoses pel revers, sostingudes per un pecíol més llarg que el limbe amb el marge lleugerament serrat i sense espines. 

Flors en grans panícules axil·lars d’un groc viu i més de mig metre de longitud, protegides per bràctees groguenques. És dioic, amb arbres amb Inflorescències masculines de flors grogues amb altres peus amb inflorescències femenines de flors verdoses.

Fruit irregular, esfèric o arronyonat, de la grandària d’un pèsol de color negre blavós quan son madurs, no mengívol.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Pot confondre’s amb el margalló (Chamaerops humilis) que també té les fulles palmades, però aquest té el pecíol molt més llarg que el limbe i amb espines, i no sol arribar als 5 metres d’altura. A més el margalló sol tindre fillols i la palmera excelsa no.

USOS I PROPIETATS: En jardineria s’empra en alineacions, en grups d’altures diferents o com a exemplars solitaris. És una palmera molt rústica, car resisteix tant el fred, suporta fins -17^oC, com les altes temperatures i li agrada estar a ple sol, encara que s’adapta a la semiombra. Vegeta bé en qualsevol tipus de sòl que ha d’estar humit però no entollat. És molt utilitzada en els països mediterranis. Multiplicació per llavors que tarden tres mesos a germinar. Tolera bé el trasplantament en primavera amb gassó o pa de terra.

En el seu lloc d’origen s’arreplegaven les fibres de les bases de les fulles per a fabricar raspalls, estores, etc. i  cordes per amarrar els juncs, les barques tradicionals xineses, perquè són imputrescibles. Amb les fibres de les beines confeccionen una espècie d’impermeable que és una excel·lent protecció contra el vent i la pluja. També s’hi produeix un fàrmac hemostàtic que s’extrau de les llavors.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Trachycarpus deriva del grec “τρἃχὐς trachys” aspre, i "καρπός carpós" fruita, en referència als fruit que són de forma i textura molt irregulars. L’epítet específic fortunei  és en honor de Robert Fortune, el botànic  que va recórrer Xina i Japó i va introduir la planta del te a l’Índia.

L’oftalmòleg Kaempfer va ser el primer naturalista europeu que va donar notícies, en 1712, d’aquestes elegants palmeres que vivien en els cims, cobertes de neu. Altre oftalmòleg, Siebold, va enviar a Europa les primeres llavors que germinaren en alguns jardins botànics. Altre científic aventurer, Robert Fortune, va portar plantes vives.

Trachycarpus fortunei  va ser descrita primer per William Jackson Hooker amb el nom de  Chamaerops fortunei  en Botanical Magazine 86: pl. 5221. 1860.,  i després atribuït al gènere Trachycarpus  per Hermann Wendland i publicat en Bulletin de la Société Botanique de France, 8, p. 429 en 1861.

Família Arecaceae (Palmae)

Phormium tenax J.R.Forst. & G.Forst.

NOMS: Lli de Nova Zelanda. Formi. Castellà: Lino de Nueva Zelanda. Formio. Lirio de espada. Portuguès: Linho-da-nova-zelândia. Espadana. Francès: Lin de Nouvelle-Zélande. Phormium tenace. Formio común. Anglès:  New Zealand flax . New Zealand hemp. Called flax. Alemany: Neuseeländer Flachs. Neerlandès: Nieuw-Zeelands Vlas. Nieuwzeelands Vlas. Irlandès: Líon na Nua-Shéalainne. Maori: Harakeke.

SINÒNIMS: Phormium tenax f. atropurpureum Voss; Chlamydia tenacissima Gaertn.; Lachenalia ramosa Lam.; Phormium ramosum (Lam.) Billb. 

DISTRIBUCIÓ: Procedent de Nova Zelanda i l’Illa de Norfolk

HÀBITAT: Cultivada com planta ornamental a parcs i jardins

FORMA VITAL: Geòfit: en les formes vitals de Raunkjaer, plantes vivaces que durant l'època favorable produeixen òrgans de reserva subterranis on s'acumulen els nutrients per a sobreviure durant l'època desfavorable.

DESCRIPCIÓ: és una planta rizomatosa, herbàcia que pel seu port pot considerar-se un arbust, acaule i perennifoli que creix com una mata amb llargues fulles

Fulles dístiques en roseta basal, linears i planes amb forma d’espasa , amb un potent nervi central, de color verd, de fins dos metres

Flors en panícula terminal, sobre una llarga tija floral, que surt de entre les fulles, molt més llarga que aquestes, amb espectaculars flors formant un tub corbat amb tres sèpals externs i tres interns mes llargs que els externs, rojos o grocs; androceu amb sis estams exserts, tres més curts que els altres tres, amb antera groga o de color taronja; gineceu d’ovari súper amb llarg estil i estigma. Les flors produeixen grans quantitat de nèctar per atreure els ocells que s'alimenten de nèctar, com ara el tūī, una au que ha adaptat el seu bec per accedir al nèctar (al seu lloc d’origen) i els insectes, que acudeixen a la dolçor del líquid.

Fruit és una càpsula triangular de color quasi negre, dehiscent, amb moltes llavors aplanades i negres.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Tot i ser conegut com a "lli", el formi és del gènere Phormium i és una fibra de fulla, mentre que el lli és del gènere Linum i és una fibra de líber (que prové de la tija de la planta). Les dues plantes no tenen cap relació entre elles.

USOS I PROPIETATS: S’empra com planta ornamental en contenidors per a patis interiors, o en rocalles, com exemplar solitari o en petits grups enmig de la gespa donen una sensació d’exuberant jardí exòtic.

És considerada una planta sostenible, especialment pel baix manteniment i per la seva adaptació a jardins xeròfits de baix consum d'aigua i zones d'escassa pluviometria. És molt rústica, s’adapta a qualsevol tipus de sòl, resisteix gelades, i no és exigent amb el reg, doncs suporta sequeres i entollament, així com els vents salins provinents del mar.  Ubicació a ple sol o ombra parcial. En general no pateixen malalties, si de cas poden sofrir atacs de cotxinilla. Multiplicació per fillols en primavera o per divisió de mata. Per llavor amb estratificació, cobrint les llavors amb una fina capa de compost de torba que cal mantenir humit en tot moment, no mullat. La germinació és capriciosa, entre 30 i 180 dies.

Hi ha diversos cultivars i formes, emprades en jardineria, com ara la Phormium tenax f. atropurpureum, de fulles rogenques, o la Phormium tenax  var. variegatum amb una ratlla groga a la fulla. La Royal Horticultural Society reconeix fins a 81 cultivars de Phormium.

A més del ús ornamental, al seu lloc d’origen s’ha emprat tradicionalment per aprofitar les fibres de les fulles, raó per la qual els europeus anglòfons el van assimilar al lli que utilitzaven per les fibres. Els maoris també feien servir l’abundant  nèctar de les flors com edulcorant, i les arrels com desinfectant de ferides, per alleugerir el restrenyiment i per combatre els paràsits intestinals. 

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Phormium ve del grec antic i significa cistella, car amb les resistents fibres de les fulles es confeccionaven cistelles, tot i que els maoris també feien llur indumentària, cordes, xarxes, estores, etc. L’epítet específic tenax  significa tenaç, fort, per la resistència de les fibres de les fulles.

El naturalista Jacques Labillardière va recol·lectar plantes d’aquesta espècie quan els vaixells francesos van visitar l'extrem nord de la Illa Nord de Nova Zelanda en 1793.

Les fulles són tòxiques per alguns animals degut a la cucurbitacina que conté, segurament com defensa contra alguns herbívors. Aquest compost és un dels sabors més amargs per als humans.

Phormium és un gènere de dues espècies vegetals de Nova Zelanda: Phormium colensoi i Phormium tenax, que es creuen fàcilment quan les dues espècies coexisteixen.

Phormium tenax va ser descrita per Johann Reinhold Forster i pel seu fill Georg Forster, i publicada en Characteres Generum Plantarum [second edition] 48, t. 24, a l’any 1776

Família Asphodelaceae