Argyranthemum frutescens (L.) Sch.Bip.

Noms: Margarida. Margalidera gran. Margarida de Canàries. Castellà: Magarza. Margarita de Canarias. Margarita leñosa. Francès: Chrysanthème frutescent. Marguerite de Paris. Italià: Margherita delle Canarie. Anglès: White daisy. White Marguerite. White-weed. Paris Daisy. Alemany: Echte Strauchmargerite. Buschige Margerite. Neerlandès: Struikmargriet. Grec: Χρυσάνθεμα θαμνώδες.

SINÒNIMS: Chrysanthemum frutescens L.; Pyrethrum frutescens (L.) Gaertn.; Pyrethrum frutescens (L.) Willd.;  Chrysanthemum floridum Salisb.; Anthemis frutescens Voss;

DISTRIBUCIÓ: originària de Macaronèsia Illes Canàries i introduïda a diverses parts d’Àfrica, Índia, Austràlia i Amèrica del sud

HÀBITAT: Cultivada com planta ornamental en jardins i patis en gran part del món .

FORMA VITAL: Nanofaneròfit: en les formes vitals de Raunkjaer, les plantes amb els meristemes perdurables per damunt de 40 cm i per baix dels dos metres d’altura.

DESCRIPCIÓ: Herba sufruticosa molt ramificada des de la base, de tiges erectes i glauques de fins mig metre d’alçada, d’hàbit globós o amb les tiges postrades

Fulles de distribució alterna, de contorn ovat a ovat-lanceolat de 3-8 cm de llarg per 4-6 cm d’ample, pinnatisectes o bipinnatisectes, glabres

Flors en inflorescències en corimbes laxos d’1-6 capítols de fins 2 cm de diàmetre, amb peduncles de fins 15 cm, bràctees foliàcies linear-lanceolades simples; flors en capítols radiants de receptacle convex, amb involucres hemisfèrics de tres series de marge escariós, les exteriors més curtes que les interiors; flòsculs externs pistil·lats amb lígula blanca de 6 mm de llarg per 2,5 mm  d’ample; flòculs del disc grocs amb corol·la tubular acabada en cinc lòbuls. Floreix durant la primavera, tot l’estiu i fins la tardor

Fruit en aquenis heteròtrofs, els del radi trígons i alats i els del disc obcònics, ambdós amb vil·là coroniforme.  

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Tot i que és molt utilitzada en jardineria, l’espècie original és rarament comercialitzada. Són molt comuns híbrids amb altres espècies del gènere. Depenent del cultivar, les flors són blanques, grogues, roses o vermelles

USOS I PROPIETATS: Ideal per a vores de jardí, testos i cistelles penjants. També és popular en jardins d'estil mediterrani a causa de la resistència a condicions costaneres i la floració prolongada. En jardineria s’utilitza formant matolls suculents en sòls pobres i ben drenats a ple sol, tot i que, com a ningú li amarga un dolç, prefereix sols fèrtils rics en matèria orgànica, regs moderats a l’estiu (1-2 per setmana) i més espaiats a l’hivern. Suporta gelades moderades de fins -2^oC però necessita 4-5 hores de sol directe per florir. Cal eliminar les flors marcides i les tiges seques per prolongar la floració. Es multiplica per esqueix de brot tendre a la primavera.

En medicina popular s’empren les fulles en infusió com tònic estomacal i per combatre l’asma.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Argyranthemum deriva del grec ἄργῠρος árgyros plata i de ἄνϑεμον ánthemon fior, és a dir, flor platejada. L’epítet específic frutescens del llatí frutex arbust, pel seu hàbit arbustiu.

Argyranthemum frutescens alimenta les erugues de l'arna Bucculatrix chrysanthemella

Aquesta espècie va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 2: 887–888. 1753. (1 May 1753) com Chrysanthemum frutescens. Amb el nom actualment acceptat d’Argyranthemum frutescens va ser descrita per Carl Heinrich Schultz "Bipontinus" i publicada en Histoire Naturelle des Îles Canaries 3(2.2): 264. 1844.

Família Compositae (Asteraceae)

Begonia erythrophylla Hérincq

NOMS: Begònia. Castellà: Boina de vasco. Begonia hule. Begònia nenúfar. Anglès: Beefsteak begònia. Kidney begònia.

DISTRIBUCIÓ: Cultivada com ornamental arreu del mon

HÀBITAT: Cultivada com planta ornamental de interior, pati o jardí

FORMA VITAL: Camèfit: tipus biològic de les formes vitals de Raunkjaer que defineix els vegetals amb les seues parts aèries persistents tot l'any però que tenen les gemmes persistents a un nivell de terra inferior als 25-50 cm.

DESCRIPCIÓ: Herbàcia híbrida, rizomatosa, amb tija carnosa i rampant, monoica, es a dir, que té flors masculines i femenines a la mateixa planta, però separades entre si.

Fulles basals, esparses, grans, peltades, redones, glabres i lluentes, llargament peciolades, d’un verd fosc pel anvers i rogenques pel revers,

Flors en cimes axil·lars coronant una llarga tija floral, de 40-60 cm d’alçada, de color rogenc, amb flors blanques o rosades, masculines o femenines. Les femenines d’ovari ínfer, amb tres ales prominents, estil amb estigmes  bilobats

Fruit en càpsula amb tres ales

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Aquesta espècie és una hibridació de Begonia hydrocotylifolia Otto ex Hook. × Begonia manicata Brongn. A partir d’aquest híbrid s’han creat diversos cultivars.

USOS I PROPIETATS: Aquesta espècie és un dels híbrids més antics de begònies, creat el 1845 a Alemanya com planta ornamental, de fàcil conreu, en interior o exterior si no hi ha gelades. No suporta el sol directe. Reg moderat en substrat solt i amb bon drenatge, evitant banyar les fulles i l’entollament. Es propaga amb facilitat mitjançant esqueix de tija i, fins i tot, de fulla.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Begonia honra Michel Bégon (1638-1710), un governador de l'excolònia francesa d'Haití. Nomenat intendent de la Marina del nou port arsenal de Rochefort, va contribuir a la transformació de la ciutat naixent que avui dia té la col·lecció de begònies més rica d'Europa al jardí botànic "Conservatoire du Bégonie".

L’epítet específic erithrophilla (erythrophyllus, a, um) del grec ἐρυθρός erythrós vermell i φύλλον phýllon fulla: amb fulles vermelles.

Aquesta planta és tòxica per als animals i les persones. La seva ingestió provoca irritació, vòmits i mal d'estómac.

Begonia erythrophylla fou descrita per François Hérincq i publicada en Revue Horticole (Paris) III, 1: 166. 1847.

Família Begoniaceae

Hoya carnosa (L.f.) R.Br.

NOMS: Flor de porcellana. Flor de cera. Castellà: Flor de cera. Flor de nácar. Flor de porcellana. Cerilla. Portuguès: Flor-de-cera. Francès: Fleur de porcelaine. Fleur de cire. Anglès: Porcelain flower. Wax plant. Neerlandès: Grote wasbloem.

SINÒNIMS: Asclepias carnosa L. f. (Basiònim); Schollia carnosa (L. f.) Schrank ex Steud.;

DISTRIBUCIÓ: Prové de Xina i Àsia tropical, Laos, Japó fins a Taiwan

HÀBITAT: Cultivada com planta ornamental de pati o interior

FORMA VITAL: Faneròfit enfiladís: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta amb els meristemes a més de 40 cm del terra en l’època desfavorable. És el cas d'arbres, d'arbusts i lianoides.

 Epífits: en les formes vitals de Raunkjaer, les plantes que creixen a sobre o dintre d'una altra planta sense parasitar-la. És el cas de moltes orquídies o bromeliàcies.

DESCRIPCIÓ: Planta epífita, enfiladissa, amb tiges robustes de fins sis metres

Fulles  oposades, enteres, amb curt pecíol, de limbe ovalat, carnós i glabre, lleugerament cordat, àpex obtús o curtament acuminat, amb quatre parells de nervis marcats, de color verd fosc brillant

Flors fragants en umbel·les axil·lars simples de curt peduncle (1-3 cm), globoses, penjants, amb 15-30 flors; curt peduncle i pedicels de fins 4 cm. Calze petit amb cinc sèpals triangulars. Corol·la pubescent, crema o rosat amb el centre rosat més fort, rotàcia, d’1,5-2 cm de diàmetre, amb cinc lòbuls d’àpex reflex i, al interior, cinc segments triangulars papil·lats formant una corona estrellada o epicorol·la. Androceu amb cinc estams curts, incumbents als lòbuls de la corona. Gineceu amb ovari súper i estigma obtús. Fruit en fol·licle lanceolat, acuminat i llis

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: La flor de porcellana es conrea des de fa segles, el que ha donat lloc a diversos cultivars que varien el fullatge o el color de les flors.

USOS I PROPIETATS: Cultivada en testos emet branques que s’estenen sobre un suport  o en cistelles penjants, és molt fàcil de cuidar. Prefereix un substrat drenant que permeti que les arrels s’airegin. És resistent a la sequera pel que cal poc de reg, només quan la superfície del terra s’assequi. Tolera el fred però no les gelades. Necessita llum però poc de sol directe. Es multiplica per esqueix a la primavera.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Hoya és en honor de Thomas Hoy, jardiner en cap del duc de Northumberland, al segle XVIII, amic de Robert Brown, l'autor d'aquest gènere. L’epítet específic carnosa (carnosus, a, um) ve del llatí caro, carnis, carn, per la consistència carnosa de les fulles.

Estudis de la Universitat de Geòrgia, publicats el 2009, han demostrat que Hoya carnosa és un excel·lent eliminador de contaminants en l'ambient interior.

Aquesta espècie va ser descrita per Carles Linné i publicada en Supplementum Plantarum 170. 1781[1782]. (Apr 1782) amb el nom de Asclepias carnosa. Amb el nom de Hoya carnosa va ser descrita per Robert Brown i publicada en Prodromus Florae Novae Hollandiae 460. 1810. (1-7 Apr 1810)

Família Apocynaceae

Araujia sericifera Brot.

NOMS: Miraguà de jardí. Miraguà fals. Miraguà bord. Mata de la seda. Aràujia. Castellà: Planta cruel. Miraguano. Jazmín de Tucumán. Tesi. Portuguès: Cipó-de-sapo. Paina-de-seda. Cipó-de-paina. Cipó-de-leite-do-brejo. Francès: Kapok. Araujia. Italià: Pianta della seta. Anglès: Mouth-vine. White Bladderflower. Alemany: Folterpflanze.

SINÒNIMS: Apocynum volubile Vell.; Araujia albens (Mart.) G.Don ; Araujia calycina Decne.; Araujia hortorum E.Fourn.; Araujia undulata Vis.; Physianthus albens Mart.

DISTRIBUCIÓ: Procedent d’Amèrica del Sud: Brasil, Paraguai, Uruguai i nord-est d’Argentina i introduïda al sud d’Europa, d’Àfrica i est d’Austràlia

HÀBITAT: Llocs pertorbats. Molt estesa pel litoral mediterrani, cantàbric i Galícia

FORMA VITAL: Faneròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta amb els meristemes a més de 40 cm del terra en l’època desfavorable. És el cas d'arbres, d'arbusts i lianoides.

DESCRIPCIÓ: Enfiladissa perenne amb tiges herbàcies de fins cinc metres de llarg i les tiges basals llenyoses. Conté làtex càustic.

Fulles de fins 5x3 cm, peciolades, oposades, ovades de base truncada i àpex acuminat, anvers verd fosc i revers blanquinós per una pubescència curta i densa.

Flors hermafrodites en raïms axil·lars de 2-4 flors amb peduncle de fins 1,5 cm; calze format per cinc sèpals triangulars, semblants a les fulles, lliures, més curts que el tub de la corol·la; corol·la tubular que s’obri en cinc lòbuls, color blanc o crema, de vegades tintades de rosa i fragants, d’uns 2 cm de diàmetre. Els òrgans reproductors formen una sola peça al fons del receptacle amb 5 pol·linis soldats a l’estigma més un ovari ínfer. Floreix de maig a setembre

Fruit solitari, penjant, en càpsula gran, d’uns 12 cm de llarg, esponjosa, amb dehiscència per un costat i nombroses llavors que, quan maduren, estan cobertes de flocs sedosos a la part superior, que són fàcilment transportats pel vent.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: L'estructura de la flor inclou obertures en forma de falca que funcionen com a trampa per a insectes on, ocasionalment, queda atrapada la probòscide del pol·linitzador, cosa que provoca la seva mort si el captiveri dura massa. Quan els recol·lectors posen la llengua a la flor, aquesta queda bloquejada per uns ganxos i només els insectes més robustos aconsegueixen alliberar-se. Els insectes poden així morir dins la flor (d'aquí el seu nom castellà de "planta cruel")

USOS I PROPIETATS: Introduïda a Europa al segle XIX com planta ornamental i per aprofitar la fibra del fruit a la industria tèxtil. A l’Estat espanyol la primera cita és a la província de Girona l’any 1976. Però no s’utilitza per ser considerada dolenta per l’agricultura i les espècies autòctones.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Araujia està dedicat a António de Araújo de Azevedo, Conde de Barca (1752-1817), un polític i botànic portuguès. L’epítet específic sericifera deriva de Ser, Seris, una capital de l'Àsia oriental famosa per la producció de seda i, per extensió, per la seda mateixa, pels pèls blancs i sedosos que recobreixen les llavors dins dels fruits.

És una espècie invasora molt agressiva, que envaeix tant medis profundament alterats com jardins, tancaments, horts abandonats, etc. com restes de vegetació autòctona arbòria, contribuint a que desapareguin en ofegar l'arbrat natural. Competeix amb els tarongers per l'aigua, els nutrients i la llum, i acaba per tapar-los.

Inclosa al Catàleg espanyol d’espècies exòtiques invasores  (Reial Decret  630/2013, de 2 d’agost.) el que implica que està prohibit comercialitzar-la i introduir-la al medi natural.

A Amèrica, les erugues de la papallona monarca (Danaus plexippus) poden alimentar-se de fulles de miraguà fals, mentre que les papallones adultes en pol·linitzen les flors. L’expansió del miraguà fals a Catalunya podria haver anat aparellada amb la de la papallona tigre (Danaus chrysippus), semblant a la monarca, i que com ella s’alimenta de plantes tòxiques de la família apocinàcies. (pres de El medi natural del Bages i del Moianès)

Araujia sericifera fou descrita per Felix de Avelar Brotero i publicada en Transactions of the Linnean Society of London 12(1): 62–70, pl. 4–5. 1817[1818].

Família Apocynaceae

Sedum morganianum E.Walther

NOMS: Cua d’ase. Castellà: Cola de burro. Cola de borrego. Trenza de india. Francès: Queue d'âne, Orpin de Morgane. Queue de burro. Anglès: Donkey tail. Burro's tail.

DISTRIBUCIÓ: Tot i que no es coneix amb certesa la seua procedència ni el seu hàbitat natural, sembla que és originari de la part oriental de Mèxic central i el Golf de Mèxic

HÀBITAT: Cultivada com ornamental en patis i interior

FORMA VITAL: Camèfit: tipus biològic de les formes vitals de Raunkjaer que defineix els vegetals amb les seues parts aèries persistents tot l'any però que tenen les gemmes persistents a un nivell de terra inferior als 25-50 cm.

DESCRIPCIÓ: Herba perenne molt ramificada amb tiges de fins un metre, rastrers o pènduls, glabres i glaucs.

Fulles de distribució alterna, imbricades, oblong-lanceolades, carnoses, d’un verd pàl·lid glauc, amb l’àpex agut i sense pecíol.

Flors en inflorescències terminals cimoses de 5-12 flors, amb pedicels de fins 3 cm prims ; calze amb cinc sèpals erectes, lanceolats, de color verd glauc i àpex acuminat; corol·la amb cinc pètals lanceolats, rosats o rojos, d’àpex acuminat, un poc més llargs que els sèpals; androceu amb 10 estams d’antera groga, més curts que els pètals; Gineceu amb cinc carpels globosos d’àpex agut amb estil. Floreix a finals de primavera o principi de l’estiu.

Fruit en fol·licles divergents de color rogenc amb nombroses llavors.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Hi ha una altra espècie, Sedum burrito Moran, que es confon amb  Sedum morganianum, tot i que les podem diferenciar fàcilment per les fulles arrodonides, amb l’àpex ovalat y no agut com S. morganianum.

USOS I PROPIETATS: Es una atractiva planta ornamental cultivada en test penjant per tal d’aprofitar visualment la disposició de les tiges cobertes per les fulles imbricades. No requereix molta cura, creix bé tant en interior com en exterior (si no gela) si no té sol directe durant les hores centrals del dia. Cal regar regularment però l’excés d’aigua pot podrir les arrels. Es multiplica per esqueix, deixant que les tiges facin contacte prolongat amb el terra per que surten les arrels o simplement deixant les fulles, que es desprenen amb facilitat, sobre el substrat humit.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Sedum deriva del llatí “sédum, -i” que era el nom que rebien diverses crassulàcies. Hi ha autor que fan derivar el nom del llatí “sedo (sedare)”, que significa calmar, mitigar, perquè les fulles d’algunes espècies calmaven el dolor de les ferides. Altres diuen que procedeix del llatí “sedeo (sedere)” que significa seure, perquè són plantes apegades al sòl, però sembla que les dues són errònies.

L’epítet morganianum és en honor del Dr. Meredith Morgan, que fou el primer en cultivar aquesta planta.

Sedum morganianum va ser descrit per Edward Walther i publicat a Cactus and Succulent Journal 10(3): 35–36. 1938.

Família Crassulaceae

Erigeron karvinskianus DC.

NOMS: Vitadínia. Castellà: Cola de venado, Margarita cimarrona, Marimonia, Párpado de los ojos. Manzanilla silvestre (El Salvador). Sak nich wamal (Mèxic). Portuguès : Vitadínia dos floristas, Vitadínia-dos-floristas. Francès: Vergerette mucronée. Pâquerette des murailles. Vergerette de Karvinski. Italià: Cespica karvinskiana. Anglès: Fuzzweed. Latin American Fleabane. Mexican Fleabane. Santa barbara daisy. Alemany: Karvinskis Berufkraut. Mauer-Gänseblümchen. Mexikanisches Berufkraut. Neerlandès: Muurfijnstraal. Xinès: jia le bi fei peng.

SINÒNIMS: Erigeron pacayensis Greenm.; Erigeron tripartitus S.F.Blake; Erigeron deamii B.L.Rob.; Erigeron trilobus Sond.; Vittadinia triloba hort. ex Rudolph; Erigeron mucronatus DC.;

DISTRIBUCIÓ: Neotropical: una de les vuit ecozones terrestres del planeta que coincideix amb el regne florístic neotropical. Aquesta ecozona inclou Amèrica central i del sud, les terres baixes de Mèxic, les illes del Carib i el sud de Florida. Aquesta espècie és originària de les zones elevades de l'Amèrica tropical. S'estén des de Xile i Veneçuela fins a Mèxic i les Antilles. L'espècie també està naturalitzada al Vell Món

HÀBITAT: De vegades cultivada als jardins, d’on escapa i es naturalitza a llocs ruderalitzats, vores de camins i carreteres, murs i marges de torrents.

FORMA VITAL: Camèfit: tipus biològic de les formes vitals de Raunkjaer que defineix els vegetals amb les seues parts aèries persistents tot l'any però que tenen les gemmes persistents a un nivell de terra inferior als 25-50 cm.

DESCRIPCIÓ: Petita herba que creix de rizomes llenyosos, ramificada des de la base amb tiges flexuoses de fins poc més d’un pam d’alçada.

Fulles de forma variable; les inferiors espatulades, enteres o amb 3-7 lòbuls i quan més amunt més petites, sent les més pròximes a la inflorescència lanceolades i enteres

Flors en capítols solitaris als extrems de les branques florals; bràctees involucrals estretament lanceolades, imbricades en tres sèries, de longitud lleugerament diferent; flors exteriors femenines amb lígula blanca, rosada o lleument porpra de 5-6 mm de llargues; flors del botó central hermafrodites, tubulars, grogues, de 2,5-3 mm amb 5 lòbuls; androceu amb estams d’anteres d’1-1,5 mm de llarg; gineceu amb ovari súper i estil de 0,75 mm de llarg. Floreix des de abril fins a setembre

Fruit en aqueni aplanat amb papus setaci

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Sovint es confon amb la margarida Bellis perennis

USOS I PROPIETATS: En jardineria s’empra en rocalles o, tot i que no suporta el trepig, com entapissant en climes temperats, on s’estén ràpidament formant una bella catifa de flors durant bona part de l’any. La seua rusticitat la fa perfecta per a jardins difícils on la gespa i altres plantes no aconsegueixen arrelar. Permet tot tipus de sòl a condició de drenar bé, i no és exigent amb el reg. Gaudeix del ple sol però vegeta bé a mitja ombra i permet temperatures de fins -10⁰C. Totes aquestes virtuts tenen el inconvenient de que pot arribar a ser invasiva.

En medicina popular s’utilitza en infusió de tota la planta contra la diarrea i especialment contra la disenteria.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS:  El genèric Erigeron deriva de l'adverbi grec “ῆρi éri” d'hora, al matí, precoçment i de “γέρων géron” vell, probablement per la maduració primerenca dels fruits.

L’epítet específic karvinskianus, és una grafia alternativa per karwinskianus, en honor del naturalista, geòleg i paleontòleg alemany (nascut a Hongria) Wilhelm Friedrich von Karwinski von Karwin (1780-1855), explorador de la flora de l'Amèrica tropical (Brasil, Mèxic)

Es va utilitzar per colonitzar les graderies de formigó de l'estadi de futbol (Estadio Azteca) construït a la Ciutat de Mèxic per a la Copa del Món de 1970.

Erigeron karvinskianus va ser descrit per Augustin Pyramus de Candolle i publicat a Prodromus Systematis Naturalis Regni Vegetabilis 5: 285. 1836.

Família Compositae (Asteraceae)

Juncus bufonius L.

NOMS: Jonc de granota. Jonc de sapos. Jonc de galàpet. Jonc dels galàpets. Castellà: Junco de sapo. Juco de rana. Gallego: Pelo de cocho. Portuguès: Junco dos sapos. Junco-das-räs. Francès: Jonc des crapauds. Herbe à crapauds. Jonc crapaudine. Italià: Giunco annuale. Anglès: Toad rush. Toad Grass. Alemany: Kröten-Binse. Krötengras. Neerlandès: Greppelrus. Xinès: xiao deng xin cao.

SINÒNIMS: Tenageia bufonia (L.) Fourr.; Cyperus bufonius (L.) Maack ex Trautv.; Juncus bufonum (L.) Bubani; Agathryon bufonium (L.) Záv. Drábk. & Proćków;

DISTRIBUCIÓ: Cosmopolita: es diu de distribució cosmopolita les espècies que es distribueixen, com a mínim, per tres continents diferents de forma natural.

HÀBITAT: Llocs arenosos del litoral i llocs humits temporalment del interior, fins als 1800 metres d’altitud.

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

DESCRIPCIÓ: Herba amb forma de petit jonc, anual, de poc més d’un pam d’alçada, i sovint menys de 10 cm, multicaule de tiges erectes

Fulles amb beina i limbe pla; a la base, de vegades, sense limbe; la beina verdosa, groguenca o rogenca;

Flors a la part superior en antela terminal composta per cimes laxes; la bràctea inferior semblant una fulla caulinar; flors solitàries, geminades o fasciculades, de curta pedicel, amb dos bractèoles involucrals escarioses i acuminades; 6 tèpals desiguals amb banda dorsal verda o rogenca i marges escariosos; Androceu amb 3 ó 6 estams. Gineceu amb curt estil i estigma trífid. Floreix des d’abril fins a setembre.

Fruit en càpsula el·lipsoide trígona, més curta que els tèpals, ovoide i mucronada, brillant, amb llavors ovoides llises o finament estriades.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Històricament els joncs han rebut poca atenció dels botànics; a la seva monografia de 1819 , James Ebenezer Bicheno va descriure el gènere com a "obscur i poc atractiu".

USOS I PROPIETATS: S'utilitza per tractar trastorns medicinals no especificats, com a aliment per a animals i com a medicament, i té usos ambientals.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere, Juncus, deriva del llatí “iuncus” el nom que rebia el jonc però també altres espècies del gènere Juncus, Cyperus i Scirpus. Aquest nom deriva de "iúngo" lligui, perquè s’utilitzaven per lligar, com un cordell.

L’epítet específic bufonius deriva de “bufo- bufonis”, gripau, en referència a l’hàbitat d’aquesta planta que és el mateix dels gripaus.

 Juncus bufonius va ser descrita per Carles Linné i publicada a Species Plantarum 1: 328. 1753.

Família Juncaceae