Amanita phalloides (Vaill.: Fr.) Link

NOMS: Farinera borda. Farinot. Esclatasang verí. Castellà : Cicuta verde. Oronja verde. Seta mortal. Gallego: Cacaforra da morte. Pan da morte. Pan do deemo. Èuscara: Hilkorra. Hiltzaile berde. Francès: Amanite phalloïde. Oronge verte. Calice de la mort. Italià: Tignosa verdognola. Angelo della morte. Ovolo bastardo. Alemany: Grüne Knollenblätterpilz. Grüne Gift-Wulstling. Anglès: Death cap. Neerlandès: Groene knolamaniet. 

Surt a finals d'estiu i la tardor

SINÒNIMS: Agaricus bulbosus Bull;  Agaricus phalloides Fr. 

DISTRIBUCIÓ: Es troba des del sud d'Escandinàvia al nord, a Irlanda, a l'oest, a l'est de Polònia i l'oest de Rússia, i el sud al llarg del Balcans, a Itàlia, Espanya i Portugal, i al Marroc i Algèria al nord d'Àfrica. A l'oest d'Àsia als boscos del nord de l'Iran. Amanita phalloides s'ha transmès als nous països de tot l'hemisferi sud amb la importació de fustes dures i coníferes.

HÀBITAT: Surt a la tardor als carrascars, pinars i boscos d’altres coníferes, però també als boscos de frondoses, de roure, bedoll, faig. L’exemplar de les imatges en un bosc mixt de pi blanc (Pinus halepensis) i carrasca (Quercus ilex ssp. angustifolia)

Capell verdós, anell i volva

DESCRIPCIÓ: Capell, barret o píleu acampanat en principi però va fent-se aplanat, de fins 14 cm de diàmetre, de color brillant que pot variar entre verd llimona, blanc grogós, blanc o verd obscur. Les esquames, restes del vel, sol aparèixer en els exemplars joves però després cau.

Himeni de làmines lliures, juntes i amples de color blanc

Peu o estípit de fins 15 cm d’alçada de color blanquinós, cilíndric, amb un anell membranós, estriat, descendent i persistent. Es separa amb facilitat del capell. Manté la volva membranosa blanca, també persistent, que envolta la part inferior del peu com un petit sac.

Himeni de làmines blanques, lliures i atapeïdes

Carn blanca, lleugerament acolorida la part que està en contacte amb la cutícula, sense olor fins que es corromp i adquireix olor desagradable.

 COMESTIBILITAT: És mortal. És el bolet més verinós que existeix a les nostres terres, causant del 90% de les morts per intoxicació de bolets. Tot i que té un gust bastant bo no s’ha de tastar per identificar-la.

S'han fet molts estudis sobre la toxicitat d'aquest bolet però no hi ha antídot. S'estima que 30 grams (mig bolet) són suficients per matar una persona. Provoca la síndrome fal·loide: els símptomes tarden entre 6 i 40 hores a aparèixer, i apareixen en forma de vòmits dolorosos, diarrea amb dolors còlics, rampes, pols dèbil etc., que desapareixen durant unes hores per a tornar amb més força. La mort sobrevé entre els 2 i 20 dies després de la intoxicació.

Es pot confondre amb l’Amanita ovoidea, o el bolet comestible Amanita vaginata,

Anell descendent, membranós i estriat

CURIOSITATS MICOLÒGIQUES: La volva i l’anell: La consistència del vel general i del vel parcial és diferent en totes les espècies, en la majoria dels fongs aquests vels són poc consistents i quan obrin es desintegren i es perden sense deixar a penes rastres, però en altres casos són més consistents, membranosos, cotonosos o filamentosos i deixen restes en els carpòfors adults.

El vel general pot deixar restes en la base del peu en forma de sac o bandes que constitueixen la volva i també pot deixar algunes restes sobre la superfície del barret que constitueixen les esquames. Per la seua banda el vel parcial també pot ser més o menys consistent i deixar restes en el marge del barret o en la part alta del peu formant estructures com l’anell, la cortina, etc.  

Volva persistent

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom genèric Amanita ve del nom de la muntanya "Amanos" de la Turquia asiàtica o del grec "ἀμᾱνῖται amanítai", un nom donat pels antics grecs als fongs en general. L’epítet específic phalloides ve del grec “φαλλός fallόs” fal·lus, i “εἷδος eidos”paregut, semblant, és a dir: semblant al fal·lus, per la forma fàl·lica que adquireix durant una fase del seu desenvolupament.

 L’emperador Carles VI del Sacre Imperi Romanogermànic, el rei pel qual apostaren els territoris de la Corona d'Aragó durant la Guerra de Successió, va morir intoxicat per la farinera borda. Voltaire, a les seues Mémoires, va dir “Ce plat de champignons changea la destinée de l’Europe”. També es diu que altres personatges famosos com l'emperador romà Claudi, el papa Climent VII o la tsarina russa Natalia Narishkina van morir per menjar aquest bolet verinós.

Amanita phalloides va ser descrita per primera vegada pel botànic francès Sébastien Vaillant en 1727, però va ser  Johann Heinrich Friedrich Link qui l’hi va donar el nom actual en 1833.

Família Amanitaceae

     

Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.

Entoloma incanum (Fr.) Hesler

NOMS: Entoloma verdós. Castellà: Rodófilo de pie verdoso.Entoloma de pie verde.  Èuscara: Azpiarrosa kankaberde. Francès: Entolome à pied vert. Anglès: Mousepee Pinkgill. Alemany: Braungrüner Zärtling. Neerlandès: Groensteelsatijnzwam.

Surt a les clarianes dels pinars

SINÒNIMS: Leptonia incana (Fr.) Quél. Rhodophyllus incanus Quél.

HÀBITAT: Viu en prats, a les vores i clarianes dels boscos de frondoses i coníferes, i als marges de les sendes, preferentment sobre sòl calcari. Surten a la tardor

De vegades pren coloracions groguenques o marrons

DESCRIPCIÓ: Capell, barret o píleu d’1,5 a 3 cm de diàmetre, de jove acampanat i després convex amb depressió central (umbilicat), cobert per una cutícula de color groc verdós amb fibres radials. El color verd característic del capell no sempre és evident. De vegades pren coloracions groguenques o marrons.

Himeni amb làmines adnades 

Himeni de làmines blanquinoses que es fan rosades amb l’esporada, amples i separades, que surten apegades al peu (adnades)

Peu o estípit cilíndric, prim, buit (fistulós), més llarg que el diàmetre del capell, de color verdós amb la base tomentosa.

Carn escassa, concolora amb el peu que pren un color blavós quan es manipula, d’olor i gust desagradables. 

Peu verdós, prim i fistulós

COMESTIBILITAT: Sense interès gastronòmic.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom genèric Entoloma deriva del grec "entós" dins, i “λῶμα lóma” vora, franja, pel marge del capell girat cap a dins. L’epítet específic incanum ve del llatí “incanus, -a, -um” que significa gris, canós perquè quan madura el color verd del capell s’esvaeix i es fa grisós.

Es pot confondre amb Hygrocybe psitaccina però aquesta és viscosa, amb esporada blanca i no fa olor, al contrari que Entoloma incanum que és verda i fa olor a excrements de ratolí.

Entoloma incanum  va ser publicada per (Fr.) Hesler, en Nova Hedwigia, Beihefte 23: 147 (1967)

MORFOLOGIA DELS FONGS: En micologia, l'estípit és la mena de tija que dóna suport al píleu o capell de molts bolets. No tots els fongs disposen d'estípit però es considera que disposar d'estípit suposa un benefici evolutiu que és el de facilitar la dispersió de les espores. Un fong alçat per sobre del sòl facilita l'acció del vent i del pas dels animals per a dispersar-ne les espores.

Família Entolomataceae

               

 Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.

Boletus luridus Schaeff.

NOMS: Mataparent lívid. Castellà: Hongo de vaca. Boleto cetrino. Boleto de Quélet. Èuscara: Onddo zikin. Quelet onddoa. Portuguès: Boleto-pálido. Italià: Boleto lurido. Francès: Bolet blafard. Anglès: Lurid bolete. Alemany: Netzstieliger Hexen-Röhrling. Neerlandès: Netstelige heksenboleet. 

Boletus luridus

SINÒNIMS: Boletus rubeolarius Bull; Suillellus luridus (Schaeff.) Murrill

DISTRIBUCIÓ: Creix al terç nord de la Península, Extremadura i la zona mediterrània peninsular.

HÀBITAT: En pinars i carrascars sobre sòl calcari. Des de la primavera fins la tardor.

DESCRIPCIÓ: Capell, barret o píleu carnós i convex de color terrós, rovellat, que pot virar a ocre o groguenc, de fins 15 cm de diàmetre, amb cutícula de superfície tomentosa o pubescent en els joves, que es torna blava amb fregar-la.

Peu reticulat

Himeni format per tubs grocs i lliures. Porus arrodonits de color roig rajola, que també prenen tonalitats blavenques amb el fregament.

Peu o estípit ple, robust, reticulat, amb la base engruixida de color roig vinós i la part superior groga. Pot arribar a fer 15 cm d’alçada.

Carn molla, però compacta, groga que vira al blau al contacte amb l’aire. Olor dèbil però agradable i sabor suau.

COMESTIBILITAT: Comestible dubtós. És tòxic en cru i poc cuit, i és sospitós de toxicitat fins i tot ben cuit pel que cal abstenir-se de consumir-lo. 

Pren color blau al contacte amb l'aire

Es pot confondre amb el tòxic Boletus satanas que té el capell blanquinós, o amb el Boletus queletii però aquest no té el peu amb la retícula roja que té el Boletus luridus.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Boletus és d’etimologia incerta. Deriva del grec “bolites” terme amb el qual els grecs anomenaven un tipus de bolet, i aquest derivava de “βωλος bólos” amb el significat de gleva, terròs. Altres creuen que “bólos”  fa referència al capell globós, semblant a una bola, de moltes espècies del gènere. Finalment altres autors diuen que “Bolites” era el nom que els romans donaven als millors bolets comestibles, especialment a la Amanita cesarea, i va acabar denominant a tots els bolets. L’epítet específic luridus ve del llatí “luridus, -a, -um” que significa brut, sòrdid, per l’aparença de brut que li confereix la retícula del peu.

Himeni amb tubs grocs i lliures

MORFOLOGIA DELS FONGS: El capell, barret o píleu pot tenir formes diferents però entre els fongs superiors carnosos, el més freqüent, és que prengui formes orbiculars si bé es pot matisar dient que és cònic, hemisfèric, en forma d’embut, etc.

El seu revestiment o cutícula, pot ser llis, reticulat, estriat i la seva superfície pot ser llisa, presentar pèls, escates o fibres, pot estar sec o gelatinós, viscós o greixós, segons  que la capa de gelatina que el recobreix sigui més o menys gruixuda.

Família Boletaceae

                     

Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.