Rhizopogon roseolus (Corda) Th. Fr.

NOMS: Boles. Fetjó xugles. Castellà: Criadilla rosada. Criadilla de pinar. Turma. Èuscara: Sasiboilur. Alemany: Rötliche wurzeltrüffel.

Apareixen mig soterrades 

SINÒNIMS: Rhizopogon luteolus Fr. & Nordholm.;  Rhizopogon vulgaris (Vittad.) M Lange

HÀBITAT: Surt tot l’any però especialment a la tardor als carrascars i pinars, on forma micorrizes especialment amb els pins blancs (Pinus halepensis). Creix tant sobre sòl àcids com bàsics, des de terres baixes fins l’alta muntanya.

Peridi rogenc al tall

DESCRIPCIÓ: Aquest bolet no té la forma tradicional dels bolets. Produeix els carpòfors, que rarament supera els 5 cm, mig soterrats (semi-hipogea), semblants a una petita creïlla. La part externa, el peridi, és una pell prima de color groc brunenc, amb alguns rizomorfs (formacions d’hifes amb forma d’arrel) a sobre, que al tall presenta un color rogenc violaci. El peridi envolta i protegeix la gleva d’aspecte esponjós que varia de color amb el temps, passant d’un color crema verdós a color marró fosc quan madura.

Exterior amb rizomorfs

COMESTIBILITAT: És comestible de jove, molt apreciat a les nostres comarques, on enriqueix amb el seu sabor el deliciós arròs caldós. Aquesta espècie també és apreciada per la cuina japonesa, on es coneix tradicionalment amb el nom de Shoro.

Amb el temps la gleva es fa més obscura

Es pot confondre amb Rhizopogon luteolus, de color bru groguenc amb el peridi que no es fa rogenc al tallar i prefereix sòls sorrencs.

CURIOSITATS MICOLÒGIQUES: Les espècies del gènere Rhizopogon formen micorrizes principalment amb arbres de la família Pinaceae. D’aquesta relació simbiòtica els fongs aconsegueixen aliment, mentre que els arbres obtenen humitat per desenvolupar el seu sistema radicular.

Detall de la gleva esponjosa

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Rhizopogon deriva del grec “ῥίζα rhiza” arrel, i  “πώγων pógon” barba, per la presència d’hifes rizomorfes que cobreixen la superfície del carpòfor. L’epítet específic roseolus és un diminutiu del llatí “roseus” rosat, pel color vermellós del peridi al tall.

El Rhizopogon té un paper important en l’ecologia dels pinars i boscos de coníferes, i des de la primera meitat del segle XX s’ha emprat en silvicultura per augmentar la supervivència i rendibilitat de pins.

Família Rhizopogonaceae

 Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.

Tricholoma psammopus Kalch.

NOMS: Tricoloma enfarinat. Castellà: Tricoloma de pie granuloso. Anglès: Larch Knight. Alemany: Schwammiger Ritterling.

Surt a les clarianes dels pinars mediterranis

SINÒNIMS: Agaricus psammopus Kalchbr.;  Gyrophila psammopus (Kalchbr.) Quél.

HÀBITAT: Surt a la tardor entre la fullaraca o en els herbassars de les clarianes dels pinars mediterranis de pi blanc (Pinus halepensis)  o pi roig (Pinus sylvestris) 

Capell amb cutícula granulosa

DESCRIPCIÓ: Capell, barret o píleu semiesfèric en principi però va aplanant-se, de 3-5 cm de diàmetre, convex i lleugerament umbonat, marge revolut, cutícula separable granulosa amb petites fibres radials cap al marge, de color beix o ocre pàl·lid.

Himeni amb làmines adnates irregulars, escotades, amples i separades, de color blanquinós que van virant al ocre amb el temps.

làmines separades i escotades

Peu o estípit de 5-7 cm, concolor amb el capell però més clar a la part superior on forma una mena de banda anular blanca

Carn color crema brut al tall, de gust amarg i sense olor. Esporada en massa blanca.

COMESTIBILITAT: Sense interès culinari. No es menja perquè amarga

Peu amb una banda blanca a la part superior

CURIOSITATS MICOLÒGIQUES: Les espores es multipliquen donant lloc a uns micelis que, d'any en any, creixen i s'expandeixen de forma circular, si el terreny és homogeni, i més irregular si hi ha arbusts, arbres o altres irregularitats del terreny. Aquests micelis, com el tronc i les branques d'un arbre, quan aconsegueixen la seua dimensió i maduresa comencen a donar fruits, els bolets, i com aquests ho fan sobre els brots joves. El centre del miceli no sol donar fruits, bolets, sinó que aquests es produeixen en les vores, sobre els micelis crescuts aqueix any, apareixent així els bolets formant cercles, “erols” (en castellà corros de brujas) o bé fileres serpentejants quan el miceli té un creixement irregular. Els micelis creixen any rere any i per consegüent les boleteres van desplaçant -se i movent-se en la direcció i sentit que creix el miceli.

Tricholomataceae psammopus

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Tricholoma deriva del grec “ϑριξ, τριχοϛ thrix thricos” pèl, cabell, trena, i de “λῶμα loma” vora, marge, és a dir, amb pèls al marge. L’epítet específic psammopus ve del grec “ψάμμος psámmos” sorra, i “πούς pous” peu, pel peu granulós.

Família Tricholomataceae

  

 Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.

Lepista sordida (Schumach.) Singer

NOMS: Peu blau menut. Moixernó blau petit. Castellà: Pie azul. Lepista sòrdida. Èuscara: Ziza ahul-hankaurdina. Francès: Lépiste sordide. Italià: Agarico violetto minore. Neerlandès: Vaalpaarse schijnridderzwam.

Capell de color variable molt higròfan

SINÒNIMS: Agaricus sordidus Schumach.;   Rhodopaxillus sordidus (Schumach.) Maire, 

HÀBITAT: Surt a la tardor als camps de conreu, vores de camins, pradells i jardins. També és comú als carrascars i pinars mediterranis. Desenvolupa un miceli circular, formant els característics erols.

DESCRIPCIÓ: Capell, barret o píleu convex que va aplanant-se, amb mamelló, de color bru, violaci pàl·lid o de color carn quan es seca, que es fa translúcid amb la humitat (higròfan), de entre 3 i 6 cm de diàmetre.

Peu prim amb fibril·les longitudinals

Himeni amb làmines adnates o lleugerament decurrents, atapeïdes, de color lila suau, amb lamel·les.

Peu o estípit és prim, un poc corbat, amb fibril·les longitudinals, de color lila pàl·lid.

Carn blanquinosa, compacta de sabor dolç i olor fúngic.

Carn minsa i blanquinosa

COMESTIBILITAT: És un bon comestible prèvia cocció, semblant a Lepista nuda però de pitjor qualitat, a més a més en algunes persones sensibles pot tindre un efecte laxant. És tòxica en cru.

Es pot confondre amb Lepista nuda però tenen un olor molt diferent, és de major talla i menys higròfan. Mentre Lepista nuda té un aroma especiat, Lepista sordida té un olor fúngic, a terra mullada.

Làmines adnates un poc decurrents

CURIOSITATS MICOLÒGIQUES: La forma del capell o barret varia segons la fase de desenvolupament. Hom parla de capells plans, convexos, campanulats, umbonats, deprimits, etc. El capell és cobert per una cutícula o pel·lis, que pot ser seca, separable, mat, brillant, rugosa, vellutada, esquamosa o gelatinosa, etc. que pot ser important però que varia amb el temps i l’exposició al sol i la pluja. El marge del capell pot ser enter, estriat o pectinat, excedent, revolut o involut, i apendiculat quan en pengen restes del vel universal.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Lepista pot derivar de "lepista" gerra de vi, pel color vinós, o del grec "lepistós", que significa nu, calb. L’epítet específic sordida ve del llatí “sordidus, -a, -um” sòrdid, brut.

Aquesta espècie mostra la sensibilitat vers la humitat del seu entorn, així adquireix un color viu blau violeta amb molta humitat i es fa quasi gris quan aquesta falta.

Família Tricholomataceae

            

Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.