Ficus carica L.

NOMS: Figuera. Cabrafiguera (silvestre). Occità: Cabrafic, Cabral, Figuiero, Figuièr, Figuièra.  Cast. Higuera. Gall. Figueira. Breveira.  Eusk. Uztapiko. Pikoarr. Pikondo. Pikotze. Port. Figueira. Baforeira. Italià: Fico comune. Francés: Figuier. Anglés: Edible Fig. Fig. Alemany: Feigenbaum. Holandés: Gewone Vijg. Vijgeboom. Grec: Συκή η καρική. Συκιά. Principio del formulario

Final del formulario

Principio del formulario

Final del formulario

Principio del formulario

Final del formulario

Figues (siconis) de Ficus carica

DISTRIBUCIÓ:  Mediterrània. Origen: est mediterrani fins l’oest d’Àsia.

HÀBITAT: Asplenietalia petrarchae. Cultivada i naturalitzada en penyals humits, escletxes de penya-segats,  torrents, vores de camins.  Fins els 1500 metres d’altitud.

Arbre caducifoli amb làtex irritant

FORMA VITAL: Macrofaneròfit: faneròfit amb les gemmes persistents per damunt dels dos metres d’alçada.

DESCRIPCIÓ:  Arbre que pot arribar als 10 metres d’alçada, naturalitzat i conreat, caducifoli, amb làtex blanc irritant.

Fulles grans amb nerviació palmada

Fulles grans (10 a 20 cm), palmatipartides, amb nerviació palmada i peciolades.

Les flors estan tancades al receptacle anomenat siconi (la figa)

Flors són diminutes i estan tancades dins del receptacle denominat siconi  (la figa). Unisexuals, hi ha flors masculines i femenines. Els silvestres tenen les flors masculines i femenines en un mateix peu (monoic), mentre que les races cultivades tenen les flors d’un sol sexe en cada peu (dioic). Flors masculines amb quatre estams i les femenines amb l’ovari súper.

Flors madures on podem apreciar les llavors en aqueni

Fruit les flors en madurar donen un fruit sec (aqueni) amb periant carnós i dolç. El conjunt d’aquests fruitets madurs dins del receptacle diguem que és una infructescència (el siconi) que és el que coneguem per figa. 

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Un siconi és una infructescència constituïda per un receptacle globulós i buit que esdevé finalment carnós. Deixa una obertura a l’àpex, per on entrarà la vespa polinitzadora,  i porta les flors a l’interior que esdevindran els fruits simples.

Siconi obert on podem veure les flors madures i l'obertura inferior

USOS I PROPIETATS: Es planta per obtenir-ne els fruits comestibles.

En medicina popular tenen propietats expectorants, energètiques, laxants (els egipcis ja utilitzaven les figues com a laxant) i balsàmiques. La ficina li dóna propietats antiinflamatòries i digestives. Va bé contra les afeccions respiratòries, irritacions gastrointestinals e inflamacions locals. El làtex que surt de les fulles quan es trenquen s’ha emprat per combatre les berrugues i les càries dentals.

Es cultiva també com a planta farratgera.

Les figues seques es conserven tot l’any i són una font important de calories.

El làtex de les fulles qualla la llet tant com el quall, per a fer formatge, però si es tira a la llet quallada la desfà com el vinagre.

Quan la figa és madura apareix una gota de mel a l'àpex

SABIES QUE... Ficus era el nom llatí de la figuera, i el nom específic, carica,era el nom que els grecs donaven a la figuera.

El vocable “bacora”  ve d’albacor, que en àrab vol dir “primerenca”.

De la pol·linització de les figues s’encarrega un diminut himenòpter (Blastophaga  grossorum) que entra al receptacle per una petita obertura  situada a l’àpex del siconi.

Les figueres bordes fructifiquen tres vegades a l’any: a la primavera, a principi de l’estiu i a la darreria de l’estiu. Les cultivades solen produir fruit només una vegada a l’any o dos vegades si són bacoreres. Els primers fruits són les bacores (per Sant Joan bacores, verdes o madures, segures) i a finals de l’estiu les més dolces (per sant Miquel, les figues són mel).

En el seu “Hortus Cliffortianus” Linné va considerar la figuera com una criptògama perquè deia que no tenia flors.

Se la relaciona sovint amb rituals de fecunditat i de fertilitat. Per això conten que els romans, en edificar una nova ciutat, plantaven una figuera per facilitar la creixença de la nova població. A més, diu la llegenda que la lloba va alletar a Ròmul i Rem sota una figuera.

Hom diu que la figuera va protegir a Gea de la persecució del seu fill Zeus, per la qual cosa li s’atribueix el poder d’allunyar els llamps.

És el primer arbre que cita la Bíblia i les seues fulles foren les que taparen la nuesa d’Adam i Eva ( no foren fulles de parra) però, a pesar d’això, alguns han declarat la simbologia del seu fruit non sancta. La tradició popular cristiana considera la figuera com un arbre maleït, perquè es creu que el traïdor Judes va anar a penjar-s’hi en una figuera.

Els ocells s’empassen, juntament amb la polpa, les menudes llavors que conté el fruit i les dispersen amb les deposicions. És així com arriben a murs i llocs encinglerats i en molts campanars i torres, on les veiem créixer.

Als anys quaranta del segle passat, els anomenats “anys de la fam”, les figues van calmar la fam de moltes persones als pobles. 

Un poema del valencià Bernat Artola dedicat a la figuera diu així:

 Figuera moruna / que adorms el sentit, / nirvana de lluna, / sensual de la nit.

Solemne figuera, / església del vent; / cançó que delera / son ritme d’orient.

Umbracle de l’oci. / magnífic parany, / on fan llur negoci / les festes de l’any.

Per saber més coses curioses sobre la figuera vegeu l’article de Ferran Zurriaga en la revista Mètode

Família Moraceae

Centaurium pulchellum (Swartz) Druce

NOMS: Centaura. Centauri pulcre, Castellà: Centaura menor. Itàlia: Centauro elegante. Francès: Petite-centaurée délicate, Petite-centaurée jolie, Petite-centaurée élégante. Anglès: Branching centaury, Lesser centaury. Dwarf Centaury. Alemany: Kleines Tausendgüldenkraut. Zierliches Tausendgüldenkraut. Neerlandès: Fraai Duizendguldenkruid.

Inflorescències en dicasi

SINÒNIMS: Erythrae pulchella (Sw.) Fr.

DISTRIBUCIÓ:  Holàrtica: L’ecozona holàrtica fa referència als hàbitats que es troben a través del conjunt del continents de l'hemisferi nord.

HÀBITAT: Isoeto-Nanojuncetea. Pradells d'herbes menudes sobre sols temporalment inundats a l'hivern, i secs a l'estiu. Fins els 1450 metres d’altitud.

Petita herba erecta de tiges gràcils

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

DESCRIPCIÓ: Herba erecta amb tiges gràcils, ramificades quasi des de la base, glabra, de fins un pam d’alçada

Fulles oposades i trinèrvies

Fulles oposades, sèssils, amplament lanceolades, trinervades, repartides al llarg de la tija amb grandària creixent de la base a la summitat, sense roseta basal,

Estams i estil exserts

Flors en inflorescències en dicasi. La flor amb pedicel, si més no la central, el que la diferència de la resta d’espècies del gènere. Calze poc més curt que el tub de la corol·la, amb cinc sèpals linears. Corol·la petita, rosa o, de vegades, blanca, amb un llarg tub estret, acabat en cinc lòbuls radiats de 2-4 mm. Del centre de la corol·la surten cinc estams amb les anteres en espiral i l’estigma bilobat Floreix a finals de la primavera

Frui en càpsula

Fruit en càpsula cilíndrica que s'obri en dues valves quan madura

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Bàsicament hi ha tres tipus de nerviació a les fulles. La dicotòmica, pròpia de plantes primitives com les falgueres o el Ginkgo biloba; la paral·lela, típica de les monocotiledònies; i la reticulada o plomosa, en la qual els nervis es ramifiquen en gran quantitat de petits nervis, i de la que podem distingir tres formes característiques: Pennada amb un nervi principal central del qual naixen nervis secundaris, com per exemple el llorer (Laurus nobilis). Palmada amb més d’un nervi principal, que surten tots del mateix punt d’inserció del limbe amb el pecíol, radiant cap als marges com els dits de la ma, com en la figuera (Ficus carica). O, com en aquesta espècie, trinèrvies, amb tres nervis principals que surten de la base foliar i corren en paral·lel fins a l’àpex de la fulla.

Les flors amb corol·la blanca no són excepció

USOS I PROPIETATS: La medicina popular ha emprat aquestes plantes fent-les servir com tònic per pal·liar les afeccions estomacals i hepàtiques.

Aquesta espècie conté glucòsids secoiridoïdes, el que s’ha demostrat que són potents compostos bioactius com antibacterians i antifúngics.  

Flors molt petites i pedunculades

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: Centaurium ve del grec “kentaureios” que es refereix al centaure mitològic mig home i mig cavall. Una antiga llegenda grega explica que Hèrcules va ferir al noble centaure Chiron amb una fletxa mullada amb la sang verinosa de la serp marina Hidra. Chiron es va curar la ferida mortal en el peu amb la centaura.

L’epítet específic pulchellum és un diminutiu de “pulcher” que significa bell, arriscat.   

Centaurium pulchellum fou descrita per (Sw.) Druce i publicada en Flora of Berkshire 342. 1897.

Família Gentianaceae

Euphorbia prostrata Ait.

NOMS: Lleterola prostrada. Castellà (Mèxic): Hierba de la golondrina. Hierba del soldado. Italià: Euforbia prostrata. Francès: Euphorbe prostrée. Anglès: Prostrate sandmat. Alemany: Niederliegende Wolfsmilch

Flors a les axil·les de les fulles

SINÒNIMS: Chamaesyce prostrata (Ait.) Small

DISTRIBUCIÓ:  Neotropical, una de les vuit ecozones terrestres del planeta que coincideix amb el regne florístic neotropical. Aquesta ecozona inclou Amèrica central i del sud, les terres baixes de Mèxic, les illes del Carib i el sud de Florida.

HÀBITAT: Polycarpion tetraphylli. Eleusino-Euphorbietum prostratae Pradell nitròfil viari, integrat principalment per petits teròfits prostrats, propi dels sòls esquelètics i no gaire secs. Vores de camins calcigats, carreteres, camps humits i horts. Fins els 300 metres d’altitud.  

Herba molt ramificada de tiges prostrades

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

DESCRIPCIÓ: Herba de branques rogenques, prostrades i molt ramificada, amb una línia de pèls longitudinal a les tiges; fins poc més d’un pam de llargària.

Fulles oposades de limbe el·líptic

Fulles oposades, amb curt pecíol, de limbe el·líptico-orbiculars de fins un centímetre, mai tacat, i marge serrulat; verd per l’anvers i pilós pel revers, amb estípules triangulars

Ciatis amb nectaris rogencs

Flors en ciatis de 4-5 flors masculines, pilosos, amb nectaris el·líptics de color entre morat i rogenc, amb apèndix blanquinós. Floreix a l’agost, setembre i octubre.

Fruit en càpsula amb pèls a la carena

Fruit en càpsula solcada, pilosa només a la carena dels carpels, amb 5-7 llavors estriades transversalment.  

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: El terme sinantropia s’empra en biologia per definir la capacitat d’algunes espècies de flora i fauna per habitar en ecosistemes urbans o antropitzats, adaptant-se a les condicions ambientals modificades per l’activitat humana. Aquesta Euphorbia és una espècie sinàntropa de gran poder colonitzador en procés d’expansió per la Península Ibèrica.

USOS I PROPIETATS: L'extracte d'Euphorbia prostrata es considera efectiu per a tractament de morenes sagnants degut al contingut en flavonoides, fenòlics i àcids fenòlics. A l’Índia s’ha comercialitzat l’extracte d’Euphorbia prostrata per Panacea Biotec Ltd.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: Euphorbia ve del grec "eu ἐῧ" que significa bo, i "pherbo" que significa menjar: ben alimentat. Segons Dioscòrides i Plini deriva d’Euforbo, el metge del rei Juba II de Mauritània que va descobrir les virtuts d’aquesta planta, i segons Galeno es refereix al troià Eúphorbos. El grec euphórbion, -ou, era el nom que rebia una lleterola cactiforme de les muntanyes de Mauritània.

El genèric del sinònim, Chamaesyce, deriva del grec “chamaí” a terra, en terra, i del grec “sykê”, llatí “syce” la figuera (Ficus carica) pel làtex.

L’epítet específic prostrata deriva de "prostratus" que significa estès, gitat en terra, per l’hàbit de la planta estesa per terra.  

El botànic Francisco Hernández de Toledo parla, ja al segle XVI, de l’ús d’aquesta lleterola com antidiarreic, astringent, contra les taques de la còrnia i per a la dermatosi. Al segle XVII és el frare Francisco Ximénez qui ho nomena per a ”calenturas, ventosidades, evacuando las cámaras de sangre”. Ja al segle XX són els mexicans Alfonso Herrera i Maximinio Martínez els que reporten la planta per diverses malalties fins que la “Sociedad Farmacéutica de México” la indica per a la dermatosi i la tinya.

Euphorbia prostrata va ser descrita per William Aiton i publicada en Hortus Kewensis; or, a catalogue... 2: 139. 1789.

Família Euphorbiaceae